Aquí comença Heroïnes Quotidianes.
Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir
i que ens inspiren en l'art de la vida.
Us parla Bego Floria i avui ens acompanya Montserrat Villaverde Rey,
professora i investigadora i historiadora de l'art especialitzada en la recerca
vinculada al patrimoni arquitectònic i paisatgístic.
I una cosa molt important perquè us convidarem a tots que hi aneu i a totes,
que encara queden tres conferències,
que és la directora del cicle
5 arquitectes i les seves circumstàncies al Museu d'Història de Catalunya
i que va començar el 26 de juny i que encara us queden tres sessions
que ens escolteu en directe avui, el 18 de setembre,
el 16 d'octubre i el 20 de novembre al Museu d'Història
i parlant de dones i d'arquitectura.
Molt bona tarda, Montserrat.
Hola, bona tarda.
Molt contenta que ens acompanyis.
Comencem temporada, per cert.
Sí, jo també estic molt contenta i agraïda que m'hagiu convidat.
Molt bé.
Per tant, iniciem una oreita de conversa.
De conversa, per parlar de la teva trajectòria
i per parlar una mica del que estàs fent ara,
que per això començava explicant que de les últimes coses que estàs fent
és aquest cicle.
Si vols, comencem per aquí i després explicarem qui ets.
Perfecte, perfecte.
Que és aquest cicle, que per això vaig contactar amb tu,
perquè em va semblar superinteressant
parlar de dones i arquitectura,
que a més a més és un món que si el mirem en perspectiva curta,
sí que hi ha moltes dones arquitectes avui en dia,
però si em mirem en perspectiva històrica,
no sé si ha sigut un món on les dones han tingut
el paper que els hi pertocava amb els anys i el temps.
Bé, el cicle, si s'emmarca dins de l'arquitectura i les dones,
tot i que By Women, que és el projecte mare,
amplia el paper de les dones més enllà de l'arquitectura,
també en l'art, també en l'arqueologia, també en la història.
O sigui, totes aquelles disciplines que d'una o altra manera
es vinculen al fet arquitectònic o al paisagístic i al de ciutat.
En aquest cas, jo soc membre d'ICOMOS,
ICOMOS Espanya, però que hem fet un subcomitè català.
Que per les persones que ens escolten i que no saben ben bé què és ICOMOS,
és un organisme que veia o treballa.
Especialitzat, sí, en la preservació del patrimoni mundial.
Però que té, diguem, es vincula tant a l'estudi, a la recerca,
a la preservació, a la sensibilització, a la difusió...
I bé, és un organisme vinculat a l'UNESCO,
un organisme oficial que s'encarrega de vetllar, sí.
Per, sobretot, per la continuïtat d'aquest patrimoni,
que a vegades el tenim protegit però poc cuidat.
Llavors, des de Catalunya...
Heu fet un comitè català.
Sí, hem fet un comitè català.
I dins d'aquest comitè català hi ha diferents grups de treball.
Un dels grups és el de sensibilització,
en el qual jo estic conjuntament amb la Laura Fernández,
que és una arqueòloga,
i amb en Joan Olona, arquitecte tècnic,
i fem algunes activitats.
Una de les activitats és aquesta.
Cinc arquitectes i les seves circumstàncies.
Que penja d'aquest projecte By Women,
que és un projecte de l'Associació Reavimet,
i de l'Escola d'Arquitectura de la Salle,
de la Universitat, que és la que jo treballo.
En la que estàs vinculada.
A vegades, pels que són profans del món de la investigació
i de la universitat,
ens costa acabar d'entendre com són les estructures,
però entenc que treballeu a partir de grups de treball,
com en aquest cas aquest grup que em deies de recerca ALEC,
dins del grup HER,
i a partir d'aquí surten aquests projectes.
En tot cas, el projecte és el que arriba,
i que és la part important a la ciutadania més general,
o més generalista, amb aquesta sensibilització.
I sí que volia que m'expliquessis una mica,
i després ja entrarem en la teva trajectòria,
aquesta mirada d'aquest cicle,
una mica, quin objectiu té?
Bé, el món de l'arquitectura i del patrimoni
sempre és un món força tancat,
molt endogàmic.
sembla que ens escoltem uns als altres,
ja sigui arqueologia, història o arquitectura.
En aquest cicle ens vam plantejar
la importància que tenia que dones
vinculades al patrimoni com a arquitectes
expliquessin, bé, trajectòries, circumstàncies, pensaments,
metodologies.
Perquè molts cops, més enllà,
sabem que el món de l'arquitectura
és un món, a vegades, de grans estrelles,
això ha canviat molt sortosament els darrers anys.
Llavors hi ha persones, arquitectes,
que fan la seva feina amb una dignitat, bé,
d'exclusivitat, jo crec,
i aquest cicle el que vol és,
bueno, en principi cinc dones,
molt diferents entre elles,
amb gestions molt diferents
i també aproximacions professionals
molt diferents cap al patrimoni.
N'hem fet, bueno,
la primera va ser la Leticia di Pasquale, italiana,
que està a l'escola d'arquitectura de Florència
i que ha treballat, bueno,
des de Síria al Marroc, a Algèria, a Tunísia,
amb arquitectura tradicional.
És una gran experta d'arquitectura de terra
i arquitectura tradicional.
Sí, sí.
La segona persona, bueno,
va venir la Maria Concepció,
de la Corunya, sí, García, García,
i ella, doncs, és experta
en la gestió dels espais periurbans, no?
Dels buits periurbans.
Va explicar el cas de Corunya,
però podria explicar el cas
de moltes altres ciutats europees
en els quals, bueno,
ella ha col·laborat no tant,
diguem, projectant,
sinó com a recerca.
I ara, d'aquí res,
la setmana que ve tenim
l'Anna, bueno,
una arquitecta joveníssima,
que ens parlarà de Miralles,
d'Enric Miralles,
perquè ella va estar coordinant
algunes de les exposicions
més importants,
i és una visió molt personal, també.
O sigui, el que volem
amb aquestes conferències
és fomentar
aquesta mirada individual
i aquesta aproximació
tan subjectiva
i alhora,
metodològicament,
tan ortodoxa,
cap al patrimoni.
Cap al patrimoni
i a mirada de dones,
en aquest cas.
Sí, sí,
per suposat.
Això...
Al final és una mirada
una mica diferent.
Sí, segur, segur, clar.
Però nosaltres no insistim molt
perquè aquest projecte
és de dones.
És de dones
per les dones,
també pels homes,
si volem venir,
no hi ha cap problema,
però és una mirada
bàsicament femenina,
sí, és clar.
