Aquí comença Heroïnes quotidianes.
Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir
i que ens inspiren al llarg de la vida.
Us parla Bego Floría i avui ens acompanya Patricia Cancelo Lorenzo,
escultora, galerista d'art contemporani, ets viguessa, de Galícia,
però estàs establerta a Barcelona ja fa molts anys.
Fas una escultura molt vinculada al ferro,
que és un tipus de material molt poc habitual amb les dones,
la forja, és molt poc habitual amb les dones,
i a més ets emprenedora perquè has obert la teva pròpia galeria.
La vas obrir el 20, 2020, tot i que ara l'has traslladat del lloc la vas obrir.
Bona tarda, primer de tot.
Bona tarda, Begoña, moltíssimes gràcies per aquesta oportunitat,
perquè a més el teu programa m'agrada molt,
ja ho saps que ja et seguia, ja feia molt de temps.
Vaig tindre l'oportunitat de conèixer-te a un mítim de l'Illa,
i el que passa és que no et vaig relacionar fins dies després,
que dic, ostres, no l'he dit nada i et volia felicitar pel programa.
No, però és veritat, perquè no hi ha molts programes
que donin veu a dones emprendedores
o a dones que tinguin alguna cosa que comptar.
Sí. Home, aquest programa el que vols és fer visible
les històries de dones que feu coses interessants.
Gairebé tothom fa coses interessants,
però alguns una mica més que uns altres, això també és veritat.
Però en tot cas, a mi de la teva història
el que em va agradar molt és aquesta singularitat,
de treballar en un espai que és molt difícil de sobressortir,
que és l'art contemporani, amb la cultura.
Bé, ja és difícil la cultura en general,
però l'art contemporani segurament encara és més específic.
Dins de l'art contemporani, l'escultura encara és més difícil,
i dins de l'escultura, l'escultura amb forja o l'escultura amb ferro encara és més difícil.
Per tant, m'interessa molt conèixer la teva història,
que la compartim amb les persones que ens escolten,
i per fer-ho començarem des del principi, una mica.
Molt bé.
Tu vas néixer a Galícia, ets la gran de tres germans,
i de molt petita ja vas haver de marxar fora d'Espanya.
Parles cinc idiomes i llegit?
Bueno, cinc. Parlo l'anglès,
el català, que ja veus que tampoc ho parlo molt bé,
el francès, que em defenso,
i després el castellà.
Cinc per què?
No ho sé avui llegit?
Potser perquè el portuguès es sembla molt al gallegó.
Ah, bueno, i clar, i el gallegó.
Clar, clar, clar, sí.
I el gallegó, i el gallegó, i el gallegó.
On ve la teva inspiració?
O sigui, explica'm una mica la teva trajectòria.
On comença la teva inspiració com a artista?
Des de petita.
Ja des de petita, quan jo menjava els plats,
jo no era gaire bona menjadora,
jo solament volia menjar el que a mi m'agradava.
Jo sempre jugava amb les formes al plat,
i després amb el pa, amb la massa de pa,
feia formes, i sempre formes geomètriques, curiosament.
i després a l'EGB.
Fèiem cada any el Rosalià Castro,
que era un col·legi que estava en Vigo,
que vaig fer l'EGB allí.
Sempre treballàvem amb el fang,
però clar, tots els nens, des de petits,
sempre tots els materials que cauen a les mans
els transformen.
I jo, doncs, era molt mala en matemàtiques,
era molt mala en física, en química,
però no era mala en...
En temes de...
En temes de plàstica, que es deia llavors, no?
Sí, sí, en temes de plàstica.
Sí, sí, sí.
I vaig començar amb el fang,
i del fang ho vaig...
Bueno, ho vaig tenir sempre com un hobby,
perquè mai m'havia plantejat viure de l'art,
a més de la generació que venim nosaltres,
això de ser actriz, ser artista...
Era difícil, saps?
Era més...
Un abogado, un mèdico, secretària...
Però, clar, les professions més liberals
costava una miqueta.
Però, bueno, jo també vaig tindre molta sort
perquè els meus pares tenen una ment molt oberta
i sempre em van a...
¿Cómo?
A apoyar?
Em van donar sempre suport.
Sempre és...
Haz lo que quieras,
que un plato de comida
nunca te va a faltar aquí en casa.
Molt bé.
Tamara, una de les tevas heroïnas,
la Josefina Lorenzo.
Sí, luchadora, trabajadora,
se quita la comida de la boca si hace falta,
pero no solamente para la seva familia,
que para su...
que para su...
Puntat,
para tu...
Es la persona más generosa,
es la...
Claro, que te voy a decir de mi madre,
pero si no fuera mi madre,
me caería muy bien.
Es molt generosa, molt treballadora.
Bueno, yo vengo de una familia
que mis padres se separaron
y mi madre pues cogió el rol de padre y madre
cuando ella clara ama de casa
y va, tendrá que...
Trabaya un mes en esa experiencia
y siempre a un sonriura.
Siempre hace un gran ejemplo.
Y luego es muy paciente,
que yo no soy nada paciente.
Se lo ha olvidado.
Sí, sí, sí.
No, no, de verdad.
Bueno, la admiro, la admiro.
Bueno, es que la quiero mucho,
pero qué voy a decir, ¿no?
Pero si la conocieras me dirías,
guau, es que no parece mi madre,
de lo buena gente.
Yo no digo que sea mala gente,
pero es que es un referente.
Bueno, digámosle que tú tens
un carácter diferente.
Sí, sí, yo soy más reactiva,
no tengo paciencia,
lo quiero todo para allá.
Me cuesta mucho ver grises
y mi madre siempre intenta educarme.
No todo es blanco,
no todo es blanco y negro,
también hay grisos
y eso es lo que marca...
Que no entraba ya.
Sí, sí, sí.
¿Y la teva avia,
la Julia Simón?
La Julia Simón, sí.
Que es avia per part de Mara.
Per part de Mara,
per part de Mara, sí.
Tengo una relación
més propera
amb la família
de la meva mare.
I clar,
la meva avia
era una dona de poble,
sempre vestida de negra
perquè va morir
el meu avi.
Jo recordo
amb molt carinyo
la meva infància
perquè, clar,
jugàvem
amb les vaques,
les ovelles,
els animals de poble.
Però, clar,
quan ets petita
no et dones compte
que això és un luxe, no?
Ho veus més com
ui, que nos vamos al poble, no?
I sembla com que
hi ha molta diferència
entre ciutat i poble
i després dius
ostres,
quina sort
he tingut
de viure tot això, no?
Mi abuela
cogiendo patatas.
¿Cómo?
¿Me río?
Enric.
¿Cómo se dice
me río en catalán?
Enric.
Enric.
Sí.
Enric perquè una vegada
ja estava agafant...
Però si vols
es posar en castellà,
no hi ha cap problema, eh?
Però mira,
això m'agrada
que també m'ho diguis
perquè, clar,
quan estic fora de Catalunya
tothom...
Ah, és que és clar,
si no hablas català
no se puede uno
comunicar en Catalunya.
jo porto aquí
més de 20 anys,
però, clar,
a la meva casa
parlen gallec,
sempre tinc 30 mudanças
encima,
i, clar,
no és fàcil
que jo practiqui
molt català.
i passes mitjans
fora de Catalunya.
Sí, sí.
Perquè passes mitjans
i després ho explicarem
entre Dinamarca
i Alemanya.
Sí, això mateix,
que l'Amaní
de finals d'avril.
És a dir,
que no estàs aquí sempre.
No, no,
i això que dius tu
del català,
clar,
tothom,
ho canviem,
no, no fa falta
però agraeixo,
però, clar,
com que és més còmoda
parlar en castellà,
o sigui que és clar
que se puede hablar
castellano.
