Molt bona tarda a tothom i benvinguts al Bartiqui de Ràdio Mollet. Us saluda Carlos Molina, que serà el vostre barman, i comptem amb el suport tècnic del Sergio Quartenyo. Moltes gràcies per escoltar.
Així que, com acostuma a dir, poseu-vos còmodes demaneu el còctel que més us agradi i disposeu-vos a gaudir d'una estona amb la música i les històries que l'envolten, que potser no són totes veritat, però sonen bé. Benvinguts a aquest bar que només obre els divendres de 7 a 8 del vespre, mentre que la resta de la setmana és tancat per descans el personal.
Avui és divendres 27 de març de 2026, programa número 26 de la tercera temporada de Bartiki, i us hem preparat un episodi dedicat a un senyor que ha estat l'arquitecte del rock enfocat a les FM i que durant un temps no va rebre ni la meitat dels honors que mereixia.
Perquè avui al Vertiki celebrem la trajectòria d'un artesà de l'himne, un creador de tornades que es quedaven enganxades com Superglue, en Desmond Child. Parlem d'un compositor i productor que no només ha assignat alguns dels riffs emocionals més reconeixibles de les últimes dècades, sinó que ha sabut amb una habilitat gairebé alquímica
Ajuda a bandes a reneixer, a artistes a reinventar-se i a discos a convertir-se en part del paisatge cultural. Aquest vespre tindrem un munt d'ou-ou-ou-os i nananàs i de palmes i de trucs compositius molt reconeixibles.
Un tipus amb un piano, una llibreta i una intuïció impecable per detectar què pot convertir una cançó en un clàssic immediat. Sí, amics i amigues, avui al Vertiki ens posem l'haca i meies perquè dediquem el programa a Desmond Child.
Parlem de com ha creat cançons que han definit èpoques de com ha modelat el so de bandes com Mon Jovi, com Aerosmith, com Kiss o Alice Cooper, i de com ha estat capaç de transformar melodies en míssils emocionals que encara es canten a estadi sencers i descobrirem que, lluny de ser només un compositor de hits, Desmond Child és un supervivent, un innovador i una de les ments creatives més influents de la música moderna. Comencem. Vas a tomar algo, chico? Sí, déme una fanta.
Desmond Child. Sí, la setmana passada parlàvem de Nile Rogers com l'arquitecte del pop i el funk. Als 80, en Desmond Child seria un equivalent, però amb el rock i el hard rock més enfocat a les ràdios. Sí que és cert, però que la seva feina era més a la vessant de compositor i no tant a la de productor, tot i que també...
Però a Cantiqui ens agrada anar cronològicament, i mentre que Desmond Child va tenir alguns èxits relatius, participant a la banda sonora de la pel·lícula The Warriors, Los Amos de la Noche, a Espanya, el seu primer gran hit, per altres, va ser Amb Keys, ni més ni menys que I Was Made for Love in You, segurament el hit més popular a nivell de masses del grup.
Ja n'hem parlat, ja n'hem parlat. De fet, tenim un programa sencer dedicat als keys dels 80, i aquest tema, tot i ser de 1979, introdueix els keys dels 80. El cas és que el cantant de keys, en Paul Stanley, buscava ajuda externa per diversificar el so de la banda i va trobar en Desmond Child un aliat únic, iniciant el que seria una llarga relació laboral.
i l'èxit internacional va reforçar la reputació del compositor com a creador d'himnes de gran abast comercial com aquest.
Tonight I want to give it all to you In the darkness There's so much I want to do And tonight I want to lay it at your feet
Ja van comentar al seu moment que els keys als principis dels 80 van passar una etapa difícil, amb el gran pas a treure's el maquillatge, en camis a la formació, etcètera.
El seu disc de 1984, de títol Animal Eyes, va resultar pràcticament un projecte personal d'en Paul Stanley. Amb en Gene Simmons passant per l'estudi només adenantant, i amb un guitarrista a sou, en Paul Stanley va parir ben bé i solet al nou L.P., recolzant-se però en vells coneguts, en Bruce Kulik, en Jean-Bau-Bois, i la col·laboració d'un altre antic soci, en Desmond Child.
