Aquí comença Heroïnes Quotidianes.
Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir
i que ens inspiren en l'art de la vida.
Us parla Bego Floria i avui ens acompanya Elisenda Culell Hernández,
periodista especialitzada en pobresa i exclusió.
Actualment estàs al periódico de Catalunya, però has passat per la CER,
per aquesta casa, Ràdio Molins de Rei.
Per viu Molins de Rei, ets molinenca i també ciutadana del món una mica, no?
Com tot, sí.
Què tal? Molt bona tarda.
Bona tarda i moltes gràcies per convidar-me, estic supercontenta, la veritat.
Que bé, que bé que deieu molt, també, perquè a més a més connectar amb una periodista jove m'agrada.
És molt guai que a la ràdio tingueu espais com aquests i és molt necessari
i agraeixo molt poder-hi formar part, la veritat.
Que bé, bueno, doncs ara ho expliques, per què ho penses?
Però jo suposo que sé per on vas, però primer perquè la gent ens escolti, t'obiqui.
Deia que a mi em connecta molt i també estic molt contenta que hagis vingut,
perquè jo pensava que això del periodisme en les xarxes socials
i amb aquesta immediatesa i amb fenòmens com el Trump als Estats Units
i Elon Musk amb Twitter o la X, que li diuen ara,
això del periodisme anava de cap a caïuda, però veig que no,
veig que encara hi ha gent que us podeu guanyar la vida i que treballeu amb un diari.
Sí, ho intentem, ho intentem.
No, a veure, de moment és la trinxera i aguantarem fins que faci falta
i fins que ens deixin, però vull dir que sí, sí, hi ha camí.
Hi ha camí per recórrer.
I més necessària.
No diré més necessària mai, perquè probablement el nostre país ha viscut temps molt més convulsos,
però ara també ho són, sento.
Són molt difícils.
La desinformació és dura.
Molt.
Sí? Tu això ho veus molt en el teu àmbit?
La desinformació és dura, però sobretot la poca necessitat d'estar informats.
La sobreinformació també és duríssima, gent que està hiperconnectada és duríssim,
gent que ho passa molt malament quan està tan exposada és duríssim.
Tenim el cas d'aquestes senyores grans, típic cas de senyores grans,
tot el dia mirant la tele, drames de Telefink, no?
Aquest és un paradigma i això és dolent també,
però hi ha molta gent que no sent la necessitat de saber què està passant.
És a dir, que no s'informa per voluntat i per decisió.
I això és el que més em preocupa.
Sí? Per què creus que passa això?
Perquè no vull veure desgràcies, perquè tot és una merda,
perquè aquest món és horrible.
Vull tenir espais de calma i de felicitat.
i jo sento que és una cosa que està cada cop més present.
I és el que em preocupa i és el que hem de nosaltres també repensar, no?
Com expliquem les coses i des d'on les expliquem?
Perquè, bueno, hi ha molta gent que està prenent la decisió personal
de desenxofar-se d'aquest món o de desenxofar-se d'un altre lloc, no?
I això jo crec que ens ha de fer plantejar això que dèiem, no?
De gent que no vol llegir.
La meva decisió és que no vull llegir llibres.
Hòstia, per què? Com hem arribat fins aquí, no?
Una mica difícil d'explicar, si no és molt multifactorial, això és veritat.
El que passa és que tu, que ets una noia jove,
sí que et volia preguntar si tu tens la percepció, evidentment, subjectiva,
que això afecta més, diguem-ne, a generacions més joves.
O no? O creus que és un tema més transversal?
Clar, no ho sé, perquè al final el periodisme va de veritat
i tothom té la seva veritat.
I per tant, no, la veritat absoluta és molt rara, no?
Tu vas col·leccionant veritats i al final fas un mapa de la veritat
i va d'això, més o menys, no?
Llavors, crec que en aquest tema d'intentar palpar el que passa a la societat,
tots tenim més o menys la nostra bombolla.
És veritat que els periodistes hem de sortir més de la nostra bombolla
i per tant veiem una mica més damunt,
però en realitat veiem una...
No som capaços de veure-ho tot.
Jo pel que veig en el meu entorn, cada cop hi ha menys gent que s'informa,
que sent la necessitat d'informar-se
i que cada cop és menys important el lloc on m'informo,
és a dir, me'n val qualsevol cosa
i fins i tot és que no vull saber el que passa.
Jo sí que ho veig en gent jove, o gent de la meva edat fins i tot,
i en gent gran potser és una altra...
altres maneres d'afrontar-ho,
gent que sí que té més l'hàbit de la premsa,
sí que té més els mitjans tradicionals més presents,
i ho viuen des d'un altre lloc, jo crec.
Tu, això em connecta...
Em explica primer què vol dir ser periodista...
Primera pregunta, ja ho has dit una mica.
Sí, ajuda'm tu també, perquè...
Sí, no, no, jo t'ajudo.
Jo crec que els periodistes el que ajudem és a interpretar la realitat,
jo soc periodista també com tu, diferent,
però interpretar la realitat a partir...
Sempre és subjectiu,
des del punt que tu poses a la teva mirada,
però en tot cas has de ser el més neutral possible,
que és diferent i honest, exactament.
I amb aquesta interpretació de la realitat,
doncs ajudes a que la gent pugui entendre millor
el context i el que està passant al seu voltant,
i poder prendre decisions personals, col·lectives,
per mi això és el periodisme, una mica,
i canviar coses,
que això és una de les coses que et van motivar a tu,
també, anar cap aquí.
Sí, per mi ser periodista ho explico,
ho vaig explicar un cop i crec que és molt fàcil d'entendre,
ser un mirall, ser com un notari,
i un mirall on la gent es pot veure reflectida, no?
O apuntem el mirall cap a un lloc
i aquest efecte que tu des d'un altre lloc
pots veure el que...
Com el que passa amb el retrovisor,
que tu veus una altra realitat
perquè et posen un mirall al davant
i llavors veus allò.
Una mica la nostra idea, la meva idea és això, no?
És un canal de transmissió
i jo t'enfoco una part de les coses
que crec que és important que sàpigues.
I tu has decidit que enfoques la pobresa i l'exclusió?
Bé, són aquestes coses de,
mai ho has de decidir del tot,
sinó que sempre hi ha algú que et fan a l'encàrrec,
comences, ho proves i t'encanta,
i veus que és el lloc on vols estar.
Però sí, bàsicament,
em centro a explicar situacions,
doncs això,
pobresa,
tot el que té a veure amb,
per entendre's,
amb la Conselleria de Drets Socials,
migracions,
feminismes també toca una mica,
aquelles persones que potser estan en una situació
més de vulnerabilitat, no?
I que viuen en condicions una mica pitjors
de la mitjana de la societat,
o del,
ja no parlem de la gent que està en millor posició, no?
Però sí que intentem reflectir una realitat
de les persones que són més vulnerables
i que creiem que hem de prestar més atenció
i sobretot posar més a l'altaveu, no?
Perquè si no,
doncs probablement no se sabria el que passa.
I per tant,
ser actora i motor de canvis.
Bé, al final,
això és un pes que porta una sobre
i que també hem de ser conscients
que potser explicarem una realitat
i aquesta realitat no canviarà
i seguirà sent així,
i això és una cosa que amb els anys vas assumint
i entens que tu simplement és això,
poses el mirall i ets mirall,
però ja està.
