.
Aquí comença Heroïnes quotidianes.
Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir
i que ens inspiren en l'art de la vida.
Us parla Bego Florie i avui ens acompanya Elisa Poc Tord,
presidenta i directora del grup de teatre amateur Quins Arcades.
Molt bona tarda.
Molt bona tarda.
Una freda tarda, Elisa, avui.
Freda, molt freda, sí. Ja fa dies que fa fred.
Fa dies que fa fred. Va bé el fred pel teatre o no?
O és igual, per la veu o no?
A veure, la veu és una mica complicada quan fa fred,
però si estem dintre d'un teatre, no.
Normalment no cal.
Normalment no cal.
Normalment els teatres estan més calentons.
Doncs molt contenta que ens acompanyes avui,
que parlarem de teatre amateur, que és un món molt interessant.
Sí que és.
Llegia abans de venir preparant una mica el programa,
que han fet una enquesta, un estudi,
crec que no havíem fet mai una anàlisi del teatre amateur a l'estat,
clar, és un estudi d'abast espanyol,
que són quatre milions d'espectadors a les companyies de teatre amateur.
Estàs parlant de tot Espanya.
Sí, em sembla moltíssim.
Moltíssim.
Em sembla molt, molt, perquè, bueno, la veritat,
no és un món molt conegut, perquè a més a més com...
Mira, així, ja ho he trobat.
2.500 grups de teatre no professional en els que participen 50.000 persones.
Que no s'havia fet mai un estudi, i es va fer l'any 2023,
que s'ha publicat en l'any 2024, 26.000 representacions.
Em sembla una barbaritat.
Sí, sí que ho és.
Moltíssima gent.
Sí que ho és.
Hi ha moltíssima gent aficionada al teatre,
gent amb moltes ganes de fer teatre.
i precisament aquí a Catalunya jo penso que pràcticament a cada poble
hi ha un grup de teatre, com a mínim.
Com a mínim.
Déu-n'hi-do.
Tu, això del teatre, bueno, ara parlarem de què és Quins Arcades,
que ara fa 12 anys que funcioneu.
Ara, el geniu, farà 12 anys.
Però tu fins a arribar que has passat per moltes altres coses,
i primer el que jo volia explicar és una mica qui és l'Elisa Poc Tort.
Bé, Molinenca.
Sí, sí, vaig néixer Molins a l'impremta comercial,
a sobre de l'impremta comercial.
Que això ja apuntava maneres.
Ja apuntava maneres.
Apuntava maneres que t'agradarien les lletres.
Segur, segur que sí, anava per aquí.
I el nom d'Elisa, d'on et ve el nom d'Elisa?
El nom d'Elisa ve de la meva àvia paterna,
ella va morir, pobreta, que tenia 45 anys i jo no la vaig conèixer.
Sí.
I aleshores la meva padrina, que precisament era l'altra iaia,
que eren...
Consogres.
Consogres.
Consogres, no m'ha sortit en català, en català.
Consogres.
Consogres, sí.
L'altra iaia, que era la meva padrina,
llavors els noms els triaven els padrins.
Si era una nena el triava la padrina,
si era un nen el triava el padrí.
i la padrina era la meva iaia materna.
Que seria Paulina.
Paulina, sí.
Quin nom més xulo, també.
Sí, sí.
És maco.
i ella va decidir que em posaria el nom de l'altra iaia,
que ja no la vaig conèixer ni ella a mi.
Perquè era molt jove quan va morir.
45 anys.
Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do.
Doncs que maco, no, amb una família que es tria això,
perquè normalment la gent tria el seu nom,
o algú més de la banda seva, perquè ens entenguem.
Sí, la gent triaven, ara ja no,
però triaven el nom d'un familiar seu,
de la seva mare, del seu pare, del germà, o de no sé què.
Precisament, doncs, el meu padrí, que era l'avi patern,
ell m'hauria posat Josep.
Clar, si haguessis estat nen.
Sí, perquè era el nom del fill que es va morir amb 18 anys.
I ell m'hauria posat Josep.
Però la meva padrina va decidir que ella volia posar-me el nom
de l'altra iaia que no havien tingut tant gust a conèixer.
Dones que eren heroïnes d'aquella època, oi?
A nosaltres que ens agrada parlar de dones heroïnes,
eren heroïnes d'aquella època,
perquè elles van viure a la guerra, que va ser molt dura.
Sí que ho eren.
Es donaven suport.
Les meves dues iaies, curiosament, abans de ser consogres,
eren amigues.
Abans d'imaginar-se que serien consogres.
I tant.
I tant.
Eren veïnes i eren amigues.
Vivien totes dues al carrer major i eren amigues.
la meva iaia paterna, la iaia Elissa, ho va passar molt malament durant la guerra,
perquè l'avi va estar a la guerra i després va estar pres...
I era republicà.
Era republicà.
Va estar ferit i tot i tot.
a la presó i ella, pobreta, no tenia res, perquè el seu marit era paleta i si no tenia el sou,
doncs no tenia res per menjar.
Ella va vendre tot el que tenia.
La iaia havia estat d'una família benestant de molins,
tenia coberteries de plata, tenia vaixelles bones, tenia...
Tenia...
Clar.
I tot el que tenia va anar venent per mantenir tres fills.
Tres fills.
El meu pare tenia sis anys quan va començar la guerra.
Déu-n'hi-do.
El Josep en tenia quatre i la tieta Carme, fixa't-ho, que va néixer el mes de març i va esclatar la guerra el juliol.
Déu-n'hi-do.
La tieta era de mesos i ella, pobreta, no tenia res.
I aquí és on entra la Paulina.
I entra la Paulina i la Paulina...
Era veïna.
Era veïna.
I amiga.
