Moltes gràcies per escoltar.
Així que, com m'acostuma a dir, poseu-vos còmodes, demaneu el còctel que més us agradi i disposeu-vos a gaudir d'una estona amb la música i les històries que l'envolten, que potser no totes són veritat, però sonen bé. Benvinguts a aquest bar que només obre els divendres a 7 a 8 del vespre, mentre que la resta de la setmana és tancat per descans del personal.
Avui és divendres 20 de març de 2026, programa número 25 d'aquesta tercera temporada de Vertiki i avui dediquem un episodi a un senyor que en els últims anys ha estat força reivindicat però que va passar un cert temps amb menys honors dels que es mereixia.
I és que avui al Bartiki celebrem la trajectòria d'un personatge que, sense buscar gaire protagonisme, ha acabat sent l'arquitecte sonor de mig planeta pop i mig planeta funk als anys 80. Parlem d'un guitarrista que no només ha creat riffs icònics, sinó que ha estat capaç de ressuscitar carreres, reinventar gèneres i posar tots els estudis de registrament del món botes enlaire amb només tres acords.
Un tipus amb una guitarra i una obsessió gairebé científica per fer que tot soni sexy. Si, amics i amigues, avui el vertiqui els baixells de gala perquè dediquem el programa a Nile Rodgers. Parlarem de les seves produccions impossibles, de com ha creat himnes i han marcat generacions, de com va convertir el xic...
en una manera de viure, i de tots aquells artistes, des de Diana Ross fins a Daft Punk, passant per David Bowie, Madonna o Duran Duran, i han confiat en ell per trobar el so perfecte. I també descobrirem que, lluny de ser només el rei del funk discotequer, Nile Rodgers és un supervivent, un innovador i un dels grans serveis creatius de la música moderna. Comencem.
Me siento feliz al estar aquí esta noche. Un aplauso para todos ustedes. Qué público tan estupendo. Son encantadores. Todo el mundo es encantador. Ahora que están dispuestos a aplaudir, me gustaría que le dieran un gran aplauso a mi grupo Chocolate Sexy. Chocolate Sexy. Tocan muy bien, ¿no creen?
Enel Rogers va néixer el 1952 a Nova York, en un entorn bohemi ple de jazz, de beatniks i músics que entraven i sortien de casa seva com si fos una estació de metro. La seva mare tenia només 14 anys. Quan el va tenir, el seu pare biològic, que era un músic afro, que ho va...
va ser pràcticament absent a la seva infantesa. Aquella infantesa complicada, envoltada d'art, però també d'addiccions, va fer que en Rogers trobés refugi a la música, primer amb la flauta i el clariet, i finalment amb la guitarra, que acabaria convertint-se en la seva arma definitiva.
El punt d'inflexió arribaria el 1970, quan en Nile Rodgers va entrar com a guitarrista a la gira escènica de Barrises amb Sí, el programa infantil. Allà coneixeria en Bernard Edwards, un baixista amb una elegància rítmica excepcional. De seguida tots dos van connectar i després de tocar com a banda de suport del grup New York City, van decidir muntar projectes propis com The Boys i The Big Apple Band.
Malgrat tenir, òbviament, talent, no van aconseguir contractes discogràfics per una raó tan absurda com real. Les discogràfiques no sabien què fer amb dos músics negres que feien rock. La revelació definitiva arribaria a quan en Nile Rodgers, durant un viatge a Anglaterra, va anar a veure el Zoroxi Music en directe. Va quedar fascinat, va quedar fascinat per aquella barreja d'elegància, art i espectacularitat.
i va entendre que el seu projecte havia de tenir una estètica icònica, un concepte musical, gairebé un univers propi. Aquella nit, segons i mateix, va néixer la llavor del que poc després seria Chic.
Ja hem parlat bastant de Cheek als episodis de la història de la música negra. El 1976, Nye Rogers i Bernard Edwards formen finalment Cheek, la banda amb la bateria Tony Thompson, el teclista Raymond Jones i la cantant Norma Jean Wright. En pocs mesos ja estaven definint el so que marcaria el final del 70.
els riffs de guitarra lluents, els baixos melòdics i ballables, les bateries ben bé metronòmiques i tot plegat amb arranjaments però sofisticats.
El seu àlbum de debut de 1977 inclou ja hits com Dance Dance Dance i Everybody Dance. Sí, estilísticament o temàticament era una miqueta repetitiu, però, evidentment, el gran salt arribaria amb el disc C-Chic de 1978 i l'himne planetari Le Freak.
