Música
Aquí comença Heroïnes quotidianes.
Música
Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir
i que ens inspiren en l'art de la vida.
Música
Us parla Bego Floria i avui ens acompanya Maite Serrat López,
psicòloga, fisioterapeuta, doctora i investigadora de moltes coses,
però sobretot de teràpies que tenen a veure amb el dolor,
que és un tema, en una societat que estem amb molt de dolor, molt important,
i la impulsora ens ho explicarà, de la primera expedició inclusiva
i del primer club de muntanya, que vau arribar a l'Everest, ara al novembre,
i ja teniu el projecte d'anar a les Dolomites.
Sí, sí, el Camp Base.
Ja, i el Camp Base.
Bueno, és igual, em sembla molt meritori, no?,
perquè éreu 30 persones amb diferents capacitats, entenc, no?,
o amb diferents...
Diversitats, discapacitats, capacitats...
Sí, sempre busco la paraula correcta,
perquè a més estem en un àmbit molt divers, no?,
que no tothom té la mateixa, diguem-ne, manera de cap...
O sigui, la manera de funcionar, o la manera, pot ser mental, no?,
pot ser físic, o intel·lectual, i pot ser de moltes maneres.
D'on vas sortir? Mira, comencem per aquí.
Bueno, primer de tot, molt bona tarda, Mai.
Molt bona tarda.
Molt bona tarda, molt contenta que estiguis aquí a les heroïnes quotidianes.
Ah, he fet un resum molt ràpid del que estàs fent ara,
però també m'has d'explicar després tot el que has fet abans,
des de ser àrbitre de tenis en l'elit,
i ens explicaràs...
Bueno, ara estan jugant al Djokovic,
i allà a Miami, em sembla que és, que estan...
No segueixo res de tenis, eh, actualment.
I eres, i eres, i eres.
I hi ha moltes altres coses que has fet al llarg de la teva vida,
i sobretot sempre molt vinculades a la muntanya.
Sí, això sí, la muntanya m'ha donat vida.
M'ha donat molta vida.
Tu, el teu centre treball és a la Vall d'Hebron?
Actualment sí.
Actualment sí.
I és des d'allà on investigues tot aquest món,
aquestes dues potes, no?
El món del dolor,
i a la vegada aquesta mirada social i inclusiva,
que suposo que va també una mica lligat tot.
Sí, va lligat,
però sí que és veritat que des de la unitat d'expertesa
de l'Hospital Vall d'Hebron
és tota la cerca amb fibromialgia,
i després ja, desvinculat del que és hospital
i l'àmbit terapèutic,
és el club inclusiu de muntanya,
que és una cosa totalment a port,
tot i que jo ho acabo lligant
i evidentment persones amb fibromials
i inclús que han fet la teràpia
acaben vinguent en el club inclusiu per fer muntanya,
però aquí ja sortim de l'àmbit hospitalari i terapèutic.
Hi ha un tema, a més a més,
que és recent en la teva vida
i que tu ho vols fer visible,
que és que t'han detectat autisme als 49 anys.
Correcte.
Que, diguem-ne, no és habitual,
perquè normalment l'autisme com a trastorn,
com a manera de ser...
com ho defineixes?
Per mi és una condició.
El que passa és que, ja ho diu el seu propi nom,
espectre autista vol dir que cada persona és diferent,
però pràcticament amb totes les malalties
cada persona és única i la forma de viure,
la seva simptomatologia, la seva intensitat és diferent,
però en aquest cas la pròpia definició
d'aquesta condició ho porta, no?
Espectre autista vol dir que hi ha moltes condicions diferents,
per algunes persones continuarà sent un trastorn,
en el meu cas no ho és.
Crec que ha sigut un trastorn durant molts anys,
però a dia d'avui no, és una condició,
he nascut així i no és que s'hagi de fer res per curar-me,
sinó simplement que s'ha de visibilitzar
perquè les persones entenguin quin tipus de diversitat hi ha,
perquè a dia d'avui ens falta molt com a societat,
cada vegada es parla més d'inclusió,
hi ha més àrees inclusives,
que és una cosa que tampoc acabo d'entendre,
com pot ser que hi hagi una àrea d'inclusió,
perquè la societat hauria de ser inclusiva.
Ella mateixa.
Ella mateixa, en si mateixa.
De forma transversal.
Exacte, però afortunadament cada vegada es va parlant més d'inclusió,
però realment estem molt allunyades.
La inclusió està molt bé i ens agrada molt parlar-ne,
però quan et trobes realment amb una persona davant que és diversa,
no se'n toma massa bé.
i segueixes prejutjant segons uns models establerts que els tenim tots,
inclús jo mateixa.
Fins fa poc, encara me'n recordo que parlàvem amb la meva germana,
i ella me deia,
ui, però si ara estàs a punt de complir 50 anys,
perquè jo em queixava d'una mal tractada que em sento per la vida i per la societat,
i me deia, bueno, i a la teva edat qui t'impedeix ara fer el que vulguis?
I dic, doncs tens tota la gaó.
I aquí és on me'n vaig adonar que inclús jo mateixa,
hi ha un concepte en psicologia que en diem indefensió apresa,
que és que un ha après a lluitar tant i si no se n'han sortit,
de fet es fa un simil amb un elefant,
és una mare elefant que té un elefant petitó,
i la lliguen de la pota, el domador, la lliga de la pota,
perquè no pugui estar amb la cria,
perquè així es pot domar, no?,
i pot domesticar la cria com vulgui.
Llavors la mare durant molts anys intenta estirar d'aquesta corda
per anar amb la cri i no ho aconsegueix.
I arriba un dia que aquesta cria ja és gran,
el domador li talla la corda i l'elefanta queda allà mateix.
Ja no lluita, ha après tant que no se'n poten sortir
que ja ha acceptat aquelles condicions.
I una mica és el que m'ha passat a mi.
És a dir, va ser el despertar de dir,
doncs és veritat, ara qui m'impedeix?
Jo mateixa tinc moltes coses de la societat
perquè porto 40 anys obligant-me a intentar encaixar,
a intentar ser com els altres,
a intentar seguir uns patrons que a mi no m'han encaixat mai
i que a més a més m'han fet molt de mal.
De fet he intentat treure'm la vida 4 vegades en 40 anys
i a dia d'avui segueixo dient que per mi no val la pena viure.
A pesar de tot el que faig
i no vull donar un missatge erroni
que no faré res, de fet m'estic cuidant més que mai.
Jo he patit de tot, he patit bulímia, he patit d'anorexia,
ara m'estic cuidant moltíssim, l'alimentació, l'esport,
tot i que he sigut esportista tota la vida i alpinista.
He fet a la Concagua, que són quasi 7.000 metres,
a Skilimanjaro, a Elbrus, Montblanc, moltes expedicions a Can Base d'Everest,
a Napurna i a Lampic,
i he estat sempre corrent per la muntanya,
o jugant a terra, i soc molt esportista.
Però ara estic fent com un entrenament, no?,
més potent per cuidar-me molt,
i o sigui que no faré res, eh?