I a partir d'aquí canvien coses
i és molt xulo quan passen
i quan hi ha coses que canvien,
no només percepcions,
sinó en concret la vida d'aquesta persona
es resol o millora
o apareix una persona.
Recordo un cas d'una nena
que va aparèixer una lectora
que li va voler regalar un diari de reis
perquè la família no es podia pagar,
bé, els reis no podien venir a casa seva
i estaven amb la creu roja i tal.
I recordo que necessitaven un ordinador per la nena
i va haver-hi una lectora al diari
que li va regalar...
Va fer que els reis li portessin.
Sí, exacte.
Va fer que els reis li portessin un ordinador
i va ser molt xulo aquell moment.
I són coses molt concretes, no?
Que dius, hòstia,
doncs aquí sí que hem...
Doncs mira, hem canviat això, no?
Però a vegades també està bé
que això motiva les administracions,
motiva que hi hagi canvis legals.
Per mi el cas més bèstia
és el cas dels maristes,
que van treure la llum també el periòdic
com el Guillem Sánchez,
la Xussa i el Jesús Albalat.
I l'amera Jesús Ibáñez i el Jesús Albalat
i ha aconseguit canviar lleis, no?
El cas del mariste és que parlem de temes d'abusos.
Abussexual.
Abussexual en l'àmbit de les escoles,
d'una escola concertada en aquest cas.
Sí, i va fer aflorar tota una realitat, no?
Al final el que aspirem als periodistes
és a poder revelar,
poder canviar mirades com aquestes, no?
D'una manera més prudent i tal,
però sí que, bueno, doncs sí.
Ara jo explicaré dos temes
en els que tu has estat posar
i després explicarem com has arribat
fins a ser periodista.
Ara mateix en el periòdic,
però com he dit has passat per la cadena C,
has passat pel viu Molins de Rei,
has passat per aquesta casa,
encara que fos fent un programa una mica més
per la ràdio Molins de Rei,
més de divertiment o de primer contacte
amb els micros i amb els micròfons.
Dels temes que més a mi m'han impactat,
dels que tu has tocat,
en la cadena C,
era un dels temes que vas ajudar a aixecar,
no?, juntament amb l'Anna Ponsí,
si no estic equivocada,
si no em corretgeixes,
va ser tot el tema dels menes, no?,
tota la situació d'aquests menors
no acompanyats a Catalunya.
Sí, perquè era un moment que
el govern de la Generalitat
s'omplia la boca,
us recordareu tots,
aquell volem acollir,
aquelles manifestacions multidonàries,
volem acollir,
però quan van començar a arribar
a xavals del Marroc,
d'Andalusia,
que no eren tants,
o sigui,
he passat per parlar de 3.000 persones,
és veritat que necessiten
un acompanyament molt concret,
no?,
i centres i habitatge,
i és veritat,
és veritat,
que no és el mateix
que una família
o uns adults que arriben,
és veritat,
però tampoc eren tants
i llavors vam veure
com la Generalitat
estava totalment sobrepassada,
no tenia manera de fer-ho
i ara va ser una manera de dir,
bueno,
dieu que voleu acollir,
però quina acollida estem donant,
no?,
i com els deixaven al carrer,
els 18 més,
els fels 18 anys,
com no hi havia cap tipus de suport
en el tema administratiu
i vides que es perdien
en el sistema,
no?,
i es perdien en el carrer
i acaben de la pitjor manera possible.
Sí,
va ser...
Això va ser 2015,
més o menys?
Això va començar el 2016
i va...
Però, bueno,
va ser com allò,
estàs seguint un problema
durant molt de temps,
que tu vas fent coses
però sempre tenies
la mirada posada allà
i jo crec que mentalment
la meva cobertura
de tota l'arribada
de menors estrangers sols
va acabar
l'estiu del 19
quan vam anar a Ànger
a conèixer les famílies
i les mares
d'aquests nanos
i allà
jo sí que mentalment
vaig posar com el punt final,
també les arribades
van començar a caure,
la Generalitat ja començava
a tenir estratègies
i plans d'acollida
i allà va ser quan,
bueno,
mentalment
t'apartes una mica,
no?
Va ser el teu primer contacte
amb el que seria també
periodisme d'investigació?
Sí,
jo crec que no va ser
una investigació tan bèstia
però sí que va ser
molt de seguiment
i molt de tirar del fil
i seguir aquests nanos
i viure,
intentar conviure amb ells
el màxim possible
i establir seguiments
i a més en nens
que els perdies,
bueno,
va ser tot molt complex
però sí que és veritat,
no?
I comences a treballar a fons
i hi haurà gent
que no pot parlar amb tu
però té ganes de parlar amb tu
i et vol passar documentació
i tal
i jo sí que
allò sí que va ser
com primeres preses de contacte
de coses bèsties
que ara
s'he portat molt millor,
no?
Però si al primer moment...
Què vas aprendre
i què va ser millorable?
Des del punt de vista professional
parlo, eh?
No des del punt de vista...
Bueno, també...
coses que vas aprendre, diguem-ne.
No, jo crec que vaig aprendre
que si hi ha una bona història
i si tu creus
que aquesta història s'explica
ho has d'intentar
i ho has d'intentar
de les 80.000 maneres possibles.
És a dir,
si d'una manera no surt
sortirà d'una altra
i com a mínim intenta-ho
perquè si tu sents
que això s'ha d'explicar
intenta-ho explicar
i que sigui
que a la vegada 8.000
diguis,
vaja, ja està, no?
Però moltes vegades
els periodistes
si no hi ha un titular fàcil,
si no hi ha una resposta fàcil,
si el tema no...
per les pressions,
pel dia a dia,
s'ha d'anar ràpid,
parem de publicar allà,
doncs abandonem les històries,
no?
I era aquesta cosa de
o no, no?
I no puc fer-ho
o sí.
No em deixen entrar al centre
però jo sé
que aquests nanos
necessiten aquesta ajuda
o conec un educador
que hi treballa
que té ganes de parlar amb mi
o...
I llavors hi havia com...
Això és el que jo crec
que vaig aprendre més.
El que potser
vaig desaprendre i tal
era com...
Jo tenia molta por
i tenia moltes pors
de, doncs, això, no?
de com la conselleria
s'ho prendria
perquè jo no volia
represàries pels nens
ni per les persones
que parlaven amb mi.
Patia molt,
també,
per si ho feia bé.
Aquestes coses
de la impostora,
no?
que parlem molt les dones
de si estava preparada,
de si ho estava fent prou bé,
de si posava prou hores,
de si...
I potser sí que aquests dubtes
ara ja no els tinc, no?
I és un temps que no perdo
perquè tinc clar
cap on vull anar
i tinc clar
què vull explicar.
Però, bueno,
també crec que és part del procés, no?
I quines pressions pots aguantar
i quines no.
Exacte.
Quines ja passo,
dic, prou.
Després explicarem
la part del Barça
ja quan entres en el periódico
perquè aquesta part
era de la cadena C.
D'acord, d'acord.
