This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
La ràdio, la teva ràdio. Ràdio Mollet. Bienvenido a partir de Ràdio Mollet.
Molt bona tarda a tothom i benvinguts al Bar Tiqui de Ràdio Mollet. Us saluda Carlos Molina, que seré el vostre barman, i comptem amb el suport tènic del Sergio Guardenyo. Moltes gràcies per escoltar. Així, com acostumo a dir, poseu-vos còmodes, demaneu el còctel que més us agradi i disposeu-vos a gaudir d'una estona amb la música i les històries que l'envolten. Potser no totes són veritat, però sonen bé.
Benvinguts en aquest bar que només obre els divendres de 7 a 8 del vespre, mentre que la resta de la setmana és tancat per descans del personal. Avui és divendres 27 de febrer de 2026, programa número 22 de la tercera temporada de Bartiki, i continuem amb la sèrie dedicada als Rolling Stones.
I continuem naturalment allà on ho havíem deixat. Iniciem el viatge el 1973, en una etapa on ens trobem amb un grup assentat a la cima, en tot el que significa que potser ja no tenim l'exsoberància de l'etapa anterior, d'altra banda, dificilíssima de mantenir.
però també ens trobem amb un grup que navega pels anys 70, rebent influències molt de l'època, amb el fang, el disco, el reggae, tot això al capdamunt. Tindrem també problemes greus en substàncies i polèmiques a països com el Canadà, i tindrem un Mick Jagger encantat de ser part del famoso CEO, i fins i tot en tindrem un nou canvi de guitarrista.
Tot plegat en una època que va des de 1973 fins a 1980, on veurem com la banda transita del classicisme del rock a la modernitat que elvira als anys 80. Comencem. Vas a tomar algo, chico? Sí, déme una fanta.
Som al 1973 i els Rolling Stones acceleren la seva vida nòmada. Després de l'etapa gloriosa que culmina a Exile on Main Street, els aires canvien. L'exili fiscal, el cansament de carretera i una geografia d'estudis que passa per Kingston, Londres o Los Angeles dibuixen un grup en moviment constant.
A finals de 1972, la banda s'havia traslladat a Kingston, la capital jamaicana, que era una mena de ciutat de moda per la música, amb el reggae tot entrant de sobte al món blanc i anglosaxó.
I aleshores són capaços de parir Goat's Head Soup, un disc menys eufòric, més d'ombra, i on la disbauxa de la costa blava francesa es esdibuixa per donar un to més calmat. I potser seria aquesta la paraula. La calma, després de la tempesta, es converteix en el paisatge emocional.
A Jamaica, l'ambient càlid i el ritme de carrer s'escolen al so dels Stones a través de molts pianos elèctrics i una secció de vents que insinua el fang. Ens trobem amb aquest disc també amb la col·laboració d'un Billy Preston que es converteix en un secundari de luxe. No era la primera vegada que treballava amb els Rolling Stones, però sí que la seva presència els fa més habitual a l'estudi i també als concerts.
Si recordeu, Billy Preston era un pianista i teclista negre molt conegut per haver tocat sovint amb els Beatles a finals dels anys 60. Fins i tot hi ha qui l'anomena el cinquè Beatle. Sospito prou que el fet de ser un negre a un grup de blanquets anglesos era com molt cridaner. Ja n'hem parlat de Billy Preston respecte al seu treball en solitari en els episodis de la història de la música negra aquí al Bartiki de Radio Mollet, però tornem als Rolling Stones.
Els Rolling Stones de 1973, en Keith Richards, continua governant el pols amb els seus riffs, tot i que a Goat's Head Soup, amb aquest disc, trobem molt piano i molt teclat. Un títol, això de Goat's Head Soup, que reprèn de manera una mica tardana la clàssica imagineria satanista tan present en el rock de finals de 60, per això del cap de cabró com a símbol satànic.
També en tenim el context humà. En Brian Jones ja és un espectre del passat. En Mick Taylor ha elevat el nivell instrumental fins a quotes d'elegància poc habituals en el català Gaston, almenys pel que refereix a la guitarra. I la maquinària econòmica, amb el record de l'Alen Klein encara colant-se a les converses, els obliga a planificar-se com a artistes i també com a empresaris.
Enmig d'aquest quadre ens trobem amb una cançó com Do, do, do, do, Heartbreaker, i sí, se'n diu així, de vegades se'n diu directament Heartbreaker, però el títol original és Do, do, do, do, Heartbreaker, i és una mena de narració urbana.
La lletra dibuixa dues històries de violència i mala sort. Una criatura batuda per una policia massa nerviosa, un jove engolit per la droga... En fi, és un tema, aquesta cançó, és un tema que avança en un creixendo on els teclats donen pas a la secció de vent. També és una manera de dir que el grup escolta el seu temps amb el sol i el fang i en fa llenguatge propi sense perdre l'identitat.
Si penseu en el fil de la nostra història, aquest heartbreaker és l'enllaç entre l'adonisme de principis de dècada i la sofisticació urbana que vindrà.
Fins demà!
Abans d'entrar en matèria amb la següent peça, apuntem al clima del mateix disc, Goat's Head Soup, que combina això que us he deia, introspecció i descara dura, o seny i rauxa, si ho voleu, tot i que en general el to seria més relaxat amb una certa tendència al mig temps.
