Aquí comença Heroïnes quotidianes.
Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir
i que ens inspiren en l'art de la vida.
Us parla Bego Floria i avui ens acompanya de nova escola Cabrera.
Molt bona tarda, de nova.
Bona tarda, economista, psicòloga, a més de fet psicòloga en aquests últims anys.
I directora, en un món molt masclista també treballes, que és amb la banca,
directora d'una sucursal del BBB, Banco Bilbao, Banco Bilbao-Bizcaya,
ja no sé com és dir-ho.
Bilbao-Bizcaya-Argentària.
Ah, això. Les sigles canviem, el BBUBA.
El BBUBA.
I Molinenca d'adopció.
Molinenca d'adopció, sí senyora.
Des de fa 24 anys, ja que vius aquí.
Doncs molt contenta que estiguis avui, perquè a més a més venim a parlar de diverses coses,
a banda de conèixer-te tu, però una que em sembla superinteressant,
que és tot el tema de la salut mental juvenil.
Sí, sí, sí.
S'ha de posar una mica de foco aquí.
Amb aquest tema, no?, i que tu has fet la teva tesi, es diu, no?
La meva tesi, sí, sí.
De final de carrera, amb un estudi, que em sembla molt interessant.
Parlem després sobre el suïcidi dins de l'àmbit dels joves, no?
Joves de 15 anys a 15 anys, més o menys.
De 16 a 25.
De 16 a 25.
A l'estudi ho reconeixo.
Bé, ens posarem sèries després.
Ara anem a explicar qui ets, primer de tot, per si algú no et coneix.
De nova és un nom poc usual.
Comencem per aquí.
Sí, sí.
Tu hem dit que ets filla adoptiva, menys de rei.
Bé, adoptiva.
Sí.
Adoptiva.
Té cada opció.
Però tu no ets d'aquí, tu ets de Cervelló.
De Cervelló.
Molt bé.
Doncs comencem per aquí.
Vas néixer a Cervelló.
Vaig néixer a Cervelló.
Vaig fer la meva vida una mica d'estudiant a Sant Feliu de Llobregat, que com que els meus
pares tenien comerç allà, doncs anàvem a l'escola allà, i la curiositat del nom al
final és un error ortogràfic.
És així, em volien posar un altre nom però el van escriure malament i així em vaig
quedar com de nova.
Coses dels registres, però t'he de dir que jo pensava que deu ser de l'est, o com que
surt una mica, no?, un llenguatge eslau.
Sí, sí, sí.
No?
Sí.
Però no, no, és un error ortogràfic, és així.
És així, també així vol dir que ets més original, no?, en tot cas.
Sí, sí.
En tot cas, molt bé, llavors vas créixer a tots la tercera, la segona, la tercera,
la quatre, amb una família treballadora.
Molt treballadora.
Ta mare Manoli, des d'aquí li fem un petó.
Exacte.
M'agrada parlar de les mares.
És que les mares són heroïnes, ja sí que són heroïnes, que es fan càrrec de
tot, amb quatre fills, la meva tieta, que també vivia a casa, per circumstàncies de
la vida també vivia a casa, o sigui que en realitat no eren quatre, eren cinc, i el
meu pare, que era com un nen petit també, que tenia que cuidar, o sigui que li va
tocar la pobra, fer de tot.
Ta mare que tenia una floristeria.
Una floristeria.
Que m'acorda treballar amb flors.
Sí, la veritat és que no tenia ni idea, ella, de flors, i va decidir muntar la
floristeria, i sempre diu, ui, la primera, el primer ram que em van encarregar, que
difícil, tal.
Després va anar formant-se, i molt, bueno, tota la vida he treballat de florista.
Has de ser molt artista per ser florista.
Sí, sí, ella és molt creativa, la veritat, pinta, fa de tot.
Tu també, una mica.
Una mica, una mica.
Una mica faig de tot, també.
Sí, sí.
Bueno, vas fer guitarra, també.
Sí, vaig estudiar música, va joveneta, jo també era molt inquieta amb el tema artístic,
i vaig acabar la càrrega de música, sí, sí.
Déu-n'hi-do, després ho explicaràs com un artista acaba fent econòmica.
Sí, estàs ben incoherent.
Primer volia explicar una cosa a la teva mare, que em sembla supermago, perquè la teva
mare, que és una dona del seu temps i del seu moment, amb una família gran, ja
ho has explicat ara, amb una feina.
Sí, sí, amb una feina.
És emprenedora, amb un negoci, que es va haver de construir a si mateixa, quan es va
jubilar, que jo això ho trobo molt lluable, va decidir acabar els estudis.
Sí, sí, sí. Ella estava com molt enfadada amb nosaltres, perquè, bueno, reia amb una
mica quan escrivia i tal, i va dir, mira, saps què, que ara acabaré i em trauré el
graduat escolar, i sí, sí, es va apuntar a l'escola d'adults.
És molt difícil, amb aquesta, o sigui, quan has jubilat.
Molt difícil, però ho va fer, va estar a picopala, picopala, fins que ho va aconseguir.
Que bé.
I molt bé.
No m'estranya que sigui una de les teves heroïnes.
És una de les meves heroïnes, és així.
Molt bé. Tens més heroïnes a la teva vida?
Sí, sí, sí. La meva germana, per exemple, la meva germana gran, també és una heroïna.
L'Elia ha tirat endavant amb tot, amb la seva família, amb els seus problemes, i també
una persona molt constant, molt lluitadora, tot i que tenia dificultats una mica per als
estudis, va acabar la carrera de farmàcia, o sigui que també molt lluitadora.
Que bé. No és que no parlem dels nois, eh? Sempre ho explico en aquest programa, però
això es diu heroïnes quotidianes, i abans parlem de les dones de les famílies.
I tant, i tant. Els homes també sou importants.
Bueno, ho han tingut una mica més fàcil, a lo millor, no?
Sí, segurament.
Segurament.
Dèiem que, bé, la teva mare, doncs, us va, sobretot, treballar molt perquè poguéssiu
estudiar, i tu tenies molt clar que volies anar a la universitat.
Sí, clar.
Però com és això que acabes fent econòmiques, enlloc?
Perquè ara és psicologia.
Sempre havia tingut aquesta dicotomia entre l'economia, que m'agradava, eh?
I la psicologia, i mira, vaig tenir un professor de llatí que em va dir de nova,
ets massa sensible per fer psicologia, millor fes econòmiques.
És a dir, mira, aquella frase se'm va com quedar, i al final vaig tirar pel món econòmic,
en contra de tirar pel món de la psicologia, però era una espinita que tenia, i quan els nens m'han fet una mica grans...
Que tens dos fills.
Dos fills.
També els saludem, des d'aquí.
Exacte. Un patonet, els meus motors, que ells sí que són els motors que fan que no pari mai.
Bueno, de fet no vas parar amb la pandèmia, que és quan et vas treure la carrera.
Exacte. Sí, sí, vaig començar les hores i he acabat ara.
Després parlarem de la teva part de psicologia, i d'aquest tema tan important que em sembla,
que és el tema de la salut mental juvenil i del tema dels suïcidis,
però mentrestant jo sí que volia aprofundir una mica en la teva part com a economista,
que comences amb una empresa de, com es diu, del tercer sector, no?
De l'àmbit social, sí.
De l'àmbit social, no?
Sí, sí, el tercer sector feia serveis i a més era un centre espacial de treball,
és Grupo Sifo, que també els envio una salutació des d'aquí.
Com et va canviar la mirada a l'entrada jove a una empresa que llavors era petita,
però s'ha fet molt gran?
Exacte. Al principi és que ni ho sabia, que anàvem a un centre espacial de treball.
Abans buscavem feina amb el diari.
Veies les ofertes i trucaves i es buscava feina així.
i ara s'envia un currículum per mail, però abans no era així, no?
I aleshores, bueno, ni ho sabia, que era un centre espacial de treball.
I ens escolta que gairebé tothom ho deu saber, però si algú no ho sap, què és un centre?
Un centre espacial de treball és una empresa que pot tindre ànim de lucre o no,
en aquest cas sí que tenia ànim de lucre,
però que emplea persones que tenen un grau de discapacitat superior al 33%.
