Fins demà!
Salutacions, són dos quarts, us parla Emma Valer, i això és l'avanç informatiu de l'informatiu Mollet al dia, d'aquí mitja hora a la sintonia de Ràdio Mollet. Salvador Rovirosa finalitza el seu mandat, tot qualificant l'oficina del síndic com una escola de gran aprenentatge. Mollet del Vallès comptarà amb una síndica no humanament que es farà públic en el ple ordinari del pròxim 23 de març.
També us parlarem de la Junta de Portaveus que ha aprovat el manifest del Dia Internacional de les Dones. El test destaca que el 8M és una jornada de reivindicació i de memòria col·lectiva i reafirma també el feminisme com un camí cap a la justícia social.
Són els termes guanyadors del concurs sobre neologismes promogut pel TermCat entre l'alumnat dels instituts mulletans. L'acte s'ha celebrat aquest matí a l'Auditori del Campus Fundació.
I continuarem parlant de la Fundació Sanitària Mollet perquè l'Escola de Salut promourà per segon any consecutiu la formació batecs d'estiu. Es tracta d'un curs que s'adreça al jovent que vol conèixer els diferents perfils professionals que hi ha en l'àmbit de la salut. Això i més d'aquí mitja hora a l'informatiu Mollet al dia. Esteu escoltant Ràdio Mollet.
Aquell any. El programa on fem un repàs als èxits i números 1 dels darrers 40 anys. La música que t'ha marcat. Aquells èxits que vas escoltar aquell any. Dimarts a les 5 de la tarda i redifusió diumenge a les 9 del matí al 96.3 de l'AFM.
Això va en sèrie, una tertulia radiofònica on analitzem i repassem algunes de les sèries de televisió de més èxit. Un programa que farà les delícies de tots els amants de la televisió i de la ficció televisiva.
Això va en sèrie a Radio Mollet el dimarts a dos quarts de 10 de la nit i radifusió diumenge a les 10 del matí. Aureca, un programa en parlem des de cultura, història fins a tecnologia i ciència. Aureca cobrim una gama àmplia de temes per mantenir-te informat sobre la ciutat de Mollet i comarca.
Parlem del món actual a través d'entrevistes exclusives i reportatges. Aureca. Sintonitza cada dimecres a dos quarts de set de la tarda al 96.3 de la FM Ràdio Mollet. Remissió els diumenges a dos quarts d'11 del matí. També trobaràs el podcast del programa al web radiomollet.com.
Som Terra, un programa de ràdio que ofereix una visió transversal del sector primari sense estereotips, perquè només som capaços d'estimar allò que coneixem perquè només coneixem allò que ens ensenyen. Som Terra, cada dimarts a dos quarts de cinc de la tarda i reemissió dissabtes a partir de les tres.
La ràdio, la teva ràdio. Ràdio Mollet. El combat dels poetes, un programa de música i poesia amb Dolors Navarro.
Bon dia. Benvinguts al combat dels poetes. Us parla Maria Dolors Navarro i Sánchez amb el suport del Servei Tècnic de Ràdio Mollet del Vallès. Avui dedicarem el programa a un poeta dels principals poetes del segle XX, Joan Mignoli.
Vinyoli va néixer a Barcelona l'any 1914 i va morir també l'any 1984. Té una trajectòria llarga i molt fecunda. Va fer tot un reguitzell de llibres de poesies, però també era traductor i tenim versions d'ell de poemes de Rick i de Nietzsche.
Avui, com que tenim les obres completes i ja l'hem fet de tant en tant, continuarem on vam deixar-ho la darrera vegada que vam dedicar un programa a aquest poeta. Llegirem els poemes, comencem per un que porta per títol, Destins.
Uns han tingut la copa de la vida arran dels llavis i han begut a ple. Felicitat i somnis han sentit a dins la sang com un bronzit d'abelles i màgiques paraules han parlat en altes nits i conjurat aurores a no tornar feliços navegant cors insomdables endins i sense platges.
Altres, però, la festa de la vida només l'han presentida des de lluny, com una olor feixuga de magnòlies obrent-se en un jardí, però llorcap dorm fatigat sobre l'espatlla trista i ploren sense llàgrimes als ulls, i el cor els bat amb dolorós anhel, solitari i profund en la nit fosc.
per cantar en la nit. I què cercaves en l'atesa nit primaveral, plena d'estels i lluny? Et senties pujar cap a confondre, perdut en el silenci constel·lat.
No era el rostre ofert ni els braços nus que t'havien lligat per la primera dolça vegada, ni el besar fortiu, allò en què tu pensaves, car sabies que sols un cop es dona el crit d'amor.