Els Rolling Stones van establir el 1972 una estructura financera internacional amb la seva empresa Promogrup situada entre els Països Baixos i el Carib. L'objectiu era el de reduir dràsticament la càrrega fiscal que suportaven com a banda. Els Països Baixos van ser escollits
perquè no graven directament els pagaments de royalties, cosa que els va permetre reorganitzar els ingressos d'una manera molt avantatjosa. Des d'aleshores, el grup és considerat exiliat fiscal i no pot utilitzar el Regne Unit com a residència principal.
Segons les dades disponibles, gràcies a aquest esquema societari, van arribar a pagar només un 1,6% d'impostos sobre uns guanys totals de 242 milions de lliures, tot això en 20 anys. Poca broma.
però deixem l'economia i tornem a la música. El single principal del disc és Angie, que va ser rebut amb poc entusiasme, amb poc entusiasme per part d'Atlantic Records, que era la companyia que distribuïa. Recordem que s'estons gravaven amb la seva companyia, però buscaven aliances amb distribucions. En aquest cas distribuïa Atlantic Records i Atlantic Records preferia...
un altre Bram Sugar, com a single, en lloc d'una balada. Però al final, bé, així va quedar. Angie va ser el single. Dins de la rumorologia Stone, i ja hem dit en ocasions, que sovint no són més que mentides oportunistes...
Aquest tema, aquest Angie, era dedicat a Angela Bowie, la dona d'en David Bowie. En aquest cas, tant Mick Jagger com Keith Richards ho han negat sempre. Keith Richards va afirmar una recollició del 1993 que aquest títol d'Angie s'inspirava en la seva filla, la d'Andalaya Angela.
però també el seu llibre Memòries, llibre que va publicar a 2010, sota el títol de Life o de Vida, en català, va rectificar aquesta versió tot assegurant que el nom de la nena ja l'havia triat abans fins i tot de saber el sexe del nadó. Simplement li sonava bé, com podria sonar-li bé, de llana.
Aleshores, bé, ni Angie ve d'Àngela Bowie ni tampoc era per la filla Keith Richards. I bé, tot plegat forma part d'això que us he explicat en alguna ocasió, aquesta rumorologia de la qual de vegades les Stones ja en són part interessada. Però us ho reconec, que a mi Angie és una cançó que mai no m'ha agradat gaire.
La cara més canalla de l'LP del Goat's Head Tube arriba amb una cançó batejada originalment amb un títol que cap emissora volia pronunciar sencer. Era el títol de Starfucker. L'atreviment sempre ha estat una moneda de canvi dels Stones. El seu antic mànager, el seu primer mànager, l'Andriolo Goldham, els havia ensenyat als anys 60 a jugar amb la frontera de la provocació.
I al 70 ja no hi havia cap manager que els hi dictés. La banda s'ho creia i s'ho administrava tot soleta. Aquí el grup conserva el radar infal·lible per trobar el nervi rock and roll quan li convé. I aquí el trobem. Ara el trobem, a més, en el terreny més antic.
Tot just començar, tenim un riff de guitarra que és Escola Chuck Berry. Tenim el pas curt de bateria, tenim el baix campeny i uns cors que, en lloc d'endolcir, mosseguen. L'objectiu és doble, en riure's de la pròpia condició d'estrelles i a l'hora d'espullar la fantasia de l'entorn que ens envolta. Les habitacions d'hotel, els passadissos, els noms il·lustres que passeixen per la rumorologia del backstage, en fi, tota aquella història.
Van dir que aquest disc, aquest Goat's Head Soup, serà el darrer disc que produeix en Jimmy Miller, que dona punt i final a una associació que els va resultar ben profitosa.
Mentre les llistes s'omplen de glam rock i uent, els Stones responen des d'una senzillesa, guitarres sense esclarafalls, actitud i un punt de teatre cínic. El títol haurà canviat, perquè el van canviar, però la lletra continua dient el que volien dir...
amb el títol ara amagat sota un de nou. Ja no és Starfucker, ara només és Star, Star. Així és com apareix a la careta del disc. L'any 73 els estons són capaços de ser tan malparits i encantadors a l'hora com vulguessin. La cançó que escoltarem tot seguit n'és la prova. I no cal explicar-la gaire, és un gag, és una ganyota. És una foto d'època amb l'objectiu desenfocat.
Baby, baby, I've been so sad since you've been gone. Way back to New York City, where you do belong. Honey, miss your two-tone kisses, legs wrap around the top. If I ever get back to Fun City, girl, I'm gonna make you scream all night.
Fins demà!
Les sessions de Goat Heads Soup van generar força més material del que finalment es va arribar a publicar. De fet, d'aquelles mateixes gravacions se'n va sortir una primera versió d'una balada que acabaria convertint-se en una de les més estimades del grup, Waiting on a Friend, tot i que hauria d'esperar 9 anys per veure la llum ja a l'LP de Tu y U.
Però l'època no era pas tranquil·la. Un altre episodi legal relacionat amb drogues, encara arrossegat dels seus dies a França, va interrompre la feina del disc. Les autoritats franceses havien emès una altra detenció contra Keith Richards i la resta dels membres del grup van haver de tornar provisionalment al país per declarar.
La història pesava i molt. Les condemnes per drogues de Jagger i també de Richards, el 67 i el 70, encara eren recents i complicaven tots els moviments. Tant és així que quan el grup va voler organitzar la seva gira pel Pacífic a principis de 1973, els van denegar el permís per tocar a Japó i van estar a punt amunt de ser vetats també a Austràlia.
Finalment, aquell any sí que farien gira europea, el setembre i l'octubre d'aquell 1973, però esquivant a França, que continuava sent territori delicat després de la detenció recent de Keith Richards.