Aquesta discapacitat pot ser física, pot ser psíquica, pot ser mental,
o sigui, un grau de discapacitat, pel motiu que sigui.
I aleshores, clar, entres allà i et trobes que estava tot per fer.
Era una empresa petiteta i podies fer de tot.
I vaig tindre la sort que els amos, els responsables, em van donar via lliure
i vam crear un departament de recursos humans, un departament de formació,
i, bueno, va tindre un creixement exponencial molt important.
I la veritat és que vaig gaudir molt, vaig aprendre molt,
sobretot que no tothom ho té igual de fàcil.
A la vida?
A la vida.
Perquè una persona que quan jo tenia 20 anys,
aquella persona tenia 40 i li faltava un braç,
doncs havia viscut, potser, amb l'estigma tota la seva vida,
una mica, no?, d'assenyalat, perquè les persones al final són cruels,
i els nens són cruels i han crescut amb això,
i aleshores veies que tenien un rerefons,
doncs que n'estaven recolzament, n'estaven sentits reconeguts.
No és l'única mirada social que has tingut a la teva vida,
també vas col·laborar a la presó de la Trinitat,
des de la parròquia en la que estaves, no?
Exacte.
Que hi ha hagut de buscar-ho, eh?,
perquè jo pensava que era una presó de dones i no.
La presó de la Trinitat de l'any 83 fins a l'any 2009
va ser centre penitenciari de joves menors de 21 anys.
Després ja ha sigut centre obert, però va ser...
Exacte.
Quan jo feia el voluntariat allà,
bueno, sempre he estat molt vinculada amb el voluntariat.
Eren nois només, no hi havia noies.
Eren nois, era una presó de nois joves.
i, bueno, aquí també et canvia molt la mirada
perquè te n'adones que també, bueno,
és veritat que la gent que hi havia dintre
havien comès un delicte, no?
Però que no tothom té les mateixes opcions,
tampoc, per defensar-se o per buscar oportunitats, no?
Perquè, bueno, jo recordo casos injustos,
totalment injustos, no?
Aquells nens que van de Pedral,
ves que van cremar a un sense sostre en un caixer,
van entrar i van sortir,
perquè tenien recursos, podien pagar advocats,
i, en canvi, doncs, tenia molta gent allà
que vivien al barri de la Mina,
que no havien tingut oportunitats.
Clar, era difícil.
Me'n recordo un pres que em deia,
ostres, és que jo per la meva comunió
em van regalar el primer pico d'heroïna.
Ostres.
En vuit anys ja és el primer que et donen,
doncs és difícil sortir d'un món tan enganyós.
Com és que vas tenir aquesta vocació de fer això?
Mira, sempre he sigut una persona molt social,
ho tornaré a fer,
ara que tinc més temps també
i que els meus fills són més grans,
tornaré a entrar en aquest món del voluntariat.
M'agrada.
M'agrada.
Jo crec que guanyo més jo
que el que puc donar als altres.
Aquella època.
Sí.
Però arriba un moment que vols ser mare,
la conciliació és difícil.
La conciliació és difícil
i, aleshores, deixo de treballar el grup Ocifo
perquè treballava moltes hores,
viatjava molt
i, bueno, vaig fer un replantejament de la meva vida,
vaig decidir que volia una feineta més tranquil·la
i, aleshores, és quan busco una mica el món de la banca per l'horari.
Al principi va ser una mica per l'horari, no?
Vaig buscar una caixeta petita i tal
però després em vaig enganxar.
M'agrada molt també la feina que faig,
el contacte amb la gent m'agrada molt,
portar equips m'agrada molt
i, al final, aquesta feina m'ho ha permès també.
Portar equips en un món com la banca...
Difícil.
La nova...
Això és complex,
perquè sí que hi ha moltes dones treballant
però de directives o en llocs de responsabilitat
és en els darrers anys.
En els darrers anys,
que s'han posat molt amb la paritat,
que, bueno, que s'han adonat
que realment les dones no accedíem a segons quins llocs,
però era difícil, aleshores,
perquè tu exigies l'horari
o exigies una mica que es respectés,
sobretot l'horari,
i això ja no els agradava tant.
Aleshores, això et posava barreres,
de dir, bueno, la promocionaríem, però...
Sí, sí, vol acabar l'hora.
Una cosa tan normal com vol acabar l'hora.
Sí, sí.
Però, bueno, mica en mica, al final,
tot es va conciliant i, bueno...
I ara vas agafar aquesta responsabilitat,
ja fa temps,
i una mica quines són les teves estratègies
com a responsable d'equip?
Quines, diguem-ne,
si tu haguessis de definir
quina és la teva manera de liderar,
quina seria?
Mira, jo penso que tinc una manera
de liderar molt democràtica,
que penso que no hi ha que fer per a tots,
vull dir que cada persona és diferent
i, per tant, a cada persona
l'has de tractar diferent,
i que has d'intentar potenciar
el millor de cadascú.
O sigui que,
que quan marxin del teu costat
hagin crescut,
professional i, si pot ser,
personalment també.
Aleshores, la meva forma de liderar
és aquesta.
Intento ajudar
a les mancances que pugui veure
o, a vegades,
no són mancances,
simplement és desconeixement
i potenciar,
potenciar sobretot.
Penso que hem de potenciar més
que ficar el dit en l'oï, saps?
No ets una jefa dura,
llavors sí.
No, soc una jefa molt blandita.
Bueno, però mira,
allà estàs, eh?
No vull dir que al final...
Soc una jefa mama, jo crec,
una mica mama, sí, sí.
Sí, bueno,
això és un rol que tenim les dones,
a vegades, el de cuidar.
El de cuidar,
el de, va, bueno,
no passa res, va,
vinga, va, fem-ho.
El de cuidar, el de cuidar.
Però és veritat que,
ho has vist,
des que vas entrar fins ara,
que ha canviat molt el tema
de la igualtat en el món de la banca.
Ha canviat molt.
Queda a camí, eh?
Queda a camí,
perquè hi ha alguns nivells
que ja no arribem, d'acord?
A vegades som nosaltres mateixes,
que ens posem la limitació
de dir no, no vull.
També és una elecció, cadascú té...
O sigui, no tothom ha d'arribar
a dalt de tot de...
És com els estudis, no?
Tothom ha de tenir una carrera universitària,
pot fer moltes coses
i ser una persona hipervàlida.
Aleshores, bueno,
però sí que és veritat que jo penso
que s'ha obert una mica la mirada,
s'intenta fer paritat.
Ara els homes una mica es piquen, no?
I diuen, ai, clar,
és que ara teniu prioritat vosaltres, les noies.
Bueno, a veure,
nosaltres l'hem tingut durant 2.000 anys, no?
Vull dir que ara tampoc passa res,
una mica.
Exacte, exacte.
Això és així.
És així, és així.
Que s'ha de fer molta pedagogia.
Bueno, des d'aquí ho intentem també,
des d'aquest programa.
Exacte.
I per això ens agrada parlar
amb dones referents en el seu àmbit,
com el que és teu,
de Nova Escola Cabrera,
que vas decidir en un moment de la teva vida
que, bueno, la teva feina t'agrada molt,
la teva família és estupenda i t'agrada molt,
però tu necessitaves acabar una cosa
que volies fer quan eres jove.
Sí, sóc una persona molt inquieta,
sempre he tingut moltes inquietuds
i com que...
Bueno, vaig tirant, vaig tirant, vaig tirant
i vaig fent.
I quan se'm fica algú al cap...
Molt treballadora.
Molt treballadora.
I quan se'm fica algú al cap ho faig, segur.
I mira, la psicologia era una espinita
i ho volia fer.
I vas aprofitar la pandèmia.
Sí, va ser casualitat, eh?
La veritat és que em vaig matricular
abans de la pandèmia,
al setembre abans de la pandèmia,
però després ja em va enganxar a la pandèmia
i mira, també em va venir bé
perquè tant de temps lliure.
La veritat és que, bueno,
ho vas fer abans de la pandèmia.
Jo crec que avui en dia
el salt de la possibilitat
de poder estudiar a distància,
que ja es feia amb l'ONET, eh?
Però tu ho has fet amb la UOC.
Amb la UOC.
