Molt bona tarda a tothom i benvinguts al Bartiqui de Ràdio Mollet. Us saluda Carlos Molina, que seré el vostre barman, i comptem amb el suport tècnic del Sergio Guardenyo. Moltes gràcies per escoltar-me.
Així que, com m'acostumo a dir, poseu-vos còmodes, demaneu el còctel que més us agradi i disposeu-vos a gaudir d'una estona amb la música i les històries que l'envolten, que potser no totes són veritat, però sonen bé.
Benvinguts en aquest bar que només obre els divendres a 7 a 8 del vespre, mentre que la resta de la setmana és tancat per descans al personal. Avui és divendres 3 d'abril de 2026, programa número 27 de la tercera temporada de Bartiqui, divendres sant, i espero que tota la parròquia del Bartiqui estigui gaudint d'unes verescudes vacances.
Aquest vespre dediquem l'episodi a Manfred Mann, no al senyor, sinó a la banda. Entre 1963 i 1969, el grup encapçalat pel Manfred Mann, ara sí, al senyor, va funcionar com una formidable màquina de fer èxits.
Per alguna raó es tendeix a oblidar Manfred Mann quan es fa la llista dels grans grups britànics del 60. I se m'acudeix en diversos motius. Ningú no pot discutir la brillantor dels seus singles, però potser els prejudicava aquell aire d'intel·lectuals que haurien preferit tocar jazz. De fet, van arribar a publicar discos en llenguatge jazzístic, com si una de les dues facetes fos només un hobby.
Un altre problema, eren capaços de compondre excel·lents cançons pròpies, però les discogràfiques els preferien tocant versions d'altres. He dit discogràfiques en plural, Manfred Mann van patir les maniobres perverses de la indústria. Però no ens avancem als aconteixements. Comencem. Vas a tomar algo chico? Sí, déme una fanta.
Es cita molt poques vegades els Manfred Mann quan parlem de grups britànics dels 60, però Manfred Mann va ser una de les formacions més sòlides, versàtils i sorprenents de l'escena britànica. El grup
Es va formar a Londres el 1962, però la seva història comença uns quilòmetres més al sud, a Sud-àfrica. El seu líder, en Manfred Mann, que era el nom artístic del teclista i pianista Manfred Ljubovitz,
Ell havia nascut a Johannesburg i era un músic profundament àrlat al jazz. Ell va abandonar el seu país natal el 1961, fugint del clima polític de l'Upperheit i es va instal·lar al Regne Unit per dedicar-se a tocar, ensenyar i escriure sobre música.
A Londres, en Manfred Mann va conèixer el bateria i multiinstrumentista en Mike Hug, amb qui va compartir la passió pel jazz i el blues. Junts van fundar la primera encarnació del grup, que duia per nom de Man Hag Blues Brothers, una banda que combinava rhythm and blues i jazz i que en els seus primers temps tenia una secció de bands sorprenentment extensa per a un grup de club.
Amb l'arribada del cantant en Paul Jones, el baixista Dave Richman i el multiinstrumentista Mike Beakers, la formació va començar a rodar per l'escena londinenca fins a treure l'atenció de productors i desegeis.
el 1963, i a proposta del productor John Burgess, el grup va simplificar el nom a Manfred Mann, aprofitant aquesta singularitat del nom del seu líder. Des aleshores van ser coneguts, i ja per sempre, amb el nom de Manfred Mann, simplement. Aquell mateix any, aquí mateix, 1963, van començar a enregistrar els primers singles, encara molt lligats al blues.
Mireu, els Manfred Mann tindrien 3 etapes, quasi diria que 4, sent les dues primeres les que em semblen més interessants i les que ens ocuparan avui. La primera etapa, que és entre 1962 i 1966, va estar marcada per la veu de Paul Jones i per una sèrie imparable d'èxits.
La segona etapa, que va des del 1966 fins al 1969, ara amb el segell discogràfic Fontana, va ser igualment prolífica. El 1969, buscant un so més experimental, en Manfred Mann i en Mike Hook
Van dissoldre el grup i van iniciar Manfred Mann Chapter 3, una embranzida cap al jazz rock que després desembocaria en Manfred Mann's Earth Band, la seva aventura més duradora. Però avui ens centrarem en les dues primeres etapes, les del blues britànic, el beat i el pop, i comencem amb un pepinasso imparable. 5, 4, 3, 2, 1. Amor!