Tot aquest desgast vital i judicial desemboca en el següent capítol de la història. El 1974 arriben a Munic, als estudis Musicland, per enregistrar un nou LP, It's Only Rock and Roll. És un disc que marcarà un punt d'inflexió perquè, com ja us he dit abans, per primera vegada des de feia anys en Jimmy Miller no hi torna com a productor.
La banda considerava que el seu nivell d'implicació havia anat baixant. El relleu a la producció l'assumeix directament al tàndem Mick Jagger-Kith Richards, que signa la producció sota el pseudònim, un pseudònim que faran servir des d'aleshores i que ara ja és molt conegut, The Glimmer Twins. Aquest disc, aquest It's Only Rock'n'Roll...
pujarà fins al número 2 al Regne Unit i al número 1 als Estats Units, demostrant que malgrat els judicis, els fullons, les traves i el desgast, els Stones continuaven trobant la manera de girar la truita i mantenir-se al cim. Entre Londres i Richmond, entre estats ànims i guitarres, una idea s'encendrà a casa d'un vei conegut, en Ronnie Booth.
Ell encara no és un membre dels Rolling Stones, encara no és un Stone, però ja orbita a la mateixa constel·lació. El Ronnie Wood ja era aleshores un músic molt consolidat dins de l'escena britànica. Ell va començar a mitjans dels 60 diversos grups, però sobretot a finals d'aquella dècada el trobem amb el sempre reivindicable Jeff Beck Group,
on ell va debutar com a baixista, per cert, en el Jeff Beck Group, ell no tocava la guitarra, tocava el baix, i a més d'en Jeff Beck i a més d'en Ronnie Wood, en trobem un altre atriu important com en Rod Stewart. Més endavant, en Ronnie Wood i en Rod Stewart van saltar amb un nou grup, els The Faces, una banda mítica de rock festiu i desinhibit, on Ronnie Wood va recuperar la guitarra i va destacar pel seu estil amb la slide tan personal.
Bé, estant al Ronnie Boot de Col·legeo amb els seus amics dels Rolling Stones, doncs una nit s'articula una cançó que acabarà sent un manifest. It's only rock'n'roll, but I like it. I donarà, esclar, títol al disc.
La frase és d'una obvietat programàtica que fa riure. Però precisament per això funciona. Els Stones, després d'anys de miralls, de disfresses i de polèmiques, es presenten amb la veritat elemental. No calen justificacions intel·lectuals, no calen excuses per no anar a la moda. És només rock and roll i ens agrada. Punt.
De fet, la lletra comença amb uns versos que jo els trobo fantàstics. Comença dient, si pogués clavar-me el bolígraf al cor i basar-lo tot damunt de l'escenari, es satisfaria o es relliscaria? Pensaries que el noi és estrany, que és ben estrany? Bé, tot plegat, doncs explicar una miqueta què significava el rock and roll en aquells moments, en aquells primers dels anys 70. Un detall interessant.
A la cançó It's Only Rock and Roll, els Rolling Stones, de fet, Mick Jagger i Keith Richards, també donen crèdits en Ron Wood com a autor de la cançó. Compte, això no passava sovint. El context intern de la grup és menys simple del que diu la cançó.
Tenim un tio com el Mick Taylor, que havia portat un arc líric a la guitarra, doncs molt important, a discos com Sicky Fingers o Exile on Men's Read, però ell se sent esgotat per la dinàmica de crèdits i les maneres de treballar. Ell, en Mick Taylor, era un empleat. No eren Rolling Stones, un Rolling Stone de ple dret. La societat Jagger Richards, també amb en Jimmy Miller ara fora de joc,
Busca com mantenir el motor sense perdre el pols. I la indústria demana singles que sobrevisquin a la ràdio de 1974. En aquest marc, la cançó que sentirem ara és tant un crit de guerra com una plaça pública. Versos ràpids, un pont que fa bugir i tornada, una tornada que tothom pot cantar.
A la rinxera, el toque que li dona en Ronnie Boot, aquesta manera de deixar respirar l'acord i fer que les guitarres, la seva i la de Keith Richards, no competeixin, sinó que es trenin, bé, ja comença a perfilar-se. I alhora, el relat del programa ens demana mirar també a l'altra cara al mateix any, a l'LP, finalment, on apareix aquesta cançó, i respira una joia que també sembla dir adeu.
Es diu Time waits for no one. I escoltaré un Mick Taylor de Peita Gallina, però pas a pas. Primer, el manifest, després ja sentirem acomiat. Yeah, if I can stick my hand in my heart Spell it all over the stage
Bona nit.
Si l'any 1974 té un titular sentimental, és aquest. En Mick Taylor se'n va. El nen prodigi que va entrar per calçar-se les botes de Brian Jones decideix fer l'audàcia de marxar de camelot i abandonar el regne de fantasia.
Durant les sessions d'It's Only Rock'n'Roll a Munique, la relació entre Mick Taylor i Keith Richards ja estava escardada. Richards li retreia que tocava massa fort i que, tot i brillant directe, a l'estudi no funcionava.
La tensió era tan evident que Keith fins i tot va esborrar algunes pistes on Taylor havia gravat guitarres. Al darrer de tot plegat, ja ho podem imaginar, hi havia una gelosia clara. Els solos de Mick Taylor, que eren llargs i pretenciosos, el deixaven sovint a l'ombra.
Tot i aquest ambient, en Mick Taylor va participar en totes les sessions de gravació, on es van fer fins i tot els últims overdubs. Però el desencís anava creixent. Ell va marxar, després de registrar, sis setmanes al Brasil per navegar per l'Amazones i respirar lluny dels Rolling Stones.
