Durant 60 minuts escoltaràs els èxits del moment i els grans clàssics de tota la vida. Des de 1987 som fidels a una manera d'entendre la música. El Club del Country, presentat i dirigit per Rafael Corbí.
Dimarts, a les 11 de la nit, en 96.3 de la FM. La ràdio, la teva ràdio. Ràdio Mollet, emissora municipal.
El combat dels poetes, un programa de música i poesia amb Dolors Navarro.
Bon dia. Benvinguts al combat dels poetes. Us parla Maria Dolors Navarro Sánchez amb el suport del Servei Tècnic de Ràdio Mollet del Vallès. Avui dediquem el programa a un poeta que es diu Joaquim Espanyol i Llorenç.
publica amb el nom Casolà i el primer cognom, Quim Espanyol. Va néixer l'any 1945 a Girona, ara ja té més de 80 anys aquest home, i és professor, és arquitecte, i a més a més és professor. I ha escrit, que jo sàpiga almenys tres novel·les,
uns quants assajos i mitja dotgena de llibres de poesia. Avui tenim a les mans el primer llibre de poesia que va publicar l'any 1995, que va guanyar el Premi Carles Riba de Poesia. I el llibre porta per títol Ultralleugers. I el primer poema es diu A la Delta.
Com moltes criatures terrestres, desitjava imitar el vol flamàtic dels ocells. No era pas, t'ho asseguro, la frissança d'Icker, el jove enmeccinat de sol, sinó el simple deliri primigeni per les coses aèries. Després de rumiar-ho, vaig descartar els biplans, també els ultrallogers, malgrat el no malat...
No me'n refiava de la llei dels fluids que els sostenia. D'altra part, no volia vagar a mercè dels vents dins la cistella breu d'un areòstat. Vaig triar l'ala delta i, assenyat, vaig instruir-me primer sobre l'índola misteriosa i lleu de l'atmosfera.
esbrinava la seva efervescència, la seva consistència dubtosa, i, finalment, el cor penjat de l'ala, el baf potent del vent tibant la vela, vaig volar, somtuós, per districtes ingràvids, pels paradissos dels somnis lleugers. Però va durar poc l'aire, inconstant, perder l'alè,
I es va pensir la lona. La terra, venjativa, m'esperava. I amb tot el seu furor gravitatori vas treballar l'estructura d'insecte i una altra de les meves poques vides. No morim pas, ja ho veus, de mica en mica. Morim abatzegades, a cops de consciència de la nostra natura de l'analt.
El nen, antic, em ve tènuament des dels llims d'una foto esblancaïda, com ànima resseca flotant morta dins de la meva amnèsia.
Em diuen que soc jo quan tenia cinc anys, però no em reconec. Ni sento cap tendresa per aquest pàrvol esquifit que mira alguna cosa errant. Absurd, potser amancit per la innocència dels llocs elementals del meu passat.
Un arbre en un turó, una quintana ombrosa, els animals benignes i sobre els camps la llum d'un firmament ardent, embadalit, potser perdut endèries, d'un cel tot reduït que no puc recordar. M'insisteixen, però, què té les meves mans i les meves orelles? Potser sí, potser també les ombres del meu front.
Platja de l'Egeu. En aquest poema surt la paraula nissis, que nissi vol dir nessi, de la paraula nissi ve nissiesa.
I també la paraula bucoi, que és una bota de vi, d'aquestes de fusta com les normals de vi, però aquesta és més baixa, igual d'ample, però més baixa. Platja de la Jeu. És gros i musculat, i té els cabells embollats com un niu de serps marines.
El seu cos nu li brilla com d'un oli ranci d'hambra, mentre assegut rosega lentament alguna cosa sangonosa i dura que mira amb els ulls nicis dels déus desconfiats.
Al seu davant, el mar, i al costat seu, sobre les pedres de la platja buida, l'arpó lluent d'escata, uns rosegalls de rels i cadàvers de peixos i crustacis.
I allà, més lluny, el sol sembla un bucoi de vi que es veça sobre l'aigua i que emborratxa les bèsties del mar i de la terra, i els animals menuts de l'atmosfera, i l'oliver, i l'olivaret a borda, i el marbre despintat d'un capitell ajegut en un llit de poliol.
De cop, un lleu soroll paralitza el colós. Malfiat, guaita de gaire llum punt i, apressat, pren la por. Es posa tub i ulleres i, àgil, s'endinsa novament al mar.