Fins demà!
5, 4, 3, 2, 1. The Trojans waited at the gate for weeks. 5, 4, 3, 2, 1. In a wooden horse to the city of this lake. 5, 4, 3, 2, 1. Who let him in? Who was with the Greeks? 5, 4, 3, 2, 1. Uh-huh, it was the Manfred. 5, 4, 3, 2, 1. 5, 4, 3, 2, 1.
I comencem forts. Aquesta peça va acabar sent la sintonia d'un programa de la BBC. Qui t'ho havia de dir? Tu fas un tema pensant en el teu propi ego i s'acaba convertint en la cartellera musical de tot un país. Una cançó mítica.
I efectivament, el 1964, doncs, els arribava el primer gran èxit, aquest FI-4-3-2-1, que es va convertir en el tema de capçalera del programa Ready, Steady, Go, un programa musical on, de fet, portaven tots els patums del pop britànic, van passat per aquest Ready, Steady, Go.
i va ser, de fet, la porta d'entrada a una carrera pop d'altíssim nivell. Aquesta primera etapa, ja us dic, l'etapa del 1962 fins al 1966, va estar marcada per aquesta veu del Paul Jones i, sobretot, per una sèrie imparable d'èxits com Duwadidi, Shalala o Pretty Flamingo. Tot i això, la convivència amb les discogràfiques no sempre va ser fàcil.
Per exemple, la seva discogràfica, la EMI, pressionava perquè gravéssim més versions que no pas material propi. Tot seguit, escoltarem Duariri. De fet, és Duariririri, una de les seves adaptacions més famoses. Tractava amb l'energia que caracteritzava la banda,
Ells, com que érem, eren músics formats, alguns amb bagatge de conservatori, i treballaven sovint en condicions modestes, però escolteu, tenien un talent extraordinari. There she was, just walking down the street, singing Do what did it, did it, dum, did it do Papping her fingers and shuttling her feet, singing Do what did it,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Atenció, perquè aquí els Manfred Mann van demostrar que eren capaços d'agafar un tema nord-americà, donar-li un bon massatge britànic i convertir-lo en un número 1. I sí, és aquella cançó que tothom canta, encara que ningú no recordi de qui és. Però bé, aquesta cançó és de Manfred Mann. Però com us deia, és de Manfred Mann l'enregistrament, però l'original... L'original no, era un tema original de The Exciters, un grup...
que havia enregistrat aquest dueririri tot just un any abans, el 1963. Moltes de les seves primeres gravacions van sortir en mono, però la qualitat interpretativa encara era brillant. I és que enregistraven els mítics estudis A.B. Road a Londres. Però aleshores, escolteu, encara hi havia classes. No tothom podia accedir a la tecnologia estèreo als estudis A.B. Road.
ells treballaven amb taules de 3 o de 4 pistes. O sigui, una cosa molt senzillota. I tot i així, el resultat era espectacular. I ja ho dic, eren músics de conservatori, en diversos casos, músics amb molta experiència, amb afinitat pel jazz, però igual que Rolling Stones, per exemple, que ja hem parlat molt i molt, eren músics amb arrels profundes en el blues. Era aquella etapa en la qual es juntaven els del jazz...
i els al blues. I seguim, seguim. Aquest tema que sentirem ara se'm diu What are you gonna do? O dit en per directe què hi penses fer. Música Música Música
Bona nit.
Tell me, well tell me, baby, what you gonna do? What you gonna do? Come on, try to tell me, what will you do?
Bona nit.
Us he posat una joia de la casa. A la discogràfica, recordeu, els deia... Mireu, millor versions, eh? Però ells sempre deien que no, que ells també s'havien de compondre. Mira, els va sortir una perla, aquest What are you gonna do, que hem sentit també de 1964.
Els primers anys de la banda dels Manfred Mann respiren jazz i rhythm and blues, i un single com Coca-Hoop n'és un exemple clar, és directe, és fresc i amb personalitat. Aquest tema fa olor de club fosc, saxos suats i un bateria que no sap el que significa la paraula suavitat.