Però jo sempre dic que espero que aquesta vida
m'ho retorni en que no em depari llarga vida.
Uns anyets més i després ja...
Aquesta mirada, diguem-ne, poc optimista sobre la vida,
contrasta una mica amb tot allò que fas.
Amb tots els reptes, en tinc moltíssim.
Amb tot allò que fas,
que tu et mou molt la lluita contra la injustícia,
que és una cosa que t'ha mogut sempre,
però que estàs fent moltes coses que, diguem-ne,
o semblen contradictòries,
no és que siguin, sinó semblen contradictòries amb aquesta mirada.
Com ho expliques, això, una mica?
Perquè les faig per seguir ajudant.
Si puc ajudar en algú,
i per això aquest club de muntanya em dóna la vida,
jo moltes vegades dic, eh?
Inclús amb la teràpia que faig,
amb les persones amb fibromialgia,
que em diuen, ostres, moltes gràcies, no?
I moltes gràcies amb tot el que ens estàs ajudant.
I dic, no, és que per molt que faci,
mai us podré retornar el que vosaltres em doneu.
I és una frase que deia,
i no sabia dir exactament per què la sentia així,
però no sabia dir-te exactament per què.
I ara ho sé.
Perquè és el que em fa continuar visquent.
Si no fos això...
És el teu motor.
Jo, per mi,
i tot el que faig,
entre elles,
anar al Camp Base de l'Everest,
si em diguessis,
és un repte meu,
a mi em feia il·lusió anar al Camp Base de l'Everest?
No.
Per mi, no.
M'ha fet molta il·lusió,
en la mesura que he pogut facilitar
que altres persones compleixin el seu somni.
I així són tots els reptes que tinc per endavant,
que n'hi ha molts.
Aquest any anem al Teide, anem a Dolomites,
amb persones que fa uns anys
no sortien ni de casa.
i no podien caminar més de 200 metres.
I no s'havien plantejat mai
agafar un avió
o tenir un passaport.
Llavors,
poder ser partícep,
no?,
d'això
i poder facilitar
que aquestes persones compleixin somnis,
com diem a l'entitat,
que mai abans inclús s'havien arribat a imaginar,
és una passada.
I és el que em mou
a seguir fent projectes
i a seguir tirant davant
i a seguir il·lusionant-me per la vida.
Però si no tinc això,
la vida en si mateixa...
Ho deixarem amb aquesta mirada,
bueno, curiosa, com a mínim.
En tot cas, sí que,
i després anirem al projecte Sin Project,
sí que tu sempre havies tingut la sensació
que el món era diferent, no?
O sigui, que per tu,
o que tu no acabes d'encaixar,
ho estàs dient ara.
Però si algú ara que no entén massa,
jo t'ho deia abans preparant l'entrevista,
jo soc molt profana,
perquè no he tingut,
bueno, per coses de la vida,
no he tingut contactes
amb persones que tinguin autisme
o que siguin autistes, no?
Per tant, amb algú com jo,
que no hem tingut mai massa contacte,
com m'expliques com he d'entendre jo,
com ets tu
i com hem de conviure
de la millor manera possible,
sense que, bueno,
des de la comprensió.
Sí, clar,
per mi és un aprenentatge,
perquè jo no sabia que era autista,
no ho he sabut mai,
de fet,
amb 26 anys
em van diagnosticar
Transtorn Límit de Personalitat,
TLP,
perquè trencava absolutament
tots els líbits,
jo crec que he fet de tot i més,
però,
i perquè no m'he sentit mai
encaixada,
jo no he rebut mai
bullying,
no m'he sentit mai,
o sigui,
no ha sigut la societat
que m'ha fet fora,
sinó que jo he intentat
incorporar-me,
recordo,
encara tinc els meus diaris
quan escrivia de petita,
en 7-8 anyets,
i ara fa poc els vaig tornar
a rellegir,
i allà posava
que el que desitjava més
en aquesta vida
era tenir una germana bessona,
és a dir,
algú que m'entenés,
perquè jo anava
amb les meves amigues
i jo m'he sentia
fora de l'aigua,
de fet,
hi ha un símil
que poso actualment,
que és que,
clar,
perquè moltes vegades
les persones diuen,
no,
però si tots som raros,
i diuen,
ja,
és com que tots tenim límits,
però no tots els límits
són iguals
i no totes les rareses
són iguals,
llavors jo el símil
que poso és,
si agafem els peixos
del mar,
eh que tots són raros
els peixos,
ja des de l'estrelleta
de mar
fins a un tauró,
tens els que són,
no?,
globus,
o sigui,
són raros,
però tots sou animals
de mar,
tots respireu
a dintre del mar,
jo em sento
un cavall de terra
que porto
quasi 50 anys
intentant ficar
el cap a dintre de l'aigua
i dir,
eh,
jo si voleu
sóc la més rara
de tots,
si és que no m'importa,
ja em poso jo
l'etiqueta de rara,
però que jo vull viure
amb vosaltres,
sent la més rara,
però viure
a dintre del mar
i no puc,
és que m'ofego,
no puc,
i llavors jo he nascut
amb un sentiment
de culpa,
de frustració
i de gàbia
contra mi mateixa
per no ser capaç
de poder viure
en el mar
i diu,
és que jo no estic preparada,
els meus pulmons,
el meu sistema respiratori
no està preparat
per estar
dintre de l'aigua,
per molt gara que sigui,
és que no és qüestió
de gadesa.
I què canvia ara
el fet que tinguis
aquest diagnòstic
per tu?
Moltíssim,
moltíssim,
moltíssim
perquè m'explica
tot el que m'ha estat passant,
ja no vull encaixar,
ja és que m'he d'assagnar,
és a dir,
jo he intentat matar-me
quatre vegades
a la meva vida,
però
perquè no he sapigut
encaixar
i jo pensava
que era la culpable
i ara ja deixo
de responsabilitzar-me,
de dir,
no,
és que,
i
quan dic això
és perquè
no he trobat
el meu lloc,
a mi
la mort
no m'ha fet mai por,
al revés,
ha sigut la meva gran aliada,
precisament
perquè he sapigut
que en el moment
que ja no pogués més
em podia matar,
és el que m'ha permès viure,
a mi el que m'ha fet terror
tota la vida
és precisament viure,
per això dic que espero
que no em deparin llarga vida
aquesta vida,
no,
perquè
jo m'he passat 40 anys
que obria els ulls
i deia,
ostres,
torno a estar en aquesta vida,
la vida m'ha pesat,
imagina't caminar
amb una motxilla
de 100 quilos
i que diguessis
me torno a aixecar del llit
i torno a provar
una motxilla de 100,
amb totes les coses
que he fet,
perquè he sigut
un torbellino
la meva vida
i he fet
moltíssimes coses
i jo crec que també
per pròpia naturalesa,
per les meves
múltiples capacitats,
però també
per aquest afandar
és que necessito
trobar un lloc
d'espai on encaixar.
si algú,
jo vull ser com aquí,
un grup
que van 3 o 4 amigues
i es troben
i van a fer un cafè
i fan aquí
i surten
i dic
jo vull això
i sóc incapaç
de fer-ho
i no és que m'hagin dit
no vinguis,
vine,
vine amb nosaltres
i jo he anat allà
i dic
i què hi faig aquí?
