Esteu escoltant Radio Mollet.
Moltes gràcies per escoltar.
Així que, com acostuma a dir, poseu-vos còmodes, demaneu el còctel que més us agradi i disposeu-vos a gaudir d'una estona amb la música i les històries que l'envolten, que potser no totes són veritat, però sonen bé. Benvinguts a aquest bar que només obre als divendres, de 7 a 8 del vespre, mentre que la resta de la setmana és tancat per descans del personal.
Avui és divendres 6 de març de 2026, programa número 23 de la tercera temporada de Bartiki, i avui tancarem la sèrie dedicada als Rolling Stones. I ho reprenem tot plegat allà on ho havíem deixat, l'any 1981.
any 1981, en un episodi, un episodi que hem titulat Una dècada complicada, en un exercici d'espoiler. Mai els Rolling Stones havien estat tan a prop de la separació. Hi ha qui diu que, de facto, van estar separats durant una temporada en aquella dècada.
Veurem amb uns Rolling Stones amb una terrible crisi dels 40. Veurem com comencen els comentaris sobre si són massa grans pel rock and roll i com es comença a parlar de si ho podrien deixar tot plegat.
Val a dir que els anys 80 era pràcticament la primera vegada que ens trobaven a estrelles del rock. Ells, que eren la representació de la joventut, arribant a la maduresa encara en actiu i el món no sabia ben bé com encaixar-ho. I ells tampoc.
Benvinguts, doncs, en una època complicada, de discurs fluixets, però que compta. Revisats pel programa d'avui i en la perspectiva que dona el temps, us atxerir que no en semblen tan terribles. Comencem. Vas a tomar algo, chico? Eh, sí. Deme una fanta.
Es una falta. Bueno, pues tengo una Pepsi-Sin. ¿Sin qué? Sin pagar. Aquí todo se paga.
Any 1981 i els Rolling Stones, els Rolling Stones aterren en una dècada que, bé, que els vida de reull. Ells, ells que han sobreviscut els 70, que ja és prou mèrit, i es troben davant d'una pregunta incòmode. Poden seguir sent la banda de rock més gran del planeta quan el món s'embolica amb la New Wave, amb el punk, amb els sintetitzadors, amb el hip-hop, amb els cabells tanyis a colors estranys? La resposta...
La resposta arribaria amb un rif que podria aixecar a un mort, el d'estar miab.
Però la història d'aquesta cançó, com d'aquí, no comença als 80, sinó que comença molt abans, a mitjans dels 70. Els Stones havien treballat amb una mena de, diguem-ne, de reggae simpàtic, de reggae descafeinat, però que no acabava d'arrencar. Un d'aquests experiments que es queden guardats al calaix, com les idees que creus que potser algun dia et faran servei, però que en realitat ara mateix només ocupen espai.
Fins que un dia ves per on, durant una sessió gairebé sense importància, en Keith Richards canvia el ritme. Fa sonar el riff amb la seva Gibson i automàticament tothom mira cap al mateix joc. Passa de tant en tant i hi ha idees que no funcionen fins que un bon dia t'agafen ben col·locat i esclaten. Quan el grup comença a revisar gravacions antigues per muntar Tattoo You, el disc d'aquest any 1981, troben aquest riff
aquesta cançoneta antiga, i entenen que hi ha or pur allà dins. Tattoo You és un disc estrany que està construït fonamentalment en restes de sessions anteriors. Com si fossin antiquaris del rock obren un calaix, treuen un riff de fa set anys i enganxen una veu, uns versos nous, un solo que quedava per aquí i pam, et surt un disc que acaba sent un dels més potents de la seva etapa tardana, el Miracle Als Estons.
Mics i tot, anant a mig gas i repassant coses antigues que tenien guardades, els hi surt un hit. L'estat del grup, el 1981, és una barreja curiosa de desgast i d'adrenalina. El Mitjager està obsessionat amb no quedar antiquat. Ell que s'ha posat les piles amb la moda, amb l'escenificació, amb el ball, amb un estil a mig camí entre mig urbà, mig riscotaquer, sense perdre la fase de rock'n'roll...
és com si sempre hagués de demostrar que encara pot seduir a tothom. Només té 38 anys, però ja sembla patir una crisi dels 40 prematura que, de fet, l'acompanyarà molt de temps. En Keith Richards, en canvi, hi va la seva i manté una fidelitat gairebé religiosa al rock and roll cru. Les tensions entre tots dos, Mickey Keith, Keith i Mick, són tan mítiques com els seus riffs, però estar-me-up és un d'aquells moments on tot quadra.
En Ron Wood, com habitualment feia, hi posa la vaselina, fa que tot flueixi, omple els buits, dona aire al riff principal. És la química dels Rolling Stones una miqueta en estat pur. Quan tot sembla a punt d'explotar, fan una cançó que ho reordena tot. De fet, Tattoo You és, segurament, el darrer gran disc dels Rolling Stones, realment gran, així en majúscules.
Quan surt el single Stare Me Up, el món s'accegeix al cap amunt i avall. Nou anys després del disc Exile on Main Street, i amb la competència de bandes molt més joves, els Stones tornen a encapçalar llistes, i després ve la gira de Tattoo You,
una de les més grans que havien fet mai. Estadis plens en mitjàguer, corrent com una asperitat, i una banda que, si bé es discutia entre bambolines, sonava com una locomotora en directe. Sarmia es converteix instantàniament en un himne. És una declaració d'intencions. Encéns-me que encara no hem dit l'última paraula. I sí, no l'havien dit, ni de bon tros.