Però anem a començar
a explicar qui és
l'Elisenda Culler-Lhernández
que va néixer
a Molins de Rei
amb família
molinenca, no?
Que la teva àvia
tenia una lleteria
al carrer major.
Sí, la meva àvia, sí.
La teva vasàvia,
la teva vasàvia.
I després
la teva família
va tenir una botiga
de que viure.
Sí, sí, sí.
Tot i que tu no has tirat
per la part comercial.
No, jo veig
exacte, jo veig començar
a caminar
i anar amb bicicleta
per aquells llocs
no, amb bicicleta
crec que no vaig arribar
però a caminar sí
que vaig aprendre a caminar
a la botiga dels avis
però ja està.
Però després
se la van tancar
i ningú va seguir.
Tu de petita
anaves al Sant Miquel
i tenies unes tietes
que eren monitores
al MIP
que és l'esplai
del barri del Canal
que per la gent
que ens escolta
que no és de Molins de Rei
diguem-ne que és un barri
que neix
de la immigració
dels anys 60, 50-60
i en canvi
el Sant Miquel
és una escola
que està al centre del poble
a la part
diguem-ne
més històrica
per tant
tu tenies
i a escola concertada
i per tant
preparant aquesta entrevista
em va fer molta gràcia
que vas dir
jo al Sant Miquel
era la hippie
i en canvi
l'esplai
era la pija
una mica
aquesta mirada
que suposo que té a veure
amb el que fas ara
com la recordes
en aquell moment?
jo recordo aquesta sensació
de viure entre dos mons
i és molt divertit
perquè els meus pares
m'apuntaven a totes
les estrescolars
que hi havia
i podia
l'esplai per mi
va ser molt important
i és veritat
que eren com
dos mons molt extrems
al Sant Miquel
hi ha gent
amb una capacitat
adquisitiva alta
mitjana i alta
i a l'esplai
hi havia gent
amb una capacitat
adquisitiva mitjana
i baixa
o molt baixa
i és veritat
que veies
això que dèiem
tu expliques moltes veritats
clar, jo tenia
dos bombolles
vivien dos bombolles
que eren radicalment oposades
pràcticament
i també
la manera de parlar
jo vaig aprendre castell
a l'esplai
perquè a casa es parlava català
a l'escola es parlava català
i
l'entorn més castell
parlava
i l'esplai
és una cosa que
bueno, ara fa
el meu brengarrissa
però era com
mons molt separats
i era curiós
que jo pogués tenir amics
a tot arreu
i llavors això era molt xulo
però sí que els meus pares
em van portar
a 30.000 estrescolars
i llavors allà
tenies contacte
com amb vides
molt diferents
i són facetes diferents
i això crec que és guai
també perquè
a part de que et fa viure
i veure i entendre
realitats diferents
i t'obre molt
la perspectiva
i et fa ser bastant més tolerant
també crec que és un arma
l'altre dia
explicava la meva cunyada
amb la meva nauda
crec que és un arma
també contra el bullying
o l'assetjament escolar
perquè
si en un entorn
per exemple
jo també era
això no t'ho vaig explicar
però
estudiós era atípica
estudiant repelent
a l'escola
era aquesta nena
que m'agradava molt
estudiar
saber
i aixecar el dit
i totes aquestes coses
llavors
si tu a l'escola
o tens algun d'aquests entorns
en què pots
ser víctima
d'algun tipus de cosa
jo no m'hi considero
però
sí que potser
hi ha moments
en què em sentia
menys incòmoda
en algun d'aquests llocs
te n'adones
que no passa res
perquè tens amics
en altres espais
totalment diferents
i en espais
totalment diferents
ets un altre rol
i ets una altra persona
i et veuen d'una altra manera
i recordo
una època molt de l'adolescència
en què jo
entrenava al club natació
anava a l'espai
i en cada lloc
tenia un rol diferent
per tant
que en algun lloc
t'encasillessin d'alguna cosa
no volia dir res
perquè te n'adonaves
de l'absurditat
de les etiquetes
perquè digues
si jo soc la mateixa persona
però la gent em veu diferent
llavors
rebaixes molt els comentaris
en canvi
si hi ha nens
i a l'esplai
ho veiem molt
si hi ha nens
que només es relacionen
amb els mateixos tipus de nens
tota l'estona
a la que els encasillen
d'alguna cosa
és molt més difícil
trencar aquest rol
i jo sí que això
és una cosa
que els meus parets
jo crec que no van ser gens conscients
que estaven fent això
però ara els agraeixen
no éreu conscients
i no se m'ho adonava
però és molt guai
perquè crec que també
això trenca una mica
aquestes mirades
tan tancades
tan corplexistes
tan nens
que estan
tan abasats
els tanquen en un paper
i es creuen
que han de fer aquell paper
i és una pena
també et va passar
que
si no ho explico bé
ho rectifiques
que en un context concret
sobretot el de l'escola
el de Sant Miquel
doncs les persones
dones
especialment
o noies
amb les que et relacionaves
tenien una manera
d'uns interessos concrets
potser més per
temes del que seria
més habitual
dels adolescents
classe mitjana
potser
les xarxes
imatges
nois
o noies
i en canvi
anaves a l'altre cantó
i hi havia
tota la crisi
econòmica
del 2012
bueno d'abans
i anterior
del 2008
gent
famílies que havien perdut tot
i que de sobte
no podien fer res
les mogudes del 15
clar clar
és que jo tenia amigues
que volien anar
al Sant Blancat
a comprar-se
aquells pantalons
que s'apretaven del cul
i eren grans
i no sé
que a mi per cert
no m'entraven
però bueno
d'igual
però que tenia
com aquests interessos
per una banda
i la crema
que em comprens
i per l'altre
veien amics
que no podrien anar
a comprar-se roba
des de feia 3 anys
que tenien por
que es podrien quedar
sense casa
que cada 3 mesos
estaven canviant de lloguer
perquè no podien pagar
els seus pares
clar
era viure entre això
i tots eren amics meus
perquè
bueno
i al final
clar
és que acabes
acabes sent periodista
especialitzada
en pobresa
i exclusió
entre altres coses
no
però al final
és
si que ara
quan ho penso
i m'ho preguntes
no no
vull que els meus amics
de Sant Miquel
sàpiguen
que jo tinc amics
que els està passant això
i si heu conscients
d'en quin món vivim
tios
no
i recordo
si que ara ho penso
i dic
clar
jo volia com ajuntar
aquests dos mons
i dir
ei
conegreu
ara mateix
és com superinviable
apuntar una festa
que tu podem es conegui
però sí que és veritat
que és com
aquesta gent
ha de saber
que està passant això
perquè no ho saben
i al revés també
i al revés també
que hi ha una vida millor
que els hauria d'estar esperant
i probablement
no arribarà
o serà molt difícil
serà molt difícil
tot a casa teva
tenies diaris
sí
perquè no hi ha ningú periodista
no
a casa no
d'on vinguis
no no
orella negra
ja t'ho dic
orella negra total
farmacèutics
infermeres
el meu germà enginyer
tots molt estudiosos
i quan vas dir
mama
papa
vull ser periodista
què?