Llavors, el 1979, arriba Good Times, un single del disc Risqué, que no només va ser número 1 a les llistes, a pop i soul, etc., sinó que, a més, es convertiria en una de les cançons més influents de la història moderna. La seva línia de baix seria samplejada fins a l'infinit.
trobem un claríssim exemple en un dels primers hip-hop que es van enregistrar, el Rapper's Delight de Sugarhill Gang, però moltes altres. I sobretot això marcaria el pont entre la música disco i el naixement del hip-hop, amb un tema com Good Times. Chic no només van captar l'esperit d'una època, el van ben bé definir. Neil Rogers i Bernard Edwards establien la fórmula màgica d'un so,
que 40 anys després continua sonant ben bé tan fresc com el primer dia.
En Nile Rodgers i en Bernard Edwards també volien provar-se com a autors i productors per a d'altres i van demanar a Atlantic Records que els hi confiés ni que fos el projecte menys estel·lar del catàleg. Van sortir d'una reunió amb el president de la companyia, en Jerry Greenberg,
amb quatre línies sobre unes germanes de Filadèlfia i van tornar amb la cançó que, literalment, les presentaria al món. El senzill surt l'abril de 1979, entra, evidentment, a clubs i ràdios i es planta el número 2 del Billboard.
i el número 1 de la llista d'R&B. Avui dia és una peça preservada per la Biblioteca Congrés Nordamericà. Poca broma aquí. La cançó era We Are A Family i el grup eren les Sister Sledge. La gràcia és que sona exactament com si Chic hagués posat una catifa vermella per les Sledge. La guitarra milimètrica, el baix flexible, la bateria que et deixa respirar i una melodia que avança sense empenya.
Nile i Bernard escriuen i produeixen, però també toquen. La secció rítmica de Chic és l'enregistrament. En plena eufòria de l'aeradisco, We Are A Family es converteix en una mena de cant de celebració intergeneracional i intercomunitari.
La cançó, ja ho sabem, va adquirir vida pròpia a equips esportius, a manifestacions, a casaments, a campanyes. Això de We Are A Family, evidentment, podia ser un eslògan molt poderós. Per això es va catalogar com a culturalment significativa.
però també té aquell encant dels 70, els arranjaments al mil·límetre, i sobretot això, un vers que et convida a fer cor. Darrere del missatge d'alegria hi ha, però, una lliçó, hi ha una lliçó musical de Neil Rogers i el Bernard Edwards.
Per fer una gran cançó pop, cal escoltar qui tens al davant i distillar la seva veritat amb un ganxo, un ganxo que sembli de tota la vida. Les Sister Sledge eren germanes i en Nile i en Bernard en van fer una família universal, així és com funciona la màgia.
Fins demà!
I continuem el nostre camí per la vida i obra de Nile Rodgers i ens anem ja a l'entrada de la nova dècada, 1980. La de Diana Ross, la gran diva del sou de les dues darreres dècades, volia molt més que un bon disc, volia una reinvenció artística després de gairebé dues dècades, doncs això que us deia com a emblema de Motown. I quan busca qui pot donar-li aquest nou aire, truca als dos arquitectes del sou més modern del moment, en Nile Rodgers i en Bernard Edwards.
Ells venien d'encadenar èxits monumentals en xic i d'haver definit pràcticament el mapa sonor de final dels 70. Així que la idea semblava ben bé infalible. La química inicial era bona. En Rogers i l'Edwards li entreguen una producció sofisticada, fresca, un so que transformava la Diana Ross en una diva de discoteca, però un rotllo elegant, urbà, absurdament contemporani a l'aquell 1980.
Upside Down, el primer single del disc, és l'evidència clara de l'eficàcia d'aquella aposta. Però, i sempre hi ha un peró, el que passava dins de l'estudi era molt més complex. La Diana Ross era una tia que estava acostumada a tenir un control gairebé total de la seva imatge sonora. Ella escolta resultat final produït per Rogers i Edwards...
i sent que la seva veu queda massa integrada dins del teixit instrumental, massa una peça més de la màquina xic. Ella volia el contrari, ella volia una veu al centre, protagonista absoluta, sense competència instrumental. Aquest desacord va fer trontollar tota la producció.
Tallera Ross arriba a demanar una remescla completa en mans del veterà enginyer que ja tenia Anna Motown a la casa, en Ruster Rana, que s'hi posa i treballa i reequilibri el disc com ella volia, posant la veu al davant, suavitzant les capes, rebaixant elements del ritme i redibuixant la personalitat sonora del projecte.
El contrast amb les mescles originals era tan notable que en Nile Rogers i en Bernard Edwards s'hi van oposar frontalment. La tensió va pujar fins al punt que Rogers i Edwards van amenaçar de retirar el seu crèdit de producció. Per ells, aquell ja no era el disc que havien concebut.
L'havien dissenyat com una col·laboració amb identitat pròpia, una fusió entre la veu de la Diana Ross i l'arquitectura de Chic. Per a la Ross, en canvi, la prioritat era, doncs això, presar el seu carisma vocal i evitar quedar, doncs, diguem-ne que submergida dins d'un som massa marcat pel CGI dels productors. Era un xoc de visions, bé, segurament de visions legítimes,
però profundament oposades, una banda la recerca d'una coherència artística, de l'altra la preservació d'una marca personal que qualsevol alteració podia desibuixar. Finalment, i per sorpresa de ningú, el disc surt amb les barreges de Terrana. Malgrat la batalla...
