Aquí comença De tu a tu. Entrevistes, anècdotes, projectes, records, nostàlgia i converses. De tu a tu. Amb Pere Vergoñón-Reventós. Pier.
Hola, bona tarda, som aquí a Ràdio Molins Arrell 91.2 de la freqüència modulada amb un programa que fem tots els dimarts de 4 a 5 de la tarda i el dimanje següent el repetim de 9 a 10 del matí per aquell que s'ho hagi, o aquella que s'ho hagi perdut i de vegades ens ho hem de fer sols vosaltres que ens escolteu i jo però altres tenim satisfaccions de visites que ens acompanyen Hola Hola, bona tarda
Anna o Anna Maria? Aviam, quan tu molt bé has dit fa cinc segons, tu i jo ens vam conèixer com Anna Maria. Doncs Anna Maria. Després sí que és veritat que pel poble, la gent, els amics d'aquí, doncs Anna. Però m'és igual, eh? Anna que Anna Maria. Però és cert, és cert que tu tens la noia. El Miquel com t'anomena quan et crida?
Com em crides? Quan t'ha de dir alguna cosa maca? A part de carinyo i tot això, que no ve el cas, oi, Pierre? Doncs, Anna. Sí, ell és Anna. Però si et diu carinyo i tot això, no cal que digui res més ja, eh? Exacte, amb això ja en tenim prou.
L'Anna Rivas Merino és jutgessa de Molins de Rei, però d'això en parlarem més cap a la fi del programa. Perquè a mi m'agradaria començar una mica per... Tu ets barcelonina, això no el pot dir tothom, eh? I de Gracienca, no? Gracienca.
Explica'm-ho. Mira, jo vaig néixer fa molts anys, era ser una vez a Barcelona, llavors primer vam anar a viure, vaig anar a viure al carrer Rosselló, que era la casa dels avis, com si diguéssim, no? I després del carrer Rosselló vam anar al carrer Bonavista.
Bona Vista, Passeig de Gràcia. O sigui, davant mateix dels jardinets de Gràcia. Jo jugava en els jardinets de Gràcia. I allà vam estar bastants anys fins que després ja em vaig anar cap a Horta, cap a la part d'Horta.
Ah, sí? Per allà, el carrer Tajo, no? No, més amunt, més amunt. És Valldaura, és, bueno, tots aquells carrers d'allà dalt. Però és més amunt que Tajo, com si diguéssim. És plaça Ibiza. És plaça Ibiza, per allà. Exactament. I a Gràcia, quan va ser? Més tard?
No, Gràcia, abans. Abans. Jo vaig néixer i me'n vaig anar a casa amb els meus pares, evidentment, i amb l'avi, a casa de l'avi, com s'hi dic. La casa gran era la casa de l'avi. Que era on? Al carrer Rosselló 272, que encara hi és la casa. Llavors, d'allà vam anar, l'avi va morir, i vam anar al carrer Bonavista.
I el carrer Bonavista és aquell carrer que desemboca els Jardinets de Gràcia. A veure, jo Barcelona la conec i vaig viure anys i jo estava a la indústria de Maragall. Però ara, Jardinets de Gràcia, és on hi havia aquells autos de xoc a la cantonada? O això era Galaplacídia? Galaplacídia, de tota la vida! Sí, em confon ara amb Jardinets i Galaplacídia. Escolta, i allà a Gràcia, a on vivies? A Grande Gràcia?
Aviam, per nosaltres era Salmerón, que ja no existeix aquest carrer, és Gran de Gràcia, la part de Gràcia. Jo el que era vivia, vivia al carrer Bonavista, però que està a tres passes de tot això que dius tu. Que de fet els meus pares es van casar a l'església aquella de Jesús Maria de Gràcia.
La gent de Gràcia com li diuen a aquesta església? Jesús Maria de Gràcia. Tot això diuen? No, a vegades diuen Mare de Déu de Gràcia. Depèn. Depèn perquè, clar, Jesús Maria de Gràcia, quan has acabat és de nit. Sí, ja no cal dir res més. Escolta, i tu la comunió també la vas fer ja? Sí.
Jo la meva comunió, estimats oients, la vaig fer allà on es van casar els meus pares. Per mi és un orgull dir això. I, a més, va vindre a l'obispo de Colofón, que era un bisbe, ja fa molts anys que ja no hi és, des de l'ego, que de tant en tant feia comunions i batejos i coses d'aquestes.
I va venir expressament... A la nostra escola, com si diguéssim, que la nostra escola perteneixia a aquesta parròquia, i sí, sí, jo tinc una foto amb el bisbe de Colafon, jo molt orgullosa. Que ningú el coneix, eh? Bueno, menteixo un dia parlant amb un amic del meu home,
El Joan Puig, no sé si el coneixes. Segurament sí, però... Sí, sí, el deus conèixer. Parlant amb una castanyada, ah, el bisbe de Colafon, ah, sí, a mi també em van... Imagina't, ell de Molins de Rei, o sigui que aquest senyor es d'hauria passejar, com tots els bisbes, per unes parròquies en concret, o certament, no ho sé. Però em va fer il·lusió, que el coneixés.
