Moltes gràcies per escoltar.
Així que, com m'acostumo a dir, poseu-vos com ho desdemaneu, el còctel que més us agradi i disposeu-vos a gaudir d'una estona amb la musical i les històries que l'envolten, que potser no són totes veritat, però sonen bé. Benvinguts a aquest bar que només obre els divendres a 7 a 8 del vespre, mentre que la resta de la setmana és tancat per descans del personal.
Avui és divendres 30 de genera 2026, programa número 18 de la tercera temporada de Vertiki i aquest vespre us porta un episodi peculiar. Perquè no sé si heu estat gaire per Instagram o TikTok últimament, però la xarxa és plena de fotos de 2016 recuperades, reeditades, amb filtres que semblen trets d'un Nokia antic i totes amb el mateix lema. 2026 és el nou 2016.
La gent està penjant selfies o fotos de fa deu anys amb la mateixa passió que penjaven el Mannequin Challenge. I clar, on s'ho mira i pensa, potser sí que hi ha un déjà vu generacional en marxa, o potser la gent no ha superat el 2016, o totes dues coses. I és que 2016, Déu-n'hi-do.
Va ser l'any que ens va deixar en Bowie i també en Prince i ens van quedar tots una mica més púrpores. L'any en què en Leonardo DiCaprio per fi va guanyar l'Òscar i van poder deixar de fer memes sobre això. L'any de Moonlight, l'any de Stranger Things, The Rogue One i de descobrir que el 90 tornaven i ara, el 2026, tornen a tornar. Som un país de revivals, què hi farem?
Va ser l'any dels atemptats a Brussel·les, de la guerra de Síria ocupant titulars, de la votació de l'Ebrexit i del Pokémon GO, fent-nos caminar més que cap entrenador personal. I musicalment, 2016 va ser interessant. Va ser l'any de Bowie, de Blackstar, però també de Michael Kiwanilka, dels meus acimats Ghosts, i d'uns quants més que avui vindran a fer-nos companyia.
Així que sí, avui al Martí aquí farem un viatge musical a 2016, però vist des de 2026. Perquè potser no sabem si el futur és brillant o no, però si més no, tenim un bon passat per revisitar i si la gent continua dient que 2016 és el nou 2026, o al revés. Nosaltres no els hi portarem la contrària, els hi posarem banda sonora. Així que comencem. Vas a tomar algo chico.
2016, un any carregat de sacsejades culturals, tecnològiques i emocionals que tenia alguna cosa que feia pensar inevitablement en Regres al Futuro.
Potser perquè un any abans, el 2015, havíem viscut aquell moment en especial en què el món va mirar el rellotge i va dir, ja m'ha arribat el futur, de regreso al futuro 2. Va frapar quan veiem una pel·lícula o llegim una novel·la sobre el futur i quan arribem en aquest futur i sovint el present que aleshores era futur no és gaire millor.
I també perquè el 2016 tenia un punt de paradoxa temporal. Un peu en la nostàlgia i un altre en la sensació que el món s'estava accelerant massa. Era com aquella escena del Doc Brown dient el futur s'ha escrit, el fem nosaltres. Però alhora, com a espectadors, no podíem evitar mirar enrere i preguntar-nos què havia passat amb aquell món que ens havíem imaginat.
En mig d'aquell any tan intens, un dels moments que va sacsejar més la cultura va ser la mort de David Bowie. Al gener de 2016 ja en vam dedicar tot un episodi aquí al Vartiqui de Ràdio Mollet. I aquí sí que el temps es va plegar sobre si mateix, perquè Bowie...
Havia estat un viatger temporal, un artista capaç d'avançar-se a les modes, trencar-les, reinventar-les i desaparèixer abans que la resta les descobrissin. I el seu últim regal va ser Blackstar, un disc gravat mentre lluitava contra el càncer publicat dos dies abans de morir. Una mena de missatge des d'un futur que només ell coneixia.
I aquí, bé, aquí és on entra Dollar Days, una de les joies més emocionants del disc. Vam dedicar bastant d'estona a parlar de Blackstar, ara fa dues setmanes, però bé, no vam passar per Dollar Days. Dollar Days, una cançó construïda amb una delicadesa gairebé fràgil. És una cançó íntima. És un d'aquells moments en què en Bowie ja no sembla caminar entre nosaltres, però tampoc és a un altre món.
Així que avui, en aquest miatge per un any que es va sentir tan estranyament futurista i nostàlgica, a la vegada entrenem la màquina del temps per escoltar la Dollar Days de David Bowie.
It's nothing to see. If I'll never see the English evergreens I'm running too. It's nothing to meet.
Bona nit.
I mentre encara sona en David Bowie, seguim amb 2016, un any que semblava decidit a deixar-nos orfes a mites. I entre totes les pèrdues d'aquells mesos, poques van ressonar tan profundament com la mort de Prince. Mort de Prince el 21 d'abril de 2016.
