Aquí comença Heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida.
Us parla Bego Floria i avui ens acompanyen Maribel Herador Venegas i Lídia Llebrez Maideu, terapeutes i impulsores, les dues, de la Casa Bosch. Ho he dit bé. La Casa Bosch. La Casa Bosch, ara explicarem què és, però és un projecte superxulo, un retiro urbà. No sé si hi ha moltes coses, centres com el vostre, a Catalunya, a Espanya, a Europa, no sé. Mira, començarem per aquí. Hi ha molts projectes com el vostre? Doncs probablement com el nostre no.
És un projecte molt personal, al final. Pot ser que n'hi hagin semblants, no crec que ens l'haguem inventat, però sí que el té la nostra empremta, des que entres per la porta. Hi ha molt d'acord posat i molta identitat en el projecte.
De les dues, bueno, que per això, a veure, les persones que m'escolten habitualment diran, home, avui he portat dues convidades, que alguna vegada les he portat, però no tan joves, eren intergeneració, més intergeneracional, vosaltres o les dues, molt més, seria, no? No sé com es diu, però de la mateixa generació, perquè ens entenguem.
Doncs, a banda que és l'últim programa de l'any, a mi això fa com a il·lusió. M'ha semblat que, parlant amb la Maribel, que era qui coneixia jo abans que la Lídia, que era important que vinguéssiu les dues, perquè al final porteu com una vida molt compartida, o unes connexions vitals més que una vida, unes connexions vitals molt compartides...
I amb aquest concepte del programa d'explicar històries de dones, diguem-ne que la vostra ha sigut molt paral·lela. Per tant, a banda que esteu amb un projecte juntes, que heu impulsat juntes, tot i que hi ha més gent, encara ho explicareu, veniu d'una trajectòria molt paral·lela, diferent però semblat, no? Una mica així. Això parlarem a partir d'ara. Per tant, anem a començar explicant qui sou de les dues. Qui vol començar? La Lídia, la Maribel? La Lídia? Vinga, va, la Lídia. La Lídia és de Barcelona. Sí.
ella va estudiar psicologia però ara és terapeuta i ens explicaràs una mica amb quina part com a terapeuta et defineixes i tot i que ets de Barcelona sempre has tingut com uns gigams amb molins de rei que has anat venint i al final has acabat treballant aquí no sé si vivint aquí, que això no me'n recordo també, vivint aquí
Sí, sí, de fet el meu pare ja venia a estudiar aquí de petit, i després vaig acabar venint jo, després de conèixer la Maribel, i al cap dels anys jo s'ha acabat tan treballant com vivint aquí. La vida m'ha anat portant amb volins. M'ha anat portant cap aquí. Si jo t'expliquem algú amb trenta segons, qui és la Lídia Llebrez, que és molt... Tens uns conoms molt singulars, les dues els teniu singulars. Llebrez Maideu? Com m'ho expliquem, això, Lídia?
Doncs, soc moltes coses. La meva mare sempre em diu que no tinc temps a la vida per fer tot el que vull fer. I això crec que em defineix bastant. La curiositat, el buscar, el conèixer, l'aprendre. Crec que m'ha definit molt a la vida, de voler provar moltes coses, de poder entendre. I crec que això també defineix molt Casa Bosch. La curiositat i la voluntat de poder unir moltes parts de la vida.
Però tu quan eres petita miraves allò, la Lídia del futur, o no pensaves que volies ser? Sí, i tant. De fet, jo tenia organitzada la vida en diverses fases. Jo pel matí volia dedicar-me a una cosa, volia ser mestre pel matí, per la tarda volia tenir un negoci que fos meu i per la nit volia ser maga. Està bé. Sí, exacte. I era't canviant això i he volgut dedicar-me a moltíssimes coses i això m'ha donat l'oportunitat de conèixer moltes branques.
Totes de l'humanisme, diguem-ne, o vinculades a la persona, perquè hem dit que vas decidir estudiar la psicologia, tot i que no et ve de lloc, diguem-ne, aquesta vocació, de la psicologia inicial, vull dir, encara que ara ets terapeuta. No, de fet, el meu pare és professor enginyer, la meva mare és informàtica i administrativa, no tenia un referent sobre la psicologia, però sí he tingut sempre molta intriga per saber com funciona la ment dels altres. La psicologia
amb el meu germà també, que teníem com molta connexió, i ell de petit tenia terrors nocturns, i això sempre em donava la curiositat d'intentar ajudar-lo, intentar ajudar la gent que tenia al voltant, que ha sigut una cosa que sempre he fet. I això em va portar a voler estudiar Psicologia, no només per entendre, sinó per també poder acompanyar.
I quan vas decidir estudiar psicologia i ara, que ets molt jove, per tant, tampoc podem dir que és que tinguis... Jo podria dir jo, és que fa 30 anys, però tu això no ho pots dir, no ho pots dir. Quan vas començar a estudiar psicologia i vas decidir anar-te cap a les teràpies, quina diferència hi ha entre el que pensaves que volies ser i el que ets ara?
I ara anem amb la Maribel. Doncs he passat per moltes fases i m'he quedat amb cada fase d'una miqueta. M'interessava molt la neuropsicologia, com per entendre l'origen. I em vaig quedar amb moltes coses allà, però m'interessava més la part humanista, com la part humana, de connectar amb la gent, de poder-la entendre, escoltar-la, donar-li aquest espai.
i l'he vist de moltes formes, la part humanista m'encanta, la part de les famílies m'encanta també, que ha sigut una manera d'entendre un sistema, no només individualista, que és el que també intentem trencar una mica, i veure tota la xarxa que forma, com podem utilitzar-la i recolzar-nos en ella. Després parlarem també de la part física, perquè tu ets àrbitre de kickboxing, que jo per escriure-ho vaig haver de pensar...
