La ràdio, la teva ràdio. Ràdio Moller. Ràdio Moller.
Molt bona tarda a tothom i benvinguts al Bartiqui de Ràdio Mollet. Us saluda Carlos Molina, que serà el vostre barman, i comptem amb el suport tècnic del Sergio Guardenyo. Moltes gràcies per es soltar. Així que, com m'acostuma a dir, poseu-vos còmodes, demaneu el còctel que més us agradi i disposeu-vos a gaudir d'una estona amb la música i les històries que l'envolten, que potser no totes són veritat, però sonen bé.
Benvinguts a aquest bar que només obre els divendres de 7 a 8 del vespre, mentre que la resta de la setmana és que han tancat per descans del personal.
Avui és divendres 13 de març de 2026, programa número 24 de la tercera temporada de Vertiki, i avui tornem amb un nou episodi d'una sèrie de periodicitat irregular, però que com una moneda falsa sempre acaba tornant, la sèrie dels Samples.
Aquest vespre farem el cinquè episodi de la sèrie Samples. La resta, naturalment, es podeu trobar a la pàgina web de Ràdio Mollet i a l'iVox.
Avui tindrem samples, tindrem interpolacions, també tindrem plagis i fins i tot simples evocacions o paies mentals. I és que al final, molta d'aquesta música ve del rock i per extensió del blues, que no deixa de ser una música que es compon a base de tres notes fonamentals, la primera, la quarta i la cinquena. De manera que si tenim un blues en mi, sabem que les notes seran mi, la i si. I aleshores tenim centenars de cançons amb estructura mi-la-si.
El context històric i compositiu de la cançó és el que ens ha d'ajudar a veure si és un sample, una interpolació, una apropiació o simple casualitat. Comencem. ¿Vas a tomar algo, chico? Eh, sí. Deme una fanta. Fanta? ¿Qué demonios es una fanta? Bueno, pues deme una Pepsi 5. ¿Sin qué? ¿Sin pagar? Aquí todo se paga.
Sobretot plegat, hi ha una anècdota que en Paul McCartney han explicat moltes vegades i que diu que la melodia de Yesterday li va arribar en un somni. Ell dormia a casa de la seva parella de les Hores, la Jane Asher, al seu pis de Londres, quan una matinada de 1964 ell se va despertar amb una melodia perfecta sonant-li al cap. El més sorprenent, estava sencera, completament formada, com si l'hagués escoltada abans en algun lloc.
En Macarny s'ho va aixecar d'un salt, va anar directament al piano que hi havia al costat del llit i va començar a tocar allò que li rondava el cap, la seqüència harmònica que acabaria convertint-se en iessar d'ell. Va provar tal com recorda ell mateix i tot encaixava amb una fluïdesa que el va descol·locar. El resultat era massa bo per haver aparegut del no-re.
Per això, la seva primera reacció va ser el pànic. Ell estava convençut que aquella melodia ja existia i que sense voler havia plagiat algun estàndard, algun tema clàssic, que havia sentit de petit, algun fragment de jazz o de musical, alguna cosa que se li hagués quedat atrapada al seu subconscient.
D'unes setmanes, en McCartney va anar tocant la cançó a amics, a músics, editors, productors, tot preguntant-los si la reconeixien. La presentava com si fos un misteri musical. Això no surt, això algú ho ha sentit? Ningú no la coneixia, ningú no hi trobava cap similitud clara.
I en McCartney va començar a acceptar que potser aquell regal de suc conscient era seu i de ningú més. Abans de tenir lletra, McCartney necessitava paraules per mantenir el ritme i no oblidar de mala melodia. La solució va ser una broma privada que s'ha fet legendària. Deia Scramble Eggs, Oh my baby, how I love your legs.
Aquestes paraules absurdes i banals van ser durant mesos la, diguem-ne, lletra provisional de Yesterday. És a dir, la cançó més versionada de la història de la música pop, i és un record oficial, va començar sent una cançó sobre ous remenats. Però, va, nosaltres anem a posar-nos a fer feina. I sí, ja sé que vaig prometre deixar Rolling Stones una altra temporada, però és que quan vam posar la setmana passada el tema Undercover of the Night...
vaig a recordar-me'n d'una cosa. Comencem aquesta història refrescant la cançó dels Stones i després mirem on ens sembla que la vam fer servir com a, diguem-ne, inspiració.
Bona nit.
Bona nit.
Bé, recordem que aquest Undercover of a Night, que encara sona aquí de fons, publicada, hit publicat el 1983 com a primer single de l'àlbum Undercover, i bé, era una etapa de marcar un moment d'atenció creativa dins els Rolling Stones, que reflectia aquest desig d'en Meet Jagger d'impulsar el grup cap a un som més contemporani, més new wave, més dance rock i tenir elements de funky, etcètera, etcètera.