I llavors l'altre àvia meu tenia un tros al camp i tal, i cultivava, i a casa tenien gallines i tenien ous i no sé què.
I bé, el mínim que es podia tenir en aquella època perquè podien menjar.
Clar.
I la iaia Paulina, doncs, ho compartia amb la iaia Elisa el que podia.
I després, doncs, van ser conservades al cap dels anys.
No ho sabien en aquell moment quan estaven...
No, perquè la iaia Elisa, ara no t'ho sabria assegurar, però jo crec que la iaia Elisa no va saber que serien consagres.
Perquè els meus pares encara no eren nòvios quan la iaia Elisa va morir.
Ah, clar, que se va morir molt jove.
És veritat.
45 anys tenies.
Tot això explica en el teu nom, eh?
I hem parlat d'unes heroïnes estupendes de la teva família.
Fantàstiques, fantàstiques totes dues.
M'encanta, m'encanta.
Fantàstiques totes dues.
I això, tu després vas ser filla única, que jo volia explicar-ho una mica perquè volia explicar una mica la teva trajectòria.
I et va tocar viure una època en què no vas poder desenvolupar...
Mai se sap a la vida, eh?
Però en aquell moment la vocació que tu tenies...
Sí.
Perquè eren moments on això del...
A tu sempre t'ha agradat ser una mica artista?
Ja ho hem dit que vas néixer damunt de la imprensa.
Jo vaig néixer una imprensa.
En canvi el pare era arquitecte, no?
I ell volia que tiressis cap aquí.
No, el meu pare no va arribar a ser arquitecte.
Ell es va formar...
O diguem-ne que era del món...
Però ell sempre havia volgut que a casa hi hagués un arquitecte.
i ell pensava que...
A veure, si jo hagués sigut un xicot, jo crec que hauria sigut arquitecte per imposició del meu pare.
Clar.
Però llavors les noies no feien arquitectura i a mi no m'agradava.
Ja, vaig comentar que els planos jo me'ls mirava del revés.
No tenia jo la idea de...
Però i això ho explicava una mica connectat amb que ton pare t'apuntava cap aquí...
Sí, a mi ell li hauria agradat.
Sí, però tu en aquell moment...
D'entrada, d'entrada, al meu pare li hauria agradat tenir un nen.
Clar.
Però vaig sortir jo.
Ja està, vaig sortir jo.
I després no vaig tenir germans.
No pas perquè no volguessin, sinó perquè...
Perquè no es va adonar.
No, la meva mare va tenir un part molt difícil.
i després no em va poder tenir més.
I jo tenia un trauma.
Què ho has deia a la teva mare?
Paquita.
Paquita.
És que m'agrada esmentar les mares.
També.
També.
Ho sap l'Eli, la nostra tècnica, que sempre esmento les mares.
Llavors...
Vas ser filla única.
Això et va marcar.
Sí, molt.
Molt.
Jo tenia...
Jo estava molt traumatitzada amb ser filla única.
I de petita, com que no ho entenia...
A veure, no m'ho podien explicar el perquè era filla única.
Clar.
I jo a casa estava sola,
i veia les meves amigues,
i anava a jugar a casa les meves amigues,
i tenia els germans, les germanes,
uns tenien germans,
i jo veia que es barallaven, sí,
però també veia que s'estimaven molt
i que estaven molt junts, no?
Un es queixava del germà gran,
l'altre es queixava de la germana petita,
però jo, quan jo tornava a casa,
jo estava sola.
Ja.
I aquesta soledat a mi em feia mal.
Em feia molt de mal,
perquè jo li deia a la meva mare
i per què jo no tinc un germà.
Jo vull un germà.
I després de gran,
he recordat alguna vegada la meva mare
que quan jo acabava de dir això,
ella girava i marxava,
i jo crec que plorava.
Ai, pobra.
Bé, bastant normal que ploressi.
Perquè, d'alguna manera,
no podia donar-me el que jo volia.
I que ella també, igual,
també hagués volgut, segurament.
No ho sé.
Potser sí, potser no, no ho sé.
Però la qüestió és que no podia ser.
Aleshores, jo penso que els meus pares,
amb aquesta insistència meva,
també ho van passar malament.
Clar.
Després, quan jo vaig tenir l'edat suficient
per entendre el meu,
m'ho van explicar,
i aquí la història va acabar.
Es va acabar.
I tu, que eres petita,
ara ets una mica artista, ja.
Sí, sí, jo ja ballava,
jo ja cantava.
Sí, cantava.
Cantava molt malament,
perquè la meva veu no siguen mai bona.
Però sí, ballar, cantar,
i representar,
jo casa disfressada de tot el que volguessis.
Sí, de tot.
I va arribar un dia,
que jo per això ho volia explicar,
perquè des de l'exposició del moment,
que no s'entenia,
que tu volguessis tirar
com cap a la vessant més artística,
diguem-ne, no?
I aquí, tu que volies anar
cap a una cosa més professional,
doncs aquella època
no estava ben vist,
en aquella època.
No, no.
Jo quan,
ja de petitona a petitona,
jo feia dansa,
però clar,
feia dansa clàssica
i era molt mona, no?
Perquè jo era molt mona,
molt simpàtica.
Però encara ho ets també, eh?
Sí, sí, bueno, vale, sí.
I ballava bé
i tal i qual,
però quan va arribar el moment
que aquelles classes,
entre cometes,
de ballet infantil
es van acabar per a mi,
perquè em vaig anar fent més gran,
quan va ser el moment
de dir
que l'Elisa ha de fer un pas més,
ha d'anar a una escola
més professionalitzada
per poder continuar endavant,
deixar l'escola infantil
i passar una mica,
llavors ja el meu pare va dir que no.
Que aquí no.
Aquest no era un camí.
Adient.
Que no.
perquè avui en dia...