Com el windsurfing. Aquí surt la paraula actínia, que si algú no ho recorda, una actínia és un gènere d'anèmones de mar.
Com a argonau taudàs, damunt la onada, la dama va lliscant amb el patí, equilibrant la vela enarborada entre un blau satinat i un blau marí. Però, impal·lida per la tramuntana, ha traspassat el fil de l'horitzó i ha caigut defallida en zona arcana del districte callat de Posidó.
No temis mai el pèl·leg, vella dama, ni els peixos de les aigües avisals. Tornaràs fulgurant d'argent i escama, coronada amb madrèpora i corals. I escuma els peus, a cada mà una actínia, com Venus sorgiràs del mar, Virgínia.
Noia amb turban. Gira el cap suaument i els ulls grisos et miren amb un aire indecís. La boca, mig oberta, denota la sorpresa i sobre un fons molt fosc, de colors de vinassa, folgura el rostre vell, el turban blau, la brusa i la racada.
La va pintar Vermeer, potser amb la cambra oscura, atrapant un gest fràgil amb oli sobre tela. Però aquest gest, com una papallona, s'ha posat sobre el font de moltes altres dones just un moment abans de transformar-se en alegria boja, en malfiança o en el rubor d'aquell adolescent que topa amb la mirada simètrica del noi.
He retrobat el gest quan t'he observat avui caminant davant meu i t'he cridat. T'has girat vacil·lant, contenint la sorpresa, la boca mitjoberta, els ulls dubtosos, el gostre angelical, la brusa blanca.
Ha durat un instant, el temps de veure'm i canviar la cara en un somriure que amagava amb prou feines un lleuger desencant.
Ara sentirem un fragment d'una de les composicions d'Ennio Morricone. La va fer per la pel·lícula La Professional, que protagonitzava Jean-Paul Belmondo, i el títol de la cançó o de la peça és «Le vent, el crit».
Fins demà!
Fins demà!
Bé, doncs, continuem amb els poemes de Quim Espanyol del llibre Ultralleugés. En el poema que llegirem ara surt la paraula corxera, que és una nota musical, la que és la meitat de la negra. En castellà diuen corxera, nosaltres en diuen corxera. El títol del poema és Coxel 627, és el nom d'una peça musical. El mateix text explica el perquè d'aquest títol.
Les notes em van sorprendre mentre conduïa. Sortien pacíficament d'un piano. Era un largueto. Es desplegaven, creixien i ressonaven intenses i estranyes.
Vaig parar al cotxe per escoltar sense freses aquella emissora. La melodia pujava incessant per l'aire dels arbres del vespre i defellia inesperadament en una nota dèbil que flotava perplexa sobre un fons persistent de silenci. Llavors, el so poderós d'una trompa la sostenia delicadament.
l'acompanyava per les escales del pentagrama i la deixava altre cop sobre el pla horitzontal de la tònica, com qui deixa un nadó entre els braços materns. Després, les cordes vibraven amb net embranzida, resseguint aquell fill de corxeres que ja m'havia tocat. El meu fill, el seient de darrere, no deia paraula.
Els seus ulls infantils contra el vidre s'havien fixat en un punt imprecís. Qui sap si afectat a la seva manera per l'aire que ara volava sobre les notes ombrívoles dels contrabaixos i els violoncels.
Semblava el segon moviment d'un concert para piano de Mozart, però em sorprenia no haver-lo sentit mai abans. Intrigat, resseguia els creixendo, la lateja entre cordes, les telúriques veus dels fagots, els compassos incerts i el consol dels acords esclatants.
La locutora va informar breument que havíem sentit el segon moviment del concert per a piano i orquestra, Koeschel 627. No anava errat. El catàleg de Koeschel és el de les obres de Mozart.
Aquell vespre, mateix, vaig consultar fraturós els meus llibres de música, amb un resultat sorprenent. El Rèquiem, l'última obra, era la Koshil 626. Era incapaç de resoldre l'enigma. Mentre el record del segon moviment fugissé,
Algun cop, salmejat pel meu fill mentre jugava amb els Lego, em semblava el record d'un temible animal a la White. Mesos després, en el suplement nuclear d'un diari, vaig veure un estrany titular sobre música.
L'article informava que els tècnics de l'Institut Adrian Leverkun de recerques acústiques havien extret els subtils entrellats dels últims concerts per a piano de Mozart. Després, els xips d'un cervell inorgànic havien filtrat per a aquests alambins uns fluxos contínuos de sons obtinguts a l'atzar. Van destilar un elixir.