Estic fora de lloc,
totalment fora de lloc.
Ara sí que has trobat
una mica el teu lloc
a més a més
en la feina que estàs fent.
Clar,
però l'he trobat
com jo sempre dic
jo estic sola.
El que passa
que ara ja
a la meva edat
amb quasi 50 anys
jo ja he acceptat
que estic sola
i que si estic sola
la resta de la vida
no passa res.
Abans em revelava amb això
i dic
no, no,
és que jo vull amistats
perquè moltes vegades
es diu
no,
és que les persones autistes
sou solitàries,
no tenim les mateixes necessitats
que les altres persones,
també volem ser reconegudes,
també volem tindre amistats
amb algú
amb qui puguis parlar.
Jo això no ho he tingut mai
i ara
ja he acceptat
que no ho tindré mai
i ja està
i no passa res.
He de buscar...
Tens parella,
tens família,
això sí.
Sí, sí, sí,
tinc marit
però tot i així
jo em sento sola
i jo dic
jo estic sola en aquesta vida
i ara estic bé
perquè estic molt bé
amb mi mateixa
ara em cuido molt
jo recordo
que encara no tenia
ni sis anyets
i estava
a casa
fent deures
que la meva mare
sempre diria
que la Maita
sempre estava fent números,
números, números, números, números
i quan tenia la certesa
que no havia d'entrar
ningú de la meva família
jo el que feia
era donar-me cops de puny
a la panxa
perquè em sentia malament
físicament
o sigui
amb mi mateixa
perquè no sabia
què em passava
i he sigut una nena 10
jo sempre he sigut
la que m'ha esfortit
tot bé
que he trep molt bones notes
excel·lents, matrícules d'honor
he jugat al tenis
m'ha anat bé
he tocat el piano
m'ha anat bé
he anat a la muntanya
i de dir
si tot em va bé
i jo em sento tan malament
que és el que passa
exacte
què passa
però és estrany
que haguem trigat tant
a trobar
és el que jo dic
aquest que em passa
és que és molt fort
és a dir
jo amb algunes persones
amb fibromialgia
que sé
que han estat set anys
tancades a casa
sense sortir
per indicació mèdica
tens fibromialgia
no has de sortir
no has de sortir de casa
no t'has de moure
acabaràs en cadira de rodes
i a més que
és un discurs
que ja hauríem de canviar
i jo dic
no, és que
en algunes d'aquestes persones
els han robat
set anys de la seva vida
i si ho miro en mi
penso
és que a mi me n'han robat 40
si a mi algú
amb 9 anys
12, 15, 20
m'havessin dit això
i m'havessin donat una ajuda
ostres
la meva vida
hauria canviat molt
i segurament
ara no tindria
aquesta percepció
de la vida
i no m'havés costat tant
no hauria sigut
tan dur
el viure
malgrat tot això
has fet moltes coses
moltíssimes
que connecten
bé, més enllà de les coses
teves personals
que és el que hem comentat
has sigut jugadora
i després àrbitre de tenis
a nivell
internacional
has sigut alpinista
bé, encara ho ets
no?
perquè això sí que no ho has de dir
la muntanya no l'has deixat mai
no, és que la muntanya no jutja
i la muntanya ens tracta tots iguals
siguis com siguis
la muntanya està allà
i ets tu qui l'has de respectar
la muntanya no respecta
després entrarem en la fibromialgia
anem a la muntanya
llavors per què decideixes muntar
el CIM Project?
el podeu buscar a Instagram
CIM
C-I-M
C-I-M
project de projecte
Club inclusiu de muntanya
és redondant en si mateix
Club inclusiu de muntanya
i projecte
sí
doncs mira
doncs neix
lligat a la fibromialgia
és a dir
amb la meva tesi doctoral
jo que sóc una apassionada
de la muntanya
vaig poder demostrar
com
la teràpia
fibrogol
que és per persones
amb fibromialgia
que és
educació en ciència
el dolor
teràpia cognitiu conductual
mindfulness
i exercici terapèutic
que hem pogut demostrar
doncs que té
molts bons resultats
doncs ens hem de parar
un moment aquí
perquè potser algú
que ens escolta
no sap de què estem parlant
és a dir
tu estàs fent investigació
i després anirem
al CIM Project
amb temes de dolor
i fibromialgia
i això ho vincules
amb una teràpia
que es diu
fibrowalk
que és fibrocamina
de fet estem a xarxes
també hi ha un perfil
que és fibrocamina
que publiquem moltes coses
en fibromialgia
que és on estàs fent
la investigació
com a doctora
com a
amb els equips
que esteu fent
investigació
a la Vall d'Hebron
i això què és exactament
si ho hem d'explicar
amb algú
que no té ni idea
doncs és una teràpia
multicomponent
que de fet
ara
teràpia multicomponent
feta per professionals
sanitaris
hi ha dos perfils
claus
que és el
Rebec
que li diem
que és el psicòleg
general sanitari
que s'ha introduït
en l'atenció primària
i el FisioAPIC
que són els fisioterapeutes
d'atenció primària
ara es farà
s'implementarà
tots els centres
de Catalunya
la teràpia multicomponent
que són amb aquests components
que hem explicat abans
de l'abordatge
bé
la teràpia fibrogol
que és fibrocamina
no és tant
caminar
en si mateix
tu pots fer la teràpia
encara que no puguis caminar
pensem que la fibromialgia
és una malaltia
molt complexa
que no és
desgraciadament
només dolor
no és aquest dolor
generalitzat
per tot el cos
sinó que
que s'acompanya
de moltíssims
símptomes
de fatiga
de rigides matutina
també d'ansietat
de depressió
de problemes cognitius
problemes sexuals

no és de dones
no te diré que està al 50%
però pràcticament
el que passa
que se segueix
mal associant
a dones neuròtiques
histèriques
però és que hem d'avançar
ja en el coneixement
gent que no s'ho creu
a més a més
clar
i el greu de tot això
és que ja no és només
persones de la societat
sinó dintre dels estaments
mèdics sanitaris
aquí poso tothom
al mateix sac
jo no soc metge
soc doctora
però no sou metge
soc fisioterapeuta
i psicòloga
però que a més
igual parlar de metges
que de sanitaris
que encara tenim
personal sanitari
que diu que no creu
en la fibromialgia
hi ha algú que digui
que no creu en el càncer
o que no creu
en una esclerosi múltiple
en canvi
la fibromialgia sí
i és una malaltia
tan complexa
tan invalidant
tan limitant
tan incapacitant
i que a més a més
jo vagi
a que algú m'ajudi
i em diguin
que estàs fent
una mica de cuento
que potser tu inventes
una mica
que deu ser
que tens problemes personals
que t'arreglis una mica
et pintis
et maquillis
miris la part positiva
de les coses
i aquestes tonteries
se't passaran
ostres
això és molt dur
Déu-n'hi-do
el patiment
que tenen aquestes persones
és molt gran
i dones
perquè els homes
tot i que la tinguin
no l'expliquen
per un tema
de rol social
correcte
per això hi ha un infradiagnòstic
perquè l'home
encara a dia d'avui
no va tant
a consulta mèdica
si jo em trobo malament
i soc home
no aniré tant
que si soc dona
les dones tenim més
propensió
a poder expressar
exacte
i expressar
que realment
em trobo malament
i buscar una solució
i una vegada
vaig al metge
que el dolor
de l'home
és més creïble
tu sí que
tens dolor
i per tant
anem a buscar
aquest diagnòstic
la raó
exacte
que justifiqui
la teva simptomatologia
i si és una dona
i té dolor generalitzat
serà que tens
la fibromialgia
ves-te'n al psicòleg
mal derivat
al psicòleg
com si només
haguessis d'anar al psicòleg
per problemes personals
o al psiquiatre
hipermedicalitzada
i no et volis de casa
exacte
i no facis res
i sí
també he de dir
que afortunadament
això cada vegada
va canviant més
hi ha professionals
que estan molt ben formats
que atenen molt bé
la fibromialgia
però encara ens queda
llavors estàvem
això ho hem explicat
per situar
però estàvem
amb el tractament
del fibrowalk
correcte
llavors
per atenció
a aquestes persones
hi ha aquest tractament
que és un tractament
no farmacològic
no és excloent
de la farmacologia
la farmacologia
hi ha de ser
com jo sempre
per dir que en la justa
mesura
i pel que es necessita
però aquest és un abordatge
no farmacològic
que inclou
aquesta part
d'educació en ciència
al dolor
que és el coneixement
de la neurociència
d'entendre
què és el dolor
com funciona
en el nostre organisme
i és fugir
del model biomèdic
on la simptomatologia
estava correlacionada
directament
amb la lesió
o el danya
en el teixit
i passar realment
amb un abordatge
biopsicosocial
i l'importància
dels factors
psicosocials
tot i que
jo sempre faig
l'apunt
que la part bio
és molt important
que no la deixem de...
