logo

Heroïnes Quotidianes

Programa d’entrevistes on les protagonistes són dones, de qualsevol edat, origen, interès o formació, i que ens inspiren en l’art de la vida, per la seva història, per la seva experiència o per les seves reflexions. Són heroïnes quotidianes, que també ens obriran la porta a visibilitzar altres dones que han estat referents al llarg de la història o que han estat actualitat en el present que vivim. Amb Bego Floria Programa d’entrevistes on les protagonistes són dones, de qualsevol edat, origen, interès o formació, i que ens inspiren en l’art de la vida, per la seva història, per la seva experiència o per les seves reflexions. Són heroïnes quotidianes, que també ens obriran la porta a visibilitzar altres dones que han estat referents al llarg de la història o que han estat actualitat en el present que vivim. Amb Bego Floria

Transcribed podcasts: 28
Time transcribed: 1d 0h 16m 2s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Aquí comença Heroïnes quotidianes.
Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir
i que ens inspiren en l'art de la vida.
Es parla Bego Floria i avui ens acompanya Roser Garriga Pujol, escultora.
També has estat en el món de la docència molts anys.
Cantaire també, cantaire.
Encara ets escultora i cantaire, docent ja no, perquè fa un temps que ja ho has deixat.
T'has jubilat, diguem-ne, no? Aquesta part de la teva vida?
Sí, completament jubilada.
Amb aquesta part sí, però l'altra no? La d'escultora i la de cantaire no.
No, és que això és un naixement i això no es pot, no em puc jubilar.
Bueno, comencem per bona tarda.
Doncs bona tarda.
Molt bona tarda, Roser. Molt contenta.
Que estiguis aquí. Molinenca de tota la vida.
Avui estem a Ràdio Molins de Rei.
Sempre ho dic, estem a Ràdio Molins de Rei.
Tot i que, com que hi ha el món del podcast, també ens escolta gent que no és exactament de Molins de Rei.
I per això m'agrada contextualitzar algunes coses.
Llavors, volia començar explicant una mica qui ets tu i volia explicar això,
que ets una molinenca de família de tradició.
I ara ho comentàvem abans de començar el programa,
de família de renoms o malnoms que no sé com es deien,
que no, Cal Negre, Cal...
Jo vaig néixer a Cal Negre, que era casa del meu pare.
El meu pare era l'hereu de Cal Negre.
Cal Negre.
I per part de mare, doncs, el mot era Cal Tinet.
Cal Tinet.
I ets la...
I ets la...
I ets la...
I ets la...
I ets la...
I ets la...
Tinet de la roba.
Sí.
I això es pot explicar més o menys curt?
Sí, perquè venia amb roba.
Ahà.
I ets la...
I com record...
Bé, clar, i era un món on tothom es coneixia llavors al Poblar.
la s'ha fet més gran, suposo.
I això de tenir el nom d'aquesta...
Ets la...
Roser de Cal Negre o de Cal...
Quin ets?
Sí, no, de Cal Negre.
De Cal Negre.
Qui marcava el pare, diguem-ne.
Sí, clar, perquè més més és una casa que està situada, encara hi és,
a la plaça de la vila, i clar, era conegut, conegut, conegut.
Massa i tot, perquè jo anava pel carretó a mirar, a tot em sabia què feia,
i això no m'agradava massa.
No t'agradava massa, això.
Perde la intimitat, no.
Érens la segona, o ets la segona?
Som la segona de set germans, que ens falta el més gran,
que va tenir un accident a Rípode i es va morir.
Ostres.
Farà quatre anys que mig poble el va pudorar.
Jolín.
I ara, doncs, diguem que he quedat com gran jo, però no,
soc el número dos.
Ets el número dos.
De set.
I això, com es deia el teu germà?
Jaume.
El Jaume, li fem un homenatge des d'aquí.
Recordant-lo amb somriures de quan eres petita.
Això de ser la segona, com ho portaves?
Jo no era conscient que el primer, el segon, o no.
Com que amb el meu ja m'agrada ens portàvem un any i mig,
sempre jugàvem tots dos.
Sí.
I després anaven els altres i era com una cosa normal,
perquè tots els nens tenien germans.
Jo no havia pensat mai en això.
Però éreu una família gran.
Sí, clar, hem arribat a set germans.
De l'època.
Sí, però en conec molts.
Inclús un amic del meu pare, que eren de Girona,
els anava a veure cada any, van arribar a ser catorze.
Mare de Déu.
O sigui, el doble que nosaltres.
Mare de Déu.
Primer nosaltres érem sis i ells en dotze,
després ens van tornar a doblar.
Déu-n'hi-do.
Que això ja és un extra, eh?
Sí.
Suposo que, bueno, era molt de l'època.
Jo no dic que ara no n'hi hagi, però no és tant.
No, no, no.
Ara, si són tres, ja diuen, ui, i quants?
Sí.
Ja és família nombrosa.
Sí.
Ja és família nombrosa.
I amb aquests germans, tu que ets escultora,
com vas descobrir la teva passió?
De petita, de gran, hi havia algú artista?
A veure, jo de petita sempre estava que mirava les coses
que d'altra gent no mirava, com si diguéssim.
Ja em veia estranya.
A l'escola era estranya.
Sempre he sigut una persona, com a persona, singular.
I després he vist que com a artista també sóc singular.
O sigui que singular al quadrat.
Això m'ho has de desenvolupar mònicament.
No, no, no.
Què vol dir singular?
Què vol dir que tens una mirada...
Diferent, diferent.
Però en positiu diria jo, eh?
Encara que em tiri floretes.
No, no, que te les pots tirar, que només faltaria.
Sí, vull dir que no, no, sóc una persona singular
perquè sóc un desastre.
Em sembla que no.
Per sensibilitat.
Em defineixo singular per això,
perquè sóc diferent i tinc maneres de veure
que són diferents.
Com a escultura.
Sí.
Amb la part artística també he vist que no sóc de la pila.
Doncs que també vaig molt a la meva
i no necessito mirar a ningú.
Jo ja tiro jo.
Per inspirar-se.
Després parlarem una mica de la teva part artística actual,
però sí que volia connectar-ho amb ta mare,
amb la Montserrat Pujol Tort,
perquè me vas explicar una cosa preparant el programa
que a mi em va fer molta gràcia, no?
Que és que ella agafava el paper de la xocolata.
Sí.
No, perquè erau set, ja ho hem dit,
que era molta gent.
Ah, però set alhora vam ser al final.
Al final.
Perquè el gran al petit...
Hi havia 17 anys.
Per tant, el gran gairebé va marxar de casa
quan l'altra petita no tenia temps
d'haver viscut amb ell.
En tot cas, sí que va haver una època
en què ta mare agafava el paper de la xocolata.
Quan nosaltres, quan els més grans érem petits,
jo ho recordo perfectament,
ens donava el menjar
o el donava amb l'altre que venia darrere teu,
però tu estaves allà.
I ens dibuixava, ens dibuixava la cara.
Perquè el paper, per una banda, era blanc.
Era blanc, això.
I com que en aquella època, als anys 50,
papers a les cases en teníem per escriure una carta,
però no per fer servir gaire.
I llavors, doncs, el paper de la xocolata,
com que es llençava, ens dibuixava la cara.
I per això, com que es llençava,
no tenia molts dibuixos.
Ostres.
A meva mare en sabia molt dibuixar.
I, bueno, la meva mare era una persona
amb una alta capacitat intel·lectual.
i jo, que era d'edat d'ella,
que ella era artista.
I era artista.
El que passa que no...
A la seva època no va poder fer gran cosa.
I, a més a més,
servia per tantes coses
que no ho sé si ho hauria sigut.
Tampoc, no ho sé.
No ho sé.
Jo vaig veure claríssim
que havia d'anar per aquesta via.
Ella, no ho sé.
Bé, de fet, tu ho vas veure allà de molt petita.
Quan t'hi vas començar a interessar una mica per l'art.
Al col·le?
Això, mirava coses que de vegades no em feia cas.
I així anava...
A fora, perquè anys darrere i de seguida
estàs a la natura,
doncs jo veia les fulles,
que eren diferents.
Molta gent diu una fulla.
Però l'esquema d'una fulla
i a més n'hi ha una.
Jo em veia de diferents formes,
com pedretes.
I llavors me'n recordava...
Ai, me'n recordo que m'emportava
una fulla a la butxaca o alguna cosa
que és que em cridava l'atenció.
I jo veia que l'altra gent no s'ho mirava.
Jo sí.
I amb els meus germans jugàvem moltíssim,
però ell tenia molt bon gust.
També li...
Estava per...
Vull dir, la cosa artística
també li interessava una mica,
com si diguéssim...
Però es dedicava moltes vegades a altres coses.
Va ser científic i el que vulguis,
però no...
Artista, artista no.
Però de petits ens venia moltíssim.
És que...
Tot el dia estàvem junts.
I com que la casa era gran,
sempre jugàvem per aquí i per allà.
I ell t'acompanyava,
tot i que no fos artista després,
t'acompanyava una mica amb aquesta...
Quan eres petita, eh?
Amb aquesta...
Creativitat.
No, quan jugàvem junts,
a vegades, com que el pare era...
Era el Pere Pagès,
ens teníem a una casa gran al barri
i jugàvem per allà fora
sense haver de sortir al carrer.
I...
O sigui, el pare tenia unes caixes de fusta
i tenia un martell i claus per allà.
Tots dos érem de picar claus i fer coses.
Jo tenia les nines,
la cuineta, que encara la tinc ara,
després que hi van jugar tots els de darrere,
que està bastant destrossada,
però era meva,
i...
Però ho tenia tot endreçat.
Les nines també venen endreçadetes
i jugàvem amb altres coses.
Clar.
No és que fos un cavallot, que diuen, eh?
Això no.
Sí, sí, sí.
Però...
Era una nena fineta,
però jugàvem coses
que potser no eren del tot
el que tocava.
Per aquella època.