Això és el que volia explicar.
Abans no es tenia aquesta mirada professional
més dignificada.
No.
Perquè ens entenc.
No, no.
llavors per uns pares
el fet que tu et dediquessis
professionalment a això
a una vida artística,
sigui dansa,
sigui teatre,
sigui el que tu vulguis,
sigui el cant,
sigui el que tu vulguis,
els pares no ho veien bé,
perquè el món de la faràndula
era el món de la faràndula
i estava marvist.
Clar.
Jo no que tu fins i tot
vas conèixer de goll de gom
quan encara no eren coneguts,
ara que estan fent maricel,
així com de comiat, no?
Sí.
Aquí a la Penny.
A la Penny.
Amb una...
La Penny feien una...
La Penny,
per les persones que ens escolteu
que no sou de Molins de Rei,
que també hi ha alguna,
és una entitat cultural
molt antiga
i que, doncs,
la nostra convidada,
l'Elisa,
poc torna,
petita també hi anaves allà,
no?
I feies activitat.
i vaig començar de dos anyets
allà fent de pastorets.
Fent d'angelets.
D'angelets als pastorets.
D'angelets als pastorets.
Però llavors,
en aquell moment,
quan parles del de goll de gom,
es feia un cicle de teatre
i venien companyies
de diferents pobles
i diferents llocs.
Aleshores,
cap a cap al final
del cicle que es feia
un cop cada setmana,
una obra de teatre,
al final es feia
l'última representació
que la fèiem nosaltres
i un sopar.
Llavors,
en aquella última representació
i el sopar
venien totes
les companyies
que havien participat
i entre elles
hi havia
de goll de gom
que van venir a veure'ns
la nostra interpretació.
i nosaltres llavors
feien bo i sec.
I quan vam ser al sopar,
els del de goll de gom
em van venir a veure
i em van dir que
que els havia agradat molt
i que si
m'agradaria
anar
amb la seva companyia,
em va fer una il·lusió
increïble,
perquè
malgrat que el públic
en general
no conegués
llavors
encara
de goll de gom
com
s'ha conegut
després,
però
dintre del món
del teatre
el de goll de gom
ja l'anàvem
coneixent,
ja l'anàvem
seguint
i anàvem
sabent una miqueta
les coses
que feien
i em va fer
molta il·lusió
quan li vaig dir
al meu pare.
Em va dir
que
bueno,
que si
volia anar-hi
que ja n'és
però que a casa
no hi tornés
a posar els peus
mai més.
Déu-n'hi-do.
Bueno,
és que era una època dura
aquella
per les dones.
Sí,
molt.
Perquè a més vull recordar
que encara no eren majors
d'edat els 18
sinó els 21.
No,
jo tenia llavors
20 anys.
Sí,
però la majoria d'edat
eren els 21.
Eren els 21.
Sí,
sí,
que això ho vull recordar
que sembla que sigui
molt lluny
i no és tan lluny.
No, no.
No és tan lluny.
La majoria d'edat
eren els 21
però és que a més a més
em podien posar
en búsqueda i captura.
Sí, sí, sí,
el teu pare segur
perquè ell també
és fruit d'una època
i d'un lloc.
Sí, sí.
I d'un entorn
i d'un context
que amb això
no et pot sortir.
Però estem parlant
d'aquell moment
i de ser dona.
Estem parlant
d'aquell moment
i de tallar-te
unes ales
que no sé
el que hauria passat.
Evidentment,
evidentment.
No sé el que hauria passat
perquè després,
clar,
jo quan recordo això,
clar,
de coll de guany
feien en Taviana,
però després
s'han dedicat molt
els musicals
i jo de musical
no en tinc res.
No tens veus.
Però sí que tens capacitat
d'interpretació.
Tu recordes el primer dia
que vas pujar en un escenari
fent de...
O sigui,
en teatre matèria,
evidentment,
que estaves a la PEN
i...
Te'n recordes aquell dia?
Sí.
Tenia 12 anys.
Déu n'hi do.
Sí.
I quina va ser
la teva impressió?
Fèiem
i què és
viure en veritat
una obra
que
que el Ramon Puiggrós,
que desgraciadament
ja és mort
i una altra sèrie
de directors
i tal,
se la van inventar,
van fer
una mena
de composició
i jo feia...
Era una part
de textos bíblics
i una part
de mímica
i una part de...
I jo
em vaig sentir
com...
no ho sé...
com molt important.
Que guai.
Sí.
Era de dir
ostres...
això t'agrada.
Clar.
Això ho vols fer.
Això...
Això formarà part
de la teva vida.
I fins ara?
Fins ara.
I fins ara,
que és el que dèiem?
Ara començarem
a explicar-ho una mica,
no?
Sí,
fins ara,
fins ara.
Perquè les persones
que no et coneixen
acabin de saber qui és,
l'Elisa Poctor,
ella...
Bé,
no vas poder tirar cap
a la vessant,
diguem-ne,
professional,
artística,
però sí que vas quedar
lligada
fins avui en dia
allò que era
el teatre mater.
Tota la vida.
Tota la vida.
Des d'aquelles primeres obres
amb 12 anys,
no?
Sí.
Després a la Penny,
no?
Amb el Passec,
no?
Sí,
hi havia el Passec,
fèiem obres divertides
i fins i tot
havíem fet sarsueles,
jo què sé...
Divertíem molt,
ens divertíem molt.
I vas estudiar,
també,
em va semblar
com m'ho vas explicar,
un tema molt interessant
perquè en aquella època
no era molt conegut,
que eren els estudis
de sociologia.
que llavors no estaven
a la universitat encara,
però eren estudis
de sociologia.
No,
ens feien a l'IFESP,
allà al carrer Enric Renados,
sí,
i no vaig triar bé,
la veritat,
professionalment,
no vaig triar bé.