Fins demà!
Fins demà!
En Mick Jagger fins aleshores i en aquests anys havia estat clarament al timó. Ell vol que els Rolling Stones funcionin com una màquina moderna, amb una logística impecable i una imatge adaptada als temps del gran deteniment nord-americà. En Mick comença a sentir una mica de pressa vital, vol ser més que un cantant de rock and roll. Ell també vol explorar el cinema, la moda i fins i tot una identitat més de...
pop-star global, més que no pas de roquer d'estadis. Durant aquests primers anys 80, en mi que és hiperactiu, i sempre ha estat un tio disciplinat i decidit per alguns del grup, però per alguns del grup, aquesta idea tan cabuda i tan disciplinada i tan decidida era massa controlador.
Però aquest lideratge val a dir que és realment el que impulsa aspectes com la masodòntica gira nord-americana el 81, una gira que evidentment ens exigeix un nivell de professionalització naturalment que no havien tingut fins aleshores probablement.
Keith Richards, en canvi, està vivint un dels seus moments més estables en molt de temps. Després de superar els anys foscos de drogues i de judicis, ha recuperat la seva identitat com a guitarrista i també comença a recuperar-la com a força interna de la banda. El 1981 és un Keith més lúcid, amb més sentit de responsabilitat, i al mateix temps molt conscient que depèn del seu equilibri personal...
perquè els Stones segueixin existint. Tot i això, la tensió entre ell i Mick Jagger és constant. En Keith percep que Mick Jagger vol allunyar-se del roc dur i brut que ell s'estima, mentre que Mick pensa que en Keith vol mantenir-los ancorats en un passat que ja no rendeix.
I amb això ens trobem amb una altra cançó d'aquest disc, el Tattoo You, una cançó com Little TNA, qui és el volant, i fins i tot el micròfon. No era el primer cop, ni molt menys, però Little TNA és una mirada...
Una mirada directa al costat més humà i més entranyablement, diguem-ne que desendreçat, d'en Keith Richards. Aquesta és una d'aquelles cançons que només pot cantar ell i donar-li un cert sentit sense semblar ridícul, amb aquella veu mig trencada i amb aquell posat. En Keith s'havia convertit, diria que contra tot pronòstic, en el membre tranquil de la banda. Sí, tranquil, en Keith Richards...
Després d'haver estat el membre més, com dir-ho, volàtil dels anys 70, en Keith torna d'una dècada fosca amb una energia nova i, sobretot, amb la pau que li aporta la Patty Hansen, amb qui havia iniciat una relació que el redreçava tant com el podia regressar algú així. La seva relació, que havia tingut amb la Anita Pallenberg, que havia acabat a la dècada dels 70,
A més, el 1980 neix la seva primera filla amb la Patty Hansen, a Theodora, i aquest detall és important, perquè l'Ireltienei respira aquell moment de transició entre l'antic quiz salvatge i un quiz sorprenentment centrat. La sensació general és que el disc Tattoo You, que és un disc collage construït amb restes de sessions anteriors, ja us ho he dit, és així perquè la banda...
havia perdut l'espurna i la capacitat de fer nova música a alt nivell. Segurament és veritat. I justament aquí, enmig d'aquest festival d'arxius renascuts, Little TNA brilla per la seva autenticitat. És una cançó que no vol demostrar res, que no vol ser l'himne del disc, que no va néixer per encapçalar cap llista ni per ser single. És una peça que existeix perquè en Keith necessitava cantar-la.
Little DNA parla de dones, de records, de problemes i de desig, però no en la manera sofisticada i teatral, típica de Mick Jagger. El títol, el títol que juga amb l'expressió anglesa teats and ass, teats i cul, ja et dona una pista del to. És que, a veure, és directe, sense gaire pudor.
Un dels encants de Little TNA és que mostra una altra cara dels Stones just en el moment adequat. El món els percebia com una màquina gegant, gairebé industrial, i aquesta cançó els torna una mica humans. A més, en Keith Richards sempre ha estat el cor emocional de la banda i cada cop ho aniria sent més. Durant la gira de Tattoo You, gira que va transcorrer entre 1981 i 1982,
La cançó es va convertir en un petit moment de culte. Quan en Richards prenia el micròfon, el públic ho celebrava perquè era com una mena de pausa dins la tempestat de Jager. Menys coreografies, menys llums, menys perfecció visual, menys córrer cap avui i cap avall, però molta sinceritat. En qui Richards no es necessitava fer-se el sexímbol, ni fer-se el modern, ni fer-se l'estrella. Ell surt, toca, canta, somriu i marxen tots contents.
D'una altra banda, en Ronnie Boot fa de mediador natural. Ell és el pont entre Mick i Keith, la figura que manté l'humor i que desactiva conflictes i que fa que el clima no exploti. En aquests anys viu també els seus propis conflictes personals. L'alcohol comença a passar-li factura, no us penseu. Però bé, encara ho manté mitja ratlla.