Per tant, m'has de... Imagina't que, clar, ens escolta gent de molt tipus. Hi ha molta gent que sap el que és el kickboxing i altra gent que no. Per tant, en 10 segons, perquè vull passar a la Maribel, què és això del kickboxing? És un esport que barreja part de boxa i part de patades que ve del taekwondo. I és un esport que a mi m'ha donat moltíssima seguretat, que m'ha ajudat molt a connectar amb els meus límits, amb com travessar-los, a com donar-me aquesta seguretat a mi mateixa i com a dona, també.
I que el porto practicant des de fa 10 anys, soc cinturó negra, i a partir d'aquí vaig també passar el món de l'arbitratge, que és com viure-ho des de l'altra banda. I prendre decisions. Sí, exacte. O sigui, prendre decisions que són molt importants i molt ràpides i que depèn de la seguretat de la persona. Donar aquesta seguretat a les competidores o als competidors, poder-los donar la seguretat que els protegeixo, que aquesta és la part que més m'agrada. Que guai.
Anem amb la Maribel, també ets terapeuta. També soc terapeuta. Ara encara no has explicat exactament de què fas teràpies, ara ho expliques després, ara anem amb la Maribel. Però tu tens una origen una mica diferent, tu ets de molins de rei de tota la vida, tot i que els pares venien de fora, les famílies venien de fora. I vas començar per una altra branca diferent, que és l'educació infantil. L'educació infantil, sí. L'educació infantil, exacte.
Però has fet moltes coses, història de l'art, filosofia, has estat... Filologia. Ai, filologia, català, sí, perdona, m'he anat a la filosofia. Una mica filòsofa també, deu ser. També, veritat. M'he anat a la filosofia. Filologia, perdó, sí, català. Vas començar per aquesta branca. Per què vas tirar cap aquí, quan eres jove?
Doncs mira, ara has dit filosofia i crec que una de les primeres dones que em van fer obrir els ulls cap a allò que jo volia ser va ser la Luisa Trueva, que molts dels oients la recordaran que era la profe de filosofia de l'institut. De Molins de Reix. De quin l'institut era? Del Lluís de Recasel.
Crec que va ser com la primera dona que vaig sentir que vivia d'una manera, des de la seva pròpia essència, no? Com d'una manera lliure. I per mi va ser molt inspiradora. Així que volíem viure un petó molt gran que fa molts anys que no sé d'ella. Lluïsa? Lluïsa Trueba. Trueba. Mira, és un cognom també molt maco. També molt maco. Com els teus, Herrador Venegas. Herrador Venegas, sí. Bueno, Herrador ve d'una professió. I mon pare, de fet, és ferrer. Vull dir que li venia com a nella el dit. Sí, guai.
I llavors et preguntava, havíem dit que havies tocat moltes disciplines, però potser la que sí que vas començar per ella era la de... La d'educació infantil és la que havia tingut més clara sempre. El que passa és que sí que, com deia la Lídia, també crec, considero que soc una persona molt curiosa i que mai m'ha servit com la primera resposta a res. Sempre intento buscar l'essència de tot allò, la profunditat de tot allò.
I vaig començar amb filologia, de fet, no amb educació infantil, vaig començar amb filologia, vaig passar per història de l'art també, i finalment vaig fer educació infantil. Doncs una mica com buscant la construcció de l'ésser, l'inici d'allò que acabarem sent, com la part més innocent o més primerenca. Que són els infants.
I, de fet, em continuen cridant molt l'atenció i em continuen agradant molt. Després, amb el temps, he anat buscant altres coses, i com buscant què és allò que ens defineix o que fa que siguem com som.
També perquè vaig passar amb moltíssima angoixa, amb moltíssima ansietat a l'adolescència i no ser capaç d'entendre d'on venia, de sentir aquesta sensació que t'està perseguint un lleó a la jungla però que en realitat estàs a casa i no t'està passant res. I intentar buscar l'origen d'allò també m'ha portat a ser on soc ara.
Déu-n'hi-do, quan penses a la vida i fas retrospectiva, nosaltres sou joves, de per què de les coses, sempre acabes trobant connexions. Una de les connexions que teniu les dues és que, a més a més, sou artistes. Les dues. Ella més. Ella més. Me'ho he explicat, tatuatge i pintura, una mica. Aquesta vessant, diguem-ne, això et porta a ser més introspectiva? Us porta a ser més introspectiva? Introspectives, Lídia?
Jo crec que torna una altra perspectiva de la vida.
Una altra manera de comunicar, que amb les paraules no es pot. Una altra manera d'entendre, de poder expressar, de tocar, literalment tocar emocions. De fet, és una cosa que a la gent li fa com molta por, no? Obrir-se a l'art, no a veure'l i a sentir-lo, que això hi ha alguna gent que també, però en general estem més oberts, però a crear-lo sí. I en realitat tots tenim la possibilitat de fer art, no? Tots som expressius, i de fet els infants ho són tots, no?
però a mesura que anem creixent ens anem cap a i hi ha molts dels retirs, dels tallers que fem que la Lídia des de la seva vessant psicològica també abraça molt l'art teràpia i quan els dones a les persones la possibilitat de crear amb les mans al principi sempre fa molta por però sempre acaba sortint i sempre és molt alliberador Sí, sí, sí, totalment
Però vosaltres ho feu dins de la feina o també fora? Diguem-ne, quan no treballo, què faig? Això és una bona pregunta. Jo ho feia més abans. Abans de dedicar-me a això, explorava molt més l'art fora de la feina.
ara dins de la feina he de fer coses i tenir aquesta part creativa i solventada en les hores laborals fa que quan surto de la feina em dediqui a altres coses que no són tan aquests. A mi em va passar una mica el mateix abans jo tenia una feina era una feina, jo sortia i sí que necessitava poder expressar-me i l'he fet servir moltíssim l'art dibuixant, pintant, escrivint
Ara és una feina, però no ho és, és un projecte de vida. I tota la creativitat la porto aquí. I no necessito tant el poder buscar un punt de fuga. Perquè la gent entengui una mica, per si algú s'ha enganxat al programa, perquè són dues comitats i no. Una volia explicar que a vosaltres, que sou joves, us coneixeu de fa 13 anys, més o menys. Sí.