És un sistema diferent,
però què vull dir?
Que s'ha potenciat molt més poder...
Que això permet que puguis assolir...
Home, per exemple,
els exàmens a la UOC eren presencials.
Arrel de la pandèmia
fes els exàmens online.
Això també va ser una facilitat.
No tenir que desplaçar-te,
no tenir que anar a buscar el dia.
Era més fàcil fer-ho a casa,
et connectaves.
Sí que hi ha unes mesurades de seguretat,
òbviament, perquè no et puguis copiar,
però t'ho va permetre més fàcil.
I, bueno,
les universitats a distància
estan pensades
perquè tu vagis al teu ritme, també.
I si tu ho pots estudiar per la nit,
doncs per la nit.
Si és pel matí,
doncs pel matí.
Quan pots, no?
Aleshores, bueno,
intenten fer treballs en grups, sí,
però pocs, també,
perquè, clar, al final
és difícil compaginar aquests horaris.
La gent que estudia a distància
és perquè no pot estudiar en presencial.
Jo, si hagués pogut,
l'hagués fet en presencial.
M'hauria agradat més.
Segur que m'hauria agradat més.
I, al final,
psicologia,
ho has dit una mica al principi,
per aquesta inquietud de què?
D'ajudar,
bueno, d'ajudar,
d'entendre l'ésser humà.
Sí, d'entendre les persones.
Les persones som totes diferents.
És molt difícil, també, no?
Entendre tothom.
És molt difícil.
però sí que hi ha unes bases
que ens poden ajudar
a gestionar millor la nostra vida.
No només hem d'anar al psicòleg
quan tenim una depressió, no?
A vegades,
per prendre una decisió vital a la vida
o quan et trobes una mica
que no saps què fer,
una mica bloquejada,
doncs et pot ajudar.
Et pot ajudar a parlar amb algú de fora.
Dius, jo tinc els meus amics.
Bueno, el psicòleg és els meus amics, no?
És això el mito del psicòleg, diguéssim.
Sí.
Però, a vegades,
una mirada de fora,
sense jutjar,
perquè, al final,
és el que fem els psicòlegs,
no jutjar ningú,
sinó que escoltem obertament.
Totes les emocions són vàlides,
tots els sentiments són vàlids.
Aleshores,
et pot ajudar a desbloquejar
una situació puntual de la teva vida,
una decisió important,
un hàbit.
Treure un hàbit que, potser,
no t'agrada tant.
Clar.
Déu-n'hi-do.
Bé, jo vaig deixar de fumar,
però sense psicòleg, també t'ho dic.
La força de voluntat també no existeix.
Però també t'ho dic que...
Això, jo sí que ho veig
amb el Salge Nacional,
amb les meves filles,
que avui en dia,
a anar al psicòleg
o a la psicòloga,
no és el mateix que en la meva època,
que jo tinc una edat.
Perquè en la meva època
era com a més estigmatitzat, això.
És a dir,
veies en la psicòloga,
vull dir que estaves...
Sí?
Encara hi ha estigma, eh?
Jo trobo que les generacions joves
ho fan com a més natural.
Bé, els joves ho veuen més...
Una eina més que tenen,
una eina més que tenen,
però tot i així
continua a haver-hi una part de la societat
que jo penso que són creences
adquirides, no?
Que et venen de la família,
que et venen de l'entorn.
No, el psicòlogo
es poc estar loco.
Clar.
No, no és això.
No és això.
I tu per què decideixes
fer el teu estudi,
o sigui, el treball de final de carrera
sobre el suïcidi juvenil?
Bueno, perquè al final
jo tinc dos fills adolescents,
em preocupa la salut mental
dels meus fills,
bueno, em preocupen els meus fills,
clar,
i després vaig llegir
un article
que va a Publicaline,
és una notícia que va a Publicaline,
que el suïcidi juvenil
entre els joves de 16 a 25 anys
s'ha convertit
en la primera causa d'amor
no natural a Espanya.
És una xifra alarmant per mi.
Déu n'hi do.
Socialment,
algú no estem fent bé
quan un jove de 16 anys
decideix tirar-se per la finestra.
Déu n'hi do.
Algú no estem fent bé
com a societat, segur.
Aleshores, vaig pensar,
mira,
anem a donar-ho una volta aquí.
A partir d'aquí,
hi ha moltes teories,
bases teòriques
de la psicologia
que parlen d'això,
però hi ha una psicòloga,
bueno, és neurocientífica,
es diu Lisa Philman,
és nord-americana,
i ella va dedicar
els seus estudis
a desenvolupar una teoria
que és la teoria
de les emocions construïdes.
Aquesta teoria
desafia una mica
la idea tradicional
de que totes les emocions
són respostes genèticament programades,
sinó que
poden ser apreses
aquestes emocions.
a partir d'aquí,
clar,
se t'obre un ventall
a dir,
home,
si podem aprendre
a expressar
les nostres emocions,
a fer les nostres emocions
d'una forma més sana,
potser
podem evitar
arribar
a aquest acte final,
no?,
que és catastròfic,
no?
Déu-n'hi-do, eh,
qui decideix arribar aquí.
Doncs sí.
Tant joves.
Tu vas,
per fer-ho,
vas fer,
bueno,
una part teòrica
i una part d'enquestes,
bàsicament
en l'àmbit
de l'àrea metropolitana
i moltes d'aquí...
Bàsicament a Molins.
Estava molt recollit a Molins.
Quines són,
una mica,
les principals conclusions
que vas treure?
A mi m'ha sobtat una
que em sembla
que era que,
no?,
que el 30%,
que el 20%,
és que ara n'entenia l'ada,
que l'estava buscant,
que no me l'havia apuntat,
això.
El 22% dels joves
han tingut un pensament suïcida.
Sí.
De tots els enquestats
va sortir
que el 22% dels joves
tenien pensaments suïcides
i els reconeixien obertament,
no que els volguessin...
No, no,
sinó que tenien el pensament
i que el 30% dels pares
i mares d'aquests joves
no ho havien identificat.
Exacte.
A veure,
les principals conclusions
que he tret,
doncs primer,
que l'impacte
dels vincles familiars
a la salut mental juvenil
és clau,
al final,
un nen de 16 anys
no ha sortit
de la falda dels seus pares.
O no ha sortit gaire
de la falda dels seus pares.
Clar.
Aleshores,
els estils parentals,
com eduquem els nostres fills,
com els escoltem,
els joves donen dades,
per exemple,
que el 60%
es senten socialment aïllats.
Déu-n'hi-do.
És una dada greu.
Ser adolescent
és complicat de gestionar.
Jo recordo
les noves filles adolescents.
Ser adolescents,
per ells,
és complicat.
Però per nosaltres
també és molt complicat.
També és molt complicat.
també és molt complicat
i no es tracta
de jutjar
a les famílies
ni...
No,
és una dada.
És una dada
que manifesten els joves
i que manifesten els pares.
Són enquestes
que s'han fet
als pares,
als joves
i també als professionals
que estan amb els adolescents,
que també tenen
una part de responsabilitat
o una part important
que ens poden ajudar.
La mirada.
Clar,
una mirada.
Després,
també hem vist
que la influència
de les xarxes socials
té un impacte
que el 65%
dels joves
reconeixen com a negatives.
A més,
té una correlació.
A més,
temps d'ús de les xarxes,
pitjor salut mental.
Déu-n'hi-do.
Té una correlació negativa
en aquest cas, no?
Aleshores,
bueno,
quins són els principals
els problemes
que porta
el tema
de les xarxes socials?
Doncs la comparació.
La comparació social,
tothom som superfeliços,
ens fem la foto
del carnestolt.
Ah, que bé,
ens ho estem passant.
Ningú s'ho ha passat malament
al carnestolt?
Segur que sí,
però no ho pengen.
Clar.
O jo soc la que treu
tot déus
i aleshores ho publico,
publico les meves notes
i jo soc la pobra
que estudio, estudio, estudio
i trec un cinc respat.
Aleshores,
això em fa sentir
potser desgraciada
o desafortunada, no?
