Moltes gràcies per escoltar.
Així que, com m'acostuma a dir, poseu-vos còmodes, demaneu el còctel que més us agradi i disposeu-vos a gaudir d'una estona amb la música i les històries que l'envolten. Benvinguts a aquest bar que només obre els divendres de set a vuit del vespre, mentre que la resta de la setmana és tancat per descansar personal.
Avui és divendres 16 de gener de 2026, programa número 16 de la tercera temporada de Vertic, i avui anem amb un episodi, amb un episodi molt especial per a mi. Sé que no sóc molt original, segur que ho vau sentir amb escreix ara fa uns dies, però és que el 10 de gener, és a dir, dissabte passat, va fer una dècada que va morir David Bowie, 10 anys ja.
Tots ho vam saber el matí del dia 11 de gener, era un dilluns de 2016, i a tots ens va enxampar per sorpresa. En Beuí estava malalt i portava any i mig afectat per un càncer que al final el va matar. Per això no ho sabia gairebé ningú.
I no només això, sinó que dos dies abans, 8 de gener, dia del seu aniversari, en feia 69 anys, ell acabava de publicar nou disc. Evidentment, el xoc va ser gran.
I aquest vespre, doncs, recordarem David Bowie. Però no us penseu, no us penseu, no pretenc fer un monogràfic exhaustiu sobre la seva vida i obra. No. Avui em permetreu que em posi davant i farem un viatge per les cançons que, d'una manera o una altra, van marcar moments de la meva vida. No espereu una cronologia o un repàs exhaustiu a la seva obra. Avui no. Comencem. Vas a tomar algo, chico.
Bé, doncs ja ho tenim, pilot vermell, i comencem viatge a començar. Aquest viatge personal per la música de David Bowie al final.
Us ho dic, dilluns 11 de gener, el dilluns 11 de gener de 2016, a primera hora del matí jo era a casa, estava preparant-me per anar a la feina i preparant els meus dos fills per portar-los a l'escola Bressol, i tenia la ràdio posada. Anava escoltant el Monarracú i en Jordi Basté deia que havien aparegut missatges a les xarxes socials anunciant la mort d'en Bowie. Però fixeu-vos si ningú no era el corrent de la situació.
que el primer que es va dir és que potser semblava com si li haguessin hackejat les xarxes socials i estiguessin fent algun tipus de broma macabra. Però després d'uns minuts de desconcert va arribar un missatge del propi fill de David Bowie, el director de cinema en Duncan Jones, qui amb un missatge de Twitter deia «Sento dir, i molt trist, que és veritat, que seré desconnectat d'una temporada». Així que sí, era de veritat.
De seguida, la informació començava a sortir a la llum. En Bowie havia traspassat a causa d'un càncer de fetge que li havien detectat un any i mig abans. Però ell va anar treballant fins al final, fins que ja anava a poder més, i que gairebé ningú, i definitivament ningú a l'escena pública, en sabia res de tot plegat.
Bé, el 20 de novembre de 2015 es publicava un primer single del que seria nou disc del cantant, i el 17 de desembre un segon single de títol Lazarus, on semblava anunciar que al final era a prop. Cantava frases com «Mira aquí dalt, sóc al cel», o també deia «Seré lliure». I sobretot venia acompanyat amb un videoclip
on ell apareixia amb el rostre envanat i amb uns botons de penir els ulls, com si fossin aquestes monedes que es posaven a l'antiguitat amb els ulls dels morts. I ell apareixia d'aquesta manera, també amb una mena de llit d'hospital. Tots semblant de senyals, potser ho eren, potser no.
però definitivament ningú no ho vam saber veure. I el dia que feia 69 anys, el 8 de gener, que també era el dia de naixement de l'Elvis Presley, sortia a la llum el que seria el seu darrer disc, Blackstar. Bé, aturem-nos ara a escoltar, doncs, diria que la bellesa inquietant d'aquest segon single de Blackstar, aquesta premonitòria Lazarus.
Look up here, I'm in heaven I've got scars that can't be seen I've got drama that can't be stolen Everybody knows me now
Fins demà!
Publicada pocs dies abans de Sucumiat, com ja hem dit, aquesta Lazarus s'ha convertit en una lectura central de Blackstar. El títol, evidentment, Invoca la resurrecció bíblica de Yadzer.
Però on va avui no promet pas miracles. Des del primer vers que canta aquest famós Look up here, I'm in heaven, convida l'oient a mirar amunt mentre ell mateix mira endins. Musicalment, la cançó respira amb un baix sostingut que va marcar en el pols. La bateria entra i surt amb discreció i el saxo va serpentejant amb un timbre que oscil·la entre el que seria la ment i la consolació.
