El combat dels poetes, un programa de música i poesia amb Dolors Navarro.
Bon dia. Benvinguts al combat dels poetes. Us parla Maria Dolors Navarro Sánchez amb el suport del Servei Tècnic de Ràdio Mollet del Vallès.
Avui farem un poeta local. Es tracta d'Isidre Uller Poziello, que ja fa anys que viu a Parets del Vallès. De fet, va néixer a Montmaneu. I...
Li agrada molt escriure poesia, fa anys que escriu, encara que ell és enginyer químic o una cosa d'aquest estil. Va escriure un llibre de poemes, que el va publicar ell personalment, que es diu The Wind Christ Mary,
I avui tenim un altre llibre a la mà, que de fet és una publicació conjunta de cinc poetes, i avui el farem a ell. El llibre es diu Transversos. I avui llegirem els seus poemes i un altre dia ja anirem fent els altres poetes. I el primer poema porta per títol Roba estesa pensada abans d'haver-la embrutat.
A punt de plorar, la imaginació desvia la mirada. El vent recull el que s'ha quedat pel camí. El sol ponent escriu, rere les parpelles, el darrer esborrany amb els símbols més grans. Si et sentia que em tocaves l'esquena, el silenci decidiria que callaria el meu mar.
Convé creure que som part de l'horitzó, que les nostres coses més petites són amor i que l'eterna repetició dels vells gestos no desfigura ni el foc, ni l'aigua, ni la llum.
La vida ens és paral·lela i plena de ficcions, només perquè no ens arrosseguem cada nit amb veritats tèrboles que puguin evitar el llustre i l'aler clar d'abans del petó ja sabut.
Demà es llamarà amb les mateixes melodies, ni el verdíssim cel deixarà de ser blau, ni l'aigualós aire deixarà de donar-te vida. I jo, des de la boira morta, de tant soroll viscut, me repararé sencer a la teva mirada de desig.
Bon dia. En la remor de muntanyes i volcans, de rius i d'aixetes de pas...
Aboca't al cel. Calla, acapella, sense estalviar-te petons ni extrems pensaments d'amor. Bon dia. Cafè amb dret de sospirs i altres alents. Flairo Magdalenes de futur i poca cosa més. Aboca't al cel. Dibuixa desitjos que el record riurà. Busca els sentits i no facis vells plans.
Bon dia, finestrals, armaris i continents, campanars, telescopis i safareig. Aboca't al cel, furga curiós l'aventura que et fa gran i insufla el teu sofert amor als talls.
Bon dia. Entrada d'emergència l'ample sol. Mogrons piafants planegen els llençols. Aboca't al cel. Es cura les creixofes i deixa't dur si la pell genital es pleta de llum.
Si he dit o si no he dit les zones sonores de les meves paraules ho deixaran passa o no passa però jo no sé com entendre aquesta sensació que no sé si hi soc o si no hi soc Varsovia Var de Súria Cardona Var de Cracòvia
Pols d'havenes i d'artèries. Pols de solanes i d'obagues. La sorra ho dirà o no ho dirà. Tanta sal, tanta sal, tanta sal. Arnam, bar de Sallent. Balsereny, bar d'Asselt o de Genc.
Però jo no sé com entendre aquesta sensació que no sé si hi soc o si no hi soc. Armènia, bar de la Sènia, les cases d'Alcanar, bar de Crasnodar.
Digueu vins i pa.
Totes les dones que van ser abans que jo i que van viure al carrer del riu van fer-se sets a les mans, fregant la roba i el destí. Ara hivern, ara estiu. El ferm raig del segre. Arteria i vena fermes. The living. Potser algunes aigües no són més que sang que respiren en mi.
Les aranyes saberudes ballaven la sardana, terenines sense control, rieres damunt la mar. Inquietant veritat, rieres damunt la mar.
Tants de cops he somiat d'esborrar dels mapes i sempre em trobo damunt dels meus peus.
... ... ... ...
