Aquí comença Heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'ara de la vida.
Us parla Bego Floria i avui ens acompanya Marta Pérez Noguera Vilà, directora d'operacions clíniques de l'empresa... A veure si ho dic bé. Luzana Biotechnology? Correcte. Ho he dit bé? Ho has dit bé. Perquè no sé d'on és aquest nom. De fet, és un nom que el van crear als Estats Units, sense consultar en cap hispano parlant de l'empresa, però som una empresa xinesa. O sigui, pertanyem 100% i és el nostre nom d'entitat legal...
A Europa, de Jiangsu, Henry Pharmaceuticals, que potser encara és una mica més difícil. No m'ho facis tornar a dir. És la farmacèutica més gran de tot Àsia. És la number one. Déu-n'hi-do. Hem arrencat fort. Primer et saludo. Molt bona tarda. Molt contenta que ens acompanyis. Gràcies per convidar-me. La Marta fa coses molt interessants que avui ens les explicarà. És molinenca d'adopció. Ets de Tarragona, com jo.
però fa uns anys ja que vius aquí amb Aliens de Rei, i treballes pel món, això sí, una mica Europa, Àsia... Volto, volto, volto una miqueta per feina, sempre, des de fa molts anys. De fet, la primera feina sèria que vaig tenir, dic sèria, perquè ja havia acabat la carrera i em van contractar oficialment, tot perfecte, i em van començar a fer viatge per tot Europa al principi,
i després hem anat estenent una mica el territori segons les responsabilitats han de pujar. Jo tinc apuntat a la conversa prèvia que vam fer que parles anglès, alemany, una mica de xinès... No, xinès, mare.
Ara em van fer aprendre a dir l'altre dia, perquè començarà el nou any, d'aquí, res, uns dies. Sí. Bon any nou, de fet, diuen com feliç nova primavera, no? I m'ho van fer aprendre amb xinès, ja se m'ha oblidat, és dificilíssim, és una llengua molt difícil. No, però parlo anglès, alemany, una mica de francès, una mica d'italià, estic aprenent turc, català i castellà, evidentment, de manera... Turc? Sí, turc.
Oh, però això deu ser molt difícil, no? Deu ser cirílic, no? No, no, no, tenen un alfabet llatí normal, o sigui, normal per nosaltres. El que passa és que és una llengua que es compon com peces de l'ego. Té sufixes i prefixes, i llavors, com amb quatre paraules, et diuen frases que nosaltres utilitzem moltíssimes paraules. És molt interessant. Home, Turquia és un... Geopolíticament, ara mateix, un espai del món molt interessant. Sí, sí, està al punt de mira. Al punt de mira, al centre. Sempre ho ha estat, al llarg de la història...
Turquia al llarg de la història. A mi és que m'agrada molt. A mi també, a mi també. De fet, Tarragona i... ho diré, Txanacalé, que és la ciutat on està Troia, és a dir, on va passar el del cavall de Troia, perquè ens entenguem,
havia fet el germanament a nivell europeu de temes patrimonials. Per això ho conec una mica. A més, és una ciutat preciosa, molt bonica. M'estic anant i estem parlant de tu, que ets la Marta Perendoguera. Compost. Vila. Anem a saber una mica qui és la Marta. La Marta, ja ho hem dit, és de Tarragona i és bioquímica. Però estàs fent... Ets directiva d'una farmacèutica. Això com ho encaixem? Explica'm una mica si haguessis de resumir...
Bé, és una mica llarg. Comencem pel principi. Vinga, va. Tu vas decidir ser bioquímica, que és una carrera no molt coneguda. En aquell moment no era ni una carrera, era com part d'un segon cicle d'una carrera. Jo vaig començar a fer química i llavors amb el primer cicle de química eren 5 anys, amb el primer cicle de química podies escollir fer altres coses, inclús passar medicina si volies, el que passa que era molt difícil. Jo, de fet, volia ser metge, el que passa que la meva mare, que és metge...
Em va recomanar... La Isabel. La Isabel. Em va recomanar que potser m'ho pensés una mica, ja en parlarem després. Llavors, bé, què faig? Tarragona, indústria química, facilitat pels idiomes, parlaré alemany, ostres, que guai, vinga, va, fem química. No m'agrada gens.
He de dir que a mi això de calcular tot el dia no és el meu fort. Llavors vaig veure, ostres, això de bioquímica està una mica relacionat més a nivell celular, que és el que m'agrada a mi, una mica més la medicina, no? I, bueno, mira, em vaig llançar, vaig dir que sí, i més la decisió que vaig prendre, jo crec, més sàvia de la meva carrera,
perquè em va agradar moltíssim. Vaig veure que, a més, tota la part que era més cel·lular, més d'immunologia, tot això obria unes portes fascinants a totes les coses. El que no sabia és que em portaria on estic avui. On estàs avui? Explica-ho una mica, ja. Fem el salt amb el temps. Una farmàcia... Què és el que fa? La pregunta és què fa la Marta Pérez Noguera...
amb aquesta farmacèutica? Doncs mira, les farmacèutiques bàsicament el que fan és intentar fer i més de trobar... Investigació i desenvolupament. Jo a vegades ho tradueixo perquè com que no sé qui ens escolta... Fas bé, fas bé, jo ho intentaré fer també. Llavors el que fem...
és des d'una base molt primerenca intentar buscar nous medicaments que puguin servir per cobrir necessitats que no estan cobertes de malalties que tenim a la població o per millorar-ne les que ja existeixen. I això, evidentment, es fa des d'un ordinador, per dir-ho d'alguna manera, un bioinformàtic que et pot modular unes molècules, però, clar, fins que surten a la farmàcia ja es venen,
Tot això s'ha de tastar i està molt regulat i s'ha de veure on s'ha de provar. Primer es prova a nivell molecular, després es prova ara amb la intel·ligència artificial, canviarà radicalment perquè serà molt més ràpid. Es prova a nivell celular, es prova en animals i llavors arriba a una fase que ja té una certa garantia de seguretat, per dir-ho d'alguna manera, en humans. Llavors, quan ho provem en humans...
Bàsicament, el que fem és veure que allò és segur i eficaç. I aquí hi ha diverses fases. Hi ha la primera fase, que són molts poquets pacients, i després, a mesura que són quatre fases, vas avançant en un número de pacients i quan ja és molt global poden haver-hi més de mil pacients en un estudi tranquil·lament. Tot això està regulat, evidentment. La FDA... A nivell internacional.