Ara diré una cosa que es notarà en el meu desconeixement. Colofón era el cognom o és que se li dona a un bisbe suplent o que té un càrrec? La meva ignorància també és per això, però per mi era l'obispo de Colofón com podia ser l'obispo... Responsable o el bisbe del que sigui. Però no és que es digués José María Colofón Ramírez. Crec que no. Però va venir tot un bisbe.
Va venir tot un bisbe, exactament. A mi em va batejar mossèn Enric, de Montserrat, que també és un personatge. Era un personatge, tinc entès, una bellíssima persona. Perquè clar, jo aquí porto solament 23 anys. Jo mossèn Enric no el vaig conèixer, no vaig tindre aquesta sort. No, va morir el 77. Clar, jo no estava aquí ni de conya.
però sí, sí, no. Escolta, l'Egrésia de Jesús, major de... Gran de Gràcia abans era major de Gràcia. Sí. Però hi havia algun espai que es deia Salmeron o el poble li deia major de Gràcia? Sí. Nosaltres li dèiem Salmeron. Ah, anem al carrer Salmeron, que és la cantonada aquella... O sigui, clar, ara aquí, amics, si em veiéssiu, estic com dibuixant damunt de la taula, eh? Doncs hi ha una cantonada, quan s'acaben els jardinets de Gràcia, pujant a mà dreta,
I aquella cantonada nosaltres li dèiem tot aquell carrer fins a no sé on, Salmeron, però fins a mitat o alguna cosa...
A veure, els jardiners de Gràcia, quan acaba el passeig de Gràcia, quan arribes a la Diagonal, és aquells jardinets. Són aquells jardinets, exacte. I jo no la confonc, però aquells autos de xoc eren a l'altre. Aquí sí que hi ha un hotel molt reconegut, aquells jardinets aquests. Aquí va ser on vam fer la boda de la meva filla, va anar al dinar. Ah, pensava que anaves a dir la teva. No. Llavors no es podia tant, oi?
A veure, la meva, la primera es va fer Sant Cugat, després, bueno, vaig quedar viuda, i la segona, que va ser amb el Miquel Bancorba i Soler, la vam fer, sí, també Sant Cugat, sí, a prop de Sant Cugat, sí, sí. Coneixies Molins de Rei abans de conèixer el Miquel?
No t'ho perdis, que no saps com ho coneixia, i sembla mentida. Doncs ho coneixia per la fira, perquè havia pujat a vegades amb els nanos a la fira, que jo l'última vegada vaig dir David, el David és el meu fill petit i és molt firaire, és molt de córrer, és molt de festes, és, bueno, Mireia és més pausada. David, et prometo que mai més tornarem a Molins de Rei. Això era horrorós, perquè, bueno, clar, jo vaig trobar-ho
I veníeu des de Barcelona. I veníem des de Barcelona amb un grup de l'escola d'ell i, bueno, un grup de pares amb nanos i de més. I ho vaig trobar, això de donar el pas ara a un altre i ara a un altre i que els nens no es perdin, etcètera, etcètera. Però, bueno, bé. O sigui, jo vaig conèixer Molins de Rei per la fira. Per la fira. Però sense pensar que llavors vindries aquí a quedar-te. Uh! Dios me libre.
No, no, no. Escolta, muntanyisme? Molt, molt. Des dels 16 anys, 16-17, fins als 25, en plan molt sèrio, molt sèrio. Després la cosa ja s'ha anat deixant. Havies pujat molt amunt i caminat molt? Mira, que ara vaig a pas de tortuga per problemes equits, havíem fet molta cosa bona, els 2.000 per descomptat,
I, bueno, i a més vam formar... Jo surto de la parròquia de Cris Rey de Barcelona. Aquesta parròquia està a la Meridiana, d'acord? I va ser... És aquella tan moderna, no. No, no. Aquella és Meridiana... Aquella està al Clot, més cap al Clot. Sí. Més cap al Clot. Vas bé, eh? Aquella està anant cap al final de Meridiana amb esquerra i la de Cris Rey està anant cap allà a mà dreta, perquè és sagrera, i l'altra és al Clot.
Llavors nosaltres, el nostre equip, i un conciliari que teníem molt bo, Miquel Pessarrodona, que ja ens va deixar fa anys, vam muntar un grup d'esplai.
I fa uns anys ens van fer un homenatge als primers monitors que vàrem muntar aquest grup d'esplai. Però, clar, quan ens van fer l'homenatge resulta que ens van fer un homenatge als 50 anys. Clar, van sortir les diapositives de quan tu tens 16, 17, 18, vas a la muntanya, apenes et coneixies i deies, ostres, aquesta sóc jo, no? Però, bueno, més o menys...
Tinc a punt, coses al cap que no voldria deixar-me i són petites. Petits detalls. La foto que hem posat al Facebook, aquella senyora, la teva àvia, la teva iaia? Sí, la meva besàvia. Besàvia? Era l'àvia del teu pare o de la teva mare? Del papa, del meu pare.
No es veia tan gran, aquella senyora allà. Era la besàvia, era la besàvia. Jo realment, a veure, jo tinc dues àvies, com tothom. Una era de León, no la vaig conèixer, i l'altra, tampoc la vaig conèixer, per part de pare, veníem de pagesos, de pagesos de Sant Joan d'Espí.