Parlem pel moment.
Eres tímida?
Molt, molt, molt.
I això...
I també expliques, no?,
que quan anaves al col·le,
a les monges,
sempre t'he deien les companyes,
que m'ho fas,
que m'ho fas.
Sí, perquè a mi m'agrada molt dibuixar
i llavors...
I a més a més em sortia bé.
I clar,
les altres nenes no els sortia tan bé
i veien...
I llavors em deien,
que m'ho fas, el dibuix.
i les làmines, eh,
que ens donaven per copiar-les
i ens posaven nota,
perquè...
Això és l'època ja de més grans, eh?
A partir de deu anys.
I com ho fas?
Com ho fas?
I encara em ressona aquell...
Aquell...
Com ho fas?
Com ho fas?
I jo els hi feia.
A mi no em costava esforç
i no els hi demanava res a canvi, eh?
que després m'han dit...
I que et donaven res.
Bé,
també al final ho feies una mica, no?
Perquè...
Després...
Bé,
ara ho explicarem.
Després va acabar connectant-ho com a mestre
i jo et volia preguntar en aquest sentit.
Sí, va ser...
Per preguntar, per preguntar.
No, et volia preguntar.
Tu creus que els nens,
com tu, no?
Que tenen com aquesta creativitat innata,
ja...
És a dir,
hi ha nens que la tenen
i hi ha nens que no?
o alguns la poden desenvolupar
encara que no la tinguin?
O sigui,
has de tenir aquesta mirada
una mica singular
per ser artista?
Igual que hi ha alguns
que són matemàtics
o científics, no?
Allò diu,
ha nascut per això.
Jo hi crec, en això.
Sí que hi creus.
El que passa és que
el difícil és trobar...
Tu reconèixer
que vals per allò.
Perquè,
com que només vivim una vida
i a més a més
l'adolescència és molt difícil,
és un moment
que no saps permoranar.
Clar.
I això,
el que digui que ja ho sabia,
no me'l crec gaire,
de veritat.
Perquè,
més o menys,
tothom diu que,
clar,
que triar
a no ser que el seu pare
fos metge
i digués,
tu seràs metge,
que moltes vegades ha passat,
o molta gent
que han volgut que el seu fill
fos advocat
perquè ells no han pogut estudiar
i llavors els sembla
que ha de ser advocat
i després el fill
ha fet advocat
però,
mire,
no se dedica.
Jo penso que sí,
que anés a explorar alguna cosa
però ho has de descobrir
i a vegades
et pots equivocar
i pot anar per una via
i després és més gran
canviar o...
No ho sé,
és complicat això.
Els més entesos
ho havien de...
de donar pista.
En tot cas,
ta mare sí que va veure
que tu sí que et tiraves
cap aquí.
Perquè com que ella ja...
Ella dibuixava molt bé
i llavors doncs
quan em deia
quan siguis gran
ja és a l'Escola Massana
perquè en aquella època
l'Escola Massana
es veu que tenia un cert nom
i bueno,
doncs sí,
quan vaig ser gran
vaig anar a l'Escola Massana
i després vaig anar a les arts.
Vull dir que em vaig passar 5 anys
i 5 anys més
que potser no calia
però no,
no,
no em fa cap nos
haver-ho fet.
la veritat.
I què recordes d'aquella època
així amb un somriure?
Doncs a la Massana
descobríem l'art
com si diguéssim
perquè és clar,
a casa meva jo sí que havia sentit
perquè era una família
que es parlava de coses.
Havia sentit a parlar
del Ramon Casas,
del Rossinyol,
de tots aquests catalans pintors,
del Mir.
Per mi
ho de pintar
no era cap cosa estranya.
Hi havia famílies
que potser sí
però a casa no.
I després el Llimona
com a escoltor,
tota aquesta època
del modernisme
que jo em vaig sentit
a parlar a casa.
Però clar,
llavors em vaig anar
a descobrir més coses
perquè jo no sabia internacionalment
què hi havia.
Perquè
a l'escola,
de veritat,
i a més a més,
jo,
en particular,
no ens van ensenyar
gairebé res.
i jo encara menys
perquè les coses
que m'explicaven allà
a mi
no em deien res.
t'interessaven.
En canvi,
un dia
vam fer un examen
de ciències naturals,
vam posar la granota
i jo,
com que de petita
havia caçat
granotes,
quan les agafava,
jugava i després
les tornava a deixar
a l'aigua.
Que quedi clar.
No, vull dir que
no martiritzava els animals
sinó que jugàvem
i ja està.
Era una broma.
Ara no ho faria,
agafar una granota
ho faria com una angúnia.
Llavors,
doncs va tocar la granota,
va fer un examen brillant
i llavors,
en aquella època
renyàvem per tot.
Llavors em van dir
ah, aquesta vegada
ho has fet molt bé
i altres vegades no.
O sigui,
que encara...
La motivació zero,
vaja.
Sí,
vull dir que
en tenies unes ganes
d'anar a col·legi
que era normal
i anaves tranquil·lament
i ja no protestava ni res.
però que un cop estava allà
pensava,
no sé.
I d'art zero.
D'art zero,
perquè les làmines que fèiem
les copiàvem
d'un dibuix previ.
I el feia molt bé
perquè...
Perquè tenies trassa.
No ens deixaven expressar.
L'art és una expressió.
És explicar la vida
d'una altra manera.
És com jo
quan feia classes
de visual i plàstic
que en diuen
perquè sempre he estat
en un institut.
Els hi deia
és una expressió,
és com un llenguatge.
que tu per fer una poesia
necessites paraules
i per fer art
doncs necessites...
Si pintes
doncs colors
i formes.
Si fas escultura
doncs hi haurà formes
tridimensionals.
Hi haurà l'espai.
Clar,
però els nanos
et miraven
i no acabaven
d'entendre
perquè tampoc
els havien ensenyat.
L'havien fet
treballs manuals
però és diferent.
Si no...
Aquest país,
Catalunya
i per l'extensió a Espanya
perquè l'ensenyament
ja se'n va no fa
doncs
l'art
no s'introdueix bé
gens.
Des de la creativitat
vols dir?
No,
la gent no sap
què és art.
Un és artista
però bueno,
defineix.
No,
ja no et sentia res més.
No entrarà
en una exposició
perquè gairebé
pensarà
que no sé
que li agafarà
un atac
d'alguna cosa.
I els hi deia
aneu a veure coses.
Si pel poble
fan exposicions
que hi ha estat
en molts llocs de Catalunya
doncs
aneu a veure
les exposicions.
Ai no,
quina mandra.
Ai no,
casa teva no hi van.
No, no, no.
És allò de casa teva.
Cas no tenen llibres
jo no els tampoc les lleixo.
Vull dir,
una mica va així.
En tot cas...
Perdó.
Sí, sí.
Jo he vist
reportatges d'Anglaterra
petits, petits,
els porten a molts museus
tots allà en silenci
i escoltant
que els estan ensenyant
un quadre
que a més a més
és un quadre
que pot ser, jo què sé,
un miró
però també pot ser
una cosa barroca
i els hi expliquen
i els nanos escolten.
Sí, sí.
En canvi aquí
és que ni pensar-ho
en una cosa així.
Coi,
quan vaig estar en un institut
no els vaig treure mai
en un museu
perquè una vegada
que vaig anar a acompanyar
amb un altre de socials
en un museu
hi havia nanos
que s'estiraven per terra
fent el tonto.
Jo vaig dir
no,
jo no vaig responsable
d'aquesta mena
de gent
que es comporta així
i no els hi vaig portar mai.
sempre els hi recomanava
que anessin aquí
ni allà
però portar-vos, no?
Però em va fer gràcia
i ara em palmo
amb aquesta part
després tornarem enrere
quan em vas explicar
que tu a classe
el primer dia
els hi dibuixaves
un cervell
quan vaig ser professora
sí, sí, sí, sí
jo arribava a la classe
primer dia
benvinguts
i els havia de passar llista
perquè és obligació
en un moment
en tenies 30
no sé quants
i no et quedava cap cara
ni res
però jo passava llista
i si ells m'enredaven
doncs m'enredaven
perquè esclar
si et diuen
soc jo
i tu dius
m'ho he de creure
llavors
els hi explicava
això és el que farem
aquí venim a pensar
i jo li feia un dibuix
jo la pissarra
amb un cervell
i començaven a mirar-se entre ells
i alguns em deien
els més descarats
això no és plàstica
jo no els hi deia
tu no saps què és plàstica
perquè esclar
si els deies una cosa així
els atacaves
i no pots atacar
amb un alumne
que tampoc en tinc ganes
però a vegades
alguna cosa
sí que se'ls hi hauria de dir
i bé
llavors del cervell
sortien
com uns ratx
com si diguéssim
i un deia
dibuix artístic
dibuix tècnic
còmic
fotografia
les diferents disciplines
que es podien tocar
allà
que no era
que les toquessin totes
però vaja
però els hi feies pensar
i els hi posava el cervell
i deia
aquí venim a pensar
i això de pensar
no era
ja no agradava tant
no
és que
alguns no deien res
perquè havien pensat
a veure què passa
però d'altres
rebotats
ja el primer dia
doncs jo continuava
amb el meu cervell
cada any
i cada classe
jo mira que penso
que és un dels grans reptes
del moment actual
i més ara
tal com estem
amb tot el tema
de xarxes socials
i d'intel·ligència artificial
i tot això
que està arribant
la capacitat
de tenir pensament propi
jo crec que és una
gran fita
i això ho connecto
amb que tu
amb això sí que vas tenir
molta sort
perquè ho estaves dient
al principi
i ara torno a tirar cap enrere
perquè a casa teva
sí que era un entorn
en el que es pensava
es parlava
i es xerrava
perquè m'explicaves també
que a més a més
tot i que eren
les èpoques que eren
doncs Cavallfort
va entrar a casa
l'avantguàrdia
entrava a casa
teníeu llibres en català
el pare era subscriptor
de l'avantguàrdia
i bueno
de l'avantguàrdia
la mirava tothom
no és allò
que fos del pare
i prou
tu podies
agafar el dia
creus que aquest entorn
et va afavorir una mica
que tu poguessis desenvolupar
no ho sé
però és que
el món
el descobreixes
primer a casa teva
clar
encara que la gent
no ho vulgui reconèixer
perquè ningú vol ser
tan responsable
de cap pare
com per dir
no no
és que jo
tu descobreixes
el món a casa teva
clar
això
vulguis o no vulguis