A nivell internacional hi ha una normativa que és global d'assegurat que s'ha de complir moltes coses des de manufacturació, des de com tu dissenyes un estudi clínic. Suposo que entran temes ètics, també. Efectivament, això és una de les parts molt importants. El pacient està molt posat al centre. Els últims anys ha canviat molt més des dels principis que jo, evidentment, no vaig conèixer, però el pacient està molt centrat en el pacient, en què sigui cada vegada...
més còmode i que no submetem a gent que a més té patologies, malalties, que potser els limita molt anar molt sovint a l'hospital, però que alhora tinguem la informació suficient per després veure que allò sí que pot funcionar. Llavors, mira, un exemple que jo sempre poso és un dels primers assajos clínics que jo vaig fer va ser en oncologia
I és un tractament que en aquell moment eren molt novedors, eren càncer de mama, i ara és el que se li diu standard of care o teràpia de rutina. O sigui, ara allò que en aquell moment es tastava, jo fa més o menys 17 anys que m'hi dedico, ara ja s'utilitza com a base de tractament... Com si fos el més habitual, diguem-ne. Sí, l'habitual. El que et diria el metge, doncs miri, començarem amb aquest tractament. Llavors, clar, això penso... Primer, em fa molt gran, perquè vol dir que estic molt de temps...
perquè ja he treballat prou com per veure que hi ha alguna cosa que ja està molt establert. Llavors, és un procés que és molt llarg. És a dir, tu no agafes una cosa que diu un senyor amb un ordinador i diu, ui, mira, jo em penso que aquesta molècula funcionaria, i passat demà això es va anar a una farmàcia o a un hospital. No, això no és així. Són molts anys. I és molt costós en quant a preu, perquè quan tu dissenyes i produeixes un medicament al principi, tu fas una producció petita,
I és molt costosa, o sigui, hi ha vegades que parlem de milers d'euros per un tractament d'un dia, però estem per avançar i per trobar la veritat solucions que a vegades són reconfortants veure... N'hi ha que no sortiran mai la llum de totes les que provem.
Però per mi és una garantia d'èxit només que li funcioni amb un sol pacient. Si això ja ha millorat la seva qualitat de vida o li ha allargat el temps de vida, per mi canviem vides, i no només la del pacient, sinó de tothom aquí l'envolta. I aquesta va ser la meva motivació. De fet, jo no tenia ni idea que aquest món existia,
Va ser coincidència total. Perquè primer per on vas començar, quan vas acabar? Jo vaig acabar la carrera i me'n vaig anar a viure a Ústria, perquè entre tant vaig fer un Erasmus, vaig conèixer-me un austríac i vaig decidir, mira, com que no tinc feina, me'n vaig cap allà a veure què em dóna el món. I vaig començar mirant com uns ratolinets al laboratori feien uns circuits, que eren uns ratolinets que estaven modificats genèticament i tenien Alzheimer.
Llavors miràvem, amb una molècula que estaven ells desenvolupant, o a l'empresa on estava, miràvem a veure com evolucionaven aquests ratolinets. I un bon dia em van dir, escolta, tu parles castellà, oi? Et parles espanyol, oi? Jo, sí, per què? Diu, és que tenim aquest document d'un... Ja vam començar així, d'un CEIC i no entenem res. I jo...
Fake, però... Què és això? Però això què és, no? I és un comitè ètic, no? I era de Galícia, llavors demanava una quantitat de documents que jo vaig començar a llegir i dic, però si jo... O sigui, jo et puc traduir el que posa, però no tinc ni idea del que estic parlant, eh? I que si protocol, que si consentiment informat, no? Llavors, bueno, els vaig ajudar en aquell moment i em van dir, ai, i tu no voldries ser, segona cosa que no sabia, C.R.A.,
I jo, CRI, això què és? Traducció de l'anglès, perquè la nostra llengua vehicular en el món de la farmacèutica és l'anglès, és Clinical Research Associated, que és igual, encara que t'ho tradueixi, que és associat de recerca clínica. Sí, sí.
Podria ser qualsevol cosa. Com si fos un tècnic de recerca clínica. El que fa aquesta persona és anar a l'hospital on s'està desenvolupant l'estudi clínic, un dels hospitals, perquè n'hi ha molts sempre, i comprova que tot el que està escrivint el doctor a la història clínica està en un quadern de recollida de dades, és com un quadern d'habitacura d'aquell pacient,
en la trajectòria de l'estudi, compleix amb la normativa, és el mateix que posa, moltes cosetes així petites que ha de comprovar i que la medicació que se li està donant és correcta, que si se li ha donat una medicació que no és de l'estudi, que s'ha trobat malament i ha pres parasseta molt...
que no li hagi passat res. Per exemple, tu podries estar en un assaig clínic, prendre't algun tipus de medicació habitual i, ui, de sobte un dia caus i t'has fet una fractura, t'has trencat el braç. Llavors, clar, això és un fet aïllat que no té per què està relacionat, però tots els pacients de tot el món, si es comença a veure que hi ha fractures accidentals que no haurien de passar, això pot ser que estigui relacionat amb la medicació de l'estiu. Clar, com el radar posat,
Clar, llavors aquesta persona és la que lliga tota aquesta petita circumstància. Llavors, quan ja s'ha fet tot això, al darrere hi ha directors de projecte, hi ha els directors de departament, n'hi ha d'altres que són els que tenen les converses amb els metges a nivell més científic. És un món que és molt ampli.
Llavors, bueno... Vas començar per aquí. Vaig començar per... Xoldador, raça total. I gràcies a Déu, perquè em va ajudar a aprendre... I a mi no m'agrada saltar d'aquí a dalt de tot, perquè em fa perdre una mica la perspectiva de cada posició. I això guanyes veure i tenir empatia, sobretot, quan estàs més amunt, no? Llavors, bueno, vaig començar, clar, ja em van posar en un avió. Primer de tot vaig haver de fer una certificació, que en aquell moment, clar, era un món desenvolupat, però poquet, eh? Vaig haver de fer una certificació
que vaig haver d'anar... O sigui, aquí tenim l'Agència Espanyola del Medicament. La seva homòloga és l'Austríaca, l'Agència Austríaca. Vaig haver de fer un examen, primer un curs, i després un examen sobre la normativa austríaca sobre la medicació, les lleis. O sigui, perdona, amb alemany. Jo feia, no sé, en les sis mesos que estava a Àustria, parlava decentment l'alemany, però tampoc per tirar coets... Però un nivell tan tècnica, a més...
No, no, i evidentment és legal. O sigui, si ara no entenc les coses que llegeixo en català, imagina't. Llavors, bueno, la primera vegada, evidentment, el meu nivell d'escriptura era molt baix, em van fer tres preguntes, les vaig suspendre, perquè no sabia escriure, llavors tampoc no m'entenien. I el pobre senyor que ens donava les classes, que era part de l'agència, em va dir, mira, noia, torna't a estudiar,
I te'l faré oral. Te'l faré oral. I vaig pensar, ostres, sí? Llavors, clar, vaig aprovar perquè més o menys vaig defendre, ell va veure que entenia el que estava, però vaig liar-la, tots els meus amics ajudant-me, eren tots enginyers i m'ajudaven a entendre la normativa, va ser una etapa molt divertida.