Una època primigenia i deliciosa. Aquí podem veure també la gran influència que els exercia en Bo Diddley. Bé, no només els Manfredman, també els Rolling Stones, i hi ha molts altres. En Bo Diddley té la seva ombra sobre aquest Coca-Hoop. So she wants me for a ram
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Hem escoltat el tema Coca-Hoop, que ha demostrat l'afinitat que tenien els Manfred Mann d'aquella època amb el rhythm and blues i el jazz. Però seguim, seguim amb una altra cançó, una altra d'aquests singles meravellosos que van enregistrar els Manfred Mann, Shalala, que és un d'aquests temes que entra directe gairebé sense avisar i que en menys de dos minuts ja t'ha fet moure el cul.
Tot i que molts la recorden com una cançó plenament Manfred Mann, en realitat és una adaptació brillant d'un single nord-americà de les Shireles, que l'havien publicat uns mesos abans, al març de 1964.
I es van arribar fins al número 15 de les llistes d'Aranby i de l'Ales Negres dels Estats Units. Però ja veiem que en aquella època no hi havia gaire escrúpols en esperar abans no fer les versions.
Els Manfred Mann, que aleshores acabaven de triomfar amb Douga, van captar immediatament el potencial d'un tema com xalala, van captar aquesta melodia simple però irresistible, aquests cors enganxifosos i aquest xalala del títol que qualsevol podia cantar.
Quan la seva versió, la versió dels Manfred Mann, es va publicar a l'octubre de 1964, tot va esclatar. Mireu, les Xirels la van publicar al març de 1964, els Manfred Mann ho van fer a l'octubre de 1964.
però la seva va arribar al número 3 del Regne Unit, el número 12 de les llistes dels Estats Units en general, no la de les negres, de la llista Billboard, convertint-se en l'interpretació més exitosa de totes les versions existents. La gràcia d'aquest xalala és que combina el millor.
de les sues ribes, el gust del rhythm of blues de l'original, però també el poliment del pop britànic de mitjans de 60. El cantant en Paul Jones hi posa una veu plena de carisma mentre que la banda hi afegeix aquell toc rítmic precís i elegant que els caracteritzava això és xa-la-la.
Fins demà!
Bona nit.
I més versions, Hi Lily, Hi Low, és una d'aquelles cançons que sembla arribar d'un altre temps, i en realitat així és, és un tema que va néixer molt abans que el pop britànic va ser escrita per la pel·lícula Lily, una pel·lícula de 1953.
Quan les Manfred Mann s'hi acosten amb aquesta cançó, doncs pren una altra forma. En lloc del to quasi de balada nostàlgica de l'original del tema de la pel·lícula, ells transformen aquest high lily, high low en una peça més viva, amb aquell toc britànic dels 60 que combinava elegància, senzillesa i un punt d'espontanietat pop.
Tot i ser una versió d'una peça bastant allunyada del seu àmbit natural, ells solien reinterpretar Rhythm and Blues i Pop América contemporani, bé, malgrat tot això, la banda aconsegueix fer-la sonar natural i com si fos una part més del seu repertori.
Ells, doncs això, ells composaven moltes cançons, tot i que era la discogràfica qui insistia en que ells el millor que podien fer eren treure versions de cançons d'altres, però bé, ells quan podien doncs feien les composicions pròpies.
La gràcia que tenim a Hi Lily, Hi Low, està fonamentalment diria que un cop més a la veu del Paul Jones, que hi posa una interpretació lluminosa, gairebé juganera, que contrasta això amb la melancolia del tema original. El resultat diria que és una petita joia amagada dins del seu repertori,
I si el repertori de Manfred Mann ja és amagat de per si, si encara en parlem d'una peça amagada, imagineu-vos. En fi, una demostració, aquesta High Lily High Low, de com Manfred Mann podien agafar un tema d'un altre univers i fer-lo brillar dins del seu estil propi. On every tree that sits a bird singing a song of love
A song of love is a sad song Ah, lily, ah, lily, ah, love A song of love is a song of woe Don't ask me how I know A song of love is a sad song For I have love and it's so
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
El gran èxit de la primera etapa de Manfred Mann va ser una cançó titulada Pretty Flamingo. Aquesta sí que la va portar el productor i, en aquest cas, fins i tot van cridar a músics extres. Normalment, els Manfred Mann ja eren capaços de tocar tot tipus d'instruments, incluent-hi el vibràfon, trompetes, saxos, etc. Però per aquesta gravació hi van participar músics de jazz i, atenció, la col·laboració del baixista Jack Bruce,
Tampoc després acabaria formant crim amb Ginger Baker i l'Eric Clapton. Bé, aquesta Pretty Flamingo és una peça de pop absolutament irresistible. Pretty Flamingo és probablement la cançó més lluminosa i encantadorament pop de tota la primera etapa dels Manfred Manns.
