d'uns 6 quilòmetres per descobrir la zona natural i paisatgística de les Llicurelles, una zona que està tenint una restauració natural i paisatgística. Surten a les 9 del matí des de la plaça dels Països Catalans a peu per fer aquest recorregut i si voleu anar-hi heu de passar pel SEM a apuntar-vos i podeu anar-hi des d'avui i fins i vendres a dos quarts de set a dos quarts de nou del vespre.
Comuniquem la defunció del senyor Lluís Pérez Mora. Tenia 81 anys i l'acte de comiat serà demà dimarts a les 11 del matí al tanatori. I també ha mort la senyora Dolors Canadell Molist. Tenia 103 anys i l'acte de comiat serà demà dimarts a dos quarts de quatre de la tarda al tanatori. I la farmàcia de guàrdia avui dilluns és la Lozano del carrer Verdaguer 68.
Ràdio Molins de Rei. Que al Molí Jove ja tenim una nova assessoria sobre sexualitat i efectivitat. Ah, sí? El primer i tercer dimecres de mes, de 5 a 8 de la tarda. I serem nosaltres, l'Helena i el Pau, de la cooperativa Plaer. Un espai còmoda i confidencial per parlar de tot allò que et preocupa o et genera curiositat sobre sexualitat i relacions. Vine, xerrem i si vols apunta't al taller obert que farem cada mes. T'esperem al Molí Jove.
Això de buscar un pis de lloguer és una feinada. Preus que mai saps estan ajustats i tot de paraules tècniques que no entenc. I si truquem al 012? La Marta em va dir què ja ho va fer i la van informar de tot. Les zones de mercat residencial tensat, l'índex de referència del preu del lloguer, com reclamar si no es compleix la llei... Doncs truquem a mi ara mateix.
Si tens dubtes sobre la regulació dels preus del lloguer, entra a habitatge.gencat.cat barra preus lloguer i accedeix a l'apartat Preguntes Freqüents. 012, la millor resposta. Generalitat de Catalunya. A Picama entrevistem persones relacionades amb la prevenció i recerca sobre el càncer. Parlem amb testimonis i també associacions
relacionades amb aquesta malaltia. Us oferim receptes saludables i repassem les activitats i cursos que organitzem des de l'Associació Prevenció Informació Càncer Molins.
Els dilluns a la Penya Braurana teniu Escacs, un joc ciència que exercita la memòria, millora la concentració, la creativitat, el raonament lògic i l'afany de superació. La Penya Braurana us ofereix classes d'iniciació als Escacs per tothom cada dilluns a la tarda. Tots els que hi vulgueu assistir sereu benvinguts. Podeu contactar-nos als telèfons 608 028 450 o 649 848 951. Som la Penya, som esport, som cultura. Us hi esperem.
Encara estàs enfeinat amb el tràmit per la valoració de dependència del teu pare? No, no, això jo ho vaig fer i va ser molt més fàcil del que em pensava. Ah, sí? És que ara no cal presentar l'informe mèdic del CAP i tot es registra directament al sistema. Així tot va més de pressa? Sí, i tant. Aquest nou funcionament alliuja la feina als que demanem la valoració de dependència i també als treballadors que l'han d'avaluar. I això fa que s'escursin els terminis. Molt bé.
Aquí comença Heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida.
Es parla Bego Floria i avui ens acompanya Marissa Llobet Murria, oficial de noteria jubilada, llicenciada en dret i divulgadora de temes de salut. Tres coses superinteressants de les que parlarem aquesta tarda. Primer de tot, molt bona tarda, Marissa. Bona tarda, Bego. Bona tarda. A veure, només aclarar que el meu nom... És una va dir-ho ara.
T'he dit Marissa perquè em vas dir, tothom em coneix com Marissa, però ets Maria de la Cinta. Maria de la Cinta. A mi em fa especial il·lusió que et diguis Maria de la Cinta. La meva mare, sí. Perquè jo soc de Tarragona i tu vens de comarques de Tarragona. De venir fallent la meva mare, sí senyora. Té res de l'Ebre, en aquest cas. Res de l'Ebre. Però també molta connexió. La meva mare, a més a més, deia Cinta, la meva àvia també, i a mi em van posar Maria de la Cinta, però coses d'abans, coses que passen, que van començar de petita ja dient-me Marissa, Marissín, Marissa...
Marissa ha quedat i tothom em coneix per Marissa, però el meu nom és Maria de la Cinta. Maria de la Cinta és un nom preciós. Algun diu Cinta, a vegades algunes persones em diuen Cinta. Però al final la gent et diu Marissa. La majoria em coneix per Marissa.
Si a vegades diuen Maria de la Cinta, no saben relacionar-me. Doncs a mi m'agrada Maria de la Cinta, si vols. A mi també. Jo et dic com tu vulguis. No, no, és igual, és igual, no, cap problema. És més còmode i ja està. Però m'agrada que ho aclareixis, perquè al final els noms ens identifiquen. Clar que sí, home, i tant. I et connecten amb coses. En aquest cas amb la teva àvia.
La meva mare i la meva àvia. La teva mare i la teva àvia. La meva àvia, com que jo vaig morir, era petita, tampoc la vaig conèixer gaire. És la meva mare i, bueno... Que ets la tercera cinta. La tercera cinta. La generació. Que jo sàpiga, sí, potser més darrere no ho sé. També hi havia alguna més. També hi havia alguna més.
La meva mare va venir aquí de petita. Bé, de petita no, de joveneta. En 13 anys va vindre aquí. Això avui seria petita. En aquella època era joveneta. 13 anys, eh? Va vindre aquí a servir a Molins de Rei, a Cal Ferreret. Aquesta generació era molt heroïna, també. Sí.
Però molt, eh? Clar, 13 anys. Ara no ens hi capa el cap, però en aquella època era molt normal. I tant que sí, eh? 13 anys, eh? Venies del camp, no? O d'una zona rural. Rural, rural, rural. I va vindre cap aquí. I molt castigada, perquè vull recordar que les Terres de l'Ebre amb la Guerra Civil va ser molt castigada. La batalla de l'Ebre va deixar allò molt desert, encara avui en dia es troben peces d'artilleria de la batalla de l'Ebre.
I és veritat que va ser una zona que va quedar molt, molt, molt, amb unes condicions molt dures de vida, perquè va quedar tot arrasat, de fet. Ella va vindre d'aquí i es va fer molinenca, molinenca. Després va conèixer el meu pare i es va casar i se va venir a la Rierada, que també és muntanya, també és...
És un barri, però també de camp, el meu pare i la família per part del meu pare, que són de la Riarada, de tota la vida. Bueno, més antigament deien que havien vingut del Papiol, eh? Però bueno. Bueno, però tu tens una casa...
