Aquí comença De tu a tu. Entrevistes, anècdotes, projectes, records, nostàlgia i converses. De tu a tu. Amb Pere Vergoñón-Reventós. Pier. Molt bé. Una vegada més som aquí al nostre programa De tu a tu i avui ens visita la Carme.
que tothom la coneix més com la Carmeta de Campaïssa, que ha estat treballant molts anys fins que es va jubilar al mercat amb fruites i verdures. Però avui no parlarem del mercat, sinó de la casa on ella va néixer. Hola, Carme. Hola.
Així vas néixer a Campaïssa. Sí, jo vaig néixer a Campaïssa. I vas estar fins que et vas casar poc temps més, no? Sí. Però explica'm, l'entrada d'aquesta masia de Campaïssa, que la podem veure des de la carretera o passant amb el tren, com és? Quan tu entraves a Campaïssa, què és el primer que trobaves? Quan entraven, primer hi havia un barri i el pati de fora. Encapant la porta de la casa, amb una entrada molt gran...
davant una porta que anava cap dins al celler, a la dreta l'escala per Nadal i un menjador que teníem. I a l'esquerra hi havia la cuina, una cuina gran amb la vora de foc. I la sínia? Què era el que li deieu la sínia? La sínia teníem a baix un or.
Teníem un hort i hi havia una sínia, que teníem un burro, i llavors anava a la sínia i anava fent voltes i voltes i treia l'aigua del pou per regar. Però llavors no és la sínia. Jo em refereixo que quan entraves a la cuina, de la cuina passaves a un lloc que hi havia com una mena de cisterna. Ah, bé, no la cisterna, no la cisterna. Si hi havia a la segona cuina, una cisterna que emplovia...
de tota l'aigua de la teulada anava a aquella cisterna per poder cuinar i netejar i fer la feina i donar aigua a les bèsties. Era la cisterna de l'aigua de la pluja i la traieu allà amb aquell pou que tenia molta fundària, no? Teníem, com la cisterna estava plena fins dalt, hi havia una aixeta. Ah, sí. Hi havia una aixeta i amplíem les galledes. I si estava molt plena, que hi havia al costat que hi havia un pou, l'aigua de la cisterna, si estava molt plena de molt ploure.
I aquella l'agafàvem si no n'hi havia la cisterna. Llavors també hi havia una cosa que li deia la pastera. La pastera què era això que li deia la pastera? La pastera era com un armà, com un moble, que hi posàvem farina i aigua i fèiem el pa, fèiem el pa i teníem un forn.
fèiem la bola del pa i llavors posàvem-les al forn i colíem el pa. Hem de dir que aquesta casa, si veniu, si aneu des de la Riera Boneta en amunt, quan arribeu al parc de dalt i la veureu, al costat de Can Capillans, veureu Can Païssa que sembla, vist de dalt, sembla un poble de tan gran que és. Per això que la Carmeta ara ens explica, abans d'arribar a aquesta cisterna, ja hem passat per la cuina, que hi havia una vora de foc,
Hi havia aquest quarto que era gran i aquí s'ho guardava el gra, també? Era el quarto gran del gra. Era el celler i no el teníem a dalt, el quarto del gra. Això ja en parlarem després, doncs. Ja sortim de la cisterna. Sortim de la cisterna i hi havia la segona cuina, dues cuines. I llavors anàvem a la cuina, a l'entrada, i al capdavall hi havia el menjador. I davant teníem la porta del celler amb 10 o 12 gotes que hi posaven vi.
El celleret, ui, era molt gran aquesta casa. Era molt gran. Aquest celler hi havia 10 o 12 botes i teníeu el vi de... Venia aquest vi o era només per vosaltres?
em venien a la plaça, les garrafes de base, li portaven a la meva mare, les garrafes i les omplia, i llavors, quan anava a vendre el meu carro, em baixava la garrafa del vi. Que tenies llavors allà, hi havia la teva mare, la Lola, el teu cor a Joan, i l'àvia, la Rita. Tornem a l'entrada. Aquesta entrada era molt gran, era com una sala, i servies de menjador.
Era gran. A l'estiu menjàvem allà, a fora, a l'entrada. I a l'hivern, a la cuina, que hi havia el foc. Hi havia la vora de foc, que era molt gran, aquesta vora de foc. Sí, la vora de foc també era gran, amb una olla penjada, allà amb la caldera, la meva àvia, tot el dia, allà, cuinant. Érem 9 o 10 persones, clar, tenia feina.
I llavors també, a la dreta, cap al fons, hi havia un menjador, que era el menjador bo, però no l'utilitzàveu aquest. No, teníem el menjador en una vitrina, però no el fèiem servir mai, aquell menjador, no. Bé, quan me'n vaig casar... Quan vas casar, què? Tots els convidats? Quan me'n vaig casar, els convidats, sí, entre l'entrada, que era gran, i aquest menjador, doncs allà van posar taules i van fer...
Van fer el dinar a casa. I qui cuinava? Va venir una cosina de la meva mare, que era de papiolet, que s'havia de fer vedella amb suc i el dinar que es va fer. Però era molta gent? Ella sola va fer tot això? I devia haver la iaia Rita, que la devia ajudar, i la meva mare, el meu pare, no va voler anar al restaurant aquí a Can Samarany.