Aquell dia la notícia es va s'escampar com un llampec. Prince, l'enigmàtic, el raret, que vivia entre la llum i la seva pròpia ombra, havia estat trobat sense vida al seu mític estudi i residència a Paisley Park, víctima d'una sobredosi accidental de fentanil. Tenia 57 anys.
De fet, ara, a 2026, tothom coneixem què és el fentanil i les seves terribles conseqüències que se tenien, particularment als Estats Units. Europa és quelcom més residual, afortunadament. Però, més enllà del titular, el que va fer mal va ser la sensació que perdíem un artista que no havia deixat d'explorar mai...
i que tot i portar una bona pila d'anys fent el que jo diria que eren molt desbandades, sempre esperaves que de sobte tornés amb un nou disc a l'alçada. Prince no era, evidentment, no era un músic convencional ni a nivell artístic ni pel que respecta al fet de comportar una carrera professional, diguem-ne, de manera acadèmica.
Durant dècades, durant dècades, ell va defensar amb dents i ungles la llibertat artística abans que això fos una consigne de moda. I tot plegat, que sona molt bé, també el va portar amb una incontinència discogràfica que va inaugurar amb un triple disc, tot just trencar amb la seva companyia discogràfica i a partir d'aquí tot va anar amb baixada. Mireu, 15 discos en 20 anys.
I d'ells, un va ser doble, un altre va ser triple i un altre quadruple. Òbviament, se li havia anat de les mans. Valadí també que va anticipar el model digital i el concepte de relació directa entre recreador i públic.
I en aquest context de la música negra, bé, també venien a 2016 altres veus que seguien apostant per la tradició de la música negra, pel soul, pel gospel, pel reediment blues, amb una convicció gairebé militant.
Una d'aquelles veus que portaven la música negra per emblema a 2016 era la d'Ila Paperboy Reed. Ila que es lletreja com a E-L-I. Ila com a nom curt d'Ilaija.
Ho dic perquè de vegades això d'Illa Paperboard Read una persona no lliga i ja s'ha de buscar a l'Spotify o a la botiga de discos com a, el que diríem en català, Eli. Per això, Illa. Illa Paperboard Read, precisament un blanquet fent soul vintage, formant part d'una mena de moviment que reverenciava la música negra en el seu vessant deliberadament vintage i que d'alguna manera havia anticipat l'Amy Winehouse.
I la Paperboy Reed, que té aquest Paperboy com a mal nom, un mal nom que directament ja són antic. Ell, nascut a Massachusetts, havia crescut obsedit pels discurs de l'extacs, discurs de Sam Cooke, del sou dels 60 i dels 70 i tot aquell univers.
Després d'uns inicis tocant en locals petits, en Lila Pei Pei Reed, el nostre protagonista d'ara mateix, ja havia publicat diversos àlbums que el situaven com una de les grans promeses del seu contemporani. Amb els discurs Roll With You, de 2008, i Com and Get It, de 2010, havia demostrat que no era pas un rivalista més. Ell era un intèrpret visceral, capaç de sonar clàssic,
però sense sonar Bey. Tots els curs ben trempats, aquests dos que he citat, el de 2008 al 2010. Però arribats a 2016 i la Paperboy Reed passava per un moment curiós a seva carrera. Venia de fer algunes apostes més pop.
que no havien acabat de connectar amb tothom i, de fet, ell mateix va reconèixer que buscava tornar a l'essència, el que li feia vibrada de bo. D'aquesta etapa de reconexió en va sortir el disc My Way Home, el disc que va publicar a 2016 un retorn explícit al soul més pur, enregistrat amb una intensitat que havia abandonat els darrers anys. I dins d'aquest disc hi trobem Hold Out, una peça que sembla escrita...
Doncs justament per resistir els temporals emocionals d'un any com 2016 i per transcendir. Ell en tenia 33 anys i aquest Hold Out és un cant que encara mantengui-se ferm quan tot sembla tronto ja. Té aquesta estructura clàssica del sol que va pujant i que et porta de la mà fins a un crescendo que no crida però que et commou en Paperboy Reed i canta amb una barreja de determinació i tendresa
que recorda les arrels del sol pur, que sempre l'ha acompanyat. Aquí el teniu. I la Pepe Borreed, hold out.
Sometimes I feel discouraged
No abandonem el revival del soul, que aleshores jo sí que era força en boga, i anem amb un altre dels seus representats en aquell 2016, en Charles Bradley, un tio que sense dubte té una història. En Charles Bradley, sovint anomenat The Screaming Eagle of Soul, és un dels casos més colpidors de renaixement artístic tardar dins la música soul contemporània.