Vaig inventar la paraula sempre i vaig continuar disparant els fanals. M'hi vaig perdonar les cuques de llum que entraren a dins del fosc taut.
Vaig inventar la paraula sempre i la vida s'escolar per prims liberals. No vaig poder glaçar l'aigua d'amor. Quedava pau al pantà de la mort. Vaig inventar la paraula sempre i era un cercle de temps treballs. Ni vaig intuir la tendresa de la suor que vetllava un somni sense dolor.
Vaig inventar la paraula sempre i era un poema sagrat, un vals. Ni vaig mirar enrere com fan els covards que puden de diners i de veritats. Vaig inventar la paraula sempre i vaig dubtar si era amunt o avall. Ni vaig saber entendre cap lliçó que no donés alè i sang a cada mot.
Vaig inventar la paraula sempre i vaig estripar mapes de tots brals. Ni vaig matar l'aire ni el seu batec, que m'impedís volar i volar ben dret. Vaig inventar la paraula sempre i vaig continuar disparant els fanals. Ni vaig perdonar les cuques de llum que entraran dins del fosc taut.
Bé, doncs, ara sentirem la cançó del cantautor Joan Isaac, que porta per títol Amargalida.
Vas marxar no sé on, ni els cims ni les aus, no et saben les passes. Vas volar sense dir res, deixant-nos només el cant del teu riure.
No sé on ets, Margalida, però el cant si t'arriba pelu com un ves. Crida el nom del teu amant, bandera negra al cor.
No sé no sabràs que el seu cos sovint ens creix a les venes. En llegia el seu gest escrit per parets que ploren la història. No sé on ets, Margalida, però el can, si t'arriba, pren-lo com un vest. Crida el nom del teu amant, bandera negra, el
Bé, doncs continuem amb els poemes d'Isidre Ullé Poziello que teníem del llibre Transversos. Moltes mirades a la mar, moltes més onades tapades pel tot.
Cada onada fa una veu única. No té explicació convincent, com no entens l'art dins les coves.
En una platja solitària sol m'invan, fins a l'horitzó creus que tot és teu. L'escuma última d'aquest mar vesa en senyal de submissió als confins divins dels teus peus. Que gran que és el mar, tot el meu abast poètic i fugaz.
Les onades continuen els seus crits, l'avís, el prec de la vera immensitat. Ni el marc dels records no domines. Només una llapada minsa i falsa, que dins les seves onades futures ni eres ni no seràs mai qui et creus. La sal, la pols, la cendra, la mar.
Rondes i rotondes, fanals i semàfors. El banc del parc matrallat de balcons tancats. Et fas una idea de descans i mires el cel, un cel taronja de partícules en suspensió. Botzines, crits i el xerrac de les cotoles. Passen les figures i no tenen cara, perquè les cares són cosa de tenir temps.
I passa aquest temps sense estacions, que és el temps d'una vida forçada. I cada dia idealitzes més el verd de la natura. I arriba el moment que trenques el programa i busques un racó de verd i contemplació.
I t'enganyes, turista de rajos de sol amable. Penetres en un bosc frondós i somrius, però arriba el cap al tard i la penombra. Hi ha tan poc camí al davant que mires enrere i encara hi ha menys camí.
Dubtes. Tens por. Vas idealitzar el bosc en horaris de sol. Desconeixes les lleis dels sorolls i de la vida. Com de ferèstec i misteriós és un bosc nocturn.
Fins demà!
Vaig fer un poema que deia que, d'una mena d'exilis, lliurats a l'esvaïment de l'espai buit, no en sabíem res ni podíem fer-nos entendre, perquè els poetes només trobem preguntes i sentiments i mirallets i lluentons i mirem de salvar-nos en allò que en diem art.
I assajarem en l'escultura de les paraules l'alè de tot allò d'humà i de diví que preteníem posseir. Que pretenem posseir. I vam aixecar l'estàtua perfecta, amb l'orgull que cap natura no ha creat. I no sabíem l'ànima del marbre, ni del fang, l'argila, els metalls o la fusta.