I us vau conèixer, que tu estàs treballant a la... A veure si ho trobaré. A la Federació... A la Federació... A la Federació de l'Esport per l'Iscapacitat. Sí, a Cell. A Cell, no? I tu d'on vas anar, Lídia, vas anar com a voluntària. Sí, jo estava fent batxerat i volia començar a aprovar el món laboral i veure les sortides i a explorar, i vaig anar de voluntària. I vaig acabar el seu grup i va ser de les millors decisions que he fet.
I a partir d'aquí què va passar? Si heu de resumir el vostre camí, quin ha sigut?
Doncs que ens vam enamorar, no? O sigui, com... És que va ser tal qual. O sigui, de cop i volta descobreixes algú amb qui connectes, no? I amb qui la vida és fàcil. I des d'aquí vam començar a caminar i sempre hem tingut un projecte que per una raó o l'altra la vida ens ha anat enllaçant, no? I sempre ha sigut fàcil coincidir. Aleshores... Bueno, i també ho hem buscat bastant. Sí...
Sí, crec que ha sigut una de les relacions més boniques que he tingut. I que és molt maco acompanyar-nos, és molt fàcil. I ens hem acompanyat a nivell laboral, a nivell d'amistat, a nivell de família. Si això és fàcil, treballar juntes i ser amigues, és possible? Sí, no amb tothom, sí, exacte. Però sí amb la persona correcta, no?
I és fàcil perquè li posem atenció i consciència. Ens dediquem temps i amor com perquè sigui fàcil. Després anem cap enrere, però ara anem cap endavant. Les dues heu muntat aquest projecte que es diu La Casa Bosch.
perquè algú que no sigui de Molins de Rei, perquè aquest programa el fem a Ràdio Molins de Rei, altres dues teniu vinculació a Molins de Rei, però com que això són històries locals d'impacte global, que dic jo sempre, ens poden escoltar de qualsevol altre lloc. Per tant, expliqueu una mica què és la Casa Bosch, per a algú que no sàpiga... És un centre de benestar...
de tots els cosos. El cos físic, la ment, el cos mental, i també el cos espiritual o el cos energètic. Intentem atendre els tres a l'hora, sempre. Des que vens a una classe de ioga o vens a una sessió de psicologia o massatge, una sessió d'osteopatia, sempre estem vinculant les tres potes.
Sí, és una mica a casa, on pots sentir-te segura, pots sentir-te còmode i on t'acompanyem des de molts punts diferents. Fem una xarxa que crec que és molt bonica i que aconseguim acompanyar des de moltes maneres diferents tenint-nos en compte, on et pots sentir sostenida.
I és un espai que vosaltres sou, perquè ens entenguem, ja sé que no us agrada, les emprenedores, perquè és que vau tirar les impulsores, les emprenedores, les mestresses, però no només, perquè és un espai que heu acollit fins a 12 persones que estan treballant o que estan col·laborant amb el vostre espai de diferents disciplines, entenc. Sí, exacte.
I quina diferència hi hauria entre la Casa Bosch i altres centres terapèutics que puguin haver en l'entorn o que vosaltres conegueu? O sigui, quin seria el vostre efect diferencial?
Nosaltres, crec. O sigui, les professionals que l'integrem. Al final, qui fa els espais també són les persones. Aleshores, no creiem que siguem ni millors ni pitjors que d'altres. Simplement som diferents i aportem allò que nosaltres tenim.
Per tant, crec que som complementaris als altres centres que hi ha. Sempre és una altra visió, i una altra visió sempre és benvinguda. És una visió diferent, i això és el que volia que explicessis una mica. Quina és aquesta visió diferent? Però perquè... Ui, perdó. Perquè totes... També la nostra visió és diferent, no? Cada terapeuta té una visió diferent. I sí que és veritat que nosaltres dos anem molt coordinades, no? I...
T'atén una, però d'alguna manera t'estem atenent totes, perquè sí que hi ha com una mirada molt global de la persona que ve i de les teràpies o de les especialitats que nosaltres oferim. Aleshores, crec que això és una cosa que potser sí que ens diferencia.
que t'estàs visitant amb una osteòpata, però saps que darrere també hi ha una nutricionista, una psicòloga, i això t'agrada. Parleu en femení? Sí, som totes dones. Excepte el Jordi.
Perquè és un centre amb perspectiva de gènere. Exacte. Això vull que ho expliqueu. Tenim en compte que hi ha unes necessitats especials i que volem donar una perspectiva feminista, amb perspectiva de gènere, amb perspectiva de classe, on sigui un espai segur. I creiem que sense aquestes condicions no pot ser un espai segur per tothom. I això fa falta avui en dia. Totalment.
Sí, perquè també hi ha molta... s'escolta molt allò de si vols, pots, el poder real el tens a dins, si ho visualitzes, si ho atraus, i si...
Però no sempre, no? Les condicions, les circumstàncies que t'envolten també pesen molt i aleshores estudiar la salut d'una persona o estudiar la seva salut mental també o l'espiritualitat o...
O fins i tot com s'alimenta sense tenir en compte el seu entorn, les persones amb les que es rodeja, la seva situació econòmica, a què es dedica, on viu, queda coix. Has d'analitzar les circumstàncies personals de cadascú tenint en compte el context total.
I per tant sí que cal que hi hagi una perspectiva de gènere perquè vivim en una societat on el patriarcat encara està molt marcat i on hi ha molt de masclisme. Aleshores crec que sempre s'ha de mirar amb el feminisme a la mà. Lídia.
Sí, de fet hem treballat molt en aquest sentit. Treballem en comunitat, treballem en xerxa, precisament perquè no vivim soles. No és una perspectiva individualista de... Molta gent ara està ficat molt de moda com aquest discurs del que jo necessito, jo i jo. I llavors jo no necessito X coses i no tinc ben compte el context. I això perd una mica la perspectiva al final.
perquè no vivim sols i el que tu fas afecta els altres i que pugui venir una persona i pugui tenir en compte no només a ella sinó a totes les persones que l'envolten crec que és una de les coses que també ens diferencien
També crec que és interessant que creiem sempre que el benestar s'aconsegueix a través de la calma i de la tranquil·litat, i no sempre. Hi ha vegades que per arribar al benestar has de travessar una tempesta, i això no és còmode, però és necessari.