Perquè no tenia gaire sortides
en aquell moment.
No tenia sortides,
ni ara en té.
Bé,
justeta,
justeta,
diguem.
els sociòlegs,
ara,
la sortida és
justeta.
Justeta.
Justeta.
Sí,
sí.
Però era més íntim meu
que altra cosa.
Va ser,
jo crec que un problema
de rebel·lió
de l'adolescència
i tal,
una mica de rebel·lió.
no he pogut fer
el que he volgut,
no he pogut fer teatre,
professional,
que potser m'havia anat bé,
o no,
no ho he pogut fer.
Però saps què,
papa?
Que jo no vull ser arquitecte.
Saps?
Aleshores,
a mi m'ha agradat
tota la vida,
sempre de petita.
Les meves millors notes
eren d'història.
la història,
tota la vida
m'ha agradat
molt.
Però,
no les històries
aquestes
d'arts romans,
de reis,
de tal i de qual,
sinó
el per què
han passat
les coses,
per què
hi ha hagut
moviments
socials
de gent
que s'han rebel·lat
contra això,
contra allò,
contra l'altre.
Era una...
Sempre m'ha apassionat.
Llavors,
jo vaig entendre
que
que la sociologia
era un camí
per mi.
Que després
no vas acabar
per aquí,
però bueno,
et va servir
com a...
Però no,
a mi m'ha servit
molt,
perquè vull dir
que,
a veure,
tot el que has après
i tot el que has
interioritzat
sempre et serveix
per,
a dia d'avui,
entendre
o preguntar-te
per què està passant
això
o per què està passant
allò,
no?
que sempre tens
aquelles...
Mirada curiosa
de la vida.
Exactament.
Mirada curiosa.
Exactament.
I llavors vas seguir
en paral·lel
sempre
tota la part
del teatre,
que vas començar
amb els pastorets.
Sí.
A mi vaig començar
d'en Gelet.
D'en Gelet,
però després vas fer
coses aquí a Molins de Rei
i hi ha hagut
sempre a teatre mater.
Bé,
que tu hi hagis participat.
Sí,
sí,
sempre,
sempre n'hi ha hagut
de teatre mater
aquí a Molins.
Ah,
la passió.
Veus,
jo buscava el que...
La passió del Mateu Genés,
sí.
Dic,
que això ja va durar
uns quants anys.
Dotze.
Dotze.
Dotze.
Dotze anys.
Clar,
però compatíem
a Esparreguera,
era una mica difícil.
Era complicat,
era complicat.
Al principi,
al principi era maco,
era divertit,
que vam començar
amb un no res,
perquè no teníem
ni vestuari.
Vull dir,
anàvem vestits
de carrer
i llavors
algú es va inventar
que,
oh,
era la passió moderna,
la passió dels texans.
Res,
que és que no teníem
diners per fer vestuari,
ni més ni menys.
Però així va durar
uns quants anys.
el que passa
que,
clar,
aquí,
al principi
sí que venia
públic a veure'l,
però després,
mica,
mica,
mica,
mica,
la gent,
no,
no,
no,
no,
la gent de Molins
no va cada any
a veure pastorets,
no va cada any
a veure passió.
Sí,
pastorets és diferent
perquè veien molts nens.
Pastorets,
cada any
neixen criatures noves
que volen,
que amb el seu temps
volen anar a veure pastorets,
però la passió
és més aviat
de iaios,
la veritat.
Bé,
sí,
sí.
No perquè sigui de iaios,
sinó que és un tipus d'espectacle
més de gent gran.
De gent gran.
De gent gran.
Aleshores,
mica,
mica,
doncs,
es va anar acabant.
I després,
vau crear
l'Espai Xirgo,
perquè he de recordar,
bé,
que a Molins de Rei
tenim com Molinenca,
Universal,
la Margarida Xirgo,
sí,
que és,
bé,
que a més a més,
no sé si va ser aquest any,
que va recordar la seva visita
amb l'Orca,
que va també venir aquí.
Va venir aquí
amb l'Orca.
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí.
I de l'Espai Xirgo,
que també va durar uns quants anys,
vau enllaçar,
bé,
o vas evolucionar
a les 15 Arcades.
Ara explica'ns què és el grup de teatre
amateur 15 Arcades.
Jo vaig,
jo anava fent d'actriu
fins que es va acabar la passió,
bé,
després també l'he fet.
però...
Així com a més sovint,
diguem-ne.
Com a actriu.
Sí.
Quan,
els últims anys de la passió,
va venir a dirigir-la al Quimet Pla.
I llavors ell li va sortir una feina
al Teatre Nacional
i no podia venir als assajos.
I va començar a pensar
qui podia dirigir la passió.
i que podia substituir-la
quan ell no podia venir a dirigir.
Ens va anar fent...
Com proves.
No, proves.
Va anar parlant amb un,
va anar parlant amb l'altre.
i al final
i al final em va dir,
escolta,
Marissa,
que tu has de dirigir.
I li va dir,
ni ara t'adivino.
A mi no em baixis de l'escenari
que jo vull sentir
la fusta sota els peus,
no em baixis de l'escenari.
Però,
mira,
em va...
em va convèncer
i ja vaig començar
a codirigir amb ell
la passió.
I a partir d'aquí,
doncs,
ja em vaig...
ja em va picar el coquet
i em vaig dedicar
a la direcció.
I què és important
per dirigir?
Quins valors creus que...
o quines estratègies
des del teu punt de vista,
des de la teva experiència,
són les que fan
que funcioni
una direcció de teatre?
És complicat.
És molt complicat.
Perquè...
Perquè estem parlant
més a més de teatre amateur.
Evidentment que la gent amateur
també ve de la paraula
estimar, no?
