La majoria de persones, en el fons, són bastant descents i el món que hi construïm depèn en gran mesura de si ens ho creiem o no.
Bona tarda, això és Ràdio Mollet i nosaltres som l'edat del pavo. Bona tarda, noies, com esteu? Jo estic molt bé. Avui ha sigut un dia perfecte.
Home, no sé vosaltres, però jo tenia unes ganes que s'ha acabat la setmana que ja no podia més, de veritat. Home, clar, és que això, ni pensar-ho. Cada dilluns m'aixeco desitjant que sigui divendres. Efectivament, però noies, ha passat alguna cosa concreta per què digueu això? A veure, no és que hagi passat res especial, però ara que ho dius, aquesta setmana ha estat, com dir-ho, bastant interessant.
Ah, clar, perquè eren les portes obertes del batxillerat del nostre instí, no? Això m'han dit per aquí. Vosaltres heu anat? Sí. A veure, l'Alai sí? Jo no. Jo no, però m'he enterrat. Jo estava al costat i no m'he enterrat, però sí, era l'or de jo.
Fluimos, eh? Alights, spoiler, no. Bé, jo sí que hi vaig anar. I per l'assignatura de reptes de física i química, de física i de química normal, doncs em pujava la nota, per això vaig anar. Hi va anar molta gent, o què? A veure, la veritat és que em vaig sorprendre, perquè hi havia moltíssims adolescents. De fet, va venir tota una colla del CEM. Hi ha algun storytime d'aquell dia? Storytime. Vale, arribem allò...
Jo havia quedat a les 5 amb el mestre i tots els alumnes i havíem de preparar els experiments que havíem d'explicar a la gent que vingués. I unes eines de segon de batxillerat, com cada any, feien l'experiment amb foc.
Què passa? Que jo vaig decidir ficar-me al costat per poder veure, quan no vingués cap persona, a preguntar-me sobre el meu experiment, per poder veure què estàvem fent elles. El primer grup que ve de persones comencen a encendre el foc, agafen l'alcohol, fiquen alcohol dins del vol on hi havia foc, que no sabien que estava encès,
Comença... Què està passant, Nois? Res, els cascos. Escucho que no funcionen els cascos. No ho digas, no ha passat res.
Bueno, total, que van ficar alcohol, empezó a prender fuego todo, i hubo una explosió. Una nena salió i va cremar el cabell i les pastañes. Hala. Sí, sí, o sea... ¿Las pastañes? Va ser molt fort. Sí, una cucina del meu esplai. Hala. Pues eso, i de cop, en plan, va ser, va sortir el foc cap amunt, es va cremar tot el mobiliari, i de cop va sortir terra del sostre, en plan, como que va caure terra del sostre, no sé, va ser molt raro.
I després tothom rient i jo vaig ser la única que va estar plorant perquè em vaig espantar perquè estava al costat i quan el mestre va agafar el... Com es diu? L'extintor. Això, l'extintor, la costa roja. Sí. L'extintor. L'extintor. I ho va omplir tot. Bé, tots els experiments trencats, tot el treball de tot el mestre trencat. A més la nota ja estava ficada perquè és que si no me quedo sin nota.
Jo no estava, però... Jo anava en un grup diferent dels del CEMI. Llavors, jo estava física i em venia com un olor a fum i a fum i a fum. I, clar, al sortir em diuen... Una niassa quema les pestanyes i explota una cosa i jo...
Sí, es pensaven que s'havien caigut com coses al terra i en veritat havia explotat una cosa. En fi, un desastre. Bé, i què us sembla si ara expliquem les sensacions que hem de tenir, quan vam anar i tal? Vosaltres que ara esteu anant també, els que s'heu evacuat, podeu explicar aviam. A quina s'heu anat?
Yo, encara ninguna. Yo al plantada. Yo al plantada, pero es que, claro, mi madre va al plantada también. A las puertas metas no ha cambiado nada, todo sigue igual, se ha más capaz de ir a la seva clase. Y le digo, mamá, ¿dónde vas? Y me digo, a mi clase, para vivir hijos de recuerdos. Va a ver las banderas y me dice, eso es el banderas. Y yo, mamá, ya estaba a las quenas. Y yo, es que lo he reconocido por las pambas. Pfff.
I això, però em va agradar Molt bé, i tu, Joana? Jo, bueno, de moment no he anat a ningun però demà vaig a un insti de la noies i a ver, a ver què tal Què t'esperes?
No sé què m'has fet. Ho tinc bastant amunt, eh, del rango. Però... No vagis amb moltes expectatives. A veure, s'ha de dir que les portes obertes et venen una cosa i després canvia bastant, eh? Perquè t'ho pinten tot molt bé, tot no sé què... Això va passar perquè...
T'ho pinten molt bé, llavors un part es va enfadar perquè t'ho pinten molt bé. Llavors un part va dir, la nota de la cel·le quan és? Tipo la mitja de la cel·le quan és? I van dir, això és privat, no es pot dir... Mentida. No sé què... Com que no, però si ho diuen sempre. Sí que es pot dir, el que pareix és... Clar, van dir, perquè li van preguntar, i quants percentatges? I diu, un cent per cent, no sé què. Sí, segur. Un cent per cent. Bé. En fi, i si ara pel que fos us hagués de canviar de lloc com feu el batxillerat, us canviaríeu?
Si m'hagués de canviar obligatoriament, sí, però a Mollet no, jo m'aniria a Barcelona o a Granollers o alguna cosa així. Jo no em canviaria, jo estic bé. És que aquí a Mollet hi ha també poca cosa, sincerament. Bé, doncs noies, crec que ja és hora de deixar-vos amb les seccions d'avui.
