Molt bona tarda a tothom i benvinguts a l'artic de Ràdio Mollet. Us saluda Carlos Molina, que serà el vostre barman, i comptem amb el suport tècnic d'Alivan Núñez. Moltes gràcies per escoltar-me.
Així que com acostuma a dir, poseu-vos còmode, demaneu el còctel que més us agradi i disposeu-vos a gaudir d'una estona amb la música i les històries que l'envolten. Benvinguts a aquest bar que només obre els divendres a 7 a 8 del vespre mentre que la resta de la setmana és tancat per descans del personal.
Avui és divendres 23 de gener de 2026, programa número 17 de la tercera temporada de Vertiki. I avui m'acompanya un vell amic del programa. Molt bona tarda, Armin Tanzarian. Molt bona tarda i gràcies per convidar-me un altre cop. Benvingut, benvingut de nou al Vertiki. Aquest Vertiki que aquest vespre dediquem el programa a un músic estrany, Roy Orbison.
I dic estrany perquè no era prou roquer per compartir espai amb els pioners dels 50 que tots tenim en ment, tampoc era un baladista a l'estil dels que hi havia a la dècada dels 60, ni era l'artista country que alguns volien.
Un senyor amb una vida culpejada per les tragèdies que va tenir una inesperada rabifalla artística als anys 80 per traspassar tràgicament quan semblava que era a un dels seus millors moments de la seva carrera. Tot un personatge que definitivament tenia música i moltes històries al voltant. Com ens agrada aquí, Albert Icky. Comencem.
Sí, déme una fanta. Fanta? ¿Qué demonios es una fanta? Bueno, pues déme una Pepsi 5. ¿Sin qué? ¿Sin pagar? Aquí todo se paga. A mi Carmen Tanzari, en Roy Orbison, ens ocupa aquest vespre. Qui era en Roy Orbison? Doncs en Roy Orbison, bàsicament, va ser el millor cantant de la història del rock.
I no ho dic jo, que també ho dic, però ho va dir no una persona qualsevol, no sé si el coneixeu, un senyor que es deia Elvis Presley. Alguna cosa em sona. Ell va començar com a roquer de 50.
Sí, ell des de van néixer a Texas, al seu pare li va regalar una guitarra, molt jove, a sis anys, i llavors ell va començar a compondre, de fet era una persona molt tímida, i inclús es va començar a tenir el cabell, era molt rosset, molt claret, es va començar a tenir... Perdona, em vas dir, en Carlos Giorgisor era arros?
Roy Orbison tenia el cabell molt claret. I des de molt petit se'l va començar a tenir de negre, per donar l'aspecte una miqueta més agressiu. Llavors, al final, era molt amic, era veí d'en Johnny Cash. Sí, llavors, a través d'ell, el Johnny Cash estava a Sant Rècords i llavors el va presentar al Sant Philips, que li va intentar...
Li va proposar ser un rockabilly més dels d'aquella època, però bueno, Roy no tenia ni els malucs d'Elvis, ni era un salvatge com el Jerry Lee Lewis. Llavors, doncs va ser una miqueta complicat. En Roy Harrison dius que deixa Texas, se'n va a Memphis, i acaba fitxant per Sant Rècords?
Fa algunes cosetes per Sant Rècord, sí. Bé, i això parlem de mitjans de 50 encara. Exacte. Llavors, de fet, ràpidament li veuen que ell no té ni veu ni aspecte de cantant ni rockabilly ni country, sinó que tenia un to...
molt més operístic, realment. Tenir una veu... Clar, Sant Rècord estava més interessat en gent com l'Elvis, com en Johnny Cash i això. Sí. De tota manera, sí, com tu dius, va fer algun single amb Sant Rècord i crec que havia seleccionat per obrir un d'aquests singles de la seva primera etapa, Sant Rècord. Sí, un dels seus grans èxits, el seu primer gran èxit, que va ser Ubidubi.
que va ser Ubidubi, què en podem dir d'aquesta cançó? Bueno, doncs és una cançó... Bueno, i al final, si fem un recull de la seva carrera, sí que hi ha cançons d'aquest estil, però realment sí que va ser un gran èxit. L'única cosa que, bueno, que... És la demostració que, bueno, és com un rar avis aquesta cançó, no és l'habitual. Realment, ahir se sentia molt més còmode parlant d'altres temes,
no tan alegres, sinó una miqueta més introspectius. Bé, jo crec que ara sí, doncs anem a començar a obrir boca amb aquest primer èxit de Roy Orbison, un Roy Orbison a Sun Records, un Roy Orbison molt... Bé, provant el rockabili, i això és Ubi-Dubi. Hey, baby, jump over here when you do the ubi-dubi out here.