Sí.
Amb art.
D'estimar, d'estimar.
Però en el sentit aquest
de fer-ho
sense cap interès,
sense cap interès,
cada vegada
quan més anys passen
més complicat és.
Perquè al principi
el sense interès...
Quan jo era jove
i anava a teatre,
no tenia altra cosa
que fer.
Ja.
Bueno, diguem-ne
que la societat
tenia menys estímuls.
Generals.
I quan era petitona,
doncs, els meus pares
em deixaven anar
a la peni a sejar.
Però no em deixaven
anar en lloc més.
Ja.
Avui en dia
el jovent
en té moltíssimes
d'activitats.
Què falta?
Compromís.
Perquè
planifiques un assaig
i...
Ai, avui no puc venir
perquè...
És que tinc música.
És que tinc bàsquet.
És que tinc els grellers.
és que tinc.
I és que tinc.
I és que tinc.
Aleshores,
la feina del director
avui en dia...
La primera,
no perdre els nervis.
Tenir molta calma.
Sí.
Perquè a vegades
començaries a engegar gent.
I anar...
i llavors
jo...
Sí,
he fet
cursets
de direcció.
Però...
Però el que...
El que més
m'he fixat
sempre
és
amb els directors
que he tingut.
Els directors
que he tingut,
la manera
que em dirigien,
jo he agafat
el que m'agradava
i he deixat
el que no.
i aleshores
a partir d'aquí
doncs
he fet
una mica
de matxembrat.
De tot.
Ha dit
la nostra convidada,
l'Elisa,
ha dit
directors.
Mira,
no tinc la dada
perquè no me l'he apuntada
però l'he vist avui.
No, no.
Hi ha molt poques directores.
No he tingut jo
mai cap directora.
No,
però no només
amb l'amateur
ni amb el professional.
Ara n'hi ha.
Però molt poquetes
del total.
Però ara n'hi ha.
Molt poquetes
perquè l'estudi
que jo he vist
em sembla
que era de fa
3 o 4 anys
i no sé
si directores
eren
un 4%.
Com que ara
també és veritat
que hi ha hagut
un impuls
molt important
de la mirada
de buscar
més igualtat
amb les programacions,
segurament
amb aquests
dos o tres anys
últims
de la pandèmia
cap aquí
deu haver canviat.
Però és igual
amb teatre
que amb cinema
que amb tot.
Vull dir,
eren directors.
Sí, sí.
Eren directors.
I tu vas entrar
en un món d'homes,
llavors.
jo no n'he tingut
mai cap de directora.
Cap referent, clar.
A mi no m'he dirigit
mai cap dona.
Clar, clar, clar, clar.
Aleshores,
bé, doncs,
tu t'ho mires,
jo penso que
jo m'ho miro
des d'un altre punt
de vista.
No tan masculí,
potser hi poso
una mica més
de la branca femenina,
dels sentiments femenins,
quan intentes
donar-li
una perspectiva
a l'obra.
Potser,
el dic jo, eh,
però potser hi poso
una mica més
de la sensibilitat femenina,
que no em posaven a mi
els directors
que jo tenia.
Tenies com més empàtica,
diguem-ne,
segurament, no?
Possible.
És possible,
però clar,
jo no,
no puc comparar
perquè a mi no m'ha dirigit
mai cap dona.
Cap dona.
No m'ha dirigit mai cap dona,
aleshores,
penso que
li puc posar
alguna altra,
una volta,
saps?
Donar-li una volta
per donar-li
una sensibilitat
diferent.
Sí, sí, sí.
Però a mi
no me l'han fet
a viure.
La gent que ens escolta
que no sap
què és el grup
de Teatre Mater
15 Alcades
i explicant
el que és el grup
de Teatre Mater
15 Alcades
vull que expliquis
una mica
des del teu punt de vista
què és el Teatre Mater.
Com els explicaries?
Bé,
el Teatre Mater
és
el que abans
en deien
aficionals,
no?
Sí,
d'aficionats.
Això
ha canviat
moltíssim
perquè
avui en dia
el Teatre Mater
té un nivell
altíssim
de categoria
però
molt alt,
molt alt.
Fins i tot
jo et diria
que a vegades
hi ha grups
de Teatre Mater
que
actuen
i fan
les coses
millor
que altres
grups
professionals.
Jo he vist
grups
professionals
molt dolents
i grups
amateurs
boníssims,
però boníssims
que podrien ser
professionals.
Quina
diferència
hi ha
entre uns grups
i els altres?
Els professionals
viuen del teatre
i els amateurs
viuen d'una altra feina.
Per mi
és l'única
avui en dia
és l'única diferència
que per mi
hi ha.
Quines dificultats
té
el Teatre Mater?
Doncs
em sembla
que ja
te'ls he dit
abans.
Estem
en el vestit,
la 13,
no?
Sí.
A part
l'econòmica.
A part
l'econòmica
que hi ha
grups
professionals
que també
tenen
molts
problemes
econòmics.
Però
a part
el tema
econòmic
el problema
és
el compromís.
I ja no només
el compromís
perquè
he dit
que
vivim
d'una altra cosa.
O sigui,
tenim una altra feina.
Aleshores,
he de treballar,
plegaré tard,
no sé
a quina hora
vindré.
Ja
no és
només
allò
que et deia
abans
de les activitats
extres,
que si fem
bàsquet,
que si fem
bolet,
que si fem
no sé què.
Ja no és això
només.
És que
tens uns fills,
tens una família,
has d'anar a casa
perquè
els nens
arriben a casa,
se'ls ha de fer
el sopar,
se'ls ha de posar
a dormir,
se'ls ha de...
Les coses
de la família.
Ara
no puc...
Ara
és que
tinc la dona
o tinc el marit
malalt,
és que
tinc un fill
malalt,
és que...
