Aquí comença De tu a tu. Entrevistes, anècdotes, projectes, records, nostàlgia i converses. De tu a tu. Amb Pere Vergoñón rebentós. Pierr.
Hola, bona tarda, aquí a Ràdio Molins de Rei, la ràdio nostra. En el nostre programa de Tu a Tu avui ens visita, i estic molt content, jo personalment, ens visita el Jesús Cardona i l'Ari. És així? Sí, senyor. Bona tarda. Hola, bona tarda, Jesús. Escolta, Jesús Cardona... Comencem per Cardona. Família amb el forn Cardona que hem tingut aquí molts anys enrere?
Escolta, aquesta... Mira, els Cardona van arribar a Corbera el 1800, i llavors els Cardona d'aquí Molins de Rei, que coneixem els Cardona del Forn, era un germà del meu rabesavi.
Rebesavi. Són anys, això, eh? Sí, sí, perquè, goita, eren dos germans d'una casa de Corbera, que en deien la Casa Cremada, eren vuit germans, analfabets, pobres com una rata. El meu avi explicava que el seu avi, quan anava a missa el diumenge, feien diverses misses, llavors un feia un trajecte, deixava les sabates a mig camí, quan tornava deixava les sabates a mig camí, i el que anava...
les agafava a mig camí, anava amb les sabates aquelles, a missa tornava i les deixava al mateix lloc. Doncs dos d'aquests germans, el Pau i el Josep, van baixar a Molís de Rei, un forc que hi havia a Llavors, no sé quin, van baixar a prendre forner a Molís de Rei. Un es va quedar a Molís de Rei, el Josep,
i l'altre va pujar a Corbera, que és el Pau, que és el que va fundar el forn de Casa Nostra. I el Josep Cardona, el germà dels Rebesavis, el que va fundar el forn d'aquí a Molins de Rei. Què va passar? Aquesta gent va morir sense fills. Aquesta gent no va tenir fills. El forn de la plaça de la Vila. De la plaça de Vila. I el treballador que es va quedar al forn era la família Vinyets,
I vam conservar el nom del forn. Ens quedem al forn, però també com a agraïment, homenatge, etcètera, conservarem el nom de forn Cardona.
I, doncs, el Lluís, el Luigi, i l'Abelí, i el seu pare, el Lluís, que l'havia conegut, doncs aquests són els de la família, el seu pare, que havia agafat el forn. I la mare, Montserrat. Sí, Montserrat i l'Abelina. La Belina era la més gran, sí. La Montserrat era... A veure, la Montserrat era...
La dona del viatge, no? Sí, de Lluís. Sí, exacte. Sí, sí, sí. Escolta, però Jesús Cardona i Alari. I Alari, que és el cognom nostre molinenc de Cal Carreter,
que era la fusteria que hi havia davant del fort del pont. Al costat de la Creu Roja hi havia un... No sé si hi hagi oients que ens ho recordaran. Hi havia una fusteria. Jo t'ho volia preguntar. Sé que tenia la família, de part de la teva mare, un negoci que eren tres germanes i que es deien Alari, i que era un negoci de fusta, crec. De fusta, de fusta.
Però t'ho volia preguntar. Era el meu avi, en Joan Alari, que també el va iniciar el negoci, el seu pare...
Però, clar, jo me'n recordo d'anar a la fusteria, i tant, de petit, i fins que es va jubilar, i fins que la casa es va enderrocar i es van fer els pisos i això, però, clar, jo, de la fusteria... Allà hi havia la Creu Roja, un cinc de novera, cal a l'Ari, i també...
Jo recordo alguna cosa més. Una mica més avall hi havia el Sant Onge, hi havia el Bofill, el de les carroceries Bofill, al costat. I més cap aquí, més cap aquí, ja hi havia calalari. Sí, exacte. Li deien cal carreter? A aquella casa li deien cal carreter. Ah, ja. Perquè el pare feia carros.
I era un punt que tenia molta atracció perquè molta gent, els carreters que baixaven de l'Urdal i que se'ls havia trencat una roda o alguna cosa, estaven esperant arribar a Molins de Rei per arreglar el carro. I com que estava ja a l'entrada de Molins de Rei, doncs paraven allà i allà feien...
I allà els hi arreglaven el carro. I d'aquells anys que jo recordo, eren tres germanes? Algun germà, no? No, la mare són tres germanes. La teva mare era la gran o la mitjana? Era la mitjana, la Teresa, sí, sí. La gran, la Carme, després la meva mare, la Teresa, i la petita, la Mercè.