El resultat és aquest Animal Eyes, disc, ja us dic, de 1984. Un treball imbuït ja completament per aquesta nova onada de hard rock que es colla principalment a la costa oest dels Estats Units. Sentirem ara una composició de Desmond Child, en té diverses al disc, però sentirem la que obre l'ELAP, I've had enough, into the fire...
De fet, cançó oficialment escrita per Paul Stanley i Desmond Child, però bé, ja sabeu com van aquestes coses. La cançó presenta una estructura molt típica de la música que Desmond Child ajudava a impulsar en aquella dècada. Riffs ràpids, línies vocals d'intensitat creixent i un sentit de la dramatúrgia molt orientat a l'impacte immediat.
Però si algú recorda de veritat, si per algú ens recorda de veritat aquesta feina de Desmond Child, és pels Bon Jovi. Les dues grans cançons de Bon Jovi, el Give You Give Love, The Bad Name i El Living On A Prayer, els dos singles, que no només els van portar la fama, sinó que van marcar el seu rupo musical des d'aleshores, eren totes dues composicions de Desmond Child.
En Desmond Child ha explicat repetidament que la cançó You Give Love a Bad Name va ser escrita aproximadament en 90 minuts, durant la seva primera sessió conjunta amb Bon Jovi i amb en Richie Sambora en el soterrani de la casa de la família Sambora. Allà no va exercir. El títol l'havia portat ja preparat en Desmond Child i el primer vers, allò de Shot Through the Heart and You're to Blame, va sorgir immediatament entre els tres.
La cançó reaprofita elements melòdics d'un treball previ de Desmond Child among Tyler, d'una cançó que se'n deia If you were a woman and I was a man, que no havia assolit l'èxit esperat. Ja ho vam veure fa unes setmanes al capítol dedicat de Samples, al volum 4, aquí al Bartiki de Ràdio Mollet.
En Bon Jovi Pro la idea es va transformar en un himne massiu amb una estructura més directa i una producció pensada pels estadis. Mentre que el debut de Bon Jovi de 1982 van aprover, el segon disc es van estrellar una mica i per això van decidir buscar ajuda externa de cara al tercer disc, el celebrity Slippery Went Wet, i aquí és on entra en Desmond Child.
Dir-ne arquitecte sonor és quedar-se curt. En realitat va compondre només tres cançons, però van, ja us dic, van redefinir tot el seu so i el del hard rock pensat per les ràdios.
L'impressionant èxit de Bon Jovi va posar en Desmond Child com a compositor estrella i redreçador de carreres, per així dir-ho. I els Aerosmith, en 1987, en tenien una de carrera a redreçar, després de molts sotracs als anys 80.
quan els Aerosmiths preparaven el disc Permanent Vacation, disc de 1987. El productor els va recomanar incorporar un compositor extern per reforçar el seu retorn comercial. La banda no veia, a principis no veia en bons ulls aquesta idea, però finalment va acceptar treballar amb Desmond Child. Ell els va fer tres temes. Una d'elles, una balada que els donaria la pista de com fer les balades que tant d'èxit els donarien en endavant. Parlo del tema Angel.
Però vull posar un altre tema. Dude looks like a lady. En català seria alguna cosa així com tio, sembla una noia. L'origen de la cançó es troba en un episodi real en què el cantant Stephen Tyler havia confós en Vince Snail, el cantant dels Motley Crue, que anava vestit amb un estil molt de 180, l'havia confós amb una dona. En Desmond Child va proposar convertir aquesta anècdota en un relat líric
mantenint el to narratiu humorístic que permetés a la banda conservar la seva identitat. El resultat es va convertir en un dels èxits que van reactivar la popularitat d'Aerosmith i va marcar un inici d'una col·laboració fructífera amb Desmond Child que participaria també en Angel, en What It Takes i més endavant en Crazy. Però anem a sentir Do Like a Lady.
Fins demà!
Bona nit! Bona nit!
La relació del nostre home, el Desmond Child, amb Keys, era ja aleshores molt sòlida. No ho he posat, però després Animal Eyes, del 1984, també va escriure fins a 5 temes pel disc Asylum, del 1985. I el 1987, doncs, hi repetiria el disc Crazy Nights amb 3 cançons més.