Fins demà!
Benvinguts i vingudes a la secció T de la teva història. I de quines paraules avui, Junís? Doncs avui us parlaré del Toni. Dit això, comencem. Ens situem un divendres, però no era un divendres qualsevol. Aquell dia era el més important per al Toni, les Milolimpiades. Però no només això, sinó que era l'edició número 25.
El Toni volia fer una cosa especial. Volia que els professors també competissin, però sabia que es negarien. Així que havia de buscar la manera de convèncer-los. Què fas? Els dius que qui guanyi tindrà un primer econòmic ve els dius que així ho fan a substituiràs algunes hores de feina. Bé, no? Sí, sí, bé.
Quan els expliques la idea, no tenen cap intenció de participar, ni tensiós amb la proposta de teure a les hores de feina. El Toni, veient la situació, els acaba oferint el Premi Econòmic i llavors tots s'hi apunten de cap. Un cop arriben les miniolimpiades, els alumnes assabenten que els professors participaran i el que realment volen és competir contra ells. Què fas?
Ah, intentes convencer que els professors... Intentes convencer els professors per competir contra els alumnes, bé, els dius als alumnes que això no és possible. Ah, l'ala. L'ala. El Toni s'apropa als professors i els hi proposo la idea dels alumnes, però als profes no ens agrada gens i d'ací ens seguiem el pacte pactat principalment. Pacte pactat. Milió, Milió, era pla, era pla.
Un cop comencen les proves, tot està molt igualat. De les quatre proves, una l'havia guanyat el Toni i l'altra el JL. Arribem a l'última prova i el Toni està obligat a guanyar la carrera dels 60 metres. Que tensió! Ja que el JL havia guanyat en la prova de salt i de força. Hola! Un cop comença la carrera, el JL surt tard i això provoca que el Toni aconseguisse la victòria. No, tio! Podria haver guanyat el José Luis...
La B, la B, la B, 100%.
El Toni i el JL decideixen jugar-ho tot a una prova, per veure qui és el càmpion definitiu. Després de discutir una estona, acordeu que l'última prova serà una carrera de 400 metres, és a dir, una volta sencera a la pista d'atlatisme. Un cop comença la prova, el Toni es posa davant del JL, però quan queden només 25 metres, el JL aconsegueix avançar-lo. Tot i que el Toni ho intenta amb totes les seves forces, el JL guanya la carrera i les miniolimpiades. Uèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèè
Això deixa el Toni destrossat, ja que en haver perdut l'alegonari del primer JL. Com us ha semblat, aquesta història? Brutal. No m'esperava per res. Algun dia. Bé, doncs fins aquí aquesta secció. Ja ens retuem la setmana que ve. Adeu.
Hola a tots i a totes. Nosaltres som el germà en Bumbum i ja som aquí amb un nou programa Recordem Història. Avui tornem... Un sap o un... Ui, bueno, cuscús. Avui tornem a ser el vostre racó curiós preferit.
Ole, que bonic, Cuscús, cantava la rana. Bueno, i parlarem sobre curiositats del món de l'esport. Per cert, avui han estat les miniolimpiades de l'institut. Uau!
Bueno, i què tal us ha anat, presentadors? Bé, doncs jo he guanyat, he guanyat tres medalles. Sí, jo de la meva categoria ha sigut el primer any que he guanyat tant. Jo he guanyat el Premi a la millor espectadora, jo m'he caigut de cul i m'he trencat el coxis. Joer, dió. Molt bé. Guau. Ha sigut molt top, sí.
Bueno, comencem amb la secció. Sabíeu que una marató té exactament 42 quilòmetres i 195 metres? Això és gràcies als Jocs Olímpics de Londres de l'any 1908, on es va ajustar la distància perquè la cursa començés al castell de Windsor i acabés just davant de la llotja reial.
I un altre, el partit de futbol més llarg de la història, va durar més de tres dies. Va passar el 1881 entre dos equips a Mateus, Anglaterra, com a un acte benèfic. Uau. Mare meva, Pablo, mare meva. Bueno, allà estaríem una mica més cansats que a les miniolimpiades d'avui, eh?
I, bueno, sabíeu que el Leo Messi té un centre gravat molt baix? Això és que li permet canviar de direcció molt més ràpid que la resta de jugadors. Per això el millor jugador de la història és Cristiano Ronaldo, anavòl. Però què et dius, Pablo? Tu sempre amb les teves tonteries no en tens ni idea. Bueno, canviant de tema...
Will Chamberlain, un jugador de l'NBA, va notar 100 punts el solet en un únic partit. És un rècord que encara ningú ha aconseguit superar. Escolta, Nahuel, NBA vol dir negres ben alts, o no? Ja. Sucra ben alts. Bueno... Sucra ben alts. Sucra ben alts. Bueno, vols barallar, és a dir, benjades? No, bajanades. Benjades, benjades, sí.
Que després passa el que passa i enrenyen. Va, va, l'esport més ràpid del món és el badminton. Hi ha hagut casos on el volant ha arribat a anar més de 400 quilòmetres per hora. I clar, i s'ha quedat sense abraç la persona.
Pues bueno, aquesta serà la velocitat que hauré de córrer... Oh, no, tio. Aquesta serà la velocitat que hauré de córrer quan ensenyin les notes a casa, tio. Ah, que graciós, Pablo, tio. I pues bueno, nois, noies, noies, xiques, xiques... Xiques, no, com? Xiques. Xiques, xiques, bueno. I fins aquí el programa d'avui.
