El combat dels poetes, un programa de música i poesia amb Dolors Navarro.
Bon dia. Benvinguts al combat dels poetes. Us parla Maria Dolors Navarro Sánchez amb el suport del Servei Tècnic de Ràdio Mollet del Vallès. Avui dediquem el programa a un poeta que es diu Josep Sebastià Pons.
Aquest senyor, en realitat, això és un nom artístic, per dir-ho així, el seu nom autèntic era Josep Pons Itrainié. Va néixer al Rosselló el novembre de 1886 i va morir el 1962, al gener. Era poeta, narrador, autor dramàtic i pintor d'aquarel·les.
El cas és que ell era, com us dic, de la Catalunya Nord, del Rosselló, i a casa seva parlava en català, però ell havia començat a escriure també en francès. I va ser en un viatge que va fer escala a Barcelona, es va comprar el llibre Canigó de Jacint Verdaguer i li va fer tanta impressió que més endavant va acabar determinant-se a escriure només en català. Tenim publicats almenys 12 llibres d'ells de poesia en català.
I ja vam començar el seu llibre Canta per Diu fa un parell d'anys o més, i avui el continuarem allà on t'ho vam deixar. I comencem per un poema que porta per títol Ball Closa.
A la vallclosa del poeta, de matinada hi canta el vent. I entre les pedres, la fonteta, amb un delit inconscient. Allà, quin balsam porta l'hora. El sol n'és l'oste benvolgut. Oh, soledat inspiradora, on mou la pluja un cant perdut.
Nostra finestra és blau pintada. A estona es brilla un mirallet de fusta antiga i ben daurada en la blancor de la paret. I vas torcint, enmirellada, sobre el teu front l'aire senzill, de cavallera, humitejada i espessa com un camp de mill.
mentre la pluja al lluny remulla la grogó fina d'un teulat i murmureja tota fulla, inspiradora de soledat.
Dolce per diu. Dolce per diu. I tu, guardia daurada, ara torna a la caça dins les valls. El gos, per aixecar nostra volada, ensumarà tots els amagatalls. I no hi valdran ni la coma deserta, ni la falguera i les pedres del riu. I cel amunt tot avia és incerta en l'esplendor serena de l'estiu.
Més amigues, fugiu l'alba enganyosa que fa les altes fulles resplendir. Fugiu la font innocenta i plorosa que escampa dins la pila un rajolí.
Aquell pagès que tot al mig de l'era traçava un cercle igual amb el flagell, ja us fa la guerra a l'hora matinera, si té el fruit de l'espiga vol d'ocell. I creu que tot el món és son imperi, que seu fetes per caure en el serró i no tenim cap sant que us alliberi guanyat pel vostre cant enaigador.
Cap sant vos dóna entrada a sa capella, pel finestró de lloses i de calç, i tot el sant neudit vos aconsella, mentre el segador gira la fals. Dolça per diu, i guardia de la usarda, que germaneu la flauta i el flaviol, i us refresqueu el pit dins l'ombra verda, i escampeu la niada a l'an del sol.
Els taulats vells. Els taulats vells que giren dins l'ombra de Nadal senten damunt les teules l'alè dels fums mitjolaus. D'una blabor de cendra en l'aire enfoscaït mentre la plaça vella se decanta a l'oblit. Els carrers que mesuren el temps llibre tancat, qui sap si en la memòria no el volen renovar,
D'on ve aquesta alegria que, fins a l'esperit, a casa el foc obria les portes de la nit. Una taula parada, el front llist dels infants, a la mà de la dona, la claror de Nadal.
Ara farem un poema que porta per títol La perreguera. La perreguera és un corral al pati d'una casa. I en aquest poema ja veureu que va descrivint el que hi ha al voltant del pati, cavies d'animals i coses així. Com que és llenguatge de la Catalunya Nord, trobareu que les gallines dormen al joguiner. Aquí sí que hi havia el costum de dir, quan les gallines es retiraven a dormir, que anaven a joc.
I d'aquí joc ve de joguiner. Els conills, conillets, es diuen llepins i aquí els anomena llepinots perquè són petits. Una ratapanera és una ratapinyada. La porcigola és la porquera on dormen els porquets. I la xuta és l'òliva, una d'aquestes eus nocturnes.
Després hi ha una paraulia més corrent a casa nostra, que diu que tot humiteix i borrona. Borronar és treure les petites gemes inicials de quan comença a brotar una planta. Així, doncs, la parreguera.
El clar de lluna fa brillar una canya que els dos brancs de la parra sol juntar. I a metge aire del cel, nostra muntanya recorda una flor doble de lilà.
