Fins demà!
Bon dia. Benvinguts al combat dels poetes. Us parla Maria Dolors Navarro Sánchez amb el suport del Servei Tècnic de Ràdio Mollet del Vallès.
Avui farem una poetessa que es diu Miriam Cano. Ja n'havíem fet alguns poemes seus fa un parell o tres d'anys i avui espero que acabarem o gairebé el llibre que tenim d'ella que es diu Vermell de Rússia.
Miriam Cano va néixer a Molins de Rei l'any 1982. És periodista i escriptora. Ha publicat almenys dos poemaris i d'algun va rebre el Premi Martidot i el Premi Terrícola d'un altre. I avui, com us deia, llegirem, o continuarem llegint, per dir-ho millor, Vermell de Rússia.
El títol és Si ens acabem. Potser d'aquí uns quants anys tindràs una recança. Quan miris a la lleixa els llibres sense endreces. Allò que passa sempre quan fas una renúncia. I el cop no ve quan vols i no l'esperes.
Potser ja no hi seràs quan trobi un juny precís l'exbot que vaig guardar com una ofrena. Allò que cada cop te'n vols desfer i el cor t'atura. Potser serà bonic. Qui sap si vindrà sa. L'enyor de qui ara som. No sé què haurem fet de la memòria. No sé ni si en tindrem.
Potser no serà res. Farà un mossec de mal i serà curt. Potser serà vermell. Potser de matinada. Potser ni tan sols és. Potser, qui ho sap, ni passa.
Era de nit. Sempre és de nit. De la bossa on guardaves les lampoines que recollies, em vas treure dues bombetes. En recordar que una nit, sempre és de nit, vam ajudar-te. I, solemne, vas voler regalar-nos llum.
Quins anys de vida bèstia i de badar-se el cor a hòsties, aquests que fa que anem, que hem vist totes les llunes, que hem conegut tots els bojos i ens sabem als carrers buits quan només queden mirades i brigades de neteja. Quins anys de no saber tornar, de no voler anar, del desfici i l'enrampada de buscar-nos
de fer veure que el sol no sortirà per ser així com la nit i no acabar-nos. Le Sefer, el títol és en francès i volguí, deixeu-ho fer.
Sabràs, quan siguis lluny, que tot el que ara passa ja es perfeia, que havia de ser així. No busquis en el viure res més enllà del viure, que la constel·lació de places on te tardes només farà sentir quan tinguis prou amunt per veure't des de dalt i entenguis que només calia rodar
que el món s'anava fent, que l'anava fent un altre.
Absurd delit de trava.
Absurd el camí llarg. Odiosa la tartera quan baixes des del cim i no hi ha res a baix. Que baixes per baixar. I que ni t'hi esperen. I que ni t'hi esperen.
La flama travessa el riu, travessa el poble i el vent l'empeny tan fort que no crema cap mas i és tan fogàs que ja no hi és. Però la por s'hi ha quedat uns dies, com si hi tingués dret, miracle enllà. Passeja lentament pels carrers.
Llevantada. Quan el vent ja no xiuli, i no calgui dir que enlloc s'hi està com a casa, fent tres cops de taló vermell.
Quan la gotera, insidiosa, ja no repiqui retrets i no surtin cares a les parets, i el gos no bordi, i el gat no bufi, i els ocells s'envolin amb les ales seixutes a la fi. Haurà passat la llavantada, podreu desbridar les portes.
Aquí tenim un altre títol en francès, que diu en francès trompe l'ell. S'equivoca l'ell, o erra l'ell. No sap encara quina és la mida de l'esboranc que s'ha obert entre el di i el fei.
No el vol apamar. Li van massa coses que protegeix millor sense el confort de l'encaix. Sí, és estrany, ja ho sap. S'eixampla la llibanya i ella tiba. Vol contenir el buit que encara aguanta. Però a dins li han començat a créixer superlatius, arrogants com males herbes.
verdisses de faules, romansos espessos que tapen el fons de l'avern. I ja no el veu.
Però si l'àngel és teu, tu sabràs si el vols fer caure. Això és una cita de Pau Janer. El títol del poema és Instint de conservació. El cos és fet per escampar-se. Per això també et guarda de tu. I et fa cansar. I et lliga els peus i el seny. I et diu, reposa, sense que el sentis.
Ho fa tan discretament, tan sense adonar-te'n, que fins et deixi creure que és cosa teva. Explicar tantes històries com toms has fet al llit. Li és igual i sap on va. Només vol sobreviure al sabotatge, aquell últim reducte en què la ment té la darrera paraula.
Ara sentirem un nocturn de Frederic Chopin. Es tracta del nocturn número 2, opus 9, i el toca al piano Maria Chitanava.
Fins demà!
Gràcies.
Bé, doncs, continuem amb els poemes de Miriam Cano del llibre Vermell de Rússia. Ara us llegiré un llibre que... Ai, perdó. Ara us llegiré un poema que porta per títol París 2012. Normalment, quan un poema porta un títol així és que està escrit aquell any, però en aquest cas no. Parla de quan es va cremar Notre-Dame de París...