Bé, en David Bowie va forjar una aliança amb una banda que procedia de l'escena jazz de Nova York. Torna a produir en Tony Visconti, que hi ha treballat... Bé, va tornar a treballar amb en Bowie en tots els seus discos del segle XXI, però ell era un col·laborador històric de David Bowie. De fet, no feia tant que s'havia publicat l'anterior disc del cantant, però...
ja podem advertir una sonoritat més a prop del jazz i de l'art rock que no pas el seu anterior treball. Mai no sabrem, esclar, si aquesta seria una altra de les seves mutacions, de les mutacions musicals que històricament sempre va presentar en Bowie.
Com a cançó, l'Àsarus és un punt d'enllaç. Mira cap enrere, cap a les metamorfosi clàssiques, el Jiggy, el King White Duke, i a l'ona mira endavant, cap a un territori on personatge i persona es fonen. Això ja és més comú amb els discos de David Bowie, d'ençà que ja va entrar al nou segle i d'ençà que hi va fer 50 anys...
ja se separa una miqueta més del personatge i es mostra més introspectiu, diguem-ne. Jo no vaig trigar a comprar-me aquest disc, aquest Blackstar. Bé, jo i milers de persones, Blackstar va prendre un prop de 150.000 còpies durant la primera setmana al Regne Unit i més de 180.000 als Estats Units.
De fet, pocs dies després del llançament, Amazon va esgotar totes les existències del disc, tant en forma CD com en vinil. L'any 2016 ja en feia uns quants que jo m'havia convertit en fan de Bowie, però no sempre havia estat així. Ja anirem parlant. Evidentment que tot just va morir i es va convertir en una imatge, en una espècie de quadre de pop art.
Passa sempre, des de Ramons fins a Michael Jackson on Irvana, de sobte la imatge clàssica, amb el maquillatge del raig a la cara, la imatge del disc Aladdin Sane des de la 1973, era a tot arreu, a tot tipus de marchandatge. Qualsevol que conegui només una miqueta de la carrera de Bowie sap que allò va ser una etapa molt curta, en total, de la seva trajectòria, però quina imatge més potent.
Tornant a 2016, voldria tancar aquest blog amb el tema I can't give everything away. Segurament la meva cançó favorita del disc va ser col·locada al final de Blackstar i aquesta cançó fa l'efecte d'un adeu lluminós. El to és sorprenentment radiant si el comparem amb l'obscuritat d'altres peces de l'LP. La melodia s'obre com una finestra i el solo d'armònica
Fins i tot aboca l'era de Berlín, com si Bowie connectés els últims compassos de la seva carrera amb un període d'experimentació i renaixement artístic. Bé, aquesta podria ser una palla mental. El títol, I can't give everything away, no puc donar-ho tot. Funciona a diversos nivells. D'una banda, suggereix que l'artista reserva una part de misteri. D'altra banda, és un acte d'amor. Allò que sí que dona és suficient per tancar el cercle.
Un dels meus primers records de David Bowie és veure el videoclip de Aixes to Aixes a la tele. Fins i tot la pròpia cançó que tenia aquella intro i aquell pont tan particular, que sent un nen, doncs ens semblava curiosíssima. Segurament també el record ve associat.
el fet que ell apareixia, David Bowie apareixia amb el videoclip en qüestió, amb el vestit i el maquillatge clàssic del Pallasso Trist. Ja sabeu, doncs de blanc. I, bueno, doncs aquest senyor que apareixia en un programa de grans cantant amb el maquillatge blanc i disfressat de pallasso, doncs en cridava l'atenció. El que m'estrany és que el tema Aches to Aches...
Es va publicar el 1980, jo no tindria ni un any. Per tant, entenc que els meus records han de ser de passis posteriors a la televisió espanyola de principis dels 80. Bé, aquesta Aixes to Aixes és una de les peces més emblemàtiques de David Bowie, és una de les clàssiques, ja us dic, publicada l'any 1980 dins el disc Scary Monsters and Super Creeps. Generalment la coneixem tothom com Scary Monsters.
Aquest àlbum és considerat un punt d'inflexió a la seva carrera després d'una dècada. Ben marcada per l'experimentació, també pels excessos.
En David Bowie volia recuperar el control i redefinir-se per entrar als anys 80. Ell venia de la famosa etapa de Berlín, una de les més fascinants i creatives de la seva carrera. Aquesta va tenir lloc entre l'any 1976 i el 1979, quan en Bowie decideix fugir.
de l'ambient de Los Angeles, i buscar una vida més discreta i segurament més saludable.
I aleshores marxa a Europa. Durant aquesta etapa, en Bowie col·labora estretament amb en Brian Eno. I bé, és no només 6-2, hi havia altres col·laboradors com Nicky Pop, com el Carlos Salomar, etcètera, però bé, es creen la famosa trilogia de discos Trilogia de Berlín, que està composta pels LPs Low de 1977,
Heroes, també de 1977, i Lodger, de 1979. Aquests discos són experimentals, amb influències de la música electrònica alemanya, el cold rock i l'àmbient. Però el 1980, David Bowie presenta el disc Scary Monsters and Supercrips, on encara manté certa complexitat, però torna a estructures més convencionals.
una guitarra molt bàsica, sintetitzadors, però amb un so, diguem-ne que més brillant, més directe, és art rock, però tornant amb un to més poc.