Què vas aprendre d'aquells moments? Doncs mira, sobretot comunitat. He de dir que tota la gent que m'envoltava, clar, jo era com la nineta que acabava d'arribar i que aspirava a una feina que ells no n'havien sentit parlar mai i que cap d'ells havia estudiat lleis. Tots eren més aviat de la part matemàtica, enginyeria... Sí, sí, de ciències.
Sí, però molt de ciència estricta. Tecnològica. Sí, sí, llavors... Bé, clar, tots es van volcar a saco. Vinga, va, jo m'estudio aquesta llei i te l'explico. Llavors n'hi havia un parell que parlava en castellà i me les explicaven en castellà i jo, no, no, no, però m'ho has de dir en alemany perquè si no jo m'ho he d'aprendre. Llavors, bé, molt divertit veure com la gent aprèn de manera molt diferent
I jo em vaig sentir molt acollida. En aquell moment, jo recordo amb molt de carinyo tota la gent que tenia al voltant, gent inclús que no em coneixia gaire. Jo donava... Jo havia estat... La meva primera feina va ser en un súper que a l'espar em van donar feina i jo li vaig dir, però posa'm a reposar, eh? A mi les estanteries, endreçar, que a mi això ja em va bé. I el noi aquell em va dir, no, no, tu a la caixa. I jo, però com a la caixa? Si no sé dir els números, no sé les fruites. Llavors...
Llavors, bé, clar, imagina't, no? El primer dia jo em vaig asseure en aquella cadireta davant de la caixa i per dir el cos de la compra de la senyora de turno, doncs no me'n sortia. Llavors jo li girava com la pantalleta, ho intentava dir, ho deia, perquè els números amb alemanys són al revés, no? O sigui, 3 i 50, doncs, imagina't una cua...
de Caldeu, allò superpoc optimitzat, jo no sabia com es deia la fruita, vaig agafar, vaig fer tota una taula amb el número de referència i la foto de la fruita, perquè si no, no m'entarava. Vamos, que vaig durar tres dies, perquè jo li vaig dir, mira, és que jo, amb aquest estrès que genero, a tothom, jo no puc estar aquí, totes les jubiladetes allà, fent la cua, tothom acollint-me, però escolta, va passar millor vida, me'n vaig anar amb els ratolins i després vaig veure que fins i tot amb els ratolins no era el meu, que el meu eren les persones.
Em van oferir la feina, la vaig acceptar, he d'admetre que em parlaven amb... Àustria té molts dialectes, em parlàvem amb el dialecte Steiermark profund, l'amo de l'empresa, que era el que m'estava contractant. Jo no recordo res d'aquella conversa. Vava dir, estàs d'acord amb el salari? I jo vaig dir, tu per si acas digues que sí i que t'agafin tu perquè necessites treballar. No recordo absolutament res, o sigui, em podia haver dit, escolta, aquí estaràs treballant...
de 7 a 10 de la nit i no et pagarem i hagués dit que sí igual va ser una etapa molt xula vaig tenir aquí et diré la primera dona així que quan recordo algú que em va influenciar a nivell laboral va ser una de les caps que vaig tenir allà
No de manera positiva. Tu saps que la gent ens influencia de manera positiva o negativa. Jo tinc gent molt positiva a la meva vida, però n'hi ha dos que em van marcar, que jo n'he tret profit d'aquesta negativitat. La vaig conèixer i em va semblar una noia molt maca, però com a cap em va semblar del més terrible de la història. I vaig pensar, si algun dia jo he de tenir un equip...
Espero en recordar-me'n de no fer tot això. Era... Què era, què? Supermicro-management, és a dir, tot el que feia, o sigui, quin e-mail has enviat? Bueno, estàs en còpia ja, però... I quan penses enviar l'altre? No, m'has de fer cada dia un resum abans de començar de tot el que has de fer.
Bueno, noia, tinc molta feina, però deixa'm treballar. O sigui, ja ho aniré fent. En quina hora agafaràs aquell avió? No n'hi ha cap abans? Escolta, intento agafar els avions abans de les 7 del matí per poder aterrar on sigui abans de les 9 i arribar i fer producció durant tot el dia. És a dir, deixa'm, m'ofegava. Has sortit a córrer avui?
Bueno, és que hi havia una norma a l'empresa que deia que si abogaves per la vida sana, tenies dos dies més de vacances a l'any. Evidentment, jo m'hi vaig sumar. Has sortit a córrer... Quanta estona has corregut? T'has passat tres minuts, eh?
Llavors, clar, a mi tot això... Llavors, jo era estrangera, hi havia dies que volia vacances amb temps per poder anar a veure la meva família, i una vegada em va denegar, jo li vaig dir que necessitaria marxar el dijous, puc treballar des de casa, imagina't, en aquell moment ja puc treballar des de casa, només he de passar uns informes a l'ordinador, però t'agrairia perquè, clar, m'estalvio molts diners. I em va dir que no.
I a mi això em va semblar el més cruel que m'havia fet algú a nivell empresarial. Em va semblar tremendo. I vaig pensar, escolta, això a la meva vida no tindrà cabuda. No sé què pensaria el meu equip, eh? Però vaja, bueno, després et fa valorar
coses molt més positives d'altra gent que has tingut al voltant, no? Has dit que eren dues les que t'han influït així? Sí, després l'altre va ser un altre cap que vaig tenir en una època molt dura que tots vam viure, que prefereixo potser no donar massa informació per si acas, però bueno, vaig pensar que la poca empatia, o sigui, hi ha molta competència en el món farmacèutic i hi ha molta dona treballant, eh?
Ah, t'anava preguntant. Sí. Mira, nosaltres a l'empresa, et diria que el 80% som dones. En posicions més executives, potser menys, però jo crec que també per necessitat, a vegades, perquè és una feina que és molt demandant,
I la conciliació és difícil. I la conciliació és molt difícil. Llavors, jo crec que també perquè a vegades optem nosaltres. Jo he tingut caps que s'ho han manegat la merda bé i han volgut seguir creixent i amb fills i amb una vida molt plena. I escolta, ho han fet superbé. És difícil conciliar. Quan viatges molt, és difícil conciliar. Llavors, jo amb aquesta senyora...
També vas tenir que anar. De fet, vaig marxar de l'empresa perquè a mi no m'agradava el seu nivell de lideratge, tot i que ella pel damunt tenia líders inspiradores de qui les podia haver mirat. Llavors vaig decidir marxar.