Al final,
aquests sentiments,
una imatge,
una altra imatge,
una altra imatge,
sentir-ho cinc hores
cada dia mirant això,
al final té un impacte negatiu
en la teva salut mental
perquè acabes i dius
bueno, clar,
és que jo no soc tan bona
com no sé qui,
jo no trec aquestes notes
com no sé qui,
no corro maratons
i guanyo.
Clar.
Té un impacte,
la comparativa social
és difícil,
és difícil
i al final té un impacte negatiu
en la salut mental dels joves.
Bueno, ara s'estan intentant
posar mesures
com no posar mòbils,
el que passa és que, clar,
surts del col·le o de l'institut
i tu tens el mòbil a la mà,
això és una manera de relacionar-se.
Jo suposo que la tecnologia
és un tema també d'aprendre
com fer-ho, no?
Mira, jo crec que seria important
fer,
igual que eduquem els nostres fills
a que no roba
o no et drogues,
doncs que hi ha continguts
que no ens interessen.
Clar.
Atindrà una mirada crítica.
I això es pot ensenyar
des de petits,
com ensenyes
que vagin al lavabo
o ha repit les dents.
Sí, sí, sí.
Doncs exactament el mateix.
Bé, els valors ètics
de la família, no?
Exacte.
O de la mirada social.
I torno a parlar
de la família
perquè crec que
tota la creença,
al final,
la creença que després
ens portarà...
Jo recomano que veieu
la pel·lícula
del Revés 2
que ho explica...
Del Revés 2.
És de Disney
perquè ho explica molt bé això.
Nosaltres tenim unes creences
que se'ns van ficant,
se'ns van ficant
i al final d'això
florirà la teva personalitat final,
la teva maduresa,
diguéssim, no?
I que és aquest impàs que fem
de nens...
A joves.
A joves.
I de joves a adults.
I per tant,
el que seria important
és tenir com els pares,
com les mares,
una escolta activa
molt important a casa.
Sí.
Escoltar els fills
i escoltar-los...
No és qüestió
de dedicar-li 35 hores
al teu fill,
a lo millor no cal, eh?
Sinó que si li dediques una,
estiguis per ell.
No agafis el mòbil tu també
i et posis...
Que al final fem moltes coses
i tenim moltes coses de fer, eh?
Que no...
Però el resultat és el que és
i és així.
No, no, no.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
I d'entre nois i noies,
joves i noies...
Aquí hi ha una diferència brutal.
O sigui,
aquesta dada m'ha impactat molt.
El 75%...
El 75% dels suïcidis consumats
són nois.
Déu-n'hi-do.
Però en canvi,
els intents autolítics...
D'autolesionar-se.
Exacte.
O sigui, els ingressos,
que això ho va publicar l'ICS,
són dades del 2023,
el 75% dels ingressos
per causes autolítiques
són noies.
És que dius autolítiques
i jo primer he hagut de pensar
què era,
vol dir autolesió.
Autolesió.
Bé, d'intents de suïcidi.
Sí, sí, sí.
Són de noies.
Hi ha una diferència molt significativa.
Les noies ho intenten més,
però ho aconsegueixen menys
i els nois
ho intenten menys,
però són més efectius.
Però encerten, diguem-ne,
són més efectius.
Exacte.
Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do.
La dada era...
Esparrifosa, la veritat.
Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do.
I els centres educatius, una mica?
Mira, aquí
ells podrien fer molta feina
i ens podrien ajudar molt,
la veritat.
El que passa és que crec que,
per una part,
els falta formació,
els falta eines
per saber gestionar això,
perquè, clar, al final
tu ets profe,
però no tens per què
tindre...
Bueno, ara cada vegada
s'inclouen més assignatures
dintre del grau d'educació, no?
Però jo crec que els falta
una mica de formació,
una mica d'eines
perquè ells s'hi hagin d'identificar
què fer en aquests casos,
i, per una altra banda,
falta també col·laboració.
Ha d'haver una col·laboració
per part de tots,
una bona comunicació
per part de tots,
per pares, fills
i també pels professors.
I aquí et pots trobar
una mica...
Bueno, per exemple,
les escoles,
ara que fan les portes obertes,
totes les escoles
fan molta educació emocional,
les intel·ligències múltiples...
A l'hora de la veritat,
com s'aplica això?
Clar, clar.
Com s'aplica?
Tindríem que mirar-ho, no?
Hi haurà escoles potser
que ho apliquin molt bé,
però jo crec que, en general,
aquí falten recursos.
I després,
què és un tema com tabú,
la salut mental?
Perquè s'ha fet molt els últims,
és com el tema del feminisme.
S'ha parlat molt els darrers anys?
Bueno...
Sí, es parla molt...
Anava a dir,
recordo a Rejón,
que ara està...
Complicant, jo.
És un personatge complex,
però el recordo
amb un ple del Congrés dels Diputats,
parlant de la salut mental
com un element
que s'havia de posar
damunt de la taula,
que va ser com una...
I també, per exemple,
a TV3 va fer una marató
dedicada...
A la salut mental.
Però no sé si s'ha parlat prou
a nivell social.
O encara hi ha molts tabús,
ho dèiem abans, no?
Hi ha molt tabú,
també el tema dels suïcidis,
un tema que s'ha de tractar
amb molt de respecte
i amb molta delicadesa,
perquè hi ha l'efecte Weber,
que d'això en van parlar.
Què és l'efecte Weber?
L'efecte Weber
és un estudi
que es va fer
i...
Bueno,
que fa molts anys,
que es va controlant això.
i això el que diu
és que quan hi ha un cas mediàtic,
això és entre els adolescents,
entre els joves,
quan hi ha un cas mediàtic
d'una persona
que sigui una influència
pels joves
o bé persones properes
als joves,
no té per què ser
un cas mediàtic
d'un suïcidi,
la conseqüència és que
en aquells mesos
es produeixen més
en aquell entorn.
També perquè es romantitza,
està una mica romantitzada
la idea del suïcidi,
a les xarxes
tu consultes
i bueno,
ets com un heroi,
no?
Què em dius?
Sí,
aquí també hi hauria
que tindre una mica
de control
amb les publicacions.
Llibertat d'expressió,
sí,
però tot no val.
Però ara,
amb el que tenim al món,
que ja ningú vol controlar res,
em sembla que això
ho tindrem una mica
malgrada.
Per això penso
que la base
està en l'educació
i en els valors,
en el que tu siguis capaç,
com a mare,
com a família,
però també
a les xarxes,
en els amics,
en les escoles,
a tot arreu,
educar,
en saber tu diferenciar
entre el que sabés
malament.
Drogues ja n'ha hagut sempre
i tu has decidit
drogar-te o no.
Clar,
clar, clar, clar.
No?
Doncs això és exactament
el mateix.
Jo puc decidir
si consulto
un contingut pornogràfic
o no el consulto.
Si això t'ha caigut
com una pluja fina,
te n'han parlat.
També és veritat
que els pares,
no sé,
jo tenia tres canals
de televisió
i ara resulta
que puc fer de tot
amb un mòbil a la mà,
no?
I també nosaltres,
també crec que a nosaltres
ens falta formació,
ens falta aprendre.
Moltes vegades
jo avui volia penjar
la història a l'Instagram
i me n'han hagut
que penjar els nens.
Com es fa això?
Bueno,
una mica així,
no?
Clar,
també penso que
les noves generacions
estan més acostumats
també
i també tindran
més eines,
més coneixement
per poder posar
cortafocs
o per poder educar
d'una altra manera.
I a totes maneres,
tu una de les coses
que expliques
dins de la teva tesi
és que precisament
se n'ha de parlar més
en tots els àmbits,
tant des de la part administrativa,
no?
Perquè administració,
perdó,
no administrativa,
administració,
sinó també
el que deies,
no?
De fer un...
Que s'ha d'atacar
des de diferents fronts,
diguem-ne,
no?
Educatiu,
que ja l'has desmentat,
familiar,
familiar...
També socialment,
perquè si al final
tots ho veiem
d'una manera
o la gran massa,
diguéssim,
ho valorem d'aquesta manera,
també fa plantejar-te a tu,
potser,
qui m'estic equivocant
sóc jo,
no?
Però aquesta dada
que es dona
de què és la primera causa
d'amor entre joves,
no?
No natural.
No natural.
Per sobre els accidents
de trànsit.
Per això.