i després hi ha l'escola
que també és important
però l'escola
ja és diferent
i quan arribes a la Massana
que és on connecto
amb el que estàvem explicant
que no venies
de cap altre lloc
que t'haguessin explicat
el que era l'art
allà sí que vas començar
allà
clar
però
el primer any era comú
i feies diferents assignatures
i després
havies de
triar
l'especialitat
com si diguéssim
i era
quatre anys
un curs comú
quatre anys d'especialitat
llavors jo vaig passar
tot l'estiu
patint
pensant
què agafo
pintura
escultura
me'n vaig a seràmica
me'n vaig a
també hi havia
més coses
més d'ofici
de bejuïria
tot l'estiu
i fins al final
vaig
bueno
què faig
què faig
què faig
què faig
provaré
l'escultura
que m'agrada
l'escultura
però
tampoc
no tenia
prou
prou
experiència
o no ho havies
tocat tant
diguem-ne
no
esclar
perquè allà
havies
havies fet un tastet
però ja
però tant tastet
que quasi bé
no era res
si m'equivoco
ho he perdut un any
però no em vaig equivocar
que bé
i ja està
des d'allà
vas començar
ja va ser
vaig fer
però
triar escultura
jo crec que
trobo que és una decisió valenta
perquè
per exemple
la pintura
és com a més
és més fàcil
és més fàcil
no és que sigui més fàcil
creativament
però és més habitual
perquè ens entenguem
clar
perquè una cosa és
fer una peça
alguna dificultat
que puguis tenir
amb el material
amb el que sigui
i l'altre
és la creació
clar
si tu has de tenir
un cap
que vulgui crear
realitats
fora del que
es veu
tu fas una cosa nova
si fas un quadre
o fas una cosa plana
jugues amb els colors
que té un cert atractiu
el color
en canvi l'escultura
és més d'aspera
com si diguéssim
costa una mica més
abans
es feia figura humana
però a partir del segle XX
tot canvia
llavors
qualsevol material
pots agafar-lo
i fer un volum
fer un joc a l'espai
pots
fer
és molt diferent
és molt diferent
i com recordes
aquells inicis?
perquè el primer any
ja vas guanyar
no?
bueno
ja et vas presentar
al concurs
això se'n va escapar
de dir tu
i ara potser
queda una mica així
però el primer any
que feia escultures
i una companya de classe
que era de Manresa
va portar unes bases
d'un concurs