I també perquè ens interessa molt
i, bueno,
ho hem comentat molt
en el projecte,
és recuperar
tant dones del passat
com actuals
que no és que acompanyin
en projectes,
malgrat formin part d'equips,
no?
importants,
sinó que lideren.
Ens agrada,
no?
focalitzar
i explicar
que hi ha dones,
moltes,
que han sigut molt importants
durant el 20,
que sembla que hagin desaparegut
de la història,
en aquest cas de l'arquitectura,
i també actuals,
que lideren
els seus propis projectes,
que formen equips,
però que són elles
les que decideixen.
No és que estiguin darrere
o al costat d'un home,
sinó que elles
són les que van al davant.
Sí, sí, sí.
Que a vegades
es busca, no?,
aquella...
Sí, perquè,
no sé,
estem acostumats, no?,
a aquella gran frase,
que darrere d'un home
hi ha una gran dona.
Exacte,
això és com bastant terrible,
no?
Sí, tens raó.
No, no.
Diu, bé,
segur que darrere
una gran persona
hi ha una altra gran persona,
jo amb això
n'estic segura,
no?
Però,
bé,
si parlem,
en aquest cas,
del món professional
i de les dones,
doncs està clar
que tenim grans líders
i que les volem donar a conèixer.
Molt bé,
doncs em sembla
un projecte
que des d'aquí
acomiada amb tothom
que ens escolti
i que ho vagi
i que hi participi
i si no hi podran anar físicament
teniu un Instagram
que es diu
Bywoman
que aneu
X-Files,
on s'explica
què és el que anem fent
o poden entrar
a l'Escola d'Arquitectura
de la Salle
on a la línia
de recerca
ÀLE
que nosaltres tenim
els projectes
que esteu fent
o els Instagrams,
sí.
L'art i l'arquitectura
deuen tenir lligam
o com a mínim
tu fas que tinguin lligam
perquè,
entre altres coses,
ets historiadora d'art
i t'has especialitzat
i de fet estàs treballant
a l'Escola Tècnica d'Arquitectura
de la Salle.
Però aquí,
com s'arriba?
Anem a conèixer una mica
què és la Montserrat.
que és la Montserrat Villaverde Rei
que, a més a més,
bueno, parlant amb tu
preparant aquest programa
em deia
no, no, jo és que sóc una persona
que he tingut sempre
obsessió pel coneixement.
Com una de les frases
que em vas dir
com a mínim
que ja em vaig apuntar.
I que, a més a més,
sempre has volgut entendre
el món que t'envolta.
I que això ha sigut
una mica el motor.
O jo vaig entendre això,
que a vegades els periodistes
també agafem les coses
i ja en context...
No, o jo, diguem...
No sé,
jo estic emocionada
per dir-te això.
No.
En tot cas,
tu vas néixer a la Vall Fosca
amb un poble de 20 habitants
que era un poble,
doncs,
és la Vall Fosca
qui no ho conegui,
és una de les valls
del Pirineu català.
El que ara se li diria
a la Catalunya buida
o no?
O aquest concepte
que ara s'està parlant
del món rural
o no?
Et va configurar caràcter
néixer en un poble
de 20 habitants?
Com va ser la teva infantesa?
Explica'm una mica
i com vas arribar després
a fer-te.
Bé, jo, no sé,
la memòria
ja ho diuen
que enganya molt,
però jo crec que
vaig tenir una infantesa
absolutament feliç.
Sí,
jo neixo
a la Torre de Captella,
a la Vall Fosca,
amb una casa
de pagès,
la meva mare
era pagèsa,
el meu pare sabater,
i vaig ser una nena
feliç,
que vaig anar
fins als set anys
a un col·legi
d'aquests,
bé,
érem set o vuit persones,
no?,
dels pobles del voltant,
de diferents edats,
fins als set,
i als set em van enviar
a fora,
però dormia
cada dia a casa.
No,
no,
ho recordo bé
amb absoluta felicitat,
no?
Potser el que és diferent
d'aquests nuclis
o àmbits rurals
és l'adolescència,
que és quan un,
no?,
comença a despertar
i vol conèixer
més enllà
del seu àmbit natural.
Un àmbit natural
en què tu
m'explicaves
per un programa
que vivies
en un matriarcat,
no?,
que ta mare,
la teva àvia,
la teva mare Maria,
jo vinc d'una casa,
sí,
de dones,
de matriarcat,
la meva mare,
la seva mare,
la meva padrina,
la meva germana
i jo
i el meu pare
com a únic home
de la família,
sí.
I en un món rural?
Absolutament,
sí,
però jo no sé
aquesta idea
que es té,
no?,
matriarcat,
món rural,
imagina't ara,
jo penso en un poble
de 20 habitants,
bueno,
jo no sé què s'imagina,
la gent,
però
no,
no,
en cap cas
eren uns àmbits
de vida difícil,
sinó de vida diferent,
no?,
on els nens,
bueno,
els pocs nens que hi havia,
ens vam criar fora,
en el camp,
bé,
en absolut contacte
amb la naturalesa,
tot i així,
bé,
en una casa
que hi havia un llibre,
això sí que m'ho va dir.
Sí,
de totes maneres,
quan t'ho vaig dir,
i jo recordo
que hi havia un llibre,
i parlant,
jo tinc una germana,
vaig parlar,
em va dir,
no,
no,
no,
no,
hi havia més,
potser no ho recordes,
però sí,
el fet és que,
bueno,
un o deu,
a casa meva
hi havia molts pocs llibres,
no?,
com a quasi totes,
la meva també.
Sí,
no,
jo vaig tenir sort,
perquè els meus pares
van ser molt generosos,
diguem,
el meu entorn
va ser molt generós
que jo tingués,
per llegir,
per formar-me,
el que decidissin,
evidentment ells,
però també
que jo decidís,
val?,
jo tenia la meva germana
a Barcelona,
li feia un llistat
dels llibres que volia,
ella podia comprar,
sense,
límits ni control,
els meus pares
mai van exercir
cap tipus de control
amb la lectura,
i després,
bueno,
tenia un bibliobús
de la Generalitat,
que,
per primera vegada,
bueno,
després de la guerra
retornava,
no?,
a fer
els camins
de persones rurals,
perquè,
bueno,
les persones
tinguessin
llibres
i sobretot
edicions,
noves edicions,
i després vaig tenir
uns professors,
uns grans professors,
perquè eren gent
que sortia de la universitat,
la majoria de Barcelona,
del Pallars,
i que es van obligar
ells mateixos a retornar
i tornar
per formar.