Val a dir que el cor, l'ànima de xic, continua audible, però desibuixada. I definitivament no era el que el tubó Rogers i Edwards volia. Malgrat ser corregits i remesclats, Rogers i Edwards ja havien plantat la llavor del pop de bai que dominarà els 80. Nosaltres ara anem a escoltar Upside Down, però en la versió no la que va sortir, aquesta era la mescla original de Night Rogers.
Fins demà!
Fins demà!
Chic, com a grup, va acabar cap al 1983. Els motius principals van ser una combinació del canvi de moda musical, de fatiga industrial i el desgast intern. A partir de l'any 79-80, el gènere disco, que havia estat omnipresent, va caure en desgràcia. En aquell context, malgrat ser un dels grups més sofisticats i musicals del gènere, els Chic es van trobar, de sobte, fora de la moda.
Tant Nile Rogers com Bernard Edwards estaven saturats també del sistema discogràfic i volien, doncs això, ampliar horitzons.
Aleshores, 1983 marca el primer gran moment de Night Rogers post-cheek. En David Bowie entra el 1983 amb una idea fixa al cap. Ell volia hits. Després d'uns anys més experimentals i d'un canvi de discogràfic, doncs en Bowie buscava un so renovat, directe, i cap a connectar amb un públic molt més ampli que el del seu període art-rock.
I per aconseguir-ho, fa la trucada més intel·ligent del moment. Contacta amb Nile Rodgers. Nile Rodgers accepta, i el resultat és Let's Dance. Un disc publicat un 14 d'abril de 1983 ha registrat els mítics estudis Power Station amb un convidat explosiu, l'Stivi Ray Bogan, que aporta una guitarra blues i raríssima en un context tan poc de rails, com aquell L.A.P. El disc Let's Dance transforma en Bowie en una superestrella de masses,
i es converteix en el seu àlbum més venut de la història. I la cançó que dóna títol és una classe magistral de com fer ballar el món sense renunciar a la sofisticació. La història de com neix aquest so és tan cinematogràfica com la música. En Bowie es presenta a Rogers amb una demo en acústica força nua, gairebé una peça folk, gravada amb una guitarra de 12 cordes amb només 6 cordes polsades.
en una reunió nocturna, una d'aquelles trobades que canvien carreres, amb avui li demana un so atemporal que talli com un làser. Feia poc que s'havia estrenat l'imperi contraataca.
Annette Rogers assumeix el repte, reorganitza la peça, injecta ritme, crea una arquitectura de baix, bateria i guitarres, tota pensada per funcionar en clubs i estadis, i converteix el tema en una màquina híbrida entre el post-disco...
la new wave i el pop més immediat. A més, afegeix recursos que ja havia perfeccionat amb xic, com una línia de baix hereba de The Good Times o una intro vocal inspirada en el twist and shout dels Beatles. Stevie Roy Bogan, per la seva banda, posa el toc final amb una guitarra que dona contrast i sona molt, molt poc convencional. Va, let's dance.
Sway through the crowd to an empty space
I molt poc després, en Night Rogers produeix un dels millors singles de la història d'Inaccess. I això que va ser dels primers hits que els australians van tenir, però anem a pams.
El que deia, Austràlia tenia una banda a punt de pujar a les lligues grans i van triar l'entrenador perfecte. Els In-Access fitxen Knight Rogers per al primer sanjí del disc The Swing, un tema que tu hi ha per títol Original Scene. El single surt el desembre de 1983 i arriba el número 1 a Austràlia i, sobretot, marca la internacionalització del grup. Aquest Original Scene va ser enregistrat a Nova York
i tenia amb un tio comandant-hi el hall, la meitat dels Hall & Oats, posant veus de reforç. El tema barreja New Wave amb funk i té un poliment pop que només podia venir algú amb molta mili. El Knight Rogers hi deixa també una empremta conceptual.
Ell proposa canviar la línia que cantaven, que deia White Boy, White Girl, per Black Boy, White Girl. I la cançó guanya un angle interracial que, compta que per 1983, era una declaració d'intencions.
Algunes emisores americanes van arrofar el nas, la història l'ha deixat com una picada d'ullet valenta. Musicalment, és un d'aquells temes on tot sembla senzill, però res és simple. Aquí veiem un Nile Rodgers que juga en camps diferents. És segurament menys funk, més rock, i encara així tot acaba sonant com a casa seva.
i deixa el públic amb la sensació que el productor és també un narrador que envia un parell de paraules i ves per on el missatge adquireix rostre. La resta, la resta, com deia Key, és història.
Bona nit. Bona nit.
Bona nit.