La cançó, evidentment, és una composició majoritàriament de Mick Jagger, incorporada una temàtica política inusual a la escogràfica del grup. Això ja ho vam veure, el cantant s'havia inspirat, segons ell mateix, a situacions de corrupció, irrepressió i violència a països com Argentina i Xile. Musicalment, el tema, ja ho veiem, es caracteritza per una producció.
que està carregada d'efectes de múltiples capes de percussió i un to, bé, amb influències del dub i de la música urbana de principis dels anys 80. Però, més de dues segades després, l'any 2007, la banda The Cold retornaria a l'escena internacional amb Very Little Rockstar, que era el primer single del seu vuitè àlbum, Born Into This...
evidentment en un context molt, molt diferent, tant perquè és la banda i pel que era el rock. Aquest disc, aquest Born into this, era un retorn de la banda britànica dels The Cult, després de sis anys de silenci. De fet, de cult, entre 1995 i 2007, només van publicar dos LPs, amb dos períodes de separació virtual de la banda entre tots dos discos.
Bé, aquesta cançó, aquesta Dirty Little Rockstar, una cançó, doncs, com habitualment, escrita per Lianats, Boreal cantant i el Billy Duffy, el guitarrista, que sona al nucli principal de The Cult, no té res a veure a nivell de lletra del discurs, diguem-ne, cap polític, de l'Undercover of the Night, de Rolling Stones, i en aquest cas, doncs, potser com el seu títol indica, se centra en una crítica
a la cultura de la fama, un retrat de decadència, d'addiccions, d'artificialitat, etc. Però el que em va sorprendre més de tot plegat és una semblança amb aquesta cançó de Rolling Stones. Mireu, musicalment, Dirty Little Rockstar és un hard rock, un hard rock modern, diguem-ne,
minimalista, com el que feien els cults, però adaptat al segle XXI, amb un riff sec, repetitiu, tot construint amb una estètica més crua i directa, no gaire a veure amb la sofisticació processada de l'Undercover of the Night de Rolling Stones. Però hi ha alguns elements que em semblen evidents d'apropiació del tema dels Stones.
No seria el riff principal, sinó que seria el riff que fa d'arranjament. Aquest efecte de guitarra quasi aguditzat, similar o gairebé idèntic al que es troba a l'Undercover of the Night. Quasi no diria que és una interpolació, potser ho veig quasi més com una picada d'ullet. Ves a saber, per mi és una cosa claríssima.
però us reconec que, preparant el programa, no he trobat enlloc on aquesta opinió meva sigui compartida. Per tant, bé, jo us deixo escoltar el tema. Aviam si a vosaltres també us sembla aquesta similitud entre Undercover of the Night i aquest Dirty Little Rockstar de The Cult.
Fins demà!
Bé, i si no en vols caldó, doncs dues tasses, perquè no deixarem els Rolling Stones. Tot i que ara serà a l'inrevés. Si abans eren els de cult que prenien elements dels Stones, ara són els Stones que prenen elements d'altres. Painting Black. Painting Black, cançó famosíssima, cançó de 1966, una de les més emblemàtiques dels Rolling Stones, una de les peces clau que van redefinir el rumb de, diria que del rock and roll, en mitjans de 60.
El tema va aparèixer com a single amb Stupid Girl o Long Long Wild com a cara bé, depenent del país. Recordeu allò que hi havia el single segons si era Estats Units o era el Regne Unit, eren diferents. I posteriorment va obrir l'edició nord-americana de l'àlbum Aftermath.
Bé, la cançó, doncs, va néixer d'una fase creativa, especialment experimental del grup, marcada, doncs, per l'interès creixent de Brian Jones pel citar. Musicalment, Painting Black, doncs, seria...
Una combinació poc habitual en aquell moment era 1966 per tenir la psicodèlia, això primerenca, a més de citar tenim un organ-hamond, sonen castanyoles i una barreja instrumental que trencava clarament amb els senzills del rock més directe que havien caracteritzat la banda fins a llavors. Aquesta experimentació responia en un context en què molts artistes britànics exploraven sonoritats d'arrel oriental.
En el moment de la seva publicació, la recepció va ser mixta. Com d'aquí, alguns crítics la van considerar fins i tot massa experimental i d'altres la van veure com un intent d'imitar els Beatles. Però el públic la va convertir en un èxit rotund. Amb el temps, doncs Men in Black s'ha convertit en un clàssic absolut del rock i va ser el primer número 1 de la història del pop occidental que incorporava un citar en un tema pop.
fet que va ampliar enormement la popularitat de l'instrument d'Institut Occident. Recordem molt ràpidament com sona Penny Black.