Va dir, aquí a casa ja ho farem. Bueno, a Can Samarana llavors no hi havia restaurant. No, a Can Samarana. El Foment, volia dir. El Foment anava. Bé, llavors també, hem parlat de quan entres. Que hi ha aquesta sala tan gran, que era el rabador, el menjador. No era el menjador, era l'entrada. L'entrada, l'entrada. Hi havia aquesta taula grandíssima. I allà hi menjava tota la família. A vegades eren 10 o 12, no? Sí, sempre a l'estiu menjàvem allà a l'entrada. I hi havia mossos també. Hi havia mossos...
un treballador, un dos, i l'oncle, el resto, el miliu, aquests eren jornalers, però també portaven el cistell amb el dinar, llavors venien allà dalt. Sé que també des de fora s'entrava en una mena de quadre, però per dins també, que allà què hi teniu? Cavalls, dos? Sí.
Al costat hi havia la quadra, els cavalls, el macho, el cavall, la mula, el burro, o sigui, tres n'hi havia. Una miqueta més amunt hi havia el veïner, una miqueta més amunt de la casa, la cor, que hi havia els porcs, en cap al cap damunt hi havia els conells, també, allò ple de conells. I cabres? Les cabres estaven a la banda de la cuina, hi havia això, a l'altra banda...
Sortint d'aquell menjador hi havia les cabres. Allà. I el porso... Recordes el nom d'alguna d'aquestes cabres? Això podria no. La Morruda. Home, aquest era una ovella. Era la Morruda. També teníem uns quarts veig. Bé, ara posarem una cançó, escoltarem una mica de música i després parlem amb la carmeta de la part de dalt de Can Païssa.
Si em poguessis estimar, ma il·lusió fora complida. I viuria tan content que el meu rostre s'hi veuria.
la llum de l'agraïment i a tota hora trobaria
Una cançó pels teus ulls, nit i dia cantaria. Una cançó pels teus ulls, perquè en mig de tants espulls tu fossis la meva vida.
Rosor, rosor, lluny de la meva vida. Rosor, rosor, no desfacis la il·lusió. Resonés sol dels moments
que allunya els mals pensaments i la bondat se'ls empara. Perquè és fresca i és suau i és un doll de poesia que s'assembla en el cel.
i el cor ens dona alegria. I jo, que en soc fresoner, un dia i un altre dia, i jo m'hi trobo tan bé. Roser, la meva Roser, volgues fer-me com
Rosó, rosó, llum de la meva vida. Rosó, rosó, no desfacis la il·lusió.
Llum de la meva vida, l'usor, l'usor. No desfacis...
Ja som pujant per l'escala, explica'm. Pujant per l'escala per anar a dormir, dalt teníem les habitacions, també hi havia una sala gran, amb una, dues, tres, amb quatre, cinc habitacions. Unes hi havia la meva mare, les altres dormia jo amb la meva àvia i la meva germana, i un altre hi havia els Mossos, i l'altre podria el meu germà.
Una sala molt gran, també, a dalt. Però jo crec que llavors, des que parlem ara, el temps que tu eres joveneta i estaves allà, sembla que ja no s'ho utilitzava. Però un lloc que li deia, o el Colomar, antigament devia ser una habitació principal, que hi havia uns finestrals amb unes arcades.
Allà, d'un quarto, que hi havia paté, més paté, anàvem els coloms, allà hi teníem coloms. I criaven els coloms i en deien el colomar. I sortien a volar i anaven a dormir allà. I aquelles arcades tan maques, que és el que a la façana de Can Païssa sempre es veu més. Sí, són les arcades, hi havia els coloms allà, una sala gran. Suposo que anys enrere allò devia ser una habitació principal, bona, perquè era molt maca. Tornem a la sala.
Aquesta sala hi havia un petit balcó que hi podies assentar i donava el pati de l'entrada, l'entrada principal de l'Era i de la Païssa. Aquest balcó era el quarto principal, el quarto més maco, devia haver sigut els amos abans, que va ser del meu pare. Tenien un balcó i sortíem allà i veies tot el pla de Sant Vicenç i les riuades i tot es veia d'aquell balcó.
I la sala gran, també hi havia una finestra gran, i els altres quartos donaven de cara a la muntanya, a darrere. Ah, sí, donaven a la part de darrere, que també tenia una sortida, no?, des de l'entrada del pati, que no sé com se li diria. Ah, bueno, sí, el pati tenia dos barris.
l'entrada principal i una altra que sortíem per anar cap al CUP, cap a la premsa, per anar cap a les masies de més amunt, de casa de la meva àvia, de Calamigó... I Can Canaris. Can Canaris. M'has parlat del CUP i la premsa. Explica'm-ho. Això estava a la part de darrere. És a dir, quan entraves a Can Païssa... Hi havia aquell pati gran.
I llavors, a l'entrada de la dreta, cap amunt, hi havia dos cabres, on teníem els carros, era una casa molt gran, hi havia un barri, sortíem per aquell barri, anàvem cap al cub, anàvem al cub,
I la premsa, i allà a trepitjar... El CUP era a trepitjar raïms? Sí, el CUP collien els raïms, els abocaven allà amb el carro, a sobre amb les fustes, i tots allà a trepitjar raïms. I la premsa estava en un quarto al costat? La premsa estava al costat, un altre quarto gran, i llavors, com treien el bic, el posaven a les botes, quedava la brossa del raïm, i allò ho treien i ho posaven a la premsa.
allà amb unes fustes, llavors els homes ho prensaven. I això era la part darrere per on podies baixar a l'hort, que en parlarem, i també anar fins a Camp Canaris. Però si tornem a entrar al barri de la Gamasia, que hi ha l'entrada principal venint de la Riera Bonet, perquè ens en tanquem, o de la carretera de Can Capellans, d'on hi havia l'Eco, llavors, una vegada allà hi havia una tartana, crec.