Voldria destacar una cançó, Bang Bang You, que és una de les diverses col·laboracions entre Paul Stanley i Desmond Child per aquest disc, per aquest Crazy Nights, que passa un intent conscient de qui és de competir en el terreny del hard rock de gran producció que dominava les xistes de finals dels 80.
Desmond Chai, ja us dic, va participar en diverses composicions aportant, bàsicament, això que sabia fer, estructures melòdiques orientades, sobretot, al pop-rock i reforçant els elements d'himne, coses molt característiques del seu estil.
Aquesta Bang Bang U combina un tempo àgil i una lletra directa, però sobretot, això que feia sempre des One Child, una tornada pensada per concerts multitudinaris. El disc, aquest Crazy Nights, es va enregistrar sota la producció d'Enron Nevison, que tot plegat buscava un so polit i més modern. El tema reflecteix aquest enfocament més comercial, amb línies vocals molt treballades i una producció que maximitza l'impacte immediat.
No tots els fans d'aquí van gaudir prou d'aquest sou, especialment els que venien dels 70, que es van sentir una mica traïts. La col·laboració entre Paul Stanley i Desmond Sall en aquest període va ser significativa, donant peu també a les peces del disc, peces com Reasons to Live.
tot plegat consolidant la presència de Desmond Child com a un contribuent habitual en l'expansió del so de Kiss durant l'època del glam rock tardar. Anem a sentir Bang Bang You.
Bona nit.
Fins demà!
Segurament que aquesta etapa entre 1986 i 1990 va ser l'etapa més reixida de la feina de Desmond Child. Després del gran pelotasso que va suposar el disc Slippery Went Wet de Bon Jovi, tocava donar-hi una continuació del resultat. El resultat va ser l'LP New Jersey, un treball continuista i que va tenir tant d'èxit com el seu pre d'assessor. Així, el disc New Jersey, disc de 1988,
va sonar un àlbum que consolidava la continuïtat
de l'èxit obtingut en Sleepy When Wedge. En Desmond Child va proporcionar-los quatre temes, dos d'ells van ser els dos singles inicials, Bad Medicine i la que ens ocuparà ara, Born to be my baby. Inicialment, la peça havia estat enregistrada en format acústic, però el productor Bruce Farbain va recomanar reorientar-la cap a un so més elèctric i proper al so més carroc radiofònic
Decisió que finalment el grup va adoptar. La versió definitiva manté elements molt característics de les composicions de Desmond Chall, sobretot aquest na-na-na. En Chall ja ho era molt, de na-na-na i de wow-wow-os. El procés de composició s'inscriu en una dinàmica ja consolidada entre Desmond Chall i la banda. Títols amb càrrega emocional clara, estructures pensades per al directe i tornades d'alt impacte. Va, anem a sentir com sonava aquest porn to be my baby.
Fins demà!
De sobte, en Desmond Schaller ha cridat per tots els clubs de rock que volien apropar-se en públic més ampli. Perquè aquí tothom és molt autèntic, però vendrà molt i surt a les ràdios, i a la MTV mola molt, i un Porsche nou mai no sobra. La Joan Jet havia tingut molts bons moments, ara potser està una miqueta oblidada avui dia, però per què us dic, un bon hit a la ràdio sempre està molt bé, i en aquesta trecitura ens trobem amb el tema I hate myself for loving you.
Bé, aquesta cançó va significar un moment crucial per a la trajectòria de la Joan Jett o el seu grup Joan Jett and the Blackheards.
És una cançó escrita per Joan Jett i per Desmond Child, aquesta I hate myself for loving you. Va ser la primera col·laboració entre tots dos arran de l'interès de l'entorn de la Joan Jett per incorporar un compositor, bé, el cosic, un compositor capaç de construir una estructura d'himne radiofònic. Segons testimonis de la producció, Joan Jett havia concebut inicialment un títol molt més explícit, però en Desmond Child va recomanar
reorientarlo cap a una formulació més afectiva i comercial.
La peça es va publicar com a primer sengill del disc Up Your Alley, disc de 1988, que va arribar al número 8 de les llistes, convertint-se en un dels majors èxits de la cantant des d'aquell ja ja llunyà, I Love Rock'n'Roll. Musicalment, com sempre, combina riffs de guitarra contundents, una interpretació vocal agressiva i un solo compte, un solo interpretat per l'ex-guitarrista dels Rolling Stones, en Mick Taylor.