Bé, mentre encara són els últims compassos d'Ubidubi, sí que és inusual, no és el que no se les acostumem a sentir de narrar-ho, i som un tio que, clar, segurament també tenia un hàndicap, i m'ha sorpresat allò del Capitany, i no ho sabia, però clar, és que tenia molt poc aspecte de roquer.
Molt poc aspecte, sí que era un apassionat de les motos, que això sí que és típic, és un apassionat que cosa, jo, vi que més endavant ja ho parlarem, va ser la causa d'una de les seves principals tragèdies a la vida.
i anava amb la xupa de queer, però sí que és cert que no era, estava quiet. Ell sempre parlava que realment l'emoció era capaç de transmetre-la sense moviment, amb la veu i amb els sentiments, no tant amb els moviments d'altres cantants de l'època. Deus, això ara m'ha recordat una cita que acostumava a donar en Johnny Cash,
que deia alguna cosa així com, ara tot i que memòria, no sé ballar ni porto els pantalons ajustats, però puc tocar més de mil cançons. Exacte, doncs vindria a ser això. Vindria a ser això. Clar, era un tio també amb una carona de pa d'aquilo i que era molt miop, veia poquet.
Molt. De fet, la seva imatge principal el veiem sempre amb ulleres de sol, que es pot explicar...
L'anècdota d'on va venir això, que en un avió, en una gira, que posteriorment parlarem, amb els Beatles, al Regne Unit, a l'avió es va deixar les ulleres seves. Llavors, ella es va trobar que només li quedaven les ulleres de sol graduades que tenia. Llavors, se les va posar i realment es va descobrir que aquella timidesa que tenia davant de la gent, les ulleres de sol li donaven un altre aspecte i li donaven molt de més seguretat.
És a dir, que aquell aspecte clàssic del Roy Orbison amb les Ray-Ban Wirefarer negres no era premeditat, sinó que va ser fuit d'un accident. Fuit d'un accident de la casualitat. Molt bé, molt bé. Bueno, sí, doncs Roy Orbison era una mica el que ma mare diria, no ve tres en un burro. Exacte. I, clar, i sí que és veritat que...
segurament no explotava una masculinitat com la que podien explotar d'altres artistes del rockabilly, que sí que és veritat que tenia un component també molt clar, hi havia maquillatge, no tenien problemes amb una camisa rosa, però alhora també tenien aquest poder de seducció que en Roy Orbison s'ho tenia.
Sí, l'impacte de Roy va ser, en aquell moment, en aquella època, va ser no només musical, perquè va, bueno, ja ho parlarem també, que va crear un estil diferent a les cançons pop, a l'estructura. Va ser també no només això musical, sinó emocional. Va demostrar, diguéssim, a l'home del carrer que no era dolent plorar i li va donar molta èpica a l'emoció i a la vulnerabilitat.
Perquè fa quatre cosetes amb Sam Records, però després s'esvincula. Sí, i fitxa per monument. I aleshores ens trobem al que seria un dels seus grans èxits i segurament potser jo aquí diria una de les seves millors cançons.
Sí, i una de les més versionades. És una cançó que inicialment ell la va escriure i la va oferir al mateix Elvis, i inclús als Everly Brothers. I llavors, bueno, tots dos la van refusar i, bueno, Roy pensa, diu, bueno, si no la vol ningú, potser que me la quedi i la faci meva.
Gràcies a això i a l'èxit que va tenir en Orbison, l'Elvis es va convertir en un dels seus més grans admiradors.
Parlem d'una cançó de la qual no hem dit el títol. No hem dit el títol, és Only the Lonely. Only the Lonely. Quin any parlem? Doncs parlem del 1960. 1960, o sigui, encara no havia entrat la invasió britànica i encara el rock americà era el que primava entre els xars de rock i de pop. De fet, va ser número 2 als Estats Units aquesta cançó i número 1 al Regne Unit.
El Regne Unit. Sí, perquè abans parlaves del Roy Orbison, però és que en John Lennon era un gran fan, però no només era un gran fan, sinó que a més en podem trobar molt de la manera de cantar d'en Roy Orbison en els primers discursos Beatles. Sí, sí, sí. Bé, aquest Only the Only és, diguem-ne, el...
podríem dir que és el primer gran èxit real d'en Roy Orbison? Sí, no només ho diuen els resultats del xar, sinó que realment, si mirem l'històric, és el primer gran èxit, un dels seus més grans èxits. I un dels seus més grans èxits que més, com dius tu, també ha estat versionada per altres artistes posteriorment. Sobretot per l'Orbison actual.