un exemple de diferència
entre un abordament
i l'altre
per entendre-ho
un és totalment
mecanicista
un és
tu tens dolor
perquè tens
una quantitat
de dany
i jo només
et tractaré
aquest dany
no tindré en compte
res més
quan parlem
d'una part
biopsicosocial
és molt bé
tu tens el dany
però a més a més
quins factors
contextuals
socials
psicològics
han pogut
intervindre
amb qualsevol dolor crònic
perquè quan diem psicològic
no vull que
vagi en la línia
que són malalties psicològiques
perquè no ho són
però evidentment
hi ha factors psicològics
que afecten
i això ens passa a totes les persones
encara que no tinguis fibromialgia
dolor crònic
un mateix tall
a tu segurament
no et farà el mateix mal
i si no
si fem memòria
a tots ens ha passat
perquè tots hem tingut dolor
i ens hem fet algun tall
alguna vegada
no és el mateix
fer-te un tall
un dia
que estàs bastant bé
o estàs amb els teus fills
o amb els teus nets
i fa bon dia
i tot va fantàstic
si aquest tall te'l fas
quan has tingut un dia horrible
t'has discutit amb tothom
i el teu cap
t'ha dit que
no fa més mal
però ho sembla
bueno
hi ha més patiment associat
a darrere
no directament
és a dir
això no és
una associació directa
tu pots tindre un dia fantàstic
i aquella petita punxa d'erta
fer-te un mal increïble
o tindre un dia nefast
i fer-te un tall
i dir
doncs
quasi no em fa mal
és comprar possibilitats
llavors hi ha molts factors
que influeixen
però hi ha una part bio
i ho dic perquè
hem passat d'un model biomèdic
a que pràcticament
és com si només influencessin
factors psicològics i socials
i dius
espera
que és que hi ha una part bio
també
hi ha una part
de dany del teixit
hi ha una part que t'has fet mal
clar
i que
amb
molts dolors crònics
o per exemple
amb malalties com la fibromialgia
aquest dany
a dia d'avui
a dia d'avui
encara no és
prou objectivable
no tenim les proves diagnòstiques
per verificar
aquest dany
o aquesta lesió
és a dir
aquest dolor
a què correspon
hi ha factors psicosocials
sí
però també hi ha una part bio
que a dia d'avui desconeixem
llavors
associar directament
que com que
la llum dels coneixements actuals
amb les proves
que tenim actualment
no som capaços
de detectar exactament
què hi ha
de disfuncional
o què hi ha de dany
no podem pressuposar
que no hi sigui
no podem dir
no, doncs no tens
és un dolor
sense dany
i en aquest context
l'avenç de la vostra
enfocament
quin és?
és
tenir
la part d'educació
sense el dolor
explicar tot això
però clar
molt més
és una teràpia
que són 24 hores
dura 3 mesos
un cop a la setmana
2 hores
tot i que també hi ha
el format
virtual
llavors és explicar
tota aquesta part
del dolor
explicar evidentment
la malaltia que és
també explicar
altres malalties
que tenen alta
comorbiditat
com la síndrome
de fatiga crònica
i encefalitis miàlgica
també la part
de sensibilitat
química múltiple
hi ha persones
que tenen també
cefalees
migranyes
cames neguitoses
colon irritables
és a dir
té un gran ventall
de comorbiditats
per tant
és explicar
correctament
què és la malaltia
que moltes vegades
les persones
pateixen aquesta malaltia
però no els hi han explicat
i el fet
que la pateixis
no vol dir
que la coneixis
jo soc autista
i he hagut
de buscar informació
sobre què vol dir
ser autista
és a dir
tu el que saps
és el que tu pateixes
però no el gran abast
de la malaltia
llavors
és molt important
explicar això
la part aquesta de dolor
llavors sí que hi ha una part
d'exercici terapèutic
però que dic
de vegades aquest exercici
és donar petites pautes
per fer a casa
o al llit
hi ha persones
que no s'aixequen del llit
per tant
no vull associar
a que hi ha
aquest exercici
que vol dir
que tant has d'anar
a caminar a la muntanya
i que has de caminar
5 quilos
no
pots fer la teràpia
sense caminar a la natura
i pràcticament
sense caminar
hi ha persones
que han fet la teràpia
que van en cadira de rodes
i l'han fet igualment
però sí que hi ha
una part d'exercici
que si es pot fer
i sempre
adaptat
a les circumstàncies
de la persona
individualitzat
pautat
segon la seva simptomatologia
comorbiditats
el seu nivell
que estigui actualment
i les preferències
el que diem sempre
de decisions compartides
no és que jo
soc la doctora
tinc el coneixement
i et dic a tu
el que has de fer
sinó que t'explicaré
de què va
i ara arribarem
en aquest pacte
el que s'adapta millor
a les teves circumstàncies
i en el moment vital
que estiguis
i després hi ha una part
d'abordatge psicològic
que és teràpia cognitiu
conductual
i també el que en diem
a l'ACT
que és la teràpia
d'acceptació
i compromís
per ajudar també
a tota aquesta part
torno a dir
no perquè siguin
malalties psicològiques
perquè és que
s'associa
massa ràpidament
si una persona
amb càncer
o esclerosi múltiple
rep tractament psicològic
tu no pressuposaràs
que és una malaltia psicològica
pressuposaràs
que hi ha eines
des de la psicologia
que poden ajudar
a sobreportar millor
aquesta malaltia
però dius
que fibromials
ja reben tractaments psicològics
dius clar
perquè és psicològic
dius
no
no és això
i llavors hi ha
aquest abordatge
llavors aquesta teràpia
és la que faig
a l'Hospital Vall d'Ibron
però està disponible
també a través
de Simproject
llavors qualsevol persona
que vulgui fer
aquesta teràpia
la pot fer
a través
de la nostra entitat
de l'entitat
del Simproject
que està a la Garriga
però que és d'àmbit català
és d'àmbit català
ja la seu
el seu fiscal