Respecte a Ashes to Ashes, la cançó reprèn el personatge del Major Tom, aquell personatge que en avui havia creat el tema Space Oddity de 1969. Però aquí el presenta com una figura decadent, atrapada en l'addicció i en la desorientació. Aquesta imatge reflecteix també...
El moment personal d'en Bowie venia d'anys turbulents, amb problemes de drogues i una vida caòtica a Los Angeles, i tot just començava a estabilitzar-se. Amb una mica de balabava, amb versos com... O bé, també, quan deia allò de...
Bé, musicalment, Aches to Aches és una obra flipant. La cançó té una estructura poc convencional per a un single pop, alternar seccions en canvis de tonalitat i progressions harmòniques que creen aquesta sensació en estabilitat. En definitiva, Aches to Aches és molt més que un single, és a Bowie reinventant-se una vegada més.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, en cap cas vull dir que m'interessés la música de Bowie ni sent una criatura, escolta, ni tampoc durant l'adolescència, quan vaig començar a escoltar música actual i també pretèrica.
Passa que en David Bowie, bé, jo sabia que era un músic que venia dels 60 i dels 70, com podien ser, jo què sé, els Tours o els Deep Purple. Però alhora, en Bowie no vivia la vida del músic dels 60 i dels 70, que durant els 80 i cap endavant s'acomodava amb tot. Bé, doncs caien en una certa continuïtat estilística, en el millor dels casos, potser en el record nostàlgic el pitjor.
En Bowie no era com els Rolling Stones. I a aquestes alçades ja ens coneixem. No em sentireu dir, doncs, redolent dels Rolling Stones. Tampoc de la seva trajectòria als 90. Però en Bowie era una altra cosa. Ell sempre s'havia avantat de ser el més modern de la classe.
De fet, el 1990 va fer una gira que va anomenar Sound & Vision Tour en la que va jubilar els seus hits clàssics. Durant la Sound & Vision Tour es va proposar fer un adeu definitiu a gran part del seu repertori clàssic. Va anunciar que seria l'última vegada que tocaria aquelles cançons amb l'objectiu de renovar-se i explorar nous camins musicals.
El repertori d'aquella gira es va basar en els grans èxits. Molts fins i tot triats a revés d'enquestes, a radios locals, i va incloure temes com Space Oddity, com Heroes, com Changes, com Rebel Rebel. Bé, en Bowie volia posar a dormir entre 30 i 40 cançons al seu catàleg antic i no tornar a utilitzar-les per no tornar a repetir el mateix sempre.
Tot i l'anunci, en David Bowie va acabar, ja ens ho podem imaginar, reintroduint cançons dels 70 en tours posteriors. Però diguem-ne que va fer el contrari que els Rolling Stones, ells que basaven el 80-90% dels seus concerts a cançons antigues, reservant dos altres temes del disc que presentaven,
Doncs en Bowie feia exactament el contrari. Així, la retirada va resultar més un gest artístic i simbòlic que no pas una desvinculació total. Bowie volia sacsejar la seva rutina creativa, no renunciar per sempre als seus orígens. I, de fet, amb l'arribada del nou mil·leni va reconciliar-se en tot allò.
El cas és que en David Bowie, que jo ho vaig conèixer, parlo de principis ara, de principis dels 90, i no m'hi poso en el seu paper, a la pel·lícula Dins el laberint, parlant de música, bé, jo recordo el llançament del seu disc Black Tie White Noise, l'any 93, on ja s'hi ficava una mica el house i tornava amb l'electrònica,
I sobretot recordo els seus treballs posteriors, Outside, de 1995, i Earthling, de 1997, on es ficava de ple, a l'electrònica, amb tocs industrials i el drama en bas. No diria que m'agradava. Sí, era una figura reverenciada, però el seu estil no connectava amb els meus gustos, que es movien al roc dels 90 fonamentalment. Curiosament,
i bé, quan dic això parlo del David Bowie d'aquella època però bé, curiosament sí que va publicar el 1995 un hit que em va agradar i em va agradar i molt bé, tot plegat en matisos parlo del tema Hello Space Boy Hello Space Boy és un tall del disc Outside des del 1995 és una peça que reflecteix la faceta més experimental i fosca del Bowie dels 90
L'original és un tema amb una base rítmica d'electrònica industrial, de guitarres distorsionades, de sintetitzadors, que generen com una mena d'atmosfera caòtica. La cançó juga amb la idea de desconnexió, d'alienació, amb una lletra fragmentada que evoca viatges especials connectant amb el personatge de Major Tom, un altre cop el Major Tom.