Sí, la que conec una mica més és la petita. La petita, la Mercè. Sí. Que havia treballat al Naturana. I les edats també, perquè l'edat d'elles i meva va per aquí, no? Però passa-me una mica de la teva mare. Bé, la meva mare, dels records que tinc, pels oients que no estiguin assabentats, va morir ara fa just tres setmanes,
d'una sèrie de malalties i finalment descansa. Sí que és veritat que ens parlava molt del Molins de Rei. Ella es va casar amb el meu pa, es va casar l'any 70. La meva mare tenia 22 anys. I dels records ella que ens explicava de Molins de Rei era de l'escola de l'Alfons XIII, que estava separada per nens i nenes,
Ens parlaven de tots els actes que feien la joventut catòlica, no només els pastorets, sinó tots els ballos folclòrics que feien.
Parlar també que anaven allà, clar, en aquella època de la dictadura, que anaven una mica més avall, que havia la secció de la falange per allà, i allà van aprendre, no sé, havien d'anar a fer costura, no sé què, havien de... treballs, no sé què... Sí, té un nom, treballs socials, serveis socials, sembla que es deia, i allà també hi havia l'emissora de Ràdio Molins de Ria. Sí, hi havia Ràdio Molins de Ria allà, a la falange.
I anaven allà, i totes les noies de Molins de Rei, quan entraven allà, al pati i a tot arreu, parlava en català, però quan entraven allà havien de parlar una estona en castellà. Però elles casen 22 anys i se'n va viure a Corbera. Se'n va viure a Corbera, va conèixer el meu pare, els va presentar una cosina d'aquí a Molins de Rei, del meu pare,
Es va presentar i, clar, aquelles coses, no?, que la gent abans es casava molt aviat, no? La meva mare ha 22 anys. Sí, llavors es casava a aquesta edat. La majoria menys jo que m'estic esperant encara. La meva mare molt lleve. I tu ets el gran de la família? No, soc el segon. Som cinc germans. Hi ha la gran, que és la Miracle, que és mestra, després vinc jo, hi ha una altra noia, la Núria, i els Bessons, que són el Sergi Aumarc,
Ah, hi ha dos bessons, també? Són dos bessons, sí. Que són els que porten... També estan al negoci. El Sergi està més al tema de elaboració del pa i el Marc està més al tema d'espatx i reparto i gestió i tot plegat. Jo recordo les tres germanes que eren molt guapes, això sí. Sí. Ara, no sabia dir quina era la gran... Una casada...
En Josep Lloparc, sí. Que ens va deixar fa poc. Que també ens ha deixat fa molt poquet, sí. Fa un parell de mesos. I jo coneixia fins i tot la seva mare, Isabel Barceló, crec que es deia. Sí, sí, sí. Clar, i coneixia la iaia Isabel, però sí que els coneixia perquè jo les vegades que venia a Molins, en Pierre anava allà i pujava als avis, jo recordo aquella casa que sempre havia gent.
Què era? La casa aquella de darrere a la carretera? Que es diu... A la casa... Ah, no, no, no. No, no, que ha estat davant del Fort del Pont.
Ara ja anava a la casa de la Isabel, dels meu parcs. No, ells vivien allà al carrer Isabel Castanyos. Però tu parles de la casa de la caratera. La casa pairal dels aves, jo me'n recordo, pujaves a dalt i sempre hi havia gent que passava a saludar o gent que deixava un recado i pujava. Perquè el taller o negoci era baix i llavors a dalt era la vivenda. Sí, llavors hi havia una escala i em feia molta gràcia perquè dalt la vivenda...
A mitja escala hi havia com una finestra amagada i tu des d'allà veies directament la porta. Ja sabies qui venia. I llavors si algú trucava al timbre o si algú entrava des d'aquella finestra quadradeta batida veies el carrer.
Era una cosa... Però quan entraves a l'entrada devia estar dissimulada amb un dibuix. No es veia, sí, perquè estava com... Sí, enmig del taller estava. I quedava com dissimulat enmig del taller i no es veia. Era com un vicillo, no sé quin nom dir-ne,
Però, clar, des de dalt es veia perfectament i era molt curiós. I la teva mare t'explicava els primers anys de Corbera si s'hi trobava bé, si enyorava molins de rei? El presidi es va trobar a faltar. Es va enyorar perquè, clar, es va casar molt jove i, clar, era un tipus de negoci molt diferent. Ella va entrar a treballar a Garaje Río
Ella fins abans de casar-se treballava a Garajirrio, allà d'administrativa, i era una cosa molt diferent a el que era el fordapà, i a més en una casa on la meva àvia materna, la Iai Assumpción,
I el meu pare, que són... Eren, en casa l'àvia, en casa de meu pare, són gent amb una personalitat molt... És a dir, moltes ganes de tirar endavant, de molta feina, i emprenedors, i de tirar endavant. I jo entenc que una noia, doncs, arribada, que no és del món, tot allò li devia sobtar.
