5 de la tarda a Ràdio Mollet. I si vols escoltar-ho una altra vegada t'esperem el diumenge a la 1 de la tarda.
El combat dels poetes, un programa de música i poesia amb Dolors Navarro.
Bon dia. Benvinguts al combat dels poetes. Us parla Maria Dolors Navarro Sánchez amb el suport del Servei Tècnic de Ràdio Mollet del Vallès. Avui dedicarem el programa a un poeta d'aquí de Mollet. Es diu Vicenç Llorca Ibarrocal. Ja hem fet alguna cosa seva altres vegades. El senyor Vicenç Llorca va néixer a Barcelona
l'any 65 i és doctor en comunicació social i llicenciat en filosofia i lletres.
Ha escrit com una trentena de llibres i ha participat com a columnista en diaris i revistes com La Vanguardia, La Buí, El Punt i El Serrador, per exemple. El llibre que tenim es diu Les places d'Ulisses i és un llibre que ha reunit llibres de poesia que s'havien publicat i estan exaurits però no s'han tornat a editar. Llavors els va recollir amb aquest llibre. I l'hem fet un parell de vegades perquè, com que és un llibre gruixut, doncs anem fent...
una miqueta cada vegada. Avui encetarem el llibre que es diu L'últim retorn i començarem per un poema que parla d'albes i de silencis. Gridaves? O era l'alba qui em sostenia el somni del món?
Soc jo aquell que es reconeix pels dits quan toca la foscor del no-res i sap els rostres que mai no s'igualen? Soc l'últim de la nit, primer batec del jorn, primer batent del sol, l'últim amant d'estrella. Venies o era el rètol del mur qui em confonia la imatge?
Soc jo aquell que es reconeix pels ulls quan mira la tendró del paper i fa els colors de l'univers que et pensa? Soc l'últim de la nit, primer soroll de mà, primer motor encès, l'última man d'estrella.
Misteri, silenci, els ossos dormen sota el cementiri de les antenes. Parla el dolor de saber-se néixer, fecunt, ric i desconcertant, com la llum pura d'un cos.
Clar de lluna. La nit xocava contra els edificis. Una hora violeta era la sang d'aquells dits que, sinuosos, tancaven les pregones finestres del meu dol. Passejaven els gestos sobre rols d'oblit. Els pobres somnis dels fanals urbans percebien l'averge emoció de llum.
La nit xocava contra els edificis. Les enigmàtiques forces dels morts creixien sobre l'estrany de l'absència, on, pura, la llum plena et dedicava a paradissos de pensament. Sempre has estat suau record, suau insinuació pel ventre dels teus ulls lunars.
La nit xocava contra els edificis. Les portes de la meva solitud s'obrien a l'avís de la foscor. Tot en la terra és cel.
Maduraven els crits dels cossos nus durant la fràgil... Veure la memòria. Aigua rebel. Rull de color. Sobre el difícil límit del crepuscle. Estret carrer adolescent de la lluna. Sóc aquell que engendraria els teus mots en poemes. Per tu. De tu. Sóc aquell que guardaria en petons el perdó de les teves nines.
Madonna.
Quan t'esguardo des de lluny, penso en la creu de l'amor, la sang de segles, la sang de mares, la sang de Crist. Sé que veus néctars de déus, sé que danses notes d'homes, sé que saps l'emoció i la paura dels parcs. Sempre amunt, a dalt, defesa per les escales que no puc pujar perquè la teva vergonya mata.
Sempre amunt, a dalt, pregant, resant, esperant que el Siri et cremi l'entranya del desig. Penso en els cranis que sosté la meva mà. Penso en les morts que retinga cada instant. Quan m'exilio de tu, dolça fi sobre l'esclat virginal del zero.
La meva ànima magnifica la tomba que t'acollirà i que jo visitaré quan, a Avinyó, petrarca, plori, senyora Laura. Quan t'esguardo des de lluny, sóc un pietós desig de Crist en el ventre dels teus mots, Madonna.
Ponte Vecchio. Com ho sabreu, el Ponte Vecchio és un pont molt conegut en la ciutat d'Itàlia. Queien les llums damunt la meva cara, i el pont, inútil pedra, unificant dels vius, volia reflectir-se en tu, antic i vell com cada plor de vers,
Jo era el bebedor de les imatges. Jo era el navegant que, trist, sulcava els plecs oferts al riu on romanien les joies oblidades del teu cos. Olor de cofre, so de lluna a l'aigua.