I continuem amb els anys 80. Bé, hem passat per... Hem passat per Daniela Ross, hem passat per David Bowie, hem passat per Inexcess, noms molt potents. També havia treballat en Night Rogers amb els Durant-Durant, però ara ens trobem al 1986. Durant-Durant, escolteu, també dels noms potents, potents dels anys 80. Però l'any 1986 els Durant-Durant són en decadència.
Els vents daurats de l'era de cançons com Rio ha quedat enrere. De fet, hi ha dues assertions al si del grup. En total, els Durant Durant necessiten una nova pell. S'han de redefinir, han de sonar potser més adults, però sense perdre el nervi i, sobretot, demostrar que la banda encara pot marcar el pols del pop.
La solució arriba amb una trucada que ja els havia funcionat abans. Ja ho dic, no era el primer cop, però torna a trucar en Nile Rodgers. El resultat és Notorious, un disc de l'octubre de 1986, un single que titula l'LP, Notorious, que combina el fang polit...
amb una secció de metall punyent, i ens trobem amb un altre gran single. Això d'una tonteria com això de cantar No Notorious, és com un xiclet, s'enganxa no del dos de sobre. La jugada surt perfecta. El tema arriba al número dos de les llistes i obre una nova porta pel grup, en una etapa, sobretot això, menys adolescent i més refinada.
El Knight Rogers ja els havia deixat empremta abans en el seu disc anterior, però aquí signa el riff, la direcció, la visió. No és només la producció, és el reposicionament estratègic de la banda. Durant durant s'exeixen el pes de la seva pròpia icona i porten el ritme al centre, menys maquillatge i més xic, tant en minúscula com en majúscula.
És allò que passa quan un productor entén l'ADN de la banda i sap, amb precisió quirúrgica, precisió de vístori, cap a on ha de créixer. Cada natal d'una cançó com Notorious és brúixola. Els lismes nets, els metalls ben col·locats, l'espai perquè la veu respiri. Va, anem a sentir, durant, durant, Notorious. Notorious, Notorious, Notorious, Notorious.
Fins demà!
Fins demà!
Quan la Madonna tanca el cicle del seu primer disc, el 1983, que és un èxit notable, però creativament una miqueta frustrant per ella, doncs té clar que el següent pas només pot fer-lo amb un productor que entengui la seva ambició i que li doni el control que fins aleshores li havia estat negat.
La cantant havia quedat insatisfeta amb la producció del seu debut i buscava un sol que fos literalment seu. La discogràfica, però, li nega la possibilitat d'autoproduir-se. Llavors, doncs, pren una decisió clau. Tria Knight Rogers, a qui admirava gràcies el seu treball a Let's Dance de David Bowie. Val a dir que aquí el treball amb Bowie va ser una miqueta una simbiosi on tots dos es van beneficiar. Knight Rogers va posar, doncs, una...
una pica al que era la música blanca, i alhora el David Bowie va entrar en un horitzó que mai no havia trepitjat. En definitiva, la Madonna admirava el treball que havia fet en Night Rogers en el disseny David Bowie, i aleshores, si és trucar-lo al Night Rogers, ja l'havia vist a la Madonna en directe a Nova York, i bé, segons, i això podem prendre's com vulguem, però ella havia pensat que aquesta noia és una estrella encara que ningú no ho vegi.
La col·laboració entre Madonna i Knight Rogers arrenca l'abril de 1984 un altre cop als estudis Power Station de Nova York. Ja els he mencionat, en alguna ocasió avui eren una mena de segona casa pel Knight Rogers des de l'època de Cheek.
Bé, la Madonna arriba a l'estudi amb idees molt definides i cançons noves. En Night Rogers porta amb ell dues de les peces mestres del so de xic. Torna a comptar amb el Bernard Edwards i també amb en Toni Thompson. Tots os aporten el seu baix i la seva bateria característics. Entre tots construeixen Like a Virgin, un disc que capgira la trajectòria de Madonna i que fa d'ella una superestrella internacional.
El títol Like a Virgin es converteix en el seu primer número 1 i després el hit A Material Girl arriba al número 2, mentre tot el de l'AP és un dels més venuts de tots els temps. Les sessions d'enregistrament, com explica Night Rogers en recordatoris posteriors, van ser intensíssimes fins i tot quan la discogràfica demanava canvis, com per exemple li demanava fer-lo sonar més com thriller.
La Madonna jugava una carta política. Ella apuntava, escrivia a la caixa del màster coses com Buzz App, però en realitat no canviava res. Només posava això d'etiqueta i tirava endavant. La cançó Material Girl, una cançó escrita pel Peter Brown i el Robert Ranz, és el segon single de l'LP Like a Virgin i és un dels temes més emblemàtics de l'era. En Nile Rodgers té un paper decisiu
en convertir-la en un homenatge sofisticat al Somo Town. La seva producció dona al tema aquesta combinació de lleugeresa pop i subtext satíric. Les lletres critiquen l'obsessió materialista, però la música és lluminosa, és plena de capes orgàniques. El resultat és un himnà que transcendeix dècades en una cançó que va néixer de la química resistible entre un artista amb fam de poder creatiu i un productor que sabia com convertir aquest desig en so.