El que passa
és que quan parles
del sentiment,
jo sempre dic
que sempre vas
a la teva llengua materna.
i quan connectes
amb la teva àvia
parles d'un sentiment.
Ai, de veritat que sí.
Sí.
Claro.
No?
Bueno.
Sí, sí, sí.
A més, mira,
a ella li costava
molt escriure
i per fer la segona
assignatura
trigava molt,
anava molt lenta,
però després mirava
el cel i deia
mira,
ho va llover,
mira,
ara no és bon moment
per aconsexar això.
O anàvem pel camp
i deia
mira aquestes hierbas,
vamos a tomar-les
per el dolor de barrigues,
que era una sàvia,
una sàvia de la...
Bueno, el meu avi també,
el meu avi també.
però clar, això ja es perd.
Ja no...
I en el moment teu actual vital
de la teva àvia,
de la teva mare,
què és el que més guardes
o què és el que més tens,
què és el que més t'inspira d'elles?
O tu portes en l'esforç.
L'esforç.
El lluitar pel que vols,
ser constant
i el no,
que te sirva com empuje.
Saps?
Si vols alguna cosa,
vete a por ella
i lluita por ella
i focalízate'
perquè si vols...
con esfuerzo
se consiguen las cosas.
Tu tens una trajectòria artística
que combina tècnica,
emoció,
molta força expressiva,
passarà que jo
t'he de dir que,
clar,
m'ha sorprès sempre,
jo no soc experta en art,
però...
Però tens molta sensibilitat,
no diguis això.
Moltes gràcies,
moltes gràcies,
però el que vull dir-te
és que no,
que sempre m'ha sorprès,
no?,
la capacitat que té
un material,
que en principi és fred,
encara que vingui de la calor,
en transmetre tantes coses,
no?,
que és molt interessant.
Mira,
m'agrada que em diguis això,
perquè, clar,
moltes vegades
quan la gent entra a la galeria
o veu una obra meva,
sempre pensa que és un escultor,
no una escultora.
I, clar,
és que això és molt important,
el que has dit.
el ferro és un material,
és molt...
tu veus i sembla molt fred,
però després,
amb una mica de calor,
amb una mica de técnica,
es doblega molt fàcilment.
Jo me identifico molt amb el ferro,
perquè moltes vegades em diuen,
ui, és que tu eres com molt directa,
eres molt fuerte,
sí, sí,
jo soc forta,
però també lloro por detrás,
i el ferro és com una miqueta com jo,
no?,
fora,
fuerte,
i per dins també fort,
però amb consensibilitat,
no?
Sí, sí, sí.
Pots transformar qualsevol material
que tingui unes característiques,
les pots transformar en unes altres.
Has exposat a moltes galeries,
no faré una llista molt llarga,
quina és la que t'ha fet més il·lusió?
La primera de tot.
Quina va ser?
Va ser en Palma de Mallorca,
quan jo crec que va ser el 98,
al Camp Icafort,
era la galeria,
era una galeria que era d'artistes emergents,
i em va recomendar Pep Llabrés
que tenia una galeria molt més gran,
amb artistes molt més consagrats,
perdó,
i clar,
la primera vegada que vaig fer,
una individual,
i a Mallorca.
La recordo molt bé,
a més també era uns altres temps,
i es va vendre tot,
Begoña,
tot,
és que clar,
abans de la crisi del 2008,
era un altre tema això,
i clar,
deien,
oye,
que ha venido a más muchos hoteles,
que volían comprar,
mira,
que em diuen que si le hacemos este descuento,
i jo vende,
vende,
digo que tengo que traer la obra en el barco otra vez,
y es mucho dinero,
digo,
tú vende,
tú vende.
не,
idea,
que se que le hacen mucho más alto,
molta il·lusió. I després la de la Generalitat
aquí a Barcelona,
que fins als 33 anys
pots participar perquè et seleccionin
i jo complia aquest any o 33.
I jo vaig dir, perfecte,
va, és la meva última oportunitat.
I vaig estar treballant moltíssim
perquè, clar, en aquell moment jo tampoc tenia
gaire... No és que tinc ara diner, però,
clar, recogint frutos vas
fent camí, no? I en aquell moment
recordo que tenia que escollir entre
gasolina per venir a Barcelona, material
per treballar i vaig estar tot un any
treballant per aquesta exposició i, mira,
em van seleccionar. I en aquesta
sí que, bueno, em vaig emocionar molt
perquè era aquí a Barcelona i, clar,
és mi terra d'adopció i era com
oi, que estic treballant
molt, vinga, que també
vull devolver
tot el que... Sí, retornar una mica
a la societat que t'havia acollit, no?
Això mateix. Tu utilitzes
això, materials com ferro
i has estudiat història de l'art,
esforç artística, ceràmica, temes
d'artesania, no? Sí, sí.
Disseny gràfic. Disseny gràfic.
I també periodisme de comunicació. Sí, sí.
Perquè los medios de comunicación me daban
los medios para seguir en el mundo
de l'arte. Bueno, ja saps que al principi
de tot i moltes vegades durant molts anys
no pots viure de l'art.
I, clar, jo estava fent
en la ràdio de Luis de l'Olmo,
que, maravilloso
periodista, feia
cinc minuts en un petit programa
que era un magazine, bueno, el programa era gran
però jo tenia una petita secció. Tenia un espai petit.
I, clar, és que buscaven una periodista
especialitzada en art, no la trobaven
i un director va dir
oye, yo conozco un artista que además habla mucho
y abans los segundos contaban mucho
y vaig començar
cinc minuts de programa i després va anar
tot bé i vaig tindre a estudiar, clar.
I vas començar amb aquest món, no?
Que, bueno, vas estar
a Punto Ràdio, que era aquesta
emissora, no? Sí, després...
Però després vas estar a Onda Rambla, bueno, Onda Rambla
a Punto Ràdio, després vas estar al Canal
Bajo Aragón, a Castilla-La Manxa
a Televisió, també. Sí, vaig
passar de la ràdio a la televisió
que quan vaig passar de... perquè, clar, aquí a Catalunya
no em volien, no em volien, no és que no em volguessin
però, clar, el meu català és el que és
t'ho imagina't jo com un micro, oiga, i digo
¿cómo se traduce esto? No pot ser, no pot ser.
I, clar, no vaig
tampoc tenir el nivel C de català
i vaig tindre que anar-me, doncs,
fora. Amb altres llocs. Sí, amb altres llocs.
I per què acabes a Catalunya? Com és que arribes aquí?
No, perquè aquí, als 15 anys, va haver
una crisi al 90...
Jo vaig arribar aquí
en 1985,
en 1985,
i va haver una crisi durant els 80
a Galícia. El meu pare era
delineante, tenia una empresa constructora
i, clar,
a Galícia van ser uns anys horribles
i van tindre que migrar, doncs,
cap aquí, bueno, el gallego sempre migra.
Hacia Alemanya, hacia Francia...
Yo creo que tenemos un gen de mudanzas
en nuestro ADN.
Sí, sí.
Sí, i van vindre aquí
i...
Jo, perdona.
No, no, tranquil·la.
Que cuando em poso nervios
empiezo a tosir.
No, claro, aquí ens relaxem,
que això és un programa relaxat,
no? Passa bé.
Gràcies, gràcies.
No, i...
I llavors vau arribar aquí
amb la família, vols dir.
Sí, amb els meus pares
i els meus germans petits,
però també et dic que al principi
jo no volia quedar-me, eh?
El primer any, clar,
parlàbais en català.
Jo no me entendia,
no entendia.
Echava de menos a mi abuela.
Me nacían orzuelos
de llorar de
quiero volver a Alemanya.