I, a més, ja de seguida es va fer una botiga nova, el meu pare estava en contacte amb pastissers de Barcelona i anava a veure fires d'Itàlia i d'Alemanya i anaven, clar, als anys 70, Pierre, anaves a veure pastisseries o forns a Alemanya i allò és que jugava en una altra galàxia aquella gent i, clar, aquí encara estàvem fent panets i coses i veies aquella gent que estàvem fent
uns muntatges de pastissos que no tenien res a veure amb tot allò d'aquí, excepte alguns de Barcelona. I llavors era un moment de renovació molt forta de la pastisseria. I s'anaven a Itàlia, per exemple, amb el pare del Christian Escrivà,
el Jaume Sàbat de Sant Cugat tota una sèrie de pastissers que teníem moltes ganes de tirar endavant i de treballar molt i de provar coses noves i renovar tota la teníem tota la pastisseria catalana teníem les tradicions
Ells es trobaven que teníem les tradicions, teníem els punyols, teníem els tortells, teníem les coques de Sant Joan, però a la pastisseria el diumenge li calia donar un canvi radical en sabors, en formes, en textures, etcètera. I aquesta gent ho van fer, però clar...
Tornant al tema de la mare, qui estava a casa, era la mare... I pensa que tots els germans, que n'hem anat abans, ens portem un any i mig, dos anys. És a dir, que ella, amb 29 anys, havia tingut 5 criatures. Sí, sí. I havien obert dues botigues més. A Corbera? A Corbera. Corbera de dalt o de baix? Sí.
Una corbera alta, corbera de dalt, i una altra, la gran, la clàssica, que serà la base corbera, la que està davant de l'eglésia.
L'estanc estava per allà a la vora? No. Abans. Abans havia un estanc a la carretera i allà havia, Pierre, allà havia la botiga clàssica antiga del Cardona, que encara hi és de Cal Forner, per entendre'ns. Estava allà, encara està oberta. Ah, sí que hi havia una escaleta al costat. I al tercer pis jo hi tenia una noia que treballava a la meva perruqueria. Exacte, doncs...
Això que dius tu de l'escaleta, en temps del meu besavi, el forn li deien el forn de les escales. Ah, sí, sí. Perquè a Corbera hi havia dos forners, amb nosaltres hi havia un altre, i nosaltres vam posar el nom molt bonic, molt de carrer, del forn de les escales.
Bé, escolta, hi ha una cançó que es diu Tot el que queda, que m'han dit que a tu t'agrada molt. Explica'ns d'aquesta cançó, qui la canta i com és que t'agrada tant. Bé, és una cançó que vaig començar a sentir aquest estiu, arran també de tot el meu procés de recuperació, que ja en parlarem. I per mi és una cançó molt inspiracional. Em dóna molta energia positiva i la lletra és molt bonica.
i escolta, és una cançó que realment em posa molt bon humor, i quan m'has demanat, demà una cançó, i dic, escolta, a tot el que queda, gent està, que són dos germans,
La noia havia fet les U, havia fet carrer en solitari, i ara canta els dos germans, que el grup es diu Ginestar. Són barcelonins? Són del Maresme, són de Mataró, em sembla. Ah, molt bé. O de Malgrat, són de Malgrat. No em diguis que són de Malgrat. Diria que són de Malgrat.
Sí, perquè tinc contactes amb una senyora que treballa a l'arxiu de Malgrat, i com que jo havia treballat allà quan començava en perruqueria, dos anys, tinc records i de vegades parlem, i ara últimament parlem que hi va haver un pastisser de Malgrat o de Palafolls que... Sí, que havia guanyat un premi. I sé que t'ho vaig enviar quan... Em fa gràcia, ja sé què els diré ara quan... Doncs, eh, que és allà... Són Malgratens, són molt bé. Bé, escoltem-los.
Tinc els de sempre quan no em tinc He gastat tres vides I quan vull descriure Què tindré quan sigui vell Amb la veu ronca de vell
que no sigui tan complicat. Que quan no tens res, et queda la vida sencera. I quan no vagi bé, ho farem d'una altra manera. Ara em vingui a mi, buscant tresors, sota les pedres, tot el que tens, tot el que queda. Tot el que ens queda.
No sé quan us veuré Tinc 10.000 alarmes per llevar-me Això no canviaré No tinc tanta por d'enamorar-me Potser aquest cop surt bé Tinc dies que penso que no podré més Que el món perd el pols amb la pena Em moro per viure sense mirar el temps Que no sigui tan complicat Que quan no tens res
Fins demà! Fins demà!
Tot el que tens, tot el que queda, tot el que ens queda. Escolta, allà al mercat de Quimones de Rei em diuen que tu anaves amb un nen o una nena de vegades. Allà, que era un dels teus fills més grans o més petits? La Valentina, sí.
I també en diuen que hi ha un senyor, em sembla que es diu Vinyets, que de vegades, quan era l'aniversari d'algú del mercat, anava a la teva pastisseria i comprava un pastís d'aquests que són, si no personalitzats, individuals, no? I els portava.