Després d'una vida marcada per les dificultats personals, feines precàries i actuacions en petits clubs com a imitador de James Brown and Charles Bradley...
no va debutar discogràficament fins als 60 anys. El seu estil combinava una veu aspre i trencada amb una expressivitat capaç de transmetre dolor i esperança a parts iguals. Amb la seva col·laboració amb Dubtown Records, el segell emblemàtic de Soul Retro de Brooklyn,
La seva trajectòria va prendre un impuls inesperat. Tot convertint-lo en una icona tardana del gènere. El seu disc de debut va ser a 2011, ell tenia 63 anys i ja. L'any 2016, en Charles Bradley va publicar el seu tercer àlbum d'estudi, de títol Ganges. Aquest disc va consolidar-lo com una figura central del sol contemporani.
El tema central del disc és precisament Jangers, una versió sorprenent de la cançó del mateix nom de Black Sabbath. En Charles Bradley converteix la balada melancòlica del grup britànic en una peça de soul, prena d'un dolor existencial que ressona encara més quan es coneix la seva biografia. L'original era un tema amb música del guitarrista Tommy Ayomi i lletra del baixista Giselle Butler.
Sobre la separació, el tema era la separació que estava patint el seu col·lega, el bateria Bill Ward. Però la interpretació d'en Charles Bradley, amb una producció i uns arranjaments tremendos, aporta una dimensió humana i encara diria que més vulnerable el tema, transformar-lo en un element sobre la pèrdua, i això, la transformació i el pas del temps. Aquest single, aquest changes, va guanyar un ressò important i fins i tot el va convertir en...
en la cançó d'obertura de la sèrie Big Mouth, on la seva versió acompanya els situts de crèdit, tot reforçant la notorietat de la peça en la cultura popular contemporània. Disordadament, en Charles Bradley ja no va poder gaudir gaire les mels de l'èxit, ja que va traspassar tot just un any més tard.
Però aquí no lamentem la mort, sinó que celebrem la vida, que al final va acabar sent generosa amb un tipus com en Charles Bradley, qui mai no s'hagués pensat que arribaries un músic de renom i ho va aconseguir en edat geriàtrica. Això és James.
Fins demà!
El tema del revival del Soul no només era fora, sinó que també hi havia casa nostra, amb propostes com la de Los Retrovisores, una de les bandes de Soul i Arrels Mod, més estimades de l'escena barcelonina contemporània. I els retrovisores són actius des de 2006.
i conformen una banda de fins a 11 músics en directe que han desenvolupat una identitat sonora que combina soul dels 60, psicodèlia i pop, tot plegat amb un toc d'humor elegant.
El 2016 publica en l'LP Sonido Juanique, fent, òbviament, referència a la parada de metro de Barcelona, la parada de Juanique. Mostra perfectament aquesta estètica, un so càlid amb seccions de vent rítmiques i guitarres precisas, sempre tot plegat arrelat a la tradició de caer davant dels 60. Dins d'aquest disc ens trobem amb una versió del Clàssic Harm Shuffle,
que és Harlow Shuffle, que és una peça fonamental per entendre les arrels del soul i la cultura de ball als anys 60. És un tema en què aquesta cançó va ser composta originalment i registrada pel duo Bob & Earl el 1963. La cançó descriu una dansa del mateix nom, Harlow Shuffle, però alhora també menciona els passos de ball populars al moment, com el Monkey Shine, el Limbo o el Hitchhike, l'autostop.
L'impacte de Harlem Shuffle supera amb Scraish les seves xifres inicials. A més d'inspirar generacions de músics, les seves influències percep en versions com la del duo Sam & Dave.
I la cançó també va viure una segona vida amb la versió dels Rolling Stones, la versió que van fer pel seu disc del 1986, que la va portar a ser número 5 a les llistes i la va introduir en un públic més ampli.
Aquesta pervivència demostra la seva força com a peça emblemàtica de la cultura del soul. Però ara veurem com sonava el soul i les arrels molt a la Barcelona de 2016 a los retrovisores Harlem Shuffle.
Fins demà!
Fins demà!
El 2016 vam tenir un d'aquells punts d'inflexió en què el món va semblar sacsejar-se i redibuixar-se. Als Estats Units, les eleccions presidencials del mes de novembre van culminar amb la sorprenent victòria de Donald Trump, un resultat que va capgirar totes les previsions i va generar un debat intens sobre cap a on s'encaminava la política global.
Allò que aleshores pensàvem que no passaria, que un tarat podia fer soroll però que al final s'imposaria el seny, doncs bé, va passar. La nit electoral del novembre 2016 va ser seguida amb una barreja d'incruduletat, tensió i fascinació arreu del planeta. Més enllà d'un simple relleu presidencial, allò representava un canvi profund en el discurs polític
i amb la manera d'entendre el lideratge polític també, doncs a l'era de les xarxes socials. Ningú no ens havia preparat per assumir que una dècada més tard aquell terat tornaria, encara més fort i més perillós donant lloc en un escenari encara més esfareïdo. I enmig de tota aquesta convulsió...