La Roi Orbison actual, molt bon. Ben tirat, ben tirat. En Chris Isaac, un altre tio que, evidentment, no té cap rencança en reconèixer la influència directa del Roi Orbison i que va fer la seva versió d'Only de l'Only, però nosaltres sentirem, òbviament, l'original de 1960, l'original de Roi Orbison. Això és Only de l'Only. Ui, aquí ens hem quedat adormits.
Fins demà!
Bé, hem tingut un petit desfiste de l'Ivan, que ara després el farem un parell de collejas, però continuem amb el Ray Orbison. Ray Orbison que segurament estava en el moment més alt de la seva carrera i que no ja tornaria fins a 20 anys més tard.
Sí, bueno, sí que va tenir èxits, però és cert que els que durant aquests anys 60, 61, 62, de fet ara després parlarem de la gira, que fa molt famosa amb els Beatles al Regne Unit, va ser, exacte, com dius, el punt més àlgid, després van passar una sèrie de coses que el van tenir pràcticament 20 anys mig desaparegut, sí, sí.
Però bé, parlàvem d'Only a Lonely, que era anys 60, 60 vas dir? 60, sí. I després va tenir un altre gran èxit també, i hem parlat molts cops en aquesta casa de que en aquella època el que hi havia sobretot, igual que importava sobretot eren els singles, no pas els LPs. I els LPs també s'entenien d'una altra manera, potser eren cançons antigues que les recopilaven, no era com entenem un àlbum avui dia, sí.
Sí, de fet, potser hem fet aquesta regressió avui dia a l'època dels singles. Els artistes actuals donen molta més importància als singles que no pas al llançament d'un dissencer. Però bé, tornem al 1961 i ens trobem amb un nou èxit de Ray Orbison en el seu estil molt propi, un tema que se'n diu Running Skirt. Sí, Running Skirt és una cançó
que per cert està basada en el... Qui l'escolti per primera vegada trobarà similituds amb el bolero d'Arrabel, que és com un... Tota la cançó és un creixendo, no té tornada, és com una mena de pel·lícula de suspens, per dir-ho d'alguna manera, en què ens introdueix una situació molt incerta en què el protagonista, doncs, amb aquella por dels enamorats de perdre la parella i llavors ens...
Colpeix molt perquè realment el que ens està explicant la cançó és, bueno, jo m'estimo molt aquesta parella, però i si apareix el seu ex, i si ell el prefereix amb ell, i si m'abandona per ell, llavors tota la cançó és, cada vegada ell va pujant el to, canta d'una manera realment espectacular, cada vegada l'orquestra es van afegint instruments, fins que al final apareix l'ex.
Al final apareix. Apareix Alex, amb el cap ben a dalt, molt segur de si mateix, i al final ella, per sort, l'escull amb ell, el narrador, i tots respirem a lleugerits. Bé, jo tenia ara una pregunta, i...
Són composicions seves? Sí, la gran majoria són seves, i amb algun company que va tenir, com el Bill Deese, per exemple, que va compondre després el seu super-mega-èxit, que havia sortit, evidentment. Però també és cert que d'aquella època hi havia compositors que feien molt que això. Elvis no va compondre gaire, el Jerry Lewis, és una miqueta això. Hi havia una barreja. Running Scare sí que és d'ell.
Molt bé, doncs... Bé, jo crec que, si et sembla, podem posar Running Esquerra, anem a veure aquest Crescendo, anem a veure aquesta orquestra, anem a veure aquest Bolero de Rebel, si realment en sona o no en sona, i posem Running Esquerra Roy Orbison. Just running scared
Each place we go So afraid That he might show Yeah, run and stay What would I do
Bona nit.
Bé, deixarem una miqueta el creixent d'aquest perquè els suïents l'escoltin després. Però nosaltres continuarem, continuarem amb aquesta carrera del Roy Orbison. Jo et dic, Roy Orbison, com diria el jovent, és suprime. I ens trobem amb un altre dels grans hitassos d'en Roy Orbison. Sí, és Crying, que això neix de... Bueno, Roy es va trobar amb una exparella, una botiga...
Es van simplement saludar i ell va tornar, va pujar al cotxe i es va posar a plorar, recordant-la. I d'aquest retrobament va néixer aquest himne, anem a dir-ho, el desamor. Realment és una autèntica, és una obra maestra, és una obra mestra. Com diu la cançó,
és difícil d'entendre, però el contacte, només el contacte de la teva mà em fa plorar. I la capacitat, és curiosa la capacitat que tenia Roi de posar paraules a alguna cosa que ja sabíem molt de nosaltres, ja sabíem que és l'enorme capacitat que té d'emocionar-nos, un fet tan senzill i quotidar com un fragament, un petit fragament de la mà.