Clar, jo venia
de una ciudad pequeña
i de repente llego aquí,
me recordo,
Plaza Francesc Macià,
Los Luminosos,
quan estava el Pókins,
i, bueno,
tots els ròtulos
en els edificis.
Per a mi,
esto era com Nova York.
I era clavuà,
on estic,
no era massa gran
per mi tot això.
I després,
el caràcter era diferent,
també,
però, bueno,
després de 8 o 9 meses,
ja no m'equipo.
I quan vas decidir
que ja sí que podies viure
només de l'art?
En quin moment
de la teva vida
fas el clic?
El 2010,
quan estava a Castilla-La Manxa
Televisió,
doncs portava allí
6 anys treballant
i lo mateix.
Los medios,
cometaban el medio
i va haciendo mis exposiciones
i què va passar?
Van fer un canvi polític
perquè era l'autonòmica
de Castilla-La Manxa
i van anar fora
400 i pico persones.
Sí, sí, sí.
que un dia naixó
va sortir molt poc
a les mitjans
i, bueno,
nos pagaron 8 dies
per any treballat.
O sigui,
bueno,
horrible.
Però és un altre tema
que ja ha passat
i ja està.
Però, bueno,
aprovecho i lo digo.
Molt bé.
I, doncs,
ahí,
clar,
el 2010
jo estava
a Madrid
perquè Guadalajara
no m'agradava
per viure
i la televisió
estava la delegació
de Guadalajara
i jo vaig pensar
a veure
perquè està tota la vida
fent això
perquè també m'agrada molt
el món
de...
A més,
mi programa
era muy informal.
Era Castilla-La Manxa en vivo
que anabas
pels pobles
buscant...
Clar,
era molt divertit.
No era nada...
No era monòton.
Això mateix.
Sí.
Era monòton.
i, doncs,
al cap de sis mesos
em van trucar
una altra vegada
però ja des d'una productora.
Llavors,
ja les condicions
que eren pèsimes
i jo dije,
oi, no.
Digo,
si no lo hago ara,
¿cuándo lo voy a hacer?
i el 2010
vaig dir
me lanzo de cabeza
pase lo que pase.
Digo,
como tenía unos años
de paro.
Digo,
pues lo voy a aprovechar
lo capitalice
para comprar material
y todo.
Y aquí vas a arrencar.
Sí, sí.
Ya pagando autónomos,
todo.
Sí, sí, sí.
I com és que vas anar
cap al ferro?
I no cap a la pintura
o cap a l'escultura
de ceràmica
o altres materials.
Potser fins i tot
més fàcils
de gestionar,
diria jo,
no?
Totalment,
totalment.
Sí,
tot necessita tècnica
i va ser de casualitat,
la veritat,
perquè jo el ferro
mai m'havia cridat l'atenció.
O sea,
mai per treballar.
Habia probat la fusta,
la ceràmica,
fundició,
alabastra,
perquè jo sempre dic
que els artistes
tenen que provar
moltes tècniques
perquè soms com alquimistes.
És que si no controlas
la tècnica,
no controlas nada.
Clar.
I clar,
i jo,
espera,
que si no me vull
por les ramas,
que jo soc com els monos,
vull por totes parts,
vull contar tot
i després no sé
per on voler.
Escultura.
I a la jocha
jo feia un,
bueno,
estava fent allí uns cursos
i el portero
de la jocha,
jo li vaig a ensenyar
mis esculturas
en plan,
supermodesta,
en plan,
mira lo que hago,
como un juego.
I me dice,
guau,
aquí tienes algo.
I jo,
què va, què va?
Digo,
si ven al taller
i veràs que hi ha molta gent.
I les enseño
als professors
de la jocha
i em van d'una una beca.
A la jocha de Barcelona.
A la jocha de Barcelona,
sí.
Abans estava a Esplugas.
I va
i no me ofrecen
una beca del hierro,
claro,
jo digo que no,
perquè no me atraia
para nada.
i després quan vaig turnar cap a casa,
conciència social.
Que en esta vida
hi ha molt poca gent
que té la mente col·lectiva,
sempre individual,
i jo intento educar-me
per atender col·lectiva.
I jo dije,
jo,
Patricia,
quanta gent
que ríes tu oportunitat
i no la té.
I no la té.
I tu,
ay, no,
és que el hierro no,
és mi material.
No, no,
pues lo pruebas.
I vaig turnar,
és que a veces
me riño a mí misma,
eh?
I jo està bé.
I vaig turnar
i les vaig dir,
oi,
estic todavía,
sí,
sí,
que estàs a tiempo.
És que,
Begoña,
tenien que haver grabado
ese día,
però abans no havia
el tema este
de les xociales.
En aquel moment
a mí me agradaba molt
tot el tema
del monegixi
egipcio
e intenta...
El seroglifes
y ese tipo de cosas.
Sí,
y doncs,
ya estaba,
bueno,
ya hay mucha,
hay mucha información
sobre esto,
no es que yo sea
ningún genio
ni mucho menos,
pero los símbolos,
pues tienen unos significados,
me atraían mucho.
Y entonces cogí,
en ese momento,
dos dioses egipcios
de 20 por 20
y los trasladé
a dos metros.
Mis primeras esculturas
de hierro
son dos metros
de escultura,
los perfiles,
que luego fueron seleccionados
en un concurso
y el profesor
de la yotxa me decía
pero tú ya habías
tócate el ferro
y yo que no,
que no.
Y el olor,
el sonido
de la radial,
el fuego,
va a ser como,
no sé.
Como un flechazo.
Sí,
totalmente,
totalmente.
Como un amorament subtat.
Ahí sí,
como que los corredores
de coches
siempre digo
ay,
a mí me pone
el olor del caucho,
pues a mí me pone
el olor del hierro.
Y luego,
claro,
los útils,
las herramientas
tienen unos sons
muy particulares
y además protestan.
La lima,
depende si la usas
mal o bien,
xirria
de una manera u otra.
Es verdad,
sí,
sí,
parece que les duele.
La lima
tendría que hacer
así,
así,
y hace
malamente.
Bueno,
a ver.
Ya,
ya te entén.
Sí,
o después
las molas,
los discos
que ficas
a las radials,
también,
si no los ficas
según
quina dirección,
quina ángul,
doncs también
tenen un son.
El material de protesta.
Sí,
sí,
sí,
és curiós.
I tot això
ho vaig aprendre
també
gràcies a París,
que va ser un senyor
que vaig conèixer a Besalú
con 77 años
y estuve con él 10 años
y me va enseñar
muchísimas cosas.
Que ella era artista.
Ella era así,
el forjador de toda la vida,
el mañá,
de toda la vida,
des dels 6 años
y mira,
hi vaig tindre sort
cuando estaba a l'escola
de Bellas Arce de Olot
que, bueno...
El vas conèixer,
les connexions de la vida
que son importants,
a vegades.
A vegades no,
sempre,
sempre,
sempre.
Yo sempre digo
siempre para bien
o para mal,
que intentemos que sea
siempre para bien,
pero fue un regalazo
de la vida.
Bueno,
al principi iba a ser molt du,
no me quería en el taller
porque era mujer.
¿En serio?
Sí,
sí,
tan,
y claro,
es que a mí
me donaban trabajo
por Sedona.
Surtíem de la facultat
o de la escola de Bellas Arce
y donaban trabajo
als nois
y a mí
se emprendían
las altas temperaturas,
la fuerza
y yo,
pero si son pesas petitas
y yo,
yo darme una...
Donarme una oportunitat
y una máscara
o lo que sigui,
¿no?
Sí,
sí,
pero mai,
mai,
mai.