I com ho gestiones
tot això?
Perquè, bueno,
coses positives
també deuen haver
perquè fa 12 anys
que tireu
amb el 15 arcades.
I abans
amb el xirgo,
i abans
amb la passió...
Esclar,
què té
de positiu?
Vinga!
Què té
de positiu?
Vinga!
Doncs que...
que tens ganes
de tirar-ho
endavant.
Molt bé.
Que tens ganes
de tirar-ho
endavant.
I que us ho passeu bé,
suposo.
Sí,
sí.
les dones de tot,
les dones ens barallem.
Sí, sí.
Evidentment.
Amb tots els grups.
Hi ha més dones,
com és el Teatre Matero,
com a mínim des de la teva experiència,
o no?
És bastant igualitari.
Directores,
ja hem dit que no,
però d'actrius i actors?
jo penso que hi ha més actrius
que actors.
Però tampoc no...
No molta diferència.
Tampoc no hi haurà molt diferència.
Tu portes un tema
que no n'hem parlat,
que és
les lectures dramatitzades
a la biblioteca de Molins de Raïda.
Sí, sí.
Que em sembla
superinteressant.
És que és molt bonic.
Sí,
això ho feu un cop cada...
Dijous,
cada setmana.
Cada setmana ho feu.
Sí, sí, sí.
I si algú ens escolta,
aquest dijous
fem la representació trimestral,
la representació de Nadal.
Aquest grup està format
ja fa,
no sé si fa 5-6 anys,
perquè ja et vaig dir
que el vam començar
a la biblioteca antiga.
Ja no me'n recordo
quants anys fa
que està aquesta biblioteca estrenada.
Ah, jo tampoc.
Però, bueno...
Però ja el vam començar allà.
I es va formar una miqueta
per gent
que li agrada el teatre,
que li agrada llegir
i que d'alguna manera
ara ja no tenen aquelles ganes.
Sí, ganes.
Sí,
però capacitat potser no.
Perquè la memòria és difícil.
Allò de que haig d'aprendre
tot aquest text
per aquesta obra de teatre
i la meva memòria
ja no dóna per tant.
Clar.
i llavors doncs
vam muntar una mica
una miqueta això
que és molt bonic
que ens ho passem
ens ho passem molt bé
ens ho passem molt bé
i llegim
tant llegim
amb alguna cosa de teatre
com poesia
com, mira,
que ens vingui de gust.
Això, i llavors ho coordines tu
en aquest grup.
Sí.
I ara esteu preparant Nadal?
Ara dijous fem
l'actuació de Nadal,
la representació de Nadal
i aquest any
l'hem dedicat
a l'Àngel Guimarà
que era el seu any.
T'agraden els clàssics a tu
de teatre?
Sí.
A veure, a mi en teatre
m'agrada pràcticament tot
però m'agraden els clàssics.
I vas sovint al teatre professional
a veure obres?
Sí.
Sí.
Sí, hi vaig molt.
També penso que soc jurat xirgo.
Ah, això ho hem d'explicar.
El jurat xirgo
és el jurat
que tria un cop a l'any
el premi Margarida Xirgo
entre les dones actrius
de Catalunya.
Sí.
I que sou...
Bueno, que ha passat per aquí.
Ara no em facis dir
perquè ara no me'n recordo
però, bueno,
les actius més reconegudes
que hem tingut al panorama...
Bueno, són 50.
Ah, això anava a dita, no?
En són 50, sí.
Bueno, jo sé que la clara segura
ho té.
Sí.
I la Emma Vila-Rassau també.
Sí, bueno.
Per exemple,
no me'n recordo la d'aquest any.
Aquest any...
Ai, ara no me'n recordo,
quedaré fatal.
Bueno, és igual, no passa res.
Llavors, per seleccionar
és difícil?
Ser jurat d'aquest premi
és difícil?
Mira, hi ha hagut algun any
que sí.
Perquè hi ha...
A vegades et trobes
amb 3 o 4 actrius
que dius
ui, ui, ui...
que m'agraden totes.
Que m'agraden totes.
Però, en canvi, altres anys,
doncs, veus-ho i dius
hòstia, què és aquesta?
Clar, clar.
Llavors has de veure teatre tot l'any, no?
Sí, de veient.
I es dona el mes de novembre, no?
O a l'octubre.
Quan es dona el Premi Xirgo?
El juny, el juliol.
Ah, el juliol.
El juliol.
El juliol.
O sigui, la temporada, no?
Sí.
Per l'aniversari de la Margarida Xirgo.
La Margarida Xirgo va néixer
el típic de juliol.
D'acord, no ho sabia.
I es dona, sobre el juliol,
es dona el Premi Xirgo.
El Premi Xirgo.
Jo sempre recomano a les persones
que ens escolten
que recuperin la biografia
de la Margarida Xirgo
perquè va ser molt valenta
en moltes coses.
De ser...
En una època molt difícil, també.
Va ser una emprenedora
perquè va, ja no com a actriu,
sinó com a empresària.
Com a companyia a l'Uruguai.
Amb la seva companyia.
I té idea que l'estimen molt.
I tirar-la endavant, ella.
una dona en aquella època.
Va ser fabulosa.
Va ser molt fabulosa.
Quasi, quasi...
Mira, i ara entrem en la secció següent
com la dona de la que parlarem ara.
És la secció de dones amb història.
I ens portes...
Que a mi m'ha agradat molt
perquè qui ens seguiu jo sabeu
que jo soc de Tarragona
i, per tant, portem una dona de valls
que és a prop de Tarragona,
comarques de Tarragona,
el camp de Tarragona,
que és la Pepa Plana,
Pallassa,
que és el personatge que ens porta avui
la nostra convidada,
la Pepa Plana,
que sempre ha sigut...