Quan en Mick Jagger decidís fer el seu primer projecte en solitari a finals dels anys 80, als Rolling Stones hi havia més tensió que els pantalons de John Bon Jovi. El 1983, el grup Rolling Stones, signant amb la CBS, i com qui no vol la cosa, en Jagger hi està i encabeix un acord per tres àlbums en solitari. Sorpresa, en Keith Richards no li fa cap gràcia a qui ho hauria dit.
El mal ambient va créixer a foc lent fins a fer-se públic l'any 83, però el Jagger ja estava decidit a provar que podia ballar sense la banda i sense que la banda li trepitgés els peus. I per donar forma a aquesta aventura truca en Nile Rogers, que venia de coronar reis i reines del pop.
ja van haver-hi sessions el 1984 en diversos estudis, naturalment hi va haver-hi els estudis Power Station de Nova York, i van comptar amb una alineació de somni. Tenim en Jeff Peck fent espurnes a la guitarra, en Herbie Hancock fent màgia als teclats, i tenim una secció rítmica com la de l'Sly i en Robbie. El resultat va ser el disc She's the Boss, disc que va sortir a la llum el 1985, un còctel de...
de dance rock apolit, que sona més al mic de Manhattan que al mic del del Mississipi. Les crítiques van ser mixtes. A mi em semblar un disc fluixet, però comercialment va funcionar i va demostrar que en Jagger podia veure amunt sense el passaport dels Stones.
El signe de llançament, de títol Just Another Night, és també un exercici d'estil de l'escola Rogers. El tema s'enfila al número 1 de la llista de Mainstream Rock i al número 12 de les llistes convencionals. És el moment en què veus que l'amada Knight Rogers no és cosmètica, és arquitectura.
El Neurologer s'hi posa ordre, hi posa brillantor. I aquesta sensació que cada cop que fas és un pas de guió. Si busques el Mickey Terrero dels Stones, aquí no hi és.
Si busques el mic que sap frirtejar amb el pop dels 80 sense perdre la ironia, aquí el tens empaquetat i llest per la MTV, curt, efectiu i amb ganxo. En resum, Mitjagar va voler provar que podia fer hits sense els Stones i en Knight Rogers va demostrar una vegada més que sap posar coherència i ritme allà on d'altres només hi veuen llums de naó. Just another night és l'instant on tots es guanyen. Ell fa d'estrell en solitari i en Knight Rogers fa de brúixola.
Just another night with you
Tot i que la seva reputació està lligada sobretot als escenaris i a l'estudi, Nate Rogers també ha deixat una empremta notable al món de les bandes sonores cinematogràfiques. De fet, hi ha diversos films en els que en Rogers apareix com a compositor principal, no només com a productor de cançons. Per exemple, va comprendre la música per Alphabet Siri de 1984...
També per a Superdetective en Hollywood 3, de 1994, i per a també la pel·lícula Ganar de Qualquer Manera, també de 1994. Aquests títols formen part del seu catàleg oficial de bandes sonores, però si hi ha una banda sonora que es amplifica especialment la seva capacitat de fusionar cinema amb el seu estil particular, aquesta és la de El Príncipe de Zamunda, pel·lícula de 1988, per la qual el Knight Rogers va exercir tant de compositor de l'Score.
com de productor de cançons. El resultat és una banda sonora vibrant, plena de fang polit i de detalls rítmics que reforcen el contrast entre el que seria Zamunda i el que era Nova York.
En el passat, en Night Rogers l'any passat va protagonitzar un Tiny Desk, que ja sabeu, un d'aquests concerts intimistes enregistrats per la NPR Music, on els artistes toquen versions reduïdes i sense artificis de les seves cançons. Per mi, un dels millors Tiny Desks que es poden trobar són tots al canal de YouTube de la NPR i en Night Rogers fa una repassada al bo i millor de la seva carrera.
I en un moment del xou, el seu guitarrista li va tocar, per sorpresa, un dels jingles ficticis que va compondre pel príncipe de Zamunda, que illustrava escenes molt divertides de la pel·lícula i que són així de bé. Just let your soul slow Just let your soul
Fins demà!
I seguim, seguim amb més treballs de Knight Rogers. Anem amb una altra banda, els B-52s, un grup que havia nascut el 1977 a Athens, estat de Georgia, i era una banda absolutament fora de norma. Feien surf, punk, marciano, tacles de joguina, veus excèntriques...
i un sentit de l'humor que feia que la resta del món semblés massa seriós. Durant el final 70 i la primera meitat dels 80 van aconseguir un seguiment de culte, gràcies a temes com Rogue Lobster, Private Idaho o Planet Claire. Però el grup va entrar en crisi el 1985 amb la mort de Ricky Wilson, el seu guitarrista i membre fundador, que va deixar-los molt tocats a nivell personal i creatiu.