Y él,
porque yo fui muy insistente,
encontré a estar bajo un taller
de cerámica,
me apunté a la escuela
de Asar Yolot
y fui y le digo,
ahora solamente
falta trobar una casa,
vaig trobar
para compartir
vivienda
con una noia
y como
seis meses
allí cada día
hola,
hola Parés,
hola,
això no es un joc,
això no es un joc
y yo,
no,
ya sé que no es un joc,
pero podría
donarme la oportunidad
y me la dio,
que no es machismo,
me la dio con la escoba,
la prenen
se te comenzar
desde...
Des de baix.
Eso mateixa.
I vas comenzar
escombrant el ferro.
Sí,
escombrant
todo lo que
ensuciaban los otros.
I per què
aquesta mirada?
T'ho has trencat
d'estereotips,
i a veure.
Sí,
i tant,
bueno,
y todavía
costa encara
per trencar,
però en canvi
també han sigut
molts homes
que han...
Confiat en tu.
Sí,
sí,
era com una contradició,
els que et miraven
en plan,
què hace esta aquí?
Després són els que
quan tu ja demostres
són els que...
Et donen suport.
Sí.
I per què?
Per al tema físic,
simplement,
és que les noies no...
Clar,
perquè tothom té el cap xillida,
no?
Que és com el gran...
Sí,
o teiza,
xillida,
gargallos...
Clar,
i les peces són grans també,
no?
Són...
les teves són mitjanes,
no?
Sí,
sí,
bueno,
ara faré una de tres metros
a Dinamarca,
que és la més gran que he fet,
i tinc una d'un metro
al recintat modernista de Sant Pau,
una d'80 centímetres
al monasteri de Pedralbes,
i creo que
per ara ninguna más.
Ai,
monasteri de Pedralbes,
vull que m'expliquis
aquesta història.
Ai,
com sorisaura,
no?
Sí,
perquè sabeu,
no sé si les persones
que ens escolteu
ho sabeu,
les monges de clausura
al monasteri de Pedralbes
fa molts pocs dies,
avui estem a 10 de març,
que han marxat,
perquè eren tres,
no?
Les que han hagut de plegar
perquè no hi havia prous,
i tant.
I jo,
buscant informació teva,
vaig veure que tenies
una relació molt maga
amb una de les monges d'allà,
perquè ella també és artista,
és fotògrafa.
Sí,
i és meravellosa
perquè ella fa fotografies
amb els reflexos del cristal.
Per exemple,
ella ve,
obre aquesta finestra
que té cristal,
ella la va movent,
i amb la càmera
va jugant
amb el cristal per davant,
i clar,
quedan reflexes
que tothom pensa
que està utilitzant
el programa Photoshop
o qualsevol.
No, no,
és meravellosa.
O sigui,
les seves fotografies
són totalment artesanals
i meravellosas
i ens van conèixer,
com dius tu,
les casualitats
o coincidencies,
en una exposició solidària,
perquè les dos
sempre fem exposicions solidàries,
no tenim res a veure
una amb l'altra,
no son el arte,
perquè mira,
ella és religiosa,
jo no soc creyente,
però bueno,
el respeto ante todo
és mutu,
ella me cuenta,
intenta acercarme a la iglesia,
jo la escúch,
però sobre todo
el tema del arte,
perquè, clar,
té un corazón tan bonito,
és tan bona gent,
és que és com una niña
que nunca ha salido
aquí al mundo
y tiene esa inocencia
que además
la transmiten los ojos,
que dices tú,
qué bonito
que todavía haya gente
que crea
que la humanidad
toda es buenísima.
Parlaves que has fet
també de projectes solitaris,
un dels més importants.
Aquesta setmana,
en aquest programa
el podeu escoltar,
les persones que ens escolteu,
segurament en un altre moment,
perquè el deixarem en podcast,
però avui,
que és 10 de març,
és la setmana
que d'aquí cinc dies
commemorem
l'estat d'alerta
del Covid
que ens vam tancar tots
l'any 2020.
En aquella època,
que jo crec que és important
que la recordem,
a vegades hem oblidat molt ràpid,
tu vas participar
en un projecte
que va ser
molt solidari.
Bé,
has participat
en molts projectes solidaris,
però aquest en concret
va ser un projecte difícil
pel moment que era,
i que també hi vas posar molt.
Explica-ho una mica,
és el projecte
de l'Hospital Sant Pau
que vau fer
una recollida
de fons
pel Covid
molt important.
Sí,
sí,
va ser
a tots els nivells,
no solament econòmic,
perquè van recaudar
55.000 euros,
sinó
tota la gent
que venia,
molts havien perdut
alguna persona,
les infermeres,
doctors,
camilleros,
baixaven
com per relaxar-se
una miqueta,
però clar,
no ens podíem tocar,
o sigui,
teníem que mantindre
la distància,
i a vegades veies
que baixaven llorant
i plorant
i no podies fer res
i te li deies
ostres,
t'abraçaria
però no puc,
i això sí que va ser
el més difícil,
el distanciament,
me'n recordo
una dona,
ai,
mira,
ara m'emociono jo sola,
Polinesa.
Bueno,
però és maco això,
és maco.
Una dona que havia perdut
la seva germana
i visquien
les dues juntes,
i va entrar
i, clar,
caminava,
ja era molt,
molt gran
i venia
amb la mà
amb un bitlletito
de 20 euros
i, clar,
estava com perduda,
perduda,
perduda,
i jo vaig anar
de seguida
i li vaig dir,
ostres,
perquè, clar,
no caminava molt bé,
és que no sé
si puc donar-te el braç
perquè t'apollis
i ella et diu,
sí, sisplau,
perquè abans era
la meva germana,
el meu bastó.
Que m'agafava
i ara no hi ha ningú.
I ara no hi ha ningú
i es va morir
fa poquet
i vull ajudar.
I, clar,
no teníem res
de 20 euros
perquè totes les obres
m'en havia des de 100,
200,
i, clar,
la vaig enganyar
una miqueta.
Jo,
mira,
mira,
quina obra li agrada
i ja va aquesta,
doncs ja està,
aquesta costa 20 euros,
no?
Però va ser
que maca,
que maca,
perquè tenia una pensió
de 400 euros
i venia per ajudar.
Amb 20 euros,
sí.
Bueno,
això et reconcilia
amb la humanitat.
Sí.
Una mica com l'art,
també,
no?,
que et reconcilia
amb la humanitat.
Sí,
perquè l'art
surt d'aquí dins,
surt dins de nosaltres,
és expressió,
és sentiment,
és moviment
i tot això tenim
que ho aflorem
a través de materials
i intentem
que la gent
connecti amb això.
Clar.
Sí,
sí,
però sí,
va ser un projectazo,
van treballar molt,
molt,
molt,
des de dilluns
a diumenge,
mira,
solament et dic
que veient
els del Recinto Modernista
de Sant Pau
tot el treball
i esforç
que estàvem fent,
posien gent
de la seva plantilla
a treballar amb nosaltres,
o sigui,
superagradecits.
I va ser una passada,
55.000 euros,
és que va ser una passada.
Molt maco, molt maco.
La gent és maquíssima.
Tu participes
en més projectes,
Sí, sí,
no i tan,
i tan,
cada any,
quatre,
o,
bueno,
aquest any
només he participat
en tres l'últim
base a Mladana,
però,
clar,
com que tenien projectes
fora,
no vaig poder fer
lo que els artistes
deia,
venga,
hacemos otras solidarias,
que és moltes treballes,
que la gent ve el montatge final
i no sap tot
lo que hi ha darrera
perquè sorti ve.