Anem a dir això. Llavors, tu ara tens un munt de gent al teu càrrec, perquè el que fas concretament què és? O sigui, la teva responsabilitat dins de... O sigui, aquesta directora d'operacions clíniques vol dir que tens... Portes Europa i portes Àsia? No, Àsia no porto. Jo porto Europa, tot el que és ex-China. És a dir, tot el que no és, Xina. Però porto Corea del Sur, tot això. Una part d'Àsia. Una part petita d'Àsia, tot el que no és Xina, però clar, és que a Xina hi ha molt de volum. I quanta gent tens al teu càrrec?
Ara mateix jo crec que ronden unes 20 persones. I llavors el teu estil de lideratge, quin seria? Jo diria que és empoderador i molt respectuós. Això és el que has après, perquè ens entenguem. Jo crec que és el que m'ha agradat dels meus caps d'anar agafant diferents coses i a mi que em donessin llibertat i m'empoderessin em semblava molt guai perquè et sents realitzat, a tothom li agrada sentir que la seva feina la fa bé, oi? I que a més...
estàs ben valorat, doncs jo és el que intento fer i jo crec que el meu estil és bastant així. El teu estil és aquí. I t'agrada, Lidara? M'agrada molt. I quan tens tanta pressió, per exemple, mirava el teu LinkedIn i parlaves que tens un pensament innovador...
A vegades s'ha de pensar fora, una mica de la caixeta on ens fem treballar, perquè tot al final, encara que sembla una feina amb moltes coses molt variades i ho és, no deixa de ser sempre el mateix. I a vegades tendim a dir això ha funcionat, doncs això. I què passa el dia que no funciona? Per exemple, un dels casos va ser un temporal de neu, com el que podríem trobar-nos aquests dies, i hi havia unes mostres...
Clar, tu quan li fas a un pacient oncològic una biòpsia... Perquè bàsicament treballes en àmbit oncològic. Majoritàriament. També hi ha parts que no, però diria que el 90% o el 80% és oncològic. Llavors, jo et parlo del que sé més, que és l'oncologia. Llavors, quan tu li fas a un pacient una biòpsia, en aquell pacient...
ja li estàs agafant la mostra del tumor i això nosaltres ho necessitem analitzar i aquesta mostra s'envia a vegades en lloc de tornar-lo a fer biopsiar el que fem és si ja té biopsies prèvies utilitzar són pacients que són molt delicats i si es queden sense aquesta mostra voldrà dir que tampoc podran entrar en altres assajos clínics i s'ha d'analitzar en un temps concret a vegades algunes mostres que traiem s'han d'analitzar en un temps concret no podia arribar
I llavors, era un pacient que estava molt delicat, no se li podia fer una altra biòpsia, vam haver de pensar, o sigui, que jo vaig dir, és que jo agafo un tren, agafo un Uber, pensem, no? Clar, hem de pensar fora de les nostres...
estipulacions, no? Perquè ja hi ha una empresa que se dedica a que fa això, però és que ens deia no, no, és que no pot sortir, clar, tampoc no pots agafar un jet privat i dir-li a algú, no? Perquè econòmicament has d'estar dintre d'un d'un budget que et dona. Una cosa raonable. Llavors, mira, finalment un del meu equip vivia més o menys a prop i va fer...
una mica de cri del seu poble, hi havia un conductor de camió que sí que havia de fer aquella ruta i havia de passar, llavors, clar, vam haver de garantir que estava en unes condicions òptimes, perquè, clar, tu no pots transportar mostra biològica com qui transporta una poma del supermercat. Llavors, bueno, vam haver d'organitzar tot, vam demanar autoritzacions, l'abandonar...
I la mostra va poder arribar a temps i el pacient el van poder tractar, que era la nostra finalitat. Que bé. Llavors, bueno... I quan acaba, quan passa una cosa aquesta, és que fas, fas... Doncs mira, jo estic supercontenta i saps què penso sempre? Ostres, és que val la pena, eh? Val la pena tot el... Bueno, clar, perquè tu...
Jo ho penso, però és que jo tinc molta gent al damunt que m'està pressionant fins al límit de trobar una solució. Bueno, ja, però és que si vols hi vaig jo, però és que hi ha vegades que no en trobes una, no? I estàs com molt collat per tot arreu i llavors jo respiro profundament i sempre somric perquè penso, toma ja, ho hem aconseguit, sí senyor. Gestiones bé la pressió? Diria que sí. A casa meva potser opinen diferent, eh? Però...
Però a la feina sí, normalment em continc bastant, rendeixo molt, he de dir que no em costa treballar, soc bastant treballadora, el meu motor sempre és el mateix, o sigui, jo sempre penso que si el que estic fent, si els 5 minuts més que dedico...
serviran perquè algú es pugui tractar, algú pugui començar abans, en un hospital es pugui començar abans l'assaig de l'estipulat. I hi ha la casualitat que un pacient pot entrar abans d'hora i li pot canviar la vida perquè no fer-ho, no? Llavors, bueno, és un món molt competitiu. Sí, això és una bona pregunta. Molt competitiu i amb molta pressió, no? Sí, perquè, clar, pensa que una... O sigui, el primer número 1, que és el que es ven més al mercat, que n'hi ha un.
No n'hi ha cinc. I aquest és tot el que s'inverteix, que són molts milions. Mira, avui he fet un pressupost. Avui he fet un pressupost per un càncer colorrectal metastàtic.
metastàcic, perdona, és que tinc l'anglès encara al cervellet, 48 pacients que siguin fora de Xina, encara no hem vist en quins països i tal. Aproximadament 10 milions ens costarà. D'euros. De dòlars. Bé, més o menys. Més o menys. I després m'ho he estat mirant una mica més i li ha hagut de pujar dos milions més. I tot això no compta el cost de personal intern de l'empresa, és a dir, el meu salari, per exemple, no està inclòs aquí, eh? Clar.
I la producció de la medicació tampoc està inclosa en aquest cas. Perquè això és tot el que em costaria posar-lo en marxa, tenint en compte que la meva empresa ja està fent això. Tot això és el que em costa, a part de produir la medicació, tal, no sé què...
I això és un fase 2, és a dir, que encara falta el fase 3, que són moltíssims més, si funcionés, i després, bueno, totes les aplicacions que s'han de fer perquè te l'autoritzin, segurament hi haurà altres estudis que et demanaran per alguna cosa. Llavors, clar, són molts diners per una petita part. Si no ets el número 1,
i has perdut la carrera, per dir-ho d'alguna manera, tot el que has invertit, que són bilions, no ho recuperes. És veritat que un cop està al mercat ho recuperes relativament ràpid, però això t'ajuda que puguis reinvertir-ho amb altres molècules. Nosaltres en oncologia en tenim 58.