Això vols dir
que ho tenim prou clar?
Així en general?
No, jo crec que no.
Perquè,
bueno,
clar,
també t'he de dir
que a nivell mediàtic,
jo quan treballava
a La Vanguardia,
ara,
amb aquest programa
no,
evidentment,
però jo recordo
quan treballava a La Vanguardia
que dels suicidis
no es publicava res.
No,
per això,
perquè potser no
l'efecte contagi.
Aquest,
l'efecte,
llavors com ho fem?
Bueno,
és difícil,
no?
Clar,
és difícil.
Que ha de ser
pluja petita,
no?
De petits.
Al final hem de cuidar
la salut mental
per no arribar aquí.
Clar.
O sigui,
el que es tracta
és de no arribar
a aquest punt,
que ja no passi
pel teu cap,
que no sigui
una opció,
no?
Que tu vulguis viure.
I per cuidar
per tu,
la fórmula per cuidar
la salut ambiental
emocional,
quina seria?
Molt difícil.
Tu la tingués,
seria meravellós.
Home,
jo penso que en el cas
dels joves,
primer,
fer programes
de formació
i de suport familiar
a les escoles,
als ajuntaments,
una mica d'inversió
de recursos públics,
perquè també és veritat
que la salut mental
està molt limitada.
L'accés a la salut mental
és car
i la sanitat pública
té un accés
ja per quan hi ha
la cosa està molt crítica.
Clar.
Aleshores,
clar,
si tu has d'anar al psicòleg
i has de pagar 45 euros
o 50 euros
cada sessió,
hi haurà famílies
que puguin,
però hi haurà famílies
que no.
Aleshores,
s'hauria d'impulsar
una mica,
bueno,
facilitar aquest accés
a aquestes persones
que potser no tenen
la capacitat econòmica
per poder-ho,
per poder entrar.
Per tant,
posar-lo en l'agenda
social i política,
perquè ens entenguem.
Exacte,
posar-ho,
posar un pressupost
i dir,
bueno,
anem a facilitar.
Exacte.
Després també penso
que hauríem de formar
millor
els nostres docents,
a les persones
que al final
estan amb els nostres joves,
però no amb els joves,
amb els nens,
perquè la feina
l'hem de fer a baix.
Quan ja arribes
a l'adolescència,
la feina ha d'estar feta.
Clar.
És que el meu fill
no en parla,
però aquí parlaves
amb ell
quan tenia set anys.
No,
bueno,
clar,
és difícil.
Una de les convidades
que vaig tenir
a aquest programa
que parlava de temes
que hi ha pares
que no juguen
amb els seus fills.
És veritat.
Que hi ha molts
que no en saben.
No saben què fer.
Que no saben jugar
amb els seus fills.
No recordo qui va ser.
Ara mirava la Eli,
la nostra tècnica,
però que ho vam comentar
això en un programa.
O sigui,
hi havia pares
i mares
que no sabien jugar
amb els fills
perquè no s'havien posat mai,
no s'havien tirat pel terra,
no s'havien,
saps?
O no els agrada,
o...
Sí, sí, sí.
Bueno,
no és tot jugar,
però sí que és veritat
que tu has de fer
el vincle a baix.
Clar.
El vincle fort
has de ser a baix.
Després,
clar,
després la cosa
se't complicarà
perquè quan arriben
a l'adolescència
a tots ens complica
la cosa.
Deixen de parlar amb tu,
ja no ets el superheroi,
ara resulta que ets
la supermalvada.
Bé,
a tots ens ha passat això.
Exacte.
Exacte.
I jo crec que en aquest sentit
hauria d'haver més programes
de formació,
de sensibilització també,
també trencant molt
l'estigma de la salut mental,
perquè ja continua
havent molt l'estigma
amb la salut mental,
continua havent molt l'estigma
amb la comunitat LGTBI,
per exemple,
un nen adolescent
que creix sent gay
o...
Pum,
etiqueta.
Ens agrada molt
posar etiquetes.
És el rarito,
és el no sé què,
va, etiqueta.
I això,
tu t'ho vas creient.
És el que parlàvem
al principi de la creença.
Al final,
la teva creença
és que tu eres rarito.
Clar.
I rarito no hi ha ningú.
Si no et surt una mà pel cap,
no ets rarito.
Saps què vull dir?
És evident.
Clar,
aleshores,
en aquest sentit,
jo penso que es podrien fer coses,
també regular
i educar
en l'ús de les xarxes socials.
Les xarxes socials
també poden ser,
o sigui,
també són una eina
que et pot ajudar
a fer moltes coses.
No tot és dolent.
Clar,
no tot és dolent.
Però es hauria de regular
o almenys
ensenyar
a utilitzar-les.
Et deixo un mòbil
i et dono accés
a tot.
Sí, sí.
Fiques els controls parentals
i fiques no sé què.
Però és que ells saben més que tu.
Sí, sí.
Se'n saben saltar.
És veritat.
Això és així.
I ara,
un cop has fet aquest estudi,
ara què?
Bueno,
ara...
Què vols fer de nova?
Vinga,
què vols fer?
Una mica complicada,
però bueno...
Però cap a on voldries enfocar?
Perquè tu no vols deixar la banca,
això és evident,
això és la psicologia.
Tu ets una...
Com sempre dic jo,
les persones poden ser moltes coses
i no totes alhora.
Això està clar, no?
I per tant, ara...
Bueno,
jo quan se m'estabilitzi una mica la vida,
en tot el terratrèmol que tinc ara,
m'agradaria tornar a fer voluntariats
i aleshores sí,
aprofitar aquest coneixement que tinc,
per exemple,
per anar a la Creu Roja
i poder ajudar,
doncs no sé,
persones que estiguin patint
i que no tinguin aquest accés
i poder ajudar en aquest sentit.
M'agradaria anar cap aquí,
cap al voluntariat.
A veure cap aquí.
I de l'estudi relacionat una mica
amb la formació,
tu de què donaries formació
vinculat al tema de la salut mental juvenil?
Mira,
jo faria tallers...
El que passa és que també és veritat
que a vegades proposes coses,
després les escoles potser les paguen
i després no hi ha ningú,
que això tothom ho diu.
Perquè la manifestació dels pares,
dels professionals,
és necessitem formació,
necessitem eines...
Això en totes les enquestes
ha sortit, no sé,
com en un 75%,
tothom demana formació,
demana eines,
demana xerrades...
Però jo crec que sí que s'hauria de fer
taules rodones
amb pares,
fills i mestres.
I aleshores,
enfocar el problema
on estigui el problema.
Perquè per el que parlàvem al principi,
que a tothom no és igual
i a tothom no li servirà el mateix.
I després donar eines als pares,
tu dius un pare que potser no sap
com comunicar-se al seu fill,
una mare que no sap com comunicar-se.
Doncs donem eines,
mai és tard per aprendre.
És claríssim.
Al final hi ha amor en aquella casa,
tot es pot superar.
Amb l'amor és marxillós.
Amb l'amor.
Del tema nois i noies,
a banda del tema aquest de consumar o no,
hi ha alguna diferència més destacable o no?
Bàsicament és aquesta.
No, bàsicament és aquesta.
També jo crec que és pel mètode que trien.
Sí.
Els nois sempre trien mètodes més...
I et va costar molt trobar la gent
que vulgués parlar d'aquest tema?
No, no em va costar gaire,
la veritat.
La gent m'ha sigut bastant oberta.
També l'enquesta era sobre salut mental.
Sí que feia preguntes directes sobre això.
També hi ha un tema que m'ha sobtat molt,
que és la pressió,
la pressió acadèmica,
o la pressió laboral,
la pressió que fan els pares.
les persones que estan,
potser els pares, els professors i ells mateixos,
perquè al final hi ha també una qüestió de personalitat.
La personalitat cadascú té la que té.
Coneixer la teva personalitat
també et pot ajudar molt a créixer personalment.
Aleshores, si tu ets una persona molt autoexigent,
perquè segurament els teus pares
siguin molt exigents amb tu,
mai estaràs contenta,
mai estaràs satisfeta amb el teu treball
i això et causa una pressió.
Quanta gent...
Tu segur que tenies alcohol i alguna amiga
que treia un nou i plorava.