Fins aquí el primer home avui. Què? Què us ha semblat? Mira, m'ha semblat que estàs muy graciosillo, Nahuel. Això de dinar al Burger King, no sé si... La salsa, que estava bé a papel de bate i pepinillos, no. D'acord, doncs es veiem la setmana vinent amb més, però no millor perquè és impossible. Adeu!
Molt bona tarda a tothom. Som nosaltres aquí una setmana més a... Qui té raó? Avui us portem un combat a mort entre els vestits musicals. Música pop... Contra el rock. Comencem. No cal que ho digui... Perdó. No cal que ho digui. La música rock és l'autèntica pura.
No, Mirió. És l'emtasticitat pura. El així se prepara, eh? El músic zumbia on. Ho senten de debò. No és com posar una base digital, una veu corregida a Mototune, com passa en molts temes pobles actuals. Els rocs tenen instruments reals, energia en directe i cada riff de guitarra té una emoció al darrere.
Però saps com n'és de fàcil de dirigir la música pop? No necessites un manual d'instruccions per escoltar-la. Són cançons que s'enganxen, són directes i amb melodies que se't queden al cap sense esports. A més, el pop és la cultura del moment. Xarxes, festivals, ràdio... És a tot arreu!
Ja, però la influència del rock, què? Ha mogut moviments socials, moda, rebel·lia. No és només música, és identitat. Ha donat veu a qui se sentia diferent o marginat, de 60 a 90. Cada època té el seu rock que reflecteix una manera de veure el món. Veig que t'has après bé les lliçons de la història del rock, eh? Però parlem d'artistes. Què em dius de Madonna? Una estrella amb més de 300 milions de discos venuts. O Britney Spears, amb Toxic. O el Justin Bieber.
Un moment, un moment. Si vols parlar d'artistes, vas malament. Ho saps, oi? No et sona, a veure, no sé, Queen o We Are The Champions, o ACDC, On The Running Stones, o porta més de 60 anys de trajectòria. I Michael Jackson, què? Que sí, que sí. Vinga, presentadores, he arribat al vostre torn de mullar-vos.
Sí, vinga, voteu. Mira, jo no em mullaré perquè no m'agrada ni el teu estil ni l'altre. Entonces, no m'agrada. Anda, no, però no pots votar en blanco. Tens que votar. Si has d'escollir, jo escollio el pop, per exemple. Jo, per exemple, també. És que el rock és com que me da... És que el rock... Viva el gerimeta. Però us l'esteu confonent de rock. O sigui, us l'esteu confonent de rock perquè...
Esteu pensant en el de... I no és, per exemple... El rock no és això. El rock té lletra o no? Sí, clar.
Recordar les classes amb l'Antònia, per favor. Recordeu les classes amb l'Antònia, una mica. Ja ens queda massa lluny. Les classes de l'Antònia no són música, sincerament. Jo en dormia totes, no me'n recordo. Si estàvem fent la història del rock, fa res.
Sí, pero... ¿Qué tipo de historia del rock? Y comienza pa'l blues de los negros que cantaban en el campo. ¡Ah, sí! ¡Buah, eso sí va un racón! Y al Díaz Agüen nos pone Michael Jackson. Ya, nos pone a Queen en... Bueno, nos pone la peli de... ¿Ahora sí, sí, en Rhapsody? Pues eso. No, de... No sé. De Elvis Presley, has me fijado en la otra. Esa era de... Bueno, yo no voy a tu parque, no soy una experta. El Elvis es rock and roll.
Però bueno, qui guanya? Qui guanya? Guanya el rock per el Pere i per la Sierra. I per mi i per la Joana. Jo voto rock també. És que el rock és una altra història, ja ho deia. El que tu diguis. Felicitats. Doncs això ha estat qui té raó.
Ens veiem la setmana vinent amb un nou debat. Adeu!
Hola, benvinguts i benvingudes a De llengua en llengua, la secció més poligluta de la de Tal Pavo, liderada per mi, la Txell, i per mi, la Reihana. Avui us porteu un nou idioma estrambòtic, com jo. Perquè sí, l'idioma d'avui ha estat escollit per mi. Així que ja sabeu, si teniu alguna queixa, aneu directament a aquesta persona estrambòtica que tinc al costat. Ara sí, comencem. La frase que us portem avui és...
Igo harimau sedih memakan gandum di latang gandum.
Què creieu que significa aquesta frase? Jo no l'he escoltat, no ho sé. Diga, harimau, sé dir, mem. La que em cantó. Eso. Buah, jo què sé. Serà un refrán d'aquests que s'ha de dir. M'encanta l'esport. Confia en el teu instint. Toma, di-lo. Guanyaràs la cursa. Jo què sé...
Tu pots amb tot. Frase motivadora. Bona observació. Bona observació. Bona observació. Bona observació. Bona observació.
Això sí que m'ha deixat estrambòtica. No soc gaire de treballar llengües. Sense dubte, soc més de números que de lletres, encara que faci una secció de llengua. Ara que ja sabem què significa, quin idioma creieu que estàvem parlant? A veure, no sé quin idioma és, perquè jo idioma n'ha de ser, però alguna cosa d'Àfrica? Àfrica és molt gran. Mira, Àfrica del centro. Toma. Centroafricà.
Doncs parlàvem de l'Indonesi. I com que... Quasi igual. No crec que calgui dir on es parla. Òbviament a Indonèsia. El parlen la grandiosa quantitat de 200 milions de persones. Però només uns 40 o 50 milions el tenen com llengua materna. La resta el parlen com segon idioma per entendre'ls entre ells.