En Charlie Watts, com sempre, és la força silenciosa. Durant el 1981 i 1982 es manté elegant, reservat i professional, però també comença a mostrar signes del seu cansament amb la vida de gira. Ningú no li havia avisat que encara es passaria com 20 anys més així. Continua sent el senyor Naguitos a la corbata, que no acaba de sentir-se còmode amb l'espectacle massiu que Mick Jagger vol muntar.
I a la gira del 81, malgrat les dimensions, bé, ell aguanta amb una serenitat que sorprèn fins i tot els companys. En Bill Wyman, el peixista, per la seva banda, doncs està cada vegada més distanciat emocionalment del grup. Compleix, toca i s'involucra quan cal, però la seva vida personal i els seus nous interessos el fan estar físicament a les Stones, però no sempre mentalment.
En aquestes dates ja comença a pensar en la seva vida fora de la banda, cosa que acabaria succeint 10 anys més tard. Però bé, tornem a la cançó, tornem amb Little TNA, que podria semblar menor dins de la escografia dels Stones, però que és un d'aquells temes que expliquen més el grup que moltes altres peces més famoses. Aquí hi ha supervivència i també hi ha autenticitat.
Fins demà!
Fins demà!
Durant aquests anys els Rolling Stones viuen sobretot la contradicció entre ser una banda que celebra 20 anys de carrera però que encara necessita demostrar-se a si mateixa que pot competir amb els nous corrents. Vaig dir el Pac, la New Wave, el Silent TV, etc. Sona en un moment vital on la joventut ja no els acompanya. Són un grup adult
intentant mantenir viva una carrera que, en teoria, hauria d'haver acabat ja fa anys. Si mirem la màxima del rock de viure ràpid, morir jove i deixar un cadàver maco. Ja us deia, als 80, el públic encara no estava preparat per veure estrelles de rock en 40 anys.
i el que ens hi trobaríem. Ara tot plegat sembla ridícul, quan, evidentment, hem vist 9 estrelles de rock'n'40, les hem vistes amb 50, 60, 70, etc. Però aleshores, el rock'n'roll com a moviment encara no ens hi havíem trobat. Potser teníem els pioners dels 50...
però bé és cert que aquests pions dels 50 no havien tingut una carrera continuista. Quan va entrar la British Invasion a principis dels 60, aquests pions dels 50 van anar de cap a caiguda. En fi, tornem als anys 80, tornem als Rolling Stones, i tornem, en aquest cas, al 1982. Amb la gira europea que presentava Tattoo You, tot això encara es fa més evident. El grup està cansat,
però sona sòlid i competitiu. Jäger mira cap al futur, en Keith defensa el passat, i els altres tres fan exercici d'equilibri perquè la màquina continuï avançant. No és un moment fàcil, però sí que és un moment extraordinàriament humà, i el d'un grup legendari aprenent a ser legendari mentre encara existeix.
Quan els Stones entren al 1953, no són exactament el que diríem una família feliç. De fet, si algú hagués decidit fer un reality show de la banda en aquell moment, ni necessitarien guionistes. Els dramas ja venien de fàbrica.
Tenim a Mick Jagger descobrint les meravelles, els sintetitzadors, la moda New Wave i un interès creixent per fer carrera en solidari. Tenim Keith Richards, que mira tot això arrufant al nas. Aquesta tensió és el combustible d'Undercover, el següent disc, disc de 1983, on ja no tiraven de bocins al passat.
Undercover of the Night és el primer single del disc Undercover, i és una cançó que no només captura l'estat del grup, sinó també l'esperit convuls dels 80, si fem una miqueta memòria als que puguem fer-la i als que no, que tirin de maroteca. El món, el 1973, bullia de guerres civils a dictadures que es mantenien per força, de governs que desapareixien i de notícies que feien impossible mirar cap a una altra banda.
Amy Jagger sempre atent a l'àmbient polític, absorbeix tot això i escriu una lletra fosca, plena de violència urbana, de paramilitars, de desaparicions i tot allò que veia fonamentalment de les notícies sobre l'Amèrica llatina. No és habitual que els Stones es posin en plan polític, però aquí en Jagger dispara discreció. Possiblement diria que des d'aquell ja llunyà Street Fighting Man...
que no escrivia res de tan explícit en el sentit polític i de realitat, diguem-ne, d'actualitat en aquest sentit. I la banda, malgrat les tensions, doncs col·labora per donar-li un soc en caixa
Però bé, amb aquell clima paranoic. Musicalment, Undercover of the Night és més aviat un experiment. És una barreja de fang, de rock, de sons electrònics, entenent, sons electrònics com estaven l'any 1983. Si feu memòria i recordeu els últims episodis que ha fet de la història de la música negra, aquesta seria una certa inspiració per un tema com Undercover of the Night.
En Charlie Woods, que no era precisament amic de les novetats tecnològiques, bé, decideix jugar al joc. En Ron Wood, doncs, contribueix amb textures i capes. I en Keith, bé, doncs en Keith intenta mantenir les guitarres al primer pla, perquè per ell uns estons sense guitarra és un cotxe sense rodes. També us diré que no se'n surt del tot, almenys no amb aquest tema, amb aquest undercover of the night.
El resultat final és una mena de duel subtil entre les idees modernes de Jager i l'essència clàssica d'en Keith Richards. I justament per això la cançó jo diria que funciona prou bé, perquè està tensada des del primer segon. El videoclip mereix capítol apart.