Al punt de la música sempre tenim aquest debat etern d'això és una interpolació,
o és que simplement s'hi assembla una mica i ja està. Fins i tot podem parlar de combinació evocativa. Cançons que et recorden d'altres cançons però que no estan robant res de protegible, cap melodia clau, cap element musical essencial. Només aquella sensació d'això em sona. I aquí és on entra en escena el Penny Black dels Stones, que...
Sembla que tinc una melodia vocal molt similar, potser tot hi ha una part que altres agraeja, amb la cançó Bir Eilul Exami, del músic turc Erkin Koray.
Ara bé, calma. Només les quatre primeres notes de les dues cançons coincideixen i aquestes quatre notes no tenen res especial, són simplement notes típiques d'una escala menor. A més, les dues melodies s'interpreten amb ritmes relativament diferents i quan escoltes la melodia sencera queda clar que estan en tonalitats diferents. Però, ves per on, s'hi assemblen. Potser és una vocació des del punt de vista occidental d'una música amb elements orientals com la turca.
El cas és que aquesta cançó, aquesta, Bir Eilun Exami, i que em perdonin els parlants a turc la meva pronunciació, però és un tema de 1966 i és un dels primers grans èxits d'Erkin Koray. I el fet que la publicació fos el mateix any que el Penny in Black potser pot fer arrufar el nas...
Aquest Vir Elul Exami surt el 1966, quan Erkin Koray encara estava construint el seu camí musical, però això ja començava a sonar com un pioner. Ell no és un qualsevol, evidentment aquí no el coneixem en absolut i ningú no el coneix, jo el primer, però és un dels pares del rock psicodílic turc.
un pioner que a finals de 60 anava perdant tothom. Va sentint com sona aquesta cançó turca i aviam si també teniu la sensació que ens és familiar envers el Penny Black.
Fins demà!
Però encara hi podem trobar més elements reconeixibles a Penit Black. Tinc els meus dubtes sobre si podem dir-ne interpolació o no. Definitivament, però, hi ha similituds com respiren les cançons i aquesta sí que té més sentit de continuïtat.
perquè parlem de semblança amb un clàssic del surf rock. Parlem de The Pipeline, que és això, un clàssic del surf rock, publicat el 1963 pel duo California de Chanteis, amb aquella guitarra plena de reverb que sembla que et passi una onada per sobre. Ja vam parlar de The Pipeline, el programa especial que van dedicar al surf rock el passat estiu.
Ara bé, què passa exactament entre Pipeline i Paint It Black? Doncs que els Stones van agafar l'aire, diguem-ho així, però no les notes. Per començar, totes les dues cançons comparteixen un tempo i una producció molt semblant, amb aquell batec surf entre fosc i motoritzat. És el mateix paisatge, però no el mateix camí. Després tenim el truc més maco a Pipeline. La guitarra fa aquell patró constant, tot ple de reverb.
d'altra banda, és a l'abc del subrock. Doncs a Pain in Black, qui fa aquesta feina és el baixista Bill Wyman, però atenció, en aquesta cançó Bill Wyman no toca el baix elèctric tradicional, sinó que fa la línia de baix utilitzant els pedals del Hammond B3, que són com unes tecles molt grans que es trepitgen amb els peus, com en un orga d'església, però que fan notes greus i, per tant, construeixen la línia de baix.
un motor rítmic tan semblant que, si no ho saps, jures que és un homenatge directe al surf. I encara hi ha més. En Brian Jones, amb el seu citar, fa arpegis ascendents que cauen al primer temps i deixen resonar el compàs, també és la sonoritat del citar. Igual que fa la guitarra de Pipeline, la mateixa sensació, la mateixa caiguda,
però no la mateixa melodia. És un altre edifici fet amb els mateixos maons. Així que potser Penny Black no és una interpolació o no té una interpolació de pipeline, ni és un plàgic, ni és un prèstec de mala fe. És simplement que comparteixen elements no protegibles, ritmes bàsics, textures, maneres de fer sonar els instruments. La cançó als Stones és una criatura fosca, oriental, gairebé hipnòtica,
que només porta una mica de sorra californiana enganxada als peus.
Deixem-me als 60 i anem als anys 90. Quan parlem de Creep, de Radiohead, parlem d'un himne generacional.
Però darrere aquell arpegi tan inconfusible hi ha una història judicial que potser no tothom coneix, i el més curiós és que anys després els Radiohead es van trobar a l'altre costat de la mateixa situació. Anem abans, però. El Bartiki, quan sona creep, sempre passa el mateix. Algú aixeca el cap, algú altre fa un mig somriure trist, i tots ens convertim durant uns minuts en aquell anti-heroi dels 90.