La col·laboració va demostrar la capacitat d'en Desmond Child per adaptar-se a perfils artístics molt diversos, mantenint alhora la seva signatura estilística en forma de tornades, doncs això, lo de sempre, tornades d'alt uctanatge. Anem a sentir com sonava aquest I hate myself for loving you.
Fins demà!
La Bonnie Tyler va ser una de les primeres artistes amb qui Desmond Child va treballar. De fet, hem parlat de la cançó que, després que hi eren registrets, li va donar als Bon Jovi.
El 1988 hi tornaven reballar plegats amb el tema Save Up, Oil or Cheers, que va ser escrita, com han dit, pel Desmond Sall i la Diane Warren, dos dels compositors més prolífics de la dècada.
De fet, de la llibreta de Diane Warren han sortit temes com Nothing's Gonna Stop It Now, de Starship, o més endavant, I Break My Heart, de la Toni Braxton, o el celebre rim I Don't Want To Miss A Thing, d'Aerosmith. Per tant, una dupla potent, la de Desmond Child i Diane Warren.
La cançó Save Up, All Your Cheers, va ser inclosa al seu disc Hide Your Heart, de 1988. En aquest cas, la producció va anar també a càrrec de Desmond Child, només la composició de certs temes, fet que explica la presència d'un so molt característic, capaç de teclats, estructura de power ballad i una tornada expansiva que enfatitza
la força vocal de la Bonnie Tyler. Quedeu-vos també amb el títol del disc, això de Hide Your Heart, que es tornen a sortir més endavant.
Valga que la versió de Bonnie Tyler, de Save Up All Your Tears, no va obtenir un gran èxit comercial, el demà va guanyar notorietat arran de diverses versions posteriors, especialment la de Robin Beck, de 1989, i la de Cher, de 1991. Nosaltres, però, sentirem ara l'original de la Bonnie Tyler.
Bona nit.
Bona nit.
El 1989, un mite com l'Alice Cooper publicava el seu 11 disc en solitari i un cop més ens trobem amb un exemple de músic que buscava una reformulació del seu so. El títol del disc va ser Trash i definitivament va ajudar que el públic més jove descobrís un veterà com l'Alice Cooper.
La curiositat està en que l'Alice Cooper va confiar plenament en Desmond Child. Desmond Child va compondre, participant en la composició, dels 10 temes del disc, de tots 10. I no només això, també va ser-ne el productor. Vamos, que l'Alice Cooper va apostar-ho tot al vermell...
i va sortir vermell. De fet, el disc Trash és el disc que més vendes ha tingut de tota la carrera d'Alice Cooper, no només en solitari, també amb la seva banda del 70. El tema Poison és un dels punts culminants del disc Trash, un projecte que va marcar el retorn comercial d'Alice Cooper. La cançó combina elements de glam metal, de hard rock,
amb una producció molt polida, pensada per ser competitiva en les llistes èxits d'aquell moment. Curiosament, l'Alex Cooper ja no repetiria mai més en Desmond Child, sí que ho va fer prou al seu guitarrista, en Kane Roberts, com va fer el seu disc en solitari, però va, ara sentim Poison. Your crew...
I want to love you, but I better not touch y'all.
La Cher va ser una de les primeres cantants que van confiar en les cançons de Desmond Child, fins i tot abans de l'explosió comercial en Bon Jovi. La relació entre Cher i Desmond Child venia d'antic, i el 1989 ell li fa quatre cançons pel seu disc, Heart of Stone.
Ara la Xera està molt oblidada, o només és una mena de referència gai. Però Xera, el 1989, no només venia de discos, sinó que també era una actriu respectada. De fet, venia de guanyar un Òscar a millor actriu el 1988 per En 6 i 1.
En aquest context, i inclosa a l'àlbum Heart of Stone, disc, ja us dic, de 1989, el tema Emotional Fire, va ser una cançó escrita per Desmond Child, Michael Bolton i Diane Warren, un altre cop la Diane Warren. Bé, tres figures importants del pop rock a finals dels 80, i el Michael Bolton, bé, li perdonarem que estigui per allà durant el sac.