I això
ha significat
que teníem
quasi hippies,
no?,
sent molt lliure,
que ens estàvem formant,
i que
ens van donar
les claus
i les bases
per després,
no?,
anar
molt segurs
per la vida,
en aquest sentit,
en aquest sentit,
en aquest sentit,
en aquest sentit,
jo recordo biblioteques esplèndides
de professors
que jo vaig tenir
a BUP,
en aquell moment
es feia BUP,
i cou,
sí, sí.
I d'allà,
com vas tirar cap al món
de la història de l'art?
Bé,
a mi,
jo soc una persona
que abans es feia
lletres o ciències,
ara de ciències,
però
sí,
m'interessava molt,
bé,
sobretot entendre,
quan és entendre l'entorn,
em refereixo a,
no únicament a l'arquitectura,
sinó,
bé,
a les ciutats,
als paisatges.
No,
vaig baixar a Barcelona,
primer jo em vaig matricular
a Filosofia,
i després ja,
ràpidament,
vaig passar a Història de l'Art,
perquè sí,
vaig veure un camí
a través de la història
de l'art
de conèixer
aquest entorn
que a mi m'interessava,
que evidentment
passa per l'art,
per la literatura,
per la música.
Quan tu em deies,
és que l'arquitectura
i l'art,
bé,
l'arquitectura
és una expressió,
no?,
material,
en aquest cas,
però que,
indubtablement,
té a veure
amb les maneres
de viure.
Bé,
i que l'arquitectura,
hem vist des de les persones
que no som de ciències,
de les carreres
de ciències que hi ha,
perquè ens entenguem,
és una de les més creatives,
també,
des d'un punt de vista
de...
d'imaginar,
no?
Jo no em dedico...
Jo sempre dic,
jo soc historiadora,
historiadora de l'art,
i jo sempre parlo del passat.
Diguem,
puc, eh?
Opinar sobre el que està passant
a l'actualitat,
o...
Bé,
jo opino,
però la meva especialització professional
és el passat.
El passat.
Però no cronològic,
això també ho vas dir,
que no era un interès
d'un passat cronològic.
No,
jo el que devia dir
és que no,
no per més antic,
no?
Alguna cosa té més valor,
i que el tema de la cronologia,
bé,
és un tema ja posat a...
no?
A impartir aquesta disciplina,
que...
Bé,
que no és tan important
com ens sembla,
no?
Que la cronologia depèn
de...
De lloc geogràfic,
on estiguis.
No estan en especialització cronològica,
sinó més de territoris
i de diferències culturals.
Sí,
de cultures.
Sí.
No?
I de diferències culturals.
Exactament.
Però això és una cosa molt comú,
eh?
O sigui,
no té res excepcional
al pensar
que un es dedica al passat,
però es dedica al passat,
evidentment,
no en aquell passat
que hi ha...
Bé,
que tenen moltes persones,
no?
Present,
que els van ensenyar
una cosa darrere l'altra
i...
No.
O amb aquesta insistència
que es tenia molt abans
amb la memòria
i la...
no?
I la repetició
d'unes dates.
és...
No,
per això jo crec
que el context
és tan important,
no?
Entendre...
Les coses.
Sí.
Fins i tot a l'actualitat,
eh?
No podem...
No podem opinar
si no coneixem
els contextos
a nivell històric
i igual,
exactament igual,
jo crec.
I tu vas començar
per Mèxic,
no?
Si no...
jo vaig fer unes...
Diguem,
jo no tenia vocació,
eh?
D'estar a l'acadèmia.
No,
mai m'havia plantejat
donar classes.
No,
i bé,
vaig anar
a fer
amb dos col·legues més
unes conferències
a Mèxic,
començant per la UNAM,
la Universitat Nacional
Autònoma de Mèxic,
haver de fer,
i és veritat
que jo em vaig quedar
meravellada,
em va impressionar.
No?
També és veritat
que és la universitat
més gran del món.
Sí.
Però a mi em va impressionar,
bueno,
em vaig meravellar,
també de...
Sembla que és el rectorat,
jo el tinc molt visualitzat
aquí el rectorat,
no és aquella...
Sí,
on hi ha...
Aquell edifici que té
com una...
El mural del Diego Rivera.
El mural del Diego Rivera,
exactament.
Sí.
Sí,
bé,
tot plegat va fer que,
bueno,
jo vaig donar després
amb altres universitats
per Mèxic,
eren conferències,
però és el moment
en què a mi em fa reflexionar
i em fa replantejar
el meu futur,
almenys una part,
no?,
del futur laboral
i vaig intentar,
doncs,
entrar a una universitat
i el...
Bueno,
ja tenia...
Una edat en jove,
el 2003,
començo a donar classes
a l'Escola d'Arquitectura
de la Salle.
perquè fins aleshores
la teva professora...
Perquè també comentes
que la vida
t'ha anat posant coses
i has anat triant.
Sí,
sí,
diguem-ne,
opcions.
Sí,
opcions,
davant,
no?
I per tant,
vas fer filosofia,
després vas decidir
que tiraves cap a Història de l'Art
i un cop estaves
a Història de l'Art
comences a...
Bueno,
faig els meus primers treballs
com a autònoma,
diguem...
Volia que expliquessis això,
una mica,
quin és el paper
en la part professional
que tu també has estat tu
al món privat,
és a dir,
estic,
estic,
o estàs al món privat,
perquè la gent jo crec
que això no ho coneix.
És a dir...
Bueno,
es coneix molt poc
perquè aquest és un país
on no...
no ha desenvolupat,
no?,
emprenedors,
diríem,
que es dediquin
als estudis previs
a les intervencions
arquitectòniques.
Clar.
I parlo d'estudis històrics,
no?
Arqueològics,
eh?
Si no històrics.
Arqueològic és el subsol,
diguem-ne.
Exacte.
Aquí sí,
en aquest país és subsol,
alguns arqueològics ara
també fan,
continuen,
no?,
llegint estrats
en els edificis,
però els estudis històrics,
fins que la legislació,
no?,
de cada un
dels ajuntaments
no va incorporar
l'obligatorietat
de fer aquests estudis,
doncs no hi havia
gaires persones
que s'hi dediquessin,
perquè tu has de tenir
un mercat.
Clar.
el que més sorprenia
és que un estudi històric
pogués ser,
bé,
t'hi poguessis dedicar
i guanyar-te la vida,
no?
Bé,
no ho sé.
Podríem comparar,
fa molts anys
hi havia
poblacions
on no eren necessaris
els arquitectes
a l'hora d'intervenir,
no?