Clar.
i després també passa
que els artistes,
jo ho entiendo,
per exemple,
el recint amodernista
de Sant Pau,
alguns se enfadaban
perquè no los havia puesto,
clar,
jo era la comissària
i jo les deia,
això és treball
i aquí tenim que tenir clar
quins estils
poden salir
més fàcil
o quins estils
poden cridar més l'atenció
perquè hi havia un artista
que no va vendre res
però,
clar,
era com el reclamo,
no?
Clar.
I és difícil també treballar
amb aquests equilibris.
Sí,
amb aquests equilibris.
Perquè el vostre món
és una mica d'egos,
també.
Uf,
i jo el meu,
a veure,
ho he de controlar també,
saps?
No és fàcil,
sí,
sí.
Ui,
madre mia,
de verdad,
fins que no vaig obrir
la galeria.
Això és el que volia preguntar-te
perquè en aquell moment
també vas obrir la galeria
que era un moment
que era de pandèmia.
Era molt dur,
sí.
Era de pandèmia.
És que jo estava a Irlanda
i, clar,
fora ens tracten molt millor
que aquí
i jo vaig tornar...
Als artistes.
Ah, sí, sí,
al món cultural,
en general.
És triste
perquè mira que vivim
molt bé aquí,
tenim moltíssims privilegis,
però la cultura
no és...
No es valora igual.
No es valora igual,
sí.
La cultura...
Fuera
és un plus
per a la societat
i aquí
és més com
alguna cosa
decorativa,
que ens entretien.
Sí, sí,
me parece muy bien,
hay que entretener,
pero no solamente
entretenimiento a la cultura.
Clar.
Sí.
I llavors estaves a Irlanda,
vas venir aquí...
Sí, sí, sí.
No, no,
jo et reconecto.
Gràcies.
Vaig venir aquí
i ja no vaig poder
tornar a Irlanda.
Jo soc autònoma,
clar,
estava pagant autònomos
i...
¿Y qué va a passar?
Doncs, bueno,
bajaran los alquileres
i jo dije,
pues,
voy a aprovechar.
I vaig subir
a Travesera de Gràcia,
claro,
lo que podia pagar,
que era un local
que estava muy bien.
Els propietaris
van portar super bé,
porque, claro,
digo yo,
mira,
yo soy autònoma,
soy artista,
que era tan fácil
como que me dijeran,
tu economía es inestable,
pero van confiar en el proyecto.
Yo les dije,
es que aunque tenga
que ponerme
a vender flores
en la calle,
tenga que limpiar
cristales de coches,
digo,
yo os voy a pagar.
Digo,
lo tengo claro.
¿Y qué va a pasar?
Que la vida
siempre recompensa.
Va a surtir
a la vanguardia,
con que había turnat
y que había uber...
¿La galería?
Bueno,
encara no era galería,
era taller-galería d'art.
Y me recuerdo
que había otra
que era Galería Felicitat.
No sé si aquí
o a Hospitalet.
Bueno,
eran dos que cubrían
durante la pandemia.
y claro,
¿qué va a pasar?
Que van vindre artistas
porque, claro,
museos,
galerías,
todo cerrado
y yo he trabajado
12 años
en galerías d'art
y cuando me jubilara
quería montar
una galería,
pero no ahora,
pero bueno,
va a sortir
y ponía taller-galería
y dos años después
vaig tindre
una otra oportunidad
y vaig muntar aquí
a través de Granados.
Que ara la tens
on la tenim?
Se la poneu a veure
a carrer Enrique Granados.
Enrique Granados 82
entre París,
Córcega,
Córcega y Rossellón.
Molt bé.
I ser galerista,
de ser artista,
quines són les diferències?
Uf,
són molt grans
perquè jo no sé ser galerista.
Aquest és el problema.
Soy demasiado idealista
para ser galerista.
A veure,
la galeria està funcionant
i tinc llista d'espera.
D'artistes que volen exposar.
Sí,
d'artistes que volen exposar
i ara tinc tot tancat
fins al 2026,
o sigui que això funciona.
Inclús hi ha mesos
que jo rento la galeria
a grups d'artistes
per exposar.
O sigui que encara
que tinguin que pagar
a vegades
estan d'acord
i ho fem.
I venen, sí.
I quina era la pregunta,
Begoña?
Que la diferència
amb artista.
És molt.
Perquè clar, tu surts
d'un món molt individual
i molt de crear,
no?
Un món molt emprenedor
i molt de números
i de gerència també,
no?
Sí, molt, molt.
I això és el problema
que em costa molt.
Quan he d'entrar
als trimestres,
bueno,
mi gestora sempre me dice
te vas a canviar
de gestora
perquè és un desastre.
O sigui,
el que la gent
triga 10 minuts
sense fer,
jo per una factura
podo estar media hora.
Tu imagina't una factura.
Clar.
I per què vols ser galerista?
O per què ets galerista?
No vols ser,
sinó que ho ets,
ho ets.
Sí.
Perquè bui estalvia
als artistes tot això
que va a ser molt difícil
per mi llamar a puertas
i més en la generació
que venia,
que no hi havia
com a bui en dia
internet,
per trubar,
les galerías,
tenías que llamar a puertas
i era molt frustrant.
Sabes?
Llamabas,
és que no tens experiència.
Ah, és que tens que respondent
en el extranjero.
Ja, bueno,
és com quan busques treball.
I aquí a España,
a Catalunya,
hablo en general de España
perquè clar,
jo cogí la maleta,
me fui a Madrid,
me fui al País Vasco,
clar,
buscant oportunitats.
Una maleta
en la que he de dir
portaves més escultures
que roba.
Sí,
és així,
és així,
sí,
sí,
de veritat.
Si no t'hi cabia la roba.
No, no,
i clar,
el dinero era el que tenías,
tenías que hacer malabares
para poder llegar
a final de mes
i clar,
era enviar empaqueteria
que era impossible
o llevar-las tú contigo
i jo pensava,
bueno,
és igual,
pues me pongo unos pantalones
quatre días,
vale,
llevo ropa interior,
tal,
i ja està.
Sí,
això és veritat
que primero,
a veces,
se me caían lágrimas
perquè,
claro,
a veces las maletas
pesaban mucho
i arrastrando
i no,
i no,
i llamabas una puerta
i no,
i no,
i a veces jo pensaba,
vale la pena,
i jo,
sí,
sí que vale la pena,
venga endavant.
I clar,
la meva debilitat
són els artistes emergents,
però perquè jo sufrí mucho
i més dona
que ets del ferro
i que ningú et volia
i que tenías que demostrar
sempre mucho més
i era molt frustrant.
És que,
sempre ho dic,
no teníem ni guants de treball,
els guants doblats
amb cinta aislante
en els dedos
perquè eren grans.
Els monos de treball
enormes
que se tenen enganchades
en les máquines
i les botes
de punteres d'hierro
no encontré unes
fins fins fa
dix anys
que me compré
tres de golpe.
Clar,
te tenen que proteger
els dedos
però no protegien nada,
me quedaban enormes.
I després tot el dia
que eras com un mono de feria.
És que,
això sí que no m'agrada,
ja,
si potser ara no m'agrada
que mire
quan treballu per això,
perquè es posaran
un amun
de el 80% o més,
així.
A mirar-te.
Però a mirar
i a reir.
Ah, ja, ja,
noia,
fes-lo així,
fes-lo així.
Mira,
ja me pongo nerviosa
pensándolo.
I tienes que ser cordial
perquè, claro,
no era mi taller.
Clar,
però et vas obrir camí.
Sí,
això sí,
con mucho esfuerzo,
però, claro,
los sueños
hay que sudar.
¿Has obert camí
amb dones
que s'han dedicat
a la forja
després de tu?
A la forja?
Bueno,
al ferro.
És que saps què passa?