Més, a través d'un súbit lliurament que et fou permès i correspost, o ple meravellós de músiques profundes, trobant-se en un acord inesperat, et vas fer gran, tan gran que de la terra no iguala res aquesta plenitud.
Secretament anaven a trobar-se. Les mans com si tinguéssim vida per elles soles. Quin profund donar-se del tot per elles amb anels sense mida.
Com en un crit naixies, arbre insomne, ja ple d'ocells d'inextingible ardor, creuat de nits, de flames i d'estrelles, inconegut encara de l'amor.
viure, morir, perdent-se l'un en l'altre.
Sentint-se l'un per l'altre com salvat. Fills de l'amor. Haver ja començat talment el vol, sense retorn possible, cap a ser un. Com planiluni sobre el món en pau. Com nit primaveral que va expandint-se. Viure, morir plens de pressentiment d'una realitat feliç, sempre futura.
Trasbalsa la bellesa com el vi, d'una verem antiga, presa d'ulls.
El seu ardor cega els genolls i precipita el cor fins a llangui. Emportament de flames amb l'obscura nit primigènia. Madura, la sang, en la sang verge crea d'una altra vida la llavor, l'atzar.
però, després, un ombra de recança. Així, talment, quan mimva la marea, caient la nit, la solitud avança i es torna trista la ramó del mar. La ramó del mar
Ona closa Quan la bellesa en un cor simple posa un sol instant només la seva flama s'omple d'ocells la vagarosa fronda del sentiment i la cançó penetra fins al més íntim laberint de l'arbre
Però l'anel, adolorit que hi resta, en extingir-se l'amorosa flama, és ona closa que mai més no cessa de bategar sense morir en cap platja. Plou.
Força callada, continguda, que bruscament vol esclatar. Vaciles, cor, a punt de rompre't en l'excés del dolor. No saps com contenir-lo, fins que de sobte, suplicant, la vida esclata en un extrem extenuar-se en abundós, ardents de llàgrimes, en fora de la seva immensitat.
L'inaccessible. No vaig trobar-te, viarany secret, cap als cims insegurs, coberts de boira del sentiment, sols entrevistos lluny.
Ha tret només per ells, però mancant-me les fortes ales que demana un vol inusitat, tan sols per apropar-s'hi. Em vaig quedar fent via per carenes inacabables de muntanyes tristes. Inevitable solitud de l'herm.
Qui s'ha perdut a si mateix i a nord venit peregrina, ple d'anguixa i crit? Qui, però, prop de la desesperança, troba senders de resignació? Com camina, llavors, aquietant-se, boscos endins, cap a secrets pujols interiors, on fresca brisa d'alba, l'ànima antiga li retorna en plors?
Com sap, llavors, el ve de retrobar-se i, despertant del son el nou matí, emprèn el seu camí cap a la vall, sentint el veritable cant del riu, ballent al lluny les terres de la vida i el seu alberg a l'est.
Ara sentirem un fragment d'una cançó de Lluís Llach, el cantautor. Porta per títol que tinguem sort.
Si em dius adeu, vull que el dia sigui net i clar que el capo cel té la harmonia del seu can.
que tinguis sort i que trobis el que t'ha mancat en mi si em dius avui que el sol faci el dia molt més llarg
I així robar, temps al temps, un rellotge aturat. Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar.
I així pren tot el fruit que et pugui donar el camí que a poc a poc escrius per demà. Doncs continuem amb els poemes de Joan Vinyoli. Aquest porta per títol El destí.
En l'il·lusori somiaig d'abril, com la glicina en la blabó del vespre, així flotem sobre la vida un temps. Tot és en pau. Dorm al destí com un infant i reflectint les hores com un oiu quiet al fons de l'ample vall. Corre en silenci transparent la vida.
Però un dia, de sobte, es fa confusa l'aurora i enigmàtica la llum. De laberins de somni retornem, estranys a tot, amb feixos de tristesa. Car, el destí, de sobte, ens ha cridat i tot es fa cruïlla.
Només qui sap de perdre's en la incertesa, seguint la brusca, perillosa crida, pot dir-se gran. Aquest no trobes ja mai més la pau. Ans, l'agulló, tot hora l'empeny i res del món no la contenta.
Però, per tu, molt aviat cedia la violenta estreta del destí. Sabonava l'encrespada mar dels sentiments i esdevenia barca. Però tu ja no eres el mateix.
Com una casa on ha viscut un hoste sublim, resta com buida i sense vida, quan l'ha deixada, i res no té sentit d'allò que abans ho era tot en ella. Així restem quan el destí ens oblida i, a poc a poc, esdevenim hivern.