I és millor travessar-ho acompanyada. Sempre. Ara aneu cap enrere. En quin moment, i ara us ho pregunto a les dues, i contesta la que vol, després la següent, en quin moment vau deixar de ser o de treballar en educació infantil, psicologia, en el teu cas que has fet moltes coses, no? Sóc incapaç de resumir-les, si vols, les pots resumir tu. I hi ha un dia que dius, no, no, jo és que sóc terapeuta.
Això quin dia va passar? Ho sabeu? O no? No, jo no. Jo m'ho vaig trobar. O sigui, de cop... Bé, de cop no. El tacte i els massatges sempre m'han cridat molt l'atenció. Sempre ha estat una manera de comunicar-me amb els altres. Ja des de sempre recordo que tothom em deia que toques molt. Necessito el contacte físic. És una de les meves maneres de comunicació.
I vaig decidir estudiar quinomassatge per aprendre a tocar.
I a poc a poc m'he anat deixant portar per la vida cap allà. I de cop un dia em vaig adonar que no només estava fent un massatge, sinó que soc terapeuta, que he acabat formant-me de moltes coses més i hi ha una crida també amb la persona usuària i una comunicació. I si haguessis de descriure que ets terapeuta, la teva expertesa, com l'explicaries?
L'altre dia m'ho vas dir tu, que soc terapeuta holística. Que vol dir una mica global. I segurament sí. O sigui, molt corporal, però també molt espiritual.
Ara ja no ho puc diferenciar. Era el teu cas, Lídia. Va bé un dia que diguessis aquí? Sí i no. Sí que va haver-hi un moment que va ser crític. Jo vaig passar per una depressió ansiosa que em va marcar bastant. Al final va coincidir amb el Covid i va ser... Doni do, eh? Quina època més dura. Sí.
No va ser l'origen, però sí em va pillar al mig. I en aquell moment la psicòloga que em portava em va dir precisament, mira, la part negativa és que has tocat fons, la part positiva és que has tocat fons, i ara et toca anar cap amunt, i d'aquí pots construir la persona que vols ser. I aquí em qüestionava jo, jo qui vull ser? Què vull fer?
i tot i que no va ser en el moment en què em vaig començar a dedicar-hi sí que va ser en el moment en què algú va fer clic i vaig necessitar poder dedicar-me a acompanyar persones encara no tenia molt clar com ni de quina manera i al final la vida meva va portar em va passar una mica tal mateix jo m'he posat a treballar d'una altra cosa que no té res a veure d'administrativa fins que vam parlar amb la Maribel i vaig acabar tornant a ella un altre cop
i va ser el moment en què vaig poder tornar a connectar i vaig entendre si és aquí i en aquell moment vaig tornar a connectar amb la meva part de terapeuta i si l'haguessis de descriure igual que li he demanat a la Maribel una mica tu
Humana, és a dir, hi ha una de les corrents de la psicologia que és humanista i m'identifico bastant, tot i que n'hi ha altres de les que em nutreixo i que crec que complementen molt, però crec que la connexió humana no és només una feina. Jo estic amb tu una hora o les que siguin i no és per mi una feina, jo estic amb tu.
I avui en dia penseu que la gent necessita molta teràpia en general, més que abans, igual? No és que es necessiti més que abans, sinó que sempre hi ha hagut molt de tabú en poder fer teràpia i en poder resoldre o gestionar emocions, que moltes vegades són incòmodes, i hi ha situacions i contextos socials que segueixen sent tabú.
i crec que es necessita igual que sempre perquè els processos vitals històrics sempre hi ha hagut gent que ha necessitat més ajuda o hi ha hagut acompanyaments que són necessaris i crec que això seguirà sent així al llarg de la vida i de la història i no és que ens necessiti més és que abans es necessitava i no es tenia
Bé, sí, potser segurament també és veritat que era una mica més difícil. Ho dic perquè, com que tothom diu que ara estem en un moment tan crispat i tan difícil... Crec que ens donem més permís per atendre això que abans, que abans s'amagava més.
i hem començat a obrir la porta a la possibilitat de demanar ajuda quan veiem que se'ns estan anant de mare en comptes d'amagar-ho sota l'alfombra que és el que es feia abans i sobretot les dones ho feien antigament que havies aguantat parlo de generacions enrere o no tan enrere però diguem-ne el rol que històricament el vostre és un espai on hi van moltes dones moltes
Algun home? També. Però menys. Això t'explicació? Sí. Quan diem que som un espai en perspectiva de gènere, moltes vegades es confon amb que som un espai per dones. I no. Som un espai per dones i per homes, també. Però per homes que tinguin voluntat de construir-se, de poder...
fer-se crítics amb la seva pròpia masculinitat i amb quin paper ells activament estan caminant en el moment actual, en la societat. I des d'aquí ser capaç de veure els seus privilegis
i igualar-los als de les dones, en favor dels de les dones. Aleshores és un espai per homes i tant. De fet, penso que l'única manera de conviure és treballar-nos junts. Clar. Bé, ara estem en un moment difícil perquè, de fet...
masculinitats tòxiques, per sort, no moltes, el percentatge és baixat. Jo sempre penso en el percentatge més al que no ho és. Saps? Quan em diuen els joves pujan masclistes, hi ha molta part que encara no ho són. Bueno, encara no, ho he dit fatal, que no ho són i no tenen per què ser-ho. Ho he dit fatal.
També es fan molt visibles, no?, aquest percentatge. Sí, es fan molt visibles, sí. Jo volia també... Fa quan que va obrir Casa Bosch? Per festa major. Sí, al setembre. Per festa major, al setembre. O sigui que fa poquet. I el balanç quin és? Ho heu d'esperar un any, o no?