Casa Pairal, on vius, o la Casa on vius, que és del 1800. Sí, sí, finals 1700 o principi del 1800, sí, exactament no ho sé, però sí, sí. Aquest és un programa que el fem des de ràdio Molins de Rei. Jo sempre explico, però, que ens escolten molta gent de Molins de Rei, òbviament, i molt agraïda, però també gent de fora. Si l'hem d'explicar a algú de fora, que no és de Molins de Rei, què és això d'un poble, barri...
al mig d'una muntanya i al mig de l'àrea metropolitana de Barcelona. Com ho explicaries, tu, què és la Rierada? O què era per tu i què és ara? La Rierada, en aquella època, quan jo era petita i així, clar, que hi havia moltes menys cases que ara, hi ha la part del casc antic, que és on tenim la casa nosaltres, que, bueno, la Rierada de les Masies, Can Santoi, que casa meva venia de la finca de Can Santoi, eh? Can Santoi, Can Castelluí, Can Galopa de Baix...
Estem parlant de Collserola, pels joves d'ara que ho entenguin. Clar, clar, clar. Estem parlant del cor de Collserola. Collserola, bueno, era un lloc de masies, pràcticament de masies, i a casa meva, a les escritures, parla de pequeña casa de labrança, perquè eren pagesos, però pagesos petits. Sabien les masies, que eren més grans, i llavors sabia la part del casc antic, que és on tinc la casa jo,
que són cases d'això, del 1800, algunes. Després ja del 1900, principis del 1900, ja se'n van fer unes altres, clar, llavors és... Era un poble, llavors. Bé, no ha sigut mai poble. Pertanyia a Santa Creu, de l'hora. Va pertany a Santa Creu.
Cent anys, aproximadament, del 1800 i poc fins al 1912, més o menys, que no el va poder regir i es va dissoldre, per dir-ho d'alguna manera. Es va dividir Santa Creu-Dolorda en tres sectors. Va passar una part a Sant Fleu, l'altra part a Moni Serrer, l'altra part a Barcelona. Serrià, que després va ser de Barcelona.
Però sí, sí, a casa encara tinc algun rebut de contribució i algun document que parla inclús de Vallvidrera. O sigui que més antigament... El que passa és que després, amb la guerra, es van cremar molts documents i coses i molta cosa de la història a través del senyor Jordà, de Sant Bartomeu de la Quadra. La Sandra, la seva filla, ha vingut a aquest programa també.
Vull dir explicar moltes coses de les cases. La seva neta, perdó, la seva neta. M'apunta la Eli, molt ben apuntat, Eli. La seva neta, sí, sí. Eli, la nostra tècnica de sol, per si algú no se'n recorda de qui és. La Sandra, no ho sé. La Sandra, sí, és la neta. Sí, sí, sí, perdó, perdó, la neta. Sí, sí, el senyor Jordà, ell va investigar moltíssim sobre això. Aquella zona. Tota la meva família, per part del meu pare, doncs, estaven a la realitat petits pagesos.
Petits pagesos, un trosset de vinya, un trosset de camp, una botigueta, a casa teníem una botigueta, un tipus colmado, petitet, se'n cuidava la meva mare. Bueno, el meu pa també. El meu pa era el recader, anava en carro i en burro. Després tens la foto. Mira, que guai. Sí, sí, per baixar amb un isarrer. I clar, no hi havia, la carretera no estava asfaltada, era un camí de carro. I més antigament, encara pitjor, perquè anàvem per la riera. I tu vas créixer amb aquell colmado.
Jo vaig néixer a la Rianada i vas créixer allà a les faldes. A la Rianada, sí. I a més a més anàvem a l'escola. A l'escola, que estava davant de casa meva, en una casa, el menjador que era gran, allà hi havia l'escola a la Rianada. I allà...
anàvem tots, nens i nenes, tots junts, i des que començàvem l'escola, 5 o 6 anys, no? Es començava com ara, 6 anys, fins als 14. Fins als 14 estaves allà. Tots a la mateixa classe, de Sant Martomeu, algú venia de Santa Creu, l'Avell Pineda algun, també, la Rialada. No eren masses, no eren gaire, sí.
No eren molts, eh? Clar, com si fos una escola rural de les d'ara, no? Però imagina't tu la mestra donant classe, segons que tenia, no ho sé, 12 anys o 10 anys, i l'altre que en tenia 6. Te'n recordes el nom de la mestra? Sí, Maria Vidal Torres. Què em dius? Maria Vidal Torres. Després es va anar a Sant Feliu a l'institut.
per ella també devia ser una experiència ser mestre tant a prop de Barcelona però en una zona tan rural, entre cometes i vivia allà, vivia a la casa i a més tenia l'escola i tenia nenes també tu recordes la infància molt feliç? sí
O difícil, no? No, per mi he sigut molt feliç. Vull dir que sortíem de l'escola, menjàvem una mica pat xocolata i a córrer per allà, jugar amb les amiguetes o amiguetes per allà, a les xocs d'abans, no teníem mòbils. A casa meva, a part de la botiga, teníem el telèfon públic de la Riarada, de Monís de Rei, número 8 de Monís de Rei. El número 8 de Monís de Rei, telèfon públic.
El meu pare era recader, baixàvem al carrer i al burro per comprar coses, càrrecs i coses. Després va ser carter, llavors anava amb un aguzi. Era carter dels barris de muntanya, també, d'aquella zona d'allà. Jo recordo, tinc molts bons records. I la gent anava a trucar per telèfon a la botigueta. Exacte, i si trucaven per alguna emergència, el meu pare anava a portar el recado a un convinc. Sí, que us coneixeu a tothom.
Clar, allò és que era com si fos amb una família, de veritat, qualsevol cosa, qualsevol persona que estigués malament, tot, vull dir, érem, bé, això com una família. I tu que vens de pagès, i d'una mare, que heròicament ho dic, era una casa que suposo que tu deus ser la primera persona que devia anar a la universitat de la teva família, o no?
Sempre ho pregunto això, perquè jo sóc de la meva, no? I em sembla una pregunta interessant per reflexionar. Jo el que no sé... Sí, sí, exacte. Jo el que no sé, el meu avi, que té encara... Ho guardo a casa, eh? Tinc un... No és un diploma, però és un quadre que ell havia anat als padres d'aquí a Muniz de Reia. A vegades em pregunto, el meu avi...
Com baixava aquí a estudiar? Estudiava allà i s'examinava aquí? Perquè llavors, i el meu pare em sembla que també va estudiar a la Rialada, a l'escola, a una altra escola, que estava en un altre lloc. Després va ser davant de casa i després en l'any... No me'n recordaré quin any era.