Quan va tornar i va veure que no figurava els crèdits de dues cançons que ell mateix havia coescrit, bé, això va ser la gota que va basar el bass. En Mick Taylor mateix ho diria més tard. Potser no era l'única raó, però n'estava cansat i no s'hi veia per sempre com a Rolling Stone.
El desembre de 1974, en una festa, ell mateix li va dir a Mick Jagger que ho deixava, i va sortir per la porta. La banda va quedar en estat de xoc. Anys després, el crític Robert Palmer presumiria molt bé qui era Mick Taylor. Deia, era un tècnic impecable, amb una sensibilitat de jazzman i anima de blues, però no era un showman. I potser, justament per això, mai no va encaixar del tot a la maquinària excessiva dels Rolling Stones.
Bé, no ho he comentat, però crec que no cal per evident. Cap dels dos discos mencionats, el Goat's Head Soup, de 1973, i l'It's Only Rock'n'Roll, de 1974, s'apropen als que vam veure a l'etapa anterior. Mirant-los d'una manera més holística, en trobem que aquella exuberància dels discos anteriors, on no hi havia descans i totes les cançons eren, i deixem-ho simplificar, eren bones...
aquella exuberància havia quedat enterrada al passat. Particularment a It's Only Rock'n'Roll es veu, ben més enllà del single que li dóna nom, un tema inmortal, bé, hi ha una clara baixada de nivell. Resulta que al final els Rolling Stones eren mortals i tenien moments millors o pitjors, o com deia en xiquitó de la calzada, que ja sabeu que a Cantiqui encara és un referent, una mala tarda a tenir qualquiera.
Curiosament, el grup torna a introduir una versió de Soul del 60, Ain't Too Proud to Beg, que es recorda a les seves produccions de 10 anys enrere.
I abans d'empaquetar i marxar, jo s'ho avançava abans, en Mick Taylor ens deixa una postal en forma de cançó que encara ens pot tenir 3 minuts mirant per la finestra sense dir res. Time waits for no one.
Naturalment que no li donen crèdits i la cançó, almenys oficialment, la signen Mick Jagger i Keith Richards. La peça, inclosa el mateix àlbum que fa bandera de només rock'n'roll, resulta ser un mirall on es reflecteixen les dues ànimes de la banda de group.
D'una banda, el pragmatisme de riffs i ritmes, de l'altra, la voluntat melòdica que Taylor havia portat com a regal.
El solo, fluid, llarg, potser amb un punt de melangia, demostra que els Stones també icou l'elegància, i que la bellesa pot conviure amb la malícia. L'impro no s'atura, la sortida de Mick Taylor obre càstings i proves. Passaran per l'estudi guitarristes com Ronnie Wood, com Wayne Perkins o com Harvey Mandel, i el grup...
convertirà aquesta recerca en combustible creatiu. Quedem-nos, però, amb la lliçó de Time waits for no one. Els Stones, el temps, mai no s'atura, però de tant en tant els agrada mirar com passa.
A mitjans dels anys 70, els Rolling Stones tornen a viure un dels períodes estranys, incerts i certament habituals a la seva història. Venien d'un 1974 complicat, la sortida sobtada d'en Mick Taylor havia deixat la banda tocada tant musicalment com emocionalment.
Ja us ho deia, en Taylor havia portat a la guitarra una elegància melòdica i una sofisticació que havia estat clau en la confecció de dissos com Sticky Fingers i com Exile on Main Street. I aleshores la seva marxa obligava els Stones a replantejar-se com volien sonar a partir d'ara. Per primera vegada en molt temps, el futur dels Stones no estava del tot assegurat.
En aquest context neix Black & Blue, un disc de 1976 que, més que un projecte cohesionat, és gairebé un laboratori en temps real. Les sessions, ja us dic que es converteixen en càstings de guitarra a gran escala, gent com en Jeff Beck o en Wayne Perkins i finalment en Ronnie Wood,
passen pels set de proves, estudis a Munic, a l'illa caribella de Montserrat, a Rotterdam i d'altres localitzacions. Cada guitarrista aporta colors diferents i això fa que el disc tingui una personalitat fragmentada però fascinant.
En Ronnie Wood, però, tenia un avantatge enorme. Ja encaixava en l'univers Stones. Ell, ja us ho he dit, venia dels faces. Era amic íntim de Keith Richards, compartia la mateixa energia darrere els Rhythm and Blues i, sobretot, tenia el mateix sentit d'humor i del caos controlat. En Ronnie Wood no només aportava guitarres, aportava també un estil de vida, una química immediata.
En Keith ho va veure clar des del primer moment. Les sessions d'aquells mesos, segons molts testimonis, eren plenes de bromes, de whisky i d'una mena de felicitat nova.
Amb Ronnie Wood els Stones recuperaven la sensació de ser una banda, no un engranatge de precisió. De fet, una de les anèdotes més repetides és que, bé, quan el van trucar per dir-li que havia estat escollit, en Ronnie Wood no s'ho va acabar de creure fins que no va veure el seu rostre imprès al fulletor del futur Tour of the Americas 1975.