Molt positiu. Sí, estem molt contentes, és un somni. També és veritat que veníeu, ja us coneixien a l'àmbit terapèutic, havíeu estat a Xanga, que s'ha reinventat, ara no recordo el nom, de la Nina, que la Nina havia estat en aquest programa quan era a Xanga, o sigui que ja veníeu d'un altre centre. Però us ve gent de Molins d'Arreu o gent de tot arreu? De Molins d'Arreu, sobretot, però també de Rodalies. Sí, tenim gent del voltant també que ens coneix i que ve.
Probablement hem d'esperar un any, no?, a poder fer el balanç del primer any. Això m'ho deia una dona emprenedora que va obrir una llibreria, diu, fins que no passi un any no puc dir res. Però sí que aquí dins, a nivell emocional, està sent un principi molt guai, molt intens i molt bonic, no?, el retorn de la gent que ve també és molt maco, l'espai és molt bonic, hi ha molta ànima... És un espai molt bonic. És un espai molt bonic.
un edifici que té, per exemple, un terra molt antic... Sí, té molta història. No, jo no me la sé, no sé si vosaltres la sabeu, no us la preguntaré per si de cas, però en tot cas sí que volia que em comentéssiu una mica, que em sembla interessant, respecte a la vostra vida, també. La Maribel m'explicava que havia viscut a Cadaqués i havies col·laborat en recuperar el Teatre de l'Amistat. Sí, el Teatre de la Societat d'Amistat. És que la vida m'ha portat molt aquí també a...
També perquè sempre m'ha cridat molt l'atenció, no? Els espais aquests que estan buits i abandonats o que han perdut una mica allò que eren, no? I de fet visc a una casa que és una casa antiga del poble, no? Patrimoni del poble, que també la vam rehabilitar juntament amb el Tito, amb el meu company.
I en el seu dia, doncs, la societat, l'amistat, aquell teatre, recordo molt la sensació aquella d'obrir entre la pols, no?, i pensar, això per què està tancat, no?, i ja no vaig poder parar fins que no el van rehabilitar. I la sanga, de fet, era un pàrquing, també, no?, i també com la visió de construir un espai allà i de pensar les parets i tot. I aquí on esteu ara era una llar d'infants.
I això era un allar d'infants, que em sembla molt alegòric també, que jo soc professora d'educació infantil i al final he acabat sent terapèutica. Però no treballes amb nens, no treballes amb nens. No, ara fa anys que no. No treballes amb nens. I és un lloc de retir urbà. Sí. Estan de moda els retirs. Sí, potser perquè també ho necessitem. Això ho deia una persona que li deia, a veure si venen a dilluns...
La Maribel i la Lídia estan molt de moda els retirs i els retirs a tot arreu. Dic que sí. Potser sí. Sí. Potser perquè ho necessitem una mica també. Però la gent se'n va a la muntanya. I potser us oferiu un retiro urbà. És possible? És un altre concepte. I crec que és xulo també, perquè a vegades trobar l'espai per poder marxar a la vida quotidiana no és tan fàcil com poder anar i tornar, no? També una mica això, la perspectiva de classe que dèiem abans, no? No tothom es pot permetre marxar-se, no?
A Mallorca, o al Trineu... Exacte. Ni disposar de tres dies sencers per l'economia per família, pel que sigui, no? I poder oferir aquest espai de retira, de desconnexió, de connexió amb tu mateixa, no?, al teu poble. Poder... De fet, si veniu a Casa Bosch, és molt màgic perquè entres i quan estàs a l'altra banda, que hi ha tot el jardí, no sembla que estiguis al centre del poble. Ni al centre de l'àrea metropolitana, diria més. Exacte. Diria més. Sí.
I és maco també el concepte aquest de retir urbà, perquè no és tant retirar-te de la ciutat, sinó fer-te un retir a tu mateixa. I que no necessitis tres dies per poder retirar-te, sinó que vaig a fer una classe de ioga o una classe de pilates, o vaig a fer-me un massatge i surto del món durant una hora. I aquesta pausa és necessària. Que guai. I quines són les dones que us han influït a la vida? T'ho has dit una, que era la teva profe de filosofia. Qui més?
Qui ha configurat que sigueu com sou? Les dones de la meva vida, potser. N'hi ha hagut moltes, eh? La Maribel és una, de fet, que sempre m'ha estat acompanyant i que per mi sempre he sigut com una germana gran. I que m'ha influït moltíssim. De fet, en algun moment de la meva vida havia pensat, i la Maribel què faria aquí? Però... També les dones de la meva família, la meva mare. Com has dit la teva mare? La meva mare es diu Lídia i la meva àvia es diu Lídia.
Ah, és veritat, vas dir això. Sí, sí, sí. I jo la meva àvia no la vaig conèixer, però tothom en parla d'ella, no? Això també va ser una cosa que em vaig reflexionar, sempre deien que és una santa, no? Ho donava tot, ho donava tot pels altres. I en els moments en reflexionar en qui volia ser, també em vaig qüestionar si jo volia ser aquest tipus de persona.
Li vaig agrair profundament tot el que havia fet, igual que li agraeixo profundament a la meva mare tot el que dona per mi, pels meus germans i per tota la família. I aquest amor incondicional, transformar-lo la meva mare, sí. Que guai. Les Lídies. Les Lídies, sí. A casa teva no és així. No. Maribel.
No es diuen Lídies. Ni Maribel. Tampoc. Bueno, la meva mare es diu Isabel. Ah, Isabel és Maria Isabel. De fet, el meu pare volia que em digués Isabel i ma mare va dir, no, igual no, posa-li Maria davant. Per això et dius Maria Isabel, no Maribel tot junt. No, em dic Maria Isabel. Ah, mira...
Però no m'hi reconec gaire, tothom m'ha dit sempre Maribel, aleshores si em crides Maria Isabel no em giro, però per Maribel sí. No és igual, però sí que han influït molt també les dones de la meva família, el meu llinatge amb mi, i sí que em passa una mica això que deia la Lídia, de mirar-les i pensar potser hi ha una altra manera de fer les coses, però no tant perquè elles ho hagin fet malament,
sinó perquè els temps es canvien i gràcies a la seva manera de fer, gràcies al que van fer, jo puc escollir a dia d'avui què vull mirar i a on em vull dedicar. Perquè probablement la meva àvia no tenia més remei que fer el que va fer, que va ser sostenir la seva família des del sacrifici, tant una com l'altra.