Doncs una altra pèrdua, la del Leonard Cohen. Aquell any ens va deixar una de les veus més singulars i íntimes de la música moderna. Un poeta, un poeta que va saber convertir el dubte i el desig i la fragilitat humana en cançons.
La seva mort, el 7 de novembre de 2016, va arribar poc després de publicar el que seria el seu darrer disc en vida. Un disc de títol You Want It, Tucker. Un títol que ja avançava un comiat. Els darrers temps d'en Leonard Cohen havien estat marcats per una lucidesa bastant impressionant, tot i els problemes de salut.
Un dels moments més conmovedors d'aquest període final va ser el seu missatge a la Marianne Inland, la seva musa i antiga parella, tot plegat i mortalitzada a la cançó So Long, Marianne. Quan el Leonard Cohen va saber que ella, la Marianne, era a punt de morir,
Li va enviar una carta breu, però plena de tendresa, una carta que va fer pública a la família, a les famílies. En Leonard Cohen li deia que era tan a prop, darrere seu, que s'allargava la mà, creia que podria tocar-la. I que bé també deia que creia que la seguiria molt aviat.
cosa que al final va passar. Poc després, la Marian va morir i uns mesos més tard ho feia ell, en Leonard Cohen. Aquell colombiat va tancar un cercle que havia començat a quedar-se enrere a l'illa grega d'Hydra quan tots dos eren joves i quan van trobar-se a la vida. I és en aquest context vital i emocional que s'entén millor el disc You Want It Darker.
I després, en particular, podem parlar de la cançó, el tema que dóna nom al treball, i que no només és una cançó, és una declaració, és com un ritual, amb aquella veu profunda, en Leonard Cohen, afronta la foscor, sense trèmolar gaire, el ritme és contingut, quasi hipnòtic,
i parteix del cor de la sinagoga Sha'ar HaShomagin, que era la sinagoga de la seva infantesa, que a tot plegat li dona una dimensió espiritual a la cançó. Aquest cohen final, introspectiu, ple de simbolisme,
I encara tan precisament les paraules s'han convertit en una mena d'afart que il·lumina les últimes etapes creatives de molts altres artistes. Hi ha amb ell un recordatori que la música no és només entreteniment, també pot ser una manera de tancar comptes, d'ordenar, d'oferir una última mirada abans de no marxar. Així, el 2016, que ara es recorda alegrament, tot i les convulsions, va quedar marcat també per aquesta pèrdua. Però per sort...
En Leonard Cohen havia deixat el missatge final ben escrit, gravat amb intenció i profunditat. Jogundrit Arker no és només el seu adeu, és un recordatori que fins i tot els moments més foscos tenen una bellesa pròpia.
Magnified, sanctified Be thy holy name
Vilified, crucified in the human frame. A million candles burning for the help that never came.
There's a lover in the story, but the story's still the same. There's a lullaba for suffering and a paradox to blame.
2016 no només vam tenir hiperduació, també retorns. I dins del panorama musical va destacar especialment el retorn inesperat i alhora profundament coherent d'una de les bandes més longeves i legendàries de la història, els, evidentment, els Rolling Stones. Tot i que aleshores feia més que una dècada que no publicaven cap disc d'estudi, la banda va sorprendre el món amb Blue and Lonesome, un àlbum que funcionava com una mena de viatge emocional cap als seus orígens, una...
una mirada enrere que no sonava la nostàlgia, o no del tot. Però podia haver-ho fet i no passaria res si uns senyors de 70 anys, aleshores, si uns senyors de 70 anys no es poden permetre una miqueta de nostàlgia, què ens queda?
Els Stones, evidentment, han estat sempre associats al rock, però els seus fonaments, tots ho sabem, han estat sense cap mena de dubte des del primer dia relacionats amb el blues. Quan eren joves, abans de convertir-se en icones planetàries, els Mick Jagger, Keith Richards, en Ron Wood, en Charlie Watts, etc., s'alimentaven de Muddy Waters, de Howling Wolf, de Little Walter o de Jimmy Reed.
I aquella música no els inspirava i també els definia. I el 2016, en un moment prou madur de les seves carreres, van decidir tornar a aquell territori primigeni amb una utilicitat prou sorprenent. Aquest Blue and Lonesome és literalment un disc de versions de blues. Han registrat gairebé en directe.
El missatge promocional no era gaire original. Diu que el projecte va néixer de manera accidental, que els Rolling Stones havien anat a l'estudi per continuar treballant en material propi, però que en un moment de distensió van començar a tocar temes de blues d'aquests que havien estimat tota la vida i el que va sorgir d'aquella jam desenfadada va resultar que tenia tanta intensitat que van decidir seguir per aquell camí. La realitat em fa la sensació que no seria ben bé aquesta.