Amb temps de la guerra, per problemes econòmics, perquè no van ser uns altres, els avis tenien una parada al mercat de la Concepció, de Barcelona, llavors anaven pel meu avi, però com que estaven els dos junts, doncs els van matar els dos junts.
Què va passar amb el nen, que era el meu pare? Doncs el nen, que era el meu pare... Acudava la iaia. I una tieta soltera. Llavors es van traslladar al cap dels anys a Barcelona... Aquesta tieta soltera es fa bondat, eh? Oh, i tant. A casa meva va morir una tieta soltera.
que a mi també em feia d'àvia, perquè jo li deia tieta, perquè era la tieta, evidentment. Però allò com tens l'edat de l'adolescència i així em permetia més la tieta que la mare. Tu ets molt familiar pel que veig. Molt.
i el muntanyisme t'agrada. I potser ets massa jove per haver anat al Sant Carlos a ballar, no? Sí, jo perquè... Saps què passa? Perquè això és més enrere. Exacte. No, i a més, jo les coses així de ball... A veure, jo tinc dos peus esquerres, jo no tinc aquest do. A casa meva els meus pares eren ballarins, eh? I cantaven com una d'aina. Cantaven tant el papa com la mama. Teníem una casa a Sant Saloni familiar.
i hi havia un gramòfon. M'estic parlant de cuando reina... Una gramola, sí. I les tietes, i el papa, i la mama, allà, cantava tothom. Quan jo cantava, la meva mare un dia em va dir, «Anna Mari, aquest do, Déu no te l'ha donat. Vull dir, «Deixa-ho estar».
I a mi m'agrada cantar, però és que no tinc uïda, Pierre. Jo sé que sóc un desastre, però bueno, mira això, he fet altres coses a la vida. La uïda és difícil d'agafar-la, ja qui té el do, però a nosaltres ens costa. A mi també la uïda m'ha costat sempre. Aquesta agilitat... Cantes molt bé.
Gràcies. Magisteri, Psicologia i Dret, tot això has après? Home, tenia temps, eh? Ja pots estar content el Miquel? El Miquel no ho sé, però el meu pare i la meva mare sí. Almenys els diners del meu pare es van saber on t'anaven. Escolta, molt més abans del que estem parlant, Cuore, Rita Pavone. Em sembla que la tenim a punt ja. Molt maca.
Mio cuore tu stai soffrendo e cosa posso fare per te? Mi sono innamorata e per te pace no, no, non c'è.
Fins demà!
Ogni palpito, ogni attimo d'amor. Sto vivendo con te i miei primi tormenti, le mie prime felicità.
Io li voglio bene, sei un mondo di bene. E tu faci dentro di me. Ad ogni piccola, ad ogni tenera, sensazioni d'amor. Ogni giorno lo so.
Sempre più, sempre di più, tu soffrirai al mio povero cuor. Al mio povero cuor soffrirai di più.
Es veu que sóc de les àvies, jo. I també n'he tingut, ara ja no, naturalment. Però aquella vesàvia semblava un sergent, allà assentada. Tenia caràcter, aquella dona. Moltíssim. I ara explicaré una cosa molt íntima, si em permets. Molt íntima perquè és molt de casa, molt familiar. Aquella àvia era molt gaixeta, però tenia un re que diuen els menorquins que no vegis. Teníem una parada...
Tenien una parada al mercat. Llavors, era ja postguerra, entre guerra i postguerra, els meus avis no apareixien, no apareixien, però ella se'n va anar a la parada al mercat, a la Concepció, com cada dia.
I va haver-hi un moment que va haver-hi una clienta que li va arribar i li va dir Ai, senyor Anita, vinc horroritzada. Què ha passat, fulana? Han trobat una parella cremats amoncada. Bé, ella se li va encendre la llum cap amoncada que va anar. Pobre.
I llavors allà va trobar el seu fill, que era el meu avi, amb la seva dona, que era la meva àvia. Realment anaven a per ell, però com que estaven els dos junts, doncs els van anar a buscar-lo amb ell, l'avi. Però com que estaven els dos junts, els van cremar els dos. Els van tirar benzina i un misto. Llavors els van reconèixer, la iaia els va reconèixer per un anell.
Llavors el capellà d'allà els va dir... L'únic que puc fer ara és posar-los en terra santa. Allà mateix a la carretera. Quan acabi tot això, llavors es podran traslladar amb un nínxol. I així ens va ser. Què vol dir terra santa?
Terra Santa, bueno, pues a terra de carretera, més o menys, amb una creu. I així, com a la guerra. Sí, bueno, és que clar, estàvem-nos allí. I llavors és per això els meus avis van anar a parar. I la teva besàvia va haver d'aguantar tot això. I llavors, esclar, llavors li va quedar, a veure, li van quedar...
Els nets, que eres tu, no? No, el net era el meu pare. El teu pare, li va quedar el teu pare, se'n va encarregar ella. Bé, ella i una tieta soltera, o sigui, una filla d'ella, i van pujar al meu pare, li van donar estudis, el meu pare va anar als maristes de Serrià a estudiar. Era fill únic?