I el Notre Dame de París es va cremar, si no recordo malament, cap a l'any 2019. Això és la sensació que va tenir la poetessa veient per la tele, suposo, com altres ho hem vist, que aquella catedral es cremava. Suposo que com ella i com jo i molta altra gent vam sentir que es cremava alguna cosa que era una mica de tots. París 2012.
Voldria haver-ho escrit millor. Haver tirat potser una foto per no confiar el record al rastre que deixàvem caminar. Cau el sostre i ja no hi soc. Nostra senyora és cendra i jo cremo per dins, immòbil, gàrgola.
Rocs i vidres. La por dura només tant com dura l'instant en què mires el buit amb els peus ben falcats a terra. La por dura només tant com dura la por i tot just l'instant de fer el salt i el buit és ple de tu tallant el vent i anant enlloc
I mentre caus, la pena es va desfent com un roc, encès i ha perdut l'òrbita. I, quan arriba al mar, és tan menut que un infant el cull i, content, el desa a la caixa dels tresors, amb un bocí de vidre que el fred de la sorra ha convertit en maragda.
Cançó de Rodal. Hi ha una citació al començament que diu així, és una cita de Graviel Ferreter. Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres. Hi haurà un poc que no hagi estat, que no podem perdre més temps, que no vull que t'hem perds, ni perdrem ser el teu. Vine i abraça'm.
Cançó de rodar. I jo, àmfora, abrigall i finestral, tremolós de tramuntana i repicà de porticons, i siu-siueig i capsiró que et ressegueix i magrana que s'escampa a cada banc de matinada. Jo, que trono, i jo, que em llampo,
Jo que té, que jo cantell esmoradís i amor que crema, i que no vol ni sap el què, però vi a fora i vora viu, que mai abans, que mai com ara, i tu allà, amb la meva fe, encapdallada amb els capdells de tots els dubtes.
I aquí som, que roda el temps. I jo cantell, i tu cap d'ell. I tots els bancs, i els capsirons, i aquells petons, que no ho són. No ho són. Que jo aflaçada en un balcó, que surt el sol, i jo que et miro. I tanta pell. I què en farem? Què n'hem de fer de tanta pell?
Vermell de Rússia. Quan tu vas dir gulag, de matinada, vaig travessar el pont per sota. Tot això, intempèria i trens. Punxes arreu i cap jazz. Insomni de xeca. Després, els dies res i un mur blanc.
I clavava els ulls torna sols de fam. I la gana de fugir en el ventre buit. El ressò de la desfeta era un silenci de batum ataconant carreteres. El no res travessant la tundra a matxet. La tundra a matxet com un espectre. Aquí ningú no ha invocat.
I tot el fred de fora va aniguar-me dins i em va fer créixer hiverns llarguíssims als dits i als cabells.
La pell esllomava ossos sense fons. I així, amb els ulls glaçats, vaig fer camí. I els crits es van cansada per seguir-me. I vaig caminar més, encara més, fins allà on la neu grisejava, esquitxada de verds neulits. I el meu alè no feia ombra.
He tornat de la Sibèria amb el puny alçat i els llavis vermells de Rússia.
Hermitage, allunya't discretament de la multitud, si et vols lúcida. Que no et faci nosa el silenci sobtat. És allà quiet, esperant que alcis la veu. Té menys pressa que tu.
Sabràs. Vindrà el dia, vas dir-me, en què una estranya força et dirà ara. No et faran mal els perracs de la conjectura i començaràs serenament a anar-te'n com si mai t'haguessis oblidat de caminar.
Una citació d'Homer de l'Odissea, Can Déu. Dreça l'arbre i estén les veles i asseu-te. Tu veuràs com l'oreig de la tramuntana te'l porta. El títol del poema és Pervivència.
D'aquell agost d'abrascar l'osca, per quan l'hivern em marfongués, vaig fer-ne espelmes que encenia cada vespre. Eren farts menuts per si tornaven les lluernes. O tu.
Estocolm. Tot és jo, carn tèbia, de cirera de juny. Te'n faig ofrena de pell xafogosa, mentre em neix el primer dia d'estiu, entre els cabells embollats i la voluntat fràgil. De qui se sap, reincident, i no fuig.
La puda sempre descriu paràboles perfectes, precises com el vol de les cabines a la platja, com la bellesa del perfil en la distància. Vasos comunicants
Hi ha una estella que em cou. Sóc jo clavada a una altra pell.
Bé, doncs, fins aquí ha arribat el nostre combat dels poetes d'avui, dedicat a Miriam Cano. Us desitgem que passeu molt bona setmana. Música
Col·lectius en xarxa, un programa que té com a objectiu mostrar la realitat dels col·lectius LGTBI. Així, en plural, perquè assisteixen realitats diverses i les etiquetes no són la manera més correcta de referir-se a qualsevol persona. Dimarts a les 9 del vespre i en reemissió diumenge a dos quarts de 5 de la tarda a Ràdio Mollet.
el Club del Country. Un programa que ha fet històric. Durant 60 minuts escoltaràs els èxits del moment i els grans clàssics de tota la vida. Des de 1987 som fidels a una manera d'entendre la música.
El Club del Country, presentat i dirigit per Rafel Corbí. Dimarts, a les 11 de la nit, en 96.3 de l'AFMA.
Esteu escoltant Ràdio Mollet.