Bueno, és una persona...
Ha tingut tots els premis
que es poden tenir del món dels pallassos.
Sí.
Tots del món, tots els premis,
però no té el xirgo.
No, el xirgo no,
però perquè hi ha com una...
Això ho parlàvem preparant el programa.
Perquè no sé si...
Ella ve de l'Institut del Teatre.
Sí.
De fet.
I és actriu.
Però, bueno...
És actriu.
El tema aquest de si una pallassa...
I és una gran actriu.
Sí, sí, sí.
I jo...
La vas proposar.
L'últim espectacle que ella va portar a Barcelona
fa uns 4 o 5 anys.
Sí.
Jo la vaig proposar com a premi xirgo.
I va haver-hi molta discussió entre els jurats.
I es considerava que, bueno, no ho sé,
que és una pallassa.
i a mi em sembla molt de greu
perquè penso que és una gran actriu
defensar-se com a pallassa
en un món que també és d'homes.
Sí, ara ho anava a explicar.
Que també és d'homes.
Defensar-se com a pallassa
i tenir una vida dura
que l'ha treballada molt.
Jo sempre he pensat que era una xirgo,
encara no ho és.
Espera, que no s'ha acabat, eh?
I ja encara hi ha temps.
Encara hi seguiràs aquí.
Encara hi ha temps.
Ella és Premi Nacional del Cirque
de l'any 22
i també Premi Nacional de Cultura
de la Generalitat de Catalunya.
I va ser...
Bueno, li van donar per ser pionera
en posar la dona en el focus
de la creació del circ
i especialment en l'àmbit del clown.
Ella, bueno, té un bon dia 60 anys, 59,
i fa més de...
Bueno, prop de 30 que s'hi dedica.
I, bueno...
És la primera pallassa,
perquè ella ho explica en les entrevistes.
No té cap referent per damunt.
Els seus referents...
Parla molt de gent com d'Hortell Portrona
o d'altres...
Django Edwards,
Monti, Marcel Gros,
quan ella parla d'admiració i respecte
per companys d'ofici.
Però diu...
Ella explica...
No hi ha referents amb les pallasses.
Les primeres Augustes,
que és aquesta pallassa
que a França fa com de...
Amb aquestes parelles, no?
Sí, sí, sí.
I la Blanca i l'Augusta.
L'Augusta és la que fa una mica de tonta.
Són dels anys 70.
Les primeres dones que feien d'Augusta
són dels anys 70.
I llavors ella diu...
Jo tinc germanes grans,
però no mares ni àvies.
És a dir,
hi ha hagut pallasses abans de mi,
però no tenim referents...
No hi ha referents més grans.
Sí, fixar-nos, no?
I m'agrada molt el que explica, no?
Perquè també explica
que una pallassa
ha de ser impertinent
i que ha de posar el focus
en coses importants,
des del riure, no?
Sí, però impertinent.
Clar.
Clar, perquè ha de donar a entendre
el que ens faria mal.
El que ens faria mal
donant-ho a entendre
d'una forma divertida,
però que te la foti, no?
Sí, sí, sí.
I després...
És la vida, el pallasso.
No, no, i que és molt creativa.
Ella té companyia pròpia,
que això també...
De fet, va fer un festival
de pallasses
en una època l'any 2000
a Andorra,
que ara es manté
en un format més petit
i en un any
en què tu per trobar la gent
no la trobaves per internet,
diguem-ne, l'any 2000.
No ens en recordem,
però clar...
Sembla hi, però no...
I aconseguien
fer un gran festival
que va durar 10 anys,
era via anual,
i ara es manté
en un format més petit.
I ella...
Bueno,
també fa molts...
És molt coneguda
a Mèxit,
a l'altra banda
de l'Atlàntic.
I ella explica
com ella...
Bueno,
de fer acudits
que tenen a veure
amb la mirada de dona.
Perquè ella parla,
per exemple,
de Mari Santpere.
Però clar,
Mari Santpere
feia de pallasso,
amor.
Sí.
no de pallasso.
O sigui,
ella es disfassava
de pallasso,
bueno,
feia de pallasso,
però no de pallasso.
I fer de pallasso
és una altra cosa.
La Mari Santpere
també era un altre,
un altre registre.
Però ella ho explica
en el sentit
que segurament
per l'època
tampoc podia fer de pallasso.
No.
Vestida de pallasso.
Era còmica,
però...
Sí.
La Mari Santpere
era una còmica,
però no se la catalogava
aleshores
com a pallasso,
digués.
No,
no,
no.
I que,
a més a més,
doncs,
els acudits
que sempre
han fet riure,
que han fet els pallasso,
normalment són acudits
amb una mirada
molt d'home.
Sí,
molt masclista.
Bueno,
sí,
masclista.
O bromes
des d'una mirada
molt masculina,
no?
Perquè,
clar,
bromes
amb una mirada femenina,
fins a la Pepa Plana
hi havia poques,
la veritat,
no?
I em refereixo també.
Bueno,
és que jo no n'hi visc cap més.
Bueno,
ja fa bromes,
per exemple,
fins i tot,
bueno,
que ho fa molt divertit,
eh?
Amb un espectacle,
em sembla que es diu
Veus a les veus,
que fa broma,
fa de pallasso
i ho connecta,
per exemple,
amb les manifestacions
del dret a l'avortament.
Sí,
sí,
des del riure,
però posant el focus
en una cosa important,
no?
Aquesta és la gràcia.
Sí.
Aquesta és la gràcia.
Agafar,
agafar un tema
que és conflictiu,
un tema que pot ser
molt delicat,
portar-lo a l'humor,
sí,
sí,
sense ofendre ningú.
Sí,
sí,
sí.