La cançó va sortir el 1992, el primer disc de Radiohead per Pablo Honey. No oblideu, segurament, el millor disc del grup. I tot i que al principi no va triomfar. Evidentment, es va acabar convertint en un himne global. Però l'anècdota més bona és que una part important del tema li va caure del cel o gairebé.
resulta que la famosa progressió, aquell caminar harmònic que sembla tan natural, té una història llarga i embolicada. Anys després de publicar-la, Radiohead van ser demandats perquè la progressió i alguns elements melòdics eren massa semblants amb una altra cançó. Però anem a pams, de moment sentim Crip.
Fins demà!
Resulta que, com us deia, Crip té una semblança massa gran per ser casual amb una cançó del 1974, cançó de títol The Air That I Breathe, escrita per l'Albert Hammond i el Mike Hazelwood i feta famosa pels The Holies.
Els Holies van ser un grup britànic de pop dels anys 60, conegut per les seves harmonies vocals i per èxits com Long Cool Woman in a Black Dress. Hi van esdevenir una de les bandes principals de la British Invasion. Entre els seus membres més destacats hi havia en Graham Nash,
que va marcar l'etapa clàssica del grup abans que no marxés el 1968 per unir-se a Crosby, Stills & Nash, un fet que va donar pas a una nova etapa dels Holies i un so més orientat al pop sofisticat. I és en aquesta etapa quan ens trobem la cançó en qüestió, The Air That I Breathe, que ja us deia, és una composició de l'Albert Hammond, Albert Hammond para, perquè també en tenim l'Albert Hammond Jr.,
que és el guitarrista dels Strokes. Tot queda a casa, com veieu. Bé, les semblances entre aquesta cançó i Crip no són menors. Comparteixen la mateixa progressió harmònica del vers, que és sol, si, do major, do menor. I segurament és aquesta combinació de la mateixa nota en tonalitat major i tonalitat menor seguides el que fa més reconeixible tot plegat.
També aquesta The Air That I Breathe té la mateixa manera d'avançar i fins i tot incorpora una línia vocal molt similar en les parts clau. Tot plegat va portar en Hammond i en Hazelwood a amenaçar Radiohead amb una demanda als anys 90. El cas mai no va arribar a judici,
Perquè la semblança era tan evident que Radiohead van optar per un acord extrajudicial. En Hammond i en Hazelwood van ser afegits com a coautors a Crib i des de llavors no ens cobren una part de tots els royalties. És a dir, l'abast existia i la solució va ser pactar-ho. Pactar-ho i pagar és aquí on no trobem una interpolació sinó directament un plagi. Bé directament.
Legalment no es va dir la sentència. No és un plagi legal, però creativament hi ha consens que Radiohead va veure molt explícitament de la cançó dels Holies. També podríem dir que als 90, ja amb 40 anys de música pop i rock, no era difícil caure en certes apropiacions indegudes. Però bé, anem a escoltar aquest tema dels Holies.
Can't think of anything I need No cigarettes, no sleep No light, no sound Nothing to eat, no beer
I aquí, aquí ve la volta de guió. L'any 2017, l'Anna del Rei publica Get Free, un tema èpic que tanca el disc Last for Life. A ningú no se li havia acudit comparar-la amb Crip fins que els avutgats de Radiohead van entrar en escena.
Segons la lana del rei, la banda la va acusar de plagiar crip i li va reclamar fins i tot el 100% dels drets. Ella va dir que els havia oferit el 40% per resoldre-ho. Els advocats de Radiohead, segons explicava la cantant, van ser implacables.
La ironia? Bé, Get Free s'hi assembla Crip, perquè totes dues comparteixen la mateixa progressió d'acords bàsica que ja compartien Crip i The Air That I Breathe. És a dir, Radiohead estaven reclamant una estructura harmònica que ells mateixos havien heretat dels Holies.
El conflicte entre Radiohead i l'ana del rei mai no va arribar a judici un cop més. Tal com recullen diversos mitjans, el cas va acabar desapareixent dels titulars i la disputa es va donar per arxivada o resolta privatament sense que s'hi afegissin crèdits nous ni cap acord oficial públic.
Bé, és evident que aquestes tres cançons, The Air That I Breathe, Crip i Get Free, comparteixen una població harmònica poc habitual i això crea aquesta sensació d'aire familiar que pot portar a confusions, acusacions i de vegades guerres legals, però la història té un punt poètic. Radiohead va començar pagant pels drets d'unes idees que no eren del tot seves i anys després reclamaven aquestes mateixes idees amb un altre artista amb tota la geta del món.
La música al final és un ecosistema on les idees viatgen, munten i es retroalimenten. I casos com aquest ens recorden a on és la frontera burrosa entre influència i plagi. Anem a sentir Get Free de l'Anna del Rei i jutgeu vosaltres mateixos. Finally I'm crossing the threshold
From the ordinary world To the reveal of my heart Undoubtedly That will for certain Take the dead out of the sea
This is Mike.