Sí. I tu també, fill única? Sí. Jo per no sé per què. Ells perquè no els va donar temps als avis. Perquè clar, mon pare tenia 8 anys quan va passar tot això. Voluntariat a Càritas. A tot arreu.
Ah, sí? Sí. Jo soc... No anava diamante del voluntariat, però aquesta paraula està mal dita, eh? Ho sé. Però he fet tantes coses i crec que puc fer tantes coses com a voluntària a tot arreu, eh? A Càritas, a la parròquia de Barcelona...
Perquè, entre altres coses, jo estava casada, estava viuda, estava amb els dos nens, tenia la mama, era de la parròquia, feia vida parroquial, era d'un grup també polític. Qui, la teva mare o tu? Jo. Que no ve el cas. Unió democràtica? No. Continua a parlar de l'església. Digue'm, digue'm.
i anava a treballar i tenia temps de tot i ara a vegades bufego d'aigua amb la quarta part de la quarta part tornant a això que deies del voluntariat jo sempre dic que m'han donat el doble del que jo dono en el voluntariat bé sigui de la postural de la salut bé sigui de l'àrea que tu vulguis de tant en tant també faig petites aportacions perquè són petites aportacions amb Arrels amb la Fundació Arrels
De la gent sense sostre, no? Exactament, de la gent sense sostre. Fan un gran treball. Jo havia estat amb uns que anaven amb unes furgonetes a buscar... Tenien com unes furgonetes i buscaven els que dormien al carrer i els portaven a un lloc. I coneixia la... Però no me'n recordo. Era com Arrels, però un altre nom. Ara no em ve el cap. Es necessita molt voluntariat. El que passa és que, clar, això no vesteix.
A quin any arribes a Molins de Re? O fa molt? Fa 22 anys, aproximadament. 22-23 anys arribo a Molins, però jo hi arribo amb el Miquel, per dir-ho d'alguna manera. Ai, explica'm això del Miquel. El Miquel, quin vols dir? El Vall Corba, no? El Vall Corba Soler, de tota la vida. Els coneixies els pares? No.
Bueno, els vaig conèixer, sí. Unes excel·lents persones donde las hubiera. Tant ell com ella. Amables, carinyosos. Home, clar, a veure, l'únic que volien és que el seu fill estigués bé. I l'avi, jo li deia avi i àvia, eh? Per el que sigui, van intuir que podria estar bé amb mi, no? I jo amb ell. Perquè ell estava sol, llavors. Ells estava sol ja.
però vam fer molta pinya, ells baixaven a Barcelona a veure la mama, també, a casa. La teva mare l'has tinguda fins fa poc? 15 anys que s'ha mort. I la meva tretja. Escolta'm, i on vas conèixer el Miquel? Amb algun ball? No, amb un ball segur que no. Ni ell ni jo, amb un ball segur que no. Ens vam presentar amb un sopar.
i mira que tothom diu que el Miquel no parla i és cert, li costa parlar però a vegades a mi a casa li tinc que dir calla una miqueta o perquè estic mirant una pel·lícula i no se t'enfada no home
Li deus dir, així com ho has dit aquí. Amb lo mejor de mí. Amb quatre crits, no. No, amb quatre crits poden anar per altres coses, però no perquè calli. Clar, en aquest aspecte som l'anverso i el reverso. Jo parlo molt, massa, i ell potser li costa, però li costa en grup, en grup encara li costa més, però sol no.
Els pares no eren raonadors. Hi ha un amic del Miquel, de la colla del Miquel, que sempre diu que el Miquel no parla perquè a casa seva no li deixaven parlar.
Jo recordo que ells passaven per davant de casa, jo visc allà davant del cap, i ells passaven, no sé si tenien una vinya o anaven a passejar. Tenien vinyes, tenien vinyes. Sí, i llavors esperaven a parlar amb la meva mare. Ah. I sé que jo entrava i sortia i ells encara estàvem parlant allà. Ui, i feies el dinar i el sopar, sí, sí, sí. Una estrella en mi jardín, Mari Trini, que et portes el cabell com ella, ros i maco.
Llegó sin permiso la estrella de antaño la que antes era solo luz cayó de repente
Desde el azul del mundo y el corazón se me encogía. Ahora ya sé dónde te escondes tú. Ahora ya sé en dónde habitas tú.
Pero no sé el porqué has venido de nuevo aquí a mi jardín. ¿Por qué a mí se me ha caído una estrella en el jardín?
se me ha caído una estrella en el jardín. Ahora no sé qué hacer contigo, voy a agarrarte, voy a adorarte y lanzarte a tu cielo.
se me ha caído una estrella en el jardín. Porque así te has descolgado de tu otro tiempo aquí en mi jardín.
Ahora ya sé dónde te escondes tú, ahora ya sé en dónde habitas tú, pero no sé el porqué has venido de nuevo aquí a mi jardín.
se me ha caído una estrella en el jardín. ¿Por qué a mí se me ha caído una estrella en el jardín? Ahora no sé qué hacer contigo
Voy a agarrarte, voy a adorarte y lanzarte a tu cielo porque... A ti se me ha caído una estrella en el jardín porque así te has descolgado
de tu otro tiempo aquí en mí.