És un videoclip que dirigeix en Julian Temple. És una mini-pel·lícula d'acció política ambientada en un París, en un país latinoamericà fictícia, mitjà grafent d'activista perseguit, de periodista, de víctima i de miratge. És un dels vídeos més cars de la dècada i es nota. Explosions, persecucions, soldats, gent encaputxada, edificis que s'ensorren, una bogeria absolutament alineada amb la intensitat del tema.
ens agresideix a la pell i en qui apareix, però amb aquesta actitud de no saber exactament què passa.
En Julian Temple, el director, sempre havia treballat des del principi amb bandes com el Sex Pistols, com el Judas Priest, o com els Dexists Midnight Runners. Val a dir que els Stones, segurament Mick Jagger, és qui contracta Julian Temple, qui a més posteriorment també faria clips molt famosos amb gent com Ryan Adams, com Neil Young, com Tom Petty, o un clàssic com seria el Return to Innocence del projecte Enigma.
La situació interna de la banda durant aquesta època és complicada. En Keith encara no entén per què en Mick vol jugar a ser estrella del pop dels 80 i en Mick no entén per què el Keith no vol moure's de 1972. Aquesta fractura es nota en tot el disc undercover. És un àlbum irregular, experimental...
En alguns moments, molt comptats, brillant, però en general fallit. Ja vam dir que Emotional Rescue era un disc fluixet. Tattoo i U va ser un iat per tractar-se d'un recull de bocins i retalls i ara tornem amb un altre treball que segurament és inclús més fluix que Emotional Rescue. No és un disc còmode, no és Some Girls, no és Exile on Main Street, tampoc vol ser-ho. És un retrat de la grup en un moment d'incomunitat absoluta i per això diria que és fascinant com a crònica d'una època.
però mai no em ve de gust escoltar-lo per no parlar de la portada que és llegíssima. Bé, el single Undercover of the Night és, en el fons, la prova que els Rolling Stones podien reinventar-se, encara que fos a contracor. Podria haver estat un desastre, però en lloc d'això es converteix en un dels singles, doncs, diria que més potents i sorprenents de la seva etapa vuitentera.
Bona nit.
Bona nit.
De la gira del 80-82, els Rolling Stones van publicar Still Life, un disc en directe que en general tenia poca espurna. Potser un document més interessant i que potser capturava millor, com era el grup aleshores, va ser la pel·lícula documental Let's Spend the Night Together, que recollia diverses actuacions d'aquella gira. L'enregistrament de discos en directe sovint amb poca gràcia. Va ser una pràctica freqüent als Stones dels 80. Cap d'ells diria que és molt recomanable només per a completistes.
Durant la creació del disc d'Undercover, les sancions es fan palpables a l'estudi, les sessions s'allarguen, les discussions són constants i sovint no hi són tots al mateix temps. És l'època en què Mick i Keith gairebé funcionen com comandants de dos exercis diferents. Si un vol una cosa, l'altre la rebutja. Si un decideix un camí estètic, l'altre en proposa un d'un posat. I al mig, la resta del grup intenta evitar que tot voli pels aires.
Per si fos poc, en Mick li fum massa la beguda en aquella època. La gira posterior d'Undercover, que en aquest cas és una gira petita i europea, en res comparada amb la del 80-82, tampoc ajuda a redreçar res. És una gira funcional, correcta, però freda. Els estons són professionals, però ja no són la banda unida que travessava tempestes conjunta. Són cinc vides separades intentant mantenir un nom gegant.
Si Undercover of the Night, cançó que obria l'LP Undercover, era al costat fosc i polític dels Rolling Stones del 1983, just el segon tema de l'LP, She Was Hot, és exactament l'altra cara de la moneda. Rock and roll descarat, calorós i amb aquell toc d'humor surrealista tan propi seu. És curiós perquè molta gent recorda els Stones dels 80 com una banda seriosa empresarial plena de producció digital d'experiments estranys buscant adaptar-se als sons de l'època.
Però quan sona She Was Hot, et recordes de seguida que, abans de tot això, els Rolling Stones havien estat una banda diferent. Aquí a mi Jagger es deixa anar amb una lletra que és pràcticament una caricatura de la seducció. I en el fons, bé, és exagerada, és immediata, i és més còmica que no pas sensual, és Jagger interpretant el paper de Jagger. She Was Hot va ser llançada com a segon single i llavors hi ha el videoclip,
dirigit també pel Julian Dempel, el mateix que haver dirigit a l'Undercover of the Night. She Was Hot és diferent, és un festival d'humor físic, erotisme, paròdic, si vols, i un jager perseguint una fem fatal, que literalment crema, és probablement un dels vídeos més propers als dibuixos animats, diguem-ho així, per tota la carrera dels Stones, i funciona com una benvinguda, dosi d'autoparòdia.
A més, el videoclip té una lectura interessant. En una època en què Jager començava a prendre's massa seriosament a si mateix, aquí es permet riure's en el seu propi personatge. L'objectiu, és clar, era l'MTV...
que s'havien creat el 1981 i el 1983 ja tenia un pes significatiu al món de la música. I en Jäger ho sabia, de fet. De fet, en Jäger era un dels que apareixia a la campanya publicitària on sortien diversos músics de l'època dient allò de I Want My MTV. Doncs això que era una campanya per promocionar que el públic comprés la subscripció a la tele per cable.