És molt bèstia, aquests números són molt bèsties. 58 projectes. 58 molècules. Cada molècula pot tenir molts projectes, perquè pot ser amb càncer colorrectal, amb mama, amb els d'oncologia, després el de psoriasis, per exemple, que també en tenim un. Aquest només és una mica més gran, aquest està una mica més ajustat de preu, són uns 7 milions. Però són només 30 pacients. Clar.
A veure, és car. Executar-ho és car. Per això, quan la gent diu que aquesta medicació... Aquí juga el govern, que pacta preus amb les farmacèutiques. És veritat que les farmacèutiques és un món que a vegades la gent no entén del tot. És que crea reticència. Sí, que crea reticència. Suposo que alguna raó de... Se m'ha embolicat de llengua. Volia dir...
al final, com tots els mons empresarials, o els que afecten més a les persones, les assegurances... Bé, és igual. El que vull dir-te és que a vegades no es coneix... O sigui, es veu al final, però no es coneix prou el procés. És evident. I no deixa de ser un business. S'han de guanyar diners. A tota la gent que treballem bé que ens han de pagar. Sí, sí. També volia preguntar-te...
Has dit, el 80% són dones. Aquesta setmana, això és a Ràdio Molins de Rei, per tant, estem al febrer, però ho penjarem en podcast, potser algun se sent no sé quan. Però aquesta segona, aquest final de gener del 26, hi ha hagut una notícia, que ara no recordo el detall, però que venia a dir que sí que s'ha pogut acreditar que hi ha diferents impactes de determinats medicaments i tractaments en homes i en dones. I jo quan l'he sentit he pensat, i això ho hem de dir.
A l'any 2026. És a dir, aquesta no mirada cap a la diferència de sexe, i tu em deies preparar l'entrevista, i també de raça, no només de sexe, no és el mateix una persona d'origen asiàtic, una persona d'origen africà, una persona d'origen europeu i un mediterrànic o un nòrdic...
No, no, no és el mateix. De fet, et diria que, per exemple, nosaltres, quan hem de fer, també per altres motius, però l'Agència Federal de la Medicació als Estats Units demana una quota de pacients que siguin estadunidens. Japó, moltes vegades, inclús demana que sigui un assaig en paral·lel amb només japonesos.
Perquè, clar, tot això s'ha de veure, però amb dones és així? Sí. O sigui, no només amb raça... Però que ha costat molt que hi hagués una mirada cap a la diferència entre home i dona. És que jo trobo... Jo no sé si és que és complicar massa... O em ho sembla a mi, potser. No, jo crec que potser hi ha moltes coses que no es diuen per no generar... Tu ho has dit, no?, la desconeixença a vegades de tot el que hi ha al darrere, no? O sigui, ara no entrem en pànic...
de pensar, ostres, és que això no serà igualment defectiu. Tot això portarà a que hi hagi l'obligació, com hi havia abans, per exemple, als Estats Units va posar amb la nova administració tot això ha canviat, però hi havia l'obligació de diversificar amb paciència. Perquè, clar, jo quan faig un estudi fora de Xina volen caucàssics. Clar.
Clar, no demanen, per exemple, africans, demanen caucàssics, i després tot en el mismo bote i ja fem, i més o menys serà igual, més o menys. Clar, tot això s'ha vist que no, que s'ha de treballar molt més i s'acabarà segregant una mica i fent investigació molt concreta
segons gènere i segons raça. Llavors, jo crec que tendim a una medicina cada vegada més personalitzada, i tot això es tindrà cada vegada més en compte, perquè si ja tenim perfils, és a dir, tot això ja està en base de dades, només s'han de treure, el que passa que, clar, crear molta més confusió de dir, mira, a partir d'ara, poso un exemple absurd i totalment inventat, les dones, en lloc d'aprendre un ibuprofè de 400 mil·ligams, se l'han d'aprendre de 350.
I els homes potser de 425. Home, això no sé si és molt sostenible a la llarga, no? Llavors, fem-ho pla, tots 400, no? Que ja no perjudica ningú, o sigui, tot això està tastat, encara que ens afecti de manera diferent, no es posa en perill a ningú. És a dir, potser...
en molt llarg termini haurem de mirar si realment ens estem sobremedicant o inframedicant segons el nostre perfil, però jo crec que estem una mica lluny encara i no cal, però sí, clar, és totalment cert. Totalment així. Que anem cap aquí. És tan interessant la conversa i passa tan ràpid que em deixaré coses, perquè no em donarà... Passa res. No em donarà temps. I sí que volia parlar una mica. Has parlat de dues dones que t'han influït des del punt de vista de si dir això no ho vull ser, però segur que hi ha hagut dones que sí que han influït en dir jo d'això...
Sí que vull quedar-m'ho i quedar-me aquesta energia i aquesta manera de mirar. Quines dones han influït en aquesta vida? D'aquestes que jo els hi dic, les dones quotidianes. Les dones quotidianes de la meva vida són les més properes. He de dir, hi ha una altra dona que també voldré mencionar. Soc molt sensible, potser inclús m'emociono, però jo a lo millor. Mira, dones molt, molt importants a la meva vida, en les que per mi sempre seran mirall i que, de fet,
m'encantaria quan algú et diu amb qui voldries tornar a tenir un sopar si poguessis? Amb les meves àvies cadascuna i et dic, havent crescut havent crescut i sent des d'una mirada de mare i d'adulta t'he de dir que són les dues a la seva manera admirables
I per tenir en compte... És que les estava buscant, la Montserrat i la Vicenta. La Montserrat i la Vicenta. Vila, que és per part de la mare, i la Vicenta Ramis. Rams, que és per part de... Per part de pare i valenciana. Cada una, tot l'esforç i tot el que van fer a la seva vida, em sembla...
De veritat, d'un valor incalculable. O sigui, m'encantaria que, encara que no ho sàpiga, tingui part d'elles, perquè van ser dones increïbles totes dues. Fes-me un titular de cadascuna. Doncs mira, et diria que la meva àvia, per part que li dèiem iaia, perquè la seva anciana li dèiem iaia, crec que va ser forta i valenta, i la Montserrat va ser...