És una cançó escrita pel compositor nord-americà, el Mark Barkan. El tema havia passat per altres mans, però només quan va arribar a les del Manfred Mann, a les del grup Manfred Mann, va adquirir aquella aura especial, mig romàntica, mig cinematogràfica.
El single es va publicar l'abril de 1966 i ben aviat va pujar fins al número 1 de les llistes britàniques, confirmant que aleshores la banda vivia el millor moment del seu regnat pop. Fins i tot a Espanya se'n van fer versions en llengua castellana. Nosaltres, però, ens quedem amb la de Manfred Mann.
Fins demà!
Fins demà!
I would think of his if he just could, if she just would. Some sweet day I'll make a mind pretty flamenco. Then every guy will envy me, cause paradise is where I'll be.
Fins demà!
Durant un temps es deia que Bob Dylan considerava que les millors versons del seu cançoner es feien els Manfred Mann. No sé si és cert o si és un més dels molts rumors que corren. La veritat és que, revisant la literatura especialitzada, en Bob Dylan només cita explícitament el roquer soreny en Johnny Rivers com a intèrpret predilecte de les seves cançons. Però, escolta,
Ho donarem per bo, perquè els Manfredman van fer autèntiques meravelles amb el repertori Dylan.
De totes maneres, el que sí que és incontestable és que van enregistrar innumerables versions del Bob Dylan i que moltes d'elles van entrar amb força a les llistes d'èxits. Un exemple magnífic és aquesta If You Gotta Go, Go Now, una peça curta i directa que ells converteixen en un delicat carmelet pop. Aquesta versió, aquesta If You Gotta Go, Go Now...
Va triomfar les llistes perquè té tot el que havia de tenir perquè una cançó pop triomfés aleshores. Harmonies precioses, una lleugeresa aparent que amaga un treball vocal molt fi...
I aquell toc pop, tan característic pop britànic de mitjans de 60. Una seducció, el més pur, estil Dylan, si has de marxar, marxar ara. I si no, doncs queda't tota la nit. Així de clar i així de modern ens sonava l'any 1965, quan Manfred Mann van transformar aquest tema en un altre dels seus èxits incontestables.
Listen to me baby I'm trying to make you see That I want to be with you girl If you want to be with me But if you got to go It's alright But if you got to go Go now Or else you got to stay all night
Bona nit. Bona nit. Bona nit.
Now I'm not trying to question you To take part in any quiz It's just that I don't ever watch And you keep asking me what time it is But if you got to go Well it's alright But if you got to go Go now Or else you got to stay all night
Amb la cançó The One in the Middle, publicada en un EP de títol homònim The One in the Middle, va arribar un gir important a la història del grup.
La cançó era una coseta irònica i divertida. En Paul Jones, el cantant, anava presentant quan cantava un a un els músics, ressaltant anar el talent i el virtuosisme, però acabava remarcant amb un humor britànic del bo que el públic, al final, només anava a veure aquell que està al mig, és a dir, ell mateix, el cantant. Aquest joc meta
i tan poc habitual en un grup pop, va arribar a tenir conseqüències inesperades. A mitjan anys 60, els grups encara publicaven EP's de 4 cançons, alguna cosa així, i aquest en concret portava el títol del tema, The One in the Middle, però el que semblava una broma interna
va activar quelcom a Amy que ja feia temps que considerava en Paul Jones la veritable estrella del conjunt.