She Was Hot no va ser un gran èxit comercial, però amb el temps s'ha convertit en una d'aquelles joies tapades que defineixen millor que res l'esperit de les Stones en aquella època i diria que quasi és l'últim moment interessant, i us recordo el segon tema del disc, però és l'últim moment interessant d'un disc com Undercover, això és She Was Hot.
Fins demà!
I ara anem amb la polèmica de veritat.
Tot el que envolta el període 84, 85 i 86 és programàtic. El 1985 és un dels punts més baixos, si no el pitjor, en la relació entre Mick Jagger i Keith Richards. Tot ve de lluny, però és ara quan esclata l'origen immediat del conflicte, és clar. Mick Jagger decideix prioritzar la seva carrera en solitari i invertir en una energia que a ulls de Keith hauria d'haver anat a parar els Rolling Stones.
En Mick Jagger publica el seu primer disc en solitari, de títol She's the Boss, a febrer de 1985, després d'haver-lo enregistrat entre maig i novembre del 84 amb un ampli aleng de col·laboradors, col·labors estrella i ben diversos, com en Pete Townshed, els Who, com en Jeff Beck, però també el pianista Herbie Hancock o en Carlos Alomar, famós per haver tocat amb David Bowie durant una bona temporada.
L'exit comercial és immediat. El disc entra al top 10 al Regne Unit i arriba a platir als Estats Units. Però internament és una bomba en Keith se sent traït. Hi ha motiu. Segons diverses fonts, el Mitjager hauria aprofitat la negociació del contracte dels Rolling Stones amb la CBS per colar-hi un acord per tres discos en solitari sense informar la resta de la banda. Això va fa expotant Keith Richards, que descriu el projecte
com una sentència d'amor per Rolling Stones i arriba a comparar a les seves memòries de fa uns pocs anys el disc amb el Main Camp dient que tothom en tenia una còpia però ningú no l'escoltava en Chris Bridges ja veiem que no té gaire contenció
En fi, en Mick Jagger va comptar amb el productor de moda, en Nile Rodgers, que després de passar per Chic es va dedicar a produir diversos discos éxits dels 80, com els Amadona, sense anar més lluny. Sis de Bosch no seria un disc gaire interessant, el meu parer. Però Mick Jagger era un bon moment. També havia fet aquella versió del Dancing in the Street amb en David Bowie i va aparèixer el famós event Life Aid,
clarament estava molt enfocat en la seva carrera fora dels Rolling Stones. Les sessions ja venien d'abans, ja ho hem dit, durant l'enregistrament d'Undercover, ja no podien estar al mateix estudi al mateix temps. Però és que el 1985 tot això s'agreuja, en Keith considera que en Mick ha abandonat la banda emocionalment, ja no pot girar, ja no vol escriure pels Stones, ja no vol compartir la direcció creativa.
En Jaguer, per les seves bandes, defensa dient que després d'uns anys d'esforç vol trencar el patró i fer coses diferents. Què us haig de dir? Re de nou, re que no hagués passat a moltíssimes bandes, ha passat i continuarà passant. Però en Keith ho viu com un desafiament personal, com una humiliació. Ells han mantingut sempre fidels als Stones en els pitjors moments, mentre que ara en Keith està invertint energia amb en Bowie, amb aparicions mediàtiques, amb discos propis...
i amb una imatge individualista, totalment contrària a la idea de germans musicals que havien mantingut durant dècades.
El macroconcert aquest, el Life Aid, que ara tothom recorda per l'actuació aquesta de Queen, però no només eren els Queens, naturalment, parlo del 13 de juliol de 1985. Bé, el món és testimoni de la fractura real. En Jagger actua tot sol, mentre que en Keith Richards i en Ron Wood també hi actuen, però com a part de la banda que portava en Bob Dylan.
Aleshores ja no hi ha fins i menys, ja no hi ha Stones com a unitat. És simbòlicament devastador i confirma que el projecte en solitari de Mick està provocant una separació visible, fins i tot per la premsa i els fans. Mentre en Mick grava vídeos promocionals i prepara més passos en solitari, Richards i Ron Wood comencen a treballar en idees de guitarra pel que acabarà sent el disc Dirty Work, disc que sortirà en 1986.
però Keith té clar que sense Jager no hi haurà Rolling Stones, i quan finalment Mick escriu als seus companys per dir que no farà gira per presentar Dirty Work i que prefereix dedicar-se al seu següent disc en solitari, el segon que treuria, Primitive Cool, de 1987, en Richard s'esclata. Quan arriben en 1986, els Rolling Stones no són exactament una banda, són un camp de mines. Dirty Work, el disc de 1986, es grava...
amb un clima que oscil·la entre la desconnexió emocional i la pura supervivència creativa. I és enmig d'aquest caos que apareix a Harlem Shuffle, una versió que ningú no esperava, però que acaba convertint-se en un dels pocs moments lleugers i de celebració d'un període més aviat fosc. La cançó original, la cançó original de Bob and Earl, és una versió...
És un clàssic soul que van fer molts artistes. No és casualitat que en Keith Richards i en Ron Wood fossin els príncipes defensors a portar aquesta peça al repertori del disc. Amb el grup mig trencat, el retorn a la música que els havia unit als 60 era gairebé travèutic.