La canya. És a dir, era superavançada en el seu temps, supermoderna, i no va tenir mai por de demostrar-ho. Tu ets de Tarragona, oi? Te'n recordes de l'Avellà? Sí. Quan van sortir els primers biquinis, l'altre dia la meva mare m'ho explicava. Algú que ens escolta, que no és de Tarragona, l'Avellà era una botiga històrica de roba interior i de senyores, de corsers, també... Sí, sí, com una mica... Bueno, vam il·lusionar amb els anys, però... Quan van sortir els primers biquinis
per dir-ho d'alguna manera a Europa. I van arribar a Tarragona, la meva avia el primer que va fer va ser agafar les teves tres filles i anar a comprar bikini, quan no en portava ningú. I se'n va comprar una ella, evidentment. I després jo me'n recordo que sempre deia que quan vam anar a París viatjava molt, els meus avis van viatjar molt, van tenir la sort de poder viatjar molt.
I van anar a París amb la meva tieta, la meva tieta gran, i van comprar uns pantalons, que en aquella època, imagina't. La meva àvia em sembla que va néixer el 1921, i, doncs clar, no ho sé, la meva tieta era relativament jove, i se'n van anar, es van comprar uns pantalons totes dues, i anaven caminant per la Rambla de Tarragona, i uns nois les van xiular, i es van girar, i un d'ells va dir «Ui, però si és una vieja!».
a la meva àvia, perquè ningú s'esperava que portés una senyora d'aquella edat, mare de cinc fills, uns pantalons. I, bueno, va ser... anava sola al cine en aquella època, molt independent, molt a la seva bola, però jo crec que, no ho sé, m'ho haurien de dir les meves tietes i els meus tiets, però molt amorosa. O sigui, jo la recordo amb un carinyo tremendo i m'hagués encantat poder-les tenir a les dues molt més temps. Els hi fem un record des d'aquí.
Sí, sí, jo la recordo moltíssim, eh? Sempre penso, mare de Déu, què em dirien, no? Què em dirien elles en aquesta situació? Vinga, dona, que no és per tant, anim, cap endavant. Bueno, i després, evidentment, la que m'ha influenciat més i a la que miro tots els dies i tinc la sort de mirar tots els dies i espero que per molts anys és la meva mare. La que et va dir que no facis medicina. La que em va dir que no fes medicina perquè, bueno, evidentment, doncs...
Potser la meva personalitat no era la més adient per poder capejar amb les coses més negatives que té una professió tan dura com aquesta. Com portaries a casa, creus? Jo crec que no només m'emportaria a casa, sinó que emocionalment em derrotaria moltes vegades, perquè clar...
Ella m'ho va dir molt clar. I li vaig dir, és que jo vull ser pediatra com tu. I em va dir, no, ja, Marta, és que els nens també es moren. I clar, a mi això vaig dir, és que no ho havia pensat. És que clar, jo no ho havia pensat. Jo veig a tu tan feliç, però s'han de prendre decisions, trobo molt heavies. Jo a la meva mare, la vegada que l'he vist fer de metge més intensament, va ser amb un dels meus fills, recient nascut, que li estava fent un RCP.
la vaig veure tan forta, tan centrada, tan disciplinada, tan valenta...
És una reanimació, no? És una reanimació. Vaig tenir bessons i van néixer amb una miqueta més de dos quilos, i quan portàvem set dies a casa, un d'ells, de sobte, gràcies a Déu va ser ella i no jo, l'estava canviant. No van sortir a sopar, va, que et passem a veure amb els bebès, tal, no sé què. Jo li estava dedonant de mama amb un i a l'altre, de sobte, Marta truca al 061 i jo, perdona...
Jo amb aquell penjat a la teta, anant cap allà, clar, vaig veure el meu fill cianòtic, no sabia què era, el color cianó, o sigui, el cian és blau, blau, blau pur, i clar, una coseta tan petita, vaig veure com ella, amb el pols, li feia la reanimació, la vaig veure tan...
forta, o sigui, vaig pensar, vaya tros de mare que tinc. Mare de Déu, dintre de tota la poca vaig passar, evidentment, però després vaig pensar... Ara faràs que m'emocioni. Hosti, quina mare que tinc, tio! Jo sabia que era molt bon metge, però no havia vist mai actuar in situ, no?, en una situació tan crítica.
Ostres, quan vaig sentir que havia trucat amb l'ambulància i jo estava parlant en un altre lloc, saps allò que dius, no vull ni saber, el que està passant és que quan m'ava a dir, Marta, ja està, ja està, ja està aquí, no preteixis, que el nen ja està, uf, vaig respirar tranquil·la i vaig pensar, quina sort tinc de tenir la mare que tinc, tio, però quina sort tenen els meus fills de tenir l'àvia que tenen.
Que maco. És una dona que va ser d'una generació on se li demanava tot i se li exigia tot. Perquè, bueno, sí, clar, les dones ja estudiaven a la universitat en aquella època, però va fer una carrera molt dura. De fet, les monges li van dir que tu no sirves per estudiar. Mare meva.
Bueno, aquestes coses que passaven, no? Potser et quedes a casa i fes uns bordadets que estaràs més mona. Bueno, suposo que com que tenia la mare que tenia i havia de tenir la filla que ha tingut, ella va dir, escolta, jo això és el que vull ser, és metge vocacional, es va treure la carrera...
amb molt bones notes, una vegada les vaig veure i em va semblar molt guai perquè en aquell moment eren licenciats en medicina i cirurgia i llavors va fer l'especialitat de pediatria i llavors ja va estar treballant a Tarragona i escolta'm
que tenia tres fills, eh?, que feia guàrdies. Sí, sí. Que en aquella època, res de baixes de maternitat llargues. Sí, sí. Que, escolta, que has parit, que has tingut una cesària. Ja, però és que, noia, te n'has d'entornar a la feina i a fer guàrdies de 24, 48 hores o les que els hi fotessin en aquell moment. Les que toquessin. Vaig néixer per cesària. Saps que en aquella època se li havia de demanar permís al marit? Què dius? Sent ella metge, eh?, li havia de demanar permís al marit perquè li fessin una cesària amb una dona.
Mare de Déu. Tremendo, eh? Mare de Déu. Tremendo. Sort que hem canviat algunes coses. Home. Encara queden, eh? Encara queden, però s'ha començat a fer molta feina, eh? I gràcies a Déu, perquè t'ho imagina. Tu comportes la conciliació. I ho fa tol.
Amb molta culpa. Això és el que ens hem de treure. Sí. Crec jo. T'ho dic perquè a mi també m'ha passat. Jo, si em pogués parlar amb la meva jo dels vint i pico, li diria escolta, una de les coses que has de... Hi ha dues coses que has de fer a la teva vida. Autocuidado...
I fora culpa. Fora culpa per moltes coses, no només per treballar. Però clar, jo penso ara, els meus fills faran 10 anys al març. Jo vaig estar un any de baixa, vaig estar amb la baixa maternal que em tocava en aquell moment, que em sembla que era 16 setmanes més dos dies per haver tingut bessons.