I eren de casa teva. Això ho sabies? Bé, jo sé que el Josep venia algun dia fins a primera hora i venia a buscar un pastís petit i sé que algun avall m'havia comentat que el portava al mercat municipal per felicitar alguna paradista que era el seu aniversari
I bé, això és bonic, és bonic perquè això també, doncs, és a dir, el que fa és interrelacionar els diferents comerços de Molins de Rei, el mercat, amb el comerç, que bona falta ens fa. Ai, que tu vas ser president del comerç, no? Havia estat a la Unió de Botiquers, l'any, sé que era el 2017, diria,
i vaig estar-hi fins al 2020, si no m'equivoco, 3 anys, molt interessants, va ser quan va acabar el mandat el president Jordi Vilaprinyó, que havia estat molts anys. I llavors vam agafar a la Unió Botiquers tota una sèrie de gent. Alguns continuen, alguns d'aquella junta continuen,
com la Mireia, el Vicenç Cocorull, el Josep del Fort del Pont, ells continuen, i uns altres ho hem anat deixant. Però és tota una experiència, perquè veus el que és el comerç i veus el poble, és un altre punt de vista, i també pots, diguem, d'alguna manera, aplicar algunes de les idees, alguna de les coses que tu creus que poden anar bé pel comerç o per Molins de Rei...
I és bonic perquè prepares el trenet. La Fira de Nadal. Estàs en contacte amb la Fira de Candelera, que vas a les reunions de la Fira amb el Consell Executiu i llavors també et deixes, no has de conèixer el que pensa el comerç, de com s'ha de millorar la Fira, parles amb gent diversa.
I la veritat és que és una feina interessant. És un servei bonic, interessant, que es fa. Que tu el vas fer tres anys, perquè tu arribes a Molise Rey... Anem enrere. Quan vau voler fer innovacions d'arrel del que vau vist per la resta d'Europa, a Corbera, de Berlín a Corbera de dalt, llavors ho vau implantar allà,
Però la idea d'una vegada arrencat allà i fet ja les innovacions que tu en parlaves, la idea de venir a fer-ho a Molins de Rei va ser teva?
A veure, no ben bé meva, perquè no es pot dir que sigui meva. Sí que és veritat que durant molts anys els pares van tenir molta feina a arrencar tots aquests projectes i tot això que hem dit abans. I a més, clar, nosaltres érem petits. I sí que estaven esperant...
Que nosaltres creixéssim. És a dir, quan els nens siguin grans, quan siguin més grans, ens podíem plantejar obrir una botiga a Molins de Rei, per entendre'ns. I a tu Molins de Rei sempre t'havia cridat-la, t'havia agradat. Clar, per un cantó tenia tots aquestes vivències infantils de quan anàvem a la fira. Clar, per exemple, el divendres, quan sortíem d'escola, ja em portaven directament a casa els avis d'aquí Molins de Rei. A l'escola quina era?
Jo havia anat a la Sàvia Bonanova, a Barcelona, i quan sortia el divendres ja em portaven directament a Molins de Rei i ens hi quedàvem fins diumenge a la tarda. I això, doncs, any rere any. Per la festa major, igual.
I com que érem tan germans i anàvem tan seguits, doncs moltes vegades els grans ens envien a Molins perquè en èpoques de feina, de Pasqua o com fos...
doncs ens enviaven a casa els avis. I et vas posar a la plaça del Palau, com ara, no? Sí, és la que vam tenir. Què és, deu fer 10 anys o...? Ah, mira, ara farà 13. Ja? Sí, sí, passa ràpid tot, sí. El 2012, sí, més o menys. Sí, perquè l'any abans va néixer la nena aquesta, que dius que se m'ha vist a mi passejant pel mercat amb la Valentina,
Doncs la meva filla va néixer un any abans. Quan va néixer la nena, jo encara estava a Corbera, però ja teníem ja encaminat a obrir a Molins de Reis. I és molt curiós perquè vam començar a mirar locals cap al 2010 o així, i en aquella època, jo ho explico, perquè és molt curiós com va evolucionant tot, en aquella època no hi havia locals a Molins de Reis.
Ara sí, eh? És una llàstima. Però allò, buscar, trobar un local atractiu en aquella època, allò que dius, aquí podem fer-hi un negoci... Doncs m'has trobat de molt maco, eh? Sí, però en aquell moment també, Pier, el pol atractiu comercial de Molissarri encara era al carrer Major.
I al carrer de baix, sí, però no era... I ara això és que ha canviat molt. Se quedava molt apagat el carrer de baix. Sí, abans quedava apagat. I, clar, ara veus com és la granja, tota l'explosió que fa la granja al carrer de baix, sobretot a partir de la creació de la plaça del Palau.
doncs com han anat creixent altres nuclis comercials, doncs clar... Què hi havia abans? Allà, allà hi havia el Genaro, el Palau, era el Bar Palau. Ah, el Bar Palau, que després s'ha passat aquí. Sí, que s'ha passat aquí a la plaça Oscura. Sí, és que allà havia anat, i ara t'ho pregunto. Sí, sí, sí.