és la Garriga
que és on vius tu
però sí
però és d'àmbit català
i per tant
de fet
Simproject
ja tenim una seu
a Xile
de fet
el 2026
un dels reptes
que tenim
és anar
a Ojos del Salado
que és el volcà
més alt del món
són quasi 7.000 metres
perquè ens anem a trobar
amb els nostres
homòlegs
de Simproject
a Xile
a Instagram
ja estan posats
i tenen el mateix
logotip que el nostre
però en verd
el nostre
és la muntanya
del Pedra Forca
la silueta de sota
és la silueta
del Pedra Forca
i és de color blau
ells són de color verd
i posa Simproject
a Xile
i allà estic implementant
també la teràpia
Fibrowalk
de fet
però ja mesos
estic acabant la formació
a psicòlegs
i a fisioterapeutes
que facin aquesta teràpia
a Xile
i ara anem
a l'objecte simproject
i abans
passem per la teva
només per acabar
que es pot fer
de forma presencial
però també es pot fer
de forma virtual
llavors
es pot fer
de fet està oberta
hi ha persones
que la fan
de tot Espanya
perquè a més a més
està en castellà
per això també es fa
des de Xile
i la forma més fàcil
de poder accedir
és que directament
em demanin informació
a través del meu
número de telèfon
que és el 616
980
1101
l'únic que demano
és que no se'm truqui
per telèfon
a part de perquè
soc autista
perquè dono
el meu telèfon personal
no en tinc dos
no tinc el de la feina
i si m'ha de trucar
el meu marit
em truca en aquest número
de telèfon
llavors l'únic que demano
és que sí
per WhatsApp
i ja contesto ràpidament
i ja està
que el torno a donar
és el 616
l'autisme d'agafar trucades
té veu
bueno en el meu cas
si jo
jo les trucades
i el contacte
no era per saber
sí
a part de que
pensa que el meu telèfon
el tenen
totes les persones
que visito l'hospital
tots els estudiants
d'universitats
quan vaig a congressos
ràdio
televisió
el dono
si tothom em truqués
és que estaria
tot el dia
agafant el telèfon
tot i que estàs
tot el dia
agafant missatges
bueno ja m'has vist tu
l'estona que estem
clar perquè és que
si ho deixo
pel final del dia
és impossible
és que no arribaria
llavors estic tot el dia
contestant
contestant
contestant
anem a explicar
el que és el Simproject
diguem-ne més a l'origen
quan comences amb aquest projecte
d'on et ve la idea
sí
aquest projecte neix
precisament d'aquí
el fet de demostrar
dintre de la meva tesi doctoral
com la teràpia
fibrogol
fibrocamina
millorava els seus resultats
en un context de naturalesa
de fet actualment
la teràpia no es fa
dintre de l'hospital
sinó que es fa
en el parc del cargol
a 30 segons
de l'hospital
de la Vall d'Abron
sí
correcte
doncs a partir d'aquí
clar vaig dir
ostres
estem en context de naturalesa
i els hi vaig preguntar
dic mira
ara que acabem la teràpia
portàvem-hi els 3 mesos
dic
si organitzés una sortida
allò com de fi de teràpia
no?
si organitzés una sortida
però a la muntanya
o sigui
no aquí al parc del cargol
dic
no no
ens anem
a la muntanya divertim-se
dic
vosaltres vindríeu?
i la sorpresa va ser
que moltes persones
em van dir
sí
dic
ostres
persones amb fibromials
i vindriu a la muntanya
persones
de 50, 60
70 anys
que en la seva vida
havien fet muntanya
ni s'havien plantejat
i em van dir que sí
dic ostres
que xulo
majoritàriament dones?
sí
sí
és la realitat assistencial
la meva realitat assistencial
és aquest 80-90%
però no és la prevalença
pel que comentàvem abans
del dia de gènere
sí
ho deia per entendre
però la realitat assistencial
és que encara
sí
i abans vas començar
llavors clar
vaig ser com a sortida
de fi de teràpia
de dir
doncs mira
agafo-te un autocar
fem tota l'organització
i ens anem
res
una matinal
a fer alguna cosa
a la muntanya
mira un que tenim més a proper
a Montserrat
però clar
arriba un punt que dius
això ho vaig fer
un parell de vegades
vaig veure que realment
hi havia demanda
que a les persones
els agradava
clar
això no ho puc vehicular
a l'hospital
aquí hi ha d'haver
una responsabilitat civil
d'accident
s'ha d'organitzar bé
si passa alguna cosa
això no es pot organitzar
d'aquesta manera
llavors vaig dir
això ho he de vincular
d'una altra manera
totalment ja desvinculat
d'ho que és hospital
i d'ho que és teràpia
i aquí és on va néixer
l'idea de dir
un club de muntanya
on jo tenia molt clar
que no havia de ser
un club de muntanya
per persones amb fibromialgia
havia de ser un club
per totes les persones
tinguis o no tinguis
una malaltia
un trastorn
una diversitat
una discapacitat
absolutament
per totes les persones
perquè era l'autèntic convenciment
que així podíem com
ampliar
o magnificar
o continuar
els beneficis terapèutics
de la teràpia
continuar-los allà
en un context
ja
fora terapèutic
amb els beneficis
que sé
perquè els he
els he
els he pogut gaudir
dels beneficis
que té
el fet d'estar
a la muntanya
que per mi ja dic
és el meu pilar
en aquests 50 anys de vida
i d'on et ve a tu
la muntanya?
de tota la vida
dels meus pares
des de
per via familiar
sempre
sempre
sempre
de fet
al Camp Base de l'Everest
han vingut els meus pares
amb 82 i 80 anys
i han vingut
i amb ells
he fet moltes expedicions
amb ells ja hi havíem estat
de fet
havíem fet la volta
als Anapurnas
han vingut amb mi
al Kilimanjaro
hem fet també
tota la Patagònia
i jo la muntanya
que he conegut de petita
ho he fet tot
amb els meus pares
abans dels 12 anys
havia fet ja tots els 3.000
del Pirineu
de la mà dels meus pares
i d'anar de càmping
i llavors
dins del simple jet
que quants anys fa
que està creat el club?