Ens ha quedat això del bisbe Colofon i ho has trobat al final. No sé com t'ho has fet, però dius que ja ho saps. Al final ho he trobat, aviam. El que és el bisbe de Colofon era un bisbe que no tenia diòcesis i era un bisbe auxiliar en un país. A quin país? Sobretot a Àsia.
I llavors, per això se li diu obispo de Colofón, perquè la ciutat de Colofón està a Àsia, concretament a Àsia Menor. És com un títol, com un... Jo no li diria títol, eh? Com un càrrec. Sí, potser sí. Bé, jo tinc fotos de la meva comunió. Mira, aquesta no l'hi portava...
de la meva comunió, donant-li el petó en el bisbe, la mà a l'anell, en el bisbe, el bisbe de Colofón. Encara si vas a la parròquia aquesta de l'Àngel de Sarrià, encara t'hi diran com es deia. De l'Àngel de Sarrià? Bé, del Jesús de Sarrià. Ah! Allà trobaràs aquell any que tu vas fer la comunió, qui era el que va venir... Qui era el que va venir del Colofón, això ja t'ho dic. Vens un altre dia i ens ho expliques. Vale, va, i expliquem això.
Escolta, a la ràdio, el teu programa, el vostre programa, t'agrada? Ai, estic apassionada. Bueno, a veure, a mi m'encanta la ràdio. A mi em va fer agafar el gusanillo de la ràdio la família García, el Xavier i la Montse, que ho feien els diumenges, bueno, continuen fent-ho. Ah, sí, sí, ara no queia.
Però, llavors, era cada diumenge. I jo li vaig dir, ja, avi, em sap molt greu, però cada diumenge no puc disposar del meu temps i del temps teu, o sigui, de la parella. Jo treballava i ja solament em faltava això. Vull dir, no. Llavors, no sé... Bé, sí, la Judit... Herrera. Herrera. Em va portar un dia que l'ajudés en el seu programa, que en aquell moment estava obrint camins.
I allà em va agradar, em va agradar el missatge del programa. Obrincamins és un programa de valors humans i cristians, però no ens quedem aquí, anem més enllà. Aquest programa, l'any passat ens van donar una petita menció a un dels programes de més llarg recorregut de la ràdio, no l'únic, però un dels.
Bé, jo penso que un programa com aquest ens costa molt esforç perquè actualment som dues persones que el reconduïm i dues persones cada setmana vol dir cada 15 dies i tu saps, Pier, el que és això, és buscar tema, buscar gent i bé. Dues setmanes és cada 15 dies, sí, però no és cada setmana que feu el programa? Clar, una vegada l'Àngel i una vegada jo. L'Àngel? Veu mala i rebentós.
És el meu coordinador. Ah, tu rebentós com jo. Sí. Però llavors aquella noia que ve aquí, que viu a la Rierada, és una altra cosa. Això, exactament, és una altra cosa, és un altre programa. És el programa de PICAM, Prevenció de Càncer. I llavors el fem amb la Marissa i altres persones que no venen però que estan dintre el grup.
No, no, la ràdio és verí, és verí. No m'has acabat d'explicar quan vas conèixer el senyor Vallcour o el Miquel? Mira, la cosa més tonta... Un sopar. Va començar amb un brenar. Però després va venir el sopar i el postre. I després va venir el sopar, exacte. Oh, no, postre no, cadascú a casa seva. Va ser... Sí. Va ser molt divertit. Va ser un brenar. A la Rambla Catalunya. Havíem quedat uns quants a la Rambla Catalunya i ell va baixar i... Vale. Jo penso, aquest xicot és guapot.
I, bueno, però no solament perquè fos guapot, eh? Ah, tenia planta. Jo el coneixia de jove. No estava gens malament, ja t'ho dic jo. I com que té aquell punt cultural que a mi m'agrada de la gent i així, i ens vam sentar, no era l'un al costat de l'altre, no? No sé si era en front o esbiaixat en diagonal. Igual era en diagonal. Però per el que sigui, vam començar a xerrar, xerrar, xerrar, i llavors un va dir, va, anem a fer un arròs.
A nit, eh? Doncs anem a fer un arròs. On vam anar a fer l'arròs amb en Juic? A Barcelona és típic, però clar, és que eren les set de la tarda o les vuit. I bueno, ja està. Després sí que és veritat que ella em va acompanyar a casa i a partir d'allí... Ai, una frase, Miquel, deixa-me-la dir, deixa-me-la dir. Aquesta frase sempre riem, perquè tu, Guaita, em deixa a la porta de casa i em diu...
quan no tingui res més que fer, truca'm. I vaig pensar, vaya frase més tonta, et trucarà qui jo te diga, perquè jo no et penso trucar. Home, això volia dir, no es donava importància, volguem dir... Ell no se l'ha donat mai, la importància, això és veritat. Una altra cosa de dir, truca'm, que quan no tinc res més que fer, vull dir, no et vull molestar, no perdis, no et vull fer anar malament, truca'm. Home, t'estava dient, si em truques... Ara t'ha sortit un amic...
