Aquí comença Heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida.
per la Bego Floria i avui ens acompanya Neus Bonet, vagant, periodista, presidenta de Ràdio Associació de Catalunya, Premi Comunicació de Ràdio Molins de Rei 2025. Molt contenta que estiguis aquí. Moltes gràcies. Exdecana del Col·legi de Periodistes i moltes altres coses que ara ens explicaràs. Sí, i moltes gràcies per convidar-me. Molt contenta que ens acompanyis. Home, i a més a més, en un moment en què el periodisme és notícia...
Per moltes reflexions. Per un problema de desinformació espectacular, per una falta de credibilitat, perquè potser no hem sabut atrapar la gent jove als mitjans convencionals i ara els hem d'anar a buscar a veure on són, què fan, com s'informen.
Sí, sí. També continua haver-hi un problema de desigualtat entre el periodisme d'homes i de dones. Les redaccions estan plenes, perdona, les facultats estan plenes de dones i les redaccions també, però en els càrrecs de responsabilitat continuem. No et diré com abans, sinó a vegades penso que pitjor, perquè estem en ple segle XXI. Costa molt. Costa molt d'arribar. Tu vas ser la primera dona que vas presentar un matinal a Catalunya Ràdio. Sí, sí, sí.
Però a Catalunya Ràdio m'ho destaquen molt perquè era Catalunya Ràdio, però matinals ja n'havien fet en altres emissores locals. És el mateix que et deia de les dones. Hi ha moltes dones que dirigeixen emissores locals i no tenen tanta visibilitat. I a vegades quan parlem sembla que només parlem de la SER, la COPE, Catalunya Ràdio, RAC1. I la veritat és que sí, vaig ser la primera dona que vaig presentar un matí, el matí de Catalunya Ràdio. I molt orgullosa d'haver-ho fet, eh? Sí, sí.
Bueno, i decana del Col·legi de Periodistes? Sí, aquesta va ser una altra aventura, perquè vaig estar 10 anys 4 com a visa de gana, amb en Josep Maria Martí, i després 6 com a de gana. Sí, sí, vaig enganxar anys molt difícils, el 2017, l'any del procés, va ser molt complicat, perquè, evidentment, llavors érem 4.000, me'n recordo que durant el meu deganat vam arribar als 4.200.
els 4.200 col·legiats, que més o menys ara em sembla que venen a ser una mica més, però 4.200 persones no totes pensen el mateix, totes són ideològicament del seu pare i de la seva mare, i per tant hi va haver tensions i moments durs dels quals, però vaig aprendre moltíssim. Jo sempre dic que vaig fer, de ganat del col·legi vaig fer un màster. I què d'aquest màster?
Què és el que, diguem-ne, com a aprenentatge destacaries ara mirant enrere? Mirant enrere... Què és el que més orgullosa, per exemple, et sents d'haver pogut gestionar o què és el que et va resultar més difícil? Més difícil a vegades és poder seure... Jo sempre he estat per dialogar, per parlar les coses i per posar-les damunt de la taula i dir com ho podem solucionar, si es pot solucionar o no té solució. Hem de buscar un mediador com ho fem, no?
I em va costar molt en moltes ocasions de seure a una mateixa taula, perfils molt diferents ideològicament, uns que estaven molt pel procés i uns que no estaven gens pel procés. Hi va haver molta polarització en aquest aspecte. Però em sento orgullosa d'haver-ho intentat tantes vegades com ha estat possible i d'anar...
persona per persona, quan veies a les xarxes algun comentari, no perquè fos extemporani, sinó un comentari feridor contra el col·legi, de trucar a la persona i dir-li, escolta, per què no en parlem? Perquè potser això que estàs explicant tu no tens tota la informació, jo si vols te la dono, i llavors escriu el que vulguis. Però sí, va ser una feinada, no només meva, sinó de tota la Junta i de tot l'equip.
del col·legi des de gerència de comunicació. Jo crec, això sí que és una opinió meva, que en el món periodístic també la divisió d'opinions radicals, que amb el procés es va veure molt, sense entrar a valorar cap d'elles, simplement que eren diferents, cada cop està passant més en molts sectors i en moltes temàtiques, perquè ens entenguem. Mira, avui venim cap aquí, que m'he guardat l'article, m'he guardat l'article, he fet allò un guardat perquè no sé ni d'on era,
Però hi havia una anàlisi de com l'algoritme amb la polarització, clar, guanya. Perquè la que es polaritza, allò esclata, té una repercussió espectacular i els hi va molt bé. Per tant, com més polarització hi ha, l'algoritme guanya, les grans empreses també guanyen, perquè no deixen de ser un negoci. Per tant, ull amb aquesta polarització a la qual tendim, que és molt més fàcil. És blanc o negre i els matisos aquí...
no hi juguen res, no hi juguen cap paper. Jo crec que en els matisos és on està la possibilitat de trobar-te. Si no de posar d'acord, jo mai vaig pretendre ni vam pretendre convèncer ningú de res. És el que tu deies, cadascú sense valorar, cadascú tenia la seva opinió i el seu plantejament. Però sí de dir, escolteu, però dintre d'això el col·legi està al mig, que no sigui l'arma llencívola, és una institució, es va crear d'acord amb tots els grups de...
al Parlament de Catalunya, tenim un mandat, i aquest mandat és de fer que ens entenguem i que defensem l'ofici, i el podem defensar des de posicions ideològiques diferents. I en un moment en què el Clic és el que mana, perquè això amb l'Elisenda Cullell, que és periodista del periòdic que ha estat en aquesta taula, igual que tu comentàvem, lo difícil que és a vegades fer periodisme d'investigació, que ella deia que estava contenta perquè se li permetia dedicar temps i dies a poder fer un bon reportatge...
que això no era tan habitual, i que, a més a més, després tens la guerra aquesta del clic, que jo no sé si amb la intel·ligència artificial ara canviarà, perquè abans, clar, el clic era Google, que el marcava, però ara és la intel·ligència artificial la que et tria. I crec que això ha portat a problemes fins i tot econòmics, perquè, clar, també...
El clic també es va basar o el govern es va basar a l'hora de donar subvencions en qui tenia més clics. Llavors els titulars eren molt enganyosos perquè tu clicaves i després el desenvolupament de la notícia tenia poquet a veure, sent molt amable, tenia molt poc a veure amb el titular...
però clar, si tenies X clics, tenies més possibilitats de subvenció que si no en tenies tants. Ara, com que tot s'ha fiat al posicionament a Google, també passarà això, que amb la intel·ligència artificial canviarà i hi ha alguns digitals que han hagut de començar a fer ERTOs, o sigui, acomiadar gent, rebaixar nòmines, etcètera. I en un món tan tecnològic i tan digital, el paper del periodisme, des del teu criteri, quin és en aquests moments?