I la meva mare, probablement, també, no? I té una manera d'estimar, també, deixant-se a ella en un segon lloc, però perquè ens han ensenyat a les dones que ha de ser així. Aleshores, el benestar dels altres sempre va per davant del teu propi. I es pot... Bueno, acaba, acaba. Sí, t'anava a dir això, que si em deixo en pilota automàtic, a mi em surt així, també. També estimo els altres abans que jo, no? I he de fer el pensament constant de posar-me a mi en valor, també, i d'estimar-me a mi primera, no? I de pensar què necessito, què és el que em fa bé...
i per tant, com actuo des d'aquí. I això permet que hi hagi un retorn a tot el voltant. Sí, també. També volia afegir el poder de les amigues, que és una xarxa que s'està donant com més valor últimament, i que crec que...
tot és una mica el mateix, el crear aquesta xarxa, nosaltres la creem des de la teràpia, però les amigues tenen un poder molt important i el poder de sentir recolzada, aquestes amigues que sempre creuen en tu, que sempre et recolzen, que sempre creuen que pots, que ets la millor, aquestes amigues jo crec que també han influït molt en la nostra vida. Preparant aquesta entrevista em vau dir una cosa que em va fer pensar molt, que a mi em va fer pensar perquè jo m'hi he trobat en comentaris d'aquest tipus, no, és que les dones
si treballen juntes o si tenen un projecte junt o si estan en un espai de treball en el que, diguem-ne, han de... Sempre entren en competència, no en col·laboració. Exacte. Que és com una espècie de mite, no? Sí, totalment. I jo, quan m'ho va dir, ho vaig pensar, dic, és veritat, dic, a més a més, vull dir...
Al final són coses que... Ui, aquí dues dones s'acabaran barallant. Comentaris d'aquest tipus, no? De dir, dos jefes, no? O dos... I llavors em vau fer pensar. És que és una visió que sustenta el patriarcat. O sigui, les dones no és que siguin competitives, és que les dones juntes...
Una cosa que fem les dones, i que de fet crec que és el gran creixement que tenim exponencial des que vam sortir de casa, és que ens ajuntem i parlem. I aleshores el nostre creixement és exponencial perquè creixem, o sigui, ens ajudem unes a les altres i el meu aprenentatge és el teu aprenentatge i el seu aprenentatge. I juntes avancem. Aleshores, les dones juntes són molt perilloses pel patriarcat perquè el desmuntem. I aleshores, durant tota la història el que s'ha intentat és que ens barallem entre nosaltres, però no és aquest el camí.
No és el camí en cap cas. I també vam estar comentant un tema que a mi em sembla molt interessant, que és la dificultat de parlar de temes íntims, sobretot amb generacions més grans que la nostra. I parlo de sexualitat, i després parlarem de la dona amb història que m'heu portat, que no ho avanço, perquè d'aquí dos minutets, però que també té a veure amb això. Amb el vostre espai a Casa Bosch, també és un espai de seguretat per poder...
reconeixer-te i explorar-te d'una manera més íntima, perquè ens entenguem. Això sí que parlo de dones perquè sí que penso que... Bé, els noms tenen altres problemes, que també han de ser... han d'estar estupendos tota la vida i tampoc ha de ser necessàriament així. I tampoc parlen entre ells. I això també crea molta buïda. Sí, i per tant al final és així...
Sí, el plaer ha estat com molt relegat, no? Com a no parlar-ne, no? I molts dels orígens que ens passen a les dones d'aquest origen en no reconèixer el teu propi plaer. No només en l'àmbit de la sexualitat, sinó en general, no? De què és el que vull, no? Què és el que m'agradaria fer i no em permeto.
I si tallem sempre aquest plaer dins de tots els àmbits, al final es crea una problemàtica. I donar espai a que es pugui parlar d'aquest plaer, i després trencar uns dels tabús més grans d'aquesta sexualitat, creiem que és un àmbit molt necessari.
I posar-la en tela de judici també, no?, de la sexualitat, és com l'han explicat o com l'hem viscut, potser hi ha altres maneres també de mirar-la, no?, i quan a les dones, no?, el desig, quan vens i dius, no, és que tinc un problema amb el desig sexual, no?,
I és interessant també preguntar-se, hi ha altres desitjos? Quin espai li dones a la teva vida per desitjar coses? Perquè si no et dones espai per tenir desig i per tenir moments i instants de plaer propis, no cal anar al cos tant. O sigui, pots seure, prendre el sol una estona de terrassa, prendre-te un cafè al matí. Si no et dones aquests espais, a la sexualitat tampoc arribaràs a aquest plaer, a aquest gaudir només en presència.
Ara ho recuperarem amb la dona amb història, però abans d'arribar aquí us volia fer una pregunta. Valtros dues ja sé que sou una comunitat i que us agrada parlar de comunitat, però al final sou dones emprenedores també, no? I també us volia preguntar per aquesta faceta. Prendre la decisió d'emprendre sent dona?
És fàcil o difícil? Amb una graduació així, jo què sé, del 0 al 10, per exemple. Amb emprendre no és fàcil. Mai. Mai. En ningun sentit. Però us reconeixeu com a emprenedores, per exemple? Sí, sí, totalment.
I sí que ens hem trobat moltes vegades que se'ns qüestiona la capacitat de prendre decisions. Sempre hi ha... Ens hem trobat molts homes que ens qüestionen o que posen en dubte de les decisions que prenem o la manera de fer, la manera com encaminem el nostre negoci. Sempre hi ha aquest dubte que realment podem, perquè a més som dues dones joves que ens hem ficat en un negoci i que és com... Ah, ja podeu, no? Com...