Que sempre que venen estudiants
de forja,
sempre que venen
i que quieren pedir ajuda,
sempre són homes.
Nunca m'ha venit
d'una xica.
M'han venit...
Han vingut dones,
és curiós,
han vingut dones
d'historiadores d'arte,
algun artista,
però no del ferro.
Sempre que han vingut
i que he pogut
ensenyar una miqueta
o transmitir una miqueta...
Sí,
perquè tu també fas de profe
també ara,
no?
I fas també de jurat...
Ah, sí,
això sí,
d'un concurs
que fa dos anys
Lluís,
que és el que organitza
el concurs
al Passeig Sant Joan,
que aquest any
hi ha un premi
de 3.000 euros,
doncs clar,
va a veure
com treballava
i va a muntar
un concurso
que em hizo
molta il·lusió
en Patricia Cancelo,
que és la tercera edició.
Que bé.
I soc jurat
en aquest concurs,
sí, sí.
Està molt bé.
Sí.
Bueno,
sí que estàs sent reconeguda,
tu et sents reconeguda ara.
Em sent més reconeguda...
És que,
saps què passa?
Que he tingut
que treballar tant
i continuo treballant tant
que moltes vegades
no me doy cuenta
de lo que estoy haciendo.
Clar.
Saps?
I, clar,
quan aconsegues una cosa
és, vale, sí,
però és que tengo que seguir.
I a vegades em diu
a la gent que em coneix,
però, Patricia,
párate, mira que has aconseguido.
Jo sí, sí, sí,
però tengo que llegar allí, va.
I tinc d'aprendre
a valorar
tots els premis,
tot el que estic fent.
Bueno,
perquè el llistat de premis
no el diré jo ara,
qualsevol que vulgui
buscar una mica
el teu currículum,
és molt llarg.
Sí, sí, sí,
però, clar,
és que tens que demostrar
tot el dia
demostrant,
demostrant,
demostrant.
És que és ahí, sí.
i ara m'explicaves al principi
que avui que...
Bueno, l'últim, no?
Has estat seleccionada
per participar, no?
Per la segona vegada
a Alemanya
a l'exposició anual
de Rob Berking Museum.
Sí, que vaig invitada
com a artista internacional
i això, clar,
m'era una alegria enorme.
I vas fer els premis
Copa Amèrica
de Vela Inclusiva.
Sí, sí,
estava...
Sí, sí, no, no.
Sí, a més,
és la primera vegada
que es celebra...
Que es fa Vela Inclusiva.
Sí, sí, aquí a Catalunya.
I tu vas dissenyar el premi.
Sí, tres premis,
molt contenta.
Veus?
A veure, no?
Al final...
Bueno, dic els últims, eh?
Però vaja,
que tens...
Has sigut també finalista
del Premi Act Barçat de Barcelona.
Bueno, i a més has tingut obra, no?
El Guggenheim,
el MACBA...
Els punts de venda, sí.
No?
Els punts de venda, no?
Sí.
El Centre de Cultura Contemporània,
el Moció Picasso,
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Treballant, treballant,
és que és el que queda.
I a més,
hi ha...
I ahí fora hi ha molt talent.
I si vols aconseguir alguna cosa,
tens que treballar molt
i seguirà delante.
I seguirà endavant.
Però ara estaves
que ho volia acabar d'explicar.
Sí.
Ara estàs amb aquesta...
Diguem-ne...
Reconeixement
a Dinamarca i Alemanya.
Sí, sí.
I per tant,
passes mig any
i una mica fora.
Sí, sí.
Abans anava
al novembre,
desembre,
ja nefabre,
però, clar,
la última vegada
vaig estar 22 dies
durant la Covid
encerrada en Casa del Frio,
que jo li deia al galerista
per favor,
tràm'hi-me comí
al supermercado.
És que era horrible,
menys 11 grados.
Clar, no estem acostumats.
Em feien fotos,
la gent,
perquè jo hi va
capa, capa,
causa,
xaqueta,
bufanda,
tals,
que no me podien ni mover.
I em feien fotos,
perquè deien,
i aquesta d'on surt?
I ara, clar,
ja vaig a finals d'abril
perquè hace frío,
però no tant.
I encara
tenim que anar
com a contrajes d'esquí.
Però,
i com és que
t'has obert camí
en aquests països?
Doncs un galerista
de Dinamarca,
de l'Onesgo,
el de Kolding,
es va posar
en contacte amb mi
i van fer una exposició
que fue una pasada.
És que,
és feo que lo diga,
però és verdad,
fue muy bien.
Fue muy bien.
En quatre horas
se vendieron como
doce esculturas
i, clar,
esculturas que no,
bueno,
que no és una cosa
per posar el rebador de casa.
No,
és més fàcil un quadre
el que tu deies abans.
Clar,
clar,
clar,
i, clar,
és que me'n recordo perfectament.
Hi ha una cosa molt maca
en Dinamarca
que és,
aquí,
mira lo que nos dicen,
dicen,
és que vosotros en Itàlia,
allí en tu casa,
dice,
vestís todos así
como muy estilosos
y luego no tenéis
ni un duro,
dicen,
¿sabes?
I aquí,
claro,
la primera vegada
que me han,
conto a Iso Parque,
Parque Van Vindra,
un grup de yen
que venían con botas
de barro tal,
granjeros,
y entonces,
claro,
le digo yo,
pero tú quieres decir
que mi obra
la va a valorar
con todo el cariño,
es como si a mi abuela
le regaló una obra
y a mi abuela
no le gustó,
la verdad,
me dijo,
esto qué es,
nena,
¿sabes?
Claro,
y yo pensaba,
a lo mejor es lo mismo
y dice,
no hagas como hacéis vosotros,
dice,
no te guíes
por las apariencias.
Así está.
No,
¿sabes por qué?
Porque allí pagan
por ir a estudiar.
Entonces,
todo el mundo,
el que veas en la calle,
cualquiera,
tiene dos o tres carreras mínimo
y claro,
¿por qué?
Porque son inteligentes
y saben que la cultura
es una moneda
y la valoran mucho.
¿No hem parlat una mica?
Si tu haguessis de descriure
per la ràdio,
perquè jo tinc aquí
unes imatges estupendes,
però clar,
no les podem veure,
les penjarem a l'Instagram,
però ara mateix
no les podem veure.
Però explica-t'ho una mica,
fas formes rectangulars,
no?
Què és el que t'inspira?
Què és el que fas?
M'obsessiona molt
el concepte d'infinito
i després,
quan fa uns anys
van dir que
el infinito
tiene otro infinito dentro,
doncs clar,
eso ya a mi
me rompe
todos los esquemas
i les meves peces
sempre,
clar,
jo sempre digo
que la matèria
me puede,
o sea,
porque yo tengo,
tengo ideas,
pero después
cuando agafo
lo que es la matèria física
no me deja
hacer las ideas
que yo tengo aquí al cap
y el jugar
en formas geométriques,
cuadrats,
circulars,
que comencen,
per dir una cosa,
un circulo petit
que después
es conecta
con un más gran
y después
un más gran,
un más gran,
un más gran.
Es como hablar
del movimiento,
dels mons,
del univers,
de aquest infinit,
de dónde empiezan
las cosas,
dónde acaban
o els mons quadrats.
La idea
de las esculturas
que estás
como aristas
de cubo
todo cuadrados
va a sortir
durant la Covid
que yo vaig dir
es imposible
que vivamos
en un mundo esférico
porque aquí
no rueda nada.
Y dos,
vas a pensar,
está en un mundo
cuadrat
y pera,
eso como si le pones
a un coche
ruedas cuadradas.
y voy a comenzar
y siempre,
eso sí,
a los mons cuadrados
siempre hay un cercle,
siempre,
porque es como
vamos a conseguir
hacer que todo esto
ruede bien.