Ells volien créixer i van agafar aquell bar, a la plaça Carrer Mercè Rodoreda. I tu tens molta ajuda amb la gent que treballa aquí, a Molins de Raí? Sí, aviam, jo soc molt agraït, sobretot, ja la meva dona treballant amb mi, i ara aquests mesos que he tingut l'hospitalització i tot plegat,
realment, que s'ha fet càrrec de la botiga, de la casa, dels nens, de la família, ha sigut ella. Ha sigut ella. I ella, juntament amb tres noies, que es van partint la jornada laboral, la veritat és que estic molt content, molt agraït. Teniu la parada de la busa davant, no? Sí. Que jo de vegades l'agafo i... Sí, escolta'm, un any així només, a Colbera, vas ser brevivent i vas participar alguna vegada?
El Passebre Vivent... I tornarem, eh? Sí, sí, sí. El Passebre Vivent hi havia anat, no com a actor, sinó com a membre de l'Esplai. L'Esplai fèiem la representació... Cullia amb castanyes. Posàvem a l'entrar a cobre castanyes per recaptar.
I fèiem paperines pels assistents i veníem castanyes, les cuíem i anàvem... I bonietos, no? No. Però castanyes, sí. Però, clar, venia de gust perquè feia fred i les cuíem... Fem fred de mil dimonis allà al Passebre. I anàvem els dissabtes i els diumenges i anàvem allà a coure castanyes i els monitors, doncs, mira, allà fèiem duros per preparar les activitats, les colònies, etcètera. Sí, sí.
Això s'ha anat fent sempre, o has estat aturat alguns anys al pessebre? Al pessebre, i els anys de la pandèmia no es va poder fer en públic. I els anys de la pandèmia havien fet alguna cosa sense virtual. Havies conegut algun Sant Josep? Bueno, i hi ha una llegenda. Una llegenda real, eh? Perdó, eh?
Un Sant Josep i una Mare de Déu van fer una fugida real. Es van fugar. Van fer la fuga d'Egipte? Van fer la fuga d'Egipte, però... No és que es vagin enamorar i es vagin casar, no? No, no, cadascú estava casat per la seva banda...
I res, jo suposo que entre assaig i representació i que allà el pessebre fa una mica de fred, doncs... Es van engrescar. Es van anar engrescant. Clar, amb les castanyes calents estan a la vora. I es van fugar a Solsona i van marxar. Sí, sí, allò va fer córrer... No és una llegenda, això?
Bueno, no, fa molts anys. Va passar. Allò va passar als anys 70, una cosa així. A tu et sembla molt l'any 70 perquè encara no havies nascut, però per mi no. Jo els podia conèixer, eh? Sí, no, no. I encara corren. Encara són... No han tornat mai més. No, no, no hi ha hagut una fugida... No, no, no. Es van instal·lar a Solsona.
Sí, i van venir a confessar-se un dia i se n'han tornat. Exacte. Escolteu los Mustangs, que és allò que no vivo sin ti, que és poder el que els va passar amb aquests. Segurament, segurament. Nos quedan
Como cada noche Hoy te veo triste Y yo ya sé por qué Tú querrás
que no soy el mismo amor que yo estoy cambiado y quieres terminar yo que en un momento puedo estar lejos de ti
Vien aquí y escúchame. Yo te quiero.
Bona nit.
Puedo estar lejos de ti. ¿Cómo iba a estar la vida entera y ya sin ti te quiero?
Molt catòlic, creient, practicant? Soc creient, he tingut una educació cristiana, catòlica, a casa, també a l'escola, com tothom he tingut alts i baixos, hi ha poques que creus més, altres que dubtes, durant la joventut planteges l'educació de rebut,
I després ja, quan arriba una edat, vas posar les coses al seu lloc. I sí que és veritat, doncs, ens vam casar per l'eglésia amb la meva dona. A bo, no molins de rei? No. No, no, ens vam casar a Dòria. Ah, sí, hi ha una foto que ho he vist totes, als País Basc. No, no, això està a la collà a Tosses, a dalt de tot un poble que es diu Dòria, hi ha una església que es diu Sant Víctor de Dòria,
I es va encasar allà perquè allà hi va néixer la meva sogra i és una església molt bonica i la meva dona sempre deia si algun dia em caso o quan em casi m'agradaria casar-me allà. La sogra era l'esposa de la Lari i la mare de la teva mare...
A veure, ara ja me'n vaig a la sogra... No, no, la mare de la meva dona. Ah, de la teva dona. Sí, sí, sí. Que és el que és d'Òrrio. Dòria. Dòria. Sí. A la teva dona. Esclar, jo me'n vaig als de la meva quinta. Sí. Llavors, per això es veu voler casar allà. És el que sí, clar.