Més que mai el... Jo crec que és més necessari que mai. És més necessari que mai explicar les coses tal com passen, trepitjar el terreny, no des d'una pantalla. El periodisme, la vida... El periodisme és el reflex de la vida de cada lloc, de cada persona, de cada comunitat. Per tant, estar al carrer no està arribant des d'una pantalla. Per tant...
invertim, que les empreses inverteixin en que els periodistes puguin treballar amb una certa tranquil·litat i que surtin al carrer i que busquin les persones, que busquin les informacions. I després està molt en combatre la desinformació, amb tots els check to learn, els verifica.cat, etcètera, perquè les notícies a les xarxes ja ho sabem que corren molt,
i una notícia que no és certa corre com la pòlvora. Després, el desmentit costa molt. És molt difícil. És molt difícil. I la fragmentació que tenim avui en dia, també, que t'arriben notícies, clar, només les que tu vols escoltar i no totes, és molt difícil.
Anem a explicar qui és la Neus Bonet. Vegant, que és un cognom molt curiós, Vegant. Sí, ve de la mare i crec que... Com es diu ta mare? Núria. Núria. La Núria Vegant. La Núria Vegant venen bastant de València. I fins i tot amb ella vam viatjar a València perquè el seu avi era, o vasavi, era fuster i vam buscar, i allà sí que n'hi ha alguns cognoms Vegant. Ve d'allà. Per què la Neus Bonet Vegant es va dedicar al periodisme?
Va ser una mica de casualitat, també t'ho he de dir, casualitats aquelles que té la vida. Jo m'havia dedicat una altra cosa, em vaig quedar sense feina i a Ràdio Reus buscaven un dijoc per posar discos de matinada. El meu primer horari va ser de dues a set de la matinada, que ja va ser com una...
Una condemna, perquè tota la meva vida m'han tocat uns horaris bastant dolents. I m'hi vaig apuntar, perquè la música, no entenc el món sense la música, i m'hi vaig apuntar, em van agafar. D'aquí vaig passar a Ràdio Salou, que era una idea que llavors en Josep Maria Martí, que era el director de Ràdio Reus, tenia molt clar que volia implementar.
D'allà em van venir a buscar de Ràdio Popular de Reus, que era la COPE, això en Maria Martí no m'ha perdonat mai la vida, i me'n vaig anar allà. I allà em presentàvem discos, però jo m'avorria. M'agrada molt la música, però allò de posar un disc a darrere d'un altre durant unes hores era molt avorrit. I com que era la zona horària de tarda a vespre, li vaig demanar al director si podia fer entrevistes, i em va dir que sí.
Però a casa teva hi havia algú que vingués al món periodístic? No, escoltàvem molt a ràdio, això sí, casa meva, la meva avi i la meva mare tot el dia estaven amb la ràdio, per tant, llegir era... m'avorreixo, pots avorrir, hi ha tota aquesta prestatgeria de llibres, agafen un i fes el favor de posar-te a llegir, ara mateix. No, no hi havia ningú, i va ser de casualitat, i un bon dia va obrir la porta, me'n recordo com si fos ara,
Un senyor, que era el cap d'informatius llavors de Ràdio Popular de Reus, em van dir, vols fer informatius? Jo dic, bueno, provem-ho. En Carles Francino, que era el cap d'informatius de Ràdio Popular de Reus, i d'allà ja no he sortit mai més. I vaig anar empalmant. Després vas venir cap a Barcelona. Vaig venir a Barcelona, a la cadena 13. Em vaig quedar sense feina allà, perquè Ràdio Popular, bueno, allò que passen a les empreses, eh?
van canviar les direccions a Madrid i era un moment també econòmicament difícil i van decidir que algunes emissores així locals les convertirien només en repetidors i potser tindrien petites desconexions. Quan jo estava allà fèiem desconexions amb el Fermín Bocos a Madrid, vull dir que
Però ho van deixar, ho van deixar només com una mica de repetidor. Em vaig quedar sense feina, no hi havia feina a la zona i vaig dir que aquesta és la meva i vaig arribar a Barcelona. I em van dir que busquen gent a dos llocs, a la cadena 13, que era just arribar perquè no tenia cotxe, que era molt jove i no tenia diners...
El primer lloc era Cadena 13, que estava a la Diagonal, a tocar de Catalunya Ràdio, i l'altre, Cadena Catalana, que estava a la Rambla. Vaig pensar, bueno, doncs faré el recorregut aquest. I a Cadena 13 vaig arribar i se'm van quedar. I de Cadena 13 a Catalunya Ràdio, de Catalunya Ràdio a una catalana, i d'una catalana vaig tornar a Catalunya Ràdio. Quan dius horaris difícils, vol dir que la conciliació ha sigut difícil, vital.
Sí, jo sempre he dit que he pogut fer moltes coses perquè no tinc fills, perquè si tingués fills hauria hagut de muntar o dedicar molt bona part del sou. Clar, penso que jo primer horari de 2 a 7 de la matinada, quan vaig arribar la primera vegada a Catalunya Ràdio, entravem a les 12 de la nit, plegàvem a les 9 del matí, per tant havies de dormir de dia, i els últims 9 anys jo he entrat a treballar a les 3 de la matinada, vol dir que m'havia de llevar a les 1.30 per poder-me...
entrava a les 3 de la matinada i plegava a les 3 de la tarda. I entre mig altres horaris també, alguns de tarda, uns de migdia, però la majoria han estat bastant nocturns o de matinada. Llavors, si tens una estructura familiar sòlida, ho pots fer, i si no, doncs no. És complex. És molt complicat. Quan va ser la primera vegada que vas liderar un equip, te'n recordes?
La primera vegada que jo vaig liderar un equip, doncs, devia ser a una catalana. No, a la tarda, quan vaig fer l'aparador. L'aparador a Catalunya Ràdio. Vaig anar a parar a la tarda, fèiem de 4 a 6, i llavors hi havia un equip. Clar, jo aquest equip el vaig heretar, perquè la meva predecessora era la Fina Brunet, que havia estat fent el xec en blanc,
I vaig geratar un equip, i va ser la primera vegada que liderava, que em corresponia a mi, dir com ens organitzaríem, quins espais faríem, etcètera, etcètera. I quins havien sigut els teus referents per poder fer això, o no? O va ser autodidacte? Sí, el Carles Frenzino va ser un dels claríssims, perquè encara que eren pocs...
tenia molt clar com s'organitzaven. Després havien fet algunes tertúlies i venien directors de diari o d'altres mitjans i que també moltes vegades parlaven de com s'organitzaven, no els deixaven d'organitzar, llavors se'ls consultava, escolta, què faries tu o com ho veus això, però el Carles sí, va ser un referent en tots els aspectes. I quines són les eines que feies servir una mica, creus tu?