Els Stones portaven anys entrant de tant en tant a l'estudi en busca de l'Espurna per fer un nou disc, un de veritat amb cançons noves, però per una cosa o per una altra no es rotllava. I el tema de les versions sembla més un entreteniment de cara al mercat que, escolteu, no tinc cap problema major, però que no en vinguin sopars de duro. Si l'important és que el disc paga la pena, què ho fa?
Entre tots els temes que conformen Blue and Lonesome, el single Jazz Your Fool va ser la porta d'entrada. Aquest Jazz Your Fool és una versió, una versió del clàssic de Little Walter, un dels mestres de l'armònica del Chicago Blues. I aquí Mick Jagger demostra que, a banda de ser un gran cantant, és també un harmonicista amb una destresa que sovint queda eclipsada pel seu personatge escènic.
Just Your Fool marca perfectament el to del disc. Un ritme cru, sense artificis, guitarres que mosseguen i un so molt proper, gairebé d'assaig, que transmet una sensació d'espontanietat. En Charlie Watts encara era hi viu.
i en Keith Richards i en Ronnie Wood conversen amb les guitarres creant un diàleg que no és virtuosista, de fet mai no ho ha estat, però sí expressiu, autèntic. Blue and Lonesome va destacar també perquè demostrava que els Stones...
Doncs això, ja no tenien res a demostrar. No buscava modernitzar-se ni reinventar-se, cosa estranya, després de la seva trajectòria discogràfica des dels 80. I aquesta serenitat del mite és precisament el que dóna tanta força al disc. A diferència d'altres treballs on ells havien volgut afegir capes, textures o col·laboracions sorprenents, aquí apostaven pel minimalisme emocional,
per retornar al punt de Jazz Your Fool, en aquest context que va ser un single molt ben triat. I que de Rolling Stones, fins i tot en el seu retorn més inesperat, continuaven mantenint, Déu-n'hi-do, la seva essència gairebé intacta.
Bona nit.
Quan recordem el 2016, és fàcil pensar en grans esdeveniments polítics i musicals, però per una altra capa igualment significativa, diria jo, és la del món digital, que en aquell any vivien una mena de cruïlla entre la innocència tecnològica i la sofisticació que vindria poc després. Internet encara no era la selva hipercompetitiva que coneixem avui.
eren molts aspectes un espai, doncs, aviam, no ens enganyem, no era l'internet de principis de segle, però encara un espai més espontani, més juganter, sobretot menys condicionat per algoritmes agressius i menys obsessionat amb la monetització individual. De fet, no es pensava tant que qualsevol mamarratxo havia de monetitzar el seu contingut quan sortia a internet.
I cosa que bé, escolteu, està molt bé que fem quartos per internet, i escolteu, si algú vol pagar quartos per escoltar per internet el Vertiki de Ràdio Mollet, som benvinguts i demaneu a Ràdio Mollet pel compte on em podeu ingressar aquests quartos. Però, en aquest sentit, permeteu-me que em quedi amb aquesta visió més naïf del 2016.
Com us deia, també va sorgir el Pokémon GO, un fenomen de realitat augmentada que aquell estiu de 2016 es va convertir. Bé, va transformar carrers, places, parcs, en llocs plens de gent perseguint criatures virtuals amb el mòbil com idiotes. Gent adulta que deia que caçava Pokémon, com qui caça senglars o bolets.
Era una tecnologia que aleshores semblava com màgica i que per uns mesos va generar una sensació d'eufòria col·lectiva i de sorpresa que, vista avui, costa d'imaginar. La gent, ja us dic, sortia al carrer, parlava amb desconeguts, formava grups improvisats a la recerca d'un Vaporeon o d'un Snorlax. El que sigui. A les xarxes socials, ja us dic, el panorama...
Doncs això també era diferent. Instagram no tenia reels ni carrossels. Les fotos eren individuals, quadrades, molt filtrades amb aquella estètica vintage tan característica de l'època. No hi havia, doncs el que es dic, una pressió explícita per créixer, per optimitzar continguts, per crear marca personal de manera professional.
L'aplicació continuava sent sobretot un espai per compartir moments i no pas per construir estratègies. TikTok encara no existia com a tal. Encara era Musical.ly. Era una plataforma petita on els adolescents feien playbacks i coreografies simples.
Encara no existia el discurs de la viralitat instantània ni les tendències de milers a milions de visualitzacions ni l'agranatge comercial que vindria després. I això marcava molt la relació que teníem amb les pantalles. Era més lleugera, més desendreçada, potser menys carregada d'expectatives.
Fins i tot els reptes virals eren d'un altre tipus, l'any que ens va donar el Mannequin Challenge, en el que tothom de sobte es quedava quiet mentre la càmera passejava entre figures congelades o el bottle flip, aquell joc mininimalista de fer caure una ampolla de peu.
Eren reptes gairebé escolars, sense rerefons comercials, sense patrocinadors ni pressions de rendiment. I eren reptes que buscaven més la diversió, més que no pas l'exposició. En aquest context digital tan particular també va influir la manera com vivíem i escoltàvem la música. Era un moment en què YouTube encara era central. Spotify començava a dominar i, evidentment, ja portava uns anys al mercat, però sense imposar-se a tot.