Sí, sí, sí.
O potser eres tu.
No, no, jo no era perquè...
Jo m'enfadava.
Podia haver sigut, eh?
Jo m'enfadava, deia,
no, no, ja em deu, no?
I és aquesta autoexigència
que tampoc és sana
i també s'ha d'aprendre a regular, no?
Hem de ser exigents amb nosaltres mateixos, sí.
Hem de voler fer les coses bé, sí,
però, home,
siguem realistes, també.
Si fas 350.000 coses,
igual en totes no pots ser un deu.
Està claríssim.
O sigui, l'estudi d'aquesta
és una de les dades que també t'han sobtat.
Alguna cosa més que t'hagi...
Bueno, en general m'ha sobtat una mica tot,
però no, però bé,
perquè sí que he trobat dades molt alineades,
per exemple,
entre el que pensen els fills.
Moltes vegades,
aquestes enquestes me l'han contestat
els fills i els pares d'aquests fills.
Ah, ah.
Vale?
També perquè he tirat una mica
de la gent que jo conec, no?
Tens en tots, clar, clar.
I no sé qui són, eh?
Perquè han sigut totalment anònimes
i que no sé qui és cadascú,
però sí que m'ha agradat
que les dades correlacionessin bé
entre el que pensaven els fills
i el que pensaven els pares, per exemple,
amb els estils de criança, no?
La majoria reconeix un estil democràtic de criança
que al final és l'estil on hem de tenir en compte
que ningú és 100% democràtic,
100% autoritari o 100% permissiu, no?
I després, com una dada que sí que m'ha sobtat
és que els estils autoritaris i els permissius,
sobretot els permissius,
són els que al final acaben desenvolupant
més psicopatologies en l'adolescència,
aquests joves, no?
Potser perquè no hi ha límits.
Bé, perquè no hi ha límits,
perquè hi ha molt d'efecte,
però estan hiperprotegits.
Si tu al teu fill li treus la pedra,
la pedreta i la sorreta,
després els fas adults incapaços, no?
Clar.
I això també és un problema.
I s'ha de saber posar límits.
A molts pares els fa posar límits.
I no passa res.
No.
Bé, costa més, potser.
És un esforç.
És menys còmode.
Sí, és menys còmode.
És així.
I per què els pares, aquest 30%,
no se n'adonen del que passa?
Bé, clar.
És el teu punt de vista, eh?
No sé si ho vas fer qualitatiu o no.
He fet de les dos.
Vaig fer, era qualitatiu o quantitatiu,
però aquesta dada en concret era bastant quantitativa.
Home, jo penso que al final tu no te n'adones
perquè si el teu fill tampoc no van donant senyals,
així com hipersenyals, no?
Estic fatal, no?
Els adolescents són cap a dintre.
Són tancats.
Són tancats.
I si això el juntes amb un fill que sigui introvertit,
que ja de per ser no sigui d'explicar,
és difícil perquè al final l'adolescent arriba,
em vaig a dutxar, em vaig a l'habitació i em tanco.
I ets tu el que has d'anar burxant.
Sí, a veure què passa, no sé què, buscar les estratègies.
Exacte.
Per tant, jo ho entenc també.
En certa manera és normal.
Dèiem preparant aquesta entrevista que tu,
a banda dels joves, també t'agrada molt la gent gran.
A mi m'encanta la gent gran.
Sí?
Són els meus preces, la gent gran.
I això com ho connectes amb la teva vida?
A veure, explica-m'ho.
A la feina, qui va al banc?
Ara!
La gent gran.
Ara, qui va al banc?
I les dones?
I les dones.
Bueno, no, va a tothom al banc.
Va a tothom.
Però la gent que més hi va és la gent gran,
que és la que té més temps.
No dic les dones perquè en una certa danya
més vídues que vídues.
És veritat.
Mira, això és una cosa bastant...
Jo els dic a totes.
Dic, no, però vine amb el teu home i entera't.
Perquè després, quan...
Si no hi és, no marxa.
Quan hi ha la desgràcia, clar,
no saps què has de fer.
I venen moltes que diuen
és que jo no ho sé.
No sé ni el que tenia.
Què haig de fer, no?
Què has de fer.
Però la gent gran és molt sàvia.
És molt sàvia.
Tenen l'experiència de la vida
i sempre et donen bons consells.
Sempre saben...
A mi m'encanta la gent gran.
Crec que hem d'aprendre molt d'ells.
Déu-n'hi-do.
I tenim educació financera, les dones?
Estaves explicant respecte a una generació concreta.
No sé si això ha canviat una mica.
Ha canviat, ha canviat.
Sí.
Ha canviat.
Es fa educació financera.
Mira, hi ha una...
l'EFA fa cada any
i ofereix a totes les escoles...
L'EFA és el...
Un organisme de certificació.
Doncs cada any i ofereix...
Aquí a Catalunya, eh?
Es fa un programa que es diu
Educació Financiera de les Escoles.
És gratuït per les escoles que es vulguin aderir
i va destinat a nens de quart de l'ESO.
I el que es tracta és fer...
Jo he estat de voluntari aquí també, molt de temps.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Sí, sí, sí.
I la veritat el que es tracta és de donar-los
com uns coneixements bàsics en quatre o cinc mòduls, no?
En impostos, en estalvi, en préstecs,
perquè ells entenguin una mica els riscos d'endeutar-se,
com hem de fer una bona inversió.
Ara tots volen invertir en bitcoins i no sé què.
I què és un bitcoin, nen?
Clar.
No ho sé, no?
No ho sé.
I l'educació financera també està canviant
i afortunadament s'estan fent aquest tipus d'inversions
que ja et dic, es fa gratuïtament.
Els docents que van, normalment, gent de la banca, jubilada...
O voluntària, com tu.
O voluntària, com jo, però també molta gent jubilada.
I normalment els joves es queden sorpresos.
Mira, tu els hi poses la nòmina i els hi dius
bueno, però aquesta part de la nòmina és el que de l'Estat.
Ah, lo dels impostos ja no els agrada.
Bueno, sobte que...
I que tenen molt desconeixement, eh? Realment.
Per això t'ho preguntava, perquè...
Falta, falta educació financera.
I la veritat estaria bé.
Sí, perquè després, si no, els dolents són els bancs.
Sempre, sempre.
Això, sempre.
Això, sempre.
Això, sempre.
De nova, doncs jo crec que entrem ja en una altra de la secció estupenda,
perquè parlarem d'una dona que ens portes, que és...
Dones amb història...
Jo pensava que em portaves l'Elisa Feldman,
que mira, no ho he dit, però ho vaig explicar,
que és jove, eh?
Ah, no, no és tan jove, de 63.
Bueno, està bé.
L'Elisa Feldman, que és la referent que has parlat abans,
és la part psicològica, no?
Que és una dona...
És important que hi hagi dones referents, eh?
És important.
En psicologia hi ha moltes dones, però...
Sí, a psicologia és un dels camps que podem trobar més dones,
jo penso que perquè les dones tenim una sensibilitat diferent a la dels homes,
no vull dir ni millor ni pitjor, però sí, diferent,
i ens agrada més autoconeixer, ens agrada més explorar-nos.
Els homes això els fa més por.
Els hi costa.
Penso que els hi fa una mica més de por.
D'anar cap a dintre, no?
Però sense generalitzar, eh?
Està clar, està clar, està clar.
Reia, bueno, reia perquè deia,
teníem l'Elisa Feldman com una figura important
dins del món de la psicologia,
que a mi ja m'agrada que em portis dones que no conec,
perquè no la coneixia,
i m'ha semblat molt interessant,
però avui parlarem d'una que sí que és una mica més coneguda,
sobretot a Catalunya,
que és, bueno, al món,
però a Catalunya per una...
Ara ho sabreu.
La Shakira.
La Shakira.
La Shakira.
Per què has triat la Shakira?
Perquè, mira, la Shakira, a mi,
a part que m'agrada molt la Shakira,
penso que és una dona que amb tot això que li ha passat del Piqué,
ella, com que la vida se li ha revolcat,
la meva vida també se m'ha revolcat molt en els últims temps,
i ella ha mostrat...