No he sentit algú que ha treballat amb tu, eh? I van dir coses el dia que et van donar el premi a Ràdio Molins de Rei. Jo penso que hi ha una diferència molt gran entre manar i dirigir. I manar ho saben fer els nens, no? Porta'm això, dona'm allò, anem aquí, fem això. I dirigir és... Si tens un equip i tens el respecte per totes les persones, des de la persona que fa producció...
la tècnica o tècnic que tens al programa, el company que fa no sé què i fan els guions, elaboren els guions que tu hauràs de llegir, el que has de fer és tenir una certa complicitat i sobretot escoltar, escoltar les seves propostes. Algunes les compres, altres no, hi ha dies que la gent se t'enfada i hi ha dies que no, però tot ha de ser a base de raonament, mai d'imposició.
perquè les coses imposades no funcionen. Creus que les dones liderem diferent? O dirigim diferent? Sí, molt diferent. Perquè jo he tingut la majoria de caps que he tingut han estat homes, també he tingut dones, i el tracte i la manera d'adreçar-se i de proposar-te una sèrie de coses ha estat molt diferent. I sempre és des de l'empatia i el respecte. L'altra, moltes vegades, és cadena de comandament. Més jeràrquic. Sí, totalment.
Disculpa, però toca fer-ho i no sé si t'agrada o no, però m'és igual. L'altre és, escolta, potser no t'agrada tant, no? Una jefa que vaig dir, potser no és el que preferiries, però ens aniria molt bé i a mi m'interessaria molt que tu fessis aquest programa especial per... I a vegades és molt difícil negar-se. Fins i tot la manera de vendre un article, no? És a dir, és com t'ho venc o com t'ho imposo.
És diferent, és molt diferent. És molt diferent. Quan vas prendre consciència que eres periodista? Quin dia va ser aquell? O no ho tens clar? Potser no ho tens clar que dius, no? Jo soc periodista. Sobretot treballant a Reus, en la informació local.
perquè jo crec que és el periodisme més complicat i més dur de fer. A Barcelona tu li pots dir cul d'oll a algú i difícilment et trucarà o et dirà... És molt diferent. Però en el periodisme local tu vas a buscar-te les notícies als llocs,
on es morren les persones de les quals estàs parlant. Són els teus conciutadans, són els teus veïns, els teus convilatants. I saps perfectament que rebràs molts inputs negatius o positius, dependrà del que hagis dit, com ho hagis dit i del que et vulgui comprar la gent sobre el que tu expliques. Per tant, jo crec que allà vaig tenir molta responsabilitat del que representava dir determinades coses com les deies i a qui afectaven.
perquè tots ho sabem, amb una mala notícia o mal redactada o no contrastada pots ensorrar la reputació d'una persona o d'una família. Llavors allà sí que vaig sentir molt el sentiment de responsabilitat de dir, ui, com escrivim les coses, les hem de contrastar i després explicar-les. Després cadascú escrivint té més gràcia o té menys i et vas polint amb el pas del temps, amb l'ús de la gramàtica, els adjectius, d'adjectivar si no...
Això ho vas perfilant, és com una gimnàstica, però la responsabilitat de dir ull amb el que dic, perquè això afecta molta gent. Quan eres petita m'has dit que no tenies clar que volies... Bé, no m'ho has dit, però intueixo que no tenies massa clar cap on volies tirar. No, no ho tenia molt clar. Jo, de fet... Eres bona estudiant? Sí.
El que passa és que per circumstàncies familiars, que no venen el cas, no vaig poder estudiar en el moment que tocava, per dir-ho així. Va ser més autodidacta. No, i em vaig autoimposar de fer els majors de 25 anys, fer la selectivitat, i llavors tothom em va dir, no, ja estava treballant en actiu de feia anys, i em van dir, no facis periodisme, no facis periodisme, em vaig apuntar dret. Vaig fer dret uns anys i no ho vaig acabar. No facis periodisme per què?
No, perquè ja estaven actius, perquè la universitat no t'aportarà, però propis companys meus que me'n recordaré tota la vida, em deien, no ho facis, escollo una altra carrera que et complementarà, i vaig tirar pel món del dret. Sí, vas fer dret? Sí, però no vaig acabar...
Perquè tenia l'horari de 12 a 9 del matí, dormia, i després a la tarda... I així, i al cap de setmana havies de fer... havies d'estudiar molt, i molt dur, perquè, clar, el dret romà, vull dir, no és com ara que tenim moltes eines. No, el dret romà eren uns totxos que te'ls havies de prendre i memoritzar. Tu vas començar, veus que ho estàvem explicant, vas venir cap a Barcelona, que és, de fet, on vas néixer, no? Sí, vaig néixer a Barcelona.
vas prendre consciència que ets periodista quan estaves a Reus amb informatius però després vas passar a programes quina de les dues àrees de la ràdio t'agrada més? la part de l'actualitat immediata que és l'informatiu
O la part més reflexiva, que és potser... Les dues m'agraden molt. Les dues m'han enganxat molt. Sempre diuen que el meu registre és més d'informatius, però jo en programes m'ho he passat molt bé. Per la possibilitat d'analitzar, de donar-li la volta a les coses, de mirar la mateixa actualitat, sobretot els vespers, per exemple. Jo ara sóc molt fan del Manel Elías i l'Agnès Marquès, no?
Ells fan una volta a la notícia i se la miren des d'una altra. Tot té una anàlisi polièdrica, doncs se la miren des d'un altre cantó. I això és el que m'interessa, perquè no és només el titular, que aquest ja el tenim, sinó tota la implicació o les repercussions d'aquella notícia. I això m'agrada molt. I tenir temps per poder explicar determinades coses o per riure...
o per les curiositats de la vida, o per presentar llibres i llegir llibres, que és el que es fa a programes, amb els magasins, etcètera, etcètera, em va encantar moltíssim, m'ha agradat moltíssim. Després m'ha tornat a tocar fer informatius els nou últims anys de la meva vida i he estat encantada de la vida, també. Vull dir que és... Passar que els informatius és un ritme molt... Si ho vols fer bé és molt estressant, perquè la ràdio, ja ho sabem, és...