Quan jo ja tenia... No ho sé, després ja l'escola es va fer a dalt i després ja va desaparèixer, per dir-ho d'alguna manera. Jo vaig estar allà fins als 14 anys. I després vas decidir... No, als 14 anys... Jo a mi sempre va ser bona estudiant, però... A mi sempre m'ha agradat estudiar. I volia ser mestre. Però, clar, ja no tenia oportunitat per fer-ho. Llavors, als 14 anys, quan vaig acabar l'escola, vaig anar a treballar a una fàbrica de la Riarada, fàbrica de teixits del Joan Mercier, la fabriqueta, dèiem...
que es feien llençols, teixits i així, i vaig estar 4 anys, dels 14 als 18, fent de tot, i la veritat és que també m'agradava, però com que m'agradava estudiar, i aquí va haver-hi un canvi de mestre, llavors la mestra que va vindre, que era la mestra jove, que no tenia més lligams de crios i així, vaig estar parlant amb ella per a veure si podia estudiar, i sí, sí, i treballant, i vaig estudiar el comerç secretariat,
I em vaig estar a examinar a Barcelona, a l'escola pràctica. O sigui, ho vas treure per lliure, perquè ens entenguem. Sí, sí, perquè clar, treballava, llavors estudiava amb la mestra quan sortia de la feina, per la tarda, quan ella també acabava a l'escola, no? I després ho examinava a Barcelona.
I quan vaig acabar els estudis, doncs, vaig començar a treballar a la noteria de Molins de Rei el 1970. Jo n'hi do. I venia amb Espino. Perquè, clar, tenia que anar i venir amb Espino. Què passa? Que els carrers no eren asfaltats. La feina del despatx plegàvem tard, a les 8 o les 9 del vespre. Perquè ens entengui algú que no sigui exactament de Molins de Rei, la Riera ha estat al centre, que és on estava la noteria, com a uns 5 quilòmetres o 6. Sí, 4 o 5 quilòmetres. 4 o 5 quilòmetres.
No és gaire. Però era muntanya, ara muntanya. Clar, clar, clar, sí, sí. I vaig començar a treballar a la noteria de Monís de Rei, i vaig treballar a la noteria de Monís de Rei, i anava a venir amb Vespinó. Què va passar, llavors? Que plegava tard, i a l'hivern feia fred, plovia i tota la història, doncs em vaig quedar, durant ben bé dos anys, si no més, vivint a casa de la meva tia Papeta, aquí a Monís de Rei. Mhm.
La tia Papeta que feia una cosa molt interessant. Quan m'ho vas explicar vaig dir, jo no sabia que això es feia. La tia Papeta era la que passava les esqueles. Passava les esqueles. Anava a buscar, quan havia un mort, havia el senyor Mateo Benet, que és l'avi de la Carme Benet, que vivia al carrer de baix, que el Temp li dèiem. Anava allà, llavors ells s'encarregaven, ja s'havia carregat també el pare del Mateo, no? I tots Benet.
I el que se'n cuidava del tema dels defuncions. D'explicar a la gent. I llavors la meva tia Papeta passava les esqueles per les cases comunicant la defunció. Clar, perquè abans no hi havia ràdio Molins de Rei. No estava de ràdio. No, Eli. No hi havia televisió. Sí...
Bueno, nosaltres no teníem televisió, vull dir fins les tard. És que allà, vull dir, de tecnologia, poca. Una ràdio, telèfon, carri burro. Que després en parlarem que estàs fent una cosa molt interessant, que és com era la biografia tecnològica. Ai, sí. Que això t'ho està fent fer... Bueno, estàs amb un tema d'aprendre les noves tecnologies. Aprendre les noves tecnologies. I ja no són tan noves, però cada cop surten coses més noves, clar. Ara la intel·ligència artificial, no sé què...
Em diuen, tindries que fer una biografia, però de tecnologia, i jo li dic, bueno, és que quan jo era petita, tecnologia, no teníem res. Com que no teníem res? Clar que no. Jo teníem a casa el carro i el burro, per baixar a comprar molins de rei, el telèfon públic, a més, una ràdio...
Què més teníem? Les balances, però no eren balances elèctriques, eren les balances amb les peces. Què teníem allà? I llavors, bueno, anar evolucionant i dius, bueno, després ja així és una mica de més tecnologia, quan vaig començar a treballar a la fàbrica hi havia, clar, per ordir, els talers i tot això ja era una mica més...
Amb Espino, després ja amb Espino, que quan eren petites, què? Bicicleta, alguna tenia bicicleta. Sí, sí. Bueno, tecnologia molt sentitable, m'ha semblat molt interessant. Després ho recuperarem, aquesta història, perquè això de fer la biografia tecnològica de cadascú em sembla molt interessant, un exercici.
Molt interessant. Ens havíem quedat que estaves amb la tieta. Amb la tieta Papeta. I vas entrar a la notaria. I vaig entrar a treballar a la notaria de Moniz de Rei. Bueno, ja quan vaig començar a estudiar macronografia, per treure el comerç secretariat, la macronografia tenia màquina d'escriure. No li veti. Aquella època. Ai, quina gràcia. Jo encara els he fet servir, eh? Sí, sí, sí. I tant que sí. I quan vaig començar a treballar a la notaria de Moniz de Rei, vaig estar a la notaria de Moniz de Rei. I treballo després el...
vaig haver de fer el servici social de la mujer de la meva època per treure'm el carnet de conduir. Quines èpoques, eh? Quines coses ens fèiem. Quan vaig tenir el carnet de conduir em vaig poder comprar un cotxe llavors ja podia tornar a anar a casa els meus pares perquè és que si no pujava a veure els meus pares al cap de setmana, el dissabte a la tarda amb un taxi es pujava amb la meva tia i jo
Perquè la meva tia tenia la seva filla, que és la meva cosina Rosa, que també viu molts darrere i vivia a la Rialà, allà a Can Can Preciós, també. I llavors pujàvem el dissabte i tornàvem el diumenge al vespre, per dir-nos anar a treballar, com si els meus pares estiguessin qui en sabe dónde. Sí, sí, Déu-n'hi-do, eh? Ja estàvem aquí al costat. Aquí al costat. Fins que em vaig treure ja el carnet, llavors al cotxe, i llavors ja vaig poder tornar a anar a... Vas tenir independència, una mica, amb això.
De la notaria de Molins de Rei vas passar, et vas casar, vas anar a viure a Barcelona, tot i que mai t'has desvinculat de Molins de Rei. Jo a Molins de Rei, a part de tenir totes les meves amistats, també n'he fet en altres llocs, però les meves amistats de tota la vida, de la Rierada per suposat i de Molins de Rei, jo no, i al mes més els meus pares vivien a la Rierada, per tant jo... Mantenies el lligam. Clar, jo sempre he pujat, a l'estiu estava a la Rierada...
Després em vaig vincular també amb el tema de les festes majors, això ja seria una altra història també. Bé, la part veïnal, no?, la part d'entitat veïnal. Sí, sí, i les festes majors i tot, també, i els meus pares, vull dir que sí, sí. Vivia a Barcelona, treballava. Bé, me'n vaig anar a treballar, això que m'he quedat, ara he saltat, això, aquest...
L'any 78 es van crear diverses notaries, perquè antigament només hi havia notaria a Molins de Rei, a Martorell, Molins de Rei i a Sant Feliu, i es van crear diverses notaries l'any 78. Me'n vaig anar a treballar a Sant Vicenç Alsors amb una notaria de nova creació. He estat allà fins que m'he jubilat, eh?