doncs molt poquet
tenim dos anys de vida
pràcticament
i vau decidir
el primer
res res res
una cosa fàcil
dèiem
que en base de l'Everest
ja està
és que sóc així
vinga
i això ho vam fer
al novembre
explica'm
sí
perquè
clar
sí
jo entenc
que clar
per qui no és
inclús per qui és de muntanya
que és un repte
complex
però a mi em resulta
molt fàcil
si t'he d'organitzar
una expedició
on me resulta
més fàcil fer-la
és un camp base de l'Everest
o qualsevol altra expedició
dintre dels Himalaies
perquè hi he anat
i ho conec
i tinc els contactes
i per mi és fàcil
organitzar-ho
tot i que bueno
un repte de 30 persones
poques persones
et trobaries
que volguessin
organitzar una expedició
d'aquestes característiques
amb persones
amb diferents capacitats
amb una cadira
jolet
pel mig
que és aquesta cadira
que permet
amb persones
amb persones
que no tenen
correcte
amb mobilitat reduïda
en aquest cas
era una persona
amb paràlisi
que per tant
vam anar també
amb la seva pròpia
cadira de rodes
doncs bueno
és una organització
complexa
però a mi són les coses
que m'emotiven
i que m'agraden
i tenia clar
que el primer repte
havia de ser
de l'entitat
havia de ser
el camp base
de l'Everest
sense dubte
i coses que van anar bé
i coses a millorar
el que va anar
molt bé
és que vam aconseguir
arribar a totes
les persones
vam arribar
a la lotxa
més alta del món
que és
a Agora Shep
la veritat
és que
bueno
va ser una passada
en molts anys
en aquest cas
dos anys
de preparació
i vam intensificar
la preparació
no l'últim any
amb persones
que fa uns anys
mai s'hessin imaginat
però ni pujar
un puig mal
i dius
ostres
amb una preparació
i un acompanyament
hem sigut capaces
d'aconseguir-ho
van haver-hi
molts enterbrancs
pel mig
ens van cancel·lar
tres vols
de fet
inclús es va cancel·lar
el vol internacional
que semblava
que ens havíem de quedar
quan ja s'havia acabat
l'expedició
que ens podíem quedar
allà 10
o més dies
sense possibilitats
de tornar
l'avioneta
que vola
de mantil
la lucla
el segon dia
es va cancel·lar
també
i això
em va cancel·lar
absolutament tot el trec
cada dia
el vaig haver de refer
on anaven a dormir
i aconseguir el lloc
va ser una autèntica
bogeria
però
ha sigut una experiència
increïble
que ha reforçat
molt a l'entitat
a mi m'ha reforçat
moltíssim
no tot ha anat bé
hi ha d'haver
una sèrie de persones
que no em van entendre
tot i que vaig explicar
que era autista
i algunes persones
ja els hi havia explicat
abans
i de dir
penseu que
clar
jo he après
a sociabilitzar
no?
i a tenir el comportament
que
bueno
doncs les persones
espereu
no?
que una persona
tingui
però sí que és veritat
que on estarem
són
moments
que poden ser crítics
que evidentment
el meu paper
serà
vetllar
per la seguretat
individual
i grupal
de cada una
de les persones
perquè pujar
5.300 metres
hi ha possibilitat
de risc
d'edema pulmonar
d'edema cerebral
i per tant
bueno
hi ha un risc
en què pots arribar
a posar
la teva perilla
en joc
de fet amb el xerpa
que anàvem allà
amb l'ària
d'Aciens Mountains
ell deia
diu
Maite no arribareu
que de fet no era l'únic
aquí a Catalunya
hi ha molts que deien
no arribareu
però és que no arribareu
ni a l'Ucla
o sigui
un grup
divers com vosaltres
on la líder
és una dona
no us n'en sortireu
i això
a mi
molts ànims
eh
bueno
jo dic tal qual
perquè això m'ho han dit
a la cara
o sigui
això m'ho han dit
a la cara
i ho han dit
a membres
de junta directiva
que també venien
a l'expedició
de dir
és que no us n'en sortireu
si no ho aconseguireu
llavors era allò de dir
és que no sabeu
amb qui esteu parlant
a mi em dius que no
doncs jo doble
no?
sí
doncs caldo jo
dos tasses
i això
i amb persones
que ja tenien
molta confiança
abans
jo els hi havia explicat
i penseu que
en aquestes situacions
extremes
hi havia un grup
de coordinació
del qual s'ocupaven
un grup de 30
com vaig dividir
com amb aquests
de 5-6 persones
on hi havia
una persona responsable
per atendre
les petites coses
que poguessin haver
del dia a dia
per evitar discrepàncies
que és
amb un grup de 30
sempre hi ha
i amb situacions
dures
que és que clar
penseu que sí
que anàvem en lotxes
no anàvem en tendes
però són lotxes
en què passes fred
passes gana
el menjar
sempre és el mateix
has de beure aigua
és a dir
has de complir
tota una sèrie
de requisits
estàs amb alçada
que complica molt
la teva capacitat
a pulmonar
la capacitat
de caminar
són circumstàncies
extremes
llavors jo ja
vaig avisar
penseu que
en algun moment
és possible
que la meva forma
de comunicar
les coses
no sigui l'habitual
o no sigui
la que vosaltres
espereu
perquè en una situació
extrema
jo me comportaré
perquè donaré prioritat
a salvar
a la seguretat
o a la seguretat
de les persones
i tot i dir-ho
explicar-ho
i que tothom
sí, sí, sí
i durant els primers dies
també ho vaig tornar a explicar
que inclús algú me va dir
mai que no fa falta
que te justifiquis tant
dic bueno
vull prevenir
jo crec que no va passar res
però bueno
algunes persones
m'han penalitzat
per segons comportaments
comportaments bruscos
o coses d'aquest tipus
serien
exacte
o contestar
saps
és que no has contestat
amb un tou
prou assertiu
ui
que se'm cau a l'aigua
perdoneu
és que esteu escoltant
i és el que dic
el que per tu pot ser
un home assertiu
per mi
o sigui
jo he donat
la millor versió
de mi mateixa
jo és que he sigut
tan assertiva
i tan empàtica
és que no us ho podeu ni imaginar
el que he arribat a fer
i això
però això m'ha donat
molta força
és que he d'explicar
he d'explicar
com me sento
he d'explicar
com ho visc
perquè si no
tu només et quedes
amb la teva part
i tot i ben t'ho explicat
tu me segueixes jutjant
per uns patrons
des del teu punt de vista
tres tablerts
i dic
no és just
no és just
després de tot
per això has fet una mica
com a
campanya personal
no?