Un negoci que no és una sabateria que tothom pot encaixar de seguida, sinó que és un negoci que has d'explicar a vegades. I després hi ha la dicotomia aquesta que a mi també em sembla molt interessant, jo que soc més gran i que tinc fills, que és...
emprenedoria amb ambició i ambició amb maternitat i familiaritat. O sigui, si emprens o vols dedicar-li moltes hores a la feina és perquè potser ets més ambiciosa que maternal i potser és que no tens com aquest lligam amb la família i això m'ho han qüestionat moltes vegades també.
I no, o sigui, voler ser feliç i dedicar-te al que t'agrada des del cor i amb vocació no està renyat amb ser una bona mare o una mala mare com podem totes. Amb ser mare. Amb ser mare, sí. Simplement. És que l'ambició a les dones sempre ens l'han posat en l'etiqueta negativa. Totalment. L'ambició amb els homes no té aquesta connotació. Quan es diu un home és ambiciós no és el mateix que dir que una dona és ambiciosa dins de l'ideari lingüístic, perquè ens entenguem.
I crec que és positiu ser ambiciós, que ho hem de posar sobre la taula, també ho hem de celebrar, no? Tenir un propòsit i un per què aixecar-te i algú que et mou les entranyes i que et fa feliç i el que li vols donar forma, crec que és un motiu de celebració. I que bona és que tiri. I vull que, per acabar, anem a la dona amb història, volia que em parleu de la part... Hem parlat de teràpia, hem parlat de... Jo vaig a Casabosc,
necessito retrobar-me a mi mateixa, necessito buscar un camí, necessito solucionar un tema del que sigui, des de físic amb l'osteopatia, o des de més mental, amb la part de la psicologia, o la part que sigui, o nutricional. Però Casa Bosch també té una part molt d'espai d'alegria, perquè ens entenguem, no? No només des de...
He de tenir un problema per venir a casa bosc? Aquesta és la pregunta. Pots venir a gaudir fort també. Diguem-ne així. Ho faig així directe. Pots venir a gaudir fort i pots venir a gaudir fort també quan estàs trist. Això també crec que és important dir-ho. Ens han educat molt que les emocions són antagòniques i no. Pots estar trist i content alhora. Disfrutar de la vida igualment. Exacte.
Així que és un espai per totes les emocions positives i negatives, a vegades en diferències i a vegades totes a l'hora. A vegades totes a l'hora. Per això deia que s'ho volia fer la pregunta així més directa, perquè és veritat que l'heu fet molt bonica. A més, a mi m'agrada molt l'espai. Té molta alegria. Aquesta alegria jo crec que també la porten els 50 anys que he estat de guarderia.
de llarg d'infants crec que també és un lloc amb bona energia amb bona energia i amb això David entrem amb dones amb història dones amb història que em porteu una terapeuta saxòloga i terapeuta que és la Sònia Encinas que he de dir des d'aquí fem una crida que algú ens digui el segon Sònia si ens escoltes no sé
A mi m'agrada molt dir el cognom de les mares, perquè si no sempre queden molt invisibilitzades i el teu no l'he trobat. No sé si sentiràs el programa. Bueno, en tot cas, si algú el sap, que ens ho posi a comentaris a Instagram quan pengem el programa. Sexòloga, terapeuta, de parella i reconeguda amb aquesta tasca de fer visible la sexualitat femenina i les vivències vitals de les dones, especialment en l'etapa de maternitat i criança. Ara m'expliqueu per què l'heu triada.
Ella és llicenciada en periodisme, mira, això ho connecta amb mi, també, i màster en sexologia i gènere i en teràpia sexual i de parella a la Fundació Sexpol, on és docent, i és divulgadora i ha fet dos llibres... A veure... Ah, ara els veig. Me catxo's.
Bueno, és fàcil de trobar. Són fàcils de trobar. Ah, sí, ja l'he trobat. Fenibilitat salvaje, sexo afectivo i el sexo de las madres. Aquest últim de Roca Editorial, que és d'aquest any, just que l'acaben d'editar. Això és perquè m'he posat la lletra petita. Jo que faig més gran. Em costa de trobar si no me la poso més gran. Per què heu triat la Sònia Encinas?
Potser una mica també del que parlàvem abans, de retrobar-nos amb el nostre plaer, en aquest cas més a nivell sexual, però de retrobar-nos una mica amb el desig i el plaer. És una dona que ho explica d'una manera molt bonica, que connecta amb un plaer i un desig que sembla desconnectat en la fase més de la maternitat i que ho parla des d'una perspectiva molt bonica.
També parla en el nivell de la menstruació, de com tenir en compte tot el cicle, que és una cosa que també tenim molt desconnectat, que has de fer veure que no tens la regla o que està tot bé, que ets totalment lineal quan això no és així. I tant, i quan no la tens tampoc. Exacte.
També separa molt la sexualitat compartida de la salut de les relacions que estem molt acostumats a mirar la salut del vincle afectiu amb la teva parella en funció de quina vida sexual tens i no es medeix així es medeix més des de la intimitat i la intimitat té molt més a veure amb allò que comparteixes a nivell vital que no pas amb el sexe en si i una cosa ve de la mà de l'altra però des de l'escolta i la presència
No, i a més, bueno, que veig que, clar, perquè hi ha moments que són molt també... És veritat que eren molt íntims, no? La lactància, no? Que són com a moments... Que això ha canviat una mica socialment, tampoc ho sé si molt o poc, però que són coses que costen d'integrar dins del que seria la pròpia sexualitat. Ella diu que parla d'experiència, mira com vosaltres, corporal, emocional, social, no només com a acte o pràctica coital, òbviament,
i connectar, que ho has explicat ara molt bé, Maribel, amb el propi cos. I intenta contribuir a canviar el relat social sobre la sexualitat femenina i obrir espais de conversa. Jo el d'obrir espais de conversa a mi m'ha semblat sempre superinteressant, perquè al final la paraula té molt de poder. Ella vol canviar aquest relat social sobre la sexualitat femenina. Si vosaltres us proposéssiu canviar el relat social sobre alguna cosa, amb què us agradaria enfocar-ho?