No, no, molt bé. Mira. I et vas seure el títol d'oficial? Exacte. Jo quan estava ja a Molins de Rei ja vaig preparar-me primer per auxiliar de noteria, perquè, clar, és una feina diferent de la que primer feia. A mi m'ha agradat sempre molt el tema d'estudiar, no? Llavors em vaig...
fer primer auxiliar de noteria, després oficial de noteria, i he estat allà, a Sant Vicenç, aleshores fins que m'he jubilat. I vas estudiar dret, sent mare ja. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, vaig fer la carrera de dret també, quan vaig poder, perquè clar, tenia un fill, treballant, vivia a Barcelona, els meus pares a la Rierada, jo a Sant Vicenç... I n'ha fet, no? I quan dormies? Poc, però dormia jo.
Vaig estar estudiant a la carrera de dret i em va agradar moltíssim. Vaig examinar-me per la UNED, Universitat Nacional d'Educació a Distància. I la veritat és que a mi m'agrada molt el dret. Estic licenciada i tot. El que passa és que no hi he exercit perquè, bueno, jo he estat molt bé. Però t'ha servit a la feina. M'ha servit molt, molt. A mi la meva feina m'ha agradat molt.
Jo volia entrar aquí. Les notaries és com un món desconegut. Fa una mica de por. O no? Què creus? A mi m'ha agradat molt. La veritat és que... Però per què socialment és allò? El senyor notari o la senyora notari? Una cosa com a... No, però l'oficial és... A veure, tu atens, clar, atens el client, t'explica els problemes, busques solucions per fer-ho tal i fas les escritures, el que tinguis que fer, no?
Sigui el que sigui, no? I després el notari, lògicament, és el que dona fe de l'acte que es fa, sigui un préstam, sigui una hipoteca, sigui l'herència, el que sigui, el testament, el poder, el que faci falta. I és el que dona fe i és el que firma, no? I és el que revisa i les suposicions de notari són molt dures. De fet, jo volia dir, aprofitant que parlem de notaries, que fins a l'any 42 no va haver-hi una primera notària a Espanya.
Déu-n'hi-do, eh? Sí. Déu-n'hi-do. Bé, no perquè no... Bé, perquè ja la pròpia llei, no, ho deia, que com a requisit havies de ser home, que és una llei del 1800 i pico llarg, ara no ho tinc apuntat. I, per tant, no se suposava que les dones poguessin ser notàries. I, en canvi, del 1942, la Consuelo Mendizábal, que va ser la primera notària a Espanya, fins avui, m'he mirat una mica les estadístiques, i ara aproven més dones comes.
Moltes dones, moltes. El 60% de les persones que han aprovat els darrers anys són dones. Sí, senyora. Sí, s'ha donat la volta amb això. Sí, sí, sí. La veritat és que sí. Bé, amb això hi ha moltes altres coses també. Sí, sí, però que em sembla interessant. Però és veritat, sí. Sí, sí, hi ha moltes notàries i molt bones. I mira que les oposicions són super, super dures, eh? Però molt, eh? Bé, al final estàs fent una feina... No, no, està clar. Fas una mica de psicòleg, no, també? Sí, sí.
A mi, et dic, la feina a mi m'ha agradat molt, eh? I la gent, no ho sé, tant aquí a Moliseu, a Sant Vicenç, en aquella època, doncs clar, venien la gent de tot l'entorn. A mi ja notaries de totes les poblacions, gairebé totes d'aquí a l'entorn, però abans no. I clar, coneixes moltíssima gent, explica moltes coses, aprens molt. A mi m'ha agradat molt i me sento molt a gust. Famílies que s'estimen molt, famílies que s'estimen menys, fas una mica de mediadora. De tot, de tot.
No? Sí. De mitjancera, de mediadora, no sé com es diu. Sí, sí, a mi això m'agrada. Sí, aquesta part. Sí, sí, sí, la veritat és que sí, eh. Déu-n'hi-do. Llavors vas, bueno, vas estar treballant aquí i, bueno... Vaig venir a Barcelona fins que el meu pare es va morir l'any 91. Clar, quan ja era mallet me'l vaig emportar cap a Barcelona i a la mare. Papa va morir, després la mama...
I clar, mentre es van viure a la Rialada, nosaltres pujàvem a l'estiu i et dic per la vinculació amb la Rialada l'he tingut de tota la vida. Tu vas tenir un germà però va morir molt petit i ha sigut filla única.
Això t'ha marcat una mica, de com ets? No ho sé, jo no sabria dir-te. Sempre quan era joveneta pensava que m'hagués de tindre un germà, però bueno, no ho sé, com que a casa meva, no ho sé, sempre ha hagut molta relació a l'haver-hi botigueta, una botigueta d'aquella època que venien a casa, sigui per trucar per telèfon o sigui per comprar...
I jo estava allà també ajudant, sumant el que te'n compraven o el que sigui, no? No anàvem amb calculadores. I després per la meva feina. A mi és un tema que, no ho sé, però es l'enyoro i tot, eh, aquesta època. Que has sigut una mica, has sigut molt relacional, tu. Has sigut una dona oberta, de caràcter. Sí, sí, sí. A casa meva també ho han sigut. No, ho deia una mica perquè les filles úniques són com a més responsables. O no? Creus? Tampoc pots comparar.
No ho sé. Tu ets una dona responsable. Jo ho soc. Jo ho soc. No puc comparar-ho, però sí que ho soc. Ets una dona responsable. No, i a més s'ha de dir que he estat treballant i he estat molt a gust amb la feina, amb els companys de feina. I per què vas decidir estudiar Dret?
Què et va motivar? Perquè a mi m'ha agradat estudiar, vull dir moltes coses, m'agraden moltes coses, tot no es pot fer. I amb la feina, relacionat amb la feina, m'agradava i vaig fer-ho. Però ja et dic, no hi he exercit perquè com que amb la feina m'he trobat bé, no ho has necessitat. No ho has necessitat.
I llavors va haver un moment a la vida que et va donar un cop què és el que té a veure amb el que fas ara, que és la divulgació de salut. Bé, quan ja estava quasi a punt de jubilar-me, amb un control ginecològic, que això és importantíssim per a totes les persones, no em canso de dir-ho, que sobretot no deixin de fer-se controls. Doncs amb un control, perquè jo el trobo a la Marta bé, em van detectar un càncer de mama. I a partir d'aquí, ja, clar...
passes per l'operació i tots els tractaments posteriors, que si químio, que si ràdio... Que són complexes. I jo ja em vaig jubilar, eh? Tenia gairebé l'edat i ja em vaig jubilar. M'aportava molts anys, ja. I com ho vas viure, vista en perspectiva? De la teva experiència, perquè no ho hem dit, tu fas divulgació dins d'una entitat que es diu PICAMP,
que és de Molins de Rei, que diverses persones de Picàvem han passat per aquest programa, la Verna, la Montse Sallés, la Mercè, perdó, la Mercè Sallés, l'Ana Rives, que sou una entitat que sobretot treballa amb dones i que parteix
d'un tema que a vegades la gent no li dona prou importància, que és que les dones, quan perden el cabell pels tractaments oncològics, l'impacte que hi ha social i de visibilitat de la malaltia i d'haver d'explicar-te quan potser no vol, és molt més impactant que amb un home per aquesta raó. Diguem-ne, potser més estètica o de rol o...