Ens vam casar a l'agost i, clar, va ser una història, va ser una logística interessant fer anar, fer moure tota la gent fins allà. Però, clar, molta gent diu, no, no, si no ens hi feu anar, no hi haguéssim anat mai allà. D'on és la teva dona, doncs? La meva dona és filla, Monís de Rei. La meva sogra va néixer a Dòria, el seu pare...
era pastor, van venir a viure aquí a Molins de Rei, perquè allà no hi havia gaires possibilitats de tirar endavant, i van venir a viure aquí a Molins de Rei. I llavors es va casar amb el meu sogre, el Joan Jimeno, que havia treballat molts anys als Ciments Molins, i es van establir a Molins de Rei. Jimeno, res a veure amb els altres escoles de... No, amb la gestoria...
Res a veure. I amb els que vivien a la carretera de Papiol, carretera a Bonari al Cap, que es deien Jimeno, també? No, no, no. Uns altres Jimeno. Ells vivien a sobre les vies, vivien. A sobre la via, no, que ens no conec, conec a molta gent, eh? Sí, sí, sí. Però no, aquí no.
Escolta'm, la Teresa era la teva mare. Sí. Molt guapes totes. Molt guapes, sí. La segona, com has dit que es deia? La segona era la meva mare, la Teresa. La Teresa era la teva mare. La gran... La Carme. La casada amb un llopar, que n'hem parlat abans. Sí.
I la Carme, guapa també, sense estar escoltant. Sí, sí. I després queda la petita, que jo sempre deia que s'assemblava la Jacqueline Kennedy. La Mercè. Aquesta és la Mercè? Sí. És la que veig més últimament. Pot ser, sí. Ella surt a caminar, també...
i ella havia treballat al Naturana durant molts anys fins que es va jubilar i pot ser que te la vagis trobant pel carrer jo a la teva mare la devia haver conegut també a part que la veia ballar al Foment i de l'edat i les tres germanes que eren amigues de la Marta Armengol la Marta Armengol és la que va presentar els pares ah sí? l'hauríem de felicitar la Marta Armengol és cosina del meu pare
Ah, sí? Són cosins. Bueno, a Corberi hi ha molts Armengols. Sí, sí. Hi ha Can Armengol, també, no? Can Armengol, exacte, sí. I la Marta Armengol, la germana del Miquel, que havia sigut d'aquí, va presentar els teus pares. Els va presentar, sí. No sé com en una festa o foment d'aquestes que devies dir. I diu, mira, et presento el... et presento el meu cosí. Ah, sí? Espera, que ens estan dient...
Una trucada, que l'has de contestar tu, eh? Aviam. Hola. Hola. El Pierre ja em coneix, sóc la Lulín. Sempre ho escolto. I heu dit que el de Calcordona d'aquí que no tenia fills. Sí, tenia una filla. Va tenir una filla que va morir...
Ah, sí, a la platja. Molt trist, amb 21 anys. A la platja. A la platja. A Garraf. Sí, però no fa gada, eh? Per això que ell ha dit, diu, no van tenir fills. I sí.
Van tenir una filla, jo ho dic perquè vaig estar 10 anys treballant amb la senyora Valina i l'altra part amb els viñers, quant fills que em vaig casar. És per dir que sí que havien tingut una filla, i va morir els 21 anys. Veus? Sí, jo exacte, el que no sabia és que havien tingut un fill perseguida, però sí que és veritat que havia una noia, ara que m'ho diu vostè és veritat.
Bé, jo recordo que havien dit que havia mort una noia al Garras, no? No, no, jo li agraeixo moltíssim la trucada.
Val, gràcies. Gràcies per escoltar-nos. Val, adeu. Bé, doncs continuem aquí i dèiem de les germanes, la que semblava la Jacqueline Kennedy... Ah, no, que la Marta Armangol es va presentar. Sí, esclar, la Marta Armangol era amiga d'elles. Sí, clar. I llavors havia de venir aquest noi de Corbera... Sí, i diu, presento el meu cosí de Corbera, que és forner.
Sí. I guaita. Doncs bé, escoltarem ara de cançons de les que es ballaven llavors, el sírex, l'escombra, em sembla que es diu. Molt bé.
Si yo tuviera escoba, si yo tuviera escoba, cuántas cosas barrería. Si yo tuviera escoba, si yo tuviera escoba, si yo tuviera escoba, si yo tuviera escoba, cuántas cosas barrería.
Barrería yo el dinero Que es la causa y el motivo Hay detrás un desespero Segundo Lo que haría yo segundo Barrería bien profundo Todas cuantas cosas sucias Se ven por los bajos mundos
Si yo tuviera una escoba, si yo tuviera una escoba, cuántas cosas barrería. Muchachos, os voy a comprar una escoba cada una. A ver este que lo pasamos.