Ah, bueno, la Tartrana estava més cap al barri de dalt. Hi havia una era. Abans d'entrar al barri principal, hi havia la Païssa. Hi havia una era gran. I llavors al barri, entravem al pati. Ah, sí? Era una casa molt gran, eh? I l'era era gran com el món, no? Era gran, l'era, i tant. Allà batíem tot el blat i...
I la palla i tot allà, sí. Gran com la plaça de la Creu, més o menys? Oh sí, esclar, poder més, poder més i tot. Això l'era, doncs imagina. Això l'era era. I la Païssa era? I al costat de l'era hi havia la Païssa, però també un edifici molt gran i allà tiraven la palla, que l'envien a tu, per la finestra baix a la Païssa.
I llavors al vespre mirem un llum, un espelma amb el meu ongrup a buscar un cobre de palla. Ah, sí, ara parlem de la llum. No teníem llum allà. No teníem llum i d'aigua per beure. No, també havíem d'anar a baix a l'hort amb els cantis a buscar l'aigua. És a dir, l'aigua per beure i per cuinar? Per cuinar, no me'n recordo, però segur que l'agafàvem de la pluja. Perquè per fer aquelles olles de verdura i de caldo, la meva àvia la devia agafar, la de la cisterna.
Sí, però la de veure que hi havia aquells cantis... La de veure anàvem a dos cantis, a Baix a l'Hort, que teníem un pou, i allà amplíem els cantis, llavors muntanyet amunt, l'aigua per veure. I hi havia una mina, també. Hi havia una mina, sí, i dos o tres safretxos, i anàvem a rentar, la meva mare amb els covells de roba, cap a rentar a Baix a l'Hort, perquè hi havia...
un bon trosset i pujada. I la pujàveu mullada per assecadar amb el que deu passar? Sí. Deu passar molt, no? Sí, sí. La meva mare amb el covell, amb els llençols de tanta colla que eren, carregada, només els podíem escorre i quatre cops de picador. Perquè deixar-ho baix era prellós que robessin, no? No. Ah, no? Teníem un... No, ho havíem de prendre, però...
No anava gaire bé poder estendre tanta roba. Teníem un terrat i llavors la meva mare, amb aquell covell al coll, escales amunt cap al terrat a estendre la roba. Sí, i llavors allà dalt on hi havia la tartrana, hi havia tota aquesta part de la païssa i han parlat que hi havia... Què teníeu? Un matxo i un mulo? Què era el que teníeu llavors? Primer teníem un cavall. Tenia el cavall i la mula i el burro.
Sí. I amb la llum, el no tenir llum, hem parlat de l'aigua, com en sortíeu? Com ho fèieu? La llum era, per la cuina, un llum de carburo. I per anar a les habitacions i els puestos, amb unes ampolletes, com si fossin de colònia, amb un... Oh, i dèieu que era, però no havia sol. Un petroli, un petroli, i espelmes, algun espelme pel quarto, perquè allò feia molt de fum.
aquella ampolla amb aquell líquid, no me'n recordo si era petroli, i anem a anar voltant cap a buscar el vi, cap a muller les cabres i fer la feina. Inclús de nit també, anar a muller les cabres o buscar el vi amb la llum aquesta? Amb la llum teníem d'anar a tot arreu, a buscar la palla, a buscar les garrofes a dalt de les golfes. Amb el meu oncle, jo aguantant el llum aquest, cap a dalt de les golfes, a buscar el sac de garrofes...
o pels cavalls. I el carburo? I el carburo estava a la cuina. I d'on te'l treieu, el carburo? Si haguéssim d'anar a comprar ara, on aniria? No ho sé, això el compraven a Sant Feliu, ja, penso que venia amb pintura, ja n'hi havia de carburo, el posàvem en el pot de carburo, una mica d'aigua. No, ja feia bastanta llum, no? Sí, a la cuina sempre, això. Era una claror blanca, com un fluorescent, més o menys. Sí.
Bé, continuarem amb una altra cançó i d'aquí una estona tornarem a veure de què parlarem més de Can País.
23 d'abril Sant Jordi, roses hi ha de tots colors, aquest matí l'he trobada, entre totes la millor. M'escaparé de la feina, t'abraçaré pel carrer, portaré a la mà una rosa, portaré a la mà una rosa, arrancada d'un coset.
Una rosa, rosa, i a què em tens enamorat? Una rosa per Sant Jordi, una rosa per Sant Jordi, perquè em tens el cor robat. La guardaré per aquest vespre, que ens encengui la passió. Una rosa, color rosa, una rosa, color rosa, que et parli del meu amor.
Una rosa, rosa, i a què em tens enamorat? Una rosa per Sant Jordi, una rosa per Sant Jordi, perquè em tens el cor global. La guardaré per aquest vespre, que ens encengui la passió. Una rosa, color rosa, una rosa, color rosa, que et parli del meu amor.