A Indonèsia hi ha més de 700 llengües vives, sent la segona nació amb més diversitat lingüística, però almenys unes 100 estan en perill d'extricció. A part, es considera un dels idiomes més fàcils d'aprendre. Se suposa que és perquè, a part que les paraules notaran gènere, no existeixen les conjugacions dels verbs i normalment no s'utilitza el plural.
Quin tipus d'idioma eres? Menjar carquinyolis. Jo menjar carquinyolis. No, si existeix, però no sé si ets a carquinyolis. Esguro els fa mandra, no? Menjar carquinyolis.
tu menja carquinyori tu menja carquinyori tu menja carquinyori tu menja carquinyori com per exemple persona que es diu orange si vols dir persones només has de repetir dues vegades orange, orange però no sempre ho fan tu menja carquinyori carquinyori carquinyori carquinyori carquinyori normalment ja s'entén pel context o pot canviar el significat
Com per exemple, ati, que és cort. Però si ho dius dues vegades, no significa cort, sinó significa cura o compta, a teori. Prové de la família austronèsia i actualment utilitzen l'alfabet llatí, com nosaltres. Però bé, aquí acaba la nostra secció. Recordeu que cada llengua és una finestra oberta a una nova manera de veure el món. I que cada llengua que es perd és una finestra que es tanca per sempre.
Salamatiga! Hola! Som la Sara i l'Helena. I us portem una nova saqueta. En popular opinion. Avui parlarem sobre el gelat de menta i xocolata.
Sara, fem una secció sobre opinions poc populars, no sobre gelats. Vull dir que decidirem si l'enpopular opinion que diu que el gelat de mentes fastigues és cert o no.
Però no era d'això. Això era de preguntar. No era d'això. Ha hagut un canvi aquí. Sí, la setmana passada no estàveu igual. Sí, la vam canviar. Per tant, hem quedat sense idees. Doncs això té molt més de sentit, però tothom sap que sí que ho és. Sembla que mengis pasta de dents congelada. Perdona, però hi ha gent com la Zaira, la meva viña amiga, a qui sí que li agrada.
Noia, sento interrompre, però hem d'avançar el programa. O sigui, no us ficava a discutir, sisplau. És cert, perdó. És que l'Helena no sap callar. Jo? Però si ets tu la que no sap explicar-se. Va, home, que abans que us comenceu a barallar i ens quedem sense una secció menys, què tal si comencem? D'acord.
A veure, a qui li agrada el gelat de venta de la taula? Sincerament, jo la tengo miedo a l'exito. A mi no m'agrada. Els homes que tenen mal gust. És que... Ah, aquí l'agrada. Escolta, aquí no li agrada. És el típic gelat que només es demana el meu pare. Sí, sí. No? No sé. Però a veritat, és el dia a l'exito, eh? No, és favoríssim. O sigui...
No ha de ser tan dolent. Jo és que directament el gelat de xocolata ja no m'agrada. Perdó? Perdó? És massa fort per mi, no m'agrada. La xocolata negra negra... Massa fort i massa dolç per mi, no m'agrada. El que és massa dolç no m'agrada a mi.
És millor la xocolata negra que la xocolata amb llet. La xocolata amb llet no. Estem parlant de menta, eh? La xocolata de blanca és més merda que una altra cosa. La xocolata amb llet està bona, però la xocolata de blanca no.
I el gelat de menta? Però qui l'ha provat? Perquè jo no l'he provat. Jo l'he provat. Jo l'he provat. Jo l'he provat. Jo l'he provat. És horrible. És com si et menjessis un xiclet, però com vols. Les típiques tabletes de xocolata que estan rellenes de menta. Sí, sí, sí. Las de José Luis. Las de José Luis. He de dir... El after 8. No puedo, no? He de dir que a mi m'encanta la menta. Per exemple, m'encanten els xiclets de menta, són els meus preferits. Però el gelat de menta amb xocolata... Uf...
És que no pega. A la ciència li està fent la boca aigua. És el millor després del de vainilla. Sabies que la vainilla artificial va haver-hi un temps que venia dels culs dels castors? Sí, sí. Caca de castor, us ho prometo. Urta color vermell, se'l fan d'una mena de cuc.
La vainilla va haver-hi un temps que es cafejava. I les gelatines de los huesos de... Menys mal que no menjo res d'això. Menys mal que no m'agrada absolutament res d'això que ha dit. Si us plau, deixa de fastidiar-nos el menjar. Però, a veure, hem de decidir.
Doncs com era d'esperar per la Zaire, el gelat amb menta amb xocolata és efectivament fastigós, digui el que digui la gent. Jo segueixo pensant que hi ha gent amb gustos rars a qui li agrada. Però abans de marxar en tinc una altra bona. La pizza amb pinya és millor que la normal. Mentida, mentida. Això ja la farem amb la nova secció d'En Popular Opinions.
I, bueno, ara us deixem amb les notícies.
Salutacions, són dos quarts, us parla Carla Ramos. El Departament d'Educació ha reduït un grup d'I3 per al curs 2026-2027 a Mollet del Vallès. Així, l'oferta de places és de 362 distribuïdes en 19 grups, 11 en centres públics i els 8 restants en centres concertats. La regidora d'Educació a Mollet, Laura Jara, ha explicat que el motiu no és altre que la baixa natalitat.