T'estava dient si em truca. Ell devia pensar si aquesta em truca és que l'he interessat. Jo d'entrada li vaig posar molt malament. O sigui, no per ell, sinó per tota la vida que jo tenia en aquell moment. Vull dir, clar, la meva parròquia, la política, la meva feina, els dos nens, la mama, i no tenia gat, però quasi... Militant només a la política o algun càrrec?
Dintre de Nou Barris tenia un càrrec. Bueno, ja està bé. Però bueno, després ho vaig deixar-ho. Com tota la vida, jo suposo que són... A Nou Barris és allà on el tram... 47! Que no l'he vist a la pel·lícula, tu sí. No? Sí. Aquella pel·lícula la tens que veure, Pierre. Jo, i tant, sí. Perquè és la base de les associacions.
És la base de moltes coses i et demostra que una persona o unes persones quan lluiten, aconsegueixen. Quan surten al carrer, a lluitar, no a cridar. Jo aquells anys és quan estava al Camp de l'Arpa, Indústria Maragall, i sé que amb el metro no hi anava allà, però llavors feia por que tenia el carnet de conduir i m'anava per allà dalt. Ara és diferent. Sí, clar, pensa que hi havia una escola
que a mi em va tocar anar-hi per algunes substitucions, o no sé, una escola a bressol, eren dependents petits, i quan et tocaven allà dalt de tot, que era el verdum, però a dalt de tot del verdum, els carrers no estaven asfaltats, les vivendes no tenien aigua, això ho he viscut jo, eh? Tinc 70 anys, 71, no ens en traguéssim. Vull dir que realment la història del 47 és certa, és certa.
Sí, jo recordo, llavors allà tampoc m'hi fixava tant, perquè jo llavors tenia la meva feina allà a la mateixa entrada de Camp de l'Arpa, i Maragall, i tot, tot, tenia quatre estacions, ja estava a la Passeig de Gràcia, però per allà dalt hi anava, perquè hi tenia coneguts, i sí, però llavors no m'hi fixava tant. Em parles ara d'aquests barris de Barcelona i a mi m'agafa com un enyorament, perquè jo hi vaig viure dels...
dels 15 anys de la joventut més bona allà, i sempre ho enyoro, sou molt d'aquí, molt molinenc, però quan vaig a Barcelona només posar els peus al metro, em trec 10 anys de sobre. I em parles de nou barris, que no hi havia aigua, i a mi encara ho trobo a faltar. Em van dir l'altre dia que com que estàvem a vora de Nadal, que cantés una Nadala, i li vaig dir que no en sabia cap.
I després vaig pensar, però si jo tinc gravat i tot el cant dels ocells, que em sembla que la podrem escoltar ara. Ah, molt bé, molt la idea. És una Nadala, no?, el cant dels ocells. S'utilitza per moltes coses. Exacte. A mi, si em dius cant de l'ocell, dels ocells,
A mi més aviat... Ai, quina pomfa s'agafa. No, això no. Ara, com a Nadal, si vols cantar el 25 de desembre, més popular que aquesta, el noi de la mare... El noi de la mare és Nadal o és... Ai, allò... Nana.
Deu ser una cançó de bressol. Però mira què diu. En veure despuntar el major il·luminar. Els ocellets cantant a festejar-lo van amb sa veu malindrosa. Van a festejar un nascut, no? És l'única que jo tinc. No puc cantar el 25 fum-fum ni res. Doncs va, posa aquesta.
en veure despuntar el major il·luminat en la nit més lluïosa. Els ocellets cantar a festejar-lo va
amb sa veu malintrosa. Cantarà el rossinyol i el bosc serà bressol.
que ens acompanya.
Avui neix la primavera. La mare Eulà li ens diu, a cantar-li sortiu,
amb sa veu amorosa. Guarda dins el seu cor el que per mi és tresor la paraula més preciosa.
Fins demà!
Bé, estàvem parlant dels ferrocarrils de la Generalitat. Sí, no sé com hem arribat a parlar d'això. Sí, perquè em parlaves que tenies coneixences a pellejar, jo t'he dit que el meu germà hi viu i les meves nebodes, i llavors ha sortit el tema que jo vaig allà de vegades a deixar el cotxe i vaig amb els ferrocarrils perquè amb la Renfe... No hi ha res a fer. No hi ha lavabo, no pots seure, si plou et mulles...
Si fa sol et cremes... La impotència de l'hora, vull dir, no hi ha res a fer. Tres quarts d'hora de retar un dia. Llavors hi vaig allà i t'explicava que l'estació... Ah, dieu que és molt maca, això m'explicava. Soterrada, molt maca, que val la pena que hi aneu. No només a veure-la, i puja, i vés a Barcelona, passa a Espanya i torneu. I tornem-hi, exacte. Judgesa, com va ser?
Mira, això va ser fa 4 anys. Això és una cosa recent. Fa 4 anys, 4-5 anys, com a molt. 8, 19, 20...