Richards sempre diu que el rhythm of blues és l'ADN de la banda, i aquí això es nota més que mai. Quan el món al seu voltant s'estava complicant massa, van decidir tornar al lloc d'on venien. El context personal feia encara més necessària aquesta mirada enrere, i no només per Mick i Keith. En Charlie Watts, discret com sempre, però travessava un moment duríssim. Ell, que era l'home més estable del grup, havia caigut en addiccions a l'heroïna,
cosa que em sembla flipant, com en Charlie Watts, amb les seves maneres de gentleman, i a més de 40 anys va caure al pou de la droga. Amic, per la seva banda, era absent físicament i era, però emocionalment, doncs, això, tenia un peu fora del grup. I estava immers en la seva aventura solitari, convençut que els Stones s'havien quedat ancorats en el passat, i aquesta fractura, doncs, es nota a tot el disc, a tot el dirty work. I malgrat això, quan comença Harlan Shuffle, fa alguna cosa preciosa. La banda sona unida,
I en Mic, quan vol, és un cantant de sou magnífic. És com si durant uns minuts tots decidissin recordar per què tocaven junts en primer lloc. El videoclip va ser dirigit pel Ralf Baxi, el mateix pioner de l'animació irreverent i quasi adulta de finals dels 70, i és una...
bogeria delirant que barreja la banda en acció amb animació gairebé psicodèlica, personatges dibuixats i situacions absurdes. És com si algú hagués col·locat els estons dins un còmic underground de Nova York. I en plena època MTV el vídeo crida atenció perquè és impossible de categoritzar.
És sexy, és grotesc, és divertit i és absolutament vuitantes. En certa manera reflecteix la situació del grup, un món irreal, estrany, però sorprenentment viu. Una de les coses boniques de Harlan Schaffer dins de Dirty Work és que simbolitza l'últim pont abans de la ruptura total.
En Jagger i en Richards gairebé no coincideixen físicament en els estudis. Gairebé totes les veus es graven per separat. La frustració és palpable, però aquesta cançó funciona com un recordatori involuntari de la unió pel ritme en blues.
Fins demà!
Tudom acostuma a dir que Dirty Work és el pitjor disc dels Rolling Stones.
Potser és així, però jo l'he tornat a recuperar per aquest programa i, honestament, no m'ha semblat tan terrible. Fins i tot us diria que m'agrada més que en Dark Cover, potser perquè té menys experiments. Els problemes de Charlie Watts fan que diverses bateries convidats, com Steve Jordan i en Tom Fick, han de substituir-ho en alguns temes. Fins i tot en Ron Booth acaba tocant la bateria amb el tema Sleep Tonight.
De fet, la Steve Jordan és el bacteri actual, actual, 2026, del grup. Charlie Watts, dissortadament mort fa uns pocs anys.
Bill Wyman, també força desvinculat emocionalment, participa a Dirty Work de manera intermitent. En general, costa molt trobar moments en què els cinc membres principals coincideixin a l'estudi. Gairebé cadascú viu un trajecte personal diferent, lluny d'aquella identitat comuna que en altres èpoques els havia fet inmancibles. El segon single de Dirty Work, One Hit to the Body,
Diguem-ne que seria la mossegada més directa i sincera del disc. One hit to the body és la banda sonora d'aquesta tensió entre Mick i Keith. Keith Richards i en Ron Wood construeixen un entramat de riffs i per acabar-ho d'adobar conviden en Jimmy Page. Jimmy Page, els de Sled Zeppelin, a tocar el solo central. Malgrat aquest panorama fràgil...
L'àlbum incorpora la participació de les convidats de luxe, a part d'en Jimmy Page. Trobem en Bobby Womack, l'Ivan Neville, en Chuck Lebel, i fins i tot en Tom Waits, que porten uns colors i una energia en un disc que per moments sembla més un grapat de voluntats individuals, més que no pas una obra col·lectiva i cohesionada.
El procés de gravació va quedar marcat també per la mort sobtada de Liam Stewart, membre fundador i sisè Stone de facto. La seva desaparició el desembre de 1985 va impactar fortament la banda i el disc li ret homenatge amb una peça oculta de piano a final de l'àlbum.
El videoclip de One Hit to the Body és també una peça curiosa del puzzle emocional. En Mick i en Keith hi surten discutint, empenyent-se, encarant-se. I encara que tot forma part del guió, l'atenció...
Hòstia, això quasi és real. És com veure una parella històrica en plena crisi matrimonial i entremig d'aquest caos. Ron Wood emergeix com una mena de terapeuta accidental. Ron Wood és probablement la cola emocional del grup en aquesta etapa. Va sentir one hit to the body.
Bona nit.
Bona nit.
La reconciliació entre Mick Jagger i Richard no va ser un gest puntual ni un gran moment dramàtic, sinó el resultat d'un procés lent, acumulat i gairebé inevitable després d'anys de tensió creixent.