i em dona
a mi les bases
i em diu
té presenta't aquí
dic oi
dic no
dic total
començo ara
a fer escultura
sí, sí
que fas coses
interessants
i em va insistir
i jo al final
vaig fer
no allà
a classe
no vaig dir res
allà
a casa
amb una mica de fang
vaig fer com una mena
de cosa
no una mena de cosa
una escultura
però feia un pam
no gaire més
i me'n vaig anar
a presentar-lo
que s'havia d'anar a Barcelona
o les Galeries Sira
que eren importants
perquè ho portessin
cap allà a Manresa
o al Gavienal
aquesta que feien
i

em van donar el premi
i clar
això està molt bé
la primera vegada
que et presentes
i que et donin el premi
doncs
que em vaig quedar
una mica
a dir
potser anem per bon camí
i vaig donar les gràcies
a molt
que m'havia donat
les bases
esclar
clar que sí
al final
veus
això és una xarxa
això era l'any 73
això és una xarxa
de dones
la teva amiga
que era una dona
va enganxar
jo sempre ho penso això
que els homes
també fan xarxa
però que les xarxes
de dones
són molt potents
són molt potents
i ho va veure clar
que va veure
aquell concurs
i en cas de presentar-se
ella
doncs va pensar
mira
la russa
hi anirà bé
clar
i va encertar
i ho va encertar
i va encertar
no sé
vull dir que altra gent
que es va presentar
no sé
no sé
no sé per què vaig guanyar jo
però és igual
vaig guanyar
tu
aquí pel dins de rei
tenim l'escultura
de la sardana
que és teva
tenim l'escultura
de l'1 d'octubre
tenim algunes plaques

plaques
de ceràmica
no
no
no
a veure
la primera que vaig fer
va ser pel grup de dones
de molins de rei

que jo no he sigut mai de grups
sempre he anat

és que l'artista
és la persona
que està més sola
de totes


clar
perquè més a més
per crear
has d'estar sol
i els nens
que diuen
m'avorreixo
doncs està molt bé
perquè quan t'avorreixes
penses
i quan penses
treus algun resultat
no
o una idea
o el que sigui
si estàs sol
i t'avorreixes
doncs encara més
però a més a més
si vols crear
ja amb intenció
de fer cosa artística
has d'estar sol
no
el bullici
de la gent
despista
no
no
encara que tinguis
una xispeta
en algun moment
després has d'estar tu sol
i pensar
i tranquil·litat
i per això dic
a més a més
altres artistes
ho han dit
i fins i tot
bueno
algun famós
ha dit
de petita
ja vaig veure
o famosa
ja vaig veure
que
jo havia de tenir
molta soledat
i la veritat
és que ho estic vivint així

ho has viscut sempre
ho vaig llegir
i veig que
quan reflexiones
sobre la teva vida
la teva trajectòria
veus aquest punt
de la soledat
com un motor
també creatiu

és interessant
perquè
per mi la vida
és un fer
com si diguéssim
i un aprenentatge
i per en aquest fer
hi ha l'escultura
és que no
no em puc deslligar
és que quan era petit
ja feia cosetes
així
però no volien
perquè jo no sabia
que hi havia gent
que es deia artista
jo
havia sentit a casa
per a dels pintors
dels escultors
però
que podies ser
una persona normal
com si diguéssim
ser artista
això no m'ho havia
plantejat
de veritat
i quan vas arribar
a la Massana
vas veure el camí
com ara
aniràs a la Massana
doncs jo vaig anar allà
perquè m'agradava molt
dibuixar
i perquè
clar
fan una prova
i de seguida
veus que tu el dibuix
fàcil
i entres
i ja està
i un cop a dintre
doncs
veus que sí
i quan dius
ara
o sigui
quin és el moment
en què tu prens consciència
que sí
que ets artista
i ets escultora
com ho recordes
allò
en quin moment
ho recordes
això
no ho recordo
en cap moment
concret
però
quan guanyes el premi
de Manresa
perquè dius
bueno
potser sí
que puc fer coses
d'aquestes
però és que
quan estàs a classe
i veus els altres
que fan coses
i les que fas tu
dius
home
doncs
no està malament
el que faig
comences
sense pretensió
que tu siguis
molt bon
ni res
perquè els professors
del Massana
allà
on sigui
ho he de dir
no em van
promocionar gens
gens
perquè ells
el que volien
és mantenir
eren gent gran
i es volien mantenir
fent els seus encàrrecs
i les seves coses
i els alumnes
ho feien
per guanyar diners
per treballar
per per viure
com fem tots
per buscar una feina
però
això
d'aquest
potser
que l'espavilem
una miqueta més
perquè
no no no
això
res de res
de res
de res
això m'ho vaig trobar
una mica
a Belles Arts
però esclar
quan jo vaig anar
a Belles Arts
feia
5 anys
que havia acabat
Massana
llavors vaig entrar
a Belles Arts
o sigui que era
una miqueta més gran
que l'altra gent
una miqueta
bastant

eren uns quants
que eren
una miqueta més grans
però jo tenia
27
i per què vas decidir
què et va empènyer
a tirar cap a Belles Arts
perquè estava com
en un carreró
sense sortida
perquè això
com que era tímida
doncs no anava
a ficar-me
pels llocs
i havia guanyat
més d'una vegada
llavors
un premi
o alguna cosa
però no
i vam venir a Belles Arts
i a Belles Arts
sí que hi va haver
algun professor
que vaig veure
que realment
em reconeixia
i bueno
i perquè jo
no vaig
anar-li al darrere
si no
m'haurien tirat
molt més endavant
del que jo
t'hagués impulsat més
la carrera
sí, sí
però Massana
res de res
perquè al final
sí que vas decidir
que l'escultura
forma part de la teva vida
ets el teu jo
però a la vegada
i en paral·lel
com dèiem abans
alguna cosa s'ha de viure
i ser artista
és molt difícil
per viure sent artista
perquè ens entenguem