periodisme
els hi agradava
o sigui
no els hi
és veritat
que el meu pare
per exemple
va apretar molt
perquè no estudies llatí
coses d'aquestes
llengües mortes
i tal
no li agradava gens
i tu has d'estudiar biologia
tu has d'estudiar tal
a l'ESO
però després
sí que sempre ho havia dit
a casa
sempre jo anava al micròfon
entrevistant la gent
vull dir
típiques coses
que fem els periodistes
i sí
el que passa
que haver-hi un moment
que jo vaig a la CL
i vaig voler fer literatures
i no sé què
i allà sí que es valia
un bon cristo
i no ho vaig poder fer
i ara ho agraeixo
però
el periodisme
a casa
mai ha sentat malament
ara no t'hi entres
es valia un bon cristo
perquè jo
quan vaig fer la CL
la selectivitat
això es feia abans
ara ja no
ara sí
ara sí
els meus pares
jo vaig ficar un llistat
i en principi
havien pactat
totes les opcions
de periodisme
que hi havia
en el món mundial
i en un moment
se'n va girar
l'altre
i vaig dir
no no
però avui
la carrera aquesta
de literatura
estudis literaris
estudis literaris
la poso en primer lloc
i allà vam tenir
una crisi
increïble
el meu pare
dient
tu estàs fatal
no pots canviar
no pots
o sigui
no pots anar
tant estudis
jo que moriràs
de gana
i almenys
el periodisme
clar com que
els meus pares
llegien diaris
tal
deien
bueno com a mínim
fan alguna cosa
que no es morirà
de gana
però
però sí
la veritat
és que és guai
perquè sí que
és veritat
que és un món
que costa molt
entrar
i costa molt
guanyar-se bé
la vida
i a casa
mai m'han dit
no ho facis
que això
és d'agraïda
sí
perquè és un món
una mica precari
i això també
ho puc dir
de primera
i crec que
amb els anys
no ha canviat
massa
de treballar
tant la peça
i a vegades
en contractes
d'aquells
que són
una mica
complexos
totalment
però bueno
això
com que
jo he tingut
la sort
ara mateix
que estic
en una bona
posició
i em sento
molt privilegiada
però dins el sector
la precarietat
és evident
i ha existit
i cada vegada
va més
i també és un problema
és a dir
quan dèiem
no és que la gent
no llegeix
no és que
bueno
és que
amb quines condicions
estem explicant
les històries
quant de temps
li podem dedicar
també ve aquí
això volia que parlis
ara
ara hem explicat
una mica
d'on venies
per què vas tirar
cap al periodisme
d'aquest tipus
no vas començar
per aquí
vas començar
per política
sí
amb un estiu
boig
de trenca
Convergència i Unió
l'Elisenda Curell
apareix al Parlament
el dia 2
el dia 1
de la ruptura
hola
què tal
bon dia
i això va ser
un estiu
soc periodista
nuata
sí
acabo d'entrar
treballo a la ràdio
i al viu
i tal
però sí
i això va ser un estiu
però després ja em van
el Ramon Iglesias
el cap d'informatius
de la sèrie
em va portar
cap a la pare
dels temes grans
que et van situar
va ser el dels menes
un d'ells
però hi havia una cosa
a la ràdio
que no és la que té la premsa
que això ho parlàvem
l'altre dia
que les grans històries
les has d'explicar
amb notícies
que potser són d'un minut
correcte
com a molt
correcte
com a molt
correcte
sí
ara
la ràdio és meravellosa
la ràdio és meravellosa
i recordo per exemple
els temps del procés
que era una bogeria
però aquells programes en directe
allò de
venga programa en directe
i fer un programa en directe
al final arribes a un ritme
de jo què sé
un programa en directe
a la setmana
o sigui una bogeria
programa en directe
en el sentit de
gran retransmissió
i tots
que em faig en algun lloc
i l'1 d'octubre
i tot això
sí que el recordo
com molt intens
perquè era com això
les connexions
això sí que ho trobo
molt a faltar
les connexions en directe
els grans dies
o els moments
que estan passant coses
heavies
grans
la ràdio hi és
i a més
és molt xulo
perquè tu expliques
el que veus
i ja està
i no té més
i és com
fer aquestes coses
descriptives
pensant en que l'oient
com s'imaginarà
el lloc on ets
i descriure espais
i descriure ambients
això sí que ho trobo
molt a faltar
però
però és veritat
que la ràdio
és molt limitada
a nivell de temps
a nivell d'informatius
llavors
sí que hi ha coses
que s'estan fent
com diferents
el podcast
també hi ha un canal nou
tot i que crec
que hi ha molt d'entrevista
i poc de reportatge
segurament
llavors sí que és veritat
que la premsa escrita
i els diaris
en general
que ara són ja transmèdia
i t'obren
un ventall d'oportunitats
increïble
perquè ara ja no només
és la doble pàgina
que també
que pots explicar
moltes més coses
i les fotos
sinó que
pots fer multimèdies
pots fer vídeos
pots fer del que
et puguis imaginar
i abans
el 2018
passes al periòdic
correcte
el desembre del 18
del 18
sí
en ple
el 18
sí
que estàvem
amb els presos polítics
amb tota aquesta història
perdó
vull dir que
amb tota aquesta moguda
que era un moment
d'informatiu
molt intens
sí
exactament
amb les detencions
crec que
ara no ho estic
expliquant bé
però
sí sí
i abans de la pandèmia
i abans de la pandèmia
correcte
que també
perquè
donar-nos un després
sí sí
estic contenta
d'anar al diari
i m'han obert
és això que et deia
t'obren moltes portes
a aquest viatge
a Marroc
altres viatges
que hem pogut fer
explicar les històries
d'una manera molt més
perquè els menes
ho vas continuar
al periòdic
és a dir
clar
al final
era una cobertura
estaven arribant nanos
no paraven d'arribar
i la realitat
s'anava desbordant
cada dia
i cada mes
i llavors
quan tu entres a la història
i des del 2016
comences a interessar-te
i vas publicant cosetes
comences a conèixer gent
en el sector
la gent ja confia en tu
per explicar el que està passant
i a mesura que van passant
els anys més
i recordo
doncs això
la gent t'anava explicant
ens ha passat això
ens ha passat per exemple
a un nano
clar i entro al diari
i m'expliquen
que un nano
en un centre menor
s'ha suïcidat
perquè li acaben de dir
que era major d'edat
per les proves d'edat
amb uns patrons
que no coincidien
i el nen
es va veure al carrer
i es va suïcidar
i és una història
que vam explicar al diari
jo ja estava al diari
però és veritat
que és un seguiment
que quan
això també tu ho saps
quan algú
que has conegut
que et confia en tu
i sap com treballes
doncs si li passa alguna cosa
i creu que el món
ho ha de saber
et vindrà a buscar
i això
però sí que és veritat
que jo em vaig com
anar una mica enrere
per dir
bueno ja està
en plan
anem a obrir altres camins
anem a escoltar altres històries
i anem a centrar-nos
en altres llocs
perquè
això més o menys
ja està resolt
i tal
però sí que
va ser una cobertura
que va durar molt
clar
no va ser com allò de
m'estic tres setmanes
fent un reportatge
no
però és veritat que
és un tema
al qual vas fent seguiment
constantment
i després va arribar el Barça
i després va arribar
el Barça
el Barça
perquè les persones
que ens escolten
en situ
i que potser no ho recorden
està fent un Estadi Nou
tot i que
com que el Barça
en aquest país
és gairebé
intocable
està fent un Estadi Nou
i en les obres
d'aquest Estadi Nou
que tenen molta pressa
per acabar
correcte
doncs bé
no s'estaven fent les coses
tot el bé que s'havien de fer
va ser curiós
perquè tot això ve
nosaltres com ho expliquem
la gent diu
no és broma
ens esteu vacilant
i realment no
no és no
o sigui van així
comencen les obres del Barça
i tothom estava com molt atent
i un company fotògraf
el Manu Mitro
l'envien a fer fotos
dels primers moments
d'emolició
i tal
i ell
com que és un tio
molt intel·ligent
i molt perspicàs
i és veritat
una persona que admiro
des d'aquí
una abraçada
va dir
hòstia
i per què no expliquem
clar
ell va veure la gent
que treballa
i va dir
per què no expliquem
com és la vida
d'aquestes persones
que treballen
més enllà pensant
en la majoria
són immigrants
és que
amb aquest discurs
que està imparant
racista
etcètera
per què no expliquem
qui són aquestes persones
i com viuen
i tal
i els acompanyem
i per què no aconseguim
i llavors tot vam començar així
vam començar de vida d'obrero
de Camp Nou
i ficar-nos en la seva vida
sense més
una cosa blanca
una cosa
bueno blanca
vull dir
vull dir
crec que tenia un sentit
però era molt
però no imaginàveu
el que sortiria
de la
clar
el que va sortir
és que no els pagaven
el que tocava
i els estaven estafant
d'una manera sistemàtica
tots i cadascun
no podem dir tots i cadascun
però vull dir
molts
una gran part de la plantilla
els estaven pagant
per sota del que els tocaria
i fent més hores
de les que els tocaria
sense pagar-los les hores extres
sense pagar-los el cap de setmana
etcètera
i hi ha gent que viu
en condicions molt deplorables
i clar
llavors ens vam trobar això
i vam estar
doncs vuit mesos
seguint
seguint aquestes persones
i intentant
el que et deia
no?