A tot això s'hi afegia el que jo diria que era un programa d'imatge. Els Manfred Mann tenien un estil molt, diguem-ne que, d'intel·lectuals de club de jazz. Sempre ben vestits, sempre amb vestits, amb trajos, amb ulleres gruixudes, i de vegades fins i tot duien barbes així a l'estil Abraham Lincoln,
un aire bitnic, diguem-ho així, que més que cohesionar-los feia que en Paul Jones, que era molt més atractiu i carismàtic, destaqués encara més. Aquesta estètica de bitnics listillos era de fet una idea del seu mànager i assessor d'imatge en Kenneth Pitt, el mateix que treballaria poc després amb un David Bowie molt primerenc.
Bé, el 1966, quan tocava renovar contracte, Emmy es va prendre la broma de one in the middle massa seriosament i va decidir apostar-ho tot per Paul Jones en solitari i prescindir de la resta del grup. Va ser un error monumental. Paul Jones no va aconseguir una gran carrera com a solista
mentre que els Manfred Mann, amb un nou cantant, en Mike Dabo, van continuar acumulant èxits almenys durant quatre anys més. Va, escoltem aquesta The One in the Middle. Let me tell you about the Manfreds.
People came from miles around. They didn't come for the rhythm. They didn't come for the beat. The people of the town came just to stand around and see the singer looking sweet. Mike Hunt plays the drums, yeah. Tom McGuinness leaves it down.
Bona nit.
Ja amb en Mike Dabo el grup, els Manfred Mann fitxen per Fontana Records el 1966 i així comença la segona etapa que us vaig comentar anteriorment la segona etapa dels Manfred Mann just després de la marxa d'en Paul Jones i de l'entrada del nou cantant el Mike Dabo eh...
Això seria l'inici de la segona etapa, que va entre 1966 i 1969, una etapa encara molt exitosa.
i tot just després o poc després ens trobem amb un tema com Mighty Queen una altra versió espectacular d'un tema de Bob Dylan una altra versió de Bob Dylan res de nou, milers de grups prenien el cançoner de Dylan però ja us he comentat el rumor
de l'apreciació de l'autor cap als Manfred Mann. Aquí els Manfred Mann ja ampliaven la paleta sonora i incorporaven el melotron que tocava el propi Manfred. Va, escoltem com sonava Mary Queen de Bob Dylan a les mans de Manfred Mann. Segona etapa.
Fins demà!
Fins demà!
I like to go just like the rest I like my sugar sweet But jumping kittens and making haste Just ate my cup of meat Everyone's beneath the trees Feeding pigeons on a limb But when Quinn the Eskimo gets here All the pigeons gonna run to him Come on without Come on within You'll not see nothing like the mighty
Acosteu-vos, família, que aquesta que explicaré ara és una historieta bona. Al Londres, als 60, hi corria una història gairebé de llegenda, la dels dos Jones, en Paul Jones i en Brian Jones, que semblaven cosins junyants, però en realitat eren dues petums del Rhythm and Blues. I durant uns instants...
Sembla ser que van estar a punt de muntar un grup plegats, un supergrup embrionari, abans que ningú inventés la paraula supergrup. Brian Jones, fundador dels Rolling Stones, ell buscava companys per a les seves jam sessions, a vegades musicals, a vegades psicodèliques. I sovint s'hi apuntava Paul Jones, el cantant dels Manfredman, el guapo, i amb una veu que podia desglaçar icebergs.
Els dos, en Brian Jones i en Paul Jones, van connectar ràpid, amb els compartits pel Blues, adoració per Maddie Waters i un ego creatiu que podia acabar en generalitat o en explosió. I va sorgir la idea, i si fem un grup junts?
Però el destí ho va impedir. En Brian Jones era en plena deriva personal. En Paul tenia propostes a cinema i contractes damunt la taula. I els Rolling Stones no volien perdre Brian, encara que ja no sabéssim què fer amb ell.
Així que tot va quedar en això, una conversa, una jam i un què hauria pogut ser. Però qui hi era? Qui hi era? Diu que aquelles nits de Jones & Jones, aquelles Jams & Jones, van sonar màgiques.
Però nosaltres tornem als Manfred Mann, ja us he dit, Manfred Mann sense en Paul Jones, Manfred Mann amb Mike Dabo, Manfred Mann Mark Chu, i amb un tema de títol curiós, Ha ha, say the clone!
Però tot té una explicació per aquest títol. Pobritani, en estar pur, era una història gairebé debuda, vil. Un home intenta seduir una noia que finalment resulta ser la dona del còmic del club on actua.