Al final és una realitat, s'ha notat molt l'impacte de la davallada de la natalitat que venim arrastrant des de fa ja uns quants anys. És veritat que s'ha reduït pràcticament a la meitat el nombre de naixements, els cents que tenim, i per tant és veritat que té un impacte a l'hora d'ofertar les places.
La decisió ha estat presa pel Departament d'Educació, tot i la negativa del consistori Molletà. Laura Jara ha demanat que es torni a reactivar la taula local de planificació que tan bons resultats ha donat en els darrers anys. I seguim parlant d'educació i és que l'Ajuntament de Mollet celebra aquest diumenge dia 22.
de març, la dinovena edició del ple del Consell dels Infants. Es tracta d'un ple molt especial i amb motiu en què 26 regidors i regidores d'entre 10 i 12 anys presentaran les seves conclusions i propostes envers la cultura popular. Cada any, l'alcaldessa de Mollet, Mireia Dionísio, juntament amb la regidora d'Infants i Estela Mas, donen un encàrrec als joves regidors i regidores que formen part del Consell dels Infants. I enguany es va apostar per treballar envers la cultura popular de Mollet,
per conèixer-la i donar-la a conèixer a la ciutadania, al Consell dels Infants i participant als alumnes de cinquè, sisè de primària de totes les escoles públiques i concertades de Mollet, a més de l'Escola d'Educació Especial Can Vila. Això és tot. Més informació de Caire Local d'aquí una hora.
Us convidem a fer un veure al Bar Tiqui de Ràdio Mollet, un espai on podeu sentir el millor rock. Sou el Rídomen Blues, on parlem de la música i de les històries que l'envolten. Els divendres a les 7 del vespre i els diumenges en radifusió a les 9 de la nit.
Aureca, un programa on parlem des de cultura i història fins a tecnologia i ciència. Aureca cobrim una gama àmplia de temes per mantenir-te informat sobre la ciutat de Mollet i comarca. Parlem del món actual a través d'entrevistes exclusives i reportatges. Aureca, sintonitza cada dimecres a dos quarts de set de la tarda al 96.3 de la FM, Ràdio Mollet.
Remissió els diumenges a dos quarts d'once del matí. També trobaràs el podcast del programa al web radiomollet.com.
Vols escoltar un programa fet i dirigit per gent gran? Sí, on el puc escoltar? Es diu La Gent Gran, a Ràdio Mollet, cada dimecres a dos quarts d'una i els dissabtes a les 11 del matí en redifusió.
La ràdio, la teva ràdio. Ràdio Moller.
Hola, de nou, presentadores. Ja tornem a ser aquí i avui us porto un joc molt interessant. A veure, què passa, Joana? T'has inspirat en algun programa de la tele per fer-lo o què?
Doncs sí, justament estar al menjador sense saber quin joc preparar-vos i de fons sonava el típic programa aquest de cita, sabeu? Oh, com m'agrada. Això no m'agrada gens per on vas, eh? Com feu a mi, home. Vaig pensar que, aviam, què passaria si unes persones amb estils de vida molt diferents tinguessin unes cita cegues.
Molt diferent com el lloc d'on venen. Ah, per exemple, imagineu-vos com seria la cita entre una persona anglesa i una catalana. Doncs l'anglesa parlaria amb un accent britànic molt marcat, superfinol. No, no segueixis, guarda't la idea, perquè això és precisament el que fareu ara. Jo seré la Mathieu d'un restaurant de luxe i vosaltres estareu en una cita amb unes peculiaritats una mica especials.
No podia faltar, això. Bona tarda, sóc la Matia i Joana, i avui al restaurant de l'amor tenim a la Clàudia, una xef de París molt exigent, i a l'Emma, una noia de Buenos Aires, que creu que el millor pla del món és un assado i el futbol. Esteu llestes per començar la batllada? Ui, ui, ui. Sí, boluda. Com esteu, noies? Ja sabeu el que demanareu per beure?
Jo, un Aquarius, ben fresquito. Jo, jo, jo estic molt bé. Jo demanaré una cerveza, cerveza spot? Cerveza zero zero? De limona, sisplau. La porti el gata tui.
Bueno, doncs, us deixo una estona perquè discutiu quin plat us voleu demanar. Boluda, sense pensar-me, un asado. Jo crec que demanaré un plat de pasta? Pasta... No, no, no. Oui, oui, oui, c'est très bon. Una pasta... una pasta... Boluda, millor una milanesa...
¿Una milanesa, vamos? No, no, no, una milanesa... No, no, no. És la meva dieta. No, ser un pecat. Bueno, bueno, ho teniu clar o no? Què us demanareu? Pasta a la carbonara. Una milanesa. Molt bones eleccions. Ara mateix us suporto.
Bueno, ¿a qué te dedicas, amiga? Yo soc una chef... Uy, uy, uy, uy. Soc una chef a un restaurant de tres estrellas Michelin. Michelin. Bueno, Michel lo has. ¿Y la teva música preferida?
Jo, ehm, ehm... Jo. Tu eres no mi cantante favorito. La cumbia argentina, papá. Bueno, bueno, bueno. Venim tot a la comunitat sudamericana. Aquí fora, per matar-nos. Venim a apagar-nos la cumbia.
Però veig que per aquí no pareu de xerrar. Això significa que la cosa va per bon camí. Aquí teniu els vostres parts. Que aprofiti.
La taula, perquè tenim a la Lucía, una italiana de Roma, que gesticula moltíssim i només vol menjar pasta al dente. I la Sier, un noi de les llives canàries, que parla molt suau i està tot el dia pensant en la platja.