Queien les llums damunt la meva cara, de cotxes i fanals, totes contràries. I la ciutat, lluent davant dels ulls, absorbia l'edat dels meus ensomnis. Resplendia a les torres que ofegaven la gola de les meves mudes llàgrimes. Absència de tot. Els comiats mostraven els carrers que em duien el retorn de mi mateix.
Queien les llums sobre les arquitectures selectes, sobre la man que retenia el temps, sobre els motors que encenia la física. Damunt del pont on habiten llunes d'aigua, contemplava les impossibles dones a les places dels amors literaris. Caminava pels quadres dels artistes i vaig caure de la llum.
Lluñanía de tarda.
Brindar-te els cafès més bons d'Itàlia, contemplant les tardes a les tasses de Roma. Celebrar-te en els mosaics daurats, contemplant les tardes als temples de Bizanci. Donar-te la clau de tots els eines, contemplant les tardes a les cases de Grècia.
«Tot t'oferia si caiguessis del teu món, de la teva idea, els màgics marasmes del somni i el mot. Vull saber l'olor del teu sexe en la meva copa de licor, el sabor de les teves cames a la meva fam de passions, la calor de la teva llengua en la meva síl·laba del temps».
Vull vetllar el cansament del dia, guardar les esperes del vespre, l'extraversió a la vida, l'alba dels nostres infants. Que jo seria el centre de la teva basílica, la suau pietat de la teva escultura, el resolut Moisés de la teva aliança, el dit de l'horitzó de la teva promesa. Si vinguessis a redors de la terra...
Caigui el vel del teu misteri, entre visos d'arbres i adoració, mentre el meu desig reculli gossinja de sol i falses proximitats de lluna.
El següent poema menciona Kits al començament, ja sabeu que és un poeta de part l'anglesa, i surt la paraula cloquer, que vol dir campanar, com la toga de l'Església. I surt la paraula cosmitzar, que no l'he trobada al diccionari, però pel context vol dir fer còsmic. L'Oriol Sucest.
Feliç va ser quits perquè... Quina veu em dirà els contes més vius, sorprenents, davant la llar que es consum com una fantasiosa bellesa? Quin magí em donarà el bosc més antic, on els els recullin fades vestides amb una primera frase d'infant?
Quina pluja farà els rius més pregons, on les ninfes en banyin bo i valent amb les aigües brodades pels seus dits? Quina albada basarà el cim més alt, on les flors entenguin el refilar dels núvols i el divagar dels cloquers? Qui podrà cantar ben fort, sense por, felices,
Qui dirà l'avenir dels déus i dels homes? Fugit al cel, enfonsant-nos a la terra, malgrat el paradís que perdo, l'ups no em mata. Puc obrir les seves portes i rigar els seus asfalts, florir la seva forma, cosmitzar el seu dolor, com la ciutat sagrada dels antics.
Ara sentirem un fragment de la cançó Wonderful Tonight d'Eric Clapton.
It's late in the evening She's wondering what clothes to wear
She'll put on her makeup And brushes her long blonde hair And then she'll ask me Do you mind if I'm glad And I'll say yes You both wonder too
Continuem amb els poemes de Vicenç Llorca i Barrucal del llibre Les places d'Ulisses. La pèrdua.
La vida abans. Els trens que han forjat els teus viatges.
I tu creies en l'alba. I tu creaves l'alba. Entre les boires que abandonaren els somnis dels déus. I volies venir al món com el temps al rellotge. Tot ho vas inventar. Et calia un camí sentir l'aire pur trepitjar els teus pulmons. Una llar en una alçada que et perdonés la teva soledat d'espècie.
Et rentares la llengua, volies parlar i, bastant terra i mot, vas fer el paisatge. La vida, ara. Els trens que t'han portat dels teus viatges. I tu creus en la nit. I tu crees la nit. Entre les llums que abandonen les llunyanies dels pobles.
I vols venir a l'estrella com l'aigua al cos. Tot ho perceps. Et cal un retorn. Sentir la ciutat propera als teus pulmons. Un llit en un edifici que et perdoni el teu oblit de Déu. Et rentes els ulls. Vols veure i, asfaltant carrers i esguards, has fet el sentiment.