Tothom la critica molt, no?,
per aquest disc que ha fet,
ficant-se amb el Piqué, no sé què,
però ella el que ha fet és dir,
mira, jo estic superenfonsada,
la meva forma d'expressar-me és la música,
i vull treure tot això que em fa mal a través de la música.
I és el que ha fet,
perquè ha fet un disc que hi ha de tot, no?
Sí, sí, sí.
En aquesta última gira,
l'obra,
l'obertura de la gira,
és posant els deu manaments de Shakira, no?
Ella fica...
Els diez manaments de Shakira.
Ah, no el sabia, això.
I com que ella s'identificava amb una lova,
com una lova,
ja s'identifica així com una lova,
i aleshores diu, mira, cuidaràs la teva manada,
per sobre de tot, no?
No permetràs que ningú et digui el que has de fer,
i penso que al final,
ella el que ha fet és posar límits a la seva vida,
s'ha sentit com una persona
que l'han explicat molt el que tenia que fer,
el que no tenia que fer,
i ella l'ha dit prou.
Faré el que vulgui,
quan jo vulgui, cuidaré dels meus fills
i tiraré endavant.
I a qui li agradi bé, bé.
I a qui no també.
I penso que a vegades
hem de saber passar una mica de tot.
Des del bon sentit de la paraula, eh,
però passar una mica del que diguin,
del que pensin...
La gent, al final, tu saps el que has fet,
tu saps el que ets.
La teva opinió em pot importar?
Home, doncs si ets amiga meva
i em coneixes,
doncs potser sí,
però si ets una persona
que no em coneixes de res...
No cal.
No cal.
I jo penso que ella s'ha sentit molt jutjada
i a partir d'aquí
ha fet aquest treball com a interior,
que li ha anat molt bé,
perquè jo crec que està molt millor ara.
Ho està petant.
Ho està petant, ho està petant.
Ho està petant.
I perquè enviem missatges d'empoderament,
també, a totes les dones,
de dir,
eh, res de trepitjar-nos entre nosaltres,
ens hem d'ajudar,
ens hem de recolzar entre les dones,
o sigui, canviar missatges
que jo penso que
és el que hauríem de transmetre
entre nosaltres les dones, no?
Ajudem-nos, respectem-nos,
no critiquem-nos tant, no?
Que això és una cosa
que potser les dones...
Sí, vols dir que no és més un estigma?
Igual és un estigma, també.
Però jo crec molt en les xarxes de dones.
Jo també.
Sí.
Jo també.
I penso que s'han de potència.
El que passa és que ara tenim
el grup masculí una mica picat,
els meus fills, per exemple, una mica picats.
Bueno, això passa, això passa,
però bueno, això també ho hem d'explicar
fa massa anys que nosaltres
no estàvem en aquest punt.
Exacte.
I ara volem una mica...
Bueno, una mica no,
volem l'espai que pertoca,
perquè una societat igualitària
és una millor societat.
Exacte.
Una millor societat.
Anem a recordar una mica a Shakira.
Shakira Isabel,
me barac Ripoll,
va néixer el 2 de febrer del 77,
a Barranquilla, a Colòmbia.
Bueno, allà tenen una súper escultura.
Sí, sí, que tothom fa fotos allà.
Sí, sí, sí.
Son pare era libanès,
la seva mare era colombiana
i des de petita
va tenir molt d'interès per la música
i va escriure la primera cançó
als vuit anys.
Sí, sí, una màquina.
Als vuit anys.
Tu has fet alguna cançó?
O ets compositora?
He fet alguna cançó.
Què em dius?
Sí, alguna, alguna.
Però així molt de sentiment.
Sí?
Va.
El que passa aquí toco una mica
de miedo escénico, eh?
Sí, sí.
Si toques la guitarra
i fas composició,
això no ho sabia.
Però saps que jo,
jo com ta mare,
però amb guitarra,
quan em jubili,
aprendre a tocar la guitarra.
Farem les dues juntes
i guitarrearem els morts.
Home, una mica.
Sí, sí, sí.
Els 13 anys va signar
el seu primer contracte discogràfic.
I primer no va tenir gaire èxit,
però després amb Pies Descalzos,
el 95,
es va convertir en una estrella latina
i d'aquí ja cap endavant,
no?
Fa un pop, rock, ritmes latins.
Jo crec que tothom més o menys coneix.
Shakira.
El vols dir agrada més,
el vols dir agrada menys.
També té una part molt social, eh?
Té una fundació Pies Descalzos.
Sí, l'anava a explicar ara, també.
Sí, sí.
Bé, ho pots explicar tu?
No, no, no.
El 97 va fundar la Fundació Pies Descalzos
dedicada a l'educació de nens i nenes
en situació de pobresa a Colòmbia
i també ha sigut embaixadora
de bona voluntat de la UNICEF,
impulsant programes
per garantir l'educació infantil
arreu del món.
La seva part negra
és aquesta persecució
per temes d'Hisenda.
Exacte.
Com que aquest és un programa de bon rotllo,
doncs no hi entrarem.
No, no, no volem entrar ja.
Si li toca pagar, que pagui,
que en té.
Sí, sí, sí.
I res, el que dèiem una mica
és això, que ella té...
Bé, en aquest àlbum
les mujeres ja no lloren.
Les mujeres.
Va ressorgir amb força.
I...
Bé, les mujeres facturen, no?
Facturan, facturan.
Sí, sí.
En himnes de superació
i en poderament femení,
que són potents.
El Piqué era més jove que ella.
Deu, deu anys més jove.
Deu anys més jove.
I després ha acabat marxant
amb una dona més jove que ell.
Que...
Bastant més jove que ell.
Sí, sí, sí.
Jo sempre...
Bé, no ho sé.
Mira, me'n reservo l'opinió
perquè estic en antena
i no es poden donar
determinades opinions,
però, bueno,
crec que la Shakira fa molt bé
de reivindicar el que reivindica.
Exacte.
A posar-se al seu lloc
i...
Sí, sí.
I no passa res.
I no es pot obligar
ningú a estimar una altra persona.
No.
Això és així.
No, està claríssim, està claríssim.
Jo no sé si soc molt de...
M'agrada més la primera època
de Shakira a mi de música.
A mi també.
M'agrada més la primera època,
però...
Que no aquesta.
Ara que l'han criticat tant,
doncs he pensat, mira...
T'ha solidaritzat.
Sí, una mica sí.
He pensat, mira,
ella l'únic que està fent
és treure
i la seva forma de treure
és la música.
És aquesta.
Sí.
I la música
que tu has dit
abans que tocaves guitarra,
la música per tu en la teva vida,
com la gestiones?
Què fas?
Què és el que t'agrada?
Bé, a mi realment
m'agrada de tot.
Escolto música de tot
perquè escolto la música
que escolten els meus fills,
escolto molta música clàssica,
m'agrada molt,
escolto tangos,
jo què sé,
escolto de tot.
Per relaxar-te què fas?
Per relaxar-me
no escolto música.
Per relaxar-me llegeixo.
Ah.
Prefereixo llegir.
Novela.
Novela,
a vegades no,
articles,
articles científics,
no té per què ser novel·la,
la novel·la també m'agrada.
Un article científic
per relaxar-te,
Déu-n'hi-do.
però així una mica
populetxos.
Entrem així,
amb el toc final.
Que quasi que l'he avançat,
perquè és això,
per saber una mica més
de la nostra convidada,
una mica què fa,
no?
Jo et preguntava,
com et relaxaves,
l'anava a preguntar,
fas bany de bombolles
o marató de sèries?
Què preferiries?
Doncs mira,
les dues,
estaria bé,
primer banyo
i després sèries.
I després una mica de sèries.
I si tens una reunió,
prefereixes videotrucada?
Jo prefereixo el plaç.
presencial.
Presencial.
Al tu a tu,
crec que sempre es guanya més,
es perd moltes,
per les videotrucades,
molt àgils
i es tardia molt de temps
i a vegades per coses ràpides
està molt bé,
però si vols aprofundir una mica,
jo penso...
has de trobar-te,
o sigui,
trobar-te de cara a cara.
I t'agrada més una festa
d'aniversari sorpresa
o una que t'ha l'anunci
i que et diguis,
no,
aquest ja l'he organitzat jo.