Bona tarda, parella. Què us portem avui per començar? Unes papas arrugats perquè a la platja, una mica a la platja i bañar-se, tal, ¿sabes? No, no, no. Jo només em vull un plat de pasta, si no ple, un plat de pasta. No, no, Chacho, ¿sabes? Chacho, és que... Chacho, Chacho, Chacho, ¿sabes? No, no, no.
Bueno, va, us deu-vos de cor, si us us dau. Una aguica. No, una pasta del pesto. Ah, de comer. Unes papas arrugats. Bueno, sembla que per aquí hi ha molta química. Millor us deixo que us conegueu millor. No sé què dir.
A veure, us treu-me unes idees. Joana, la passió de l'estrogi, oi, ja que m'ho diu. Jo adoro... A mi m'encanta la platja i el sol i que faci molta calor, les Canàries, el Tei dels volcans. Ah, a mi m'ha agradat Pompei, a mi m'ha agradat anar a la meva filla a Sicília. La màfia. Bueno, i fins aquí el joc d'avui. Espero que us hagueu passat bé, vale?
I ara anem amb les accions.
Hola, nois, com esteu? Avui portem un cas que combina dues coses molt inquietants. Una paciència infinita i una doble vida aterridora. Parlarem de Dennis Reider, conegut mundialment com el BTK Killer. BTK són les sigles de Vine, Torture i Kill, lligar, torturar i matar. Un nom que ell mateix es va inventar per aterrir la gent.
Denis Rader va néixer el 1945, a Kansas. Des de ben petit ja mostrava comportaments estranys i fantasies violentes. Era una persona molt reservada, amb dificultats per relacionar-se i amb una necessitat malaltisa de tenir-ho tot sota control. Però aquí ve la part que més fort fa. El Rader portava una vida totalment normal. Tenia una feina estable, estava casat i tenia fills.
Fins i tot era líder de la seva església i participava activament en la comunitat. Era, bàsicament, el ball perfecte. Durant dècades, el BTK va cometre diversos assassinats a Càncer sense que ningú sospités d'ell. Planificava els crims amb una paciència infinita i així com d'una cruetat brutal.
Triava les víctimes de forma calculada i no deixava mai cap prova. Gaudia del procés i del control que exercia sobre elles. Però no tenia prou en cometre els crims. També enviava cartes a la policia i als mitjans de comunicació. Volia ser una celebritat del mar.
Signava com a BTK i descrivia els seus actes amb una fredor absoluta, sense penedir-se de res. Als anys 90, de cop, va deixar d'actuar i va desaparèixer del mapa. La policia va arribar a pensar que havia mort o que s'havia cansat.
Però l'any 2004 va tornar. El seu ego el va trair. Volia saber si encara se'n recordaven d'ell i va enviar noves cartes. I aquí és un coment de l'oro definitiu. Envia un disquet a la policia pensant que no el podran rastrejar. Però els informàtics van ser més llestos.
En el fitxer van trobar el nom d'una església i un nom, Dennis. Després van veure que el seu cotxe coincidia amb les descripcions de la policia. Tot i així necessitàven una prova definitiva. Sabreu què van fer? Van anar a la universitat on estudiava la seva filla i van agafar una mostra del seu ADN.
En comparar l'ADN de la filla amb les restes del crims, van veure que eren família. Per fi el tenien. El van detenir el 2005, després de més de 30 anys escapant de la justícia. El 27 de juny d'aquell mateix any es va declarar culpable de tots els assassinats. El van sentenciar a 10 cadenes perpètues, una per cada víctima. Hòstia...
És que a la vostra secció sempre... Hi ha gent que està molt malament del cap. Sí, literal. Sí. Jo acabo tan impor, de veritat, eh? Perquè, a més, és que són coses reals i quan penso que són reals em dona més por. La furconeta blanca de la caillesta, sí. Literal. Doncs fins aquí la nostra secció de crims. Ens veiem la setmana vinent amb un nou cas. Adeu.
Hola, hola, presentadores, què tal, Esteu? Jo tornem a ser aquí amb la secció dels conte-contes. Uella, fa molt temps, eh? Sí, sí. Tenim ganes. Efectivament, doncs avui us portem una història bastant paràdica anomenada EF, és horrible. El títol l'he ficat jo, vale? Bé, comencem.
Era una setmana com qualsevol altre a l'institut dels Fire Tigers, però l'Anthony, el professor d'educació física, està supernerviós, ja que aquell divendres se celebrava el concurs olímpic interescolar.
Aquest concurs consistia bàsicament a fer quatre proves olímpiques, sada allargada, llançament de pes i les curses de 800 i 60 metres. Per als alumnes, això feia molta mandra. No els agradava gens córrer i preferia anar amb xancletes a l'institut i menjar donuts glasejats. Oh my god, what a palo! Estic too much cansada! Jo no vull córrer aquest divendres! The same! Jo crec que fotré una mentira i don! Bé, deixem de banda aquestes ximpleries.
Per als professors aquest esdeveniment era molt important, ja que aportava prestigi a l'escola, però aquell any era encara més especial. Perquè aquell any ells eren els anfitrions de les proves del concurs. Aquí, aquí, aquí. Necessito més sorra per aquí, personal. La claqueta, la claqueta. On és la claqueta de la sortida, G-L?
L'Anthony es va passar tota la setmana preparant els gimnàs, les pistes, els espais de descans, l'aigua, els snacks, recoïnt els permisos i netejant els vestuaris. Vaja, que va fer molta feina el pebre. Però tot va canviar quan l'Anthony, el dijous, a les 10 de la nit, va rebre una trucada.