Aleshores, després d'uns anys de dol i silenci discogràfic, el 1988 decideixen reprendre-ho, decideixen provar-ho de nou. En Keith Strickland, fins aleshores era la bateria, assumeix la guitarra i el grup comença a escriure material nou.
Aquí entre el paper clau del 1989 els B-52s estan renaixent, però necessiten una producció capaç de posar a ordre el seu caos encantador i donar-lo un son més sòlid i modern. I per això divideixen el disc Cosmic Thing entre Knight Rogers i Don Walsh. Ja m'han parlat de Don Walsh quan van fer l'espacial Hackney Diamonds al disc dels Rolling Stones aquí al Vertiki de Ràdio Mollet.
Amb els B-52s, el Nai Rogers produeix sis cançons al disc, aportant-hi el seu toc de fang polit i precisió rítmica, ideal per rei, en segona banda, que volia sonar viva i veiable, sense perdre la seva identitat. I en aquest context arriba Love Shack.
inclosa aquest disc, el Cosmic Thing, i convertida no només en el seu gran retorn, sinó també en, quasi diria que en el seu himne definitiu. Us faig una mica de trampa. Aquí el Knight Rogers no és el productor principal, aquí el principal és Don't Watch, però és igual, era una miqueta un treball encomandita. El resultat, el 1989, els P-52s es reinventen, tornen a ballar i conviden al món a entrar a la seva cabana de velocitat, i Love Shack n'és la porta.
Bona nit.
Fins demà!
De les col·laboracions sorprenents a Night Rogers, hi ha una que em sembla bastant flipant, amb els Stray Cats. Recordem, als anys 80 els Stray Cats eren la viva definició del revival rockabilly. Tupers, contrabaix i una actitud molt punk.
Després d'haver conquerit els Estats Units i Europa amb hits com Runaway Boys, com Rock This Town i Straight Cat Strut, el grup entra als anys 90 buscant mantenir rellevància amb un panorama musical que ja no mirava tant cap al rockabilly. En aquest context, el 1990 publica l'àlbum Let's Go Faster i al seu interior hi apareix un tema sorprenent, una versió de Town Without Pity, el clàssic de 1961 composta per a la pel·lícula Ciudad sin Piedad.
És aquí on entra Knight Rogers, que exerceix de productor del disc. La seva presència és decisiva. Knight Rogers aporta precisió, poliment i un enfocament més ampli
que ajuda el grup a sortir del pur rock a Billy i a explorar terrenys, diria que més moderns. Tot i que els Strait Cards mantenen el seu ADN, no hi ha cap mena de dubte a la guitarra incisiva del Brian Setzer, el contraball és el Lee Rocker i la bateria minimalista de l'Slim Jim Phantom. El Rogers dona a les gravacions un punt de sofisticació diferent.
La tria de Town Without Pity diu molt de l'estat del grup el 1990. Després d'una dècada d'èxits i també de turbulences internes, els streetcats volen mostrar múscul interpretatiu i obrir-se a referents més amplis que el rock dels 50.
La cançó és dramàtica i melòdica i els hi permet jugar amb un registre diferent, que anys més tard, veient el treball de la Brian Setzer amb la seva orquestra, no crida tant l'atenció, però sí que ho va fer al seu temps, un tema on, per cert, ens trobem no només la guitarra del propi Nile Rodgers, sinó també tenim el Herbie Hancock al piano, això és Town Without Pity.
Fins demà!
Talk about how bad we are all. Us is not an easy edge. We're like tigers in a cage for a town without pain.
Ja avancem cap als anys 90, quan són ja quasi tres quarts de vuit, i anem per la recta final del programa d'avui. Anem amb el tema Fly Like an Eagle, en la versió de Seal. La cançó original és de l'Steve Miller Band, un tema de 1976.
que va ser un clàssic del soft rock que va arribar al número 2 de la llista Billboard el 1977, però el 1996 el cantant Seal en fa una reinterpretació que ho canvia tot, la torna més càlida, més soul, més els 90. Aquesta nova operació apareix a la banda sonora de Space Jam, aquella pel·lícula on Michael Jordan es passa al bàsquet interdimensional amb els Looney Tunes.
I com el film, la cançó també va funcionar, va vendre més de 300.000 còpies només als Estats Units. El que potser no tothom sap, i per això estem nosaltres, és que per aquella gravació hi trobem un convidat molt especial, el Nile Rodgers. En aquest cas, el Nile Rodgers no és el productor. El propi Seal i el Richard Smith porten el volant del tema, però el Rodgers hi posa la guitarra i això mai no és una anècdota.
quan el Knight Rogers entra a l'estudi encara que només sigui a tocar i deixa empremta. Precessió rítmica, netedat el fraseig i aquella sensació subtil que t'arrossega amb suavitat però amb autoritat. Els crèdits del single ho confirmen. El Seal fa la guitarra a la veu, com d'aquí en D'Angelo ha portat enclats i el Knight Rogers apareix clarament citat com a guitarrista. No està pas malament l'alineació.