Els que són habitualment més honestos a l'hora d'agafar elements d'altres cançons acostumen a ser els de la música electrònica de ball, i particularment des que cap als anys 90 en endavant tot això es va regularitzar. Anem a sentir ara un cas de sample bastant canònic. Music sounds better with you.
que és l'exemple de com el French House, el House a França, va saber transformar l'herència disc en una peça pop universal, sense perdre sofisticació ni múscul de pista. És una cançó publicada el juliol de 1998.
va ser l'únic llançament d'un projecte anomenat Stardust. Era un projecte puntual format pel Thomas Bangalte, que s'esferia molt, molt, molt famós per ser el 50% de Daft Punk, tot i que aleshores encara Daft Punk no havia arrencat amb força. I també, a part del Thomas Bangalte, tenim l'Alan Brax i el vocalista en Benjamin Diamond.
Ja us vam explicar el programa que van dedicar al House ara fa uns mesos. Aquest va ser un single editat inicialment a la discogràfica independent Ruler amb distribució posterior de Virgin Records. El tema va ser un èxit immediat, cosa que el temps només ha revalidat situant-lo regularment entre les emissions cançons de música de ball de tots els temps i acreditant-lo en múltiples discos.
Jo us vam explicar que en Thomas Bangalter va renunciar amb una oferta de moltíssima pasta, en lloc de fer un disc amb el projecte Stardust, s'hi va enfocar amb els Daft Punk. I amb la perspectiva del temps, bé, tan malament no li va anar. Anem a sentir aquest Music Sounds Better With You de Stardust.
El motor d'aquests Music Sounds Better With You és un loop extret de The Fate, que és una cançó disco de 1981 de la Chaka Khan, una de les veus més importants i influents que tenim al soul, al funk i a l'R&B dels finals 70 primers als 80. Va ser coneguda tant per la seva carrera en solitari com per la seva etapa amb el combo Rufus.
Aquest fragment samplejat, que és un riff de guitarra irresistible, que va ser filtrat i manipulat pel Thomas Bangaltey i l'Alem Brax, amb les eines clàssiques que feien en el house francès, retallar dels greus, fer la compressió, posaven filtres pas alt i pas baix... En fi, el convertien en un leitmotiv hipnòtic, sobre el qual en Benjamin Diamond hi va col·locar la línia vocal...
mínima però memorable del títol aquest, Music Sounds Better With You. Les edicions comercials del single, del Music Sounds Better With You, acrediten clarament, no hi ha cap misteri, la procedència de The Fate i acrediten l'autoria d'en Frank Musker i el Dominic King, que eren els autors d'aquesta cançó, d'aquesta Fake...
i tenim, doncs, documentació de licències editorials, és a dir, tot legal. Gràcies a Stardust, doncs una cançó que havia quedat una miqueta com una peça amagada de 1981,
va reneixer i es va convertir en un puntal del house francès. Aleshores, aquest fragment ha estat utilitzat en diverses proteccions posteriors. La raó per la qual aquest look funciona també té a veure amb el seu moviment harmònic i cíclic, i sobretot també amb un timbre que tolera filtrar-lo i fer compressions sense que perdi l'identitat.
a mans del duo Bangalte i Brax. Aquest fragment de 1981 es va convertir en 1998 en gairebé un himne, però escoltem d'on sortia. Això és Chaka Khan, Fate.
Fins demà!
I seguim amb més House. En aquest cas, deixem Europa per anar a Nova York. També vam parlar d'aquest tema al nostre especial de House, aquí al Vertiki de Radio Mollet, quan passen sis minuts a dos quarts de vuit i ja hem travessat l'Equador del nostre programa d'avui.
Anem amb un altre clàssic de la música House, el tema de bomb, també anomenat These Sounds Fall Into My Mind, una cançó de 1995 produïda pel Kenny Dove González, sota l'àlice o el nom del projecte de The Bucketheads, que és un dels grans monuments de la cultura del sampling i un dels temes més emblemàtics al House Nueva Yorkers dels 90.
La seva estructura, construïda a partir d'un bucle extensiu de percussió, bends i talls vocals, combina el funk i disco de final dels 70 amb la pulsació House contemporània de Nova York. Ja era això, el House prenent molts, molts elements del que era el funk i disco de finals dels 70, però bé, va ser un exemple de la redefinició de l'ús de samples dins de la música de club. Que, per cert, m'agrada molt l'origen del nom Bucketheads,
fent referència als packets, en català coveis o cubetes, és a dir, les cubetes a les botigues de discos on el Kenny González anava a remenar en busca de temes per punxar o s'amplejar. Comencem recordant l'entrada aquest The Bomb, These Sounds Fall Into My Mind.