Desmond Salle també va assumir, en aquest cas, la producció del disc, cosa que explica això, l'acabat molt característic, capaç a sintes, bateria amb presència marcada i un enfocament vocal que bé que enfatitza el dramatisme de Cher quan canta. L'àlbum Heart of Stone va representar un període d'alta visibilitat comercial per la Cher.
I aquesta cançó, encara que no va ser llançada com a senzill principal, reflecteix la línia sonora que definia el disc, una combinació d'intensitat emocional i producció orientada a l'èxit radiofònic. Emotional Fire és també un bon exemple de com en Desmond Child també sabia allunyar-se del hard rock radiofònic per enfocar-se al pop rock adult contemporani de finals de la dècada dels 80.
Fins demà!
I el 1989 el nostre home d'avui tornava a treballar amb els seus ulls amics de Keys, amb un disc com Hot in the Shade, i amb un tema que en realitat ja li havia donat Desmond Child a d'altres artistes, la cançó Hide Your Heart. Aquesta és una de les meves favorites del catàleg dels Keys vuitanteros, Hide Your Heart.
té una història particular, ja que la cançó va circular entre diversos artistes abans de consolidar-se en el repertori oficial del grup. És un tema oficialment escrit per Paul Stanley, Desmond Child i Holy Night, una cançó que originalment va ser composta durant les sessions pel disc Crazy Night, disc de Kiss de 1987, però Kiss va decidir no incloure-la a l'LP.
A Desmond Child, doncs, la va oferir a d'altres cantants, a d'altres artistes, i la primera versió publicada va ser la de Bonnie Tyler dins el seu àlbum Hide Your Heart, de 1988, del que hem posat una altra cançó abans d'aquest vespre aquí al Martí Quiterrani Mollet.
El 1989 tenim quatre versions diferents de Hide Your Heart que van aparèixer ben bé simultàniament. La de Smalley Hatchett, la de Lace Frehley, antic guitarrista de Kiss, la de Robin Beck i la pròpia interpretació dels Kiss, inclosa el disc Hot in the Shade. Tot plegat, una mica un despropòsit, però alhora és una mostra evident de la potència del single.
La versió de Kiss va tenir una presència notable a l'MTV gràcies al seu videoclip, que es va rodar al terrat de l'Hotel Royal de Los Angeles, i va ser primer senzill de l'àlbum. Tot i això, no va aconseguir una presència molt important a les llistes,
i va arribar a assolir posicions modestes als rànquings de rock. Però ja us dic, a mi em sembla de les més potents de tot el catàleg dels kits dels 80. Això és Hide Your Heart.
Bona nit.
Fins demà!
En Desmond Salle tenia fama de poder rellençar carreres de grups que volien fer un gir a les seves, però no sempre ho aconseguia. Semblava lògic que, havent treballat amb Keys, amb Bon Jovi, amb Aerosmith o amb Alice Cooper, els Rad confiessin en ell.
Els Ratt havien tingut grans èxits amb els seus tres discurs entre els anys 1984 i 1986, però en 1990 ells ja estaven en un moment, diguem-ne que baix, i compta aquí, en un moment en què la indústria començava a canviar pel que a Hard Rock es referia. Encara amb això, en Ratt tenia fe i van confiar en en Desmond Chayle, no només com a compositor de quatre temes del seu disc, The Chumnator,
sinó també com a productor del mateix. El tema Loving You is a Dirty Job va ser el primer senzill del disc The Tornator, disc de 1990, que va ser un àlbum clau pel grup Rad perquè incorporava per primera vegada una presència molt significativa d'autors externs, especialment del Desmond Child.
Aquesta cançó presenta un enfocament molt més orientat al pop metal del que ens venien acostumant els rat, però l'èxit desitjat va ser menor i es van quedar lluny de les seves fites a mitjans dels 80 quan ho van petar tant. Però no sonaven pas malament aquests rat de 1990.
Fins demà!
Loving you is a dirty job Loving you is a dirty job
I tornem a més noms que es repeteixen, noms que van tenir associacions fonamentals en Desmond Child. Aquí dediquem el programa d'avui, quan ja n'hem travessat l'Equador del mateix. Parlem de Kiss, parlem d'Arosmith, i esclar, de Bon Jovi.