I hi havia un desig de trobar sons que encaixessin amb aquesta estètica híbrida, una mica retro, una mica indie, una mica cinematogràfica. I aquí és on entren The Last Shadow Puppets, el projecte de l'Alex Turner, Alex Turner dels Arctic Monkeys, i en Miles Kane. El 2016 van publicar el disc Everything You've Come to Expect.
El seu retorn encaixava sorprenentment bé amb l'atmosfera de l'any. El disc tenia aquell aire elegant i lleugerament decadent que parlava com d'un altre temps. Era música que s'assemblava una mica del que veiem a internet, una barreja de nostàgia estètica i sensibilitat moderna.
En aquest paisatge, una cançó com Aviation va ser d'aquestes que agradava molt de fer tot el disc a publicacions com Rock Deluxe, revista que, per cert, encara es publicava el 2016, o Mondo Sonoro, un disc per modernets, no ens enganyarem, però que tenia alguns mots moments com aquest Aviation, The Last Shadow Puppets.
Fins demà!
Bona nit.
Anem ara amb una miqueta de rock modern. Anem amb el tema Could Happy Me. Aquest Could Happy Me, una cançó de grup anglès, Distrots, que és una d'aquestes cançons que, més que un senzill, podríem dir que és una declaració d'intencions.
Tot i que va ser publicat originalment el 2013, com a primer single del debut del disc Everybody Wants, de fet, no va ser fins al 2016 que això es va fer ben conegut i ben important i ben popular. I per què? No s'ho sabria dir.
Però el que us dic, no va ser fins a 2016 que aquesta cançó, que aquest Could Happen Me, no va esclatar realment en força, particularment als Estats Units. Doncs això, entrant fort a les llistes de rock i convertint-se en un dels himnes del glam rock modern, més reconeixibles del moment de tenir energia, tenir actitud...
Tot allò va suposar que The Struts, que era el grup que feia aquest cut Happy Me,
doncs van connectar amb una generació segurament per la autosoperació i aquestes coses que ara són tan en boca del jovent va ajudar. Durant aquells anys aquest could happen me va sonar arreu, des d'estadis fins a videojocs. La versió original del tema sintetitza perfectament l'esperit de la banda. És un retorn al glam rock, més fresc i vitalista, amb guitarras contundents i tot allò.
Durant el 2016, el tema va contribuir a consolidar la imatge del grup com a hereus moderns, però respectuosos, de la teatralitat dels queens, de Slade, o fins i tot volem perdre el testimoni a The Darkness. Tot sigui dit des de la perspectiva d'Estrots, definitivament no són queens, ni tan sols Slade, ni tan sols són The Darkness.
Aquesta connexió d'aquest Could Have Been Me amb Queen no era casual i el temps ho ha confirmat. De fet, l'any passat, Distrots van publicar una nova versió del Could Have Been Me amb la participació estel·lar d'en Brian May, guitarrista dels Queen. En aquesta relectura, el guitarrista de Queen ja porta una capa adicional d'èpica. Segons el comunicat oficial, en Brian May es va sentir, i cito, obsessionat per la cançó.
i tenia la necessitat, i cito, incontrolable de jugar-hi, perquè portava un missatge positiu per a, i cito, nenes i nens rebels de totes les edats. Evidentment que tot això són tonteries, i que l'únic que mou a ser Brian May són els quartos, i continuar munyint la vaca de Queen,
Però bé, la veritat és que la relectura que vam fer els va quedar maca. Nosaltres, però, sentiríem ara la versió original. Ja us dic, no ben bé de 2016, però sí que ho va patar a 2016. Could have been me. Could have been me.
Fins demà!
Quan ja encarem la regla final del programa d'avui, a 2016 ens trobàvem amb uns vells coneguts aquí a Cantic i parlem de ghosts, uns ghosts que vivien un dels seus punts d'inflexió més determinants.
El grup ja havia consolidat la seva identitat amb l'ELAP Maliora, un disc de 2015, però necessitava una peça capaç de convertir la seva estètica i narrativa en un èxit rotund a escala internacional.
I aquesta peça seria Square Hammer. És l'únic tema original de l'eper Pope Star i el senzill que els catapultaria definitivament al gran públic. Un tema publicat al setembre de 2016 que es va convertir ràpidament en un èxit, arribant al número 1 del Billboard Mainstream Rock a principis del 17.
Un fet que va convertir els Ghosts en la primera banda sueca a encapçalar aquesta llista, ja us dic, la llista Billboard de rock. Bé, l'origen d'Squarehammer es remunta a les sessions del disc Meliora. El cantant i líder espiritual Tobias Forge ja n'havia concebut d'essència, però la cançó no encaixava dins del concepte del disc i va quedar temporalment descartada.