Ja ho sentim, aquest cor sonor de The Bomb, o aquest The Sounds Fall Into My Mind, prové d'una font molt concreta, la cançó Sweet Player, cançó de 1969 del grup Chicago, inclosa l'àlbum Chicago 13, i escrita pel bateria Dani Serafín i en David Hawke-Bolinski.
El Chicago era un grup de rock nord-americà, amb molta influència també del soul i del jazz. Va ser un grup format el 1967 a Chicago, està clar. I és conegut per la seva combinació bastant única de rock blanc.
però amb una potent secció d'events, i ells es escrivien com a rock'n'roll band with horns, amb una secció d'events. És a dir, que van definir el seu so de jazz rock amb influències de soul i de pop. Escolteu, una banda amb més de 100 milions de discos venuts. Chicago és una de les bandes més exitoses i també longeves de la història. Trobem clàssics de Chicago, com Direct Lock Holiday i també com If You Leave Me Now.
Bé, aquesta cançó que ens referim, aquesta cançó s'ampleja d'aquest street player, tot i no haver estat un èxit en el seu moment, doncs és evident que tenia una base rítmica i irresistible, una secció aquesta de bands potent que ara mateix sentim de fons, i sobretot també la frase vocal, street sounds swirling through my mind, calçons al carrer giravolten dins el meu cap.
que encés en plejada i processada pel Kenny González de Bucketheads va donar lloc al conegudíssim tornada de These Sounds Fall Into My Mind. Va canviar això de Street Sounds Swirling Through My Mind per These Sounds Fall Into My Mind.
acabaria donant títol al tema de bomba. Doncs, bueno, ja veiem que reprodueix múltiples elements de la street player, incluent-hi, doncs, fragments de bateria, secció de vents superreconeixible i la frase vocal principal amb la modificació que hem comentat. Aquest sample no és només central, sinó també és estructural. Evidentment, aquest sample és el que defineix la identitat i el caràcter del tema de the bucket heads fins al punt que
La relectura House de 1995 va donar una nova vida, amb una cançó gaire vidisco, de Chicago, que havia quedat pràcticament oblidada. A més, a partir d'aquí, aquesta Street Player es convertiria en una de les peces més amplejades de tot el Caledàleg de Chicago, amb almenys 52 cançons que em prenen elements, segons la web especialitzada Who Sampled,
Per tant, un indicador de la potència rítmica i melòdica del tema original. Hem de sentir Street Player.
Never forget those endless years The streets are twirling through my mind Probably was often in the air So we fall to forget our despair
La història, però, no acaba aquí. El sample de Chicago, que Bucketheads van immortalitzar, va donar lloc anys més tard, doncs ja us ho he dit, a moltes cançons, però, d'entre d'altres, amb un èxit global, els productors italians, Nicola Fasano i Patrick, van utilitzar el mateix sample, o variacions, del mateix material de Chicago, via The Bomb, és a dir, feien servir el tema de The Bomb, amb el seu hit 75 Brasil Street.
que era una peça house que es basava explícitament en els mateixos vents i en aquesta energia discofang de street player. És a dir, prenien elements de bomb, per tant, de facto, prenien elements de street player.
Poc després, el cantant Pitbull va fer servir aquesta 75 Brasil Street com a base pel seu èxit internacional I Know You Want Me, Calle 8, un hit de 2009, fent així que el sample de Chicago, passat pel filtrador de bomb i també del house italià d'aquest projecte, arribés al gran públic global. Total...
que 75 Brazil Street de Fasano i Patrick reutilitza aquell mateix sample de Chicago i, en conseqüència, Pitbull el va integrar per construir una de les cançons més conegudes. I jo diria que avui dia, aquesta tornadeta, aquesta secció d'avents, segurament la secció jove que ens sent, o que ens pugui sentir,
la reconeixeria més pel pitbull que no pas pels bucketheads. És especialment remarcable que un sol fragment de música creat per Chicago el 1979 transformés primer la cultura de house als 90, arribés a la cultura de house també italiana i fins i tot la trobem amb el pop llatí
de finals dels 2000, mostrant la longevitat del sampling, quan l'element original té força rítmica i una melodia destacable. Aquesta línia de bands s'incupada, que han estat reinterpretades de tres maneres diferents, com a himna house, com a tema de club europeu, i ara també com a un hit llatí internacional per part de pitbull. Va, anem a sentir, i aquí em diria a mi que posaria un tema de pitbull, però anem a sentir aquest tema de pitbull que pren aquests elements.
1, 2, 3, 4, 1, 2, 3. I know you want me.