perquè
i vas fer docència
vaig pensar
a un lloc
on no et coneguin
i no hagis d'anar
a explicar res
t'apuntes amb unes llistes
i entres o no entres
però generalment
si falta gent
entres
perquè jo he vist
també aprofito
per dir-ho
alguns
que potser
si els haguéssim vist
una miqueta
que feien
no entraven
però
perquè de professorat
que
que viu una miqueta així
també n'hi ha
que no hi ha vocació
a darrere
jo
una gran vocació
no la tenia
però com que als estius
havia fet classes amb nens
perquè
els he conegut
molt interès
m'havien vingut ja
amb un grupet
de sis nens
dir
uns pares
fes classes
de la tarda
una miqueta
de dibuix
del que tu vulguis
perquè ells
ja els agradarà
i estarà entretinguts
i clar
ho vaig fer
a l'estiu
i els nens
es van poder quedar
a l'hivern
o sigui que després
d'anar a col·legi
llavors encara
venien a casa
al meu taller
allà a fer cosetes
i que llavors
vaig pensar
bueno
doncs mira
ja ho has provat
no sé
no se m'hauria cotit mai
però ho faré
i vaig anar
vaig viure
d'això
i d'això
m'he jubilat
i de l'escultura
estàvem parlant abans
que has fet
per exemple
plaques també
com la del grup de dones
que és quan has començat
a explicar
que tu no eres
de grup
no però jo torno
jo torno
no me pateixis
jo torno
i llavors
però vas fer
per exemple
aquesta placa
que és molt xula
Mercè Rodoreda
que em van dir
van canviar
el nom de la plaça
perquè portava el nom
de Pius XII
que era un papa
i canviar els noms
dels carrers
els ajuntaments
no ho volen
perquè
és que és un li doni
de loteries
també per la gent
que té propietat
i totes aquestes
però a vegades
hi ha noms
que potser
es podien renovar
perquè si anem a mirar
hi ha noms
que són indesitjables
però
no es mouen
perquè clar
no està bé
fer-ho
però
en canvi
aquella plaça
com que hi havia
pocs veïns
i menys
en aquella època
que era el primer
ajuntament democràtic
doncs
endavant
ho van fer
i em van dir
volem posar la plaça
Mercè Rodoreda
fas una placa
jo
llavors encara
estava
de la facultat
de Belles Arts
i vaig fer un encofrat
com aquests
que fan els paletes
amb unes fustes
i vaig demanar
ciment
i pols de marbre
amb un company
d'allà
perquè jo no en tenia
no em feia servir això
i vaig fer unes lletres
de fustes
vaig fer invertides
vaig posar dintre
aquell encofrat
vaig posar ciment
per sobre
i vinga
i encara s'aguanta
i encara hi és
i això devia ser
als anys vuitantes
sí, sí
encara hi és
has fet bienals
a la comarca
has fet moltes exposicions
jo volia preguntar-te una mica
per quins són els materials
que més t'agrada treballar
perquè a l'escultura
hi ha moltes
molts tipus de materials diferents
clar, quan vaig començar
a treballar
a fer escultura
per mi que et donen
més fang a les escoles
Belles Arts no, eh?
perquè vaig anar en un grup
si anaves al matí
podies fer figuratiu
si no, a la tarda
ja no hi havia figuratiu
per tant, el fang ja
desterrat
i més a més
a aquella època
hi havia diferents opcions
i no n'hi havia cap
que fos clàssica
i tot era
i a mi
jo me'n vaig anar
en un lloc
on era
la gent no hi anava
eren molt poquets
perquè era allà
on es pensava més
et feien estar
davant d'una taula
tenies un espai per tu
com és ara
aquest espai d'aquí
o potser una mica més gran
i
és l'estudi on estem fent
el programa

ho explico perquè
com que ens escolten
i no ho veuen
ho explico
doncs tenia
dos o tres metres
per dos
o una cosa així
i et feien
aquí vens
vens a parar
i a veure què faràs
sense
tenir un material
davant
a veure què faràs
fèiem pensar
i vaig pensar
jo
em dic
vinc cap aquí
perquè les cultures
ja em sortien
vull dir
no
no tenia una necessitat
de començar a tocar coses
i allà t'estaves
fins que el professor
et deixava fer alguna cosa
que ho veies
una proposta
i bueno
i això
i vaig fer aquesta opció
però
amb la sana
sí que et donaven el fang
i havies de modelar
ja
però tu el material
que més t'agrada
qui és
llavors

però
havies de fer una pedra
perquè s'apigués la pedra
però jo
com que sempre he tingut l'esquena malament
pedres
ja
vaig fer l'exercici
i s'ha acabat
ho dirà
no ho vaig ni plantejar
el fang
també era una cosa
bueno
que per fer un esbor o així
però
definitiva
en fang
tampoc
si ha de fer alguna cosa
que vulgui fer en fang
ha de ser que el concepte
de l'escultura
ho porti
si no
no
a Massana
hi va haver un senyor molt gran
que ens feia
una vegada a la setmana
teníem una enclusa
i ens ensenyava
a torçar una miqueta el ferro
xapa de ferro
o
passa mà
o sigui
jo era l'única del curs
que m'interessava allò
l'única
els altres no ho volien fer
perquè no
i llavors allò em va quedar
allò del ferro
de picar
i no sé què
i quan vaig poder
potser després de 10 anys
o una cosa així
vaig anar a comprar una enclusa
amb aquest germà
que et dic
que ja no hi és
que sempre m'ajudava en tot
vam anar a comprar una enclusa
grossíssima
que li vam posar dintre el cotxe
després no la podíem treure
ostres
i vaig començar
amb la ponència de ferro
i a picar
i vaig trobar
que era una expressió
havia de fer-ho
estones curtes
perquè no tinc salut
per tant
per fer això
però
m'agradava
que veia que em sortien
les escultures
que jo volia
i això em va
bueno
encara m'agrada ara
però cada vegada
puc picar menys
pico 5 minuts
i n'he de reposar
dos dies
si no pot ser
però si jo tinc un tros
de pergamí al davant
que em van regalar
un retall de pergamí
faig una escultura
amb pergamí
no sé
ara per la fira
que vaig fer una exposició
aquí
al carrer de baix
al carrer de baix

amb un gratis
perquè per la fira
he anat fent coses
dels anys 70
els feia cal negre
però encara no el podia
doncs ara ho faig
aquí aquest gratis
d'aquí al carrer de baix
que algú
que m'està escoltant
segurament
que ho ha vist
doncs a l'entrada
hi havia
més grossa que jo
com una llàgrima
i estava feta
de paper
de llàgrimes
de paper
i llavors
moltes llàgrimes
era la llàgrima
de llàgrimes
o sigui que
amb un paper
jo em trobo un cordill
i amb un cordill
te'n fas

dius que ets conceptual
no?
però
sempre
per tu
necessites expressar
vivències
amb el teu art
diguem-ne