bueno
anem a intentar-ho
anem a intentar-ho
i ja està
i a veure si surt
i no surt
i quan comences a veure
el que vas veient
i com ho hem d'explicar
i com ho podem explicar
perquè això és molt gros
i això si és veritat
és molt bèstia
i ho hem de confirmar bé
i bueno
també el suport
al diari
a la casa
amb grans periodistes
que porten molts anys
també que t'ajuden
i et van guiant
també
i amb el Manu
vam fer un molt bon equip
es va incorporar
el Gabriel Lubieto
que porta temes laborals
al diari també
per ajudar-nos
amb comissions obreres
també vam fer
una bona feina
d'assessorament
perquè aquesta gent
té molta por
a parlar
tu em deies
preparant l'entrevista
la gent que
sobretot la gent
que té més
no menys a perda
és la que té més por
a parlar
clar
perquè
si tu no tens res
o tens mig
alguna cosa
si parles
potser aquest mig
alguna cosa
el perds
i és gent
que viu molt
fent silenci
és molt invisible
està acostumada
a viure invisible
no té la sensació
que tingui drets
i que mereix
res més
que viure invisible
i no ser invisible
li genera
molts problemes
moltes pors
aquesta sensació
en el meu país
les coses funcionen
d'una manera
que és
calla
obeeix
i no posem problemes
perquè encara en tindràs més
és gent que té deutes
perquè cada mes
han d'enviar diners
a la família
a no ser que tinguin
deutes contrets
per la manera
com han arribat aquí
i llavors
és que no hi hagi problemes
perquè ja en tinc prou
i nosaltres
podíem posar-los
en problemes
en problemes
molt greus
bàsicament
que es quedessin
sense feina
perquè aquesta gent
a l'atur
no sap el que és
i com ho vau treure
sense que ningú
es quedés sense feina
si pots explicar
bueno no
vam tenir un susto
d'un treballador
que gairebé
l'identifico
perquè les fonts
són reservades
evidentment
vam tenir un susto
i vam poder-ho gestionar
però vam tenir un susto
però ho vam fer
re
escoltant
estan i estan
i estan
i d'una nit
i l'altra
i l'altra nit
i l'altra nit
i vinga
i guanyant-nos la confiança
d'aquestes persones
que veiés
que el que volíem
era que
el tinguessin en compte
i no
com l'estaven tractant
que a vegades
és com
adona tant
de la situació
en què estan
adona tant
que cada mes
t'estan
virlant
2.000 euros
o 1.000 euros
i són diners
que tu t'has guanyat
i no els tindràs
perquè t'està quedant
una altra persona
i és veritat que
bueno no
doncs
vam anar fent
aquesta feina
de conèixer'ns
i d'apropar-nos
i al final
la gent
és gent
i al final
la gent
al final
bueno no
reacciona
i també té ganes
un altre tema
que vas tocar
no gens fàcil
van ser 14 reportatges
si no recordo malament
el corredor
el corredor del fuet
perquè ens entenguem
que és
perquè ho entenguem
va partir d'una hipòtesi
que tota
diguem-ne
la
bueno
hi havia com una diagonal
de l'eix transversal
la C25
que de Figueres
fins al Carràs
més o menys
que passant per Ripoll
i tal
que
explicava una mica
l'intenció
aquesta intenció
de vot
a Aliança Catalana
que és aquest partit
xanòfob
independentista
que
que ha crescut molt
exacte
no només ha aparegut
que també
sinó que
en qüestió de dos anys
ja ha posat un peu
al Parlament
ja té dos diputats
al Parlament
i
i bueno
i té molta força
en les zones on està
exacte
en aquests territoris
i veiem que sí que hi havia
com
bueno
com
un cordó
una espècie
clar
volíem dir
cordó
però no era un cordó
perquè no és
un corredor
exacte
i vam dir
corredor
i és aquesta diagonal
i vam anar a recórrer-la
i vam escoltant
intentant fer un mosaic de veus
i entendre
què està passant
i com hi viu la gent
i la immigració
és un problema
a Catalunya
des del teu punt de vista
bua
bona pregunta
jo crec que la immigració
és una realitat
com a mínim
i el problema
el tindrem
si no
som conscients
que és una realitat
això que dèiem
vivim en bombolles
quantes persones
immigrants
veiem
als bars
de les terrasses
un dissabte
a la tarda
clar
la immigració
diguem-ne
associada
perquè hi ha gent
immigrant
que potser ve
de Suècia
és a dir
a Catalunya
tenim com
dos cincos d'immigració
tenim els expats
que coneixem
o aquesta gent
que ve a fer
aquestes jubilacions
del nord d'Europa
i ve a Espanya
jubilar-se
que això és
immigració també
tenim els expats
que són gent
que viu en altres llocs
d'Europa
o del món
en països
amb sous molt alts
i venen a Barcelona
sobretot
a viure
i això estan generant
un problema
amb preu de lloguer
per exemple
i després tenim
aquesta immigració
a països més pobres
i més afavorits
que venen aquí
a guanyar-se el pa
i a viure una vida
lliure de violència
en molts casos
i aquesta és la doble mirada
que fem
com els tractem
amb els altres
al final tenim un problema
amb els pobres
que no els volem
i els immigrants
la majoria són pobres
i jo crec que aquí està
l'explicació
perquè a més a més
no tenen drets
a més a més
estan molt per sota
de nosaltres
i crec
el problema és aquest
és a dir
el problema és no
voler veure-ho
i pensar
crec que hi ha una cosa
amb l'esquerra
en aquest país
que és pensar
que totes
el tema de la immigratòria
es solucionarà sol
les coses
es posaran a lloc
perquè la gent
és bona gent
que probablement
sí
però
potser hauríem
de donar-li una volta
i ara la Generalitat
està intentant
bueno
diuen que hi volen
posar remei
però
vaja
en qualsevol cas
ens està explotant a la cara
i estem veient
que no tothom
vol acollir
i no tothom
vol
que hi hagi gent
que tingui
les mateixes oportunitats
al final és això
creus que hi ha algun país
que sigui model
on t'agradaria a tu
fer periodisme
del que fas
si no fos
a Catalunya
hi ha aquesta cosa
dels periodistes
que ens agrada anar
on les coses
són pitjors
saps
i és com
no m'emboïnar
a Dinamarca
o als països nordis
que sembla que tot està bé
vull anar
a tocar
a explicar llocs
que realment mereixin
que tinguin aquesta
visibilitat
és a dir
és molt més fàcil
i anem a Mèxic
que estan matant
els periodistes
i tots allà
no
tampoc és això
però
mira
amb això de la immigració
tampoc et sabré trobar
un referent
perquè crec que a Europa
tenim moltes males pràctiques