Funcioni.
Sí,
funciona.
Y también has hecho
joies,
¿no?
Sí,
pero eso va a ser
un encárrec
del Guggenheim.
que me va a decir
¿puedes hacer las
joyas inspiradas
en las tevas obras?
Y yo sí,
yo no tenía ni idea
de joyería
pero fui a un amigo
que es joyero
y le dije
es una oportunidad
no la puedo perder
enséñame a soldar
plata.
Y lo vas a hacer.
O sea,
que tú los reptes
no tienes que aprender.
A mí me encantan
los retos.
Tengo un problema
que es,
a veces soy tan,
tan,
tan perfeccionista
que yo lo digo
es una enfermedad,
es como la galería.
O sea,
nunca es suficiente
y yo entiendo
que no le caigo muy bien
a muchos artistas
porque trato su obra
como si fuera mía.
Entonces,
claro,
a veces les echo
unas broncas
que no son,
broncas no es la palabra
pero sí que les llamo
la atención muy seria
porque tratan la obra
que se merece
que se trate mejor su obra.
Entonces,
claro,
me lo tomo tan personal
porque es personal.
Cuando me dicen
ay,
separa profesional de personal
no,
es que esto es mi estilo de vida
y esto es personal
y lo siento,
es personal
y el que trabaje conmigo
ha de saber que es personal.
Esto funciona así.
Esto funciona así,
claro.
La gente no espera
que yo te diga
pero a ver,
¿cómo pones aquí
estas grapas?
¿tú crees que esto,
claro,
a mí qué me importa
cómo pongas las grapas
por detrás
y se va a colgar en la pared
pero sí que me importa.
O sea,
es que si tú vienes
a trabajar conmigo
es para que lo hagamos bien
como me decía mi maestro.
Haz bien las cosas
y no después dirán
¿qué ha fet a eso?
La Patricia,
¿la Patricia qué es?
Es la prenen del pares.
No, no.
Claro, claro.
Que lo digan
amb orgullo, ¿no?
Amb orgullo.
Sí,
tú de aquella etapa
amb el pares
vas a aprender mucho.
Sí,
y voy a explorar mucho también,
¿eh?
Porque era súper duro conmigo.
Súper,
claro,
es que hombres de la metalurgia
que tienen,
claro,
no han tenido muchos
el acceso a la educación
como nosotros.
Hablan gritando,
no están acostumbrados
a estar con mujeres
allí en el taller,
que yo eso luego lo aprendí
y ya empecé a respirar
y decir,
vale,
no es personal,
vale.
Pero claro,
es que están,
¡ahora,
fes eso!
¡Eso,
así no es fata!
Entonces,
a mí me chocaba mucho
pero aprendí mucho.
¿Y ahora ya hay arroba
para donas de la metalurgia
o ya no tantas?
¿Qué has trobat algo?
He trobat alguna cosa
pero monos de algodón
no,
he trobat monos de poliéster
de algodón.
Hem de fer una crida
aquí si ens escolta
algú del món.
Sí, sí.
Bueno,
la pobra Eli no,
però algú,
pobra...
I també volies parlar
d'una dona referent.
Mira,
anem a posar la música
de Dones amb Història.
Perquè ens queden 10 minutets
i hem de parlar,
volíem parlar
de la Tracy Chevalier,
que és una escriptora,
però abans de parlar d'ella
anem a parlar de...
La Núria Pie.
La Núria Pie.
La Núria Pie va ser...
Que tenim aquí damunt,
no ho veieu,
que ens escolteu per la ràdio,
però tenim dues peces
que són...
Impreses digitalment,
però són de l'any 85,
88,
1988,
que ara està molt de moda
tot el tema
d'impressió digital.
Però abans no.
Però abans no.
Era molt innovador.
Això mateix.
I Núria Pie va ser
la primera ceramista
que formó parte
de l'Associación
de Ceramistas de Catalunya
quan tots eren homes.
Quan tots eren homes.
Homes.
I ella va...
Trenca estereotip també.
Sí,
sí,
trenca estereotip.
I és molt bona,
però és la típica hormiguita.
Per això a la hormiguita
le encantan a ella.
És la típica hormiguita
que va treballant treballant treballant,
no fa xuroi,
però,
vas veint tot el que va fent
i com diu a ella
quan li preguntaran...
Està viva encara,
però ja està retirada.
Núria,
¿Cuál és el teu próximo project?
Trabajar.
Sí,
sí,
és molt humil,
molt.
I amb ella empecé
a perfeccionar
mis técnicas
de ceràmica barro,
que con esas...
La jocha
i tot me d'hierro.
Sí,
sí,
sí.
I Núria Pie,
doncs,
és una abanderada,
és una persona
adelantada a su tiempo.
les sevas ceràmicas
també tenen
una part utilitaria
i va a crear
el altafón.
Ay,
Núria,
perdóname
si lo estoy diciendo mal,
però si no,
a Núria Pie.com
el pude entrar.
El altafón
és un objecte
de ceràmica
donde tú metías
dentro el teléfono,
el iPhone.
I se amplificava.
Sí,
si caixó ara,
potser que tu,
Tom,
diga,
bueno,
jo ja tengo esto,
però,
Avance,
esto és beníssim.
Sí,
sí.
Es molt,
novedós,
molt.
Y es de las personas
como mi madre,
más humildes que conozco,
porque yo soy humilde relativa,
porque yo te voy a decir,
si me preguntas,
te diría,
pues he ganado el premio señor,
he ganado el premio tal,
el premio,
¿no?
Bueno,
está molt bé también,
escoltame al final.
Sí,
pero a ella nunca le oirás decir
nada de esto.
Pero también yo digo a veces,
quizá,
que yo no creo que sea,
depende de cómo lo digas,
sea ego,
sino es,
jolín,
pues es una trayectoria,
si esto es lo que hay,
es lo que hay,
hay que comentarlo.
dues dones,
pero si et preguntaba,
referents que tú has,
que una mica,
que no t'he preguntat abans,
¿no?
¿Qué es el que t'agradaria
deixar tu com a llegat
o com a empremta,
no?
Vull dir,
que altres dones
també obrissin camí
amb la forja
o altre tipus de coses,
¿qué es el que a tu t'agradaria?
M'agradaria que la gent
utilitzessi l'art
com mitjant
per donar veu
a la gent
que no té veu
i solidaritat,
solidaritat,
o sigui,
jo si algun dia
no estoy aquí,
que clar,
no estaré,
però que me recuerden
com a,
mira,
aquesta escultora
va trencar
motjos
i és de les primeres
que...
Que va treballar la forja.
Que va treballar
la forja,
el ferro,
però era solidària,
saps?
Això,
arte i solidaritat.
És que,
hay una frase
que yo voy a decir
una vez,
y un mitján de comunicación
ya lo abandonó,
que es,
no concibo la vida
sin arte ni solidaridad.
Es eso,
solidaridad y arte.
porque si tens empatía
y tens solidaridad
es que se pueden hacer
muchas cosas.
Aquest sentiment
de lo col·lectivo,
que deia yo
que a vegades
es muy difícil
desde el arte
on s'han de gestionar
molts egos.
Sí,
sí,
sí,
sí,
porque
sí,
porque
muchos artistas
piensan,
ostras,
si él está aquí
yo no tengo espacio,
no,
mentira.
O sea,
si él está ahí
tú también puedes estar ahí.
Entonces,
alegra-te.
Si él brilla,
acércate,
como digo yo,
y los que no les guste
que los demás brillen
que se pongan gafas,
porque aquí vamos a empezar
a brillar todos
y más todavía.