és a dir, la girada de l'any 75 tot això es reflecteix en el disc en Black & Blue un disc que respira experimentació en tenim reggae en temes com Cherry Oh Baby en tenim bala de soul com Memory Motel en tenim funk, dance i elàstica a temes com Hey Negrita i fins i tot ens trobem amb una certa sofisticació jazzística en una cançó com Melody
Black and Blue és un disc que no busca l'èpica ni el rock monumental sinó més aviat diríem que la textura l'aire del moment
És un disc, ja us he dit, variat estilísticament i mostra un grup més permeable que mai als darrers anys pel que fa als estils que s'hi escolten. I aquí és on entra Hot Stuff, el gran hit del disc. És un dels temes on els Stones es deixen portar més descaradament pel funk i la música negra nord-americana de l'època.
L'inici de la cançó és gairebé hipnòtic. Ens trobem amb un riff de guitarra esmolat, un baix sec i persistent, i una bateria que marca el ritme com si estiguessin en un club de Nova York a les 3 de la matinada. La veu d'en Jägger es prena de jamecs, rítmics i de frases curtes que reforcen el caràcter físic de la cançó, tot molt funky. Recordem les xixons al fang que ens deia en James Brown.
A Hot Stuff, aquesta cançó, aquest single, diríem que els Stones en aquest cas no intenten sonar com els Stones, sinó que intenten sonar com una banda de funk i de disco, i sorprenentment els hi surt bé.
En plena ebullició dels 70, amb el soul, el disco i el funk arrasant, Hot Stuff és la prova que la banda estava decidida a evolucionar, no volien ser un museu del rock. I Black & Blue, amb tots els seus girs i experiments, anés el testimoni d'aquí un moment de canvi. Esteu escoltant Ràdio Mollet.
El dia en què va néixer aquesta cançó, vam obrir la primera Botiga Bets. 40 anys més tard, ningú no ha pogut canviar-nos. Aconsegueix fins a un 60% de descompte durant els últims dies de rebaixes amb atalassos, bases i coixins de les millors marques. Vine a la teva Botiga Bets de Mollet del Vallès, al carrer de Berenguer Tercer.
La ràdio, la teva ràdio. Ràdio Mollet.
A Placan Blue van i venen col·laboradors com Billy Preston o com Nicky Hopkins i hi trobem un moment de consolidació empresarial. La banda sap que ja és una institució i que cada moviment és un comunicat.
En aquest context, un tema com Fool to Cry es presenta com una confessió a mitja veu. Després de Hot Stuff, que encén les llums vermelles de la pista, aquesta cançó, aquesta Fool to Cry, baixa revolucions i ens deixa en un saló amb les persianes a mig pujar.
En Mitjager canta en falset, gairebé sense cuirassa. La banda tria el camí de la contenció, i els teclats, entre piano i elèctrics, fan d'aire condicionat emocional. La lletra té un valor afegit, parlar de vulnerabilitat masculina sense dramatismes ni paròdies, cosa gens habitual en el rock de l'època.
S'havien parlat a l'anterior episodi de la controvèrsia de lletres en cançons com Bram Sugar o Beach, que eren molt políticament incorrectes i que com avui dia, o visteses a l'òptica d'avui dia, serien potser cancel·lades, en aquest cas és ben bé la cara oposada. Tenim una lletra,
que parla d'una masculinitat molt moderna, entenent molt moderna, vist des de l'òptica de 1976 o 1977. En fi, entremig la vida de Stones continua sent una mena de parc d'atraccions. El 1975 comencen les gires mastodòntiques, amb ponts i plataformes i estadis amb parafernàlia extrema. Tenim també...
Bé, un Mick Jagger molt exagerat, molt amanerat, amb molt de maquillatge, amb molt de vestits lluents... És també una gran influència el glam rock. I, sobretot, tenim que el 1977 esclata l'anomenat Cas de Toronto, que gairebé envia Keith Richards a la presó.
Anem abans. El cas Toronto, de 1977, va esclatar quan Keith Richards va ser detingut al seu hotel amb una quantitat important d'heroïna, prou important com per acusar-lo de tràfic, cosa que podia suposar fins a 7 anys de presó a Canadà. La notícia, òbviament, va sacsejar els Rolling Stones i va posar en perill el futur del grup.
La situació es va suavitzar quan una fan invident japonesa va declarar el judici a favor seu, a favor d'en Keith Richards. Ella testifica que en Keith Richards li havia donat suc diners i suport quan ho necessitava i tot plegat ho presenta com un acte de bondat que demostrava que en Keith Richards no era un traficant sinó algú enlluita amb una addicció.
I al final el jutge va optar per una sentència alternativa. En Keith havia de fer dos concerts benèfics a Toronto en lloc d'entrar a la presó. Aquell episodi de tota manera va ser un punt d'infecció. En Keith Richards va començar finalment a desenganxar-se de l'heroïna i la banda va poder continuar endavant.
I com a contraplànol, ells fan uns concerts sorpresa, uns concerts a un club, el club El Mocambo, que ens recorden que sota el Mita encara hi ha una banda de bar. Són uns concerts que fan una sala petita, quan ells només feien estadis. Tot placat queda recollit amb un doble disc en directe, Love You Live, un disc molt en sintonia amb els dobles directes que totes les bandes de rock de 70 feien,
i que bé, la cara A, B i C presenta el seu xou d'estadi habitual mentre que amb una quarta cara presenta aquesta versió més de bar, més de club aquesta versió gravada al club El Mocam bé, tornant a la cançó Fool to Cry el tema connecta amb tot plegat a la seva manera
Escolta el soroll del món, s'aparta un moment i es permet la debilitat. I és en aquesta combinació de pista, pista de vall i sofà, on s'entén el pas següent del nostre relat. El 1978, Nova York posarà a prova la seva capacitat de contestar a la dècada sense perdre la pròpia ombra. Però bé, ara sí que anem a escoltar Full to Cry. Full to Cry
Bona nit.