Va uns anys ja que tu vas tenir una sotregada. Devia ser quan devies escoltar aquella cançó d'abans, que deies que et motivava i que... Això ha sigut aquest any, tot plegat. Però jo t'havia vist de vegades a Barcelona que anàvem a revisió mèdica, metges. Havíem donat a un metge anar a fer revisió, anar fent cures, però està més o menys el tema del peu està més o menys controlat.
Em anava visitant, anava allà al mateix lloc que anava. Sí, entès, el que abans era la Creu Roja, sí. Ens havíem trobat allà i el tenia controlat amb els metges d'allà, anaven fent les radiografies, les cures, les visites. Però sí que, mira, just va ser aquest any...
El dia va ser passat, la fira em vaig començar a trobar malament. D'aquest any? D'aquest any, aquest any que estem acabant. Pel quatre dies, sí. Pel quatre dies. I me'n recordo que estava esperant... Es va fer la fira el dijous gràcia allà a plaça del Palau. I vaig dir, mira, escolta, dilluns me'n vaig sí o sí a visitar-me. I no vaig arribar a temps perquè dissabte em vaig anar a urgències perquè em trobava malament.
A tot plegat se m'havia fet, en aquest peu que m'havia anat visitant i que ens havíem trobat allà, se m'havia fet una infecció interna i em van haver d'emputar el peu.
I estava allà a urgències, m'ho van comunicar els metges, vaig haver de trucar a casa... Van dir així de cop, s'ha d'emputar? Van dir amb totes les bones paraules i d'això, però amb tota la fermesa que... Però van dir que una altra cosa no es podia fer ja. S'havia de fer per tallar la infecció, per aturar la infecció.
I bé, arrel d'això, s'ha amputat el peu dret, i ja des del mes de febrer vaig estar dos mesos i mig hospitalitzat, vaig tenir diferents rèpliques d'infeccions, i veu tota una experiència a l'hospital, i a més amb una insuficiència renal,
Bé, jo una cosa que no he explicat gaire, però també, mira, que estic amb tu aquí, Pierre, i que hem parlat de tantes coses, va venir un dia el mossèn de Molins de Rei, el mossèn Vicenç, va venir a veure, perquè ell té el bon costum d'anar a visitar els pacients que estan ingressats a Obroji, els va veure...
I em va portar una estampa de la Mare de Déu de Montserrat. I diu, mira, porto una estampa de la Mare de Déu. Moltes gràcies. Doncs pensa que el dia 27 d'abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, m'ingressaven a l'Usti amb un pronòstic que no sabia si me'n sortia.
Va arribar a aquest punt? Sí, sí, sí. Em van intubar i li van dir a la família, mira, és que estem en una situació molt greu, farem tot el possible per tirar endavant, però no descartem cap escenari. Sí que és veritat que com més dies passin, com més dies passin pitjor, perquè el pacient està intubat,
Però... I, bé, no sé, jo hi veig una relació... Per això quan em deia això de la fe, no? Doncs sí que ha anat fluctuant i a vegades he tingut èpoques que hi creia més, que hi creia menys i tal. Però, clar, jo tinc una prova fefaent de... Clar, abans de marxar a l'UCI jo li vaig donar aquella estampa a la meva dona. La meva dona tenia l'estampa a la mà
I ja quan em vaig recuperar, al cap de tres dies, la meva dona va agafar el cotxe i se'n va anar a Montserrat. I no la deixant passar perquè estàvem fent una celebració d'un mil·lenari, que hi havia un concert d'òpera, que s'havia d'entrar a entrades i estava molt restringit. I no sé què li va dir, va dir, però miri...
tinc el meu marit a l'UCI, només poso donar gràcies a la Moraneta, per tant, deixi'm passar un moment. Va el vigilant, va treure el d'això, m'han apartat les valles, la van deixar entrar el cotxe fins a la plaça, i ell va baixar un moment del cotxe, va tornar a entrar i va marxar. I això, doncs, home, jo crec...
Algú també m'ha preguntat si he vist el túnel o una llum blanca al final del túnel. Jo no ho he vist, això. Sí, jo no he vist al final que s'apropi la mort. Jo tot això no ho he vist. Sí que quan em vaig despertar una infermera em va dir que no era la teva hora.
I ho hem vist tots molt clar i estem tots molt contents que estiguis aquí i t'han recuperat. No va ser el 28, dos o tres dies després, que hi va haver aquella apagada general? La apagada va ser el mateix dia 27. O sigui, Pere, va ser caòtic. Jo estava a la UCI i va haver-hi una apagada general que no anaven als mòbils. Al Brogi els van dir que hi havia tres...