No sóc del vent ni de la flama. Tot calla al meu voltant i s'atenua. Com és en va que pensi en un destí més alt. Ara, només, ple de silenci, com la terra llaurada en caure el dia, redossat a l'abric de les muntanyes, inquietud i soledat, espero la caiguda suau de la llavor.
Tot és llavor, l'estrella de l'aurora, l'or del ponent, el so d'una campana. Tot és llavor que brostarà, potser. Llarg és l'hivern, però amb que sols un dia se'm doni el fruit, què hi fa la nit del cor? Cap força de l'altura no m'emporta.
El campanar. Sovint, sovint, com per la dreta escala d'un campanar, fosca i en runes, pujo cercant la inaccessible llum. Ple de fatiga, dono voltes, palpant els murs en la tenebra espessa, graó rere graó.
Però, de temps en temps, sento la veu de les campanes, clara i alegre, ressonar, tocant a festa allà en l'altura. I veig, per la finestra, en el silenci de l'alba, els camps estesos, esperant.
Aurores de la infància, com us trobo, llavors, ah, com, encara dintre meu? Una llavor de joia perdurable pugna per fer-se planta exuberant. Com crides, infantesa, en les profundes capes del cor? Com, de genolls, et trobo? Déu meu, llavors, torna't pura lluança.
Tan sols una memòria. Què som? Tan sols una memòria d'allò que hem posseït i varen perdre. Canvi constant i resignat a Déu. El temps que fuig en pas irreparable i sempre caminem en un món insegur.
fins quan l'amor ens dicta pensaments d'eternitat i passa d'una boca a l'altra, amb besos l'ànima exaltada. Llavors mateix, la festa de la vida, com nau il·luminada, es va allunyant, plena de músiques que ja no són per a nosaltres, i l'abadia s'enfosqueix on, Cristus, el sem a Déus,
com un infant que mira l'estel perdut en el suburbigrés. És aleshores que, entre foscos núvols plens de presagi, vora el vell domàs crepuscular, on ja comença un vent de desesper, amb crit inacabable, com de viatge, misteriosament, folgura el sol de la melancolia.
Una cançó de l'ànima, llavors, puja, innocent, i sembra, pietosa, d'estels benignes, la profunda nit del terrenal misteri sense fons. I màgiques figures i sentits es van entreteixint davant dels ulls i cauen, ja feix música, en el cor, que així coneix i estima el seu misteri.
Els dies. Floreixen i moren els dies, deixant-nos tristesa només. De nits estrellades omplies un temps, el teu cor en excés. Hort pàl·lit de vespres collies, com flors per a íntims vergers.
Bellesa del món posseïda, segura, feliç veritat. Perduda, tot just assolida. Anhel de conèixer una vida més pura, més alta. Callat, misteri del cor. Aleshores, tot mimba, tot mort. Calcigat pel ritme feixuc d'aleshores.
Passem fent adeus cap enrere, allò que hem tingut un moment espert en la inútil carrera. Sols queda un record i un lament. Passem com l'encesa primera de l'alba, com fresa de vent. Entrevèls d'or.
A l'hora de la posta, el vell camí llisca en silenci per un rost pendent. Arracerat, em pinza cada vora, fins a l'indret on, amplement obrint-se l'espai, se m'ofereix en calma el moviment majestuós del mar. Aquest és el meu èxtasi possible.
Sóc un humil conreu, ple de segur, per fer-s'hi petits arbres. És bo, potser, que a l'ombra de les serres bressola com la mare el cor cansat. Però, i el foc, allò més íntim de l'esperit del foc que m'inflamava? Un altar hi vaig alçar, i entre dos llustres un déu em somrié.
Bé, doncs, fins aquí ha arribat el nostre programa del combat dels poetes d'avui, dedicat a Joan Vinyoli. Que passeu molt bona setmana.
Fins demà! Fins demà!
Dimarts a les 9 del vespre i en reemissió diumenge a dos quarts de 5 de la tarda a Ràdio Mollet. Hola, sóc l'Albert Puig i us he de dir que sóc un fill de l'oient i seguidor del programa Camps de Cotó de l'Andreu Fàbregas i us recomano que vosaltres també ho sigueu.
I al igual que l'Albert, jo t'espero aquí a Ràdio Mollet. I quan tots els dijous de 10 a 12 de la nit. Sendes. Coneix el territori. Trepitja la terra. Volta pel món.
25 minuts per suggerir visites a museus, a itineraris temàtics i a llocs plens d'encant, per explicar filparranda, rutes de senderisme i per descriure viatges a qualsevol racó del planeta. Sendes, dijous a dos quarts de cinc de la tarda i remissió divendres a dos quarts d'una del migdia.
Esteu escoltant.