Una rosa color rosa, una rosa per tots dos. Carme, ens hem deixat dues coses importants. Una, que teniu una gramola. Sí, teníem una granola amb una caixa plena de discos. Tenia molts anys, no? Tenia anys, sí, clar. Jo tenia 7 o 8 anys que ja la tocaven ja, perquè era d'abans, la gramola. No saps d'on t'havia sortit, d'on?
no sé si l'havien comprat o ja en devien vendre abans, però sé que a cada domenatge la posaven i venien tots els veïnats allà ballar. A l'Era, que era com una pista. Sí, a l'Era, i si no dins d'aquesta entrada, que l'entrada era molt gran, venien els de Cal Pau, i Cal Miano, i Cal Santamans. Ah, sí, a veure, Cal Miano, Cal Santamans. Sí, de Cal Acòrdia, que hi havia el Mílio, la Núria i Bertran...
Can Canaris, Calamigó, si hi havia un tou de gent, tinc retratos, que almenys som 30 persones allà. I tots ballant? No, els homes jugaven a pilota allal·lera. I llavors a l'entrada ballàvem. Amb aquesta gramola? Amb aquesta gramola, sí. La bot de suamos, deia. Sí.
I els discos, era d'aquells discos grossos, recordes alguna de les cançons que posaven? O la vaca leixera, se va al caimant...
El Vals Jota, que jo el ballava amb el meu oncle, em feia ballar el meu oncle, el Vals Jota, per allà a aquella entrada. Quin oncle? L'oncle... L'oncle Pere García. No, no, era... Li dèiem el tiet, amb aquell. El tiet, el tiet. Casat amb una germana de la teva mare, la Conxita, crec que es deia. La Conxita de Calabigo.
Bé, avui hem deixat això i em sembla que una altra cosa important de l'era... Ah, la llum ja m'ha explicat com en sortíem i no, doncs potser només era això, que jo volia recordar allò de la... Ah, no, les golfes. Les golfes, sí, les golfes. Per on s'entraven, les golfes? Bé, a la primera, a la sala de les habitacions, era una sala gran. Hi havia una porta...
que tornavem a entrar en una altra sala, que era a sobre del celler. Que era grandíssima. Era grandíssima, també. I allà, aquella sala, hi havia el quarto que en dèiem del gra, i posàvem el blat o el que collíem. I a l'altra banda, una altra habitació, que hi posàvem el port en salt. Matàvem un port cada any i allà el posàvem, i en dèiem el salador. I hi havia unes escales de fusta que pujàvem a dalt a les golfes. A dalt a les golfes hi teníem les garrofes.
I al vespre, molts dies amb una espelma, amb el meu onclo i aguantant l'espelma, he anat a buscar un cove de garrofes a dalt pels cavalls. Però era un altre onclo, que no? Era l'onclo que vivia a la casa. Era l'onclo, sí, un onclo que teníem a la casa. Que era germà solter de la iaia Rita. Sí, el Joan Canyadell, sembla que es deia.
Sí, perquè la iaia Rita tenia uns germans que van anar a Mèxic, uns altres en Sant Vicenç, i aquest oncle, com es deia, de nom? L'oncle? Jo sempre li deia a l'oncle. Bueno, aquest devia ser el Canyadell. Però de nom? Joan. Joan Canyadell. I aquestes golfes donaven a la part de darrere, no? Donaven a la banda de darrere, sí, de banda de la muntanya. Donaven a la banda que teníem el cub i la premsa. Les finesses donaven allà. Sé com dir alguna de les germanes no teves,
sinó de més grans, per dalt a les golfes van saltar a mirar si eren valentes i es van enfadar amb algú i se'n van anar fins a Sant Bartomeu. Això m'ho has explicat tu alguna vegada? Tu recordes? Podria ser. Hi havia una porta que entrava amb les garrofes i hi havia la teulada que donava sobre del cub. Allà on xafava amb els rims hi havia una altra teulada més petita i per allà
entraven les garrofes i podies descarregar i descarregar. I bueno, si tenia dos o tres metres... I aquestes se'n van anar, i com que teníem família a Can Rebella, i em sembla que teníem família a Can Rebella, i van anar fins a Can Rebella o fins a Sant Bartomeu, perquè eren quatre germanes.
Però això és molt enrere. Sí, és molt enrere. Devien ser germana de l'avi. La de Can Rebella devia ser germana de l'avi. Això per si tu ho han explicat. Anem a Can Canaris, que és la masia que teniu més a la vora. Allà tenien llum i aigua? No, tampoc. Bueno, aigua, no, la tenien a baix. Tenien un molí de vent, però no crec que els hi posés l'aigua. Anaven a baix a l'or. I allà també hi havia els mesobers,
hi havia la torre gran de Can Canaris, que ara sembla que la van arreglar o pintar, i allà només hi pujaven els amos en tanca de ser mans. No sé que tenien un telèfon o una ràdio o una emissora, que jo hi havia anat de petit i hi posaven uns auriculars com aquests ara que... Ah, bueno, sí.
o una ràdio de glena. Posaves els auriculars i buscàvem amb una agulla un punt d'una glena per sentir alguna cosa de la ràdio. A mi llavors això em feia molta gràcia. Si ens anem més amunt, trobem la Torre Badal. No més amunt, de Can Canaris ve Calamigo del Clot. Que d'allà era la teva mare, no? Allà la meva mare va néixer Calamigo del Clot. Allà quedava molt amagada aquella casa.