I la creació s'ensorra per tastar-la avall, i deixava una estesa de graveta, pedolins al voral de la peanya, minúscules escultures disseminades al voral de la peanya, i microscòpics crítics, putos micromegues de cervell corruït de classes magistrals.
O, deien, meravelloses formes, les línies, les corbes de cada gra de graveta al voral de la peanya. Egoistes, egoistes, egoistes! O vells oracles, que sempre fareu que semblin nous, perquè més minúscules seran les escultures fins a l'obra magna de totes les arts, en què la graveta esdevindrà pura cendra.
Oh, joiosa cendra, geometria universal del tot. Oh, joiosa cendra, obra d'art entre les obres d'art. Oh, pura cendra, de totes les cendres pures. Oh.
La felicitat és efímera, sobretot comparada amb l'etern volum del temps. Fins aquí, res de nou.
I t'omples el pensament del teu amor, intens, ruent, sense límits, ara mateix. Ara mateix. I demà?
En aquella tardor del record, que aviat calmarà tanta rauxa, has conreat amb immensa cura les vinyes que de sempre van conrear els teus. I per molt que vulguis escurar les ampolles, gotes d'aquest vi tan encisador quedaran mullant els racons interiors. Gotes que aniran al contenidor del vidre i s'assecaran com brutícia sense valor.
Gotes creades amb tant d'amor com les que t'has begut amb tant de plaer. La felicitat és efímera, però tu no saps ni sabràs res de res. Quina felicitat aquesta tan llarga.
Seguia els passos dels teus peus nus. Aquelles tardes, havent dinat els turmells sota l'aigua mansa i clara de l'estany i la llum diamantina d'un sol ja rendit. Només la minsa ombra dels meus ulls es reflectia en els petits remolins que, dolça, provocaves amb el teu joc.
podia escoltar el teu somrís superb i els teus ulls marcaven la idea desficiant dels mil rius que passen a fred del teu pont. Un pont edificat només perquè puguin polir els seus fonaments d'orgull i de dominació.
L'ànec dormia. Nosaltres érem més mansos que les aigües. Els senyals dels astres ens són descomunals, vistos des de la nostra mansa distància. Quan l'ànec es desperta, el silenci era un mim estàtic, endoblit dels astres.
Nosaltres érem més que covards i corríem a dir poesies manses a la porta dels palaus dels senyors. L'ànec dormia altre cop. Nosaltres érem més mansos que l'aigua que hauríem d'haver hagut de la mà.
A cada moment de cada minut. Cada minut de cada hora. En cada hora de cada dia. En cada dia de cada mes. En cada mes de cada any. A cada any de cada segle. A cadascun dels indrets d'aquest món hi ha algú que ha pensat una idea feliç.
però s'aigualeix en tant de desori i de mediocritat. I som aquí perquè altres hi han estat abans, però som el fruit mediocre d'un món feliç, obtús per mineral, obtús per infinit.
I som el fruit mediocre del foc d'encenalls, que és la vida, que és obtusa per caducitat. I serem cendra, com la cendra dels encenalls, o de les estrelles, o d'inconables fets serradures. Així i tot, t'estimo.
Bé, doncs, fins aquí arriba el nostre programa del combat dels poetes d'avui dedicat a Isidre Uller Poziello. Que passeu molt bona setmana.
Música Música
De dilluns a divendres, entre les 9 i dos quarts d'11 del matí, posa't les piles. El magazín de Ràdio Mollet, on tu ets el protagonista. Molts d'ells a vegades escriuen poesia de 14 o 15 versos, doncs aleshores donar l'opció de recitar-ne, de poder-ne llegir dos. Bàsicament el que et diu una mica l'OMS és que fiquem la ciutadania, que fiquem el ciutadà en el centre de les decisions. Posa't les piles al magazín de Ràdio Mollet.
Remissió de 3 a 2 quarts de 5 de la tarda. Dimecres a les 9 de la nit aquí a Ràdio Mollet.
Esteu escoltant Ràdio Mollet.