La veritat és que s'hi nota. Allà on la versió original jugava amb textures més, segurament més psicodéliques, més pròpies de la primera meitat dels 70, la versió de Seal transpira elegància cap a setarlats. Una base de bateria robusta i un toc funky molt més modern. En El Rogers, amb només unes línies de guitarra, ajuda a donar-li un aire aerodinàmic, com si la cançó hagués estat escrita perquè ell hi endreix a decorar-la amb precessió quirúrgica. Fins i tot, quan no produeix, fa que tot voli una mica millor.
Bona nit.
Fins demà!
Albert Icki ens agrada recordar que fins i tot les agendes fan girs inesperats i pocs girs són tan deliciosament inesperats com Bob Dylan versionant Ring of Fire el 1996 per la banda sonora de la pel·lícula Feeling Minnesota. Si parlem de Ring of Fire, aquella mateixa cançó que en Johnny Cash havia convertit en himne el 1963, cançó escrita per la que seria la seva dona i el segon enamor, la John Carter i el Merle Kilgore.
Però aquí queda travessada per la veu granulada i mig burleta del Bob Dylan. Tot queda recollit al disc oficial de la pel·lícula, aquesta Feeling Minnesota.
El que fa especial aquesta versió, i que justifica que la posem al Martíqui aquest vespre amb orgull, és que en Nile Rodgers hi està implicadíssim. No només hi toca la guitarra elèctrica i la barítona, sinó que és el productor complet del tema. Sí, sona estrany, però és així. Nile Rodgers produint Bob Dylan.
El món és millor quan deixa aquestes sorpreses a mig camí del country, el soul i el funk. Els crèdits hi trobem un Dream Team, un altre cop un vell amic amb Bernard Edwards al baix, l'Homar Hakim a la bateria, en Richard Heaton a les teclats i Night Rogers produint i en mesclant juntament amb en Larry Alexander. Aquesta combinació tan improbable funciona...
perquè cadascú aporta el seu ADN. Andy l'encanta amb aquella fragilitat desconcertant que fa pensar que caurà en qualsevol moment, però no cau. I Rogers li posa un ritme terrenal, una estructura sòlida, uns acords nets que fan respirar el tema.
És com si agaféssim una cançó mítica, li retireixin el Bernice Country i la convertissin en una mena de blues trist i elegant perfecte per una pel·lícula de passions fosques i embolics criminals com Feeling Minnesota. En Bob Dylan i el Knight Rogers junts són pura alquímia, un poeta que es crema i un productor que sap com ferro brilla just abans del fogonassó final.
Bona nit.
Fins demà!
Ara anem amb una d'aquestes històries que ens agraden al vertic i d'aquestes que barregen l'esperpent, el safareig i la conya. Resulta que a finals dels anys 90 li encarreguen a Night Rogers participar en la producció d'un single per una cantant de pop espanyola. Bé, la senyora en qüestió era la Marta Sánchez. Potser el sector de jovent de la casa no la coneix, però el cas és que la seva discogràfica buscava fer una aposta més internacional i van posar-hi quartos.
El single en qüestió era una cançoneta anomenada Moja mi corazón, era l'any 1997. I es va fer famosa també o sobretot per comptar amb ni més només que amb Slash fent una col·laboració.
En realitat, no era res de gaire estrany. L'eslaix era a un moment en què li flipaven els focus i el famoser. Es va dedicar a posar la seva guitarra a fer solos per cançonetes d'artistes diversos, cada qual més ridícul que l'anterior. Sí que és veritat, i ho recordo perfectament, que la parròquia de fans espanyols de Guns N'Roses es va escandalitzar particularment. Però hi ha gaire més a dir. Tot plegat, sembla un tema pac i uniari.
tant per Night Rogers com per la Slash, però ja, allà hi eren tots dos. La qüestió de l'assumpte és com ho tracta la Slash a la seva autobiografia publicada l'any 2007. Perquè sí, en dedica unes línies. Tal com ho diu ell, pel que es veu, Night Rogers es va encapritzar de la Marta Sánchez. I aleshores ell li va trucar, com a amic seu, perquè hi posés la guitarra al single, com per impressionar-la.
La Slash diu que la Marta Sánchez era considerada, i cito, la Madonna espanyola. I això, tot i la bajanada que sembla avui mateix, 30 anys més tard, és cert, se'n deia. Tot i que, òbviament, el burrisol del malic de la Madonna té més talent que la Marta Sánchez. Bé, i continua la Slash dient que en Nai Rogers fonamentalment el que volia era follar-se la Marta Sánchez i que ell es va limitar a fer un favor a un amic.