Però la versió que jo vaig conèixer, i la que m'agradava de veritat, va ser una remescla que va fer-se a càrrec dels Peugeot Boys. La remescla dels Peugeot Boys, aquest Halo Space Boy, que va ser de l'any 1996, transforma, jo diria que completament aquesta sensació més avian agobiat, angoixant, del tema original...
i converteixen la cançó en un himne electrònic, fins i tot ballable, amb aires haus, línies de sintetitzadors brillants, i una estructura més clara i repetitiva que li dona, doncs això, un aspecte gairebé festiu. Els Pet Shop Boys, a més, afegeixen fragments vocals adicionals i jugant amb la repetició, convertint la cançó en una celebració del caos, més que no pas en una reflexió fosca.
Aquesta versió, de fet, va tenir molt més èxit comercial que l'original, va arribar ben amunt a les legistes, i Bowie va incorporar-la en directe amb el nou arranjament, demostrant la seva capacitat d'adaptar-se a l'escena d'ans dels anys 90. En definitiva, Halo Space Boy és un exemple de com Bowie no ens podia reinventar-se constantment passant d'un art rock industrial a un hit electrònic sense perdre la seva essència provocadora.
It's confusing these lines.
No seria fins a final dels 90, quasi començant al segle XXI, que jo no vaig entrar a la carrera estilística de David Bowie. Jo era a la universitat. Era una etapa d'anar descobrint molta música pretèria. Tenia un amic de classe amb qui compartia gustos i que ell també explorava els clàssics del rock.
I a més, hi tenia una col·lecció de discos força impressionant. Va ser ell precisament qui em va deixar per primer cop el que seria el disc més mític de David Bowie, aquest de The Rise and Fall of Seek Stardust and the Spiders from Mars. És curiós, és curiós que encara avui, 10 anys més tard de l'amor de la cantant, i quan en fa més de mig segle, més de mig segle que té la P, encara el primer que se'n diu de Bowie és que va ser un dels representants del gran rock.
Bé, doncs us diré que aquesta etapa de glam rock només va durar 3 anys, només 3, entre 1972 i 1975, i amb certes variacions. No seré jo qui us posi a renegar d'aquesta etapa, al contrari, a mi em flipa, però també en sobte que un període de temps tan breu fos tan influent. Alhora hi ha una certa creença que aquest disc va ser el primer,
i a David Bowie. I la realitat no podia ser més diferent. David Bowie va començar a la música a mitjans dels anys 60, sota el seu nom real, el de David Jones. Tot i que no va triar que canviar-se'l, donat que en aquella època ja hi havia un David Bowie famosíssim. Un David Bowie famosíssim a molt de la música, que era el membre del grup The Monkeys. Hi ha dues teories de per què va triar el cognom artístic de Bowie.
Una punta al ganivet Bowie, que tots hem vist en aquell programa mític que era Forja de Fuego. Tots recordarem que, permeteu-me l'incís, qui ens anava a dir que miraríem un programa de tele sobre senyors que feien ganivets amb una forja? La segona teoria és diferent. A punta haver triat el nom l'altropatista de jazz en Lester Bowie.
però sembla que aquesta teoria és menys real i que tot ve per un puto ganivet. En fi, Cam Bowie va començar com un mot dels 60 a Londres i va arribar a enregistrar un primer disc amb aquest estil que es movia entre el pop britànic i una incipient psicodèlia. Eren els anys al Swing in London i malgrat tenir alguna coseta interessant era extremadament lluny del que seria el seu moment més àlgid.
Aquest disdebut, titulat senzillament David Bowie, va sorgir a la llum el 1967. Encara, ell encara aniria fent més bandades estilístiques, movent-se de la psicodèlia, el folc, cada cop afiançant més el seu estil propi, amb un pelotasso que va tenir com a Space Oddity el 1969, que sorprenentment no va ser l'inici del seu camí per l'estrallat, però bé.
I a poc a poc va anar apropant-se al rock de guitarras i al glam, amb el seu amor per la moda i la seva tendència a trencar límits amb el maquillatge i l'estilisme i la seva famosa ambigüitat. Tot allò fins a portar-lo al mencionat Siguis Tardest. Però ja us dic, quan Siguis Tardest va ser publicat. En Bowie ja portava quatre discos a la seva carrera i una carrera de quasi deu anys.