You know what you say, you say. Daddy, you're a fool to cry.
No podem deixar el Canadà. Ara anem amb un rumor que a mi sembla que m'ha fet molta gràcia. Mireu, hi ha un vell rumor que vincula en Mick Jagger amb la Margaret Trudeau, l'esposa del primer ministre canadenc, el Pierre Trudeau, que era primer ministre del Canadà dels anys 70.
La història ve d'una nit de 1977 en què la Margaret Trudeau va sortir de festa amb els Rolling Stones després d'un concert que feien a Toronto. Ella mateixa va explicar anys més tard que van estar jugant a daus, van estar fumant marihuana i parlant fins a les 5 del matí, però va negar que hi hagués res més. Diu, vaig passar la nit amb els Rolling Stones, sí, però segur que no va ser amb Mick Jagger.
Keith Richards i Mick Jagger també ho han negat sempre, tot i que el tema ha tornat a aparèixer diverses vegades. De fet, fins i tot el 2024, el propi Mick Jagger va fer una broma des de l'escenari a Vancouver sobre la família Trudeau, una picada d'ullet irònica que el públic va interpretar com un recordatori d'aquell vell escàndol.
La realitat és que la Margaret Trudeau, que era una dona força més jove que el seu marit, el primer ministre Pierre Trudeau, ella vivia una crisi matrimonial i la seva nit de festa amb els Stones va generar un escàndol enorme al Canadà. Però més enllà de l'anècdota, no hi ha cap prova que ella i en Jagger tinguessin cap mena de relació íntima, fins i tot...
el mateix Mick Jagger va dir que mai no havien estat més a prop que en un context d'artista i fan. A partir d'aquí neix un segon rumor encara més esbojarrat, que surt a la llum quan en Justin Trudeau, el fill de la Margaret i en Pierre Trudeau, arriba a ser primer ministre del Canadà el 2015. En Justin Trudeau
Era un polític jove, 44 anys, quan va arribar a ser primer ministre, era un tio guapot, amb baires d'estrella mediètica, i es comença a dir que Justin Trudeau podria ser fill de Mick Jagger o d'algun membre dels Stones.
Bé, aquest rumor que no té cap més fonament que el fet que en Justin Trudeau era un tio carismàtic i que s'hi semblava no gaire al seu pare, en Pierre Trudeau,
Però res més. No té cap fonament i, a més, és incompatible amb les dates. En Jacint Udo va néixer el 1971, mentre que la nit polèmica en qüestió de la seva mare. Amb la banda, va ser 6 anys més tard, el 1977.
Total, una bestiesa totalment infundada, però que em fa gràcia que tants anys més tard encara es parlés dels Rolling Stones en aquests termes de rumorologia. Tornem, però, als anys 70. El 1978 és sinònim de Manhattan. Els Stones hi aterren com qui torna...
a casa d'un amic que fa soroll. El punk els pica la porta a la disco, la música disco, els crides de la pista, i la música New Wave els ofereix una manera d'endreçar l'ansietat. I Some Girls és la resposta, un nou disc, un disc urbà, un disc que corre i pensa alhora. La peça titular, la peça que presentarem tots aquí, Some Girls, és Mick Jagger en Estat Pur.
Llengua esmolada, provocació calculada, una manera de retratar la ciutat que incomoda i diverteix. Una altra lletra incòmode, sexista, racista, una cosa que seria completament cancel·lada avui dia si algú, més que quatre boomers com nosaltres, els importés una cançó dels Rolling Stones de fa quasi 50 anys. Però és que és una cançó...
que parla això, de certes noies, i fa una relació de noies que li havien regalat diners, noies que li havien regalat joies, noies que li havien donat fills que ell no havia demanat pas.
Això era una picada d'ullet a certes reclamacions de paternitat que tenia. I després es despatxa dient que les noies xineses són molt tranquil·les, que les noies negres volen fer la mort tota la nit, és a dir, un conjunt d'aspectes racistes i sexistes en aquest sentit, més enllà del context de la cançó.
També al disc Some Girls ens trobem un Keith Richards més centrat, després de la patacada canadenca, i un Ronnie Wood ja completament integrat a la banda. Tots dos activen el nou estil, aquest trenat de guitarres que no divideix rols de solista i acompanyant, sinó que busca buits on cada veu pugui respirar.
En Charlie Watts, com sempre, hi posa el metrònom humà, ni massa swing ni massa recte al punt exacte perquè la cançó corri sense córrer. En el pla temàtic, Som Girls, ara sí, tant el disc, com la cançó. És un catàleg de nits llargues de personatges secundaris que entren i surten d'ironia i de desig. A la nostra línia temporal resulta també una declaració de vitalitat.
a qui els acusa els Rolling Stones de ser uns dinosaures, ells responen amb cançons que es mengen la ràdio. I alhora, preparen el terreny per la cara delicada del mateix LP, que veurem tot seguit, però en aquest moment anem a pams i deixem que Nova York parli en veu alta. Això és Som Girls. Som Girls
Some girls give me money Some girls buy me clothes Some girls give me jewelry That I never thought I'd own Some girls give me diamonds Some girls heart attacks Some girls give me all my friends too
El 1978 els Rolling Stones eren ja avisos com senyors grans. Només tenien 35 anys, però portaven 15 anys voltant i per la nova generació, la generació punk, ells eren uns ancians que simbolitzaven allò que aquesta generació odiava.