i França per exemple
n'és un exemple
però
sí que
hi ha un lloc a Catalunya
del qual potser
podem aprendre bastant
que és Guissona
és veritat
que això no té una realitat
que és una empresa
que té un poble
això l'Algeo Març
l'alcalde
si ho sent
dirà que no és veritat
però
des d'aquí
una abraçada
sí exacte
però
però que
és veritat
que aquí
a diferència
de moltes altres empreses
que contracten
persones immigrants
perquè els surt molt a compte
aquí l'empresa
coopera
i és la primera empresa
que va fer plans d'acollida
en el municipi
és la primera empresa
que té pisos
pels seus treballadors
perquè no pateixin
l'exclusió residencial
en què es veuen abocades
moltes persones migrants
que no els hi lloguen pisos
perquè són immigrants
perquè no hi hagi aquest problema
i és una empresa
ho dic perquè
a Guissona
tenen unes pràctiques
i una manera de treballar
que probablement
és veritat
que és un cas excepcional
que es donen
unes condicions
molt concretes
però probablement
a Catalunya
podem aprendre molt
del que està passant allà
perquè
a diferència
del que ens trobàvem
en Lleu
quan vam fer això
és que
i ens ho deia dir
un senyor directament
que s'ha de fer
com Hitler
càmeres de gas
i ho deia
i tu flipaves
en plan
no m'ho puc creure
però
a Guissona
la gent gran
el que et diu és
és que gràcies a ells
el cap segueix obert
és que gràcies a ells
Guissona no ha mort
al revés
som la ciutat més important
de la comarca
i m'atreviria a dir
de la província
i bueno
vull dir que a vegades
també a casa tenim coses
tenim gent important
o s'estan fent coses interessants
i no en som gaire conscients
doncs m'agrada
que apuntis cap aquí
i dona immigrant
ja deu ser
clar clar
i de fet
hi ha una realitat
que està impactant molt
a Catalunya
que és la de les
parlant dels mena
però les mena
aquestes dones
i miren
i és una menor d'edat
qui t'escoltarà
no acompanyada
exacte
nenes que arriben soles
d'altres països a Catalunya
i que probablement
amb molta probabilitat
el seu destí
és o un matrimoni forçat
o la prostitució
l'explotació sexual
l'explotació en finalitat
el tràfic de persones
en finalitat
d'explotació sexual
o
l'explotació d'edictives
és a dir
nenes que les fan servir
per rogar
però la gran majoria
m'expliquen
en un cas d'una història
d'una nena
que arribava a l'aeroport
tenia 12 anys
la policia
l'atura
venia del Vietnam
em sembla
no sé
no recordo
li obren la maleta
i oh màgia
només hi havia roba interior
en aquesta maleta
i et pots imaginar
roba interior
bastant seductora
tenia 10 anys
em sembla
i estic parlant de memòria
però sé que això ha passat
a l'aeroport del Prat
a casa nostra
impacta
és molt bèstia
és molt bèstia
i per això
m'agrada explicar
aquestes històries
perquè la gent sàpiga
en quin lloc vivim
també
i que mirem
i que mirem
i que sortim
d'aquestes bombolles
tan guais
en què estem feliços
i ens passem bé
i és superguai
i què podem fer
a nivell particular
si haguessis de deixar
un missatge
en aquest programa
tan meravellós
que t'estem a entrevistar
compleu diaris
sisplau
compleu diaris
compleu diaris
sisplau
que no haguem de tancar
no jo sempre penso
la meva manera d'intervenir
és que la gent vegi
el que hi ha
i a partir d'aquí
cadascú prengui
les decisions
que ha d'aprendre
i és molt més còmode
des d'aquest lloc
perquè jo sé
o sigui
jo sé que vull explicar
i a partir d'aquí
que la gent faci
no em sent
no t'agrada
eleccionar
no exacte
perquè crec que jo
no en tinc ni idea de res
en realitat
vull dir que ja està
només de ser mirar
i m'intento preguntar
com puc i ja està
però
sí que hi ha una part
que em toca
com a grèmie
que és
pagueu perquè
i així per dir
és molt ben fet
perquè cada vegada
és més difícil
o cada vegada
costa més
o cada vegada
el preu pagues més alt
vull dir
que si ningú
paga
per informar-se
algú ho farà
algú altre
posarà els diners
i llavors
és un problema
quan els mitjans
de comunicació
no són de la ciutadania
tenim un problema
i cada vegada
jo tinc la sort
que el meu diari
m'ho deixen fer
però cada vegada
és més difícil
dedicar-te
bé
perquè
és molt fàcil
robar
és molt fàcil
copiar
és molt fàcil
fer fake news
és molt fàcil
robar en el sentit
de copiar
dèiem
sí
robar contingut
viralitzar
a veure si vos penso
i dic
no però
viralitzar contingut
i fer coses
molt fàcils
que funcionin
molt bé
i tal
llavors
això de
dóna'm tres setmanes
per treballar un tema
dona'm
amb el corredor del fut
vam estar
una setmana
dos
tres
quatre
un mes
pràcticament
dóna'm un mes
per fer només això
i no faré res més
i si no funciona
i si la gent no ho llegeix
i la gent no li interessa
i va funcionar
va anar molt bé
va funcionar molt bé
i la gent ens va llegir molt
i
bueno
a la universitat
estan fent
ho estan passant
això és una cosa
que em fa molt divertit
a l'autònoma
ho estan fent servir
com a material
pels alumnes
d'administració pública
que bé
sí
és molt guai
és molt guai
sí
i ens ha quedat una pregunta
que jo et volia fer
que tu parlaves de la confiança
de les fonts
de les fonts
quin secret hi ha
en un tema tan difícil
com el teu
que hi ha molts partits
és a dir
hi ha mirades
en tot amb la societat actual
eh
jo sempre dic
que ens hem futbolitzat
en el sentit
dels aficionats
més
més
forofos
no
i per tant
no
o ets animalista
o no ho ets
o ets
jo què sé
o ets
vegetarià
o no ho ets
o ecologista
o no ho ets
o ets
i llavors
no
o tens una mirada
sobre la immigració concreta
o tens una altra
però són
moltes vegades
són
sectors
que entre ells mateixos
no
no es parlen
no es comuniquen
clar
el guai és que jo vull tenir
això de les fonts d'informació
per la gent que no ho sàpia
també
és
persones que de manera anònima o no anònima
però t'ajuden a fer la teva feina
i t'expliquen coses que estan passant
i tu els has de protegir
perquè
si se sap que t'estan explicant això
potser tenen un problema
i tenen un problema greu
no
i llavors deixaran de fer-ho
i llavors la gent deixarà de saber
el que aquesta gent sap
bàsicament i curt és això
llavors
jo crec que hi ha dues coses