Potser ja porto més. Amb pandèmia? Amb el Covid? Després del Covid, eh? Sí, sí, després del Covid. I, bueno, ja em va agradar moltíssim. M'ho van dir. Jo vaig dir que sí. Bueno, primer m'ho vaig pensar. Després vaig dir que sí. Després, clar, tenen que proposar un ple a l'Ajuntament i falta que l'Ajuntament diguin que sí o que no. Vull dir això...
que has de sortir amb un ple. I llavors, bueno, l'Ajuntament els va semblar bé, no sé què és el que els va semblar bé, però els va semblar bé, i allà estic. I, bueno, com que cada quatre anys hem de renovar, si vols, doncs, bueno, espero renovar, espero renovar. Em van dir que en un casament vas parlar en portuguès perquè el nou era portuguès o brasiler o...
Això et vas enterar? Sí. És veritat. A veure, això no és cosa de l'Anna Ribas, això és cosa de tots els jutges de Pau. Penseu que el més maco que pot fer un jutge de Pau és una boda.
Ara no en fan? No, ara estem vetats. Des del 3 d'abril d'enguany no s'han fet, no ens en deixen fer o no els podem fer, digue-li com vulguis, i llavors a mi em van quedar 8 expedients i aquells 8 expedients els va assumir l'Ajuntament. Què vol dir això?
Doncs que o bé el regidor que li tocava aquell dia, o bé si hi havia alguna amistat, doncs l'alcalde, es va tindre que fer a través de... I ara ja no ho feu, però tu deies que és el més maco de fer, que jo m'ho crec, perquè a mi m'agradaria fer-ho. És que és molt maco. Jo no m'he casat mai, però m'agradaria casar els altres. No, no, i casar-te tu també, eh? Fes el favor, fes el favor.
Per lo que tu dius que vas conèixer el Miquel, perquè com que parlaves tant, us veu conèixer i us veu enamorada. Mira, que jo també parlo, eh? I què? No et surt l'amor? No et surt res. Encai sóc a temps. Oi tant! Explica'm això, que és tan maco. Llavors, a part de les preguntes tancades que en diem, o visites tancades, que és que les secretàries agafen el núvi per un costat, la núvia per un altre, i els hi fan preguntes, no?
Jo ho feia, tot això és la llei, però jo a més vaig imposar no innovar o digue-li el que vulguis, que jo els hi feia una entrevista als dos. Realment és un dia màgic, començava per això perquè a més és que m'ho crec. És un dia màgic, però jo aquesta màgia no la puc posar, l'heu de posar vosaltres, jo us ajudaré, però l'heu de posar vosaltres.
quin tipus de creences teniu, el que li agrada la Mare de Déu de Caupé, que em sembla que era ahir o abans d'ahir que era la festivitat. Ah, sí, del Paraguai, no? Exacte. I és que hi ha una comunitat molt rica aquí, molt rica vull dir, de moltes persones aquí a Molins de Paraguai, eh? I n'hi havien que passaven per allà i n'hi havien que passaven per l'església.
Llavors els llegia un tros de la Mare de Déu del Cacau Bapé, o el que era portuguès, o el que deien després de preguntar mi mamà no viene porque está en allà on sigui. ¿Quieres que lo hagamos grabado? Llavors gravàvem perquè la mamà, el papà o qui fos ho poguessin veure. Després, molt emocionant, vam casar la tieta
La tieta d'un escolanet de Montserrat. I a mi, en l'entrevista, em diuen, ah, doncs jo tinc un nebot a Montserrat. Dic, ai, i no baixarà el teu nebot a Montserrat? No li donaran permís per un dia tan maco com aquest? Diu, sí, baixa el nebot i dos o tres amiguetts més. Digue, doncs que cantin aquí. Clar, aquella sala precisament no és tan soronitzada.
No és un auditori. No, és un auditori, evidentment. Però va quedar tan bé, perquè a més no s'ho esperaven. Després un altre, que tu te'n recordes, d'aquells, no sé com se diuen, com a carrillons, que anaven pel carrer. Sí. Doncs un tiet de la núvia venia de Brussel·les i en tenia un. I va demanar per mi si el podia portar. Dic, sí, però com el portarà? El va portar a peces i el va muntar allà.
Un organillo. I el va tocar allà. O sigui, a veure, han fet bodes molt maques. Sí, a l'hora que anava rodant i és que en comptes de fer-ne els dies vam voler posar les tecles. Ai, ara que dius això, l'altre dia vaig cantar a la plaça Catalunya de Barcelona...
Què dius? Hi ha un piano d'aquesta associació Maria Canals, em sembla que és, i si algú toquen. I de vegades he passat per allà i he dit que m'acompanyaria o no, nosaltres sabem fer melodia però no acompanyar. Però aquest dia aquell senyor em va dir que sí, vaig cantar contigo, aprendi. Oh! Sí, sí, sí. Em fa gràcia això que m'has dit ara de l'òrga. Escolta'm, hi ha pianos al Vall d'Hebron
que pot el que sigui, el que en sàpiga, però si tu busques algú que sàpiga tocar el piano, i tu cantes. I alegres una mica. A l'entrada del Vall d'Hebron, no necessites permís de l'Ajuntament de Barcelona. Al Vall d'Hebron què vols dir? L'Hospital Vall d'Hebron. Sí, el que passa és que ja trobaré alguna persona que acompanyi, difícil, però en un cas així...