Els crítics també feien anys que deien que això ja s'acaba, que el punk se menjaria tot i que les pistes avall eren territori de disco i que els Stones amb 30 i tants ja no pintaven res en tot plegat. I els Stones, com sempre, van reaccionar de la millor manera que saben, fent un disc, en aquest cas un disc com Som Girls, perquè Som Girls és això, és un disc fet amb la llet, amb certa urgència, amb ganes de demostrar, sobretot.
I després hi ha un tema com Miss You, la prova definitiva que els Stones eren capaços de robar-li l'estil al disco, posar-hi de la seva part i treuran un hit que va arrasar. Primer es van enfadar els rockers, després els de la música disco i finalment tothom la ballava.
Podríem posar moltes cançons d'aquest Songgirls, el tema que hem sentit, podríem posar Miss You, podríem posar Far Away Eyes, hi ha moltes cançons molt interessants, però hem de retallar i hi posarem un altre tema. Bé, les gires d'aquell any, les gires del 1976-78...
ja anaven amb la mateixa línia de certa austeritat, de cert esperit punk rock. De fet, el US Tour del 1978 ja no tenia grans escenografies ni cap mena d'efecte especial. Ja veieu res de llengües gegants, res de plataformes hidràuliques, res de pirotècnia, ni tot allò que havia caracteritzat les anteriors gires del 70. Només ens trobem els cinc tius tocant com si hi s'haguessin barallat abans de pujar a l'escenari
i potser sí que ho havien fet. I en aquest cas, Ronboot era el millor fitxatge possible, era simpàtic, era hiperactiu, i era perfecte per mantenir la festa viva. Tot plegat fa que Som Girls sigui un disc que, bé, tot i l'actitud gamberra, també amaga alguns moments més emotius i més finament treballats de la banda, i cap millor exemple que la cançó Beast of Pardon,
És la cançó que faria de contrapunt, i ja veieu que aquí ens agrada l'episodi d'avui mostrar les dues cares dels discos de Rolling Stones. En aquest cas, si abans hem sentit Some Girls, ara Beast of Modern, després de moments de més mala baba, de més velocitat, en altres casos, de guitarres, la van de frena i deixa caure una peça d'aquelles que entren suaus, però que es queden clavades. El rotllo és més sensual que agressiu, gairebé mandrós.
Les guitarres d'en Keith Richards i en Ron Wood es busquen, es repeteixen, és una mena de conversa privada entre dos amics que toquen plegats com si no haguessin fet tres mesos a la vida. I en Mick Jagger? En Mick Jagger canta en aquesta Beast of Burden com si per un moment deixés de fer el pallasso i confessés
que sota tota la imatge també hi ha un tipus que pateix, que s'esgota, que demana una mica de descans. Christoph Byron és, aleshores, la cara tendra dels Stones en 1978, l'altra meitat de la història. I'll never be your face, the third
I acabarem amb el darrer disc d'aquest vespre, el seu propi títol ja ho diu, Emotional Rescue. Els Stones s'ofereixen com a rescat emocional en ple canvi de dècada i ho fan a veure sense vergonya el llenguatge de la pista de vall. Per tancar aquest viatge de 1973 a 1980, proposem endinsar-nos amb el darrer LP de Stones a la dècada dels 70s.
tot i que va sortir publicat el 1980 Pro. El 1979 també era un any on l'epicentre dels Stones era a Nova York, això ja ho han dit abans, la qual cosa tenia sentit a Nova York. De 1979 teníem punk, teníem disco, teníem el hip-hop naixent, teníem la ciutat de Taxi Driver i la ciutat de Cowboy de Mitjanit.
Al centre de Totplegat ens trobem a Mick Jagger, que en aquella època s'havia convertit en una figura gairebé irreconeixible. És curiós veure fotos seves amb barba molt espessa americana i corbata i uns aires a mig camí entre un executiu i un membre dels vigis que Totplegat no lligava gaire amb el Mick Jagger Roquer que havíem estat veient els darrers anys.
Ell estava instal·lat al seu àtic davant de Central Park. Vivia una mena d'exili daurat i inquiet mentre supervisava les sessions d'un dels discos més estranys i irregulars de la banda, aquest Emotional Rescue que mencionaven. En aquella etapa, en Mitjagra estava obsessionat amb recuperar el control, les discussions constants amb Keith Richards, un contracte de distribució amb Emmy,
que no li acabava de fer el pes, i la sensació que els Stones eren una banda exitosa, però amb peus de fang. Poc després, però, trobaria una sortida. La seva marxa a la CBS
i també la preparació del que seria el seu primer àlbum en solitari. Però aquesta és una altra història i ha de ser explicada en una altra ocasió. A nivell personal, l'ambient tampoc era gaire més tranquil. En Mick Jagger ja s'havia separat de la Bianca Pérez de Macías, la que havia estat la seva primera esposa.
quan finalment tots els van divorciar oficialment el 1980 la Bianca, sempre punyent va deixar anar que el seu matrimoni havia acabat el mateix dia del casament
I mentre tot això passava, en Mick ja compartia la seva vida amb la Jerry Hall, amb qui havia iniciat una relació un any abans del divorci amb la Bianca Pérez. Musicalment, en Keith Richards també buscava camins nous. A finals de 1978 havia publicat el seu primer senzill en solitari que incorporava a la cara A una versió furiosa i divertida de Rand, Rodolf Rand, de Chuck Berry, aquell tema nadalenc, aquell rock and roll nadalenc que hem posat
en diverses ocasions, a l'Espacial Zanadal d'Albert Icky, i la cara B tenia una versió de The Harder They Come, de Jimmy Cliff, mostrant la seva passió pel reggae.