I després vaig tenir la sort, lactància, no sé què, vaig comprimir tot el que podia i vaig agafar un temps de vacances no pagades per estar amb els meus fills. Em vaig incorporar quan tenien un any. Jo vaig començar a viatjar una altra vegada a saco, que viatjava, setmana sí, setmana no, i a vegades dos cops per setmana agafant vols a les set del matí i tornant a les tantes de la matinada. I quan dic a les tantes és que podien ser les dues de la matinada, alletant-los, sense dormir.
Jo crec que no em vaig matar per la Pau Casals, perquè vivia a Tarragona en aquell moment, i anava de Tarragona a l'aeroport, perquè hi havia angelets que em portaven, perquè t'asseguro que no sé com era funcional, i rendia la feina i la feia bé. Déu-n'hi-do. Conciliació és dura, és dura. I si vols dirigir ja està en una posició... Bueno, és demandant, llavors, clar. Jo també penso que després també... Bueno, primer que...
Vull dir que els fills potser hi ha un moment donat per un tema social que t'ho recriminen, i aquí ara sí que parlo una mica d'experiència pròpia, però després quan es fan grans també ho entenen. I aquesta part de culpa, com que és social, no és personal, perquè la teva parella pot estar super d'acord i al final és un entorn social, és la que no hem trencat encara.
I hem d'anar aquí fent una mica de... Sí, i a més, entre les dones, jo crec que som les nostres pitjors enemigues, moltes vegades, que penso, uf, és que clar, no em jutgis. Jo no jutjo a ningú, és que a més jo no soc ningú per jutjar. Som les millors aliades a les pitjors enemigues, jo crec que són els dos extrems. I llavors, és dur, quan et sotmets a aquesta pressió. Si els alletes, perquè els alletes. Si no els alletes, perquè no els alletes. Si treballes, perquè treballes. Si no treballes, perquè no.
si els hi fas el pastís perquè el portin a l'escola, perquè els hi fas, si els hi compres perquè ets una mala mare, escolta'm, respectem-nos una mica, cadascú fa el que pot, eh? I a més, és que moltes no tenim opció, o sigui, jo, quina opció tinc ara mateix? Deixar tot penjat i dedicar-me a casa? Però és que això no em farà feliç. Tampoc ho has de fer. És que això no em farà feliç. Llavors, bueno, jo tinc la sort que el pare de les criatures, el meu marit, ja em va conèixer viatjant i ja sabia que això estava integrat a la meva vida...
I de fet, no ho vull deixar de fer. I que els fills tenen un pare i una mare. A vegades també dos mares o dos pares, però en aquest cas un pare i una mare. En aquest cas un pare i una mare i uns avis tremendos. Que estan estupendos. Que des d'aquí els saludem. Sobretot a elles, que són...
Els homes sempre ho dic, jo esmento, senyors, en aquest programa, però com que és un programa que m'agrada fer visible les històries de dones, sobretot us esmento a les dones i a les dones que acompanyen. Molt bé. I parlant d'això, si no, no ens donarà temps, hem d'entrar en la secció de Dones amb Història, perquè m'has portat una dona superinteressant. Eh que sí? Super, jo no la coneixia, he de dir. Sí, posem la sintonia.
L'Àlis Augusta Ball. Correcte. L'Àlis Augusta Ball, l'Àlis Ball es coneix així, que va morir molt jove, amb 24 anys. 24, sí, sí. I va descobrir el primer tractament eficaç contra la lepra. Sí. Ella és nord-americana, tot i que... Afroamericana. Afroamericana, perdó. És molt important, eh? Aquesta dada també és molt important, eh? Sí, és important, sí. I ella, bueno, va estudiar... Química, va fer química. Va fer química. Mira, va ser la primera...
i la primera persona de color licenciada a la Universitat de Hawaii en química. Sí, sí. Va començar a treballar en un laboratori. Ella va néixer, em sembla, el 1892. El 1892, sí, va morir al 16. I la seva història ha estat silenciada durant moltíssims anys, com moltes altres dones molt rellevants a la ciència. Fins dels anys 70, sí, sí. Perquè el seu cap, en aquell moment del laboratori on treballava, es va atribuir tot el mèrit,
Molt malament. Sí, sí. La lepra en aquell moment era un tractament molt dolorós, no efectiu, es feia amb unes llavors d'un arbre, que jo ara no me'n recordo com es diu, però té un nom una mica xux. Un nom raro, sí. Una mica complicadet, ja el llegiràs, perquè no m'atreveixo ni a dir-ho més. Ja el morra.
Bé, no sé com es pronuncia. Solmorra, o alguna cosa així. Bé, és igual. La qüestió és que de les seves llavors s'extreien uns olis i llavors es tractava la lepra amb això, no? I ell el que va fer va ser, amb aquests olis, va veure com extreure-los exactament i els va solubilitzar perquè els poguessin injectar a les persones...
I el tractament fos efectiu. I fos molt més efectiu, més fàcil. I que es pogués absorbir millor. Correcte. Llavors, clar, tu pensa, dona, negra, química.
Carne de cañón per tots els homes que tenia al seu voltant per silenciar tota la seva trajectòria, tot i sent tan jove, tan important. Es coneix com el mètode aval, aquest tractament. Ara es coneix com el mètode aval, però durant molts anys es va conèixer com el mètode din, que era el seu cap que s'ho va apropiar perquè ella no li va donar temps a publicar-ho perquè va morir un any després.
d'això. Però el seu col·lega, que això ho volia també reivindicar, un col·lega seu, Harry Holman, que havia treballat amb ella, va publicar un article el 1922. El que passa que fins als anys 70, amb una investigació que es va fer, no es va descobrir on denunciava aquesta injustícia.
I sort també d'un company, ho dic perquè va haver un senyor molt dolent, però va haver també un senyor molt bo. Que també n'hi ha de bons, eh? N'hi ha de molt bons. Exacte, que no són al dimoni, tampoc. Que va insistir amb el mèrit d'Alice i que... El que passa és que durant 80 anys això no es va saber.
I als anys 70, que l'història m'ha semblat espectacular, hi va haver un professor que a cinta cara, que va recuperar aquesta autoria i des de llavors ja se li ha posat el mètode vol, s'ha declarat a Hawái el dia a Lisbeth, i també ha aparegut en sèries articles de l'efecte Matilda, que mai el parlem, l'efecte Matilda, que és aquest efecte de minimitzar els èxits de dones científiques en favor dels homes. Sí, sí.
que això va ser un expoli molt fàcil, perquè clar, com que era negra, que és el que deia... Sí, sí, que també va trencar, no? Jo he anat a buscar per què ella va aconseguir estudiar, perquè m'ha semblat que una dona negra en aquella època... I ella... És veritat que això de la família també és important. És molt important. I el seu avi havia sigut un fotògraf molt famós i va ser un pioner del de guerrotip en aquella època i això va permetre que la família tingués diners i una estabilitat...