Però continuem avançant i tornem a Europa i ens anem ara a Itàlia. Ens anem amb la cançó Macuale Idea, cançó clàssiquíssima de 1980, que era interpretada per l'Itàlia Pino Dancio, que és un dels primers himnes de l'Italo disco primerenc.
publicada com a single de l'àlbum de debut del Pinot d'Anjo, l'àlbum de debut de títol balla i convertida en un èxit europeu massiu, una cançó que va arribar a vindre un mollón, més de dues, dos milions de còpies, i que va marcar com una mena de punt àlgid en la funció entre el fang nord-americà i el pop de discoteques a Europa.
Musicalment, un dels trets més característics del tema és la seva línia de baix, una figura rítmica i melòdica molt clara, molt present des del primer i segon de la gravació. Però ves per on? Aquesta línia de baix ha estat durant dècades objecta de comentaris, comparacions i sospites d'interpolació perquè la seva estructura és extraordinàriament similar.
i amb molts fragments encara diria que idèntica a la de la cançó Ain't No Stopping Us Now, un tema de 1979, un èxit sobre el disco del duet nord-americà McFadden and Whitehead. Sembra plou clar amb qual idea incorporar una interpolació d'aquesta línia de baix, però anem a sentir la cançó italiana i continuem.
Fins demà!
Fins demà!
Per tant, tenim una línia de baix, sospitosament semblant a Ain't No Stopping Us Now, l'èxit dels McFadden and Whitehead de 1979, una producció d'ells mateixos amb Jerry Cohen pel seger i fill a Delphi International, per tant, cap relació amb els italians. Tanmateix, la qüestió és més complexa quan entrem en el terreny de l'autoria legal i de les declaracions dels artistes. La pròpia Wikipedia, quan a l'entrada s'obre amb la qual idea recull,
que hi ha, hi cito, una creença comuna, que el Baix prové directament d'aquest Ain't No Stop In Us Now, però també aclara que el Pino Danjó va firmar que això és una cosa que va fer ell amb el seu baixista, l'Estefano Cherry, i van compondre la línia de Maria Independent i neguen qualsevol préstec explícit del tema Nord-Amèrica.
Aquesta negació podria ser llegida com una defensa d'autoria creativa o com un intent d'evitar qüestions legals, però resulta que també hi ha un vídeo biogràfic sobre Tino Danjo on s'afirma de manera directa que la línia de baix va ser presa del tema aquest de McFadden en Whitehead, presentat com a part del relat musical del tema.
Cal remarcar també el context estilístic. Ei, no estopin es nau per tanyar corrent de Filadelfia Sound, i es basa, doncs, això, en una línia de baix sincopada, càlida, molt característica. I aquest tipus de baix, també és veritat que aquest tipus de baix, amb aquests moviments cromàtics ascendents, va ser àmpliament imitat i reinterpretat per artistes europeus en l'era de l'italodisco, un estil que sovint, doncs, això absorbia elements...
del fang nord-americà per reempaquetar-los en un format més electrònic. Per tant, no sorprendia que el Pino Danjo adoptés un patró tan dissintiu i alhora tan adaptable a una nova producció.
Finalment, cal aclarir que no existeix cap registre públic que indiqui un litigi legal entre Pino D'Angelo i els McFadden en Whitehead. Tampoc consta que els autors americans hagin estat acreditats formalment en edicions del McQualidea. Això significa que, tot i la semblança, que és ampliament reconeguda per la crítica pels fans i per les bases de dades especialitzades, igual no és una interpolació oficialment reconeguda
almenys a nivell d'autoria o royal distem a comprovar-ho.
I ens anirem, ens anirem amb un darrer bloc. Quan parlem d'un tema com Surfing Bird, cançó de 1963, parlem d'uns dels artefactes més singulars, el rock, una explosió de surf frenètic, de síl·labes absurdes i d'energia desbocada.
Però malgrat sonar com una mena de bogeria genial i espontània, la peça no va néixer com una composició del tot original. Per entendre-la, cal mirar tant cap a The Trustman, el grup K, que evidentment la van registrar i la van aportar a l'èxit, com cap a The Reaving Tones, els autors reals del material vocal que la sustenta.
En abans, The Trustman, una banda originària de Minneapolis, era evidentment una banda allunyada físicament de qualsevol platja, però profundament enamorada del surf, del so del surf, California. El 1963 van viatjar a Califòrnia, van absorbir aquell món i en tornar a casa van començar a interincorporar-lo als seus directes.