És realment curiós, també. Parlem any ara, 61, 62? Ara parlem de 1961. 61. Clar, tenim un senyor que està fent un hit de com plora recordant una antiga amant, la qual cosa entenc que hi hauria un sector del públic que això ho veuria realment com una cosa terrorífica.
doncs potser el món no estava preparat en aquell moment, però ell va començar, ens va ajudar, suposo que tots els homes, una mica. Entra dins de la tapa aquesta, bueno, doncs sí, en doni un rollo orbiçó, doncs posant la fàbrica de hits i anar fent...
Aquesta cançó també té un... té un... Bueno, va tenint una segona revifalla, una miqueta com la carrer del Roy Orbison, també als anys 80. Sí, de fet, la versió que he volgut portar avui és una que va gravar amb la Katie Lang,
que realment crec que és una miqueta més lenta, el tempo és una miqueta més lent i li fa més bé a la cançó, l'original, evidentment, és espectacular, però aquesta crec que la fa una miqueta més emocionant. Amb aquesta cançó van guanyar tots dos un Grammy. Va guanyar un Grammy. Quan els Grammys valien alguna cosa. Sí, pensava que es donessin així com així. Però aquesta emveja estar amb la Kid Ilang, de quin any és?
Doncs m'enganxes. T'enxampat, t'enxampat. Bé, fem una cosa. Mentre busquem... I t'ho pregunto per una raó, i és...
perquè també una de les repifalles que va tenir en Ray Orbison als 80 va ser de la mà d'en David Lynch, que feia servir, o que volia fer servir el tema Crying per la seva pel·lícula Blue Velvet, amb una escena que amb el...
que amb el propi Radiovision el va horroritzar. Però veig que, clar, que plou el Betes del 86...
Sí, no. Però tu estàs parlant, jo diria, d'In Dreams, potser? Originalment, la primera opció... Era Crying. Era Crying. I l'escena... El que volia David Lynch era Crying. Era Crying. Aquesta dada no la sabia. Va acabar sent In Dreams, sí. Però el que ell volia... No sé per què la va canviar. No sé per què en David Lynch va decidir
posar el Final in Dreams i no Crying. Però així va ser. Així va ser. En fi, al final no va ser per David Lynch a la pel·lícula, però sí va ser per la versió amb la Katie Lang, que jo crec que la podem sentir ara a la versió de Crying, de Roy Harrison i Katie Lang.
Then I saw you last night You held my hand so tight When you stopped to say
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Doncs no coneixia jo aquesta versió amb la Katie Lang de Crying, però ja que parlàvem d'David Lynch, no la va ficar a Blue Velvet, però sí que va acabar sonant Crying amb una pel·lícula de David Lynch, molt posterior, en Mulholland Drive. En Mulholland Drive hi ha una escena en la que van a un teatre musical a un club, el Club Silencio, en...
en espanyol, i es troba amb una cantant, una cantant que se'n deia o se'n diu, Rebeca del Río, que fa una versió molt cisgèneris de Crying, en espanyol, Llorando. Llorando. Amb una escena molt, bé, dins de tota la...
escena, sonografia o tota la manera de rodar que es veu a Mulan Drive que és sempre com molt oníric tot i per tant, bé, doncs és una versió un poc convencional, diguem-ne però va, deixem el cinema de David Lynch per ara i tornem a principis dels 60 amb en Roy Orbison que va ser quan li van comentar de fer una gira
per al Regne Unit, amb uns nois que llavors estaven despuntant i que van ser els The Beatles. Gino The Beatles, quin any? Doncs estem parlant del 61. Anys 61, és a dir, abans... 61, 60... Va durar molt. Va durar molt.
Bé, una gira segurament... 63, perdona, 63. Bé, els Beatles acabaven de treure el seu primer disc. O era just abans o era just després, però tot just acabaven de fer aquest primer disc, el Please Please Me, tota aquesta història.
Sí, de fet, quan li van dir de fer la gira europea, ell era cap de cartell i els Beatles eren els taloners. Mentre es preparava i no es preparava, els Beatles van fer la gran explosió i es va fer el gir. Roger Bison va passar a ser el taloner, cosa que quan va arribar allà no va entendre
I, de fet, hi ha la història que explica que els Beatles, quan havien de sortir a tocar, es preguntaven què havien de fer allà després d'haver cantat en Roy Orbison.
De fet, jo sí que tinc una petita anèdota, que quan ell arriba al Regne Unit i veu que no és l'artista principal, cosa que, com dius tu, li va molestar, ell estava molest i mai n'havia sentit parlar dels Beatles. De fet, ell n'havia sentit parlar més dels Beatles, i quan arriba i tal, i diu els Beatles, els Beatles, els Beatles, i ell diu, però què és un Beatle?
i que en John Lennon, que rondava per allà, se li va apropar i diu, jo soy un Beatle. Bé, fa la gira pel Regne Unit i li va prou bé, però jo crec que ell, com...
com tots, no eren conscients que aquesta colla de grups del Regne Unit acabarien significant la seva mort artística i, de fet, els claus al taüt de la música dels 50. Exacte. Va arribar als Beatles i ho van canviar tot.