Probablement en el meu cas aniria molt per aquí també, o sigui, sobre el plaer femení. M'agradaria molt que ens el reféssim, ens féssim un discurs diferent i des d'un lloc diferent, perquè crec que això canviaria moltes coses, a nivell salut, a nivell social, a nivell de parella, a nivell de dinàmiques. Un titular fàcil per entendre el que vols dir? És a dir, en quin sentit hauríem de canviar? Per exemple, una cosa important que hauríem de canviar?
Doncs donar-nos permís de sentir plaer sense culpa. Això m'agrada. Jo enfocaria també al nivell de la salut mental, que hi ha molts estudis que enfoquen que quan anem al metge, la majoria de vegades se'ns atribueix tens ansietat. O es minimitza molt el dolor de les dones. Als homes se'ls donen matricaments pel dolor molt abans que a una dona.
o la cesària, que és una operació on està en un munt de capes del nostre cos i està considerada com una operació major. Trobar-li un altre espai a la nostra salut, de reconstruir la nostra salut i que es posi en el valor que realment té, que ens deixi de considerar exagerades i que puguem tornar a construir un discurs social que ens tingui en compte.
Em fa gràcia perquè... Em fa gràcia en un sentit positiu, eh? Perquè m'estàs connectant-me amb una altra convidada que vaig tenir, que parlava de la fibromialgia, i deia que si això ho expressessin més els homes, ja hi hauria una cura. Sí, totalment. Bàsicament s'entén que és una... Perquè ella té la teoria que ells no ho diuen. I llavors, en canvi...
Doncs no hi és i hi ha aquesta part de... És curiós, no? Perquè al final amb aquesta conversa col·lectiva acabem a vegades anant als mateixos ítems. Exacte. Amb el dolor menstrual passa el mateix. És a dir, si els homes tinguessin la regla, totes les dolències que tenim que es ficaran en un calaix de sastre segurament tindrien solució. I això que deia la Nara Álvarez, que podria haver estat una altra dona amb història que haguessin dit...
Vam anar a veure de fa poc amb una ola que va ser molt divertit i parlava de la violència de gènere, no? I deia si cada any morissin 50 i escaig d'homes de mans de les seves parelles, doncs hi hauria l'exèrcit al carrer, estarien tancats als aeroports, no? Perquè no maten, no?
Estaria així. I en canvi amb nosaltres està força normalitzada, o sigui, em sorprèn la normalització que a dia d'avui encara hi ha de la violència. Sobre aquest tema, sí senyora. És molt difícil, eh? És un tema molt difícil. A mi també m'enerva molt. I...
I en parlem, eh? I en parlem sovint, però és que al final... I és allò de dir, eh, està pesada tovés con este tema. Saps aquestes coses de dir... Reivindicar una mica també el poder de ser pesades. Doncs anem a ser pesades. Bueno, és el que et deia, no? On voldries canviar conversa? Perquè això és el que m'ha agradat també de la Sònia Encinas, que això també connecta amb la seva faceta, no? De dir... Bueno, la...
Canviar el relat social vol dir generar conversa al voltant de coses i vol dir posar sobre la taula i en l'agenda mediàtica, tot i que ella és una influencer, que estem en aquesta etapa. Valtres que sou joves també heu d'anar cap aquí, perquè també al final les xarxes també formen part del negoci, no? Totalment. Explicar-ho una mica. Sí, formen part del negoci, és inevitable, no? Del negoci o de l'explicació, que jo també sempre dic que la divulgació, negoci i divulgació.
Sí, al final no et queda un altre que unir-te, no? En aquest sentit. Però sou intergeneració, és a dir, teniu gent de totes les edats, persones de totes les edats, més o menys sí, a Casagosc. Sí, sí. De fet, tenim un grup molt bonic als matins de gent més gran que es fa molta comunitat també i venen a fer exercici físic però al final les crea un espai de teràpia entre elles i moltes vegades surt la frase d'ai, jo això no ho havia explicat mai a ningú. Que guai. No? I...
I connectem molt amb elles, les estimem molt. Estem arribant al final. Avui tinc el rellotge una mica d'esquena, no passa res. No ens veieu perquè això és ràdio, però jo tinc el rellotge d'esquena i tinc el David darrere. Ens queden tres minutets. Josi, tens de posar el toc final.
Us recomano molt a totes les persones que ens escolteu que busqueu la Sònia Encines, que té coses molt interessants, i si trobeu el segon cognom, ens ho feu arribar. Ero quotidianes a totes les xarxes socials, i si no, a Ràdio Molins de Rei, i si no, a la Casa Bosch. Arroba la Casa Bosch, que també la podeu trobar. Sense H final, que jo la vaig posar sense obrer.
Maribel i Lídia, com que sou dos, has sigut una mica més curtet en el que és trajectòria, però no volia acabar de demanar-vos... Estem a final d'any. Quins són els vostres desitjos? És l'últim programa de l'any, de la temporada. Us hem portat una carta. Aquesta carta, mira.
l'ensenyo aquí. Sí, la posem aquí una mica més a prop. És d'un tarot, d'un oracle, que em va fer la Lídia, o sigui, me les va dibuixar la Lídia totes, les 72 cartes de la baralla, amb els arcans majors i els menors, vinculats a la meva vida. Per tant, la carta de l'estrella hi ha l'Aitana, la meva filla.
I us la volia portar perquè el 2025 ha estat un any de tancament. A nivell personal ha estat un any de tancament totalment, però també a nivell global. Per tant, volem presentar l'estrella com aquesta confiança que cal per obrir una nova etapa. La confiança des de saber que tens tot allò que necessites a dins i que, per tant, només has de confiar en tu. Doncs amb aquest missatge ens acomiadem...
David Rius, gràcies per estar a la part tècnica, que el tenim aquí darrere. T'he fet acabar curteta, perquè això és ràdio que ve en puntual. No passa bé. Encara ens han quedat uns segons, però m'assembla un desig preciós. Moltes gràcies a les dues per acompanyar-vos. Per acompanyar-nos a totes. I a tots. Ho has fet molt fàcil. Gràcies.
Bona tarda.