I el fet d'anar a Hawaii, tot aquell va néixer a l'estat de Washington, també Hawaii era una societat una mica més oberta, en el sentit que no estranyava que algú fos de color. Tot i això, ser negre i dona era molt difícil, i més en aquella època. Era un territori una mica diferent. Encara no era estat dels Estats Units. Era com un protectorat, no era estat. Però no, no, m'ha semblat...
m'ha semblat superinteressant, perquè... Bé, és el que jo dic sempre, hi ha moltes dones... Imagina't, no? Totes les que hi ha i totes les que no sabrem mai, no? Perquè la història no va tenir un col·lega que denuncies aquesta injustícia, no? Jo penso sempre en totes les que potser no sabrem mai que va ser una dona, no? I que, escolta'm, que se li ha d'atribuir el mèrit a qui li toca, que hi ha homes que han descobert coses fantàstiques a la vida, eh? Però...
Però escolta, el mèrit aquí li toca i gràcies a aquest col·lega em sembla molt bé que encara que sigui relativament recent hagi sortit a llum. Bé, els dos, sí, el que ho va dir l'any 22 i el que ho ha recuperat ara als anys 70. Com a mínim la societat actual, per posar un punt de llum, està reaccionant davant d'aquestes injustícies. Sí, sí. I s'estan fent visibles...
En tots els àmbits. Aquestes històries. La lepra, que no sé si encara segueix sent un problema al món. Suposo que hi ha molts països que encara és problema. No sé si... Bueno, sí, suposo que sí.
I així estem entrant en l'àmbit final del programa. Us recomano a tots que busqueu la història una mica amb més profunditat de l'Alice Val, perquè m'ha semblat, com us he dit, molt interessant. I entrem en la fase final del programa per conèixer una mica més a la Marta des del punt de vista més quotidià. Vinga.
Vinga. M'has dit que tens molta feina, viatges molt, etcètera, etcètera, que gestiones molt bé. M'encanta viatjar. Per la feina i per privat també. Per privat també. I quan no viatges, no treballes, què fa? Què li agrada fer? On te perds? On te trobem? Si dius, mira, em trobaràs al mar...
la platja soc una enamorada del Mediterrani no hi ha dubte i si pot ser a veure la muntanya m'agrada molt però si em deixes escollir et diria que tinc tendència m'encanta un dia d'aquests freds però amb sol asseure'm a la platja ojalà ho fes més crec que ho he deixat de fer durant molts anys potser ho hauria de fer una mica més
M'agrada molt estar a l'aire lliure, ho faig poc, però m'agrada molt. M'agrada molt ser mare dels meus fills. Tinc uns fills fantàstics, m'està nutrint moltíssim aquesta etapa de maternitat, són meravellosos, aprenc moltíssim, i és una cosa que m'agrada molt fer. De fet, sempre els dic, sou les meves persones preferides amb qui viatjar, perquè veure-ho tot a través d'uns ulls tan innocents és genial. M'agrada molt viatjar, m'agrada molt llegir, llegeixo tot el que puc...
de moltes coses diferents, no només llibres literaris i tal. M'agrada molt llegir coses de ciència, històries de la vida, de gent. M'agrada llegir i saber coses noves. I com gestiones l'estrès? Em deies que feies ioga? Sí, vaig començar a fer ioga a Àustria.
Perquè, clar, allà els dies molt freds, molt freds, tampoc no saps molt ben bé què fer, no? I una amiga em va dir, va, apuntem-nos, i vaig dir, super! Mira, al principi em semblava una mica que no anava amb mi, i després me'n vaig adonar que realment està fet per persones que són un polvorint com jo, que van tot el dia a full i que necessiten saber parar, no? Que el cervell digui, un moment, noia, ara...
10 minuts per tu, aprens a meditar, fes aquests exercicis, respiració... Tot això em va servir a saber gestionar ara coses de moments de molt estrès. I ho fas encara? Ara no ho estic fent des de fa temps, medito, això sí, almenys 3 cops a la setmana, ho hauria de fer cada dia, però almenys 3 cops a la setmana, nou propòsit d'any 9, zero compliment fins ara, he de reconèixer, és tornar almenys a anar a fer... Pilates m'agrada moltíssim, també. Sí.
anar a pilates o alguna de les classes d'aquestes així de body balance o alguna cosa així dirigides aquí al poble al gimnàs del poble al gimnàs de Molinserrer i cuino ah, estic estressada cuino
Quan em veus amb 50 olles alhora, paelles i no sé què, és que estic mega estressada. De fet, aquest cap de setmana vam tenir convidats a casa i estava fent al mateix temps. Un pastís de patata amb carn molt tradicional a la meva família, un arròs al forn, vaig fer colants de xocolata i vaig preparar entremig una mica de pica-pica de paquetes lias. Doncs mira, jo a saco. Em sembla que et demanaré receptes, eh? He de dir...
No falla mai, quan vulguis te la don i la passes als oients de la cadena. Mira, jo penso que és del pastís, del pastís. Marta Pérez Noguera-Vilar, moltes gràcies per acompanyar-nos amb aquestes heroïnes quotidianes. Et recomano una pel·lícula d'una heroïna quotidiana
La pel·lícula, jo no sé com és el títol i em perdonaràs, el buscaràs tu, però qualsevol la pot veure, és On the Basis of Sex, que no té res a veure amb contingut sexual, evidentment, però que explica la història de com Estats Units va canviar la Constitució perquè una dona, que va ser una de les primeres licenciades a Harvard, va dir que hi havia una llei que s'agregava
per gènere i ho va revertir utilitzant el cas d'un home que no li va ser permès exercir una posició perquè era un home i llavors va provocar tot el canvi de la Constitució perquè no s'agregués per gènere. La buscarem. Em va agradar moltíssim. T'he de dir que és una pel·lícula que em va agradar molt que vaig pensar, ostres, i no fa tant, eh? Quan mires enrere dius, i no fa tant. I no fa tant, sí senyora, i no fa tant perquè estem al segle de les dones però queda molta feina per fer. I tant.
David, des dels controls, moltes gràcies. Gràcies, David. Per acompanyar-nos i moltes gràcies a qui ens escolteu. Ja ho sabeu, aquí seguirem fent xarxa i ens podeu recuperar a la web de Ràdio Molins de Rei i a les plataformes de podcast. Fins dilluns, vinent.
Notícies en xarxa. Bona tarda, són les 7, us parla Mercè Roura. L'oposició manté les peticions administratives.