Arriba un moment
que és impensable,
que no hi hagi
un arquitecte
per fer un projecte.
Clar.
Doncs amb el tema
del patrimoni
també.
També.
Perquè,
per concretar una mica
les persones
que ens escolten
ho entengui,
la tasca
d'aquesta professió
és que quan es fa
una intervenció
en un edifici
s'ha de reabilitar,
bàsicament
rehabilitació en té,
no?
Sí, sí.
Són intervencions
en un edifici,
tota la part
de coneixement
de què és el que
ha passat allà.
O sigui,
qui explica
com és que tenim
aquest edifici
i no un altre
de diferent
són,
bueno,
és a través
d'aquests estudis.
D'acord.
Aquests estudis
poden ser fets
per historiadors,
per historiadors
de l'art,
hi ha,
no sé,
jo he tingut,
jo tinc contractades
dues arquitectes,
no?
Pot ser que en alguns estudis
hi hagi més historiadors,
bueno,
depèn,
depèn de la naturalesa
i de l'abast
d'aquest treball.
No sé,
si és...
Quina és la part
que més t'agrada
a tu d'aquesta feina?
d'aquesta feina,
bueno,
possiblement
la que menys faig
i és la de tancar-me
a l'arxiu.
Perquè amb el temps
és veritat,
no?
Els arxius són...
Bueno,
necessites temps
i tranquil·litat
i al final
acabes,
bueno,
fent-ho poc,
no?
Si abans estic,
no sé,
jo m'hi dedicava
a cinc dies a la setmana,
doncs potser
ara m'hi dedico una,
no?
Però és,
bueno,
la part de recerca
i recerca
amb documentació,
no?
Almenys inèdita,
original.
Ja sigui...
Això cada cop
és més difícil o no?
No.
Al revés.
Amb la digitalització
s'ha facilitat?
Bueno,
però la digitalització
també és un...
És un...
Bueno,
la digitalització
hi ha documents
que ens han ajudat,
evidentment.
Però...
No sé.
Menomitada.
Nosaltres treballem molt
a Barcelona
a l'arxiu de protocols.
Un dels arxius notarials
més importants
de tot l'Estat.
Evidentment,
els protocols
els has de consultar
directament.
No estan escanejats.
Has d'anar mirant allà.
I després,
a vegades,
no sé,
la gent diu,
bueno,
però això es mira
en un moment,
no?
Internet,
Google,
no sé,
la intel·ligència artificial,
no?
Escoltis,
que hi ha coses
que encara s'han de fer
manualment.
Però fins i tot,
imagina't que aquests documents
els tinguéssim a l'abast.
És la gestió
d'aquests documents
l'important.
Clar.
Perquè un document
explica,
no?
I tu has de contextualitzar
aquest document.
Has de vincular
un document
amb una realitat
material que tens
i saber-ho explicar.
Sí, sí.
O sigui,
no hi ha...
No és tan objectiu
com a vegades sembla,
sinó que
la interpretació
és molt,
molt important
en aquesta part.
I en aquesta mirada
cap als arxius
o cap a la feina
que fas,
l'interès cap a explicar
o l'aparició
de les dones
en aquests contextes,
d'arxius?
A mi sempre m'he de saber
clar,
com que escrivien els homes
suposo que surten poques
als arxius.
O no?
No.
No tant.
Bé,
és un mit, això.
Jo crec que les dones
sobretot en el segle XIX
són les grans
propietàries
dels edificis.
Et parlo de Barcelona,
eh?
Sí, sí.
És el moment, sí,
de grans,
de propietàries
importantíssimes.
No únicament,
diguem,
perquè és propietària,
però la propietària
molts cops
el que feia
és buscar-se
a un senyor,
normalment senyor,
que li gestionés
aquest patrimoni,
però la propietària
és a ella.
I després,
un món que s'ha,
jo crec que
s'ha estudiat,
però com,
no sé com dir,
amb una mirada
com quasi pietosa.
Són les dones
que s'han dedicat
a fer
el que s'anomenava
obres de caritat,
quasi.
Sí, sí.
Però que,
en realitat,
són grans promotores
d'ensenyament,
de temes sanitaris,
no?
Sí, sí.
Fins i tot
de la introducció
de l'oci
en classes socials
que no podien,
no?,
arribar.
Bé,
no sé,
jo ara penso,
no?,
en alguna d'elles,
el tenis,
bé,
sí, sí.
No és,
no és tot tan,
diguem,
en el cas,
eh,
de senyores,
doncs que,
no sé,
la germana és Godó,
no?,
penso.
No,
no són senyores,
única i exclusivament,
que anaven a missa,
no?,
com sembla,
a vegades,
alguns textos,
i després donaven
aquests diners,
no?,
de manera vietosa
perquè es fessin
unes misses
i, bueno,
i es construï,
és un petit hospital.
No, no,
no.
No,
no són senyores
que pensaven,
que organitzaven,
que el seu llegat
suposava molt més
que tot això,
que no era poc,
eh?
Sí, sí,
ara m'estàs deixant
a no ser,
perquè, per exemple,
i després propietàries
que tenien,
no sé,
moltes senyores
que els seus homes
estaven,
en aquest cas,
a Amèrica,
no?,
Cuba,
Argentina,
i que elles,
pel que fos,
no havien viatjat,
les quedaven
i eren elles
les que
invertien.
No sé,
per exemple,
si ens n'anem
a la plaça Reial,
a Barcelona,
en una part,
bueno,
més enllà dels porcios
d'enxifrer,
de l'entorn,
i mirem
de qui eren
aquestes propietats,
ens sortiran les dones,
o la dona magnífica
i moderna
que vivia a París,
d'enxifrer,
no?
Ah,
Déu-n'hi-do.
Clar,
no,
no és tot,
diguem,
tan trist,
quasi,
no?
No,
no,
està claríssim,
està claríssim.
Com se'ns fa arribar.
I en aquesta feina teva
que fas,
en la part aquesta,
i després també
la docent
i la d'investigació,
el cognom d'art,
historiadora de l'art,
això què és el que,
és a dir,
quin és el valor diferencial
respecte a la historiadora
o historiador
sense cognom,
perquè ens entenguem?
Bé,
jo crec que,
no,
no,
és un valor afegit,
no,
jo crec que no,
el que és és un...
Quina mirada diferent,
és un pel diferent,
diguem,
perquè els estudis
són diferents,
no?