A Campaïssa sí que es veia bé. Sant Vicenç, hi veies tot el pla, hi veies el trenc, hi veies la carretera. Però que l'amigó del Clot quedava molt ensorrada. Això li dèiem del Clot. Sí, quedava en lloc d'un magat. Bueno, encara hi és la casa. I aquesta casa està conservada? Sembla que hi viuen. Sí, hi viuen. I per allà tiraves amunt i podies anar cap a Camp Bofill i per la dreta.
Hi havia també un camí que podies caminar amb el burro que fos cap a la Torre Badal. A la Torre Badal per què li deien Torre Badal? Ho saps? Era una masia també. O era més senyorial, més de rics? No sé si eren els amos o no sé de què li deien la Torre Badal. Torre Badal, Badal, no? Badal. Torre Badal, la Torre Badal. I allà hi va passar una desgràcia, no? Allà hi va néixer la meva àvia.
i, clar, vivia amb els seus pares allà a la Torre Badal i estan mirant a la porta un dia de tormenta i va veure el meu avi, bé, el pare de la meva àvia, esclar, ja era el meu besavi. Estaven dos homes mirant allà la tormenta i va caure un llamp i els van matar tots dos. Dos o tres eren? O tres, dos o tres, sí. Eren els pagesos que estaven per allà a la vora, es van anar a suplugar,
I mirant allà a la porta la tormenta, aquell ja me'ls va. I el teu besavi crec que tenia 27 anys. Sí, el meu avi tenia 26 anys. La meva àvia tenia 9 mesos. La meva àvia, Rita, tenia 9 mesos. I llavors... Llavors hi va haver mala sort. Va haver molt mala sort. Crec, pel que m'han explicat la nostra tia Caterina i tal, i fins i tot la meva mare, ens havia explicat que la vídua...
Com que era molt jove i moria d'un llam, el marit de 27 anys, es va casar amb un mosso. Sí. Què saps d'això? Home, es va acusar amb el Joan Canyadell. Sí, la meva... Bé, ser la meva besàvia. Bé, la mare de la meva àvia. Sí, es va tornar a casar, es va casar, no sé si va trigar gaire...
es va casar amb el mosso que tenien a casa. I aquell mosso no feia gaire bondat. Bueno, poder no era massa bo, aquest mosso. Va tenir un fill i una filla. La filla van marxar cap al Mèxic al temps de la guerra, la Catarina Canadell es deia. I el Joan també, no sé, va anar pel Tannestor i es va anar en puestos i un dia es va escapar.
I va venir cap a Campaïssa, com jo ja tenia 7 o 8 anys judeu. Ens va presentar a Campaïssa a veure la seva germanastra. I el vam tenir sempre a casa, el Joan Canadell. És a dir, que la Rita, la teva iaia Rita i meva també, era filla... Filla d'aquest home que va matar allà. I els altres eren germanastres de l'àvia, el que acabes d'explicar, i aquest també va tenir una mala fi...
Ho haig de dir jo, això. Aquest moço quan va morir? Ah, bé, ho va estar a casa tota la vida, però es va morir de repent. No, no, no. Qui era, doncs, el que es va penjar al cementiri? El que es va penjar al cementiri... Era l'home, el pare d'aquests, de la del Mèxic, doncs.
L'home que es va casar. El mosso. Ah, bueno, sí, el mosso que es va casar. Sí. El mosso que es va casar, sí. Sí, va morir a casa, et va viure tota la vida a casa. Va passejar i no sé com dit, si va viure gaires anys o què. Com havíeu explicat, que va anar i es va penjar el cementiri. Sí, sí, es va anar allà al cementiri, es va matar allà a la porta del cementiri. Això no m'ho deies. Sí, és que em pensava que volies parlar de l'onco, l'altre onco. No, l'altre onco no. Que teníem a casa. Aquell ja n'hem parlat una mica així. Sí.
Escoltant més música.
sis mesos mi som estat.
Fins demà! Fins demà!
Fins demà! Fins demà!
Continuem amb la Carme, Carme Rebentós, de Can Païssa. Des de Can Païssa teníeu molt a la vora Cal Miano. Els coneixies? Sí, des de Cal Miano. Primer baixàvem per un caminet cap a la via i anàvem a parar. Primer passàvem per Cal Pau, passàvem per sota el pont i cap a la carretera, allà a Cal Miano de la carretera, i a l'Arabia també hi havia el Miquel Arabia.
Encara hi ha les filles perquè molins de res. I allà agafàvem el Ballirana. No, el Ballirana no, era de Sant Vicenç. El cotxe de Sant Vicenç per anar a Sant Feliu a vendre o a comprar. I davant hi havia un altre carrer.
una altra riera que va cap al camp que hi havia a Cal Santamans. Cal Santamans ja era la part de passar de la carretera. Sí, a l'altra banda de la carretera hi havia a Cal Santamans. I aquí a la carretera, anant cap a Sant Feliu a l'esquerra, hi havia Cal Miano i la Bequeria. I la Bequeria de Cal Miano tu els coneixies. Sí. M'havies dit que es deia Ramon. Sí, el Ramon. I la Carme, la Carme era la seva dona...
Carme de Pallido, no me'n recordo. Poder Ventura. Venien a casa a ajudar a rentar, a esporgar i a treballar al camp. Sempre pujava la Carme de Cal Miano. Però baixant de Camp Païso, tu m'has dit que passava per Cal Pau. Passàvem un trosset per la via, baixàvem cap a Cal Pau. Què és Cal Pau? Cal Pau és una altra masia que hi ha. Quan va passar la via, la van partir pel mig. I tenen...
el pou a l'altra banda, la casa a la dreta i l'altra a l'esquerra. És aquella que quan passes amb el tren casi que la pots tocar amb la mà. Aquesta gent quan van fer la via, la Masier ja hi era, i els van passar pels nassos, pel mig de l'entrada. Pel mig del terrat, si tenien el terrat i la quadra a l'altra banda...