Keep the Faith va ser el primer senxill de l'àlbum homònim disc de 1992 i simbolitza la renovació sonora dels Bon Jovi després d'un període de descans i de reestructuració interna. Eren ja els anys 90 i ara gairebé ningú no s'ha de recordar. Però una de les grans polèmiques va ser que en John Bon Jovi es va tallar els cabells. La seva clàssica melena va desaparèixer per portar una mena de... una mena de mulet, modernet. En fi...
Keep the Face, cançó homònima. Del disc, escrita pel Joe Monjobi, el Richie Samora i en Desmond Chai, la cançó reflecteix una orientació cap a un son més madur, potser, amb certes influències de soul i textures més àmplies allunyant-se parcialment de la setiga glam de finals dels 80.
La peça incorpora una línia de baix molt marcada i un ús del ritme que no era habitual en els primers discos de la banda. El missatge líric apela a la resiliència i a la voluntat de mantenir l'esperança en temps difícils, responent tant al context musical del moment on el gronj havia alterat profundament l'escena com a la voluntat del grup de redefinir-se.
A nivell comercial, Keep The Face va assolir el número 1 al rànquing d'àlbum rock tracks, és a dir, realista de rock als Estats Units, i val a dir que va obtenir un notable èxit internacional, així que encara els hi va anar prou bé. Un cop més, en Desmond Child hi participava en dos temes. L'àlbum va consolidar la fase més adulta del grup, i aquesta cançó és un símbol central, tant en directe com la imatge publicat dels Bon Jovi dels 90, Keep The Face. I am laying down my room
Fins demà!
I més noms recurrents, ara el d'Aerosmith un altre cop. El retorn a la popularitat amb els discos Permanent Vacation de 1987 i Pump de 1988. Tampoc no feia preveure l'enorme salt en popularitat que van fer amb el següent disc, el que era Grip, de 1993. I que va posar un grup, com els Aerosmiths, que era molt, molt de mercat americà, a ser les estrelles a escala mundial, que encara avui són...
I naturalment que el nostre home, en Desmond Child, va tenir a veure escrivint-los dos temes. Un d'ells, segurament, una de les cançons més populars d'Aerosmith de tots els temps, Crazy. Aquesta Crazy és una de les col·laboracions més conegudes entre Steven Tyler, cantant, Joe Perry, guitarrista, i en Desmond Child. La cançó havia estat escrita inicialment a finals dels 80, en paral·lel amb aquella ængel de la que s'havia parat abans, el seu hit de 1987.
Però, per la banda, va decidir reservar-la per un futur disc, ja que considerava que dues grans power ballads consecutives podrien diluir l'impacte de cadascuna. Aquesta Crazy va ser el cinquè single del grup, en una època en què d'una LP se'n podien extreure fins a cinc o sis singles. Eren altres temps.
L'arranjament, que combina elements de blues, rock i de glam metal, destaca per la veu del Tyler, en registre melòdic i per un ús de la secció de bands que ajuda a donar-li una personalitat pròpia.
no seria un tema arquetípic de Desmond Child. I naturalment que tothom recordem en menys els que érem xavals aleshores el videoclip, que va tenir un paper determinant en l'èxit de la cançó, amb la participació de l'Alicia Silverstone i de la Liv Tyler, que es va convertir en un dels vídeos més sol·licitats a l'MTV durant el 1994 i va contribuir a reforçar la imatge de la banda en l'era del format audiovisual. Come here, baby.
Fins demà!
Bona nit.
Però no us penseu que tot acabava en el triu Bon Jovi Aerosmith Keys. Desmond Chai treballava amb molts altres, sovint gent que em nego a abusar aquí al Vertiki. També us avanço que a mida que els 80 quedaven enrere i el hard rock melòdic ja no sonava a les ràdius, el Desmond Chai les va apropar d'altres artistes i gèneres, bé, que m'interessen poc.
No seria tampoc el cas de Roxette. Una cançó com You Don't Understand Me representa un cas singular a la discografia de Roxette, ja que és una de les poques cançons del grup...
escrites en col·laboració amb un compositor extern. El guitarrista, 50% de la banda, en Per Gersley, va convidar en Desmond Child a participar en una sessió als Estats Units durant la preparació del recuperatori Don't Bored Us, Get to the Chorus. És un recuperatori de 1995, aquest Don't Bored Us, Get to the Chorus, en la que inclouen el típic, alguna cançó nova.