Never thought I'd be brought right down by her lies.
As the geek lost his crown Is the night being tied on romance
Fins demà!
Amb el pas dels anys es veu clarament com el so de Manfred Mann es va anar tornant més pop i menys blues. La banda, que havia començat profundament arrelada al rhythm and blues i al jazz, va acabar abraçant un estil molt més luminós, melòdic i accessible, fins al punt que algunes de les seves produccions de mitjans 60...
gairebé podrien confondre's amb el pot lluent dels Beach Boys amb aquella suavitat i elegància vocal tan característica i tan lluminosa. En aquest context, el grup va assumir un repte important. Van posar música a la pel·lícula Up the Chunkcheon, una obra d'acètica realista basada en una obra teatral prèvia al relat
Nascut en un moviment en el que el realisme social britànic era en plena afervescència, seguia la història d'una jove benestant del barri de Chelsea que, carregada de culpabilitat per la seva vida privilegiada, decideix apropar-se a la classe obrera i compartir-ne les misèries quotidianes.
A la versió televisiva i posteriorment cinematogràfica, la protagonista es mou entre noies amb problemes d'embarassos necessitjats, de precarietat laboral i relacions complicades fins a enamorar-se d'un noi treballador que li obrà els ulls amb una realitat més dura.
El que sorprèn és com els Manfred Mann van aconseguir posar música a aquesta història social sense perdre gens el seu encant pop. La banda sonora combina melodies suaus, cors nets i arranjaments d'una sensibilitat quasi domèstica que contrasten amb la temàtica dura del film.
El tema principal es va convertir en una peça molt celebrada, una mostra magnífica de com el grup sabia capturar atmosferes i desformar-les en cançons que, tot i mantenir un toc melancòlic, respiraven llum, frescor i una bellesa molt britànica. En definitiva, la cançó, en aquest cas Abbed Junction, titulament de la pel·lícula, però en aquest cas la cançó ens mostra un altre vessant dels Manfred Mann, la seva capacitat
per narrar històries a través del pop, fins i tot quan les històries sorgeixen dels racons menys amables de la vida.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Ja el 1968, Fox on the Run és una de les últimes grans joies de la segona etapa dels Manfred Mann, aquella que va començar quan el grup va fitxar per Fontana Records i Mike Dabo va substituir Paul Jones com a vocalista. Aquesta Fox on the Run...
va ser escrita pel compositor Tony Hazard. La banda la van registrar els Olympic Studios i va ser publicada com a single el novembre de 1968. I va tenir bastant èxit, va arribar al número 5 de les Gistes Britàniques a principis del 1969. I si recordem, tota aquella música que es publicava el 1969, tenir un número 5 no està pas malament.
La cançó aquesta Fox on the Run és un exemple del pop britànic sofisticat de finals dels 60. La melodia és clara, el ritme contingut, això sí, encara enèrgic però contingut, i una interpretació vocal impecable d'un Mike Dabo que no es queda benrere envers les capacitats del seu predecessor en Paul Jones. El tema narra la història d'un jove enganyat per una dona irresistible, la metàfora aquesta de la guineu que fuig.
amb una barreja d'amargor i bellesa que converteix la cançó en una peça sorprenentment emotiva.
Malgrat ser avui una peça clàssica de catàleg de Manfred Mann, sovint hi ha una confusió amb una altra cançó a títol idèntic, també anomenada Fox on the Run, en aquest cas del grup Sweet, una cançó de 1974, que a més, segurament el sector més jove de la casa la recordarà perquè apareix a la banda sonora de Guardians de la Galàxia. Totes dues cançons no tenen res a veure.
Aquesta, la Fox on the Run del Suite, és glam rock, pur, brillant, sorollosa, mentre que el Fox on the Run dels Manfred Mann és una peça de pop elegant, introspectiva i molt més suau.
Fins i tot el mateix compositor, Antoni Hazard, s'ha queixat en diverses ocasions que, tot i que no hi ha drets sobre els títols, això és un nom que pot portar a confusió. En definitiva, Fox on the Run és una demostració final de l'habilitat del grup dels Manfred Mann per transformar composicions alienes en petites obres mestres pop. Una cançó delicada, injustament eclipsada,
Escolta, que m'agraden les dues, però és evident que la cançó de The Sweet és molt més popular que la Fox On The Run dels Manfred Mann, que aquesta és la que sentirem ara mateix.