d'explicar
que ets una persona autista
i que per tant
tens una manera diferent
de relacionar-te
sí
perquè
he pensat
que jo era part responsable
a dir
clar
si jo només mostro
la meva part
amb mascarada
que diem
en la part d'autisme
la part que he après
a ser social
i a més a més
soc una persona
de moltes capacitats
tinc moltes capacitats
que segurament
sobrepasso
inclús en aquestes persones
que no m'entenen
les sobrepasso
elles no
no tenen
la capacitat
de gestió
d'organització
de fer
que tinc jo
llavors
te pressuposen
unes capacitats
que no pot ser
que després tu
o em parlis malament
o no siguis
perquè ara si tens
tantes capacitats
és impossible
que tinguis limitacions
és que una cosa
no té res a veure
d'una altra
tu tindres
totes les capacitats
que vulguis
però també
tinc limitacions
i tinc unes limitacions
importants
sobretot
en el tur
i jo sempre
acabant
durant el dia
el que es necessités
i tal
ara una vegada arribava
ja tenia tothom
col·locat
jo no soc la que
després de sopar
es quedarà
a jugar cartes
es quedarà
a fer un cafè
es quedarà
a veure un cop d'aigua
dirà
ai pues anem a fer
una passejada
no
jo me'n aniré
a la meva habitació
me'n aniré
al meu sac
home aniré
a passejar sola
i de vegades
això es pot veure
també com una posició
altiva
és que aquesta
no es vol relacionar
amb nosaltres
clar aquesta
és la presidenta
és la presidenta
de l'entitat
és la cap d'expedició
i marca distància
no és que soc així
però soc així
a casa meva
jo no puc fer
un dinar familiar
el faig
però 20 minuts
jo dos hores
amb la meva família
i els meus pares
me'ls estimo en bogeria
he fet moltes expedicions
amb ells
han vingut al camp
base de l'Everes
jo no puc estar
dos hores sopant
amb els meus pares
encara que sigui Nadal
és que no puc
em segueix al·lucinant
que fins ara
no t'ho hagin diagnosticat
jo també al·lucino
em segueix
em segueix
m'haurien facilitat
molt la vida
sí
sí
sí
sí
sí
quins moments
claus t'han marcat
una mica
la teva manera
de ser
i professional
o aquestes decisions
que has pres
de cap a on
has anat tirant
m'han anat marcant
les diferents activitats
que he anat fent
jo he fet períodes
en què
ha canviat totalment
he canviat de parella
he canviat de lloc de viure
de fet he fet
11 mudances de casa
o sigui
ho he canviat tot
he entrat en un món
l'he explotat
al màxim
en poc temps
he anat com allò
no
un torbellino
i de cop i volta
he canviat
i he fet una cosa
totalment diferent
en 20 anys
estava muntant
franquícies
franquícies
massacres a mil
si algú és de Barcelona
de tota la vida
les recordarà
perquè va ser un boom
bastant important
vam muntar
moltes franquícies
per tot Espanya
a Barcelona
en teníem
moltíssimes
que eren massatges
que no havies de demanar
ara
que era l'habitual
en aquell moment
correcte
i vam ser
el primer centre
d'Espanya
m'atreviria a dir
que vam obrir
de 8 del matí
a 12 de la nit
sense reservadora
inclús teníem
un centre pròpia
Mare Magnum
que estava obert
24 hores del dia
la seu central
la teníem
al carrer Mallor
Can Valmes
i després
teníem
franquícies
a Madrid
Marbella
Porto Banús
amb Los del Río
vam obrir
una franquícia
a Sevilla
Sí, sí
Aquests encara hi són
Sí
Doncs vas canviar
i vas anar
cap a on?
Va ser un boom
i llavors aquí
la franquícia
se'n va anar
a Norris
i aquí vaig canviar
me'n vaig anar
a Aragó
vaig anar a viure
a Aragó
i allà
me'n vaig dedicar
a ser això
guia de barrancs
escalada
alpinisme
tot relacionat
amb la muntanya
un context
totalment diferent
i quan estaven allà
fent coses de muntanya
guia de
bueno
monitora de tenis
de natació
socorrista
d'esquí
tot el que vulguis
va arribar una carta
que clar
llavors
devia tenir uns 26 anys
va arribar una carta
això del mòbil
encara anàvem justos
a casa dels meus pares
a Sant Feliu de Guíxols
si volia ser
anar d'àrbit
al trofeig
que abans es deia
Conde de Godó
a Barcelona
i dic
ostres
després de tants anys
clar jo de petita
sempre havia fet
tenis
arbitrant
i de fet
el títol
me'l vaig treure
als 18 anys
i havia fet alguna cosa
per allà
a nivell
res de Girona
i vaig dir
ostres
jo anava amb el cap rapat
anava zero
rapada
amb gilet
i a més
estava superfort
i catxes
i dic
ostres
mira em fa gràcia
saps
després de tants anys
vaig cap allà
i vaig començar
de jutge
que li diuen
de línia
aquests que estem
al costat de la pista
i vaig començar allà
els hi vaig agradar
era un món
que vaig pensar
ostres
no ho havia fet mai
molt masculí
a més a més
sí
però com que a mi
m'agraden els reptes
i les coses diferents
doncs vaig començar
i de seguida
vaig encaixar molt bé
de seguida
me van dir
vols anar a fer una copa d'Eivis
i dic
ostres
jo puc anar a fer una copa d'Eivis
i a més a més
em pagueu
que jo aniria gratis
i així vaig començar
copa d'Eivis
de seguida
me van proposar
per ser jutge de cadira
ja deixar de ser la línia
jutge de cadira
i així vaig aconseguir
i el partit
diguem-ne
de com es diu això
de més nivell
que hagis arbitrat
o així que t'hagi impactat més
bueno
clar
és que he fet
Roland Garros
com Rafa Nadal
clar
sí
tinc fotos amb ell
he fet Roland Garros
Gwyndle
olimpiades
per mi
va ser una passada
i a més
quines olimpiades vas a estar
les de Xina
les de Londres
i em van agafar
les de Brasil
el que va ser que aquí
ja estava al final
de la meva carrera
i que vaig dir
ja no
és que ja no
vull tornar a anar
i em van agafar
i vaig dir
no
és que no és el meu món
me van llornar
perquè una cosa això
completament diferent
i de més
aquella època
jo estava molt malament
feia el torneix de tenis
però quan arribava a l'hotel
era un mar de llàgrimes
de fet els matins
havia de fer
mans i mànigues
perquè no se'm notés
que havia
que havia plorat
amb les ulleres
i allà tenia molts problemes
amb l'alimentació
també
comprava compulsivament
menjava compulsivament
vomitava compulsivament
fatal
i cada vegada
que havia d'anar
amb un torneix de tenis
bueno
unes ploreres
impressionants
perquè no hi volia anar
o cosa que una vegada
estava allà
doncs bueno
anava trempejant
però és una època
que la vaig disfrutar molt
no és un món per mi
és un món molt elitista
que
clar
tu pensa que comencem
molts àrbits
i quants acaben arbitrant
a la final
un
llavors som molt amigues
però esten silapífies
que guai saps
perquè em quedo jo
ja
i que em disculpin
els àrbits de tenis
molt competitiu
els meus companys
perquè deuen pensar
carai quina imatge
que té de nosaltres
molt competitiu
però sí
jo això
no
i vas canviar radicalment
sí