Em posaven els carros i els van partir. I la casa està ranar. Tu els coneixies, els d'aquesta casa? Sí, encara la coneixo, la Montserrat. Ara diu que ha vingut aquí molt lents a veure la seva filla, la Montserrat Sabater. Ells, quan tenien 7 o 8 anys, es van fer una casa i se'n van anar a viure a Sant Feliu.
Ah, sí, i també quan vam fer la via del tren, també a Can Capellans, que tenien aquesta entrada tan guapa des de la carretera, tan senyorial, els hi va passar pel mig. Sí, també els hi va partir a l'entrada de la casa. De Can Capellans què recordes? De Can Capellans, bueno, ja no tant. Bueno, quan hi havia la mestressa, l'Emilia Nint, que es va casar amb un motorista...
Això era la mare, la mare de la Miriana i de Maria Rossi. I el seu oncle, em sembla que es deia Melchor.
Estava amb l'oncle, vivia amb l'oncle, l'Ameliana. Sí, però la casa com era? Era molt maca? Tu recordes que hi havia on tenien els carruatges, que hi havia com un cavall? Bueno, la casa tenien la masoveria petita a baix, allà on havia anat jo. Ara l'entrada principal per pujar potser només hi havia entrat una vegada perquè no hi vivien ells. I a la capella?
a la capella, i llavors hi havia els mesubers, també tenien el mesuboria, que vivia al Nolasco. Sí, esclar, perquè jo vaig veure que allà hi havia com una part que era com si hagués sigut una masia, una casa de pagès, i llavors al costat hi ha una casa que sembla un palauet, hi ha una casa, una torre, molt maca, això l'hauria de fer després, no?
I al costat hi havia la mesoaria, que hi havien viscut aquest. I no havies entrat a dins la casa, tenies amistat amb ells. Sí, però com que no hi vivies, que estava sempre la banda de baix més petita, sí que hi vam entrar una vegada i vam pujar fins dalt, però ja me'n recordo. Era com una torre molt gran. I tenien un safreig gran, com mitja piscina de Munins de Rei. Sí.
A l'entrada. Que ens hi banyàvem? Sí. Mi germana diu que sí, anava a banyar, la meva germana. Era més moderna. Era baix a l'or. Com que baixaven les aigues de les mines, ja aquella massa estava plena d'aigua, però allà ho tenien... Encara hi deu ser ara, eh? A mi em fa ballar el cap una mica quan de vegades em parlaves del polvorín. Sempre parlava del polvorín. Què és, això?
Al polvorint també hi havia els mesobers, una caseta dels mesobers. I llavors hi havia moltes naus que quan arribaven, per poder amb un barco, devien arribar amb un barco, anaven amb el carro, allà el moll, el meu pare, amb els Mossos, amb el carro i portaven pòlvora. Portaven el carro carregat de pòlvora i el portaven cap allà que en deien al polvorint, que hi havia tot unes naus i posaven la pòlvora tancada allà dins.
I ara com està? Això com ha quedat? Fa anys que no hi ha anat? Fa molts anys que no hi ha anat. Però allà hi vivien. Allà hi vivia el Jaume, sí, el Masover i dues famílies. Nosaltres hi anàvem a telefonar.
Aquests tenien telèfon, era un polvorí, i quan havíem de telefonar a algun lloc, baixàvem per un tramit a les vinyes i anàvem allà al polvorí a telefonar. Això va ser quan me'l vaig casar. Aquest polvorí abans havia sigut una masia de cultiu, com la vostra, o ja sempre va ser dedicat a la pòlvora? No, sempre va ser la pòlvora. No era una masia? No, no era una masia.
Una casa. Una casa, sí, una cosa com ara aquí. I Calacòrdia dius que anava sobir. Calacòrdia havia passat sempre. Baixant de Campaïssa per anar a cosir, per anar a col·legi. Baixàvem per un camí i per l'altre, d'aquesta banda, per l'or i cap a Calacòrdia.
I hi havia la Núria i Bertran, que hi vivia. Home, hi vivien tres o quatre famílies allà a Calacòrdia. Encara hi és a Calacòrdia. Ara, de vegades quan veiem ara jovent que tenen 30 anys i estan començant a buscar feina, podia exagerar-ho, però que no balla. I tu vas haver de treballar molt jove, no? Nosaltres de 7 anys ens feien treballar allà. Cap a plegar olives, plegar garrofes, plegar metlles...
Coller maduixes. I lligat homequeres. I també baixava a cosir aquí a la casa de l'Eulàlia, a l'Eulàlia Casas, allà a la plaça de la Bàscula. I a l'escola anaves als nacionals? Vaig anar dos anys o tres, sense la tercera als nacionals. Em quedava a dormir a casa la Rita, a la meva cosina.
He acabat cap a casa, però només hi vaig anar a tres classes. Éreu tres germans, la Nuri, que l'any 62, ella sí que es va poder casar i fer la festa a la cafeteria d'en Foment. Va ser l'any de la Riuada, el 62. Però ella se'n va anar a viure a Sant Jaume dels Umenys.