No, no, això és cert. Estem acostumats a veure homes sense cabells, sense vincular-ho a que tinguin un càncer, però si veus una dona amb mocador, ja directament penses que té una malaltia oncològica. Sí, sí, et canvia la vida. Jo, amb motiu de tot això, quan vaig acabar el tractament i així, amb tot això vaig conèixer l'associació aquesta, em vaig fer de l'associació...
Bé, també he col·laborat amb els del càncer, també per a l'associació. Però bé, em vaig fer ja d'aquí, de l'associació, i a partir d'aquí també he entrat en el programa aquest que fem. Feu un programa que hi ha molts darrere que us diu Picama i que feu divulgació de la salut. Que fem divulgació i entrevistes relacionades amb el tema de la salut, tant del càncer com d'altres coses. I és un altre...
Una altra visió, vull dir, una cosa que no tenia ni idea ni coneixia, aquest món, doncs entres a conèixer aquest món. I, bueno, i si pots ajudar gent, doncs, no ho sé, amb els informes que tenim i així, i entrevistar, entrevistar amb els metges i relacionar tot amb el tema de la salut. Quan parlàvem preparant l'entrevista i et preguntava tu si t'identifiques, com t'identifiques? T'identifiqueses amb tres coses, no?
La teva professió de tota la vida, que és oficial de noteria. La teva passió, que és estudiar i, per tant, llicenciada en dret. Ajudar també la gent quan em coneixen i em fan preguntes o el que sigui. Jo sempre estic disposada. I ara la divulgació en salut.
I amb el tema de la salut, aquest tema, ja et dic, ha sigut bastant nou per mi, però molt interessant, perquè, clar, coneixes coses que hagués sigut impensable, vull dir, el tema, no ho sé. Què creus que és el més important quan algú s'enfronta?
Quan algú com tu, el xixant de o l'edat que sigui, li diuen tens una malaltia i tens aquesta etiqueta, que és una etiqueta que encara fa por. Sí, sí, sí, perquè, però avui en dia, a veure, aviam, l'important és sobretot la prevenció, els controls i que t'agafin les coses a temps. Això és bàsic.
Les dones fem controls amb el qual és molt més fàcil detectar un temps. Als homes ja és més complicat que també n'hi ha de casos aquests.
i llavors les entrevistes que he fet estan relacionades totes en salut i jo estic contenta de poder explicar i també preguntar en fi, les coses que sí que dona tranquil·litat, el coneixement dona tranquil·litat sí senyora, i és molt important quan deies tu per enfrontar-ho és, anava a dir-me optimista misma no és la paraula adequada
Amb energia positiva. Sí, exactament. La vida és un constant d'anar saltant obstacles com formes d'enfants grans i hi ha gent que ho està passant de joves, per dir-ho d'alguna manera. Però avui en dia la investigació està molt adelantada en moltíssimes coses, evidentment no en tot.
i hi ha molta investigació i molts controls i així. Mira, vaig entrevistar, he entrevistat a dos homes que han tingut càncer de mama. És inaudit, no m'ho hauria imaginat mai. I un d'ells...
que a més a més el coneixia de jove i tal, però bé, feia anys que no el veies, metge, ginecòleg. I ha tingut un càncer de mama, i li preguntava jo, escolta, i un altre xicot també que vaig conèixer, que a més ha escrit un llibre, que també vaig fer la presentació aquí a la biblioteca, un dia de llibres, d'un xicot jove que tens d'emursiar.
Dani Martínez, por ella, se deia el llibre. I aquest altre doctor que et dic jo, que és ginecòleg, ja ha jubilat també, un càncer de mama. Em va dir que hi ha pocs casos coneguts de càncer de mama d'homes a Espanya. S'ha creat una associació que es diu INVI, que és d'homes. Doncs escolta, als homes hi ha coses que és més complicat.
Bueno, i suposo que a dones també, perquè, per exemple, de mama és més fàcil, de colon és més fàcil, però també en altres càncers que no són tan fàcils. Tu sempre ho has afrontat amb, no amb optimisme, com dèiem, però sí amb una mirada positiva. Sí, i d'anar saltant...
Etapes. I per què decideixes implicar-te en l'entitat? Havies estat en altres entitats quan eres més jove o no? Jo havia estat a l'associació de veïns a la Riarada, amb temes de festes majors. Sempre has estat en el món associatiu d'alguna manera. Sí, sí, sí. Encara estic també en algunes altres coses.
Però amb això, mira, no et sabria dir, t'hi trobes, i llavors em van dir-me si volia fer-ho de la ràdio, i la veritat ja he entrat en el tema, i la veritat és que m'agrada fer les entrevistes. I divulgar. I divulgar, i donar a conèixer, i tot el que us pugui explicar, i així val la pena. I el tema de les perruques encara ho gestioneu, no? Sí.
Perruques i després també cremes, maquillatge, la pell. Però això aneu a fer xerrades, no? Sí, es fan xerrades a molts llocs. No fa molt que vam fer-ne una, que vaig estar a Badalona i ara n'hi ha una que es farà a Barberà del Vallès el dia 5 de febrer.
i també és sobre oncologia i és mi vida després del càncer hi ha metges i també estarà la presidenta de l'associació Picam després cap al final explicant maquillatge i coses de la sí, sí, del cutis, de la pell és que et canvia tot i què has de tenir en compte per maquillar-te si algú ens escolta i no ho ha pensat mai
El tipus de producte, el tipus de... Sí, sí, això és important, eh? No pots posar-te qualsevol cosa, sí. La crema dient, inclús també pel cos, els peus, la boca, tot. T'has de cuidar, t'has de cuidar. I tenim, bueno, tens que anar amb aquestes xerrades i... I t'agrada fer divulgació. Sí. Sí? Sí. Perquè la Maria Cinta, la Marissa...
Quan no estudiava, quan no cuidava pares o fill, quan no treballava... Ah, també tinc dos nets, eh? Ah, dos nets ara, sí. I què més fas? Què més t'agrada? A mi m'agrada molt llegir.