Però, ja us dic, era bastant inevitable que hi hagués aquesta conciliació per moltes raons. En primer lloc, perquè tots dos es van adonar que no hi havia Rolling Stones sense un dels dos. I si no hi ha Rolling Stones, no hi ha vaca que pugui munyir. I després...
podem mirar-ho des del costat més romàntic. Al final, eren dos senyors de 45 anys que s'havien passat més de 25 anys no només treballant junts. Havien estat amics d'adolescència, després socis i col·legues de feina, però no era una feina qualsevol. Era una feina en la que viatjaven junts. Bé, no sé si mai heu viatjat per a feina, però és un procés pel qual, de sobte, et veus que esmorzes, diners i sopes amb aquestes persones.
Per les zones de feina, està plegats. I sovint també parles d'oci. Hi ha hores d'espera a aeroports i d'altres llocs, hi ha hores de viatge asseguts al mateix lloc. En fi, que o si estableix una certa complicitat o es fa impossible d'aguantar i menys durant quasi 30 anys. Després de la crisi profunda dels anys 83 cap al 86, comprovent la gravació conflictiva d'Undercover, l'hostilitat oberta durant Dirty Work,
i la negativa de Jager a fer gira posteriorment en aquest dirty work, la relació entre els dos líders de Rolling Stones, durant bona part dels 80, estava completament trencada. L'afrontament va arribar tan lluny, segons les diverses fonts,
Van passar anys sense dirigir-se la paraula i tots dos donaven per fet que els Rolling Stones s'havien acabat com a projecte compartit. Durant aquest període de silenci, en Keith Richards va canalitzar la frustració enregistrant el seu primer disc en solitari, Talk is Chip, un disc de 1988. Escolteu, un disc meravellós. Les males llengües el qualifiquen del millor disc de Rolling Stones de 180.
Era un treball que no només demostrava la seva vitalitat creativa, sinó que continuia missatges balats o directes cap a Mick Jagger, com la cançó You Don't Move Me. Recordeu que en Keith estava totalment en contra de les aventures en solitari de Mick Jagger, que va publicar, ja us heu dit abans, un segon disc de títol Primitive Cool, en 1987.
I al final, convençut que no hi havia banda, doncs en Keith va fer el seu proper disc. Però, irònicament, aquest mateix projecte individual va servir d'eina d'autoconeixement per a Keith Richards. Durant la seva gira amb la seva banda pròpia, The Expensive Winos, Keith va descobrir en carn pròpia la pressió i el desgast de liderar una banda com a cantant principal, una experiència...
que li va fer entendre millor la responsabilitat que Jäger havia exercit durant dècades. Aquest gir emocional va suavitzar notablement la seva postura i li va donar una nova perspectiva sobre la seva relació.
Aquesta diria que és la passió romántica un cop més. Potser sí, potser no. Havien fet molts diners, potser no necessitaven més, però sí que necessitaven continuar sent reconeguts com una de les millors bandes del rock i no com una relíquia del passat. Bé, qui sap? A finals del 1988, després d'anys de distància, la necessitat musical els va tornar a reunir.
Els dos sabien cadascú la seva manera, doncs ja us he dit que els Rolling Stones només podien existir de veritat si treballaven plegats. Aquest reconeixement mutu va ser el primer pas real cap a la reconciliació. Les converses inicials no van ser sentimentals, van ser pràctiques. Un nou disc, una nova etapa, una nova possibilitat. Així es van trobar a Barbados, més tard a l'illa de Montserrat...
tot per començar a escriure el que s'acabaria convertint en el disc Steel Wheels, que sortiria el 1989. Allà a aquestes sies caribenyes, on tenien aquests estudis, per primera vegada molt temps van tornar a col·locar-se costat per costat davant la taula de mescles, repassant riffs, corregint línies vocals i discutint arranjaments, tal com havien fet els temps daurats de Sticky Fingers i Exile on Main Street.
La música, que sempre havia estat el vincle més fort entre ells, va fer aflorar de nou la química artística que havia estat el motor inicial de la seva amistat i del seu èxit compartit. El primer single del disc, Mixed Motions,
ha sorgit directament d'aquesta nova etapa de col·laboració. Diria que és la millor prova a tot plegat. La cançó reflecteix clarament el procés emocional que estaven vivint, la barreja de ressentiment, prudència i efecte que caracteritza qualsevol reconciliació després d'una ruptura més o menys llarga. El tema no només marca el retorn creatiu de la parella compositiva,
sinó que també simbolitza una mena de pacte de pau implícit entre ells. I finalment, amb el disc al carrer, la gira Steel Wheels Urban Jungle, que és una gira que va ser entre 1979 i 1990,
va acabar de consolidar aquesta aproximació. En Jagger accepta de nou el valor de Richards com a columna vertebral del Sol dels Stones i en Richards reconeix la immensitat del paper de Jagger com a líder escènic i força motriu de la banda.
En essència, la reconciliació es va sostenir sobre tres pilars, el temps i la distància, que havien permès refratar la ràbia, el descobriment de Richards sobre el valor del rol de Jägger i la consciència compartida, que els Rolling Stones només podien sobreviure si tots dos feien pinya.
Aleshores no hi va haver un únic moment que ho canviés tot. Va ser la suma de comprensió, de necessitat, de maduresa també, i de memòria compartida. Al final, Mickey e Keith es van reconciliar perquè, malgrat els xocs, les baralles i les punyalades i els orgulls, són, sempre ho han estat, tots pols opossats, condemnats a treballar junts, perquè quan ho fan, la música és la millor.