Sí, ella va anar a viure a Sant Jaume. Perquè jo, esclar, em vaig casar. El meu home era d'allà dalt, a Lleger. I vam anar una vegada a festa major, que va baixar un oncle que no el veiem vist mai. Un oncle que era de la meva mare. Va baixar per la fira. I va dir, ara ve el carnaval, aquí a Lleger. Diu que vinguin, la meva cosina i jo, que vinguin a veure el carnaval.
I bueno, el meu oncle ens hi va portar amb el tren, cap allà amb el carro... Quan dius ens hi va portar a qui? A aquest tiet, el tiet de Calamigó ens hi va portar el pare de la meva cosina. A qui? A tu i a la Nuri? No, a la Carmeta.
Ah, una altra cosina teva. La meva cosina, Carmeta García, la que vivia a Calamigo. És a dir, i ella també va trobar parella allà? Sí, vam anar allà a Carnaval i vam anar a veure el ball, ja en van venir dos a buscar, un em va venir a buscar a mi i l'altre, la meva cosina, que encara ell, encara és viu.
És gran, el Ramon. I què, hi va ballar? Vam ballar allà, vam estar tres dies allà de festa de Carnaval, ballar, anar a fer el vermut i bueno, encalat, ja vam. Jo dic Sant Jaume dels Domenys, però això és un poblet petit que es diu? Ieger. Ieger.
a l'Arbós, Banyeres, Llegert, i a la dreta, a l'esquerra, cap a Sant Jaume dels domenys. I llavors la teva germana, anys després, també es va enamorar d'un d'allà. Clar, com que jo llavors em vaig casar amb el Josep, que era d'allà Llegert,
Ella pujava a festa major, ella té 10 anys menys que jo, pujava a festa major i també va trobar un pagès d'allà. És a dir, les pobilles de Can Amigó del Clot i de Can Païssa es van enamorar d'uns de Llegent, però tan guapos eren allà dalt. No ho sé, van començar a baixar, baixar, baixar...
Aquest del teu germà, que sempre es feia mirar molt, veure molt, lluvia molt a la Festa dels Tres Toms. Veig en fotografies que estan a peu sobre un cavall. Amb el cavall i amb el carro, per allà al carrer Major, el meu germà amb l'aca. Portava l'aca agafada i jo tinc el retrato, em sembla, d'aquesta del carrer Major.
de Sant Antoni, amb l'aca. Sí, el Vicenç. El Vicenç. Que va fer l'Emili a Sigibni. Bueno, sí, cap allà a Malilla. I va estar un any i mig fora de casa. I, esclar, que va... Ella es va casar amb una noia de Sant Feliu i va anar a viure a Campaïssa. I jo vaig baixar cap aquí a Molins de Rei. Veus, són records, records que avui anem esbrinant amb la carmeta...
Vinyes verdes vora el mar, ara que el vent no es remuga, us feu més verdes i encara teniu la fulla poruga. Vinyes verdes del costell, sou més fines que l'userta, verd vora el blau mariner.
vinyes amb la fruita verda, vinyes verdes del costell.
Vinyes verdes, dolç repòs, fora la vela que passa, cap al mar vincleu el cos, sense de cantar-vos massa. Vinyes verdes, soledat, del verd en l'hora calenta, raïm i sempre tallat.
Damunt la terra lloventa, pinyes verdes soledats.
Vinyes que dieu adéu, al llagut i a la gavina, i als fils a ratllet de neu, careneix i cara fina. Vinyes verdes del meu cor, dins del cep s'adorm la tarda, raïm negre, pa amb poldor, aigua penyada i besarda.
vinyes verdes del meu cor. Vinyes verdes vol al mar, verdes a punta de dia, verd sual de capaltar, fer-nos sempre companyia, vinyes verdes vol al mar.
Continuem amb la Carme de Campaïssa. Una cosa que m'havies explicat a vegades de la iaia de Campaïssa, que havia nascut a Campaïssa i que sempre veia l'ermita de Sant Ramon. La iaia s'hi va casar a Campaïssa.
Però ella sempre havia estat a la casa fent el menjar i vagilant la masia. I allà teníem una paret al barri i ella estava allà assegut, sempre a Sant Vicenç, a Sant Ramon, veia els camps, el camp que teníem a baix, si entraven a aprendre alguna cosa.
Una cosa, amb llargues vistes es veia i tot. I veia Sant Ramon i Corbera. I sempre va dir que no havia pogut estar mai a Sant Ramon ni a Corbera. I ho veia cada dia des de casa seva? Cada dia ho veia de casa, assentada allà a aquella parella, que era allà la que vigilava la casa, la Masia, la que feia el menjar. Nosaltres, escolt, anàvem...
Anàvem al camp, o al col·legi, o a coser... I es va morir a l'any 65, recordo, fa ja 60 anys, i mai va poder veure Sant Ramon... I a Corbera, sempre deia Corbera. Sant Ramon és difícil perquè s'ha d'anar com aquest diu a peu, des de baix. Però a Corbera ja hi havia els autos de liga. A Sant Ramon hi vam anar una vegada, jo me'n recordo que devia tenir 15 anys amb el carro.