I també la vida social, eh? Vull dir que sempre estic amb el que puc. Però també fer activitat física és molt important. Jo faig marxa nòrdica, dintre de les meves possibilitats que fem, eh? Aquí a Monistarrei. I ara també vaig fer l'any passat una oncomarxa a l'ICO, de Bellvitge, i ara es tornarà a fer una altra el dia 21 de març, tornarà a venir una altra.
doncs fer activitat jo sempre que he pogut he fet gimnàcia hi ha coses que no les puc fer et cuides ho intento això està bé vaig marxar a la piscina també i segueixes cuidant l'intel·lecte després parlem d'alguna recomanació ja me la faràs al final del programa però cuides l'intel·lecte i per tant t'apuntes a cursos que és el que volia connectar amb el que hem parlat al principi
per entendre una mica aquest món tecnològic que ens està abrumant a tots, no? Amb la intel·ligència artificial. Clar, és que hi ha coses que jo també em perdo. Com no estiguis una mica al dia, evoluciona tan ràpid, en sap quasi més el meu net, que té d'uns anys que jo, d'algunes coses. Sí, sí, sí. I dins d'aquí és on fèiem el de la biografia tecnològica. Ara fes el de la biografia. Bueno, ara estic en allò, eh? Però vull dir, clar, és que quan vaig començar, la tecnologia que hi havia i la que hi ha avui en dia, que no de gravar, es fan les coses.
Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do. I deies, però llegeixes en paper o llegeixes en e-book? A mi m'agrada molt els llibres de paper. Vull dir, soc molt clàssica amb això. Però bé, també a vegades llegeixo per l'ordinador, lògicament, no? Tens que llegir moltíssimes coses, però... Per poder...
Però els llibres m'agrada, m'agrada el llibre, m'agrada el cinema, el teatre, tot el que puc fer, soc molt de... Amb aquestes... I tu recordes quan vas tenir el primer mòbil? Te'n recordes? Ai, quan vaig tenir el primer mòbil? Jo no me'n recordo ara. Això ho has de posar a la biografia tecnològica. Ah, sí, clar, tindré que posar-ho. Ho has de posar-ho.
Me'n recordo quan em vaig tenir la primera Vespí, no? Això sí que me'n recordo, que era quan vaig començar a treballar aquí a Montserrat l'any 70, el primer cotxe, el 72 que em va treure el carret de conduir. I el mòbil, no? Doncs això és que no li dones molta importància. Ai, el mòbil, el mòbil. Quant fa que el digue el telèfon?
ni el mòbil, no ho sé, no ho sé. En fi, no. Parlant del tema... Hem parlat de moltes coses i barrejades, però això és una conversa i, per tant, hi ha un tema que m'he deixat i que el vull recuperar ara, que em sembla molt... i que connecta els teus dos mons, el món del dret i el món de les malalties oncològiques, del càncer.
Que és l'impacte que té social quan tu tens una malaltia. L'impacte legal, quan tu tens una malaltia... Això és importantíssim, el que fas. No? Per exemple, el que tinguis. I resulta que després vols canviar de mútua sanitària, si tens una mútua, o vols una assegurança de vida, o...
i resulta que, clar, vas penjat, perquè ens entenguem, d'aquesta... Bueno, no ho sé, és com un... Les dades de salut són dades especialment protegides, això és així. Però inevitablement, quan tu te vols fer una assegurança...
Doncs t'ho pregunten. Sí, sí, sí. A més a més, inclús avui en dia... És un tema que a la gent li preocupa. Gent que ha tingut un càncer i així, que a vegades estan en treballs provisionals, per dir-ho d'alguna manera, si comences, saben que tindràs el tractament i tota la història. I tindràs baixes laborals. Tindràs baixes laborals. Exactament. Encara avui en dia. De totes maneres, això és molt important, la llei que va sortir l'any 2023,
està regulat la llei de l'oblit oncològic. Això ha sigut importantíssim. Això vull que m'expliquis. Això és importantíssim. La llei de l'oblit oncològic, aviam, la Unió Europea ja va dir que havia de regular-se a tota la Unió Europea.
La resolució va ser del Parlament Europeu del 16 de febrer del 2022. I Espanya va ser quasi de les últimes, però bastant enrere, en regular-ho. Això què significa, perquè la gent ho entengui? En principi està regulat aquí a Espanya pel Real Decret Llei 5 2023 del 28 de juny, que va entrar en vigor el 30 de juny del 2023.
Era una reclamació històrica i després d'anys de reivindicació per part sobretot d'associacions, la de la Fundació Josep Carreras està també molt a sobre amb el tema. Però per la gent que no està en aquest món...
Per què és important aquesta llei? Aquesta llei és importantíssima, perquè el que diu és que una vegada has passat, has acabat el tractament oncològic sense que hagis tingut recaiguda, una vegada hagi passat 5 anys des que has acabat el tractament sense recaiguda,
Per això diu la paraula oblid oncològic. Vol dir que tu no estàs obligat a dir que has tingut un càncer. I si està a les xarxes socials que t'ho tenen anotat o així, a que t'esborrin. I això és important perquè et posaven problemes. Tenies que fer una assegurança de vida.
Si tenies que demanar un préstem hipotecari, una hipoteca, un préstem, un crèdit, el que sigui tot això, et posen problemes. O no te'l donaven o et posen problemes. I hi ha molta gent que té malalties oncològiques. Aquesta llei beneficia moltíssima gent.
El problema és en alguns casos de càncer, quan ja té metàstasi que no tens... Clar, no acaba. Aquest no hi entra. Però els altres sí. Al cap de cinc anys, és claríssima la llei, al cap de cinc anys d'haver acabat el tractament oncològic sense que hagis tingut recaiguda, tu no tens per què declarar que està. I no es poden negar...
Si tu saps que l'assegurança et posa problemes, o el banc o el que sigui, és que els podries denunciar i tot. Inclús amb el carnet de conduir també et posaven problemes abans. Saps que a partir dels 65 anys també tenies que regular-ho així, també és exactament el mateix. Ai, no ho sabia, que també et posaven problemes abans.
Clar, aquestes derivades són una mica difícils d'assumir, no? Perquè no és només la malaltia, sinó les conseqüències posteriors. Sí, sí. Fins al juny del 2023, en què es va regular a Espanya el dret de l'oblit oncològic, els pacients que havien superat un càncer tenien de renovar el carnet de conduir cada 3 anys. Igual que les persones majors de 65. Doncs ara, si han passat els 5 anys, tu no tens ja per què dir-ho. El que passa és que a partir dels 65 t'ho faran renovar quan ells creuen. Però això ja és tothom.
Exacte. Això ja és tothom. No, no, és una llei importantíssima. Espanya va ser dels últims en regular-ho, per dir-ho d'alguna manera, dintre l'Unió Europea, però hi ha llocs que són, per exemple, a França, que va ser molt més pionera, eren 10 anys, però ara està modificat, eh? I han passat a 5 anys, però a Espanya, 5 anys. És una llei importantíssima. Molt bé, i que jo crec que no... No sé si és prou coneguda. Bé, potser sí, però no em sonava a mi, o com a mínim no amb el gran públic. És possible que no. Que important és la llei a la vida, no? Sí.