La preparació és diferent,
diguem,
un historiador,
doncs,
es queda,
que hi és molt,
eh?,
els períodes històrics,
i un historiador,
o historiadora de l'art,
en aquest cas,
es parteix del coneixement,
a partir del que s'ha considerat,
almenys el moment que jo vaig estudiar,
les grans obres d'art.
què és el que diferenciaria,
potser,
a nivell després d'interpretació?
Bé,
està clar que,
que per una historiadora de l'art,
o en aquest cas,
per mi,
no?,
és fonamental entendre,
si jo estic en el renaixement,
o estic en època medieval,
no sé,
ens posem en època medieval,
ens posem a les comarques del Pirineu,
no?,
difícilment jo podré explicar o entendre
l'arquitectura romànica,
sense les pintures que hi ha en el Manac,
no?
Clar.
què són les pintures que hi ha en el Manac
que es van extraure,
és art,
és pintura,
pintura mural,
que ens expliquen per què hi són,
sí,
sí,
diguem,
unes pintures que ens poden explicar
tant d'època medieval
com del segle XX,
quan es van traslladar del Pirineu al museu,
sí,
sí,
l'art,
o en aquests moments,
no?,
les grans,
o la gran pugna,
s'hi gena,
no?,
sí,
no sé,
jo veig els diaris,
i,
i,
i sembla que tot es centri
cap a on van les pintures,
però què són?
Ens els han explicat,
a nivell,
no?,
sí,
sí,
sí,
sí,
no?,
què representes,
per què estan al Manac
i no estan al Prado?
Sí,
sí,
l'art és molt important,
en realitat,
les persones,
no?,
des de,
bueno,
jo diria que fins i tot abans
dels processos de sofisticació,
el més bàsic,
hi ha un dibuix o representa,
no?,
sí,
sí,
com no ha de ser important
per explicar,
per explicar la vida,
no?,
les persones,
la vida i els seus entorns,
tu ets una mica artista,
a més a més d'historiadora?
no,
no,
no,
m'agradaria molt,
no?,
si pogués triar jo seria
una gran intèrpret musical,
però,
zero,
no,
no tinc cap mena de qualitat artística,
el que sí que has fet
és connectar la teva professió,
que ens has explicat una part,
amb la docència,
que és aquesta que sentia,
i l'investigació,
que és el que estàs fent ara,
amb aquests projectes,
i amb aquestes conferències,
que estàs,
bueno,
hi ha altres de similars,
no?,
i després de tot això
ho has fet també molt
viatjant pel món,
i amb projectes també,
com a,
bueno,
amb Marroc,
Algèria,
territori palestí,
Síria,
Líbia,
Itàlia,
França,
molt mediterrani veig,
no?,
bueno,
Cuba també,
no?,
Cuba,
sí,
jo diria que mediterrani
i Cuba,
i Cuba,
i Cuba,
sí,
i aquest focus d'interès,
d'on,
bé,
no ho sé,
mira,
a Cuba fa exactament ara 30 anys,
aquest any he fet 30,
i jo a Cuba a mi,
bueno,
hi vaig a parar
per un tema d'urbanisme
del segle XVIII,
en un petit,
bueno,
en una petita ciutat
del Carib,
Trinidad de Cuba,
però un cop visito l'Havana
ja els meus interessos
es focalitzen
en l'Havana
de principis del segle XX
i he continuat fins ara,
fins ara,
i tinc relacions
professionals i personals.
Què estàs investigant allà?
O què esteu fent?
Bueno,
de fet,
mirar
des de períodes
que m'he quedat allà,
fent recerca
de catalans
les dues primeres dècades
del segle XX,
després,
bueno,
empreses de materials
de construcció
de catalans,
bueno,
l'última
conferència
que vaig anar a fer
en relacions,
sí,
de,
no,
interrelacions
entre Barcelona
i l'Havana,
ara començarem
un nou projecte
que espero
que tingui
llarga vida,
de, bueno,
segueix sent,
no?,
de relacions,
en aquest cas,
de l'arquitectura,
però començant
pel segle XVIII,
entre l'Havana
i Barcelona.
Déu-n'hi-do?
No,
però amb persones
de, bueno,
des de Barcelona
i també de l'Havana.
Això pel que fa
a Cuba
i al Mediterrani
sempre
m'he vinculat
amb l'arquitectura
tradicional,
arquitectura
vernacular,
mediterrani
i després,
també,
força,
Guinea Equatorial.
Però,
bueno,
he format part,
diguem,
jo no he treballat
mai per lliure
en aquests països,
sinó que formo part
d'equips,
format part
d'equips
que tenien projectes
que treballaven
en aquests països,
no?,
dels quals,
bueno,
hi ha tota una sèrie
de publicacions
i de material
absolutament consultable
i que
un d'aquests projectes
va donar
com a resultat
una associació
a la qual pertanyo,
que és l'associació
Reavimet,
que és una de les associacions
que té més professionals
vingolats sempre
al patrimoni.
I què té com a objectiu?
A veure,
la difusió,
la sensibilització,
la recuperació,
la protecció
del patrimoni
arquitectònic
i peixagístic.
Deies abans
que era una mica
endogàmic,
però...
Més el de l'arquitectura,
que no el del patrimoni,
però creus que,
perquè tothom...
Hem de protegir
el nostre patrimoni,
però a vegades
no el tenim prou
amb el focus,
no?
Bueno,
no ho sé.
és com a difícil.
Però parlo també
de la valoració social
d'aquest tipus.
Per exemple,
tota la part de recerca
que esteu fent,
etcètera,
etcètera,
a tu,
a nivell de difusió social,
quin seria el teu,
diguem-ne,
o què t'agradaria
que passés
a nivell
d'aquesta part
de la recerca
que és
traspassar cap a la societat,
no?
Què t'agradaria
que t'agradaria
que passés?
Jo crec que ja
hem avançat molt,
no?
Abans,
algú que vivia...
Bé,
parlo de,
diguem-ne,
ara del nostre territori
de Catalunya,
potser la gent
mira
amb més...
una mica més
d'amor
allò construït
i no pensi tant
en enderrocar
i tornar a construir.
Perquè el tema
del patrimoni,
més enllà
del patrimoni monumental,
jo crec que
tot el patrimoni,
i tot el patrimoni
vol dir
tot el que hem construït,
no?
Té un camí,
té una vida
i el que hem d'entendre
són les diferents vides
d'aquests edificis,
d'aquests carrers,
d'aquests conjunts,
que crec que el que sí
hauria d'estar
ja fora del diccionari
és enderrocar.
Clar.
Però,
a nivell del Mediterrani,
vull dir,
com m'expliquem?