Els tècnics en deien el Còxel 627. Ara sentireu un poema que es titula Els versos d'Espern. La paraula garneua, que vol dir astuta, malintencionada, i la paraula gosat, que vol dir agosarat, atrevit.
I després, quan surt la paraula vila, no es refereix a un poble o ciutat, sinó a una casa... O sigui, s'escriuen bé les geminades, és diferent. És una casa d'aquestes amb una mica de jardí al voltant, que normalment són a l'extraràdio d'un poble. Al final del poema hi ha uns versos que són una cita d'un poeta que es diu John Skate, que en el mateix text el menciona. Els versos d'Espern.
M'atrauen les mentides riguroses dels escriptors cegassos. Ja fa temps vaig llegir un vell engany de Henry Gemm. Les intrigues d'un jove a la recerca dels papers del poeta Jeffrey Spern, que una vella garneua conservava en una vila humida de Venècia.
Aquell jove gosat s'extraviava entre l'amor, la cendra i l'aigua d'oli i perdia els papers. Jo els he trobat. He ensopegat amb un petit prodigi. Jeffrey Spern no va ser pas un invent de Henry James. Va viure, consta, a Boston amb el nom de John Skate.
L'he descobert en un llibre tan perturbador com el del més inquietant romàntic.
Es va editar l'any 1950. Skate havia mort un segle abans. El prologuista explica que els poemes van ser trobats pels hereus d'una dama, amor secret d'Skate, i diu també que James, frisors, ja els havia buscat, enlluernat per uns bellíssims versos que havia aconseguit casualment.
Algú assegura que els llegia encara, sol, a les platges de la seva mort. I ara venen aquests versos que us deia. Quan sento, vella criatura efímera, que no et veuré mai més, ni mai més sentiré la potència estranya d'un amor pertorbat, llavors, al litoral d'aquesta terra basta, em quedo sol,
I penso fins que la fama i amor s'enfonsin al no-res.
Martini, se'l veu al bar quan es desmaia el dia, tot sol, davant la copa pelpitant. No mira res, ni la llum ni el foscant, ni l'aigua galopant de l'abadia. Ja fa temps que va fer el darrer viatge i va encallar-se enmig de quatre esculls.
Té calitge de mar dins dels seus ulls i la vista dissolt en el veuratge. Les veus volàtils dels adolescents li recorden felicitats latents que no van brotar mai. Sent l'extermini dels seus àngels callats, dels seus anells, i es torna més opac, el blau dels cels, i més amarg, el gust del drai Martini.
Hora baixa. Sento ja el pes del cos i del bagatge inútil del qui baixa cansat pel camí ombrós cap a l'última vall.
Sense adonar-me'n, he creuat la carena assolellada i m'he trobat sobre una terra estèril, d'horissons invisibles i paratges deserts. Però em falta esme per tornar endarrere i per tirar endavant, incessantment. Hauré, doncs, de besar-m'hi.
I, ben mirat, hi ha calma en l'atmosfera intemporal i és vella la claror d'aquesta hora afoscant. Em quedaré quiet i, lentament, derruiré els records de les ciutats perdudes.
Crepuscle matinal. Surt la paraula llostre que vol dir precisament crepuscle. Qui sap com són, infant, els primers dies les ombres queren pels teus sons estranys? Qui sap quins pàl·lits enigmes espies des dels teus ulls opacs com esborranys?
Captiu en una regió incorpòria, deu ser el braçol una llactia llar. El temps etern present sense memòria. Les veus seran com la ramó del mar.
Un dia, infant, t'escaparàs del llostre, entendràs el teu nom, faràs un pas i un altre nom serà el d'acord d'un rostre. I quan parlis, paraules poderoses esquincaran les boires i veuràs l'esclarós i la fosca de les coses.
Doncs acabem aquí el programa d'avui, dedicat a Quim Espanyol i al seu llibre Ultralleugers. Com sempre, us desitgem que passeu molt bona setmana. Música
Aquell any. El programa on fem un repàs als èxits i números 1 dels darrers 40 anys.
Andalucía.
Si te gusta recordar las cosas de tu tierra, sintoniza el 96.3 de la FM en Radio Moyet. Y escucha el programa Así es Andalucía, que se emite cada miércoles de 7 a 8 de la tarde, en el que podrás sentir algo diferente. No te lo pierdas.
Tienes la pena de tus poetas, los que murieron y morirán. Esteu escoltant Radio Mollet.