una
això que deies de
no
d'estem rivalitzats
hi ha una part de la rivalització
que crec que és una trampa
és a dir
si jo no ho mullo
passem de puntetes per quin tema
no
i també crec que és una trampa
és a dir
també està bé posicionar-se
ara
com a societat
hem d'entendre'ns
i hem de conèixer'ns
i hem de saber
què pensa tothom
i hem de poder escoltar-nos
entre tots
i una mica els mitjans de comunicació
històricament eren això
un espai de trobada
un espai de mediació pública
o mediació social
i això s'està perdent
però
és a dir
tornant a l'esfons
quan una persona
sap com tu treballes
sap com tu
tractes a la gent
perquè moltes vegades
en els meus casos
hem d'anar a explicar
a gent que està
en una situació molt complexa
s'ha d'obrir
a explicar-te
la seva situació tan complexa
s'ha d'obrir a casa seva
i tu
exacte
o la seva xabola
o les veu atendre campanya
o el que sigui
i tu marxaràs
després
i allà es quedarà
aquesta persona
vull dir
aviam
com tractes aquestes persones
quan et veuen treballar
quan saben com tractes
com defenses la informació
com t'impliques
quan et coneixen
com treballes
jo crec que això
la confiança es va travant
i
la gent que està
en els extrems
també
i la gent que es posiciona molt
d'una manera molt concreta
i d'espera
que tu també ho facis
o volen que tu
volen condicionar
la teva manera de treballar
volen
pressionar
la teva manera de treballar
quan notes que una font va així
també
està bé deixar-la caure
i està bé que
vull dir que
crec que és una feina conjunta
que tots ens entenem
com treballem
aquesta gent també
potser t'aportarà informació
molt de part
i potser no serà
una bona informació
una bona informació concreta
exacte
i llavors
jo crec que
és xulo
aquestes relacions laborals
de periodistes
perquè
és una confiança mútua
hi ha gent
amb què portes molts anys treballant
que ara et diu
està passant això
no necessites ni mitja confirmació
perquè aquesta persona
no t'ha fallat mai
i saps que no et fallarà
i confies
i establir relacions de confiança
és la bàsica
i jo crec que és xulo també això
quan et veuen com treballes
com entrevistes
com tractes les coses
bueno
doncs diran
prefereixo que ho faci l'Eli
que no que ho faci
no sé qui
i et vindran a buscar
llavors jo crec que
també una cosa
ens hem de defensar
l'honestedat
és una cosa
que tu marques molt
i també suposo
la confidencialitat
les dues coses
bueno
és que sí
no moltes vegades
no podríem explicar
la meitat de les coses
que podem explicar
llavors arribarem fins aquí
podrem explicar això i això no
i si no vols sortir
no surtis
no passa res
però almenys explicar alguna cosa
o no
o aviam fins on podem arribar
és això que et deia
intentem-ho
intentem-ho
jo vull explicar aquesta història
a veure si podem
i intentem-ho
intentem-ho vol dir
que potser no sortirà
cara descoberta
bueno
i què
potser no passa res
però ho estem intentant
posant això
i dins el món del periodisme
les dones
com les veus?
bueno
no vull dir
per a les víctimes
perquè no
però
és duríssim
és duríssim
perquè reps
per totes bandes
com a tot arreu
però reps
per totes bandes
i
reps per totes bandes
en general
i per ser dones
reps encara més
i que no et tenen en compte
que no confien en tu
que no imposes
el suficient
que a més a més
no?
garrolades
gent que es pensa
que en comptes de ser periodista
l'estàs lligant
i no és veritat
i aviam com
m'ho desmenteixes
i gent que es pren
confiances extremes
i
no, no
o sigui
hi ha feina a fer
molta, molta
i s'està fent molta feina
i hi ha aquest grup de joves
perdona
de periodistes feministes
que
que fan molt bona feina
i a més és això
que dèiem
ara s'hi afegeix
el tema a les xarxes
i quan
no és el mateix
que la violència
que reuen les dones
periodistes a la xarxa
que els homes
és que no és
ni de bon tros
vols dir que hi ha
molta més agressivitat
quan hi ha una
moltíssima
moltíssima
a mi m'han dit
que em violaran els menes
i que m'ho mereixo
això jo crec
que a un company meu
no li diuen
no passa res
ja està
home, sí que passa
ho s'ha d'explicar
perquè s'ha de posar
el mirall
com diem
i això
que a vegades
intenten tirar-se
bueno
com prendre's
confiances excessives
o passar-te informació
perquè
no perquè realment
et respecten
com a dona professional
sinó
perquè
volen fer punts
amb tu
i llavors
a veure si així
i tal
i
bueno
és complicat
és complicat
però no
de fallir
no
entra que no
si ja teníem
les de perdre
ja d'entrada
doncs no
ets lluitadora
ho intento
ho intento
has tirat
la toalla
però ho intento
lluitadora
com la persona
que ens portes
a Dones com a Història
entrem
perquè clar
és tan interessant
tot el que ens expliques
que se'n està menjant el temps
però
no
no
però volem parlar
d'una altra dona periodista
que està clar
va morir molt jove
als 32 anys
als anys
al 40
després ho explico
al 40
estem parlant
de la Irene Polo Roig
que va ser
una de les pioneres
de
periodista
publicista
també va ser
representant teatral
va néixer a Barcelona
el 1909
i va morir
a Buenos Aires
el 1942
l'he trobat la data
amb 32 anys
molt jove
es va suïcidar
no se sap ben bé
per què
tot hi ha
algunes teories
us les deixo
a les persones
que ens escolteu
per què
busqueu la seva biografia
Irene Polo Roig
i volia explicar
bueno
primer volia preguntar
per què l'has portat
perquè penso
que a vegades
ens pensem
que som els primers
a fer-ho tot
i no
hi ha gent
abans que a nosaltres
que està fet el mateix
i probablement
en pitjors condicions
ella
de les coses
que va fer
i en un moment
en què era molt difícil
l'any 33
va ser
una tasca d'investigació
també de periodisme
de la revolució
de les mines
de Potasa
de Seient
on hi havia
el terrorisme anarquista
i ella va treure
bastants reportatges
d'aquí
ella va fer
també de reportera
en temes
de caràcter social
per exemple
m'ha fet gràcia
les cases d'empenyament
que sobretot
hi anaven dones
a deixar coses
per poder
tirar endavant
va començar a Barcelona
com a periodista
de les revistes
miradores i imatges
i ella
que venia