Nosaltres ens ha passat el mateix,
com li expliques a algú
que viu en una casa de terra,
que té el paviment de terra,
que cada dia té pols,
que allà on viu,
que aquella casa
és meravellosa.
Sí, sí.
Diguem,
jo crec que
també hem de ser realistes
i hem d'intentar,
que això és el que fem
des de l'associació Reaviment,
no?
Sobretot,
que les persones
puguin viure millor.
Ens interessa,
evidentment,
els àmbits tradicionals,
després,
la sostenibilitat,
això que està ja tant,
no?
Ho hem dit tant
que no sé si té algun significat,
però,
realment,
un àmbit sostenible
és aquell que no agradeix,
que deixa viure
l'entorn
i deixa viure
les persones.
Una qualitat de vida,
una bona qualitat de vida.
I això,
en un món
que va tan ràpid
i que...
Bé,
no sé.
Com qualla.
Intentem,
no?
Treballar-hi,
que no vol dir
aconseguir-ho,
perquè tot això
és molt difícil.
Sí.
És molt difícil.
Sobretot que vèiem
en un àmbit,
no?,
com el Mediterrani,
no sé,
en un àmbit com el Mediterrani
tenim en aquests moments
un genocidi.
Sí.
Sí, sí.
Què és això,
no?
Sí, sí.
I així,
bueno,
podríem estendre'ns
moltíssim.
Per tant,
fem el que podem.
Sí, sí.
No,
fem el que podem.
Com deia el meu avi,
qui fa el que pot
no està obligat a més.
Exacte.
Això ho deia en castellà
i...
Exacte, exacte.
I el pobre...
Sí.
Això, bueno,
això et volia també preguntar,
no?
Com havies triat el teu focus
d'interès
en un món tan gran,
no?
Com és que t'havies...
O sigui,
com el...
com...
com la teva trajectòria
ha anat focalitzant
en aquest...
Bueno, jo crec que
m'he trobat en el camí
persones
que m'ha agradat
el que feien
que han significat
molt
en la meva trajectòria.
Llavors,
no sé,
jo suposo que tothom
elegeix la vida,
el que pot,
no?
Però el que té
més facilitats
o el que li agrada
de més fer.
Jo,
sí,
abans et deia,
no?
Que no és que jo
hagi tingut
grans obsessions
o grans
pensaments
d'arribar
a algun lloc,
no,
no,
sinó que m'he anat
trobant
i és cert,
no?
Camins
que he pensat
que m'interessaven
i que els volia fer.
I aquests camins,
bàsicament,
al final,
són persones,
el teu entorn,
no?
Un és com és,
també perquè l'entorn
que ha tingut
el porta
cap a un lloc
o cap a l'altre,
no?
I quina seria
la teva fita
com a professional
de la recerca?
Què t'agradaria
dir,
mira,
doncs,
he acabat
o estic,
no?,
no tinc cap mena
de fita
en quant a la recerca
m'agradaria,
com ho diuen,
això,
els actors
o els ballarins
de morir
a l'escenari.
Tot això,
m'agrada
com,
com,
com entenc jo
la pròpia arquitectura,
no?
Jo penso que
els edificis
o les ciutats
tenen moltes vides
i van fent,
van fent,
van fent,
no hi ha
ni un moment
més important
que un altre,
sinó que es va caminant,
doncs,
jo el mateix,
a mi perdria
anar caminant,
caminant,
fins a un dia
que deixi de caminar,
que deixi de fer recerca,
però sense
grans,
no,
no em plantejo
grans objectius.
Sí que fas molta connexió
amb gent jove,
no?,
que està entrant
a la...
Això també m'ho comentaves,
que els equips
intergeneracionals
són sols.
sí,
sí,
molt,
no?
Sí,
ara,
per exemple,
l'escola,
arquitectura,
l'equip és joveníssim,
està al voltant dels 30 anys,
sí,
i tenen una mirada diferent,
siguin,
sí,
clar,
i una energia diferent,
això sí,
sí,
i jo crec que és,
bueno,
que ensenya molt,
que és important,
i el projecte By Woman
d'on surt,
dins d'aquest context?
De Reavimet,
de tot el que m'has explicat.
Doncs mira,
de pensar,
bueno,
ho dirigim dues dones,
la Josefina Díaz,
que no té ni 30 anys,
arquitecta,
ella és argentina
i va venir a estudiar
aquí a Barcelona,
és professora
a la Salle
i membre també
de Reavimet
i jo.
Bé,
ens vam plantejar
a partir d'una performance
que vam fer
arrel de,
bé,
dels problemes
a l'Iran,
Moderato Cantabile,
bueno,
vam estar pensant
que...
A l'Iran,
que no han desaparegut
amb les dones
i que cada cop...
Bueno,
a l'Iran,
a l'Iraq,
i canviar de país,
no?
Sí,
he canviat de país,
he canviat de país.
Bueno,
en aquells moments
el que fèiem
és visibilitzar
el tema de la...
Sí,
perdó,
de la maixa,
sí.
Vini,
però és igual,
ja veníem parlar
de la tremolaría.
Al revés,
a l'Iran
llegia aquesta setmana
que hi havia
com una mica d'obertura,
no?
Sí,
bueno,
no,
no sé,
deia.
No m'agradaria,
clar que sí,
no?
L'Iran és un país
culturalment preparadíssim,
o sigui,
nosaltres el que tenim
és un nivell
d'ignorància profunda.
Sí,
és veritat.
i aquesta ignorància
i aquesta ignorància
de vegades
ens porta
a fer
unes avaluacions,
no?
Tens raó.
Sí,
sí,
el que passa
és que el coneixement
avui en dia
és tan difícil
de...
Sí,
sí,
estar tan mediatitzat,
tan bé...
Sí,
però sortia d'aquesta
plataforma.
Vam pensar
que ja havíem treballat
amb molts temes
vinculats
amb dones,
però vam pensar
que volíem
iniciar un projecte
com un projecte mare
que tingués
la possibilitat
de petits projectes
com aquest
de cinc dones
i les seves circumstàncies
o les relectures
de visions
en el Mediterrani
en el qual
les dones
com a professionals
fossin líders
i explicar
doncs,
bueno,
els diferents processos
amb petits projectes
que hi ha
que hi ha
i de cada petit projecte
hi haurà
una publicació
com aquesta de cinc...
El tema de l'Iran
que no ho he explicat
i algú potser
no se'n recorda
és quan van matar
aquesta noia
per portar...
per no portar,
perdó,
el vel.
Sí,
és aquest control...