Les Montchall i en Perkesle van desenvolupar una peça que s'allunyava del pop més brillant característic de Roxette per explorar un to més emocional i introspectiu. La cançó presenta una estructura més pròpia de balada americana.
tot i que no va tenir el mateix impacte comercial que d'altres en 6 del grup. També és veritat que els Rockset en 1995 no eren els Rockset de 1990. Però bé, aquest You Don't Understand Me va tenir, Déu-n'hi-do, una bona recepció a Europa i és prou valorada pels fans per la seva càrrega emocional. Anem a veure com sonava aquest You Don't Understand Me Rockset.
Bona nit.
Fins demà!
El 1995 tenim un nou disc de Bon Jovi i una nova col·laboració amb en Desmond Child, quatre temes, algun d'ells força brillant i jo escolta diria que lluny de l'estil que els va fer famosos a la dècada anterior. El 1995 només dues bandes de harro clàssic omplien estadis i venien milers de discos, eren els Bon Jovi i els Aerosmiths.
L'era alternativa s'havia menjat a la resta. Els Bon Jovi precisament portaven una mena de guerra personal contra el rock alternatiu. Ves a saber per què. Aquest disc, el nou disc de Bon Jovi de 1995, és un treball que representa un canvi temàtic en la psicografia del grup, en la psicografia de Bon Jovi, amb un punt de vista potser més introspectiu i seriós.
que potser amb albus anteriors, tot i que la participació d'Smond Child en aquest disc és quantitativament similar a Sri Pryu and Weds o a New Jersey, l'esperit dels trucs clàssics de les cançons d'Smond Child no la trobem gaire.
Però, ja ho dic, ens trobem amb una evolució del clàssic hit que venia fent. Un tema com Something for the Pain encara porta la tornada per tararejar. El single va tenir bona recepció. Musicalment, combina elements de rock més contemporani, resonant, amb el que li pesi en Bon Jovi, fins i tot del rock alternatiu. Per record, queda un videoclip una mica maldestre, on sortien imitadors Eddie Vedder, The Carnie Love o Scott Whelan, però aquesta és una altra història. Anem a sentir com sonava Something for the Pain.
Bona nit.
Fins demà!
A final dels anys 90, cada cop en queda menys del Desmond Child combustible de hits de hard rock per les masses. Probablement perquè el hard rock ja no interessava el gran públic. Però si en Desmond Child rebia la trucada dels seus col·legues Aerosmith, doncs hi anava.
Anem amb el tema Hole in my soul, inclosa a l'àlbum Nine Lives, disc d'Aerosmith de 1997, cançó escrita per Steven Tyler, Joe Perry i Desmond Child, continuant una col·laboració que havia estat decisiva en el renaixement comercial dels Aerosmith a partir d'aquell permanent vacation de 1987.
El tema Holy My Soul és una balada rock amb una estructura molt pròpia al Desmond Child, un vers melòdic, un pont expansiu i una tornada de gran càrrega emocional. També us diré que potser estaven explotant una mica massa una fórmula estirant un xiclet.
Bé, la cançó incorpora arranjaments ultrastrals i una producció densa que reflecteix el to dramàtic del tema i del disc. El videoclip, un cop més, va donar a la cançó una notable presència a la MTV. Tot i que Nine Lives, el disc, va tenir un procés de producció complex, incluent-hi canvis de productor i accions internes, aquesta Holy My Soul es considera una de les peces més representatives del disc.
Va ser l'única participació del Desmond Child i reforçar la línia estilística que el compositor havia establert amb cançons com Baladas, com Angel, com What It Takes i com Crazy, consolidant un so, doncs això, de balada rock sofisticada molt característica de l'etapa moderna d'Aerosmith. Is it over? Cause I'm blowing
Fins demà! Fins demà!
Però també ens trobem a finals de Sudanta a la carrera de Desmond Child amb alguna sorpresa nova. Un tema, per exemple, com Old Before I Die, que va ser el primer single del Robbie Williams després de la seva sortida de Tic-Dac i forma part del seu àlbum de debut en solitari, de títol Life Through a Lens, disc de 1997. Aquesta cançó va ser coescrita pel Robbie Williams, juntament amb Guy Chambers i en Desmond Child.