és immediatesa, és ja, ho tenim contrastat, no, l'angoixa de, ostres, a veure si ens ficarem de peus a la galleda, hem pogut trobar el protagonista que ens ho confirmi, vull dir que és molta adrenalina, i com més gana fas aquesta adrenalina, o et converteixes molt en un addicte, o també cansa molt. Consumeixes ràdio, encara. Sí. Ara et vas deixar de treballar, diguem-ne, de forma activa, ara fa quan, més o menys? Mira, aviat farà un any, la setmana que ve, no l'altra. Sí.
i ara està presidenta de la Ràdio Associació de Catalunya, que jo no sé si tothom que ens escolta sap què és. Ràdio Associació de Catalunya és el nostre corpo jurídic, és una cooperativa. Nosaltres volem ser i volem aldar per donar a conèixer els pioners de la ràdio, que l'any passat, l'any 24, va fer un segle...
de les primeres emissions de ràdio. I a Catalunya van ser pioners, no només en ràdio, sinó gairebé també en televisió. Van ser pioners en la difusió de la informació meteorològica. Estaven molt obcecats en democratitzar la cultura, fer que tot allò que es feia en el nucli de la ciutat Barcelona, per dir-ho així, arribés arreu. Llavors nosaltres, de tota aquesta història, som posseïdors d'unes freqüències de ràdio...
que el que hem fet és posar-les a disposició perquè funcioni ara RAC1 i RAC105. I continuem lluitant i fent coses. Per tant, sí que t'has retirat dels micros diaris, però no t'has retirat de la professió. No m'he retirat de la professió. Faig algunes col·laboracions en alguna emissora, a BTV hi vaig un cop cada 15 dies a les tertúlies del Bon Dia Barcelona, perquè crec que puc dir coses de la ciutat de Barcelona. M'ha costat molt, eh? M'ha costat moltíssim, perquè...
No sé ser tartuliana, perquè jo no tinc opinió, però sempre és a qui li pot interessar la meva opinió, ser la síndrome de la impostura, i després que cada cop que entro a l'estudi he de buscar on és el rellotge, quan a mi ja no em correspon controlar el temps de durada...
de la tertúlia, no?, en aquell moment, perquè el cervell m'està fent algunes trampes. I després, això que et dic, que jo no ho sé de tot, i per tant de la ciutat de Barcelona m'atreveix a parlar-ne, perquè la visc, la trepitjo, m'agrada i vull ser poc i influir-hi mínimament, però clar, arriba un moment que no vull parlar de tot, no en sé.
Amb Ràdio Associació, a banda també feu l'arxiu, no? Sí, fem l'arxiu de tots els premis que hem donat. Ara estem en un procés de digitalització de tots els premis Ràdio Associació de Catalunya, que a més a més gaudeixen d'un grandíssim prestigi, perquè no són premis que tinguin dotació econòmica, però sí que busquem reconèixer la gent que fa ràdio, no? A tots els nivells, no només les grans cadenes, sinó també en tot el món local.
I en català. En català. Sí, ho dic perquè... En català, en català. Això és un programa en català que després fem podcast perquè el compartim, però és perquè quedi clar. Sí, és ràdio local, en català. I això em connecta amb el paper de la ràdio avui en dia des de la teva mirada.
amb tot el fenomen del podcast, o del videopodcast, que també... I el videopodcast ja... Ara ja, clar, tots els formats i tots els gèneres s'han barrejat, els diaris. Digue'm tu, si els diaris només són de paper, no és veritat, són la consulta que és més digital, fan vídeos, llegeixen, o sigui, pots escoltar les cròniques si no les llegeixes...
I les ràdios fan escrits, perquè ara qualsevol programa te posa sota el resum, amb lletra, perquè ens entenguem, no només l'àudio o el vídeo. Vull dir que és una barreja, però aquesta barreja és el fruit de tots els genys tecnològics que nosaltres també hem adaptat i que hem posat a la nostra disposició o que hem creat nosaltres mateixos.
Per tant, jo crec que el podcast ha ajudat moltíssim a l'educació d'àudio, d'escolta. Jo he tingut alumnes a tercer de periodisme que no llegeixen diaris en paper, no veuen televisió convencional des de la cadira o el sofà de casa i no escolten ràdio. Però, en canvi, vaig descobrir un món de podcasts.
I vol dir que sí que poden estar més de 30 segons, que allò que diu, no, és que més de 30 segons no ho aguanten, no. Són capaços d'escoltar-te un podcast de salut mental, un podcast d'informació de dones feminista, un podcast de nutrició, que dura mitja hora, una hora, una hora i mitja. I això sí que és una de les coses que em va sorprendre més.
després d'aquí els acabes arrossegant una mica a la ràdio, tot i que ells ja no consumeixen en ràdio lineal. Tu li dius, com jo, moltes coses, ara que he decidit que no matino, hi ha coses que m'interessa escoltar de la ràdio del matí i que me les baixo quan jo puc. I això és un avantatge espectacular. Estava buscant les meves notes on ets profe, que ara ho tinc apuntat. Ja no, ho vaig deixar. Ah, ho vaig deixar.
Vaig estar a la Ramon Llull, a la Pompeu, primer a la Pompeu, a la Ramon Llull i després a la Universitat Internacional. Sí. Dels premis que es rebuten, a més a més, ara parlarem de l'etapa de profe, has tingut, que també el vull destacar, Margarita Riviera, de rigor periodístic amb visió de gènere. Aquest premi m'agrada molt. A mi també m'agrada molt. Jo en tinc...
Jo crec que hi ha uns premis, més enllà d'alguns que vaig guanyar fa molts anys, que defineixen una miqueta el que jo he buscat a la meva trajectòria professional. El Margarita Riviera, el rigor periodístic, perquè m'ha fet sempre molt... He estat sempre molt pendent de ser rigorosa, de no enganyar ningú, de mirar que les coses siguin el més honestes i ètiques possible...
L'ofici de periodista, perquè és un premi que em van donar els meus companys periodistes, que tu saps perfectament que a vegades posar d'acord els companys periodistes és molt difícil en un reconeixement, aquest és molt emocionant. El premi Ràdio Associació, el millor professional, perquè la ràdio ha estat la meva vida i continua sent-ho d'una altra manera, però ho continua sent. I després aquí, el del Miquel Armangol, perquè jo el vaig conèixer, vaig treballar amb ell a la Cadena 13 i em feia molta il·lusió, vaig aprendre molt d'ell, de moltes coses.
Nosaltres també estem molt contents que te'l donguessin a Ràdio Molins de Rei. Jo sempre dic que Ràdio Molins de Rei és un projecte local, amb vocació global, que al final, avui en dia, la ràdio local ha superat. Amb el podcast, precisament. I amb les webs, perquè Ràdio Molins de Rei, que per cert l'acabar de refer, no, de millorar, és que jo estic mirant a ell la nostra tècnica, no? O sigui, s'ha fet una millora tecnològica de la web de Ràdio Molins de Rei.
Tot això que ha revolucionat molt el món de la ràdio local, també. Tu pots estar, o els teus fills, cosins, germans, a Berlín, però poden tenir informació directa de Radio Molins via la web, o seguir, baixar-se el podcast. Jo crec que això és espectacular, perquè no desarrela. Tu pots estar a Berlín perquè la feina t'hi ha portat, o perquè t'hi has casat i no saps els anys...
que hi estaràs, el projecte que sigui, però no et desarreles del lloc on pertanys. I això jo crec que és boníssim, perquè fa també comunitat. Sí, senyora, i fa arxius sonors, que això, parlàvem dels arxius, que també és molt important. Però des del teu punt de vista, abans t'he dit, els videopostcats, i m'has fet...