Que va haver
doncs una reacció
internacional
i des de les dones
que es van tallar
els cabells...
Exacte.
Que això...
Una de les coses
que jo sí que tinc
la sensació
i evidentment
no estic amb el teu món
és que
tot ho amortitzem
molt ràpid.
Sí.
Saps?
O sigui,
la informació
s'amortitza molt ràpid.
Sí.
o les pitjors
notícies
és igual.
Els fets
més cruels
tenim una capacitat
de digerir
Sí.
que, bé,
ens hauria de fer pensar.
Sí, sí, sí.
I més avui en dia
amb tot el que està passant
ho he comentat tu
ara fa un minut.
Doncs això em connecta
i ho dic perquè
si no,
no tindrem temps
de parlar d'ella.
Tot i que també et diré
que no he trobat
gaire informació,
ara la comentarem,
amb la dona
amb història,
amb la secció
de dones amb història
que sempre introduïm
al programa
perquè a mi m'agrada
vincular dones
amb altres dones
que poso la sintonia.
Eli.
Eli és la nostra tècnica.
Gràcies, Eli.
Dones amb història
que avui ens portes
Manuel Rocher.
El meu francès
no sé si és massa...
Manuel...
Roig.
Roig.
Sí.
Seria, no?
Sense la E.
Roig.
Manuel Roig.
Aquella va néixer
el 1931,
va morir el 2010.
Va néixer a França
i des de molt jove
va desenvolupar
una sensibilitat artística
molt marcada
per la fotografia
i una mirada
arquitectònica
i ella
és una dona
que ha fet
un treball fotogràfic
que a tu et va impactar molt
quan la vas conèixer,
si no ho vaig entendre malament,
amb una tensió
molt...
diguem-ne...
molt profunda
amb l'espai,
la llum,
les formes
arquitectòniques
tradicionals
i va documentar molt
la sensibilitat
del paisatge urbà i humà,
sobretot de la zona
del Sahel
i d'Algèria.
He de dir-te
que m'ha costat trobar.
Sí,
bueno,
estic escoltant,
eh,
el que deies d'ella,
perquè és veritat.
M'ha costat trobar molt
qui era.
Sí,
he de dir,
ella sí que em surt
que és companya de vida
i col·laboradora
d'un altre arquitecte,
a l'Andre Ravere,
de qui es va divorciar
després.
Ravere,
perdó,
ja t'he dit
que el meu francès.
Amb qui...
Tu parles francès,
anglès?
No,
no,
jo soc molt dolenta
amb els idiomes.
Bueno,
doncs,
parlo més francès
que anglès.
Bueno,
francès està molt bé.
Bueno,
i ells dos sí que,
bueno,
tenen una fundació,
no?,
que,
bueno,
un projecte...
Sí.
Bueno,
la veritat és que
ella és una gran,
gran fotògrafa.
Però molt desconeguda.
Molt desconeguda,
ella,
però no el que va fer.
Ah.
Que aquesta és la qüestió,
no?
Bueno,
ella també va escriure,
t'ha escrit algunes novel·les,
Sí,
és el que anava a dir.
I té un doctorat
en psicologia,
també.
Sí,
que el va fer després
de la seva gran tasca.
I cinema ha fet,
també.
Sí,
també,
també.
Déu-n'hi-do.
Dues pel·lícules.
Sí,
és un...
Bueno,
va ser una dona
molt important
pel patrimoni
algerià
i també egiptsi.
el llibre
de fotografia
possiblement
més important
del sud d'Algèria,
de la vall
de l'Amzab,
que és patrimoni mundial,
una vall
de musulmans
i badites
amb una arquitectura
realment diferent,
una arquitectura
tradicional
i molt
venerada
i estudiada
per a tots
els arquitectes
del moviment
modern.
ella
va publicar
un petit llibre
on hi ha
aquestes fotografies
d'aquesta vall
que és quasi
la bíblia
d'aquesta arquitectura,
però aquest llibre
el coneix tothom
i les fotos,
tothom,
tothom que es dedica
a aquest tema,
però en canvi
el seu nom
és que
no,
va quedar,
no,
se'l va menjar
el nom
del seu home,
un arquitecte,
l'Andrés Riberó.
i ara
sortosament
la filla,
Maia,
Maia Riberó,
m'ha,
bueno,
facilitat
documentació
personal,
molta documentació
personal
i tenim tot
el seu fons.
El projecte
de fer-la visible.
Sí,
sí,
almenys
intentar
estudiar-la
i
sí,
fer-ne
la màxima
difusió
que puguem
dins del nostre
àmbit,
no?
Sí,
sí.
Però sí,
una persona
que es mereixeria
un altre tipus
de tractament
a nivell històric,
sí.
Jo et diré
que,
evidentment,
ara el que faré
és com,
no sé,
com posar un gel
amb un vi
criança,
eh?
Però perquè ens entenguem,
perquè la gent
em mantengui,
és a dir,
els que no ens hi dediquem
des del punt de vista
acadèmic,
si busquem informació
a Google,
el primer que et surt
és Wikipedia,
bueno,
ara no,
ara et surt
la intel·ligència artificial.
Sí,
sí,
sí.
Evidentment,
la intel·ligència artificial
no ha trobat res
d'ella,
la que et surt així
per defecte,
però és que
dins de la Wikipedia
que encara funciona,
ell sí que hi és,
però ella no.
Sí,
no,
no?
Però és que
ens sembla molt estrany,
però no sé.
Jo,
i,
bueno,
amb el seu cas
i amb altres dones,
eh?
No és tan estrany.
Nosaltres estem estudiant
paral·lelament
dues dones més,
una grega
i una egípcia,
una fotògrafa
i una cineasta
i,
bé,
la seva projecció,
tot i que la seva feina
va ser molt important,
és molt,
molt,
molt minsa.
Llavors,
bueno,
anem a intentar,
anem a poc a poc,
no?
I per,
en aquest cas,
doncs,
per dones molt concretes,
però anem a intentar
explicar-les
amb les seves llums
i les seves ombres.
Com a poc a poc.
Com a poc clar,
però com tenien
Reveró
i tants altres.
No sé,
sempre s'explica,
a mi m'ho van explicar
quasi la primera vegada
que vaig estar
en aquest territori,
que Le Corbusier,
l'arquitecte,
quan va morir,
va morir
amb un llibre
a les mans,
i era el llibre
de les fotografies
de la vall de l'Amsab,
de la Manuel Roig.