Quan el grup va començar a treballar en Popstar, aquest AP, que era bàsicament versions, en Tobias Forge va insistir que aquest tema havia de veure la llum i ha de venir la carta de presentació del projecte.
Segons explicava el mateix, doncs necessitaven una gran cançó d'obertura, un himne amb vocació d'estadis i reflectir l'ambició creixent de la banda. I no es van equivocar. A Quintamasu probablement marca la infecció, la infecció era ser un grup de sales o ser un grup de pavellons esportius, cosa que els va generar detectors entre ser sector dels fans d'antic.
però també els va generar una munió nova de fans en els que em trobo. M'agraden més aquests ghosts més harroc i menys foscos. I a partir d'aquí tot va ser anar pujant, que, per cert, el disc Melior es va reditar, incluent Square Hammer, que sona així de bé.
Des de principis dels anys 2000, la carrera de Liggy Pop ha viscut una etapa marcada per la irregularitat, però també per moments de gran inspiració. Tot i ser, evidentment, una icona que associem al punk rock, a partir de 2000, Liggy va encarar projectes diversos i sovint experimentals, tot alternant discs orientats al rock més cru, amb d'altres que tenien un to més reflexiu, fins i tot intimista.
Alguns treballs d'aquella etapa van passar relativament desapercebuts, però van consolidar una identitat d'artista lliure, sempre disposat a explorar nous terrenys. De fet, a mi m'agraden més els discos més íntims i menys rockers que va fer, més que no pas altres treballs més rockers, però més impostats, o potser simplement menys inspirats. Inclou també aquell disc que va fer amb els estudis.
A tothom ens va emocionar veure l'Ighi girar de nou amb els estuigis, amb en Ron Aston, que va traspassar i sortava ben poc després, o amb en James Williamson. El disc, doncs bé, no va sortir com voldrien, són els riscos que hi ha en aquestes coses, però l'Ighi és un cul inquiet i de seguida va voler provar d'altres coses i no quedar-se en la nostàlgia dels estuigis. Un dia d'aquests, un dia d'aquests hem de fer un especial Digui Pop aquí al Vertiki de Ràdio Mollet.
Bé, quan Liky Pop va publicar el disc Post-Pop Depression al març de 2016, ell ja estava en un moment vital i artístic en el que qualsevol nou projecte podia ser llegit com un epíleg o una revisió profunda del seu llegat. Aquest disc, aquest Post-Pop Depression, que va ser produït i coescrit pel Josh Homie, de Queens of the Stone Age, és el seu 17è àlbum d'estudi,
i també el que millor va funcionar comercialment en tota la seva carrera recent, amb xifres que superaven àmpliament les seves fites de 1977 amb discurs com The Idiot i Last for Life, com Taki. El projecte va començar el gener de 2015, quan Iggy Pop va contactar en Josh Homi per explorar la possibilitat de fer música plegats.
L'intercanvi creatiu va ser profund. L'Igui li va enviar textos i reflexions sobre els anys passats al costat de David Bowie. Tots dos van decidir treballar amb idees inacabades per deixar que el disc prengués forma de manera orgànica. L'àlbum es va enregistrar en secret, principalment als estudis clàssics, on treballaven la colla aquesta dels Queensland Stone Age del Rancho de la Luna, l'estudi de Jesuit Rui a Califòrnia.
tot i que, de fet, també es va acabar amb d'altres estudis. Per en Josh Homie, el procés tenia també un valor personal. Preparar aquest disc, preparar Post-Pop Depression, va ser una mena de gestionar el dol i el trauma després de l'atemptat de novembre 2015 a la sala Bataclan, on tocava a la seva altra banda, els Eagles of Death Metal, tot i que ell no hi era aquella nit a París.
En aquest context, tot l'aspecte emocional impregna el disc i aborda explícitament qüestions com el llegat i el sentit d'allò que queda quan s'ha viscut una carrera llarga. Post-Pop Depression és un disc, diríem, d'art rock, amb capes de garage rock i hard rock, però també amb una sofisticació sonora que el vincula, d'alguna manera, als anys berlinesos d'Higgy Pop i David Bowie.
El llançament va anar acompanyat d'una gira americana i europea, reduïda, en un format molt seleccionat, teatres i espais diguem-ne que bonics i petits. El directe comptava amb una banda espectacular, tots a la corda d'en Josh Homie i membres fixes o eventuals dels Queens of the Stone Age.
També en alguna ocasió el propi Josh Homie va participar en els concerts. Per mi el millor tema del disc és Sunday, la cançó que realment funciona com a punt de gravetat, probablement el tema que millor sintetitza el to de post-pop depression. Sunday parla del desig d'escapar del pes de la vida quotidiana, de la pressió constant del treball i de la sensació que la rutina mata lentament l'individu.