I ells segurament ni se n'havien adonat. Bé, en Roy Orbison, com també li va passar en Lidl Richard, en Jerry Lee, etcètera. De fet, no només va girar al Regne Unit amb els Beatles, també va fer una gira a Australia amb els Rolling Stones, també per aquella època. Any amunt, any avall. De tota manera...
Bé, diem que l'arribada dels Beatles i la immersió britànica va fer un terrabastall a tota la música que venia dels 50,
però amb el Roy Orbison encara li va donar temps a tenir dos dels seus hits més fonamentals. Sí, un període de bales a la recàmera. Exactament, com per exemple una cançó que imaginava abans quan parlàvem de David Lynch. Sí, que per mi, si em preguntes a mi, per mi és la millor cançó que va compondre mai el seu gran èxit.
la millor cançó que va fer ell, que és In Dreams. In Dreams. Què podem dir d'aquesta cançó? Quin any tenim? 1963. 1963. Per tant, com us dic, era any del primer Dís dels Beatles, encara no sabien el que els cauria a sobre. Sí.
In Rims és una cançó realment innovadora perquè trenca, és important perquè trenca en qualsevol regla que es coneixia fins al moment de la música pop. La música pop al final bàsicament és estrofa, no? Estrofa, estrofa, tornada, estrofa, pont...
I tornada. Sí. Doncs en Roy Orbison, en menys de tres minuts, construeix... Són realment set seccions diferents, sense repetició, no hi ha ni tornada ni estrofa, que van fluint, diguéssim, una darrere de l'altra. I tot això el que fa és... Bueno, qui recordi un somni que hagi tingut, doncs ve a ser una miqueta això. Són una successió d'imatges d'allò que sense ton i so, en què res es repeteix,
Aquesta cançó, més que una cançó pop, sembla, jo que sé, una suite barroca, potser de Bach o de Händel, perquè realment l'estructura és supercuriosa. Quan l'escoltem veurem que no té, no hi ha una continuació, és una continuació molt orgànica, però no hi ha repeticions, uns patrons repetitius. Doncs anem a veure com sonava aquests somnis d'en Roger Wilson, In Dreams.
I close my eyes.
Fins demà!
Bé, tenim de fons encara In Dreams, però anem a donar una miqueta d'alegria, que ens enrotllem molt i ja hem passat l'equador del programa d'avui. I encara hem parlat de Roy Orbison i no hem parlat de Oh Pretty Woman.
El riff més famós de la història, potser? Un d'ells, un d'ells. Jo t'haig de dir una cosa, eh? Igual ara la gent dirà que soc un esnob i aquestes coses, però Oh Pretty Woman és una cançó de les que el món no necessita sentir més Oh Pretty Woman.
Avui l'última vegada. Avui l'última vegada. Avui Radimuillet posarem l'última vegada Oh Pretty Woman. Anem a parlar d'aquesta cançó. Sí, és... Parla de la va compondre en Roy Orbison amb el Billy Dease, que parlàvem abans. El seu col·laborador habitual.
I tracta sobre la seva dona, la Claudette Freidy. La llegenda diu, la història diu, és curiosa, perquè mentre ells estaven treballant en cançons, la Claudette va aparèixer a l'estudi i va dir, escolta, que me'n vaig a comprar. I en Roy es va girar i va dir, em portes diners?
I llavors en Billy es va començar a riure i li va dir A pretty woman never needs any money. Una dona maca mai necessita diners. Llavors aquesta frase se li va quedar gravada a la ment d'en Roy i va començar a aterrerejar una frase que era Pretty woman walking down the street.
I la llegenda diu que el riff són les passes que va fer la Claudet mentre marxava, com fent el gest de... Sí, sí, tens tota la raó, no necessito diners. Bueno, doncs està molt bé la història. I si no, nevero, he ben trobat-ho. També és veritat que és una cançó que no...
Bé, no és una balada, no és un... Per a aquells que diuen que en Roger Ui són només cançons tristes per tallar-se les venes, doncs veiem que no. I segurament també va passar la posteritat per un tema que era molt poc significatiu del que és la seva carrera.
Parles de la pel·lícula? Bé, definitivament, jo soc segur que si ara sortim aquí fora i preguntem que ens diguin una cançó de Rayo Robinson, la primera és el Pretty Woman. Bé, després això acaba amb una pel·lícula, pel·lícula de... no sé si l'any 80... no sé, deu ser 80... 89, 90, alguna cosa així. I això ho... bé, doncs...