Això que és segur,
jo crec que és una anècdota,
però és igual,
imagina't que no ho fos,
però,
per exemple,
aquest arquitecte
tan venerat
per tantes persones
al món,
una de les seves
obsessions
va ser
l'arquitectura
de l'Amsab.
I
ell creia,
i això sí que està
escrit
que un dels grans
privilegis
és tenir
aquelles fotografies
de l'Emmanuel Roig.
Perquè, a més a més,
són zones
que són difícils
d'anar a visitar,
perquè ens entenguéssim.
Sí, molt difícils
la seva
accessibilitat.
També, ara,
no...
No és fàcil.
No és fàcil,
no?
I és un islam
molt diferent
del que coneixem,
el sunit,
el xiït,
és un islam
que
ens acull molt bé,
però també
que preserva
absolutament
la domesticitat
i això vol dir
el nou poder
accedir
als àmbits privats.
I és difícil
d'explicar.
Doncs amb això
entrem
en la fase final
del programa,
que és un toc final,
perquè estem arribant
al final,
el que passa
que tot el que ens estàs
explicant
és tan interessant,
m'ho agrada bé
haver de rei,
el de rei m'agrada
molt, eh?,
el cognom
de ta mare.
De la meva mare.
Sí.
Maria Rei.
Home,
Maria Rei.
És regia, eh?
Sí.
És un nom...
Tal com era ella, eh?
Sí?
Sí, sí.
Què tens d'ella?
No sé,
deig tenir alguna cosa.
A mi em deien de petita
que em semblava molt
el meu pare
i després a la meva mare.
Suposo que com
centenars de nens,
no?
I nenes,
que anem canviant.
No, però la meva mare
diguem-ne,
tot un caràcter.
Tot un caràcter.
És tot un caràcter,
també, crec.
No ho sé, no ho sé.
No, no parlaré de mi.
No crec que sigui.
No?
Jo no va parlar de tu
amb aquest toc final
sí que volia parlar
d'en tu,
aquests cinc motins
que han quedat,
però de coses
que són com a molt senzilles.
Per exemple,
de tots aquests països
que has visitat,
quin és el que
t'ha impactat més
el paisatge,
que és el que a tu t'interessa,
no?
Com a singular
o com a aquell
com que has dit,
ostres, no sé.
El que a mi
potser m'ha impactat més
o em va atrapar més
va ser Yemen.
Però un dels països
més meravellosos
també per la gent
que ha visitat
és l'Iran, eh?
I en aquests països
on ser dona
és difícil,
ser dona estrangera
que investigar
és relativament fàcil?
A veure.
Perquè vas a maquis d'allà.
Jo al Magreb
quan hi he anat,
no?
Són projectes
bé,
amb equip
i no he tingut mai
cap problema
perquè alguns
es dirigien des de Barcelona
i anava
a portar,
és igual,
diferents activitats,
cap problema.
Sí.
El Yemen
és diferent.
Clar.
I l'Iran
és molt diferent,
però sobretot,
bueno,
perquè jo no estic
capacitada
per acceptar,
diguem,
jo puc estar un mes tapada,
no?
Clar.
Però no,
no sé,
és que ni un mes
potser
i llavors sí,
comences a tenir
problemes, sí.
Bé,
bàsicament
perquè és un joc cultural
per nosaltres.
És un joc cultural
i estar habituat
és una altra manera
de relacionar-se.
I després,
no sé,
no,
a part del joc cultural,
diguem,
Iran,
que té
aquest nivell
tan alt cultural.
Sí, sí.
No?
Quan un entra
a les cases
se n'adona
que són
més exquisits
que nosaltres,
més preparats
que nosaltres,
més lliures.
Tenim molts prejudicis,
també, no?
Sí,
però com a les socials
a tot arreu,
crec jo.
Jo crec que el món musulmà,
i parlo musulmà en general,
el Magreb,
bé,
la part,
qualsevol part del musulmà.
M'és igual,
els perses,
són
molt,
molt,
molt acollidores.
O sigui,
jo trobo tan acollidor,
o vaig trobar
en el seu moment
Cuba,
no?,
amb la seva gent,
que es coneix tant
com l'Iran.
T'agrada viatjar?
Sí,
sí,
m'agrada,
esclar.
I on no has anat
que te queda
per anar-hi?
Què diries?
En molts llocs,
molts llocs.
Sí,
sí,
les muntanyes,
sí,
de Txetxènia,
de Dagestan,
sí,
tants llocs.
Sí,
no tenim vides,
eh,
per visitar tantes coses,
a vegades.
No,
haurem de...
Bueno,
no.
No tenim vides.
Sí.
I ets una gran lectora,
suposo.
Sí.
Bueno,
una gran no,
sóc lectora,
sí.
Quan,
quan,
quan és el millor moment
del dia per tu,
per llegir?
Al matí,
la nit?
Bueno,
a veure,
en vida normal,
jo puc llegir tard de nit,
però en cap de setmana
puc llegir en qualsevol moment.
En qualsevol moment.
En paper.
Sí,
sí,
jo encara,
bueno,
no m'he acostumat.
No, no.
Però és veritat,
diguem,
la lectura et dona
la possibilitat
de ser molts més dels...
O sigui,
jo puc ser moltes persones
que no podré ser mai,
no?
A través dels llibres em...
Bueno,
em dóna aquesta llibertat.
I així,
per acabar,
que ens queda un minutet
i ja t'acomiado,
el patrimoni
per la gent que...
Per nosaltres,
per la nostra societat,
tot això que fas tu,
en què?
Diguem-ne,
per què allò reu una frase?
Per què és tan important?
Bé,
doncs perquè
les coses que tenim,
no que tenim en propietat,
sinó les que gaudim,
les que trepitgem,
som nosaltres mateixos,
també.
I si no cuidem
allò que tenim a prop,
què esperem dels altres?
Molt difícil.
No?
Sí, senyora.
Però ho hauríem de fer.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres.
No,
que m'ha encantat.
Un absolut plaer.
No, no,
que està molt bé.
I també,
bueno,
i ben retrobada
en aquest inici de temporada
també la Eli.
Aquí som dones,
veus,
amb l'equip,
la Eli a zona.
I en poc,
sempre ho dic,
hi ha poques dones tècniques,
la Eli és una.
I ja ho sabeu,
com sempre dic,
estem al segle de les dones,
queda molta feina per fer
i aquí seguirem fent xarxa
i ens podeu escoltar
a la web de Ràdio Morins de Rei
i a les plataformes de podcast
amb qualsevol d'elles.
Ens veiem.
Bona tarda,
són les 7,
us parla Mercè Raura
al Departament d'Educació.