L'Equipop hi canta sobre la necessitat de tenir un diumenge metafòric, un espai de llibertat dins un món que t'ofega. Això és Sunday.
Gràcies.
Ja ens anirem, ens anirem, deixarem aquest 2016 amb en Michael Kiwanuka. Mireu, vaig descobrir el tema Black Man in a White World gràcies a la sèrie The Get Down, una producció de Netflix ambientada a Nova York, del 70, que celebrava el naixement del hip-hop, mentre dibuixava un mosaic de la música del 70 a la ciutat. Tot una pena que la sèrie s'acabés cancel·lant,
i li donés un tancament precipitat, suposo que per una qüestió de pressupost, però que malgrat això no puc deixar de recomanar a tota la parròquia del bar Tiki. Si anem a Black Man in a White World, d'en Michael Kiwanuka, ve la cançó i apareix en diversos moments i funciona com una mena de pont temporal entre el 70 i l'actualitat, un pont que uneix la reivindicació racial del 70 amb la consciència social del segle XXI.
Tot i no formar part, òbviament, de la banda sonora original dels anys retratats, el seu ús transmet perfectament la sensació d'arrossegament històric. Black Man in a White World irresona com quelcom que neix al passat però que continua plenament vigent. La cançó forma part del disc Love and Hate, segon treball d'estudi de Michael Kiwanooka, publicat a l'estiu de 2016.
Mentre que el seu debut, Home Again, de 2012, doncs mirava cap al sol amb influències de folk, aquest love and hate representava un salt artístic, Déu-n'hi-do, prou enorme. Més emissió, més profunditat emocional, més risc i una producció en general molt millor. L'àlbum va comptar amb la direcció d'un tio prestigiós, com és en Danger Mouse, que hi va injectar-hi psicodèlia, textures orquestrals, guitarres i un sentit de grandesa que no tenia el seu debut.
Podem veure influències en Marvin Gaye, de Curtis Mayfield o de Gil Scott Aaron. Dins d'aquest univers, Black Men in a White Wall, que va ser publicada com a primer single del disc, és una peça central, tan temàtica com estilística. La lletra, claríssima, explícita, parla de l'experiència de ser un home negre amb un món blanc.
no només en un sentit literal, sinó també existencial, emocional i polític. Dins del disc, la cançó conviu amb d'altres peces reflexives, com Call Little Heart o Father's Child, però és Black Man in a White World la que actua com un punt d'inflexió emocional. I per això encaixava també a The Get Down, perquè la sèrie, igual que en Kiwanuka, aquesta cançó parla de supervivència, parla de resistència cultural...
i de la lluita per existir en un món dur. En definitiva, el 2016 va ser l'any en què en Michael Kiwanuka va passar de ser una promesa elegant del sol britànic a convertir-se en una de les veus més profundes i necessàries del panorama contemporani.
Fins demà!
Fins demà!
I ara sí, ara sí que ens anem, tanquem aquest viatge per 2016, que ens ha servit aquesta xurrada d'internet que el 2026 és el 2009-2016. Spoilers, no ho és.
I avui toca acomiadar amb algú que ha estat molt més que el nostre tècnic de so durant dues temporades i mig l'Ivan Núñez, que ha estat el nostre salvavides sonor. I l'únic ésser humà capaç d'escoltar tots els programes sencers i mantenir el bon rotllo fins i tot en els dies en què les coses no funcionaven del tot.
Ivan, volia donar-te les gràcies, de veritat, per la paciència infinita, per aguantar que t'enviui guions a última hora i per fer que tot plegat sonés millor, pel que segurament ens mereixíem. Ara que marxes cap a noves aventures, només et punt de sitjar el millor. Segur que allà on vagis continuaràs fent que tot soni bé, literalment i figuradament. I si algun dia trobes a faltar aquesta colla de cantic i ja saps on som, normalment fora de to,
però amb ganes de rock and roll. Moltes gràcies per tot. I recorda, quan triomfis, volem quedar clarament acreditats com a influència positiva. Moltíssimes gràcies per tot, home. Que vagi molt bé. Va, tira'm al Batman i tancarem. Si voleu saber la resposta a aquestes i altres preguntes esgarrifoses, tornarem la setmana que ve a la mateixa batòria i pel mateix Bat Canal.
I com sempre dic, un plaer passar una altra tarda divendres amb tots vosaltres. Recordeu que aquest programa es pot recuperar a la pàgina web de Ràdio Mollet i a la plataforma de podcast iVox. Us eixo el link a les xarxes socials del Vertiki. Ja sabeu, arroba Vertiki, R-M-T-N-X com a Instagram. Recomaneu, feu like i totes aquestes coses perquè arriba l'hora de baixar la persiana.
i tancar el vertiki. Salutacions a qui us parla Carlos Molina i de l'Ivan Núñez per darrer dia, tocant botons al control tècnic. I sobretot, que passeu un gran cap de setmana.
Esteu escoltant Ràdio Mollet.