D'aquí era la trucada. Era del Peter Kings, el director màxim de l'institut. Tothom el temia i digien que quan et trucava només podia significar una cosa. Només podia significar que t'anaven acomiadar.
Ara sí, què creiem? Què va passar? Jo tinc una idea molt bona, que els nens es van ficar d'acord, van fer una manifestació, una vaga, contra el profe, perquè no volien fer-ho, i ja està, i el volien despedir per això. No, jo crec que no el despedeixen, sinó que el truca per dir-li, jo què sé...
Clar, per exemple, jo no m'he enterat. Per la què? Una bitla. Ah, per el drinki-drinking. Bueno, doncs no, això és el que va passar realment. L'Anthony va agafar la trucada tot tremolant, es va colcar el telèfon a l'orella i uns crits el van deixar gaire bé sort. Anthony, què collons vol dir això? Què, senyor? No sé què m'està dient. Acabo de rebre un missatge teu informant-me d'un canvi molt rellevant en les proves de demà.
Jo, un missatge? No li he enviat cap missatge, no? Falta personal. Cito textualment. Demà, a l'hora del concurso olímpic, els alumnes no hauran de participar. Els seus substituts serem nosaltres, els seus propis professors. L'Anthony es va quedar paralitzat. Ell no sabia absolutament res d'això. Ja pots estar prenent mal pèl, que a sobre ni en tinc.
Bueno, l'Anthony va revisar tots els documents legals que estaven penjats a internet, però tot estava canviat. El que no sabien era que tots els alumnes de l'ESO s'havien posat d'acord, cosa difícil, per caguejar el compte de l'Anthony. Està clar que als professors no els va fer gaire gràcia. Jo, jo, escolta, a veure, mira aquí, miraré d'arreglar-ho. Però, efectivament, no va poder. I l'endemà, tots els professors, obligats per les autoritats, van haver de fer les quatre proves per cada alumne que hi havia.
Hi havia 120 alumnes, això vol dir que van haver de córrer una bona estona. Provoquen als professors una baixa de dos mesos cada un. I deixen els alumnes amb una setmana santa de dos mesos de vacances. Hola, que top, que top, ojalá, ojalá. Que passe, por favor. Conclusió, no us fieu mai dels contractes online.
I ara sí, doncs, hem de marxar. Fins a la setmana vinent. Adeu!
Hola, ja tornem a ser aquí. I, com d'acostum, portem la nostra especialitat, el joc d'endevinar cançons només escoltant la intro. Però avui tenim una novetat. Haureu d'endevinar quines són les cançons preferides d'un dels nostres col·laboradors. I, al final, ens haureu de dir de qui es tracta. Comencem la primera, ho rei atenta. Podeu tornar-la a ficar?
No sé, en museo villano, esto, yo qué sé. No te faltan las palmiques. No. El què? Que no t'escolta pels altaveus. Té clics que ho he posat als altaveus, por fi. L'idea. Una pista a la Izoari, por fi. Que de por sins la Xela, no? Ah, bueno, està en anglès, la Izo em diu que si la puc llegir, draper i falls.
Ni idea. Draper i falls. Ok.
La cançó barreja passatges sous i melàdics amb seccions dures i fosques per reflectir la lluita interna i la sensació d'aïllament que explica la lletra. Continuem amb la següent.
És una de les seves peses mestres.
Una curiositat, el títol N.I.B. no són sigles satàniques ni significen Nativity in Black, sinó que era el sobreman per la barba punxeguda del bateria, Bill Ward, que semblava a la punta d'una ploma, Penny. A la lletra, la meva és el mateix Lucifer parlant amb la primera persona de com s'enamora i es converteix en una bona persona. Creiem que una mica el tòpic dimònic, oi? Anem per una altra.
Ni idea. Em sona molt, però no sé de què. Van Halen Tangerine. Bola. Van Halen i és Tangerine. Un dels seus temes més famosos dels que no són tan coneguts.
D'Angeline és una balada folclog de Led Zeppelin. Estas pardos y si Led Zeppelin. M'he equivocat jo o és que... A cert, negativo. No, és que vaig buscant... Està llegint el guió de dalt a baix, o sigui, no vale. És...
Ah, vale. És que dic... És que no sé si l'he cagat jo o no. No passa res. D'Angeline és una bala de folklog de Led Zeppelin, del disc Led Zeppelin III, del 1970. Jimmy Page hi combina guitarras acústiques amb un to molt melancòlic sobre l'amor perdut. La cançó en realitat ve d'una versió anterior que Page havia gravat en The Yard Burst, el 1968, sota el títol Knowing That I'm Losing You.
Sàgrim, avui or l'aqui sarsap.
És que amb aquest tipus de música jo no puc dir res perquè no sé nada. Disney Channel. És com intro de pel·li de Disney Channel. Quina és? És punk rock song d'aquesta silla de Bad Religion. Ah, de Bad Religion. Sí, està molt bé perquè és una cançó que et fa reflexionar sobre la por, sobre la por del món, la gana dels nens, l'hembruna i tot, i és interessant, és el punt de Bad Religion que et fa reflexionar.
Una curiositat zula és que Bart Lilligion va gravar poc rock song també en alemany. Aquesta versió va sortir com a bonus clac a l'edició europea. A més, el single va ser censurat al mercat britànic perquè va tallar paraules com shit o fucking. Bastant irònic en una cançó que precisament critica la hipocresia social. A continuació, la penúltima.