Com una amiga meva
que té 40
i em diu,
la festa està el dia
no pateixis que no és sorpresa.
Dica,
vale.
Jo també sóc una mica
antisorpreses,
prefereixo organitzar-ho jo.
No t'agrada tenir
tot controlat una mica?
Sí,
sóc una mica controladora.
Ah,
o sigui que tu això,
de festa disfreses
o nit de jocs amb amics?
No, no,
sí, sí,
jo m'apunto a tot,
disfrutona sóc,
però sorpreses així de...
sorpresa la nova...
Bueno,
està bé,
està bé.
I t'agrada més
caminar amb un itinerari
que tu saps què has de fer
o a vegades allò tombar
i sortir a caminar
sense rum fixar?
Sense rum.
Sí?
Muntanya,
platja?
Muntanya,
mira,
la muntanya,
com que la tenim tan a prop
que l'aprofito molt,
però la platja també m'agrada molt.
Però per caminar
prefereixo la muntanya.
Sí,
quins són els teus hobbies?
Que no n'hem parlat una mica.
Doncs mira,
a mi m'agrada molt jugar a pàdel,
m'agrada molt la música,
m'agrada molt caminar
per la muntanya,
la veritat és que tinc
hobbies senzils.
Així,
variedets.
I quin és el teu plat preferit,
de nova?
A veure.
El meu plat preferit
són els ous farrats.
Què dius?
Abans has dit una,
però era de Disney
i ja no sé si la trobaré jo.
Aquesta,
més per entendre
el tema de la salut mental,
perquè és que
l'explica molt bé,
la veritat,
la salut mental,
però una pel·lícula
que recomanaria,
pues,
Quedat Amilado,
em agrada molt.
Sí,
va ser impactant.
I una ciutat preferida?
A banda de Molins de Re.
Una ciutat preferida?
No ho sé,
Barcelona.
M'encanta Barcelona.
Sí?
Jo en viatxaria,
si poguessis.
Ja tinc tot el temps
i on aniries?
Jo tinc moltes gans,
moltes,
moltes,
d'anar a Estocolm.
Ah?
Mira que fa fred.
Doncs allà.
I per què?
No ho sé,
tinc moltes ganes d'anar.
Tinc ganes de conèixer
tota Escòcia
i vull anar a Estocolm també.
Sí, sí.
Al nord,
tu cap a dalt.
Jo cap a dalt.
Països nòrdics.
Nòrdics.
Bueno, sí,
jo hi he estat,
és maco, sí.
Sí, és xulo?
Sí, sí.
Volia fer les Highlands
i tot això,
m'encantaria molt fer-ho.
Sí, sí,
no, no,
està bé.
I a un lloc que hi hagis anat
i que diguis,
hòstia,
va ser el viatge a la meva vida.
A Mèxic,
a Mèxic,
que m'encanta.
Sí,
a l'estalla,
vamos.
Les dones de Mèxic
són també molt batalladores,
eh?
Sí.
Perquè tenen una societat
molt masclista,
molt difícil.
Bueno,
el que passa és que jo vaig veure
el Mèxic guai.
Clar,
quan vas una mica de turista.
Exacte.
I tu ets més de treballar sola,
bueno,
ja ho has dit,
en equip.
En equip.
En equip.
Tot i que de ser líder
en un banc,
deu ser una mica solitari,
també.
Bueno,
al final,
exacte.
El líder té aquesta cosa
de la soledat,
del líder,
és així.
En l'última decisió
l'has d'aprendre tu.
Exacte.
I alguna nit et passa sense dormir
per aquesta raó o no?
Mira,
ara ja no gaire,
abans més.
Em passo sense dormir
quan vaig a fer,
jo què sé,
una mala valoració,
vaig a dir alguna cosa
que sé que no agradarà tant.
Aleshores,
m'ho penso molt,
com dir-ho.
Tu treballes.
Sobretot perquè no és
una cosa personal,
és una cosa laboral,
res més.
Costa a vegades,
eh?
Costa a vegades.
separar coses.
I ets més de podcast
o de ràdio tradicional?
De ràdio tradicional.
Sí, total.
I la poesia o prosa?
Prosa.
Sí?
Poesia, no?
No, la poesia sí,
a més tinc un poema
que és com el meu preferit
i que em defineix molt bé.
I quin és?
El tinc aquí, eh?
Ah.
Sí, sí.
És un missatge trobat
que es va trobar l'any 1659
a una església
i no sabem qui el va escriure,
la veritat,
però diu coses molt boniques.
Sí?
Jo te'l passaré.
Ah, bueno,
ja me'l deixes.
Hi ha alguna sèrie
que estigues veient ara?
Ara estic veient
Juego de Tronos.
Què em dius?
Però si això està ja superado.
No l'havia vist,
no l'havia vist encara
i l'estic veient.
I què?
Una mica sang i fetge, eh?
Sí, sí, sí.
No sé, no sé, no sé, no sé.
I escrius?
Escric, però...
Les cançons.
No, bueno, les cançons.
Fa molt de temps
que no escric cançons, eh?
Però fa i les dietes
no he acabat de pillar-ho.
Hi ha dietes i ritmes.
Les dues coses?
Clar.
Home, volíem un disc a l'Ada Nova.
Feies una mica la melodia.
Més tens un nom sonor
per un disc.
Sí, sí.
T'imagines?
Home, jo crec que estaria bé.
Mira, veus?
Eli, si sortís d'aquí,
una cosa...
Bueno, mai se'n sap, eh?
Mai se'n sap.
I com a psicòloga,
ara, a futur,
en voluntariat,
ho estaves explicant,
però més amb gent gran,
més amb gent jove...
Mira, la veritat és que...
Amb famílies...
M'agradaria molt fer famílies,
m'agradaria...
M'agrada la gent adulta,
perquè crec que, bueno,
al final és aquí on pots treure'n usos.
Els joves estàvem agradant,
però trobo que,
com a psicòloga júnior, no?
Ara mateix,
doncs igual necessitaria
tindre més experiència,
perquè els joves són més impulsius i...
Bé, psicòloga júnior...
Sí, però diguem-ne...
Bé, no ho sé, clar,
al final també és veritat
que estàs començant
en un sentit professional,
però bé,
tant s'enja la banca
també et dóna una mica de bagatge, no?
He de dir...
Això sí, que has vist-te mucho.
He de dir, no?
Perquè al final has de fer una mica de...
Sí, la veritat és que
a mi m'agrada molt fer teràpies.
I totes les pràctiques que he fet han estat...
Sé que vaig fer teràpies molt
amb el col·lectiu LGTBI
i aquí has de treballar molt
el tema de l'estigma,
perquè al final és el nus del final.
I després vaig fer teràpies
amb una associació
que treballa a l'ansietat.
També m'agrada molt.
I a mi m'agrada fer teràpies
i m'agrada fer teràpies individuals
o m'agrada fer teràpies de grup,
però m'agrada el tu a tu.
Clar, i llavors és més fàcil...
Més que la investigació...
O anar cap aquí.
De psicòlegs no me'n recordo,
si hi ha més pel·lícules, ha d'aixís.
Sí, sí.
Bueno, totes les de Hitchcock, no?
No, però això és més psiquiatria.
Pàtric.
Sí, estem arribant al final,
la nova ha passat així superràpida.
M'enrotllo molt.
No, no, no, no.
Això és un tema meu, també.
A més, és que hem parlat
d'uns temes superinteressants
i uns més sèrius, uns més divertits.
Exacte, ja de tot.
Però molt contenta
que ens hagis acompanyat aquesta tarda.
Moltes gràcies.
Molt contenta d'haver-te conegut una mica més
i molta sort amb els teus projectes.
I gràcies, Eli,
per haver-nos fet, com sempre,
la part tècnica.
Recordeu, com sempre dic,
que estem al segle de les dones.
Queda molta feina a fer.
Podeu recuperar aquest programa
en podcast,
a la web de Ràdio Molins de Rei
o a les plataformes de podcast
i aquí seguirem explicant
històries de dones
que ens inspiren en l'art de la vida.
Notícies en xarxa
Bona tarda, són les 7.
Us parla Mercè Rura.
Gràcies.
Gràcies.