quan vas anar a fer
fisio i psicologia
i llavors d'aquí
és on vaig saltar
després d'àrbit
sí
exacte
aquí torno a Catalunya
jo torno a Catalunya
i torno a maximitzar
jo ja era fisioterapeuta
ja era psicòloga
això ho he fet sempre
tota la vida
i vaig decidir
anaves alternant
anava alternant
sí
però aquí ja vaig decidir
de dir
intento dedicar-me
a això que crec
que és el que realment
em ressona
saps
poder ajudar
les persones
jo sabia que la part comercial
en 20 anys
em va quedar clar
la part més econòmica
de franquícia
que no era el meu món
i allà vivíem
de luxe
i jo tenia clar
que allò no era el meu món
i llavors vaig dir
jo crec que l'àmbit sanitari
sí tinc aquestes dues carreres
i aquí és on vaig decidir
doncs
fer el doctorat
i que realment
va ser un gran encert
dedicar-me a la recerca
i des d'aleshores treballes
a la Vall d'Hebron
sí
i per què tries el doctorat
en temes de dolor
perquè jo ja havia vist
a consulta
persones amb fibromialgia
i és una malaltia
que sempre m'han preguntat
per què et dediques
perquè ja és
jo diria que sóc activista
ja de fibromialgia
i jo no pateixo fibromialgia
ni ningú del meu voltant
pateix fibromialgia
però em va ressonar tant
aquella incomprensió
aquelles persones
que
una simple paraula amable
un
t'ajudaré en aquest camí
quan me preguntaves
fibro caminar
si era caminar
aquest no és tant caminar
sinó és un camí
en el qual
si tu vols
jo t'acompanyaré
és un camí a començar
per intentar millorar
per intentar entendre
per intentar treure l'estigma
per intentar treure el patiment
i és una malaltia
que em va captivar
precisament el ser complexa
a mi les coses senzilles
no m'agraden
i el ser incompresa
això em va captivar
i que a més a més
me permetia perfectament
la unió
de les meves dues professions
fisioterapeuta i psicòloga
és que era
era perfecte
i ara estàs portant
22 grups de recerca
com a coordinadora
ara
bueno
estic a diferents societats
científiques
i col·legis professionals
coordinant
sí
grups de treball
i tots més o menys
en el mateix amí
tots en dolor
i fibromialgia
i aquí quin és el
i amb això
hem d'entrar
amb dones en història
perquè haurem de fer un titular
perquè clar
és tan interessant
el que ens expliques
que ens hem menjat el temps
però amb això
on creus
que tenim els grans reptes
futurs
d'investigació
i d'obrir camí
cap a on creus
que hem de mirar
en quant a la fibromialgia
i en quant al dolor
clar
establir biomarcadors
hem de saber
què hi ha darrere
d'aquest gran dolor
d'aquesta complexitat
de tota aquesta part
biopsicosocial
realment
de la part biològica
perquè cada vegada
sabem més factors
psicosocials
però ens falta encara
tota la part
que això
és coneixement
que prové
de la pròpia neurociència
quins són
els mecanismes implicats
que poden arribar
a explicar
la gran simptomatologia
que tenen aquestes persones
que té aquesta part
que a dia d'avui
encara no ho sabem
doncs amb això
entrem amb dones
amb història
un minut i mig
perquè no ens donarà
gaire temps
però sí que volies
mental
el personatge
que ens portes
ni que sigui
perquè ens ressoni
també
perquè m'ha semblat
molt interessant
que és
Temple Grandin
ho he dit bé
que és
bueno
ella va néixer
el 29 d'agost
de 1947
a Boston
Massachusetts
i és una dona
que també
és autista
però ella
vinculada
al món
dels animals
o sigui
ha fet
el tema
per què
ens has presentat
aquesta
dona
que és una referent
mundial
en l'autisme
en un moment
en què a més
era molt poc
compresa
i que ha escrit
diversos llibres
on ha explicat
la seva experiència
i on defensa
la importància
de respectar
i potenciar
les habilitats
de les persones
neurodivergents
que seria la paraula
diguem-ne
més tècnica
doncs veus
això mateix
que has dit
per aquest motiu
ella va estar molt
en temes
de ciència i natura
veig que
i va ser una
i ha sigut molt influent
en temes
de benestar animal
tu tens animals?
no
aquesta part
no la comparteixo
gaire
però no és molt coneguda
perquè jo
no sabia dir-te
van fer una pel·lícula
i tot d'ella
l'any 2010
amb la Claire Dance
que va guanyar
diversos premis
a mi
Globus d'Or
i que explica
la seva infantesa
els seus reptes
els seus éxits
clar
perquè ella
el que va ser
més difícil
és que l'entenguessin
en aquell moment
clar
és en l'any 49
per tant
home
20 anys més gran
que jo
com a mínim
30 que tu
doncs imagina
si les de la meva generació
ja ens podem sentir
incompreses
de fet
no fa gaire
una persona
em va dir
és que has nascut
en una època
que no et correspon
doncs imagina-te
ella
persones com ella
sí
ella continua fent classes
com a professora
la Universitat Estatal
de Colorado
i fa conferències
arreu del món
sobre l'autisme
i el benestar animal
que no sé com ho vincula massa
però bueno
suposo que és
bueno
suposo que també
bueno
com tu fas amb la natura
és el que t'anava a dir
i qui vol que jo he acabat
vinculant
el tipus de fibromialgia
amb natura
sí
explica que el món
necessita
tot tipus d'aments
sí
és que
això no ens ho creiem
és a dir
per què evolucionem
com a espècie
animal
i humana
perquè hi ha diversitat
si només ens relacionem
entre familiars
entre iguals
l'espècie animal
ja no humana
és que no prospera
el que passa
és que després
la diversitat
no ens agrada
és més fàcil estar
clar
si som quatre persones
i tu dius
A, A, A
i dius
ai mira
ja ens hem posat d'acord
tothom ve l'A
no hi ha cap problema
el problema és
quan tu dius A
dius Z
diu punt
i dius pera
i ara com lligo una pera
amb un A
i un punt
dius
ostres
tinc un problema
i això és la diversència
i això és la complexitat
que porta
però no vol dir
que això sigui un problema
per mi és la riquesa
i és el motor
que ens fa evolucionar
com a espècie animal
i com a espècie humana
i com a espècie humana
doncs amb això arribem al final
se m'ha quedat de dir
a la Temple Garden
que ella va revolucionar
el disseny dels corrals
i escorxadors
i va reduir l'estrès
i patiment dels animals
dintre de les seves
busqueu-la
busqueu-la
perquè m'ha semblat
una dona
amb història
molt interessant
bé
com la nostra convidada
moltíssimes gràcies
Maite
a vosaltres
Maite
quan aneu a
a Xile
ai
on aneu a
a les dolomites
al propers
esteide
el que tenim ja
a tocar
esteide
i després hi ha dolomites
però res
des d'aquí ho seguirem
a través de les xarxes
moltes gràcies
gràcies
Léa Arjona
per haver-nos acompanyat
i gràcies a qui ens escolteu
per ajudar-nos a conèixer
arruines quotidianes
cada setmana
aquí estarem
a la novaumites
que es va rebaixar
tanque