No et veuen les persones que ens escolten, però has fet allò com n'hi ha. El que passa és que ara tothom ha fet... T'anava a preguntar per això. El vídeo. La ràdio i el vídeo. De fet, ara tot és gairebé visual, perquè les xarxes, els mateixos que escoltem ràdio, també estem molt pendents de la visualització de l'entrevista que ha fet no sé qui, no sé on. Però la instal·lació de les càmeres als estudis
Al principi no ens va agradar gaire, però també és veritat que et permet tenir la presència a les xarxes, que és on ara estem tots. No només la gent jove, tots estem a les xarxes. Per tant, tinc aquesta cosa de dir... Ja no hi ha aquella màgia que hi havia, no?,
Abans deien, si t'enamores d'una veu radiofònica no vagis mai a l'emissora, perquè l'imaginari que tu has creat d'aquella persona segurament no tindrà res a veure. Ara aquesta màgia s'ha perdut. Hem guanyat amb altres coses, però s'ha perdut, s'ha perdut. Tot i que la gent utilitza molts una altra vegada, tornen a utilitzar molts recursos radiofònics, etcètera, etcètera.
Quan tu ja saps quina cara té les persones... És diferent. És molt diferent. Sí, en canvi, quan només sents una veu... I a mi m'havia passat moltes vegades que em deien, tens un oient a baix que li agradaria conèixer. Et baixaves i ja només amb la cara que feien deia...
No t'imaginava pas així. O baixava les escales i deia... Oh, no, no, t'havia fet... Oh, que diferent! Però en un sentit i en un altre. Pel primer, l'havia decebut moltíssim, i l'altre era... No t'imaginava d'aquesta manera, sinó molt pitjor, per dir-ho així, no?
A mi també m'ha passat, no?, de sentir veus i conèixer les persones i dir, ah, uh, aquesta veu, no?, o de les primeres vegades, jo me'n recordo del Gary Cooper. Gary Cooper? El Humphrey Bogart, un dels dos. La primera vegada que els vaig sentir en versió original, no doblada, tenien unes veus horroroses pel meu gust. El doblatxet era molt millor. Jo crec que devia ser més el Humphrey Bogart. El Humphrey Bogart, en diré. Sí, amb una mica nasal. Nasal i aguda, i no feia per ell, no? Sí, sí.
Llavors t'endús una decepció, sí, sí. S'ha perdut la màgia amb el vídeo, però és cert que és el que et deia, que de fet ara tot és visual. Jo faig reels perquè la gent també enganxi. No ho gravo sencer, també t'ho dic, però també per una decisió que penso que si no es trenca la intimitat del moment. Sí que puc treure trossets, però penjar-ho sencer a mi em costa encara. No, i aquests petits trossets també són els que s'interessen, a mi em passa...
M'eroïnes i a mi em passa, ja t'ho he comentat alguna vegada. Veig algun reel i penso que aquesta me la baixo, me la baixo i me l'escolto el moment que puc. I serveix per això. És com un tràiler, no? Un tràiler al final d'un programa. I tu que ho mires, parlava, te deia abans, et preguntaré per la teva etapa docent. L'etapa docent entenc, perquè t'he llegit en algunes entrevistes, que també t'ha permès durant aquests anys que ho has fet, tot i que ara no ho facis, de connectar molt amb la gent que puja, no?
Com veus l'ofici avui en dia, aquesta gent que puja? Perquè al final el periodisme, jo sempre ho he dit, ha sigut una professió molt mal pagada, amb excepcions, de fet el Col·legi de Periodistes això ho treballa, i a la vegada hi ha molta gent que vol fer periodisme, les notes de tall són de les més altes.
I per tant, això és com un... I l'últim que vaig fer, m'ho va demanar una companya, que és professora a la UPF, fa el setembre, em va acabar sent, va dir, vine perquè tindrem els dos grups de periodisme, a veure que preguntin coses i tal.
I quan van acabar de preguntar, que van preguntar molt, que em va sorprendre, perquè portàvem una temporada i ho vaig deixar perquè hi havia un moment com d'apatia general dels estudiants, com si se'ls hagués de regalar el títol, i vaig dir que ja no puc més. Després, també, la intel·ligència artificial i tots els genys tecnològics que van sorgint, ja no trapes, ja no tens ni la formació, ni el llenguatge, ni la rapidesa i immediatesa que ells demanen. Veus que ells van en un carril i tu vas en un altre...
i crec que ells no es mereixen, és a dir, es mereixen que hi hagi gent més jove que els hi ensenyi, no?, amb què es trobaran a la vida real i al món laboral, i jo aquí vaig dir, va un moment que vaig dir, fins aquí, i vaig anar en aquesta xerrada, i quan ja vam acabar els hi vaig dir, ara jo us vull fer una pregunta, per què voleu ser periodistes, i em va sorprendre molt, van aixecar molts braços per ser corresponsals de guerra, i
que és jugar-se la vida per un ofici, i vaig pensar, encara hi ha esperança? Sí, perquè ja no és. No et diré l'altra part, però una quarta part, transmissions esportives, la majoria de nois, continuen 99 que vulguin treballar en l'àmbit esportiu,
I després d'altres que també es volien dedicar al món de la moda, al món de les xafarderies, o com n'hi diuen, rosa. El periodisme rosa. Això del periodisme rosa...
No sé si és una gran definició. És igual, però que com a mínim hi ha vocacions. I a les noies, tu què els diguis? Ja sé que en una classe és molt difícil, però des de la teva experiència, abans parlàvem del paper de les dones al periodisme, moltes dones a les universitats, poques dirigint, poques visibles en un sentit directiu, no com a professionals, però sí directiu. Des de la teva experiència en aquests moments, quin seria el millor consell?
És que no sé què dir-te, perquè, clar, són opcions molt personals. Jo he viscut en moltes redaccions que sempre qui han fet família i han tingut fills, qui s'ha reduït la jornada laboral mai han estat els homes, sempre són les dones. Són dones que no han cotitzat tant i que, per tant, tindran problemes a l'hora de tenir una pensió, perquè han cotitzat molt menys. Són les que es redueixen la jornada laboral, són les que aposten per la família, que això és absolutament respectable, cadascú fa l'aposta...
I després, que és un món que és molt difícil, el de la direcció és molt difícil, és molt complicat i està ple d'homes i cada vegada més. I a vegades també ens demana copiar o perpetuar uns esquemes masculins que la majoria de dones no hi entren. En canvi, hi ha moltes dones que tenen família, no de l'àmbit periodístic, de l'àmbit tecnològic, de l'àmbit de l'empresa, etcètera, i n'hi ha de moltes i molt potents. Llavors penso, per què encara costa tant?