d'una família humil
i a més
el seu pare
era guàrdia civil
que va morir
va ser autodidacta
però sempre
va tenir un gran interès
per la lectura
i per l'escriptura
doncs va començar
a desenvolupar
aquest talent periodístic
que bé
fins i tot
va inventar una cosa
que també m'ha fet gràcia
que és l'entrevista
frustrada
que va perseguir
a Cambó
intentant
des de Via Laetana
fins a Esplugues
intentant
que li expliqués
alguna cosa
i com que no va aconseguir
que li digués res
perquè era
bueno
molt
aconseguia
evitar els periodistes
doncs ella
la persecució
que li va fer
la va fer
en format de crònica
i va inventar
aquest nou
gènere
que és
l'entrevista frustrada
i té una connexió
amb Molins de Rei
perquè
ella
va marxar a Buenos Aires
bueno
primer he de dir
va també
ajudar a crear
l'agrupació professional
de periodistes
que va ser vicepresidenta
un càrrec
directiu
amb una entitat
l'any 35
és que
en sèrio
bueno
fins al 35
abans
no no
Déu n'hi do
i ella
coneixia la Margarida Xirgo
i la Margarida Xirgo
la va
fitxar
com a directora artística
i cap de premsa
i se la van portar
cap a
Sud-amèrica
per tant
té aquesta connexió
amb Molins de Rei
que l'he trobat
superinteressant
perquè Margarida Xirgo
a les persones que ens escolteu
que no sou de Molins de Rei
que sabeu que va néixer
a Molins de Rei
aquesta gran actriu
i ella ja va morir
argentina
en l'exili
i es va quedar allà
es diu que era
lesbiana
però clar
en aquella època
tampoc s'acabava de saber
que es va enamorar
d'una diplomàtica mexicana
que per això
al final
doncs es va suïcidar
però aquesta és la part
que està
bueno
hi ha hagut investigacions
al voltant de la seva vida
perquè era una dona
que s'havia perdut la pista
invisibilitzada
durant molts anys
i que ara
s'ha recuperat
una mica la memòria
jo crec que és
jo tampoc
o sigui
de fet
te la vaig demanar
te la vaig posar també
perquè dic
així aprendré coses
d'aquesta dona
i la Vega
em trobarà
em trobarà coses
i serà superguai
però vull dir
que tampoc
conec
sí que sabia això
però al final
perdona
el xulo d'aquesta història
jo crec que és això
que ens ensenya
que hi ha dones
abans que nosaltres
que estàvem fent el mateix
i que hem d'aprendre
d'aquestes persones
sí senyora
ella va ser corresponsal de guerra
tu series corresponsal de guerra?
no ho sé
necessitem
no ho sé
voluntaris per anar a Ucrània
sóc la típica
que diria
sí
no
sóc la típica
que sempre que hi ha
una cosa d'aquestes
m'ofereixo
necessiteu que
o sigui
sempre
estàs allà
aixecant la mà
com quan estaves al col·le
amb coses d'internacional
no m'atreveixo tant
però
però amb desastres així
que passen
de si
hem d'enviar algú
enviat especial
sí que aixeco la mà
moltes vegades
doncs amb això
estem arribant
en els últims
tres minuts
tres minuts
que ens deixa
molt poquet
tres preguntes molt ràpides
perquè et coneguem una mica més
quin és el teu plat preferit?
croquetes amb cigrons
quin lloc
hola
quin lloc t'agradaria
visitar algun dia
que no hagis visitat?
Vietnam
i recomano una activitat
per desconnectar?
nedar
nedar?
perquè tu neves a la piscina
sí
em va molt bé
i quin llibre ens recomanes?
quin llibre t'ha impactat?
aquí m'has portat un
dones que surten del paper
ja és que ara
si he de pensar
no em sortirà res
mira
dones que surten del paper
és un gran llibre
de recull d'articles
de periodistes catalanes
de l'època republicana
que van publicar
que van publicar
i que se la jugaven
se la jugaven molt
és Helena Ieste
Francesc Canosa
els seus autors
de l'editorial
fonoll
ho van publicar
amb l'editorial
bueno
juntament amb la Generalitat
de Catalunya
i trobo que
sí
que certament
és molt interessant
ara així per sortir del pas
i quedo perfecte
quedo superbé
no hem parlat
de les xarxes socials
ja
és que
sóc molt rollera
no
perquè jo volia explicar-vos
i ens queda un minut i mig
per explicar-vos
que una de les tasques
que teniu més força
ara
els nous
periodistes
que esteu en actiu
en diaris
especialment
bueno
en tots els mitjans
també en aquest
nosaltres
però jo menys
és que
que Google et posicioni
que Google et posicioni
és que és una merda
tot això
ho sento
una marada
gent
o sigui
enyoro el periodisme
de fa 30 anys
moltíssim
dels 2000
o sigui
jo
si pogués
em quedaria exercir
dels 90
als 2000
allà em quedo
és horrorós
has de fer
has de moure't
hi ha un algoritme
que decideix
no sé quantos
hi ha una cosa
que és molt quantificable
que són la gent
que entra a llegir
el teu reportatge
quantes minuts
ja està
quan l'interessa
llavors
totes aquestes dades
seran utilitzades
a la teva
no
a la teva contra
o al teu favor
però em refereixo
és una estadística
que tenim
i que és molt
és molt perillós
perquè
això a vegades
a les universitats
del periodisme
s'aborda
d'alguna manera
que és
li has de donar
a la gent
el que la gent
vol sentir
o li has de dir
a la gent
el que no vol sentir
perquè
que clar
si diem
la gent
farem
farem vídeos
és de gatetes
tot el dia
no
no
no
bueno
llavors
això ens movem
una mica
i ara
amb aquest debat
que la Vanguardia
i el The Guardian
han sortit
de Twitter
doncs també
estem tots
una mica
sortim
no sortim
què hem de fer
jo penso que
hem d'estar
tot arreu
perquè com que
tot arreu
hi ha persones
al final
i les persones
hem de poder
entendre'ns
i ens hem de poder
escoltar
però una part
de la teva feina
és aquesta
també
precisament
mira l'altre dia
vam fer un tema
amb presos
condemnats
per agressions sexuals
crec
o sigui
no sé si hi ha persones
a la societat
més repudiats
que aquests
i els hem de poder
escoltar perfectament
doncs allà
llegirem
moltes gràcies
per haver compartit
amb nosaltres
el programa
ens hem d'acomiadar
ràpid
però com hem dit
estem al segle
de les dones
però queda molta feina
a fer
i des d'aquí
seguirem
fent xarxa
fins aviat
i des d'aquí
notícies en xarxa
Bona tarda
són les 7
us parla
Mercè Roura
el president
de la Generalitat
Valenciana
Carlos Mazón
ha destituit
la consellera
de Turisme
Núria Montes
en plena crisi
de la gestió
de la Dana Montes
va de