Amb el carro vam anar a Sant Ramon. Però ella hi anava? No, ella, és que em vacil·lava la Masia, sembla que no va venir, ni ella no sé si va venir. A la platja sí que podia haver vingut una vegada amb el carro. Escolta, el Vicenç era molt valent, oi? Perquè tu em vas explicar un dia que havia anat sol fins a Santa Oliva, no, a Olesa.
amb el carro. És que anàvem a Olesa. Què teníeu a Olesa? A Olesa, dalt a la muntanya, el meu pare va comprar un tros d'oliveres, encara hi deu ser a Camp Popoc, i llavors havíem d'anar a plegar les olives. I com s'hi feien anar nosaltres, anàvem amb el tren amb la meva mare i passàvem tres o quatre dies dormint allà en una barraca d'un marge.
i el meu germà pujava amb el carro. Però el carro, el cavall, ja sabia el camí. Vull dir que
Des de Campaïssa fins a Olesa? Des de Campaïssa cap a Camp Popó. És un barri d'Olesa, diguéssim. Per Martorell trencaven cap a Camp Popó i llavors s'enfilaven cap dalt. Però el cavall sortia de Campaïssa, passava per Monizarrer, per la carretera, Pallejar, Sant Andreu, Martorell, i llavors arribava cap a un carrer que ja, em sembla que en diuen a Camp Popó, un desviu cap a la banda d'Ostrell,
ja tirava per allà. A Ullestrell? Ullestrell. Sí. I per allà llavors se'm pujava cap dalt a la muntanya, perquè a Parvolesa era més lluny i hi havia el camí molt dret, i pujàvem per aquella banda. Per la banda d'Ullestrell? Ullestrell quedava dalt. Sí, a Santé, a Bequerisses, Ullestrell, sí. Sembla que hi vam anar, no? Però què dius? Qui anava el teu germà sol i quina edat tenies? No sé si anava a l'ongru o anava sol. Això ja no me'n recordo.
Però era molt jovenet, em vas dir, tu germà. Clar, sí, tenia 4 anys menys que jo i en tenia 18, en devia tenir 14. I ell cap allà, sí, sí, això m'ho havíeu dit. I el que em feia gràcia és que ell, això no m'ho devies haver dit tu, m'ho devia haver dit a la teva mare, poder, que ell tenia 13 o 14 anys i se n'anava sol, però jo dic, i no es
I quan em va dir això, diu, sí, no, el cavall ja sabia el camí. No, el cavall ja sabia el camí, com que esclar, pujaven cada setmana a buscar les olives, em va de buscar fins a les branques de les olives. El meu pare també es feia baixar les branques de les oliveres,
per donar les cabres que teníem i els vells perquè es mengeixin la fulla. I a tu et feien treballar dur allà, plegar al univers, i les mans et devien quedar congelades. Sí, les mans gelades ja les tinc arronsades. I la teva mare, la Lola, la Lola havia tingut, ella ha marcat vosaltres a Molins de Rei i ella a Sant Feliu, molts anys, oi? Sí, sempre va anar a viure a Sant Feliu.
El temps de la guerra, que el meu pare va ser a la guerra, anava sola amb el burro cap a Sant Feliu a veure si tenien quatre cols o quatre coses. El burro també ja sabia el camí. I cap a casa. I cap a casa. Treballava molt la teva mare, eh? Sempre diuen que va treballar com un macho. Com un home, sí. Com un macho més, amb aquells covells de roba, amb el burro que va vendre a la plaça. Jo tenia...
15 dies o 3 setmanes, ja em portaven a dalt del carro cap a baix del camp a encaixionar els préssecs. I el dia que vaig caure el pou? També vaig caure dins d'aquest pou que anàvem a treure l'aigua. I el que estaves amb la teva mare? La meva mare i el meu pare. Ells anaven carregats de pebrots
Allà esperant. I un mosso que teníem omplia un canti d'aquest pou, que era ample, com aquesta taula, i pujava al canti amunt. Jo tenia 3 anys i estava allà dreta, esperant que arribés el canti. Quan va arribar el canti, hi havia la paret molt baixeta, faig una correguda per agafar el canti i me balanço i baix al pou.
I qui et va treure d'allà? El meu pare als pebrots per allà a terra, com que estava acostumat a baixar i molt a arreglar la cadena de la sínia, pim pam, va baixar i em va poder m'agafar. No sé si vaig a veure aigua o si no em vaig veure, però ja no me'n recordo. Bé, Carme, al final de Can País encara no s'ha escrit perquè encara es pot restaurar, però es va cremar, no?, fa uns anys.
Sí, va caure un llamp i llavors el meu germà ja vivia a Sant Feliu, va caure un llamp allà on hi havia el comptador, una cortina i es va anar encenent tot.
I quan el van veure ja no van poder fer res. Va caure la teulada, però la façana des de tu, des de baix, encara et sembla que allà hi ha la masia. Sí, encara deu ser. El terrat i els coloms encara són. Ara al mig, a l'entrada, que entrava amb la porta principal, allà hi va caure el llamp que hi havia al comptador i es va cremar. A mi sempre m'havien dit que
Però encara hi són. Sí que hi havia un pou. Sí que van dir que havien col·legat unes morenes per allà al celler. Però després si li va caure tota la taula de sobre, qualsevol ho aixeca. Moltes gràcies, Carme, per haver vingut, per haver estat aquí. Sé que avui no anava gaire bé, però jo tenia ganes que ens expliquessis tot això. A veure com sortirà. Molt bé, gràcies. Gràcies, eh?
Bona tarda, són les 5, us parla Mercè Roura. El Consell de Ministres ha aprovat mantenir les aportacions als ajuntaments...