Claro.
Entonces,
no tengamos miedo de,
ostras,
es que este es mejor,
ostras,
vamos a ver por qué,
qué está haciendo
diferente a lo que
resalta más.
Yo desde que monté
la galería de arte
es muy triste,
pero ha salido
mucha gente,
antes como escultora,
como artista,
pues no voy haciendo tal,
pero desde que tengo
la galería,
desde que estoy en Alemania
y Dinamarca,
recibo unas críticas.
El otro día,
por ejemplo,
sí,
pero críticas destructivas,
¿sabes?
Y digo yo,
yo solamente estoy haciendo
mi trabajo,
como le digo yo a los artistas,
dejarme hacer mi trabajo.
A mí me es igual
que no te guste mi forma de vestir,
que no te guste mi cara.
digo es que no me importa,
digo a mí dejarme trabajar,
es que es así.
El otro día,
además muchas veces
son las mujeres,
Begoña,
que son más crueles.
Una escribe,
estoy trabajando en una pieza,
además lo he dejado allí,
no lo voy a borrar,
estoy haciendo un vídeo,
trabajando en una pieza
y me escribe,
Patricia,
qué mal envejeces.
Es que aunque fuera una modelo,
¿quién eres tú
para decirme nada
sobre mi vejez?
Bueno,
eso es porque ella
et volia ofendre,
pero cuando ella me va a ir
a la vida,
no ofend qui vol,
sino qui pot.
Sí,
sí,
eso sí.
que aquí...
Sí,
pero bueno,
y después ya hay gente maquísima
que cree en ti,
que está a tu lado y tal,
pero yo sobre todo
digo esto para que la gente,
ostras,
si alguien hace algo genial,
acerquémonos,
porque entonces podemos hacer
sobre genial.
Y si no,
a lo mejor,
pues simplemente
aprender algo más.
Sí,
molt bé,
anem a parlar de la...
Molt bé.
de la Tracy Chevalier,
que bueno,
quan em vaig demanar una dona,
la Tracy Chevalier,
és una escriptora nord-americana
que és coneguda per les seves novel·les històriques,
una d'elles que me l'has portat aquí
és la Jove de la Perla,
un bestseller internacional
que es va instirar en la pintura de Behrmer,
però a tu la que et va agradar més
és la dama i l'unicordio,
unicordio,
que ho he dit malament,
que s'inspira amb els tapissos mitjavals
exposats al Museu de Cloní de París,
si no ho he trobat malament,
i recupera una mica la memòria
també femenina i artística.
Això mateix.
Tot i que alguna cosa deia,
després no t'ha agradat gaire,
per què has proposat la Tracy Chevalier?
La Tracy Chevalier,
primer perquè és una dona també
que el que fa és,
durant tota la història de l'art,
els homes,
sempre parlen d'homes
i moltes dones han tingut que signar
amb noms d'homes o com inicials.
I ella,
les seves protagonistes
sempre són dones emprendedores
que rompen moldes.
Aquí,
la dama i l'unicorni
és una noia
que és ciega,
però,
i clar,
avan les pinturas,
és,
per exemple,
la sangre de l'araña
la utilitzaban
per teñir els hilos
en la pila azul
i de color roig,
en la pila azul
i de color azul.
I la textura,
clar,
depèn de quin material
este gifet,
és una altra.
I la protagonista
és una dona pobre
que els seus parats
fan alfombras
per a els burgeses,
per a la histocràia
i ella,
és que és brutal,
perquè te pones en su piel,
com no pot veure,
a través del tacto,
sabe que...
Que tipo de acuolo
hay quin filet.
Sí, sí,
i doncs destaca molt
com dona,
després també
quan pertences
a una família pobre
te tienen que casar
con otro,
casi vender,
i entonces ella lucha
para que esto no sea así
i aún,
claro,
hace 150 años
cuando una mujer,
pues no,
y menos si no era
d'una posición alta,
no podía hacer nada.
No podía.
No, bueno,
lo dejo ahí
para que lo lean.
Pues aquí ho deixem
com a recomanació
i res,
ens quedan tres minuts
i farem res,
dos preguntes
del toc final.
que és per acabar
de conèixer-te
una mica,
Patricia Cancelo,
escultora,
galerista.
Tu,
quin és el teu moment
de dia
de creació màxima?
Matí,
nits?
La nit.
De matí a la nit.
Sí,
a la nit o si he dormit bé
al de matí,
però a las nits,
quan la ciudad duerme,
como decía,
¿quién decía esto en la canción?
Ahora no me acuerdo.
A las nits.
A las nits.
Cuando nadie me puede...
Es que yo soy muy,
muy sensible
y a veces el ruido
de los coches
me sobreestimulan.
las luces...
Entonces,
yo nunca pongo música,
tampoco,
que la gente dice,
¿cómo no pones música?
No, no,
necesito silencio.
Para hablar de té.
I tu,
per exemple,
ets més de café o de té?
De xocolata.
Què dius?
M'agrada moltíssim
la xocolata.
Però la xocolata calenta.
Calenta, calenta.
Aquesta espesa
que metes la cuchara
i se queda tiesa.
I has viscut
a diversos països.
Quin és el que més t'ha agradat
o més t'ha agradat
com a forma de vida
o com a manera de...
Dinamarca.
Dinamarca.
Estic enamorada de Dinamarca.
Estic enamorada
de la mentalitat
de la gent de Dinamarca.
Sí?
Vas amb bicicleta?
Per allà van amb bicicleta?
Sí, el que passa és que,
clar,
me'n vaig portar
a la meva Bronton,
però,
clar,
allí llueve,
nieva
i, claro,
jo també tinc una Bronton,
que ho sàpigues.
Maquíssima.
És una bicicleta anglesa
que té les rodes petitetes.
Sí,
i que la puedes plegar,
clar,
para viajar perfecta.
Sí,
que es plegar.
I el teu projecte així
més immediat,
perquè el deixem aquí?
La escultura de 3 metros
que, por fin,
después de muchos papeles
i muchos temes,
a Dinamarca
i la exposició
el 30 de maig
a Alemanya,
que estoy encantada
també con esa emoción
a Alemanya.
I después,
el 20 de julio,
la galería
se escribe
Can A.E.G.T.
que, bueno,
són meravellosos.
És d'Alemanya també.
Aquesta no,
és de Dinamarca.
Ah, de Dinamarca.
Sí,
tinc les dues exposicions.
O sigui,
que estaràs fora
fins al setembre.
Sí.
I mentre estàs
en la teva galèria
sí que aniràs exposant
coses d'altres artistes.
D'altres artistes,
les artistes emergens
i hi haurà, bueno,
una persona allí
o dos.
És que sigui.
Sí.
Molt bé,
doncs escolta'm,
Patícia,
estem arribant al final,
estem a l'últim minut
del programa.
Moltes gràcies,
ha passat volant.
Moltes gràcies.
però t'estava escoltant
tota l'estona
i moltes gràcies
per l'oportunitat.
Bueno,
fer visibles històries de dones
i a més com la teva
a mi m'ha semblat
molt interessant
i a més a més
aquí sempre ens agrada fer
perquè, bueno,
al final fem xarxa,
no?
I això és el que procurem
fer des d'aquest programa.
Aprofito per saludar
com sempre a l'Elerjona.
Tampoc hi ha,
sempre ho dic,
masses dones tècniques
de so,
de ràdio
i per tant
també
del Club de les Heroïnes.
Sí senyora.
I aquí seguirem,
ja ho sabeu,
queda molta feina per fer.
Fins aviat.
Notícies en xarxa.
Bona tarda,
són les 7,
us parla Mercè Roura.
Les pluges del cap de setmana
han fet augmentar
les reserves...