Ja em van parlar una mica en un dels episodis dedicats als biopics musicals aquí al Vertiki de Radio Mollet, però qui n'estic interessat en aquell període que miri la pel·lícula Velvet Goldmine. Bé, quan jo vaig descobrir el Ziggy Stardust, quan aquell amic me'l va deixar, i pel després me'l vaig comprar, honestament tot el rotllo de l'ambigüitat sexual, del maquillatge, de la roba, no em va impressionar gaire.
probablement el 1972 era trencador. El 1998 ja n'havíem vist de tot, el món del pop, i no em va, ja us dic, no em va causar aquell impacte. Em va agradar el que sonava, però no va representar per mi cap mena de guia de la llibertat estilística i sexual. Bé, ara nosaltres posarem el tema Siggy Stordest, que és la carta de presentació del Macias del Roc Vingut de l'Espai, tota una palla mental que donava...
amb aquest àlbum una història. La guitarra d'en Mick Ronson, un músic fonamental que sovint queda oblidat, en aquest tema dibuixa un riff que jo diria que ha passat a la biblioteca essencial del rock. La cançó narra l'ascens i caiguda d'un ídol que devora però també és devorat pel seu públic.
És una metàfora de la fama i de la relació sadomasoquista entre l'artista i les expectatives. Musicalment, el tema equilibria contundència i melodia i té també una estructura clàssica que l'ha fet perdurable. Tot el disc és excepcional, per això li tinc molt de carinyo amb aquesta cançó, amb aquest Sigues Tardust.
Després, jo continuaria explorant l'etapa més glam de Bowie, amb Aladdin Sane, amb Diamond Dogs, i després, doncs, ja arribaria a l'etapa de Berlín, per acabar, a poc a poc, ficant-me a les diferents encarnacions al cantant. Si bé, doncs això, el Bowie que jo vaig descobrir i admirar primer de tot va ser el Bowie Glam Rock. Glam Rock
Fins demà!
Bona nit.
L'any 1999 va produir-se un event que va arribar al moment adequat. En David Bowie va tenir una nova encarnació, obrint una etapa que els biògrafs i estudiosos en la seva obra qualifiquen de neoclassicisme. Ell abandonava la seva etapa de música electrònica, de drama en bas, d'electrònica industrial...
i tornava a les bases fundacionals, a un so més directe i més a prop del pop-rock. A matisos, esclar, que en Bowie re no és blanc o negre. Tot això es materialitzava amb la publicació del disc Hours, el 1999. I jo sí que em va arribar el moment adequat perquè, com us he comentat, jo acabava de descobrir la música de Bowie, del Bowie del 70.
I de sobte el tio publica un disc on, d'alguna manera, s'apropava amb aquella primera meitat dels 70.
Doncs, bueno, Awards, ja ho dic, apareix en un moment en què Bowie ja no sent l'urgència de seguir modes. Està reconciliant-se amb la seva pròpia història i comença a mirar més cap endins i cap al futur tecnològic. És, en molts sentits, un disc de retorn, de retorn a la cançó, al format clàssic, també a l'escriptura més introspectiva.
Un element clau és que Bowie mira enrere, però sense caure en l'autoimitació. Hi ha ecos del Bowie dels 70. No, però no intenta sonar jove. Accepta la seva edat i escriu des d'aquí. De fet, Hours podria entendre's com el primer disc on Bowie parla clarament des de la maduresa, sense disfresses conceptuals exagerades.
La intrahistòria del disc neix a un projecte que va fer junt amb en Reeves Gabriels, un amic de David Bowie, amb el que ell van fer plegats els discurs de Teen Machine. Els dos discurs de Teen Machine, una banda, sovint podem dir que són discurs de David Bowie, tot i que realment hauria de ser d'una banda, que es van publicar dos, un al 89 i un altre al 1991.
Bé, aquest projecte amb en Reeves Gabriels tractava de fer la música per un videojoc, un videojoc Omicron, un videojoc que va sortir per PC, també per PlayStation, però la cosa se'ls va anar de les mans i van concloure que tenien material per a un nou disc, un nou disc com il fó, de David Bowie.
la qual cosa no ha de ser paradoxal. La banda sonora d'un videojoc no sembla l'entorn òptim per fer un conjunt de temes introspectius i més enfocats al pop més orgànic, més que no pas a l'electrònica. La portada del disc, la portada d'aquest Hours, em sembla particularment interessant. Apareix la figura del David Bowie actual.
o actual, quan va sortir, el 1999. Ell, amb un look amb els cabells llargs, que porta amb braços, amb un David Bowie, amb el seu look dels 90, amb els cabells curts i de punxa, exhaust, potser mort, composant una estampa que recorda a la pietà de Micràngel, on en Bowie actual seria la mare de Déu i en Bowie anterior seria el seu fill difunt.
D'una manera poc subtil, doncs ens mostra el canvi d'aquesta nova bandada estilística que, de fet, marcaria els anys posteriors. El disc, aquest Towers en general, no diria que és un gran disc. De fet, va rebre crítiques per ser massa uniforme, poc arriscat i, en general, una mica massa tranquil.
que jo li tingui carinyo al disc i que obri una etapa interessant en la música de Bowie no treu que pugui reconèixer que segurament no és un treball molt inspirat de fet discos posteriors com Hidden a 2002 i Reality a 2003 eren més inspirats i si mirem les càssiques llistes d'ordenar els discos de David Bowie de millor o pitjor doncs aquest Howard acostuma a sortir bastant malparat en qualsevol dels casos
Va ser una època en què en David Bowie va reaprendre els concerts menys complexos a l'hora de recuperar els clàssics antics. Sí, aquells que Déu Aig enrere havia deixat a priori enterrats i els havia deixat en guaret. I durant uns anys tots els faràvem que toqués a casa nostra. I al festival Primavera Sound li va anar al darrere, any rere any, infructuosament.