La vida, després. Els trens que mai no seran els teus viatges. I tu creuaràs en el record. I tu crearàs el record. Entre les cartes que abandonaran els segells dels amics...
I voldràs venir a la creu, com l'adolescent dels seus versos. Tot ho perdràs. Et caldrà un adeu, sentir-te en pau amb un cementiri de pulmons, una tomba en un cel que et perdonarà el teu desig de viure. Et rentaràs les mans, ja no voldràs tocar i, compactant albes i nits, hauràs fet la mort.
Crida d'una màscara utòpica. Et penetro. M'agrada l'evidesa que tens quan et camino, quan recorro el cos.
Secret de laberints, joc de sortides i d'entrades parentes, sempre igual i sempre diferent a cada nova consciència. Excejo, m'agrada l'abundància que tens quan et recorro, quan et conec la mar, mereig de fosses llums, món de fugides i d'estades fugaces.
sempre única i sempre diferent a cada nova confidència et contemplo m'agrada l'arrogància que tens quan et conec quan magec amb la plaça temps de modestes i de parles que hi acullen sempre infern i sempre paradís a cada nova adolescència i homes que moren entre pedres i màscares
Fins demà!
Tancament d'entesc. Aquí surten paraules en italià. Surt la vita nova, que com ja s'entén que vol dir vida nova, i surt la paraula chiuso, que vol dir tancat. Chiuso. Dos globs de cafè, cinquanta converses i un somris de dona. Chiuso.
Un palau de luxe. Un poeta antic. No sé quants pinzells. Qui uso? Tres claustres de bots. Cinc capelles fredes. Restauracions. Qui uso? Un no res que observa. Un respiro de sexe. Un vers que s'ignora. Qui uso?
set ironis sucres, un dubte que plora, la vita nova, qui uso? Com tot, tu com tots, qui uso?
Ara comencem un altre llibre de Vicenç Llorca, Places de mans, que és de l'any 1989 i va guanyar el Premi Salvador Espriu de l'any 88. El primer poema porta per títol El despertar de la plaça. Han caminat els ulls més que les cames i tens rebler d'imatges el dolor.
L'ardor és pes, si el somni brau desitja amor tan alt que tomba el fràgil món.
Perquè estimar reclama a tot conèixer, com qui coneix estima molt més fort. I sap omplir de tot i res la plaça on viu, com fos el so sagrat d'un mot. I no puc ser ferit tot el que penso. Per això el cap espera sempre el cor.
I a sa judí desperta arquitectura l'eternitat sabuda dins del cos.
Temple. Surt la paraula mans, que no es refereix, ja veureu, pel context, a la mà de dit, sinó a mans de ser mansuet, mans mansa, l'adjectiu. Temple. Sols com la llum d'un dia que comença, els ulls oberts han dit l'erdor del món.
com l'arbre que sap l'ocell que, mans, retorna. Deixes que el temps s'embranqui pels carrers i xucles foll amb vidres de paraules el cos que va cercant el jorn pels murs, el vent farcit de veus pel cel tallades. Tot porta a tot i res no t'arrossega.
Quan assegut al port de la mirada saps que només l'amor durà jardins a la ciutat descrita amb pedres òrfanes.
Doncs fins aquí arriba el nostre programa del combat dels poetes d'avui, dedicat a Vicenç Llorca. Us desitgem que passeu molt bona setmana.
L'actualitat de Mollet, l'opinió dels grups municipals, cada dia a Ràdio Mollet. Portaveus municipals de dilluns a divendres a dos quarts de dues del migdia i en redifusió a dos quarts de nou del vespre.
Galiza, no vallés. Un programa de la Irmandad de Anosa Galiza de Mollet del Vallés. Galiza, no vallés. Una puerta abierta a la cultura y las costumbres del pueblo gallego. Galiza, no vallés. Un programa onde falado en galego. Emisión el martes a las 7 de la tarde. Repetición el sábado a las 5 de la tarde.
Menja't la vida. L'alimentació no és només qüestió de pes. Setmanalment, Naila Mardinet ens dona les claus per tenir una bona alimentació i uns hàbits saludables, a més de parlar d'un tema d'actualitat vinculat a l'alimentació. Menja't la vida. El 96.3 de la FM, dijous a tres quarts de dues del migdia i repetició a tres quarts de nou del vespre a Ràdio Mollet.
Esteu escoltant Ràdio Mollet.