Ho fas saltar la banca, evidentment, però Rayolution ja havia traspassat, aleshores.
no va poder disfrutar, és que la vida del Roy Orbison, si l'analitzem així amb els quatre punts principals, és bastant trista. És bastant trista, sí. I també val a dir que abans de no tenir aquest èxit en la pel·lícula, etc., els Van Halen van fer una versió de molt famosa. Sí, correcte. Que, bueno, al final tampoc canvia, no canvia gaire de l'original, la dels Van Halen.
No, és que és una cançó que quan ja està ben feta ja no cal. Doncs si una cançó està ben feta no cal fer més canvis i ara, doncs, escoltarem, ja ho dic, per última vegada a la humanitat, Rayet Mollet, posarem Oh Pretty Woman.
Bona nit. Bona nit.
Fins demà!
Bé, com us deia, ja no cal sentir més de Pretty Woman, insisteixo. Evidentment, no és una mala cançó, no és que no m'agradia, etcètera, etcètera, però pertany a aquest conjunt de cançons que dius, ja no cal. Quin any era el Pretty Woman? El 64. 64, per tant, ara sí. Ara sí que ja ens trobem a una frontissa en la qual els...
Els pioners del rock dels 50 se n'adonen que han vingut un conjunt de joves que ja no... que malgrat que els reverencien i els tenen com a referència, però el públic ja no vol sentir, el públic jove, que és el que consumia, ja no vol sentir un senyor ja de trenta i pico anys, com devia ser en Rollo Ruisson aleshores, cantant cançons tristes.
Però és que parlem de 31 anys. Sí, sí, sí, és curiós perquè, clar, això és una cosa que ens fa mal a nosaltres, Sara, perquè tenim algun anyet més de 31. No gaire el més. Però, clar, aleshores, per un adolescent de Wisconsin... Perdona, et faré una miqueta més de mal perquè realment aquí tenia 28 anys.
28. Doncs per un adolescent de Wisconsin, un senyor com en Roy Orbison de 28 anys era un puto vell. El jovent és així. Bé, aleshores comencen a donar-se una successió de circumstàncies que li van marcar la vida durant molts anys.
Sí, en aquell moment el món pràcticament era seu, era un èxit mundial, una dona a la que estimava i tenia tres fills...
Però el destí li va preparar una sèrie de cops que a ell i a qualsevol suposo que el van destruir pràcticament per complet. El 1966 surten el que havíem comentat abans, a moto, eren grans fans de les motos,
I en aquest any, en 1966, un accident de moto amb un camió els tira pel terra i la seva dona, la Claudette, mor als braços de Roy. O sigui, ell portava la seva dona i tenia un accident amb la moto i mor ella. Mor ella. Ella mor als seus braços i veu com la seva dona perd la vida...
i acaba absolutament destrossat. Intenta refer-se com pot, inclús fa una gira, torna a Regne Unit, torna a fer una gira,
Però un altre cop el destí l'està esperant i allà rep una altra notícia terrible, que és que hi ha un incendi a casa seva i dos dels seus tres fills, el Roy DeWayne, que tenia llavors 10 anys, i l'Anthony King, que tenien 6 anys, tots dos moren en aquest incendi. Va venir un tercer fill, el Wesley, que tenia 3 anys, que va aconseguir salvar-se.
Déu-n'hi-do. Però que en dos anys, doncs, perda la dona, perda dos fills, a part perda dos fills en les circumstàncies amb un incendi, vull dir que no... realment desagradable. Llavors el roi queda completament destrossat i se submerseix pràcticament un silenci pràcticament total discogràfic de gairebé 20 anys.
El tio es passa 20 anys sense donar gaire senyals de vida, també amb problemes amb la beguda. Sí, amb el tabac, que això li provocarà després més problemes.
I aleshores ens veiem obligats a fer un salt temporal de 20 anys. De 20 anys. Realment, 20 anys. I si parlàvem aquest i llavors tenia 28, estem parlant de 20 anys, 40, 50 anys. No arribava als 50 anys i ja era vist com una, no una vella glòria, sinó com una mòmia vinguda de l'antic Egipte.
L'any 85, clar, els anys 80 recordem que hi havia i va haver-hi aquesta onada de revival del rockabilly, que ho podem veure en pel·lícules com Peguis ho sé que sóc, per exemple, o moltes altres. Ho podem veure també amb una certa moda del rockabilly. Es tornava a veure als carrers, fins i tot als carrers, als carrers aquí a casa nostra. A Barcelona hi havia...