La participació en The Child és significativa perquè aporta una estètica molt més pròxima al rock nord-americà d'estadis, lluny del pop que tenien els Tegad.
Hi havia molt morbo en conèixer què podia fer en Robbie Williams fora de la maquinera de Take That. Musicalment, aquesta Old Before I Die combina guitarres enèrgiques amb un enfocament vocal més directe que permet en Robbie Williams establir un nou perfil artístic, però no seria pas en absolut un exercici d'estil de hard rock.
La lletra, doncs ja ho diu el títol, central en la necessitat de viure intensament abans que el temps passi massa de pressa, encaixa amb l'etapa personal del cantant i amb la voluntat de redefinició de la seva identitat mediàtica. El single va tenir un gran èxit al Regne Unit, cap sorpresa amb això. No va ser així, fora de les llives britàniques. La col·laboració amb en Desmond Child...
Va ser una aposta per aportar solidesa rock amb un artista que buscava distanciar-se de la seva imatge adolescent. Va veure com sonava aquest Old Before I Die.
She's taking the places I should never have been. She's showing the faces I should never have seen. Well, these are strange days we're living in today. Say I'll be insane.
I el 1999 ens trobem amb la polèmica. De fet, havia arribat un any abans. Parlo de la col·laboració entre Desmond Child i Ricky Martin. Val a dir que en Desmond Child és un músic d'origen cubà. De fet, ell és nebot de la cantant Olga Guillot. De manera que això del latineo no li era alien.
En Desmond Child li va escriure i produir a en Ricky Martin el Living la vida loca, que és un dels majors èxits internacionals de finals dels 90 i un moment clau per la carrera de Ricky Martin. La cançó va introduir, a més, una innovació tècnica decisiva. Va ser el primer número 1 de la història enregistrat, mesclat i masteritzat íntegrament amb el software Pro Tools, que a partir d'aleshores va fer molt i molt popular. El tema aquest Living la vida loca,
Construint la versió en anglès i també en castellà, combina elements de pop llatí, però també de rock i ritmes ballables, però amb un ús molt marcat de guitarras a cissurf i un arranjament de bands segurament menys reverberat que el que era habitual en produccions llatines de l'època.
La peça, aquesta Living la vida loca, va arribar al número 1 en més de 20 països i va tenir un impacte enorme a la música pop internacional, facilitant l'expansió del boom de la música llatina a partir d'aquell 1999. A nivell cultural, Living la vida loca va reforçar la figura d'Enriqui Martín com a estrella global i va influir profundament
en la producció pop de finals de la dècada, tant en l'àmbit musical com en la manera d'incorporar elements llatins amarcats anglosaxons. I amb aquesta Living la Vida Loca ho deixarem per aquest vespre.
Fins demà!
Fins demà!
I amb aquesta introducció al món llatí, deixem la carrera de Lesbon Child, que com tant no ha deixat de compondre, inclús els temes per Bon Jovi, com no, i alguna sorpresa com cançons per Meat Loaf o com per Vince Neil, però us ho reconec. En general, a partir del nou segle, doncs molt poqueta cosa, molt poc interessant. A Cantiquí preferim recordar quan aquest senyor va dissenyar el hard rock per les ràdios.
Si voleu saber la resposta a aquestes i altres preguntes esgarrifoses, tornarem la setmana que ve a la mateixa batòria i pel mateix bat canal.
I com sempre, com sembla dic, un plaer passar una altra tarda de divendres amb tots vosaltres. Recordeu que aquest programa es pot recuperar a la pàgina web de Ràdio Mollet i a la plataforma de podcast iVox Us eixo link a les xarxes socials del Vertiki, però també podeu buscar Vertiki a l'iVox i sortirà. Arriba l'hora de baixar la persiana i tancar el Vertiki. Salutacions a qui us parla, Carles Molina i del Sergio Guardenyo tocant botons al control tècnic que passeu un gran cap de setmana i pels que tinguin vacances de Setmana Santa que passeu unes grans vacances.
Esteu escoltant Ràdio Mollet.