Bueno. Barón Rojo. Barón Rojo. Guardas de cero de Barón Rojo. Barón Rojo és una banda antiga de rock espanyol, però en anglès, i és un rock espanyol, però en anglès. I és un pioner en això, i de fet va ser número 1 als Estats Units.
Doncs, cuerdes d'acero de... Doncs, cuerdes d'acero de Barrón Rojo és un himne a la guitarra elèctrica. El títol ve d'una anècdota de l'Armando de Castro. Als 12 anys va canviar les cordes d'aniló de la seva guitarra clàssica per cordes d'acert per sonar més heavy. Aquella bujerra infantil va acabar sent el símbol de l'espaior roquera de tota una banda. I ara sí, acabem amb l'última cançó, una de les meves preferides.
La tinc, la tinc! A la punta de la llengua! A la punta de la llengua! Que soli! No la coneixo, però serà molt guai. A ver, és cert. La pots estar-la aixà una mica? Sí, sí, sí, deixa-la.
No has escoltat de lletra cap. No, és que no tenen lletra. Perquè normalment aquestes cançons tenen dintrometorga. Bueno, la de Pan Rock Song no, però si escoltem 3 segons... És la D. És una de les darreres de... És una de les darreres de... És una de les darreres de Can Sant Reusses.
No, no, no. ¿Qué va a ser esa? Yo qué sé. Yo qué sé, es que... Nothing. Nothing. Nothing. Nothing. No, que no. Ah, vale.
La lletra utilitza metàfores del mar per parlar de les tempestes de la mort. Comença amb teclats saus i acaba sent una power palette espectacular amb un solo de l'eslaix.
Perfecto. Això hem acabat. A veure, qui creieu que ha escollit aquesta llista tan rockera? De la Sier. No, però m'ha agradat. Així et m'han sorprès. Qui vol ser el proper? Però no ho diguis ara, perquè així ho han d'adivinar. Ja ho parlarem, fora de programa. Doncs fins aquí la nostra secció. Ens veiem la setmana que veiem més música. Adeu.
Doncs ja tornem al final del programa. Sí, i per acabar us farem una espècie de test ràpid amb preguntes compromeses. No són ben bé preguntes...
De l'escola? Bé, un de nosaltres plantejarà una situació del dia a dia i vosaltres haureu de dir sincerament com reaccionaríeu. D'acord, començo jo. Què faríeu si són les 12 de la nit l'endemà teniu dos exàmens i només he tingut temps d'estudiar-ne un? Exacte, per exemple, us posaríeu a estudiar... o diríeu...
Ja, passo. Em faria xuleta. Quina hora és? Les 12 és l'hora que s'han començat a estudiar. Si és les 12, estudia. Tens tota la nit per davant, en plan. Estudies una mica a dormir més. No, no, el truc és... Encara dormís dues hores. No, no, no. A veure, que la Jona té experiència. El truc és, estudies una mica, jo què sé, una hora, hora i mitja, ja...
A partir de la una, una i mitja, ja t'has d'anar a dormir, perquè llavors ja no rindes. Llavors, a l'endemà te xiques una miqueta abans, a les sis, i a les sis a set, t'ho mires. És que hi ha que tenir força de voluntat, eh? I a les sis, i ja està. O a classe, t'ho mires, saps? En compte d'atendre les altres cases, estudies. Parlem de terceres.
Bueno, segona situació. Algú et parla pel carrer pel teu nom. Se't posa a parlar i tu no saps ni qui és. Què faríeu? Li seguiríeu el rotllo o li diries que no el coneixes de mi? No, jo li quedo un toc. Perdona, aquí ets o d'aquí. Sí, sí, jo faré el mateix. Jo no, jo no. Per què m'ha passat? M'ha passat. Et va parlant. És que m'ha passat, a sobre m'ha passat, perquè un dia un amic del meu pare que em coneixia de no sé què em va dir, hòstia, l'aig, quanto tempo jo?
Bueno, i a més, si vas amb algú és encara millor, perquè tu et quedes així calladet i després preguntes qui era, ¿sabes? Oi, sí, sempre he dit que m'he marat. I ara al revés. Què faríeu si algú es para pel carrer i us diu el nom d'una altra persona? És a dir que us confon amb algú amb algú altre. Hòstia, avui m'ha passat. No, però a mi em passa que perquè jo he saludat algú que em pensava que era i no era. Avui m'ha passat una...
Estava jo d'esquena, se n'anava a casa, i la germana petita, una amiga de la meva germana, ha dit... I m'ha abraçat. I jo m'he girat i jo... Adéu. Bueno, està bé. Imagineu-vos que esteu amb un grup de gent que acabeu de conèixer i comencen a parlar malament del vostre germà o del vostre millor amic. Què faríeu? Lo mato. Els talleu el rotllo? No, no, lo mato. O sea... A punyos. Ha passat. M'ha passat. I pot començar les tafes de veroig.
Tengui, tengui, tengui. Que no, que van dir-li una cosa més jornada. Bueno, no. En aquests casos, potser és agafar i marxar. Li dius un moc i te'n vas. I l'última situació, no expliquem històricament ni res. Què faríeu si veieu el vostre grup d'amics, us està deixant del costat i està fent plans sense vosaltres? Pilar-nos de la merda.
Mirar-me. Doncs ara sí que sí, el programa s'ha acabat de debò. Només ens queda dir que us esperem aquí mateix a la marxa hora i la setmana que ve. Adeu!
Ràdio Mollet us ofereix a continuació les notícies en connexió amb la xarxa. Bona tarda, són les 6, us parla Mercè Rupert.