La cançó Mixed Emotions té aquest aire d'alliberament emocional. És una barreja de ràbia, alegria, resignació, un punt de sarcasme. És una carta oberta entre Mick i Keith, però bé, disfressada de rock lluminós. La primera línia, fixeu-vos que comença dient «Va on your lip, baby». És a dir, tancar la boca, nena. És impossible no imaginar-se en Keith dient-li això al Jagger.
després de tot l'embolic dels anys anteriors. Però el tono seria agressiu, és irònic, és, bé, quasi afectuós. En un disc de rares que vam publicar poc més tard, bueno, una miqueta més tard, fa uns anys, en trobem un remix d'aquest Mixed Motions, que també havia fet el mateix productor del disc, en Chris Kimsey, per un dotze polzades enfocat cap a les discoteques.
El tema no és un remix transformador a l'estil dance de l'època, recordem que és 1989, per tant, ja el house ja sí el vida com a música de ball, però no seria tant això. Sí que és més proper a la versió discoteca
seria el més proper a la versió de discoteca que els estons podien oferir del tema, ja s'hi feien aquestes coses als 80, apropant alguns temes de rock a les pistes de ball, es netejava una miqueta el so, sobretot pel que es refereix a les instruccions de guitarres, s'inclouen a base rítmica per sobre, o fins i tot en lloc de la bateria, i bé, tirem endavant.
Parlant de bateries, a nivell personal, el disc Steel Wheels també marca el final de l'època fosca del Charlie Watts. Després del període d'addiccions, el bateria torna amb una serenitat renovada. En Charlie no havia estat un home d'accessos públics, però internament, hòstia, ho he passat malament, el pobre home, i escoltar-lo aquí, sòlid, com sempre, doncs és una alegria, és una prova que a vegades tenim segones oportunitats.
El tema Mixed Motion surt com a avançament d'Estil Wheels, un disc que, sense sobte, seria el gran retorn dels Stones com a institució mundial.
Fins demà!
Steel Wheels és el millor retorn que podien tenir els Stones. La producció encara sona vuitantera, però no crec que sigui un llest pel disc, que recupera el pols i, bé, és un gran disc. Amb aquest LP van tornar a la carretera entre l'agost de 1989 i l'agost de 1990. El grup fa una gira mastodòntica, després de set anys sense gira.
I sent jo una criatura, recordo la gran expectació que hi va haver, era una gira que va fer parada a Barcelona en el recentment remodelat, aleshores, estadi olímpic. Veu un retorn molt sòlid de la gira com en un disc que, ja us dic, recupera el pols i el qualificaria de notable en alguns moments brillants. Fins i tot es permet una picada d'ull al pobre Brian Jones amb el tema Continental Drift.
on compta amb la participació dels mestres de Jajouka, aquells músics marroquins dels que se'n va enamorar el Brian i fins i tot els hi va publicar un disc. Quan arribes al final de Steel Wheels et trobes amb Sleeping Away i tot s'atura. Sleeping Away no és només una balada, és una confessió.
d'en Keith Richards, inspiradíssim, que posa a veu el tema i es despulla emocionalment d'una manera que sorprèn fins i tot a qui ja coneix la seva faceta més tendra. Hi ha una sensació de final d'etapa. No final del grup, però sí final emocional d'un cicle.
Sleeping Away és una meditació sobre el pas del temps i sobre allò que es perd sense voler-ho. Sobre les persones que s'espaeixen, sobre les relacions que es trenquen i es reconstrueixen, sobre les memòries que tornen i quan menys ho esperes. En Keith ho canta amb una sinceritat desarmant. It's all sleeping away. És una frase senzilla però plena de pes. S'escapen moments, s'escapen persones, s'escapen oportunitats.
Va, escoltem el tema que tanca el disc. Això és Sleeping Away. Yes, it's just another dream that's slipping away. Each time that I fall asleep it seems...
Bona nit.
I ara sí que ens anem. I aquest ha estat el darrer episodi de la sèrie de quatre que hem dedicat als Rolling Stones. No continuarem amb els 90, perquè ja n'hem parlat en anterioritat. Fins i tot ja vam dedicar un episodi sencer al disc Voodoo Lounge. Així que aquí ho deixarem. Han estat quatre setmanes intenses amb en Brian Jones i amb en Mick Jagger i en Keith Richards i tota la colla, que per ara marxaran del vertiqui.
Si voleu saber la resposta a aquestes i altres preguntes esgarrifoses, tornarem la setmana que ve, a la mateixa batora i pel mateix bat canal.
I com sempre, com sempre dic, un plaer passar una altra tardada divendres amb tots vosaltres. Recordeu que aquest programa es pot recuperar a la pàgina web de Ràdio Mollet i a la plataforma de podcast iVox. Us eixo el link a les xarxes socials del Bartiki, ja sabeu, és arroba Bartiki, R, M, tant a X com a Instagram, on podeu recomanar, feu like i totes aquestes coses perquè ara arriba l'hora de tancar la persiana i tancar el Bartiki. Salutacions a qui us parla, Carles Molina i del Sergi Guardenyo, tocant botons al control tècnic i que passeu un gran cap de setmana.
Valors de l'Alça. Reflexionen sobre el món que ens envolta des de l'òptica dels valors. Dimecres a les 9 de la nit, aquí a Ràdio Mollet. Esteu escoltant Ràdio Mollet. Ràdio Mollet.