Mai no vaig poder veure en Bowie en directe. De fet, David Bowie va deixar de fer concerts definitivament l'any 2004 a causa dels problemes d'acord que va patir durant la gira iRealityTour. El 2004 va passar que amb un concert a Alemanya es va trobar malament i quatre dies després era operat d'urgència per una artèria coronària bloquejada. A partir d'aquí es van cancel·lar totes les dates restants de la gira
I bé, vam veure, doncs, res i curt, no va tornar mai més a fer gires ni concerts complets. De fet, després del disc Reality, de 2003, va haver-hi un silenci que no es va trencar fins a 10 anys més tard amb el disc The Next Hour, a 2013. I jo vaig ser dels innocents que va pensar que potser sí que potser amb aquest retorn de 2013, amb aquest retorn d'un senyor a qui tots donaven per jubilat, seria el moment que toqués a Barcelona.
No va passar. Tornant a 1999 i al disc d'aquell any, a Hours, voldria parlar del primer que vaig sentir del disc. A finals dels 90, en Bowie, Bowie estava molt flipat, va ser un dels pioners en utilitzar internet, evidentment pioners a nivell de persona pública, persona popular, però a ell li interessava molt i a ell li agradava experimentar amb la interacció digital amb els fans.
Per una cançó, What's Really Happening, ell organitza un concurs en línia per completar la lletra i el guanyador, un tal Alex Grant, escriu textos que en veu i interpreta i integra com si fossin, diguem-ne que miralls d'una generació que entra al nou mil·leni amb escepticisme però amb curiositat.
Musicalment, la cançó és molt més clàssica que els experiments industrials del disc anterior, The Dirtling, les guitarres molt més netes, una melodia accessible, una pulsació de pop-rock que respira. Aquest tema, aquest What's Really Happening, mai no va ser single del disc Hours, però segurament aquesta anècdota va fer que la posessin a Radio 3 i, bé, a mi em sembla una de les millors cançons del disc,
I una de les que més m'agrada en el repertori de Bowie, malgrat que, fet i fet, poca gent coincideix amb aquesta apreciació.
Fins demà!
Abans parlava que mai no vaig poder veure David Bowie en directe. Deixeu-me que us explico una cosa, ja que aquest vespre anem amb un viatge personal, per la trajectòria del cantant. Sí, m'havia promès a mi mateix que ja n'hi havia prou de batalletes als 90 i d'explicar les meves misèries, però bé...
Aquesta història arrenca l'estiu del 1997. Aleshores, ja us ho he dit, jo no era fan de Bowie. No coneixia la seva música més enllà d'algun single o sobretot algun videoclip que passessin a los 40 de Canal+. Sabies, esclar, que es tractava d'una figura històrica que era reverenciat per molts dels que protagonitzaven la música que aleshores era actual i que resultava bàsicament l'única que això consumia.
Podem parlar de Trent Reznor, dels Nine Inch Nails, podem parlar dels Passivo, que els hi feia de teloners, i esclar, el CD hi havia sempre posat el celebradíssim The Man Who Sold The World, que en Nirvana havien versionat amb el seu Unplugged. Però la realitat és que no havia escoltat cap dels seus discos, i per mi era principalment el raret que apareixia a la pel·lícula dins el laberint.
D'aquella època m'agradaven, bé, alguns dels seus singles, ja ho hem parlat, com els remix que van fer els Pet Shop Boys a Hello Space Boys, a Hello Space Boy, que hem sentit abans, o com Strangers When We Meet, on això demostrava una certa estima per la música electrònica. Però no, jo no havia escoltat mai, almenys de manera conscient, temes com Life on Mars o Heroes.
Aquell estiu del 97 jo havia acabat l'institut i al cap d'uns mesos entraria a la universitat i tot semblava canviant. Durant el mes de juliol i per uns quants dies me'n vaig anar amb el meu cosí, a la meva mateixa edat, a Madrid. Ens allotjaven a casa del meu oncle, que era el clàssic bohemi, el clàssic bohemi homosexual que tota la família ha de tenir...
de professió era ballarí, no us dic més. Amb el meu oncle i la seva colla d'amics, que n'hi havia algun de ben especial, doncs això, es menjava com venia de gust, es fumava quan tocava, sonava música i es vivia en un pis en ple barri de Lavapiés, que en aquell moment, bé, em semblava que no estava tan fet pols. Potser ja ho estava, però jo ni me n'adonava o no ho volia veure.