I aleshores també els antics pioners dels 80, també una miqueta commemorant els 30 anys de les seues gravacions mítiques, etcètera, doncs en feien uns concerts, events, etcètera, i per exemple el 1985 en Roy Orbison, junt amb en Jerry Lee, en Carl Perkins i en Johnny Cash,
Van gravar un àlbum junts, Class of 85, que era una mena d'uns de reunió, homenatge. Però per una miqueta de tornada a l'escena pública i a l'escena discogràfica d'en Roy Orbis en els 80...
Sí, a través del cantant de la Electric Light Orchestra, el Jeff Lent, doncs el convenç de ser el seu productor i de tornar, ja havia tornat amb el tema del Grammy, aviat va aconseguir un altre Grammy, un altre duet amb l'Emilu Harris,
Llavors, bueno, tornava a estar una miqueta, no era el que havia sigut, però bueno, estava allà. La gent el tornava a reconèixer, la gent el respectava moltíssim i li van dir, escolta'm, per què no ho provem? Anem a provar amb un disc. I inclús va haver-hi la seva inclusió en el Saló de la Fama del Rock and Roll, a petició d'en Bruce Springsteen. Sí.
Llavors, tot això va ser com una mena de llavor per la tornada del Roy a l'escena, i després el que vèies comentat del David Lynch, també, evidentment, que a Blue Velvet és una escena realment icònica. Aleshores, tenim un caldo de cultiu, diferents elements que van germinant en registrament d'un nou disc, el primer que ja feien en anys. Sí, sí.
va ser un àlbum que es va dir Mystery Girl que personalment jo crec que moltíssima gent deu estar d'acord és el seu millor disc que és irònic perquè realment fa el seu millor disc però quan lamentablement la vida està punllada a donar-li el tercer cop definitiu
Anem a deixar una miqueta aquest cliffhanger, anem a escoltar el que seria el gran single d'aquest seu darrer disc i una cançó doncs conegudíssima dels 80, i això és Roger Wilson, You Got It.
Fins demà!
Bé, ho hem deixat amb aquesta intriga. Tenim un nou disc, tenim el Jeff Lyne, productor que va treballar amb molts grans, i la pròpia Elo, Déu-n'hi-do. Però alguna cosa havia passat.
Sí, de fet, ell va trobar molt recolzament amb el seu veí Johnny Cash, amb la John Carter, la dona, que eren veïns. De fet, el Johnny Cash va comprar els terrenys on es va incendiar la casa per fer uns horts i que ningú li fiqués allà.
Sí. Sí.
I després, a l'any 77, tirem una miqueta enrere perquè després serà interessant, serà important, que va haver de ser operat d'urgència, un triple va i pas al cor a causa del tabaquisme, que mai va abandonar. A l'any 77? Sí. A l'any 77. Ja començava el seu cor a avisar-lo. Tot i ser molt jove, 33 anys. Sí, sí.
Correcte, als 77, si va néixer el 30, 40... En aquest cas tenia 41 anys. 41 anys. Sí. És quan s'havia cansat, s'havia casat amb els 33 anys, i als 40 té aquest sotrac, aquesta operació d'urgència, el triple O i pas, poca broma, que li faria el doctor Nic Riviera. Sí. Però fixa't que amb quina veu, uns anys després, torna. Sí. Perquè realment està en el...
Sí, segurament aquest punt de maduresa a la veu deia un senyor de 40 i molts, cantava inclús millor que quan tenia 20 i tants. Va ser que ahir el van considerar i li van dir de dues maneres, de Big O, la gran O, i el caruso del rock.
El Caruso del rock, clar, evidentment, parlant d'Enrico Caruso. En una capacitat, eren tres octaves, però que no és molt espectacular, tot i que està bé, no és molt espectacular, però era la potència que tenia vocal que li permetia arribar a unes notes excepcionalment altes.
Bé, no ho fem allargar més. Tenim el disc Mystery Girl, un nou disc a bo molt plataret d'un dels pioners dels 50. Hi havia una certa expectació, un productor de molt prestigi, com en Jeff Lyne, però...
i, bueno, el Jeff Lange ja han gravat l'àlbum en estudi i ho fa acompanyat pels heartbreakers
i l'ajuda gent com el Bono o l'Elvis Costello, la banda de Don Petty, que llavors estava a tope en aquell moment. El Mister Eagle havia de ser l'àlbum que consagrés el Roy com un artista actual, deixant de banda tota aquella figura antiga, allà de tornada, com podia veure's en aquell moment.