Fins i tot van arribar a viatjar a Madrid per fer la promo o alguna cosa així, i la Slash, a la seva autobiografia, insisteixo, relata una nit de festa amb el Neil Rogers i la Marta Sánchez. El que no sabem és si el Neil va aconseguir el seu objectiu, però aquesta és una altra història, i com m'imagino que estic frisant per escoltar el single Mohamed Corazón, bé, aquí el teniu.
Fins demà!
Fins demà!
Bé, el Knight Rogers va superar un càncer molt agressiu en la periódia del 2010-2013. I sortidament encara passaria per més processos cancerígens els darrers anys, però després d'aquella primera experiència, si hi ha un moment en què el Knight Rogers ressuscita davant d'una nova generació, com si fos un nau fènix funky amb guitarra blanca, és a la seva participació al hit Get Lucky, de Daft Punk.
És l'any 2013. Els dos robots publiquen Random Access Memories i el món, literalment el món, recorda que el ritme és un ésser viu que respira, que té cames i que pot ballar fins que surti al sol. La història ve de lluny. Els Daft Punk coneixen Rogers ja el 1997 amb una festa de presentació del seu disc Homework.
I d'allà, doncs, en surt una amistat entre el duo francès i el Knight Rogers, que trigarà més d'una dècada a concretar-se en música. Els francesos sempre havien tingut Chic com una influència directa, fins i tot dedicant l'àlbum a Bernard Edwards en un detall bastant emocionant.
Però és durant la gravació del disc Random Access Memories que l'oportunitat, doncs, apareix, els astres s'alineen i poden convidar Night Rogers als estudis Electric Lady, també uns altres estudis clàssiquíssims de Nova York, on Cheek mateix havia gravat anys enrere amb una mena de cercle cósmic del destí.
Quan el Knight Rogers entra a l'estudi, el Thomas Bangalte, de Daft Punk, o el 50% de Daft Punk, li fa una petició molt concreta. Porta, sisplau, la guitarra de Plexiglas. Aquella era una guitarra mítica que feia servir el Knight Rogers, feta de Plexiglas transparent, era molt cridanera. Bé, aquella bestia transparent era, segons ell, l'única capaç
d'imitar la seva llestandaria hitmaker. I amb aquella guitarra, el Knight Rogers traça les línies d'aquest lucky, aquell riff lineal, net i absolutament imparable, que ara mateix ja sona a casaments, a barça, discoteques, a supermercats, a tot arreu. La cançó és un èxit planetari, número 1 a tot el món, 5 setmanes al capdamunt de les llistes Billboard, un fenomen global i un ball obligatori.
Els crítics l'adoran i el món s'omple de reproduccions, també és que s'hi eufòria. És una mena de ressurrecció pública d'Anai Roig, és un tio que ho havia estat tot als anys 80, que deu-n'hi-do s'hi havia fet feina als anys 90, però que havia quedat una miqueta darrere de les càmeres, darrere dels focus, i amb un tema com el Get Laguí torna a estar-hi a la primera línia.
Albert Tiki, Get Lucky, és un d'aquests temes que posa d'acord a totes les generacions. És en Nile Rogers entrant a través de la porta gran del segle XXI, demostrant que el ritme no es jubila mai i que quan els robots truquen, els humans ballen.
Like the legend of the phoenix All ends with beginnings What keeps the planet spinning The force from the beginning Love We've come too far to give up
Fins demà!
Fins demà!
I amb les bones vibracions que sempre ens porten els Daft Punk, uns Daft Punk aleshores inspiradíssims, marxem, ens anem. Hem repassat la vida i miracles d'un senyor que ja ho veieu. Ho ha estat tot a la música pop dels darrers 40 anys. Poca broma amb l'amic Nile Rodgers. Si voleu saber la resposta a aquestes i altres preguntes esgarrifoses, tornarem la setmana que ve a la mateixa batòria i pel mateix bat canal.
I com sempre, com sempre dic, un plaer passa una altra tarda i vendes amb tots vosaltres. Recordeu que aquest programa es pot recuperar a la pàgina web de Ràdio Mollet i a la plataforma de podcast iVox. Us eixo el link a les xarxes socials del Vertiki, tot i que també podeu simplement buscar a l'iVox Vertiki i també ho trobareu.
En fi, ara sí, arriba l'hora de baixar la parcial i tancar el vertiquí. Salutacions, d'aquí us parla Carlos Molina i del Sergio Guardenyo, que està aquí tocant botons al control tècnic i, sobretot, que passeu un gran cap de setmana.
Núvol de fum, un programa de música àmbit i electrònica minimalista amb Jaume Montsana. Divertis a les 11 de la nit i repetició dissabte a la mateixa hora a Ràdio Unió.
Esteu escoltant Ràdio Mollet.