El 15 de juliol del 1997, estaven allà, el meu oncle ens va preguntar al meu cosí i a mi què que ens venia de gust fer aquella nit. Ens va comentar que un amic seu aniria a un concert a David Bowie i que havia proposat d'anar-hi. I, sorprenentment, lamentablement, li vam dir que no, que preferíem anar a prendre una copa i veure què passava. És a dir, m'oferien anar a veure Bowie i ho vaig refusar.
No us podeu imaginar la quantitat de vegades que, amb els pas dels anys, he recordat aquella proposta. Em consolo pensant que aquell concert probablement m'hauria decebut amb un Bowie molt ficat amb el drama en bas, amb el trip-hop, amb l'electrònica. I que a més, en Bowie va punxar de manera inesperada a la capital espanyola, on de fet va traslladar l'esaveniment amb un recinte molt més petit.
va omplir la sala Aqualung, però perquè només havien venut unes 3.000 entrades. En aquella gira, en David Bowie presentava el disc Earthling. Quan Bowie publica Earthling l'any 1997, ell té 50 anys,
I ve d'una dècada marcada pel risc i l'experimentació. Earthling és un disc ràpid, directe, molt físic, en el que ell decideix submergir-se, ficar-se de ple en l'electrònica, el tipus d'electrònica que es feia a les cies britàniques en aquell moment, de basses molt dures, el rap en bass, el jungle, amb l'energia de la música de clubs.
En David Bowie no ho fa ni amb distància ni amb ironia, amb una implicació real, gairebé visceral. Aquest Earthling és un disc curt, tens, sense moments de descans, amb bases accelerades, guitarres agressives, una veu que transmet urgència. No hi ha gens de nostàlgia, no hi ha mirada enrere, és un disc completament ancorat al present. El millor exemple de tot això és Little Wonder, el single de presentació.
Desa primer segon deixa clar que abouí no te busca ni agradar ni sadouí.
La cançó és abrupta, és fragmentada, està construïda a partir de ritmes de drum and bass i de guitarres que fan conviure entre el rock i l'electrònica. No és música de club convencional, però tampoc és rock clàssic. És Bowie ocupant un espai potser incòmode, però propi. És probablement el seu disc més físic dels 90 i també l'últim en què s'abrassa de manera tan radical el so del moment.
Després vindria Hours, més reposat, més prospectiu, ja ho hem vist. Però aquí encara en Bogu s'arrisca, s'exposa. Igual el resultat no és fantàstic, però el tio competeix amb el present i això, als 50 anys, no ho feia gairebé ningú. Just thinking where the fans shaking them Darkly morning, dark grumpy nights
Fins demà!
Bona nit.
Som ja a la recta final, la cosa se'ns acaba i anem a baixar revolucions i a tornar al passat de Bowie. A part de Ziggy Stardust, una altra de les primeres cançons que vaig conèixer de David Bowie va ser Space Oddity, que precisament el meu amic de la universitat, que em va ensenyar els discurs de Bowie pel primer cop, la va incloure en una caseta recopilatòria que em va gravar.
Jo pensava que aquesta Space Oddity era del mateix període temporal i estilístic que el sigui Stardust, però més per on no era així. Quan David Bowie publica Space Oddity, any 1969, encara no és el David Bowie tal com el coneixem o coneixeríem. Ell ve d'un primer disc discret i continua sent un artista que cerca la seva identitat pròpia. Però aquella cançó ho canvia tot.
coincidint gairebé de manera simbòlica amb l'arribada de l'home a la lluna, Bowie troba una manera d'entrar a la cultura popular parlant de l'espai, però per parlar, en realitat, de soledat i desconexió. El single va ser publicat l'11 de juliol del 1969 i 9 dies més tard l'Apollo 11 es posava a la superfície lunar.
La cançó es va publicar a Correcuita, com a single, per aprofitar l'atenció mediàtica que l'arribada de l'home a la lluna generava. A la crítica li va agradar força, fins i tot la BBC la va fer servir com a música de fons durant la cobertura de l'esdeviniment. Al principi el single no va vendre gaire, però de mica en mica va anar pujant a les llistes fins a arribar al número 5, al Regne Unit, convertint-se en el primer gran èxit de David Bowie.
i l'únic, durant uns quants anys. Tant és així que el disc que contenia el tema, que inicialment duia per títol David Bowie, es va reeditar amb el nom de Space Oddity, justament pel pes de la cançó que estava continguda. De fet, aquest era el segon disc del cantat, i el segon amb el mateix títol, David Bowie. Tan descontent va quedar amb el primer que va fer veure que no existia.
La cançó aquesta, Space Oddity, bueno, cançó conegudíssima, que es construeix com una petita narració. Enlaurement...
la veu de control des de terra, la figura de l'esonauta, el Major Tom, que un cop a l'espai comença a allunyar-se, no només físicament, sinó també emocionalment, tot i l'embolcai de ciència-ficció. La cançó té un to clarament melancòlic. No celebra la conquesta especial, mostra el costat fràgil i inquietant de l'aïllament. El viatge no és heroic, és solitari.