ho dèiem al principi
i que és singular
en el sentit
que no és que segueixis
que pots tenir referents
però no segueixes
ningú concretament
ni cap estil concret
ni quan començava
vaig agafar
cap artista
de referència
això que feia
jo veia
que companys ho feien
jo no
perquè és que
ja em sortia alguna cosa
no calia
que anés a mirar
i quin és el teu
procés creatiu
és allò
hi ha èpoques
que estàs més creativa
hi ha èpoques que no
hi ha moments
que dius
necessito expressar
moments que no
si estic més creativa
o menys
generalment
és perquè
no em trobo bé
i llavors
estic més
més
treballo més poc
però si no
és que ja no pararia
em llevaria
i començaria
i seria
d'anar a dormir
i encara estiria
a fer coses
és que és una cosa
que no
no
no
no s'entén gaire
però jo
és això
i què és el que
expresses més
creus
el que vols transmetre
però la gent parla
i parla
i parla
i jo
ara també parlo
home
estem en un programa ràdio
però en general
la meva manera
d'expressar-me
és a través de les peces
el que passa
és que esclar
com que la gent
no ha après aquest llenguatge
no se m'entén
i jo ho veig
fas una cosa
i per mi és evident
que estàs expressant
algun sentiment
i no
no s'entén
quatre o cinc
ho agafen
i d'altres
és que
és que no
l'art
costa molt
costa molt
costa molt
perquè l'artesa
és una interrogació
sobre la condició humana
si vas a buscar
clar
jo no faig art
perquè quedi bé
el que passa
que tinc mirada
la sort
la desgràcia
que la peça
em queda
agradable
no em queda
una cosa lletxa
però
jo no ho busco
jo busco
que sigui expressiva
perquè
clar
si tu poses un pla
dret
estàs dient una cosa
si el poses inclinat
n'estàs dient una altra
si el poses aixegut
n'estàs dient una altra
quan jo vaig ser a la sardana
volia que fos una cosa
baixa
i que s'extengués
perquè jo havia llegit
el poeta Maragall
que deia
que
és una dansa
que tu t'hi pots anar posant
i es va extinent
i és més clar
l'horitzontalitat
és com un horitzó
que no veus al final
que es va
que creix pels costats
i que no
no saps on va parar
en canvi
si poses una cosa vertical
i estàs
com unes
més
donant una importància
una vegada
em volien comprar
unes escultures
uns arquitectes
i
oh
però és que volien
coses verticals
i doncs no en tinc cap
i
no
no em van comprar res
volien
alguna cosa
alguna cosa
així
que pugés
al món
que pugés al món
perquè es veu
que la seva mentalitat
d'escultura
era una cosa vertical
molts monuments
són verticals
però jo no
no
no és només el teu
segons
el que vull expressar
doncs agafo les línies
perquè hi ha dues línies
que tenen llenguatge
també
clar
i fas coses
per encàrrec
o no?
si m'encarreguen alguna cosa
la faig
procuro fer-la
però si no
jo treballo
per venir
però és difícil
que algú
quan t'encarreguen
alguna cosa
és difícil
trobar el punt
no no
entre el teu
o el que t'encarrega
perquè hi ha qui
et dona llibertat
i hi ha qui
vol anar
tafanejant
a veure què fas
i llavors al final
el que estàs fent
és
no fas
ni el teu
ni el de l'altre
perquè l'altre va dir
no perquè això no ho fas
una mica més cap aquí
això perquè no ho fas
una mica més gros
escolta'm
a veure
qui és l'artista d'aquí
no li pots dir
perquè si no
t'engeguen
a fer-li esparra
com aquell
però amb una cosa vertical
no tinc cap escultura vertical
el que us ensenyo
primer feia coses
més com per posar
bueno perquè
depèn de l'època
si és moda
posar coses a terra
també et surt més
de posar alguna cosa a terra
quan és grossa
perquè posar de la paret
doncs costa molt
o amb una peanya
la peanya per mi
la peanya
forma part de la forma
llavors em molesta
sempre m'ha molestat
una peanya
llavors preguessi
o deixar-la a terra
o posar-la en una paret
i llavors
doncs hi ha coses
que són més aviat planes
però que tenen una sensació
de volum
com un relleu
si dius un relleu
ho entén tothom
una cosa que és més aviat plana
la penges a la paret
i ja
segons què
que hi has posat
o la forma que has fet
ja té un volum
que et ve cap a tu
no sé
a mi sempre contem
l'escultura
jo l'explicaré
però no cal explicar-les
és un tema d'un sentiment
però quan dius
que ha de provocar
ha de provocar
l'art ha de provocar
sí?

i tant
ha de provocar
cosa positiva
clar
perquè t'hem dit
per aquí molt lluny de res
diuen
aquella escultura
no em diu res
bueno
no cal que ho diguis així
potser no te l'has mirat
no?
si no et dius res
potser tu
no ho saps llegir
no ho sé
és clar
és que


no cal fer-ho públic
això
això em va
no cal
no cal
jo volia entrar
en una altra faceta
que també et configura
com a persona
que és la part de Cantaire
que és una
bueno
una activitat
a la que has dedicat
i encara dediques
molt de temps
i de fet
si no recordo malament
vau començar allà
de molt petits
no?
a casa
a casa sempre es cantava
sempre es cantava
abans es cantava a les cases
ara no

i a més a més
és que a casa
els agradava la música
i a mi m'agraden moltes arts
vull dir
m'he fet l'escultura
perquè no puc fer més coses
però si hagués pogut
no haguer anat a treballar
del que vaig treballar
i potser hauria pogut
fer unes quantes hores
aprendre
aprofundir-me en música
o no sé jo
o filosofia
potser jo què sé
però hi ha moltes coses
tinc molts interessos
tots més aviat artístics
però
molts interessos
i quan connectes
amb el món cantaire
és un món molt singular
a més a més

però quan jo era petita
no hi havia cap coral infantil
ara sí
ara tots els nens
poden anar a cantar
però jo no
més hi havia
les monges
tenien el grupito
de les nenes
que cantàvem
però no sé
com em van escolir
a mi
jo no ho entenc
però
unes quantes
ens van fer allà
i llavors
quan fèiem una festa
doncs cantàvem
i jo
la mar de contenta
però no sé
ni com hi vaig anar
parant allà
i després
doncs quan aquí
a mi m'interès
vam muntar una coral
doncs jo vaig anar
a la coral
però és que els meus pares
ja havien cantat
a l'Orfeó
que hi havia hagut abans
i els meus avis
també
vull dir que
ja et veia de família
i el pare
també havia cantat
però
per part de mare
doncs els avis
els pares
de la meva mare
ja havien cantat
també
i ara cantes
la coral
xelesta
que és d'Hospitalet
d'Hospitalet
perquè va ser 10 anys
aquí a Mugins d'Arri
amb el coral
d'Aquí a Mugins d'Arri
però
el coral d'Aquí a Mugins d'Arri
va fer una mena
de sotrac
i llavors jo
per estar-me sense cantar
em vaig anar a buscar un altre
i quan els d'aquí
van tornar a ressuscitar
com si diguéssim
jo ja tenia l'altre
i ja no
que ara heu fet
un projecte molt xulo
que és participar
amb la cantata
bueno
amb la
amb una cosa de Lleida