El cantant, que també era bateria, l'Steve Water, va ser qui va tenir la idea de barrejar elements vocals d'altres cançons amb una base de surf rock. L'efecte en els concerts va ser immediat. El públic embogia i això es va portar a enregistrar la peça.
i a publicar-la com a single al novembre de 1963, compartint-se molt ràpidament en un èxit segurament inesperat. La clau, doncs, el Sulfing Bird, en realitat és un medle i no seria una casa original estar construïda a partir de dues peces dels Riving Tones, que eren un grup de dubb dels 60. Són dues peces dels Riving Tones, el Papa Humau Mau, de 1962, i el The Bird is the Word, aquest més reconeixible, de 1963. Els Trashmen, segons explicaven,
Ells no coneixien els originals de The Riving Tones. Deien haver sentit aquestes cançons a revés dels Sorenson Brothers, una banda de Wisconsin que les tocava en directe. I tot pensant que eren temes populars, doncs les van incorporar al repertori, deien sense saber que eren composicions dels Riving Tones.
Durant un concert a Minnesota, el cantant va improvisar una secció central totalment, doncs això, que coneixem ja descontrolada, unint i expandint els cors originals, i en aquest moment, en aquest moment espontani, és el que va donar forma definitiva al Surfing Bird. I així és com va sortir, primer a nivell local, i després a escalar de nivell nacional, convertint-se en un clàssic de la cultura surf i del rock més salvatge de principis dels 60s.
Fins demà!
Bona nit. Bona nit.
Els Rovingtons, que imaginàvem abans, doncs això, van ser un grup de duop dels 60, que tenien també un cert sentit de l'humor i tenien jocs rítmics que els distingien de moltes formacions contemporanies. Van assolir la fama amb el papa, un tema construït sobre les síl·labes inventades, i això va ser també això que també cantaven els Afrinvers. Anem a pujar un moment la música i sentim ara com ho cantàvem.
Efectivament, doncs, això era la segona part del Surfing Verde on afegien aquest papa humau-mau. Evident dels Revingtons. I anem a sentir l'original dels Revingtons. Aviam si realment tenien elements o era una invenció pròpia. Well, now everybody's heard about the bird because the bird and the bird and the bird and the bird and the bird and the bird and the bird and
Bé, això que sentim, aquí m'he equivocat jo, això no és Papou Mamau, això era el Bird is a Word, que era la primera part de la cançó dels Rebindons que fèiem servir els Trashmenes Afrinberg. I ara sí que anem a sentir aquesta segona part, aquest Papou Mamau.
Fins demà!
I bé, doncs això és la història, aquest èxit que van tenir, aquests èxits que van tenir els Riving Tones, aquest surfing verd va prendre els elements de les dues cançons, de The Bird is the Word i de Papa Humau Mau, va fer una mena de medley, i aquí és on la història pren un gir legal important, inicialment, doncs,
Doncs el Singles of Embarrassment només acreditava a l'Steve Water, el cantant, com a autor, però quan la cançó va escata comercialment, els Rovingtons van amenaçar de denunciar el grup per plagir.
i al final, després de negociacions, els Rovingtons van obtenir els drets d'autor i royalties. I això els va suposar una enorme beneficio econòmic, perquè els Rovingtons mai no havien estat un grup superpopular, però aquesta cançó, aquest sarfenberg, els va fer guanyar molts quartos. La cançó apareixia a infinitat de pel·lícules, de programes, d'anuncis. Els membres de The Trustman, en canvi, només van conservar els drets d'interpretació, que és el que passa quan fem aquest tipus d'històries.
Així que el que va començar com una improvisació en directe d'un grup de Minnesota va acabar convertint-se en un clàssic immortal del soft rock, però també en una història d'autoria compartida. Anem a acabar de sentir els últims compassos d'aquest Papa Mama Mau.
I ara sí, ara sí que ens anem. Per avui hem vist samples, hem vist interpolacions i també hem vist diverses anúncies per plagi i canvis d'autoria, potser inesperats. I amb això tanquem la sessió de samples d'aquest vespre. Si voleu saber la resposta a aquestes i altres preguntes esgarrifoses, tornarem la setmana que ve a la mateixa batòria i pel mateix bat canal.
I com sempre, com sempre dic, un plaer passa una altra tarda de dimendres amb tots vosaltres. Recordeu que aquest programa, com tots, es poden recuperar a la pàgina web de Ràdio Mollet i a la plataforma podcast iVox. Us eixo el link a les xarxes socials del Vertiki, ja sabeu, arrobavertikirm.com a Instagram, on podeu recomanar, feu like...
I totes aquestes coses, perquè ara sí, arriba l'hora de baixar la persiana i de tancar el vàrtic i salutacions. D'aquí us parla Carlos Molina i del Sergio Guardenyo al control tècnic. I sobretot, que passeu un gran cap de setmana.
Valors de l'Alça. Reflexionen sobre el món que ens envolta des de l'òptica dels valors. Dimecres a les 9 de la nit, aquí a Ràdio Moller. Sou el 96.3 de l'Alça.