I alhora, plegat amb en Ronnie Boot, havia creat el grup Els New Barbarians, que era una banda que havia creat per ajudar a complir la seva condemna al Canadà. Allò del cas Toronto pertinent-se de drogues aquell 1979. Els New Barbarians van fer dos concerts al Canadà, els que tenia per mandat judicial, i la de pas...
Ja de pas va fer 18 més de concerts pels Estats Units i fins i tot van arribar a talonejar els Led Zeppelin al famós festival de Nebworth. Aquella aventura, mig banda real, mig excusa legal, va donar en Keith Richards i en Ron Booth una llibertat que no sempre tenien dins els Stones.
Mentrestant, la banda gran, revitalitzada per l'èxit de Some Girls, el seu disc el 78, doncs vivia un moment, jo diria que de força inspiració. Sí que és veritat que jo diria que potser no van triar els millors temes per Emotional Rescue.
Però és que en Jagger i Richards van compondre desenes de cançons, algunes de les quals, ja us dic, acabarien el disc següent, el Tattoo You, que sortiria el 1981. Per Emocional Rescue en van triar 10 i, bé, insisteixo, potser la tria no va ser la més encertada possible.
El disc, aquest Emotional Rescue, es va construir sovint només amb el nucli d'1, en Jagger, en Richards, en Ron Wood, en Charlie Watts i en Bill Wyman. I només en uns pocs temes s'hi van sumar els músics d'acompanyament als sospitosos habituals, en Nicky Hopkins, Liam Stewart, en Bobby Keys i l'harmonicista Sugar Blue.
De tot plegat, va sortir el single Emotional Rescue, un altre tema amb aires molt negres, és una cançó molt funky, molt disco, amb Mick Jagger explorant el cantant en falset. El funk, el disco i un humor gairebé autoparòdic.
Era una peça estranya i enganxifosa. En Vic va reconèixer haver-se inspirat directament en un prince que tot just començava i la cançó sona així de bé.
I ara acabarem el nostre viatge d'aquest vespre amb el tema She's So Cold. I com hem vist anteriorment, bé, si Emotional Rescue, el de single, treballava al costat sinuós de la pista de bai, aquesta cançó encarna el nervi àngulos de l'època, un riff tallant, bateria matxacó al davant, un baix que no descansa, i una veu sense mà ni arismes. És aquí on la convivència amb el punk i la new wave es fa més evident.
Els Stones no intenten copiar res, però adopten l'urgència i la concisió com a virtuts. En un disc com Emotional Rescue, una cançó com She So Cold funciona com a contrapunt ideal pel single titular. Si el falset i el baix punxegut eren sensualitat nocturna, reflectida en la cançó Emotional Rescue, amb She So Cold aquest tema és llum blanca de matí després d'una nit massa llarga.
L'arquitectura de Shiso Cole és simple i per això mateix és eficaç. Es troben directe, la tornada en canxifosa i el trenador de guitarres que eviten el solo lluïdor per posar-se al servei de la cançó. Com a epíleg de la nostra història,
El tema resumeix la lliçó del període on som, període del 1973 fins al 1980. Els Rolling Stones, en aquest període, aprenen a conviure amb la pròpia llegenda. Ells saben mirar enrere quan cal, amb cançons com Time waits for no one,
que seria com una mena de postal de comiat, també saben arriscar quan ho demana el cos, amb cançons com Hot Stuff o Emotional Rescue, i també saben trobar el punt just d'ironia o de tendresa quan volen dir una veritat incòmoda amb temes com Beast of Burden o Som Girls.
Arribats aquí, la serenitat del mite no és calma, sinó més aviat és una manera d'escollir les batalles, de decidir quan cal córrer i quan cal mirar com s'escapa la pilota. I ara sí, fem entrar el nostre darrer minut musical. Abans no baixem la persiana del Vertiki amb un dels temes més energètics del darrer disc del 70 dels Rolling Stones, això és She's So Cold.
Bona nit.
I ara sí que ens anem, tancant la dècada dels 70 pels Rolling Stones. Hem parlat aquest vespre de 5 discos que avui sí, mai atreveixo a ordenar de millor a pitjor, amb una primera posició que corona la llista al disc Som Girls, on trobem uns Stones variats i inspirats.
seguit en segona posició per Goat's Head Soup un disc que potser sembla un recull de cares B d'Exile on Main Street i de Sticky Fingers tenim una tercera posició per Black & Blue quasi empatat amb It's Only Rock & Roll que té 3 cançons fantàstiques però que la resta diria que és més fruixet i com a darrera posició diria Emotional Rescue això perquè digueu que no em mullo i la setmana que ve
Doncs la setmana que ve acabarem el nostre viatge per la carrera de Rolling Stones. Si voleu saber la resposta a aquestes i altres preguntes esgarrifoses, tornarem la setmana que ve a la mateixa batòria i pel mateix bat canal.
I, com sempre, com sempre dic, un plaer passar una altra tarda de divendres amb tots vosaltres. Recordeu que aquest programa es pot recuperar a la pàgina web de Ràdio Mollet i a la plataforma de podcast iVox. Us deixo el link a les terres socials del Vertiki, ja sabeu, arrobavertiki, rmtanaix com a Instagram. I ara sí, arriba l'hora de baixar la persiana i tancar el Vertiki. Salutacions, aquí us parla, Carlos Molina i del Sergio Guardenyo tocant botons al control tècnic i, sobretot, que passeu un gran cap de setmana.