Tu que has estudiat dret? Sí, sí. Per això m'agrada, a mi m'agrada molt la llei. Quin dret t'agrada més, el dret civil? A mi, clar, jo sempre he tocat més el dret civil. Famílies, successions, el dret civil. El dret penal és més complicat, jo no l'he tocat. No és molt ampli, el dret. El dret administratiu és important.
Sí, Déu-li-ho. És bueno. Mira, la Maria Cinta riu perquè jo he estat molts anys treballant en un ajuntament portant dret administratiu, fent temes de dret administratiu. Sí, molt difícil i molt complex. Igual que el tema de tot el que té a veure amb persones també, però al final és una manera d'ordenar-nos la vida. Doncs connectant amb el dret, anem a passar a la secció de Dones amb Història.
Dones a mi història que ens portes precisament la primera dona que va ser col·legiada amb el Col·legi d'Avocats de València, en aquest cas, i que va poder col·legiar-se l'any 1922.
Estem parlant de Maria de l'Axtensió, en Xirivella Marín, que va néixer a València el 1893 i que ella va decidir no seguir una mica els camins convencionals de l'època i, per sort, també era filla d'un procurador i era d'una família que valoraven que s'estudiés, tot i que fos dona, perquè en aquella època les dones no estudiaven perquè ens entenguéssim.
No, no, és així. I li van valorar i, bueno, va poder fer... Va estudiar primer magisteri, després filosofia i llet, com tu, eh? Sí, sí, va estudiar molt bé. Aquesta més, eh? Sí, i després va arribar amb el dret i el 12 de gener de 1922 va ser oficialment admès al Col·legi d'Advocats de València,
que va ser, com dèiem, la primera dona que va ser molt revolucionària que pogués entrar. Dèiem que potser és més coneguda la Victoria Kent o la Clara Campoamor, però ella es va col·legiar abans. Sí, sí, és curiós. Ella es va col·legiar abans i va ser la punta de llança de l'advocacia femenina a Espanya, en general, a la península.
Per què has triat aquest personatge? Bueno, jo primer també em feia gràcia la Campomor, eh? I després també inclús la Victòria Kent. El que passa que, bueno, al final també la Campomor sembla que també ja... Ja havíem parlat amb aquest programa, sí, ja n'havíem parlat. I mira, aquesta dona, la seva bibliografia em va agradar, em va interessar i...
I mira, la vaig triar amb ella. No, no, em sembla bé. En aquella època havia de ser molt difícil. De fet, bueno, hi havia Concepción Arenal que no es va col·legiar, però ella va estudiar dret disfressada d'home. Sí, sí, sí. És que això ha passat amb moltíssimes coses. Sembla esta mentida, eh? No fa tants anys, jo quan vaig començar a treballar a la noteria, l'any 70,
bastants anys després, una dona que fos propietària no podia anar al jutjat sense el consentiment del seu marit, ni podia ser propietària, fer una venda o fer un préstam sense el consentiment del seu marit, i d'això no fa tants anys. No fa tants anys. En fa, però no tants. És que va canviar, ara no me'l recordo exactament. Sí, va ser després del franquisme, però encara va passar una mica, diguem-ne. Sí, sí, cap als 80, no me'l recordo exactament. No hi havia pensat jo.
Amb això tu així ho devies viure, com a oficial. Sí, sí, sí. Jo dic, ona, si jo soc propietària, que tinc una finca aquella dels meus pares, que qui pinta el meu home, perquè em doni consentiment, si jo tinc que venda, tinc hipotecà, o si tinc que anar al jutjat, per dir-ho d'alguna manera. Déu-n'hi-do, eh? Primer del pare, i després del marit.
I això no fa tants anys, eh? No, no, no, per això és guai que recuperis l'extensió en Xirivella Martín, perquè ella, a més a més, va ser una dona molt activa, també en la defensa dels drets de les dones. Exacte. I va reivindicar el dret al vot femení, la regulació del divorci. Sí.
que això es va aconseguir en la Segona República i després amb el franquisme ho van tirar enrere, l'accés de les dones a càrrecs públics i la protecció de la maternitat i de la pensió alimentària. És que són moltes coses que es dius que sembla mentida, que sembla mentida. Clar, clar, estem parlant dels anys 20. Sí, sí, però hi ha coses inclús molt més cap aquí, no? Sí, sí, sí.
I ella va fer un discurs molt recordat l'any 35, abans que esclatés la guerra, que es deia «La mujer i la abogacía», i va ser pronunciat al Col·legi d'Advocats de València, on va defensar reformes legals per garantir la igualtat i la protecció social. Ella, com dèiem, va fer molts temes de dret civil.
I com molta gent compromesa de l'època de la República, doncs quan va arribar el franquisme va acabar a l'exili. I va haver de marxar, en el seu cas va marxar a Mèxic, a l'1 de juliol del 39, va arribar a Mèxic, i allà va col·laborar amb la Junta de Cultura. No va deixar mai de col·laborar amb coses. No, no, no. Ha sigut una persona... Sí, sí, molt activa. Estava al Partit Radical, com el seu... Bé, es va casar també amb un polític. Sí. El Partit Radical era...
No sóc jo molt experta en els partits d'aquella... Era el partit Unió Republicana Autonomista, Vicente Blasco Ibáñez i el partit Radical. I era molt partidari de la Constitució Republicana i dels valors de la Segona República. O sigui, va ser una dona compromesa ideològicament amb aquella època i d'esquerres i molt activista. I després va mantenir la memòria de la República i la lluita pel dret de les dones i les exiliades...
quan estava amb èxit a la Junta de Cultura Espanyola. Doncs mira, jo no la coneixia i t'agraeixo molt que l'hagis portat aquí. És veritat, perquè hi ha altres noms potser més coneguts, no? Sí, sí. I jo amb ella no la tenia molt ubicada, tot i que veig que el Col·legi d'Evocats de València ha donat diversos premis i espais amb el seu nom. Vull dir que comencem a recuperar
Bé, el que dèiem, no va haver cap notària fins a l'any 1942. Sembla mentida, eh? Déu-n'hi-do. Sí, sí. I amb representació. Però això com a totes les professions. Més enllà que quan estudies, ja és una cosa com el cas de la notaria, amb les oposicions, o jutges, o... Sí, sí. La igualtat ha sigut més fàcil d'assolir-la perquè al final un examen és un examen.
Quan ja les coses van per altres vies, qui mana i qui no mana, és més difícil. Però estem treballant amb aquesta línia. No fa tants anys, i això jo he viscut, l'educació, inclús avui en dia, en alguns casos no tan lluny. Però quan jo era petita i així, vull dir que d'alguna manera...
La dona tenia que aprendre a portar-la a casa, cuinar i cosir. Sí, sí. Bueno, això que m'has dit que et van fer per trobar-te el carnet de conduir, no? Com es deia? El servei social de la mujer. De la mujer, no? Sí, sí, en aquella època. Déu-n'hi-do. Allà teníem que brodar, ens ensenyaven a fer una mantaleria a brodar i...