Sí, a mi el que m'agrada és tocar acompanyat en viu, però no en trobo i haig d'utilitzar la música gravada. Amb molta dedicació, m'has dit que teniu fills tots dos, no? Sí, el Miquel en té dos i jo en tinc dos més.
Tots nois, noies? No, jo tinc una noia... Que es diu Mireia, pot ser? Exacte, la Mireia i el David, i ell en té dos, el Javier i el Miquel, petit. Que li han dit el Miquel petit sempre és un pedazo, hombre, però bueno... Se semblen el pare, sí? Si dius que és alt... De Constitució, sí, el Javier igual.
I quines edats? Anem de 30 una mica més? Ui, més, més de 30. Espera't. El Javier... Un dia li vaig dir que eres 50 i es va enfadar. Però té 40 i pico, vull dir que no et pensis. Sí, ara ja els 40 ja ens semblen que estan molt ben darrere. La parròquia? La teva, la d'aquí. La d'aquí, a Sant Miquel, sí. Hi trobes bé? Sí, sí, sí, sí. I amistats aquí n'has fet moltes amb aquests 45 anys? Mira, sobretot... No, amb aquests 22 anys...
Sobretot, sobretot, sobretot... És veritat, em van ajudar, em van obrir el camí la colla del Miquel. El Miquel és d'una colla... Ai, bé, hi ha la colla de quan van fer 40 anys... Això és una altra cosa. Ah, però tu em parles d'una altra colla. Jo et parlo de la colla que havien anat a l'escola sempre junts, per exemple, el Josep Monfort, el Josep Bofill, el Juan Menéndez, el Joan de... que li diuen el Joan de la Palla, com es diu, el Joan Puig...
Vull dir, aquests em van ajudar a integrar-me. Llavors, sempre és veritat que sempre, per el que sigui, per la química, per el que sigui, te vens més amb un que amb un altre. Però bé, és que aquesta colla es diu la colla dels castanyaires. Atiende. Per què? Perquè anyosa, fa 50 anys, van començar un dia a dir, podem fer la castanyada i menjar quatre panellets. Bé,
Un dia a casa teva, un any a casa meva, i així ens van anar fent. Però del que van començar, del que hi ha ara, no és res. Perquè ara ja és un sopar. Un sopar normal i corrent. Bé, sempre t'hi esmeres una mica més, no?, quan ve alguna mica a casa teva, i després et menges els panellets i ja està. I aquest any ens va tocar a casa nostra. Que és allà al costat de Calarremunda, no? Exacte.
La vas reconèixer, la Raimunda? Aquesta senyora no. A la filla. A la filla, la Montse. Sí. La Montse és veïna nostra. Sí, sí. Jo la mare tenia una relació amb la peluqueria i està molt bé. Ah, sí. Llavors, les amistats has fet gràcies amb el Miquel. Si no, jo no hauria tingut amistats aquí, però bueno, entre la...
A mi ells m'han ajudat a obrir camí. Després jo ja m'he obert el meu propi camí. Ara que t'estic mirant i recordo aquelles fotos de la besàvia, però hi ha una altra que estàs de primera comunió i hi ha gent que no les reconeixeries i tu et veig no igual perquè no portes aquella corneta de flors, però et veig que ets tu, que estaves guapíssima. Ai, moltes gràcies, Pier, per favor. Amb aquella foto d'aquella nena. És tota la meva família.
Et semblaves un àngel, un carobín. Ai, ai, ai, ai, ai, ai. Escolta'm. Ara vindrà, vindrà... Ara sé que vindrà gent al programa que els entrevistis. Home, amb aquests piropos que dius, quan se vol no ve, escolta'm, per favor. Això no és un programa quan se vol, aquí, t'acuja l'autoestima que no vegis. Escolta, però sí que duies una coroneta de flors. Com t'ho vas fer, això?
Jo suposo que la mama o la peluquera. La peluquera. I el vestit estava fet a mà
perquè jo tenia una tieta que era de modes capistròs, era la duenya, la duenya no, la mestressa, de modes capistròs. Años A, estava en el carrer Diputació, era una bona casa, però clar, t'estic parlant de quan de Reino Carolo, eh? Vull dir, jo tenia set anys i aquell vestit va ser confeccionat. Què vas fer, la convenió del 61 i 62? A veure, jo vaig néixer el 54, sí, por ahí, 62, 63, sí, sí, sí.
Bé, quina llàstima que s'està acabant el programa, o no? Encara no. Un minut. Un minut. Posem aquesta cançó de comiat que dèiem, un sorbito de xampanya, ara? Va. Sí, aquesta també la deus recordar, no? Aquesta sí. Qui la canta, David? Dos vincos.
Los brincos. Jo ho he dit, però no estava segur, eh? Que és bo. Bé, moltes gràcies. Gràcies a tu, a vosaltres, a Ràdio Molins de Rei. I a veure si convences com a la Marissa perquè vingui un dia. Ah, vale, doncs ja l'hi diré. Clar que sí. Gràcies per escoltar-nos. Fins aviat. Sigueu feliços.
Es tan fácil recordar siempre que vuelvo a brindar con un sonrito de champán brindando por el nuevo amor. Y entonces fue
Fins demà!