d'Orfeu de Lleida
sobre el Canal d'Urgell
el Canal d'Urgell

és una cosa
que aquí
no s'ha anat a parlar
gaire
però
totes les terres
d'Urgell
moltíssim
i és l'Orfeu de Lleida
que
ells no ho diuen
perquè posen
l'Orfeu de Lleida
i prou
que això
jo
els hi posaria
4 corals més
us va donar suport
per ser 200
a l'escenari
200 cantaires
i 50 museus
jo sí que ho vaig veure
això aquest projecte
el vaig veure
no em facis dir
quina tele
el van donar
en directe
per la ràdio
i després
hi havia la tele
però jo la tele
no sé quan
i ara vindrà
el Palau de la Música
l'any que ve
l'any que ve
diuen que vindrà
el Palau de la Música
és una òpera
no?
no
són trossos d'òpera
trossos d'òpera
que diu
òpera a les venes
però a més a més
a l'escena
també hi ha
una
que va recitant
diferents aspectes
del canal
perquè la gent sàpiga
i de la importància
que tenia
perquè van fer un llibre
sobre el canal
llavors arrel del llibre
es va fer això
l'altre musical
i quan puges
tu que ets tan tímida
quan puges
i que t'agrada
no escarra ja no ho surt
tant
clar
jo m'hauria amagat
sota la taula
moltes vegades
encara me'n recordo
una vegada
que una monja
em volia fer cantar
al final de curs
i jo
anava mirant a terra
encara dient que no
que no
que no
que no volia
i no
no vaig sortir
pas
va sortir un altre
perquè jo eren capaç
de sortir allà
però que sortim grup
és molt diferent
i a més a més
hi ha de més gran
i hi ha una altra cosa
és el que anava a dir
a més a més
o sigui tu que dius
que la soledat
és un element
que t'identifica
però participes
en una coral
que és la cosa més
que és la cosa més
grupal
no?
perquè tu una única veu

perquè a més a més
diuen que quan
portes l'estona cantant
tots els cors
no el cor de música
sinó el cor físic
de cadascú
bateguen a l'hora
jo penso que deu ser veritat
i ara una anècdota
ahir vaig tenir un mal de cap
tot el dia
de les cervicals
i mal de cap
mal de cap
tenia assaig
vaig anar al assaig
que pensava
hi vas o no hi vas
hi vaig anar
i em va passar el mal de cap
que bé
tot el dia aguantant el mal de cap
i al vespre
que bé
i quan estàs a la casa
cantes o no?
no
no
mira
alguna vegada
quan anava en cotxe
cantava
però ara ja no
no tant
no
ara com que tinc ràdio al cotxe
això no
no ho faig
i a casa
no
no
no
no
no em surt
la meva àvia
que suposo que també
se segueix dient
aquí canta els mals espanta

això és veritat
és veritat
i tant
i tant
a més et canvia l'humor
canvien moltes coses
és que no ho sabem
lo bo que és l'art
i la música
molt
a la vida
i tant
acabo amb aquesta pregunta
i passem a la secció
de dones amb historiat
si trobessis ara
algú jove
que vulgui ser escultora
una dona
com quan tu tenies aquella edat
però ara
i li haguessis de dir
algun consell
endavant
què li diries?
prova-ho
com amb tot
eh
ho has de provar

si tu penses que potser sí
potser no
ho has de dubtar tant
posa-t'hi
posa-t'hi i tira
posa-t'hi
i si et va malament
ja saps que
que hauràs de recolar
igual com vaig fer
jo vaig matricular
escultora
i vaig pensar
bueno
si no
ho he perdut un any
que és molt
però és igual
molt bé
molt bé
doncs amb aquesta mirada
entrem amb les dones amb història
dones amb història
que avui ens portes
una dona
també molt singular
que és l'Assumpció Català Poc
que va néixer a Barcelona
el 14 de juliol de 1925
era filla d'Albert Català
empleat de banca
i d'Assumpció Poc
mestra
que ella
és la primera
bueno
va estudiar Ciències Matemàtiques
és la primera astrònoma
perquè l'has triada
no?
va ser
va ser astrònoma
en una època
en què les dones
no s'hi dedicaven
amb això
cap a l'astronomia
de tot l'estat espanyol
va ser la primera
la primera
sí, sí, sí
la primera
Catalunya és un país petit
però Espanya és gran
sí, sí, sí
de la península
sí, sí
i llavors jo volia
que m'expliquessis
primer de tot
perquè l'estrònoma
sí, que té a veure
no, perquè fa poc
que es veu que se celebrava
alguna cosa
que ja no me'n recordo
què era
i vaig pensar
aquesta sí que es va ficar
ben bé en un terreny
que no era
que no
que no sé
estudiar matemàtica
i astronomia
ja és
posar-se
entremig dels homes
perquè et diguin
què hi fas tu aquí
sí, sí
perquè va així això
i l'any 25
no ho sé
com anaven les coses
suposo que
com que no hi havia hagut
el franquisme
estàvem una miqueta més avançats
del que ara ens pensem
en aquella època


després es va tirar enrere
ella
bueno, de fet
però tot i això
jo reconec
que
sí, ella després de la guerra civil
va fer
va fer el batxillerat
a l'Institut Maragall de Barcelona
i el seu oncle
el Jaume Pochiguerí
que era catedràtic
de geografia
apassionat
de l'astronomia
era qui la va introduir
en l'observació del cel
i amb els
diguem-ne
aquests
aquests problemes
astronòmics
i filosòfics
que en aquella època
suposo que estaven
com damunt de la taula
jo sempre he pensat
que en aquella època
no devia haver
tanta contaminació
lumínica
oi tant que no
sí, sí
jo recordo
quan miraves al cel
i veies les estris
ara
això ho recordes?
sí, i tant
ara no saps on anar

això
ja fa potser
deu anys
o una cosa així
un estiu
que s'havia de veure
no sé què
vam estar recorrent
tot el que vam poder
tres o quatre
per veure-ho

i quasi que no ho vam veure
perquè és que
tot arreu estava contaminat
de llums i llums
i llums i llums
i quan eres petita
sí que ho recordes
de mirar el cel
sí, sí
un cel estrellat
sempre
i t'agradava mirar el cel

tot el que fos la natura
la natura
és que és
estat
el meu refugi
com si diguéssim
ella va estudiar
matemàtiques
ho he dit ara
a la universitat
de Barcelona
va ser l'única dona
de la seva promoció
és molt bèstia això

estem parlant
que va començar
l'any 47
va acabar el 52
i l'any 70
va ser la primera dona
a tenir el doctorat
en matemàtiques
a la universitat
de Barcelona
això és un tema
molt tècnic
amb una tesi
sobre la dinàmica
dels sistemes estel·lars
en simmetria
colíndrica
que no sé què vol dir
però
jo volia dir
que va ser la primera dona
doctora
de la universitat
de Barcelona
i als anys 70
que tampoc em sembla
bueno
jo ja havia nascut
de fet
bueno
tots havíem nascut
bueno
l'Eli no
la nostra tècnica no
però
llavors
bueno
ella gaire
ha estat
durant 40 anys
professora també
de matemàtiques
que és astronomia
a la universitat
de Barcelona
i ha tingut
diferents
bueno
té la creu
de Sant Jordi
un cràter
de Mart
porta el seu nom
això ha de ser xulo
que li posin un nom
a un cràter
de Mart

això és un reconeixement
impagable
sí sí
no em sembla
perquè es donen
creus
de Sant Jordi
ara que fa poc
que em van donar
creus
no sé què
de l'Ajuntament
de Barcelona
amb coses
que dius
vols dir
però si tens
algun amic
per allà dintre
doncs ja està
ja és xulo
en canvi
hi ha gent
que s'ho mereix
moltíssim
i que no els hi dona
i aquesta
doncs per sort
s'ha reconegut
sí sí sí
ella també va ser
va participar
en projectes
de recerca
internacionals
com el programa
Iparcos
de l'Agència Espacial
Europea
bueno
va estar molts anys
també en temes
d'ensenyament
de l'astronomia
va estar a la Unió Astronòmica
Internacional
i
el
telescopi
és que vull dir bé
el telescopi principal
del Parc Astronòmic
del Montsec
i un jardí
de l'Eixample
de Barcelona
tots dos
estan batejats
amb el seu nom
o sigui que diguem-ne
que ha tingut un reconeixement