Però tu sempre has decidit que no, que tu cap endavant i estudiar... Ho tenia que fer, ho tenia que fer, però que després vas tirar... Això era l'any 71-72 o així, no sé en quina època es va eliminar, però fa temps, però no fa tant. No, però això m'agrada remarcar el salt de la teva mare, que pobra, va haver de venir amb 13 anys...
A treballar i a servir. I després la següent generació, que en aquest cas és tu, que ha pogut estudiar, que ha pogut tenir... Bueno, jo crec que això és un gran avenç. Sí, sí. I això també vivia a la muntanya. I és molt interessant. Doncs estem entrant en la part final del programa...
que és quan et demanaré que em recomanis algun llibre o alguna de les coses que estiguis fent. O algú que no conegui la Rierada i dius, vinc a la Rierada i ves a passejar per on el portaries a passejar. Molta gent va a la Rierada i Collserola i a molts llocs preciosos per passejar. La Rierada, que a més a més té la Riera, que és molt maco,
De Monís de Rei moltíssima gent va caminar per anar a beure el salt de l'aigua. És molt famós, hi ha molta gent que hi va. I, bueno, molts llocs, eh? Té el teu racó preferit?
A mi m'agradava molt quan era petita anava molt als pinatons. Els pinatons, que també estava al costat de la Riera, és una finca que és de Can Santoi, que llavors hi havia pinyons, pinyes i pinyons, i és igual a molts llocs. T'amagaves al bosc quan éres petita o no?
No, anava a buscar bolets, quan era l'època dels bolets, espàrrecs. Ara ja no vaig a buscar bolets, primer, perquè em sembla que ja no n'hi ha, i segona, perquè els boscos estan molt bruts, que llavors estaven més nets i més així. Hi ha molta pressió social. Sí, després els espàrrecs, però és molt maca la Riera, és molt maca. És molt maca. I me deies abans que t'agrada caminar, que t'agrada llegir...
M'agrada caminar, m'agrada llegir, i m'agrada relacionar-me amb gent. I presentar llibres. Bueno, vaig presentar llibres relacionats amb el tema del càncer. Un era d'aquest xicot, el Dan Márbar, por elles. I també vaig presentar d'altres, i així relacionats amb el tema del càncer. Però em va xocar allò dels xicots, homes, amb el tema del càncer de mama. Homes. Perquè, clar, n'ha tratat càncers i de tot, no? Clar. Llegir m'agrada molt.
Em sembla que tinc temps, que tinc moltes coses, i a vegades no tinc prou temps, però m'agrada llegir també, i caminar i passejar també. Hi ha alguna recomendació que tinguis per aquest gener gelat, que la gent està més a casa i pot llegir més? Hi ha molts de llibres. Jo ara fa poc que vaig... també sóc de l'Aula d'Extensió Universitària per a gent gran, que m'agraden molt també les conferències que fan.
I, bueno, un dia que va vindre un periodista, Vicenç Lozano, i va parlar de... Bueno, entre altres, vaig quedar-me un llibre, vaya, portava diversos llibres, i vaig quedar-me un que es deia... Potser no hi va haver mai primavera.
I m'ha agradat força. És una mica d'història d'entre la Primera i la Segona Guerra Mundial aquí a Barcelona, tant interessant. També estic llegint una altra d'Israel i Palestina, però també estic llegint una altra de...
De David Bueno, aquell és de psicologia. Sí, de temes d'educació. Educació que també és molt interessant. Sí, el David Bueno és molt interessant. Per això dic moltes coses. Que t'agraden. I amb la divulgació que fas des de l'Apicama, que tornem a recomanar aquest programa a la gent que vulgui escoltar, els temes que són ara com a més candents o més importants dins de l'àmbit del càncer, quins són?
l'alimentació, la prevenció, què és? Tot, el cuidar-se, no ho sé, ja tinc que fer un dia d'aquests, també cuidar-se, una de les que també tinc que fer és cuidar-se els peus durant i després del tractament. Els peus? Els peus. Un altre va ser també de la cura de la pell, en general. I els peus, per què els peus?
Perquè, bueno, també és que, aviam, quan fas la ràdio, la químio, més que la ràdio, la químio, també les puntes dels peus i de les mans i així, a vegades et queden com adormides, com moltes cosetes d'aquestes. Jo fa temps que vaig fer la químio, fa uns pocs anys...
I encara tinc les puntes dels dits de les mans. Si tinc que cosir, potser se'n cau l'agulla, per passar fulla o així. Saps allò com adormides o així? Això és de la químio. I els peus també. I bueno, cuidar-se, cuidar-se...
La boca també te la tens que cuidar, la pell en general. I consells d'alimentació i de nutrició. El consell de l'alimentació és bàsic. Què ens donaria? El exercici físic i l'alimentació és bàsica. Els productes el més ecològics i naturals possibles. Sense processat. Això està claríssim. Això ja ho tenien que fer tothom. I a poder ser que fossin de temporada. Tu vas canviar moltes coses? Vas canviar moltes coses?
Bueno, jo ja com que vinc del món de la petita pagesia i així, jo a casa meva estava acostumada ja a menjar verdures i fruites naturals i així. Ara en xoc a vegades que no saps el que menges. Ja. No? És difícil. Has d'anar mirant. Tu mire les etiquetes.
Ho intento. No sempre, eh? No sempre, perquè a vegades no compraries segons què, no? Però bé, vull dir, menjar el més natural possible, coses que no siguin processades, i si pots comprar les botiguetes al mercat, millor que... De proximitat. Sí, coses de proximitat. Això és bàsic. Tens hort encara o ja no?
Bueno, jo ja no me'n cuido gaire de l'hort, el meu home a vegades planta cols bledes i alguna tonteria d'aquestes, però pensa que allà venen els porcs anglars i a vegades t'ho xiquen, eh? Sí, els porcs anglars, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Maria Cinta, Marissa, Maria Cinta.
Com tu vulguis. Com jo vulgui. A mi m'agrada Maria Cinta. O Maricín. Maricín, que és molt bonic. Maricín em va començar a dir la meva padrina. Maricín va passar Marissa. Marissa Llobet Murrià, moltes gràcies per acompanyar-nos aquesta tarda de dilluns. Hem après coses molt interessants. Moltes gràcies a vosaltres. I com sempre dic...
Hem de seguir treballant perquè estem al segle de les dones, però queda molta feina a fer. Avui ens has portat un personatge molt interessant i aquí seguirem fent xarxa. Molt bé, moltíssimes gràcies. Ens podeu recuperar el programa, com sempre, a les plataformes de podcast i a la web de Ràdio Molins de Rei. I seguirem aquí a partir de la setmana vinent. Moltes gràcies.
Notícies en xarxa. Bona tarda. Sol a 7 us parla Mercè Roura. Els pagesos han sortit satisfets de la ronda.