Era molt difícil, jo recordo una molt bona companya a Catalunya Ràdio, la Marial Vagilabert, que ha estat a totes les guerres, per dir-ho així, però clar, de dones que vulguin anar a la guerra o que puguin anar-hi, no n'hi ha tantes. És complexa. I d'homes sí. És complexa. Parlaves també abans que una de les coses que et defineixen és aquest interès per el rigor, l'honestedat, l'ètica...
Com has gestionat les pressions que sempre hi ha en els diferents sectors? I entenc que tu també les has patit. Com he pogut. Sí, depèn en cada moment, però sí que hi ha pressions, hi ha peticions, jo aquest informatiu no l'obriria amb això. Llavors, hi ha moments que intento aplicar una cosa que em va dir una de les meves jefes, de les poques jefes que he tingut,
que m'ha dit, moltes vegades no és tant la decisió professional, sinó aplicar el sentit comú, que és el menys comú dels sentits. I quan et deien, jo, un cap, et deia, jo, que l'informatiu al mig ja no l'obriria amb aquesta notícia, l'obriria amb aquesta. Llavors jo li vaig dir, doncs, fes-ho tu. Perquè si jo he de decidir, jo soc l'editora, soc jo qui decideix amb què obro. Si tu creus que no, i si no, i m'estàs dient que la instrucció és que he d'obrir l'informatiu amb aquesta notícia, passa-m'ho per escrit.
se va acabar la discussió es va acabar la discussió aquí mateix clar, perquè hi ha un moment en què quan et canvien o et treuen et diuen, mira, volem fer un canvi pel motiu que sigui, perquè no estan d'acord amb el teu criteri perquè hi ha pressions polítiques perquè no compres determinats discursos, etcètera, etcètera que almenys sigui per les decisions que has pres tu no per les decisions que has pres un altre perquè no pots anar dient, no, bueno, clar és que m'ho va dir això no funciona així
Llavors has de ser conseqüent sabent que te la jugues amb moltes coses. Hi ha molts moments. Quines han estat les dones referents a la teva vida per ser com ets? Qui ha influït?
Algunes dones, la Maria Aurelia Campmany i sobretot la Montserrat Roig, perquè era algú que va fer entrevistes, que era periodista i escriptora, que va fer una obra increïble com és Els catalans als camps nazis, que hauria de ser de referència per tothom.
però sobretot la seva capacitat d'entrevistar, perquè era una persona que es formava molt, que escoltava molt i molt bé el convidat, sabia repreguntar sense ser agressiva, i a més havia escrit un munt d'articles al diari defensant el paper de les dones. Jo per mi crec que és el referent. Ara parlarem d'ella, amb les dones de la història, de fet és el personatge que ens has portat, recuperarem una mica...
la seva la seva història sí que volia també abans de passar amb aquest saber una mica què et queda per fer des del punt de vista no m'he plantejat mai jo sempre he tingut molt clar
Però de petita, el que no volia ser o no volia fer, que no he tingut mai objectius. La vida t'ha portat, creus? Sí, però la vida ens porta a tots, d'una manera o d'una altra, ens va fent basculant, però ens va portant a tots. Uns estem més d'acord amb com ens han anat en un moment determinat, o a vegades també fas reflexions a dir, home, jo soc molt poc de lamentar-me de decisions anteriors, perquè penso que ja estan preses,
No serveix de res plorar si hagués dit que sí, aquella oferta que vaig tenir en aquell moment, no sé on estaríem, no? Per tant, no. Però sí que la vida et va portant per diferents camins.
I no tinc... Hi ha gent que diu, no, ara que m'he jubilat, el que faré és no sé què... No, jo el que vull continuar és mirant-me al món des de l'àmbit periodístic, tenir l'oportunitat, que això per mi és el luxe diari de llegir, de poder-me llegir els diaris amb tota la tranquil·litat del món, uns dies fas més coses, però si no és al matí és al vespre, i de notícies aquelles... Vull saber per què ha passat això, en quin moment estem, per què tornem a estar...
Ara estic molt empipada amb el viatge de gènere que té la intel·ligència artificial. Sembla com, al llarg de la meva vida, que sempre estem allà mateix. Totes les anàlisis o els assajos clínics encara continuen fent-los majoritàriament amb homes. La intel·ligència artificial té viatge... De veritat? En el segle XXI? Després de 44 anys d'ofici encara estem així? Però no ho sé. Vull continuar vivint la vida...
Això està molt bé. I amb aquesta mirada, que després la comentarem, perquè ara començarem a parlar de la Montserrat Roig, que també va tenir una mirada molt semblant, que és el que has dit ara. Montserrat Roig i Franci Torra. Franci Torra, crec que ho he dit bé, sí, que va néixer l'any 46 i va morir i ens va deixar molt jove, de fet, l'any 91.
I va ser una de les intel·lectuals més rellevants de la cultura catalana contemporània. Fia de l'escriptor i advocat Tomàs Roig i del Vina Francitora, pionera en idees feministes. I va créixer en aquest ambient que combinava debat cultural i compromís cívic. Ella es va formar a la Universitat de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i també va fer temes d'at dramàtic, i això no ho sabia, mira, veus, eh? O va conèixer la Maria Olènia Campany, també referent del feminisme català.
Per què has triató? No l'has dit una mica abans, no? Per què triaves la Montserrat? Sí, per això, perquè a més jo la veia a les entrevistes, no les que concedia, sinó les que ella feia, i m'agradava molt, perquè era una manera de... un posat d'una senyora, a més a més, molt guapa, gens agressiva, gens fiscalitzadora, i que tot fluïa, i sabia escoltar i repreguntar, i estic ben convençuda que dels guions que s'havia fet
no els aprofitava, perquè s'hi veia, intuïa cap a on anava el convidat, a partir d'allà hi veia un caminoi i s'hi posava i descobries un món del convidat i de la capacitat que tenia ella de treure'ls-hi la informació. I de fet, una de les dones, la primera dona de gana del Col·legi de Periodistes, la Montserrat Minovis,
d'acord amb la Junta d'aquell moment, van fer una cosa per mi boníssima, que va ser posar-li el nom de Montserrat Roig al centre de documentació del Col·legi de Periodistes a Catalunya. L'entitat... No sé si es coneix molt el col·legi, fora del que és el propi col·lectiu. Tampoc el d'advocats, també et diré, però...
El nostre, jo crec que sí que es coneix, perquè durant molts anys hem anat a les universitats i els expliquem què és el col·legi. Després, com que som de col·legiació voluntària, si la gent s'hi vol apuntar... Això volia que expliquessis, que és de col·legiació voluntària, no és obligatòria. No és obligatòria, no passa com els advocats, que per força, si volen que es col·legiïn. Què ofereix el col·legi? Doncs se'ls explica. Si és centre jurídic, fiscal...