Va sortir el director de l'UCI i va dir, tenim tres equips aquí de resistència, no s'apagaran, però sí que no anava amb mòbils per parlar amb la família, per contactar informació, no havia res. O sigui, va ser brutal, va ser caòtic. M'has fet recordar perquè aquell 27 va l'operar un amic meu, que per mi era quasi...
que no em va sortir. Va morir l'1 de maig. I ara, per les dates, ja et veiem que havia de ser aquest dia. Sí, ara el teu dia a dia com és? Ara el meu dia a dia, doncs, és molt positiu, perquè el que em va dir també una doctora a la UCI, em va dir, comprenc que ara estiguis molt emprenyat,
Però tu has de tirar endavant. Perquè el teu té solució. Aquesta casa està plena de coses que no tenen solució. El teu té solució. I amb el temps anirem posant les coses al seu lloc. I jo em pensava que no tornaria mai més a la botiga.
I ella em va dir, però qui t'ha dit que no tornes a treballar mai més? Això qui t'ho ha dit? Això m'ho dic jo. Doncs no t'ho diguis més. No t'ho diguis més. I jo podent estar a casa amb els meus fills, amb la meva dona, podent estar a la botiga i, evidentment, anant amb els controls mèdics que he de fer, doncs la veritat és que tinc un estat d'ànim molt positiu. Ara, això sí, m'he de cuidar molt.
T'has de cuidar molt, i el teu dia de dia ha de ser dedicar-te a tu el que et convé i el que has de fer. Sí, sí, i puc estar les tones dret, però he d'anar seguint i he d'anar combinant. Sense apartar-nos amb molt del tema de la fe, ara el mes de juny s'inaugurarà, a veure, posaran la Creu, o la Creu, la Sagrada Família... La Creu, culminaran l'última torre de la Sagrada Família...
I diuen que vindrà el papa Lleó XIV. És possible perquè la seva família ja l'han visitat tres papes. Jo només sé el Benet XVI. I el Joan Pau II va anar-hi. Ah, el Joan Pau II també va venir. Ah, sí, l'any 82 que va venir, sí.
Sí que me'n recordo que va haver molt de rebombori. Sí, va haver-hi soroll, sí. El senyor, el Benet XVI, que va parlar en català, que no se'n parla gaire d'això, i aquí venen ministres i venen i no parlen català, i el Benet XVI va parlar en català allà. T'agradaria anar-lo a veure? No, el Benet XVI, no. Home, jo crec que la culminació del Sagrada Família és un gran esdeveniment
No sé si el podré anar en directe, estaria molt bé, però sí que jo crec que una cosa que es fa... No, la frase popular, no? Això dura més que les obres de la seva família. Sí, sí. No em sembla mentida, Pierre, però la veurem acabada, l'última torna. Sí, sí, sí. Jo l'any 92, recordo que vaig anar per dins i allò semblava que hi podien pasturar cabres, el que ara és la nau central. El que és la nau central.
Ja per dins ja ho hem vist. Les torres, jo que recordo quan només vivien quatre, ja ha anat que queda aquesta culminació dalt. Sí, serà... Ho celebrarem, és molt nostra. Jo crec que sí. Jo crec que és motiu de celebració. Ara, jo també t'agraeixo que vas fer una escrita amb aquesta revista de Molins de Rei. El tot, sí. Dient que la cançó Avui ha tornat, a tu et portava records, a tu et recordava que te la senties molt teva.
Me la sentia molt meva perquè jo crec que parla d'un Molins de Rei, és a dir, que estava present en la memòria de molta gent, el que havia estat els Molins, el que havia estat el pont, etcètera, la identitat que donava. I llavors jo crec que és molt important que continuï sent una cançó també a nivell oficial representativa
de la vila. I en un moment donat vaig tenir una discussió amb una persona que ella creia que no era una cançó que representava Molise Rey i em va fer molta gràcia perquè aquesta persona em va venir a veure a l'hospital, això abans del 27 d'abril, i abans de marxar va treure el mòbil i ara porto una sorpresa. Dic, bueno,
I em va posar la cançó. I clar, com que portava tant temps sense sortir, tant temps fora de casa, allà tancat perquè jo estava aïllat i tal, doncs la veritat és que em va fer emocionar.
Em va fer emocionar poder sentir aquella cançó allà a l'hospital. I després també quan ja vaig sortir i ja tenia més mobilitat per la festa major, veure els carrers, doncs també em va fer molta gràcia. Gràcies, a mi també m'emociona que tu em diguis això. Avui no la podem escoltar, ja no tenim temps, però aquí a Molins de Rei la posen. Aquí al ràdio Molins de Rei se'n recorden, sí? Ah, sí, sí, sí, sí.
Bueno, ens acomiadem, doncs, amb aquesta cançó que ens porta a tots aquests sentiments. Gràcies, Pierre. Que t'han fet anomenada L'ovia de terra en dins A la vell mig de les muntanyes Al passar pel teu costat Et somriu el llum negat
Notícies en xarxa. Bona tarda, són les 5, us parla Mercè Roura. L'associació catalana de productors de porcí i porcat avisa d'una forta caiguda, a més brusca del preu del porc a conseqüència del brot del virus.