Fins demà!
I need a place to hide.
Fins demà!
Fins demà!
I ja ens anirem amb Sweet Pea, una peça que, tot i no ser de les famoses, el repertori de Manfred Mann mostra perfectament l'evolució final del grup durant la seva segona etapa, ja amb el Segei Fontana i en Mike Dabo com a vocalista. En aquells anys, el so de la banda havia anat virant cap a un pop més refinat, melodic, colorit, deixant enrere les arrels més crues del rhythm and blues i del jazz que havien definit als seus inicis.
Aquesta cançó, Sweet Pea, té aquest aire lleuger i dolç gairebé naïf, amb harmonies que flueixen su augment i un ritme amable que, bé, no té necessitat de forçar res. Però mentre el grup...
a continuar traient singles brillants, com Fox on the Run, que hem sentit abans, com Mighty Queen, que hem sentit abans, o d'altres que no hem sentit, com Semi-Detached Bourbon Mr. James. Bé, és evident que la banda internament s'acostava al final de la segona etapa. Entre 1968 i 1969, els Manfred Mann vivien un moment de transició d'una banda...
encara aconseguien èxit de les llistes. D'altra banda, la parella Manfred Mann i Mike Hug volien anar molt més enllà del pop comercial. L'etiqueta de grup de singles els començava a pesar i els dos fundadors, en Mike Manfred Mann i en Mike Hug,
que tenien ànima jacística i inquietuds més experimentals, s'hi sentien atrapats. Ells mateixos han reconegut que la pressió per lliurar èxits constants els havia convertit en una mena de fàbrica de hits, un camí que ja no els motivava. Així, després del 1969 i d'uns quants discos més sota Fontana,
els Manfred Mann van decidir dissoldre aquesta formació i encaminar-se cap a territoris molt més arriscats, però, ho sento, molt menys interessants. Amb el Mike Hug, en Manfred Mann va fundar els Manfred Mann Chapter 3,
que era una banda de jazz rock amb secció de bands i arranjaments molt més complexos, que res tenien a veure ni amb el pop amable de Sweet Pea, ni tampoc amb el Rhythm and Blues dels seus inicis, ni tampoc amb les incursions pop també dels seus inicis de Pink Flamingos, etc. Aquella transformació, aquella transformació en els Manfred Mann Chapter 3,
seria el seu torn al pont cap a Manfred Mann's Earth Band, la seva aventura més llarga i consolidada. Però ja us dic que aquí a Cantiqui no ens interessa ja aquest segon bloc de la vida dels Manfred Mann i ens quedem en l'etapa del blues, del rhythm of blues i del pop. I Sweet Pea queda com una petita postal encantadora d'aquells darrers mesos, una cançó
Luminosa, gairebé innocent, just abans que el grup fes un gir radical i tanqués per sempre la seva segona etapa pop.
Fins demà!
I bé, família, aquí tanquem aquest viatge pel món dels Manfredman, un grup tan brillant com injustament oblidat. Al partí aquí hem respassat les seves dues primeres etapes, les que van des dels inicis plens de blues i jazz fins a període més pop i lluminós amb Fontana. Hem descobert històries, anècdotes, cançons que van fer època i sons que encara avui ressonen com petits tresors dels 60.
Si voleu saber la resposta a aquestes i altres preguntes esgarrifoses, tornarem la setmana que ve a la mateixa batora i pel mateix bat canal.
I, com sempre, com sempre dic, un plaer passar una altra tarda a dipendre's amb tots vosaltres. Recordeu que aquest programa es pot recuperar a la pàgina web de Ràdio Mollet i a la plataforma del podcast iVox. Us deixo el link a les xarxes socials del Bartiki, ja sabeu, arroba Bartiki, R-M, d'ara X, com a Instagram. Recomaneu un feu like i totes aquestes coses perquè ara sí, arriba l'hora de baixar la persiana.
i tancar el vartic i salutacions. D'aquí us parla Carles Molina i del Sergio Guardenyo toquen botons al control tècnic. I sobretot, que passeu un gran cap de setmana, cap de setmana llarg.
La ràdio, la teva ràdio. Ràdio Mollet.