Codi d'autològic, el Consell de la Informació, la possibilitat de, dit molt directament, tocar cuixa amb la resta de professionals, perquè de tant en tant fem xerrades amb gent com ara jo, que dius, bueno, volem parlar amb la Nius Bonet, o volem parlar amb el Ramon Besa, o volem parlar amb no sé qui...
doncs tocar cuixa i preguntar, saber com ens han anat a nosaltres, quines són les diferències que veiem, etcètera, etcètera. I moltes altres coses. El centre de documentació, on pots trobar tota la informació periodística, i no sé... Ho has menut molt bé. Sí, però jo sempre...
sempre he fet servir la màxima d'en Kennedy. És a dir, no pensis tant què pot fer el col·legi per tu, sinó què pots fer tu pel col·legi. Tu pel col·legi, sí senyor. Per engrandir l'ofici, per lluitar contra la precarietat, que és una xacra horrorosa, especialment entre les dones periodistes, i que d'alguna manera puguis ajudar i aportar el que tu puguis i vulguis
Fins i tot com a opinió, perquè la gent jove també necessitem que ens expliquin què passa. En tot cas, la Montserrat Roig Francis Torra dona el nom al centre d'educació. Ella ha sigut escriptora i periodista, va escriure Serrador, Triunfo Destino, El Periòdico, comentaves el seu treball d'investigació als catalans als camps nazis, que va ser premi crítica.
Serrador i després entrevistes televisives al programa Personatges i retrats paral·lels. Combinava també literatura i testimoni d'una manera molt... Les seves obres han estat traduïtes a més d'11 idiomes, que això està molt bé, i la seva influència s'entén a l'àmbit universitari i als estudis de gènere, que és una veu fundacional del feminisme català. Un feminisme que està una mica en hores baixes, jo crec.
Baixíssimes. Baixíssimes. L'altre dia llegia un article que deia que cada cop hem de donar explicacions, és a dir, tothom entén perfectament per què lluitem contra els discursos d'odi, contra la xenofòbia, etcètera, però quan parlem de feminisme, vols dir que ara... I sempre t'has d'anar com justificant, de dir que sí que ha d'existir...
que volem ser igualitaris, ho hem de ser, paguem els mateixos impostos. Sempre dic, som el 52% de la població mundial, paguem els mateixos impostos, hem de tenir els mateixos drets. Però ho hem d'estar com reivindicant cada 5 minuts. Sempre hi ha algú... I el feminisme què està fent? No, de veritat, és molt cansat. Jo crec que, a més a més, amb les noves generacions, els estudis deies tu, últimament no mirem estudis i t'esparvares de la gent jove, sobretot dels nois joves.
i de l'extrema dreta, tot aquest discurs. Perquè els han sabut capturar, això sí que és una de les coses que crec que ens ha de preocupar més, com els han captat a base de les xarxes, de capturar les converses que tenen entre ells i quan veuen que hi ha la possibilitat de polaritzar l'extrema dreta s'hi fica i per tant se'ls emporta.
També hi ha articles molt interessants que parlen de molts nanos que pateixen i nanes de soledat no desitjada que estan enganxats als ordinadors, als videojocs i són carn d'extremismes de tot tipus, des d'extremisme jihadista a polarització, extrema dreta, discursos, i estan allà, perquè pel motiu que sigui estan sols en una pantalla. Controlem. Controlem una mica. A la Montserrat tu la vas conèixer personalment?
No, ho vaig intentar, però no la vaig arribar a conèixer personalment. Com que has dit que... No, no, per això et preguntava. Sí, no, perquè l'havia seguit molt, l'havia llegit molt. Vaig assistir a algunes de les conferències públiques que va fer, etcètera, però personalment no. I quina dona que hagis conegut personalment o que hagis entrevistat t'ha impressionat més?
Jo una dona de pedra picada que tenia de col·laboradora quan vaig fer el magazin a la tarda, que era la Teresa Pàmies, i era una senyora, a més a més, molt senyora, d'aquelles persones que no volia que t'acostessis a donar-li dos petons perquè no en tenies i no ens coneixíem de res perquè ens hem d'estar donant petons, que això ho trobo fantàstic. Ens saludem com donant-nos la mà i punt. I després perquè tenia una capacitat de fer anàlisi de la situació mundial i del paper de la dona espectacular.
I va ser ella i després l'Avalir Artigener, que també el vaig tenir de col·laborador, que van ser dues com a dona, la Teresa Pàmies també. I tu sempre has procurat incorporar dones o ja et surtia als equips? No, sempre. Els equips moltes vegades et venen donats, però les tertúlies sí. Me'n recordo quan vaig fer el matí de Catalunya Ràdio, que és una de les coses que alguns articulistes em van criticar més...
Que vaig dir, cada tortuga hi ha una dona. Si no agrada, doncs no agrada. I no va agradar gaire. Perquè, clar, per posar dones havies de desplaçar els que hi havia fins ara. Clar. Llavors ningú vol perdre la seva tribuna i especialment les persones que n'havien tingut sempre. Però sempre hi va haver una dona per
Perquè hi havia de ser, perquè les dones tenim opinió, perquè ens queixem després que no tenim presència a les tertúlies. Mira, jo ara això, aquest comentari me l'he de menjar una mica amb patates. Perquè no sé gaire ser tertuliana, com ja he explicat, però la persona, la dona, que em va dir home, tu has defensat tota la vida que hi ha d'haver dones a les tertúlies. I vaig pensar...
Bé, a més ho defensaves quan ningú ho defensava, que això sí que és molt més meritori, perquè ens entenguem, no? Sí, ens costa molt, perquè també trucaves dones i et deien, bueno, però jo, clar, és que, jo què sé, de central no soc nuclear, no hi entenc. És veritat que després estàs davant d'un senyor i està parlant de no sé què i penso, jo sé sis vegades més d'aquest tema que tu, i t'ho estàs inventant, això.
Però ens fa com cosa d'haver de dir o no ser prou rigoroses i llavors no anem a les tertúlies, mal fet, quan ara n'hi ha més, afortunadament. I el teu ritual abans d'entrar en un estudi, quin era? Què feies? O tenies algun ritual o no? Tipo de cuidar-te la veu o de coses d'aquest tipus? No, aigua, molta aigua, litros d'aigua, això sí, sempre. No, no tinc cap ritual especial ni...
I ara escoltes tot tipus de ràdio? Sí, l'únic que moltes coses me les baixo perquè he decidit que de moment no m'atino. De moment no sé, perquè no saps mai què pot passar en aquest món, però vaja, no, no, que la matinada ha estat l'horari últim, em castigava ja molt. Però no, ritual especial no. Tenir sempre un paper i un llapis, això sí, perquè pot poder apuntar coses.