No,
no,
i que,
bueno,
com dèiem,
ella l'any 89
es va llicenciar,
per conèixer una mica més
la seva biografia,
a l'Institut del Teatre de Barcelona,
va començar com a actriu,
ella diu que així mateix
es negava la pallassa,
però que la pallassa
va anar sortint
i se'n va anar a França
i,
bueno,
diu,
tampoc hi havia,
no era fàcil,
ni ser pallas o home,
fa 30 anys,
quan ella va començar
i llavors t'havies d'anar a París
i ella se'n va anar allà
i,
bé,
doncs,
va explicar,
fent molt,
no?,
com va començar
a entrar en un curs,
gairebé sense saber francès,
però que, bueno,
que ella tenia molt d'amor
i va aconseguir
que l'agafessin
i es va posar
el primer nas vermell
i tenia 19 anys.
Déu-n'hi-do,
tu t'has posat mai
un nas vermell
de pallassa
o de pallasso?
Sí,
sí,
sí,
sí,
i era una festa,
ai,
una festa que vam fer aquí al Foment,
ara no recordo ben bé per què,
no sé si era una beneficència del càncer,
era d'alguna cosa així,
i fèiem un petit espectacle
i després a la PENI,
a la PENI també vam fer
una companya i jo
vam fer de pallasos,
de clowns també,
amb el nas,
dues vegades.
Sí,
perquè tu em deies
sobre l'entrevista,
la gent pensa que soc molt seriosa,
perquè sempre t'han vist
en papers com a més...
Sí,
sí,
perquè...
més dramàtics.
Sí,
jo sempre he fet papers dramàtics,
no sé per què,
però mira,
sempre m'han donat papers dramàtics.
I en canvi tens una viscòmica.
La gent que m'ha vist fer còmica
em diuen que sí,
que els estranya veure'm
fer-me de còmica,
però que,
ostres,
que...
Que ho fas bé.
Bueno,
escolta'm,
està genial.
Ara,
amb quins arcades
que esteu preparant
o quins és el...
Ara farem...
Boges.
Ah.
És una obra
d'en Josep Pasqual,
Josep Pasqual Avellano,
una obra que la vaig trobar en castellà,
l'hem traduïda nosaltres.
Són dues dones.
i jo penso que és molt interessant
la visió de les dues dones,
dues dones que no saps
quina de les dues és la boja
i l'altra no,
ara no puc explicar.
No expliquis res més.
Digue'm només quan la podrem veure,
més o menys.
Jo espero que cap a mitjans d'any,
del 25.
Si alguns escolten podcast,
del 25.
I si ja ha passat,
doncs ja la recuperareu
d'alguna manera.
Però jo penso que sí,
que cap a mitjans així
la podrem veure.
La podrem gaudir.
Perquè és...
té vessant còmica,
però és molt dura.
I llavors,
per les actrius,
és...
Difícil.
Complexa.
És difícil d'anar fent.
Quina obra de teatre
ningú s'hauria de perdre?
Mira,
entrem amb el toc final,
que són els tres últims minuts.
Quina obra de teatre
no ens hauríem de perdre?
Des del teu punt de vista.
O sigui, allò...
D'ara?
No,
qualsevol,
o de la història.
Jo què sé.
No sé.
Maricel!
No.
No, Maricel,
no.
Maricel ja l'ha vist tothom.
Jo què sé.
Un tramvia...
No,
jo et diria agost.
Agost.
que era un muntatge increïble.
És que jo sóc de Vilara Sau.
Ah.
Jo sempre he dit...
Jo sempre he dit...
Jo sempre he dit que quan torni a néixer,
vull ser l'Emma Vilara Sau.
Mira que bé.
Mira que bé.
Bueno, ara, a més, aquest any ha fet coses interessants.
Sí, sempre.
Com la pel·lícula que ha sigut recordat aquí jo,
de la Casa en Flames.
Però n'hi ha tantes i tantes i tantes d'obres de teatre,
caramba, d'així no sé.
No, no, jo et deia,
doncs una que tu, si tornessin a fer, no t'has de...
No, aquesta no me la perdria.
No te la perdria.
Vinga, doncs quatre preguntes així,
més de caràcter íntim,
perquè la gent sap una mica com ets.
Tu què prefereixes, mar o muntanya, per pensar?
Si has de pensar...
Muntanya.
Muntanya, caminar, és el que t'agrada més?
M'agrada més la muntanya que el mar.
A mi, a veure, el mar m'agrada veure-ho.
Sí.
Però posar-me allà és una altra cosa.
I preferiries, llegeixes teatre?
Llegeixo teatre, evidentment.
Però també llegeixes...
Història.
Ets lectora?
Ah, història, molt bé, molt bé.
I quina època de la història t'agrada més?
Tota.
Sí? Cap ni una?
Tota.
Tota.
L'únic que últimament...
I últimament...
No, no, no és que m'hagi afeccionat.
Però és que tinc com una mena de mania
amb la pèrdua de memòria, els Alzheimer's i tal.
I últimament he estat llegint una mica...
Al voltant d'això.
Sí.
Vinga.
Però vaja, història.
Història i teatre.
L'última pregunta.
A quin viatge...
I tanquem, perquè ens hem d'acomiadar.
A quin lloc t'hi aniries demà?
A quin lloc m'hi aniria demà?
Va.
Que ens quita, que ens quita.
A Canadà.
Molt bé, això m'agrada.
Doncs moltes gràcies, Elisa.
No anirem a Canadà, però estem a Mollets de Rei.
Gràcies per escoltar-nos, heroïnes quotidianes.
Gràcies per haver-nos ajudat a conèixer moltes heroïnes
i al teatre amateur.
I recordeu que estem al segle de les dones,
però queda molta feina a fer i aquí seguirem.
Fent xa.