ha tingut sort
diguem-ne
que li han
que li han
bueno
ella s'ha dedicat
a la formació
també i a la creació
amb això
sí que connecta
amb tu
els dos àmbits
no?
la docència
i la creació
ella també
la docència
en aquest seu cas
és que jo vaig a la meva bola
i ella no podia
perquè
el ser matemàtica
doncs
estava dintre
de totes unes normes
i unes coses
molt rígides
com si diguéssim
molt rígides
tot i que
jo penso que tampoc és tan rígida
la matemàtica
però vaja

en canvi jo
sí que
vaig per lliure
total
total
total
total
i com que no em fan ni cas
doncs encara més
qui no et fa cas?
molta gent no em fa cas
i per tant jo he dit
doncs ara faré això
i ja està
i com més gran em faig
més a la meva
més a la meva
has guanyat
com es diu allò
perds els filtres aquests
que es diuen
que amb l'edat
es perden
no cal que de bé
es perden
perquè mira que jo
venia de l'altre
l'altre extrem
es perden
i si ho vols
encara més
jo quan vaig fer 50
vaig dir
què coi m'han de donar ordres
amb una coral va ser
que cantàvem una altra coral
i això sí que recordo el moment
moltes coses no
però això sí
estàvem
era
cantàvem a la Sagrada Família
que encara no estava acabada
que feia un fred horrorós
passava aire pertot arreu
vam fer el Masies
de Pau Casals
el Masies es diu
no el Pessebre
perdó
ui quin fallo
el Pessebre de Pau Casals

que feia anys
que no es cantava
doncs érem
tres o quatre corals
i va venir un director
de l'altre coral
i em diu
tu posa'm més cap aquí
i jo dic
aquest xerero
perquè m'ha de dir
on m'he de posar
i vaig pensar
ara per què em diu això
i doncs a partir d'ara
ho pensaré dues vegades
i no ho veuré
abans de que
jo li vaig dir
mira estic molt bé aquí
i ja està
i et vas quedar
i va ser la primera vegada
que em vaig quadrar
de dir prou

però ja tenia 50 anys
i vaig pensar
està bé
està bé
potser que comencis a canviar
però això és un gran part
sempre que tu tinguis
educadament
pensis que tens raó
o sigui
allò de dir
ah mira
jo estic bé aquí
ara tu
no
educadament
no té raó
de dir-me això
educadament
sempre es poden dir les coses
mira però jo trobo
que els 50
sí que és una edat
que les dones
especialment
jo també t'ho dic
a mi també m'ha passat
prens com a consciència
de determinades coses
que dius mira fins aquí
que fins llavors
no sé si és perquè
la família
la feina
el no sé què
i després
no no
fins aquí
fins aquí
i ara
bueno
no és que siguis més lliure
però sí que dius les coses
educadament
no te les calles tant
perquè ens entenguem
i dius fins aquí
acabo amb l'assumpció català
ella va morir
el 3 de juliol del 2009
ja fa uns quants anys
però com hem dit
avui la recordem
i la recordem mirant
aquests estels
que ens acompanyen
tot i que és cert
que des d'aquí
l'àrea metropolitana
és molt difícil de veure
dificilíssim
jo recordo
la última vegada
que vaig veure estels
així una mica clarets
crec que estava
a Terol
fixa't què et dic
en algun lloc d'aquells
que no hi ha gairebé
ni pobles
per allà al mig
però déu-n'hi-do
entrem en la secció final
que és
un toc final
ja que són
aquelles preguntetes
no sé
per conèixer-te
una
una mica millor
tu ets d'anar al supermercat
o de mercat de barri
per exemple
per saber
així
a veure
jo defensaré sempre
o mercat de barri
molt bé
el que passa
que el supermercat
és molt còmode
molt bé
però no hi estic gens d'acord
als supermercats
s'han carregat
una infinitat de coses
que després la gent es troba
que no és d'un lloc
que ni et coneixen
la caixera
se li enfota
ai perdó
no li importa gens ni mica
el que tu qui ets
i vas per allà
busques, busques, busques
només et canvien les coses de lloc
perquè compris més
no
i quines
cançons et poses per motivar-te
allò
tinc un dia a baix
quina música et poses?
res?
no, no, no
o com et motives allà un dia
que dius
avui tinc un dia a baix
va, vull que animar-me
no
et poses a fer escultura
sí, és que jo sempre tinc
tinc un taller
moguins de rei
i un taller a Barcelona
perquè no visco a moguins de rei
visco a Barcelona
això no ho hem dit
però és veritat
vius a Barcelona
perquè treballava
munt i avall
al final fa 30 anys
vaig començar a viure a Barcelona
i l'havia quedat
però
tinc un peu a cada lloc
llavors
al pis de Barcelona
l'he convertit en taller també
ah, molt bé
perquè sóc incapaç
de dir
no, ja aniré al taller
com que costa
doncs
allà faig tot el que sigui
més petit
de
d'altres materials
d'altres coses
o
no sé
tinc coses per tot arreu
i la teva obra
on somies
que
veure-la
on t'agradaria
on t'agradaria
no, doncs jo voldria
exposar
exposar-me a algun lloc
però és dificilíssim
perquè
o et coneix algú
o si no
és que tot
tot és per coneixer-nos
i si un diu
com això dels premis
hi ha gent que ha guanyat
molts premis internacionals
però és que
quan un li dona un premi
amb un
l'altre no vol ser menys
i també
li dona el mateix
i això
jo ho he comprovat
això va així
i així n'hi ha astres
que li van donar
però
i dius
no n'hi ha per tant
i tu ets caòtica
en la teva creativitat
o ets molt ordenada?
no, jo diria
que vaig
soc ordenada
o què passa
que puc fer de tot
o que sigui
és igual
molt bé
de moment el que volem
és que segueixis creant
que això ens agrada molt
hem arribat al final
és que encara que em diguin
que no ja ho faré
això m'agrada molt
i molt per acabar
o sigui que em sembla genial
doncs moltíssimes gràcies
Roser Garriga Pujol
per acompanyar-nos
aquesta tarda
a les heroïnes quotidianes
m'ha agradat molt la conversa
ens has fet reflexionar
i pensar que està molt bé
i gràcies a l'Ierjona
també
per acompanyar-nos
des de la part tècnica
com sempre
sempre acabo el programa igual
recordeu
que estem al segle
ui ara ho diré
del seguit
recordeu que estem al segle
de les dones
però queda molta feina
a fer
aquí seguirem
explicant històries
de dones
que ens inspiren
adeu
adeu
notícies en xarxa
Hola, bona tarda
són les set
us parla Javier Mende
del fiscal general de l'estat
reitera la seva innocència
i no dimitirà
malgrat estar a un pas
del banc dels acusats
el govern li dóna suport
i el PP en demana la dimissió
el Tribunal Supers