I de les èpoques que tu et mires enrere i dius aquí és on jo vaig créixer aquest salt. M'has parlat del món local quan tu et vas reconèixer com a periodista, però quan tu et reconeixes com a... A una catalana. Em reconec com una persona que és capaç, amb un full en blanc que em van donar d'organitzar una redacció, de contractar gent,
i de governar equips no només un equip propi sinó que com a llavors era directora de continguts doncs havies estat pendent de programes, d'informatius, de tot i aquí és on em reconec que vaig fer un màster vaig moderar moltíssim perquè no va ser fàcil però va ser molt agraït i vaig conèixer gent amb la qual encara hi mantinc molta relació I el funcionament de les redaccions segueixen igual? O ja ha canviat molt això?
Ha canviat una mica amb la digitalització, però encara costa. Ha de canviar més, ha de canviar més. Per mort que tot el que fas ha d'anar penjat a les xarxes. Això no vol dir que ho hagis de fer tu, perquè clar, hem passat d'una redacció que funcionava com fa molts anys a que ara sembla que tot ho hagin de ser les persones orquestres, les dones orquestres o els homes orquestres. Tu ho fas tu, tu ho penges, fas el reel, el tuit... No.
Però que hem de canviar la manera de pensar a l'hora de parlar, d'escriure, de fer vídeos, tot. Perquè la manera de penjar-ho a les xarxes la immediatesa és el que ens està marcant, és això. I quan no estàs escoltant ràdio, no estàs fent les teves pròpies xarxes...
No estàs fent actes, que ara et demanen molts, per cert, de presentació de llibres, últimament t'he vist. On trobem, a la Neus? Què fas? Llegir, molt. Llegir moltíssim. Que és una de les coses que he hagut de fer...
per mort de la feina, però que llegies coses molt especialitzades, no? Per exemple, si sabies que el cap de setmana, jo els últims 9 anys he sap treballar el cap de setmana, doncs hi havia la cimera de no sé què, o quan el Trump va començar a dir vull a Granlàndia les terres rares, terres rares que és, bueno, t'informes molt, no? I ara tinc ganes d'agafar, i és el que faig, una novel·la, i llegir una novel·la, o llegir-ne dues, o un assaig, llegir molt, és que m'agrada molt. I viatja?
Sí, també, però potser no tant últimament. No? No. Tenia ganes de llegir. Sí. Ja viatjaré, ja viatjaré. Sí? No, no, sí, sí. I això de presentar tants llibres ha donat bé? Em ve d'amics i de persones que m'ho han demanat. Ara en tinc pendent un el 12 de novembre. Li presentaré el llibre al Mar Cabrilla i Riu a la Montse Berderi, perquè m'ha agradat moltíssim aquest llibre i m'ha impactat d'una manera especial.
i el del... Quin és? El mar que brilla i riu. I el que vaig presentar l'altre dia, el del Beorlegi, l'Albert Beorlegi, que és un espai que m'encanta del Xavi Bundó al RAC1, el Cap de Setmana, el Via Lliure...
i que es diu El Besar de les Sorpreses. I que a més és un senyor que és un savi i a més hi entén molt amb cinema, ha escrit molts llibres de cinema i tot ho vincula i ho porta. L'heu d'escoltar un dia perquè és un espai deliciós. L'escoltaré. De la ràdio de tota la vida. Anava a dir-te, queden coses per inventar a la ràdio?
Jo crec que potser sí. Ara fa uns anys em dius que estaríem amb les xarxes, amb els rils, amb la intel·ligència artificial, que t'ho pots fer tot i no t'hauria cregut, i més amb la ràpidesa amb què va tot, no?
Per tant, jo crec que sí, que encara ens podrem inventar coses. O potser tornarem, perquè quan hi va haver la Dana i quan hi va haver l'apagada, la ràdio de piles de tota la vida és l'única que va servir, i la de proximitat, la que més. Sí, ho vaig dir, perquè recordo el dia de l'apagada, és veritat, que va haver un salt generacional, o sigui, els meus grups d'amics, qui tenia ràdio a casa i qui no. I la nostra generació, bueno, la meva...
Però la de les meves filles ningú tenia ràdio. Clar que no. Ningú, ningú. No, i si la tenen és vinculada o al mòbil o a qualsevol gent. I no tenien i s'acabava la càrrega. I jo, clar, en tinc tres o quatre amb les meves piles i tot. I clar, va ser perfecte. Baixaven els veïns a preguntar, és que he sentit que estàs escoltant la ràdio? On? Bueno, és una ràdio amb piles. Sí, sí. No, no, i a més a més, pobre, els de la tele, i ho dic per TV3, que els vaig escoltar, diuen, estem aquí xerrant, no sabem si ens veu ningú.
en canvi a la ràdio sí que escoltava molta gent sí senyora sí que escoltava molta gent a la ràdio Neus, m'agrada molt l'entrevista no, jo he estat molt comva, moltes gràcies per convidar-me no, i a més vull dir que Molins de Rei, aquesta connexió que tens amb el Miquel Armengol, molt recordat i molt estimat en aquesta casa
Doncs la veritat que són connexions màgiques, no? Perquè el Miquel ja no hi és, però el recordem sovint. I quan algú el recorda sovint, tu t'agradaria que et recordin sovint, també? No m'ho he plantejat mai. No m'ho he plantejat mai, però sí que és veritat que diuen que sempre que tens present i recordes dues persones, estan entre nosaltres. És el seu llegat. Ara no sé si et recorden o no, però et truquen a tota hora per fer coses. Això també.
la qual cosa, jo també, bueno, jo de tu, de fora, estaria molt contenta. Estic molt contenta. Estic molt contenta. Gràcies, Eli Arjona, estem arrabant al final, gràcies Neus Bonet per acompanyar-nos, i gràcies a qui ens escolteu. Com sempre us dic, sempre ens agrada conèixer heroïnes quotidianes, allà on potser no les aniríem a buscar mai, i estem al segle de les dones, però queda molta feina a fer.
Aquí seguirem fent xarxa i ens podeu recuperar, aquest programa i tots, a la web de Molins de Rei o a les plataformes de podcasting. Fins aviat. Notícies en xarxa
Bona tarda, són les 7, us parla Mercè Roura. Carles Puigdemont ha acusat el PSOE de ser el responsable de la ruptura de l'acord de Brussel·les i l'ha avisat que si les bases de Junts ho ratifiquen podrà ocupar poltrones però no podrà governar. L'executiva del partit de Parminyà ha decidit unanimitat per trencar les relacions.
El president de Junts ha dit que el PSOE ha demostrat que només es mou per tacticisme, però que mai hi ha hagut ganes de complir amb els acords amb els quals van arribar ara fa dos anys. L'escoltem. No tindrà pressupostos, no tindrà capacitat per governar. Podrà ocupar poltrones, però no podrà governar. Podrà tenir poder, però no podrà tenir el govern, no podrà exercir el govern. La militància de Junts podrà votar si confirma o tomba el trencament entre el dimecres