Musicalment també marca un salt important, l'ús del melotrón. El melotrón era una mena de sintetitzador arcaic on les tecles reproduïen sons de cintes. Doncs això, l'ús d'aquest melotrón, els canvis de dinàmica, la manera com la cançó creix i s'esmunta, indiquen que Bowie ja no vol fer simples cançons de pop tradicionals.
Aquí, doncs ja us dic, debutar la figura del Major Tom, que acabarà sent clau en la seva obra, ja ho hem vist. No és només un personatge puntual, sinó una metàfora recurrent. El Bowie el revisitarà anys més tard a Aches To Aches i d'una altra manera a Halo Space Boy. Hem sentit totes dues aquest vespre aquí a Ràdio Mollet. Bé, doncs tot plegat va convertir el Major Tom en una mena d'alter ego que va travessant tota la seva carrera.
El més important de Space Oddity és que defineix el punt de partida del Bowie modern. És el primer gran èxit comercial, però també la primera demostració que pot combinar concepte, emoció i ambició artística. A partir d'aquí, en Bowie entén que pot explicar històries, crear personatges i utilitzar la música pop com a vehicle per a idees més profundes. Sense Space Oddity no s'entén sigues tardost ni la llibertat creativa que vindria després.
Grounds control to Major Tongue
Fins demà!
Gràcies.
I ens hem d'anar, ens hem d'anar naturalment, en un programa dedicat a David Bowie, no podem marxar de cap altra manera que d'aquesta. Veureu, quan David Bowie tanca el disc The Rise and Fall of Siggy Stardust and the Spiders from Mars, amb la cançó Rock and Roll Suicide, no està escrivint simplement l'última cançó d'un disc, està tancant una història. Després d'un àrbum que explica l'ascens i la caiguda d'una estrella alienígena convertida en iot del rock,
Aquest tema funciona com l'epíleg emocional, íntim i humà de tot el relat. És el moment en què el personatge es trenca del tot. Enzigui ja no pot sostenir el pes del personatge, ni les projeccions dels fans, ni el paper masiànic que li han assignat. El suïcidi del títol no és tan literal com simbòlic, és la dissolució del personatge, la impossibilitat de continuar existint pel com s'ha construït.
El moment clau arriba quan en Bowie trenca la quarta paret i canta You're not alone. És una frase simple, però devastadora. De sobte en sigui deixa de parlar de si mateix i s'adreça directament a l'oient. Aquest final pren una dimensió encara més forta
El 3 de juliol de 1973, quan David Bowie, ja se'm Amanda, Spiders from Mars, actua al Hammersmith Odeon de Londres, en el que havia de ser, en teoria, el darrer concert de la gira de G-Stardust.
El públic hi va, pensant que veurà un altre xou del personatge, clar, amb posses teatrals, rock androgin, i distància absoluta entre ídol i espectador. Ningú sospita el que és a punt de passar. El concert avança amb normalitat, amb una banda amb un estat de gràcia, i un Bowie completament posat dins el paper de Ziggy. Però quan arriba el final, abans de tocar Rock and Roll Suicide...
En David Bowie s'adreça al públic i deixa anar una frase que congela la sala. Ell diu... De tots els concerts d'aquesta gira, aquest en particular és el que recordarem més temps, perquè no només és l'últim concert de la gira, sinó que és l'últim concert que farem mai. De tots els shows d'aquesta gira, aquest particular show serà amb nosaltres el més lluny, perquè...
Not only is it the last show of the tour, but it's the last show that we'll ever do. Thank you. Time takes a cigarette. Puts it in your mouth.
Bona nit.
Bona nit.
I ara sí, ens hem de marxar. Ha estat un viatge molt personal pel que ha significat endividu avui en diversos moments de la meva vida. Ja perdonareu l'agocentrisme.
Jo us ho vaig avisar. Això no anava de fer una retrospectiva ordenada. Per això ja teniu Spotify i la Wikipedia. S'ha de demostrar una visió humana. Si voleu saber la resposta a aquestes i altres preguntes esgarrifoses, tornarem la setmana que ve a la mateixa batòria i pel mateix bat canal.
I com sempre a dir, compla, he passat una altra tarda de divendres amb tots vosaltres. Recordeu que aquest programa es pot recuperar a la pàgina web de Ràdio Mollet i a la plataforma de podcast iVox. Teniu un link a les xarxes socials amb el Vertiki, se sabeu, arroba Vertiki RM. I ara sí, arriba l'hora de baixar la persiana i tancar el Vertiki Salutacions. D'aquí us parla Carlos Molina i de l'Ivan Núñez toquen botons al control tècnic. I sobretot, que passeu un gran cap de setmana.
Esteu escoltant.