Sí, el Jeff Ryan aconsegueix, crec que aconsegueix bastant bé modernitzar el so d'en Roy Orbison, però d'una manera bastant orgànica. Sí, sí, sí. De fet, inclús hi ha un directe l'any 89 amb el Black and White Night Live, que és un directe molt espectacular, que inclús el Black and White, vull dir que està rodat en blanc i negre,
I el personal que acompanya en Roy Orbison és gent realment impactant com Jackson Brown, Katie Lang, Bonnie Raitt, Jennifer Warns als coros, Bruce Springsteen, Thibaut Burnett, Elvis Costello, Tom Waits a les guitarres, vull dir que es van oferir per estar al costat del seu ídol. Això ho parlem any 1989. 89. El disc es publica el 89? El disc es publica el 89, correcte.
Però ell no ho va veure. Ell només va acabar de... Estava en postproducció. I? En postproducció? Doncs un dia li confessa el seu amic Johnny Cash que torna a tenir mal al pit. El Johnny Cash li demana, sisplau, que vagi corrents al metge. Roy Orbison no li fa cas. I un dia ja directament el troben mort al seu llit.
Per tant, dins d'aquesta tràgica vida d'en Roy Orbison, quan té tot de cara un altre cop, no arriba ni a veure-ho? No. Perquè traspassa abans, traspassa el mateix en 1989, però uns mesos abans, o unes setmanes abans de la sortida d'aquest disc, d'aquest Mystery Girl. Podem sentir una cançó més de Mystery Girl. Anem a fer-ho molt ràpid. Anem a sentir Shisa Mystery To Me.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Estem ja a la recta final. Tenim en Roger Bison que va, disfrutadament, traspassar sense veure l'èxit el seu darrer disc en solitari, però encara li havia donat temps a tenir un projecte comú, un grup, diguem-ne, força interessant. Un supergrup, el millor supergrup que ja ha existit mai.
que és els Traveling Wilburys. Traveling Wilburys. Quins noms composaven aquest supergrup? Doncs noms mites. En George Harrison, en Jeff Leny, en Bob Dylan, que estranyament va decidir compartir les gravacions amb algú, evidentment en Roy Orbison, i llavors una estrella molt emergent com era el Tom Petty.
que segurament estaria flipadíssim d'estar envoltat d'aquesta gent. Sí, allò va sorgir a partir que el Jeff Lenn estava produint el disc Cloud9 de George Harrison, perquè si tu és la que inclou la de Get My Mindset On You...
I llavors, buscant una cançó per la cara B del single This is Love, estàvem treballant, en Lynn havia quedat per sopar amb Roy Orbison i li va dir, escolta, per què no et vens, que anirem a casa del Bob Dylan a gravar i tal. I quan vam anar, el Jeff Lane va dir, escolta, espera, perquè he d'anar a buscar la guitarra, que li vaig deixar a un noi que es diu Tom Petty. Es van reunir tots.
Van crear una cançó que els hi van cantar a tots, no tenien nom. Que per cert, el títol de una caixa que tenia Bob Dylan allà sense obrir, on hi havia una etiqueta que era fràgil, doncs Handle with care. Handle with care. I aquesta va ser la primera cançó que van... I d'aquí va sortir un projecte de sencer.
Sí, perquè quan la van presentar a Warner, Warner va veure tot allò i va dir, escolta'm, aquí jo veig diners, jo veig pempins, i va dir, escolta'm, això no es pot quedar de cap manera així. Llavors heu de fer alguna cosa. Nosaltres sí que hem de fer alguna cosa i no podem deixar de fer-ho abans no acabem avui, que és sentir aquest Handle with Care dels Traveling Wilburys.
Fins demà!
Em fa mala ànima haver tallat això i haver tallat un personatge interessant com en Roy Orbison, però ens fan fora. Ens fan fora aquí a Ràdio Mollet. Estan ja escombrant i posant les cadires a sobre la taula. Armin Nazarell, tot un plaer. Moltes gràcies per tornar aquí a Albertiqui. Moltíssimes gràcies. Ja sabeu que només heu de...
Heu d'avisar-me, jo aquí estaré. Si ens portes personatges com en Roy Horizon, serà sempre benvingut. I nosaltres tornarem sempre a la setmana que ve. I que no ens falti el vertíc i la setmana que ve també. Si voleu saber la resposta a aquestes i altres preguntes esgarrifoses, tornarem la setmana que ve a la mateixa batòria i pel mateix bat canal.
I un plaer passar, doncs, una tarda de dimensió amb tots vosaltres, a la mateixa Batona, a la mateixa Bat Canal, i aquest programa, com sempre, el poder recuperar a la pàgina web de Ràdio Bollet i a la plataforma de podcast i Vox. I metrestant, doncs, nosaltres l'acollim, recollim les nostres coses i marxem, que hem de baixar la persiana. Moltes gràcies per escoltar-nos aquí a l'Armit d'Azarian, aquí us parla Carles Molina i a l'Eva Núñez tocant botons, i sobretot, sobretot, que passeu un gran cap de setmana.
Esteu escoltant Ràdio Mollet.