Tot s'humiteja i borrona, la branca, sota la llum que goteja i que plou. El joguiner dorm la gallina blanca, la mateixa que a l'alba ha post un ou. Els llepinots, davant la llepinera, s'ajunten flocs de neu i l'ull encès, parant l'orella a la ramó lleugera com si tot el misteri els encantés.
Penetra un raig dintre la porcigola. La lluna s'hi despulla fil per fil. Una ratapanera ja s'embola i rondineja a les vetlles de l'abril. I entre les teules l'aixuta ja desperta. A temps iguals recomença el miular. Perquè ja sent a la coma deserta el citerer salvatge blanquejar.
El somni de la terra se deslliga i solet vaig mirant des del meu hort. Prades enllà, la clariana antiga que al lluny tria les herbes de l'amor.
Contentament. Aquí surt la paraula mallol, que vol dir una villa d'aquelles que s'ha plantat fa poc. Alaré és un garbell que serveix per purgar el gra a l'era i un aper és una arada.
Els olius, fa servir la paraula olius en lloc d'olivera, us recordo que alguns ja ho sabreu que Auserda és alfals, i acatada vol dir aixupida o inclinada endavant. Així doncs, contentament.
Nosaltres no tenim ni un ros mallol, ni un berger que s'eixampli al bat del sol, entre els xiprers posats a la filera. Dona, la nostra vida és venturera. Mai no he regit una pera amb la mà, ni amb un arer tu hauràs ventat el gra, fent volejar la palla amb lleugeresa.
En el repartiment de la riquesa no comptem entre els més afavorits. Mira els camps d'aquests mons com són partits. Aquí als olius, allà l'auser de Clara, que el vorador preserva l'atzavara, balancejant entre velles la flor.
Més ai, poc que desitgi l'abondor si te veig riallera i sanitosa, si a tot moment el color de la rosa vol renèixer en la garta dels infants. I si t'aplau de repetir els meus cants, quan de genons, sobre el rec a catada, rebeixes amb tots braços la bogada. Música
Ara sentirem un fragment de la cançó del grup Sau amb la lluna a l'esquena.
Ella passa i mira fora, ho fa per acostum. Són molts anys d'espera, potser ha paradut el rugó.
Hi ha qui es gasta i prova d'enllestir el seu futur. Buscant una altra feina, creuant els dits per tu. Tu no perds la fe i creus que tot arribarà. Batalles perdudes, qui les voldrà escoltar?
volen veure el dia en què tots siguin tot i no només pressagi no tan sols un tros hem vingut fins aquí seguint les nostres vides fins al nostre destí hem vingut fins aquí
Bé, continuem amb els poemes de Josep Sebastià Pons del llibre Canta per viu.
Ara llegirem un que porta per títol Aplec a Font Romeu. I surt la paraula borratxa. La borratxa és una boteta de cuir petita amb el broc de canya que serveix per endur-se-la amunt i avall i poder veure vi quan vas a altres llocs. També trobareu la paraula espertina, que vol dir berenar. I el molleriu és un terreny que té aigua, o sigui, com una aigua moll. Aplec a Font Romeu.
Obertes les finestres d'odelló, el primer toc d'una albada serena, la donzella que mira a mig balcó la capta dins sa mà bruna la trena i l'envelluta a l'aire amb sa blavor.
Pels senderols s'allarga la filera. L'un porta la borratxa, l'altre el pa, aquest el serronet i aquell la sera. Camina amb sonereu el vell cerdà, seguint pausat la viadra torera.
La vèrgia moraneta el camerill, plena de claredat, sempre s'abriga, vestida de la glòria del seu fill i coberta del gra de manta espiga. Vigila el món amb un mirar senzill.
La terra de Cerdanya, mig partida, mostra mil i mil garbes per d'allà, fins a Andorra i l'Urgell, esgrugaïda i nuvial i blanca, Puigcerdà, sembla la primavera de la vida.
Anem mestressa, és hora de dinar. Sota els amples ventalls que mou la brisa, deixarem la borratxa a la frescà, soleta en el bressol de l'herba llisa. Pare espertina i jo llescaré el pa. El molleriu amagadís de balla, la gent corona l'ombra de Tom Pit.
Buidat del sarronet la vitualla, ara que un sol feliç fa esplendir la gemada blancor de la tovalla. Alegria de l'aire virginal, s'aviven, bosquen dins les cantarelles que acompanya a moments el so frescal, la quietat compàs de les esquelles i en Joan de l'Os arriba amb el seu pal.
La corona m'obadissa a la pradella, gira la dansa fina de claror, i ja vespreja. Entrem a la capella, que és gairebé deserta. En un racó se desgrana el rosari de la vella.
A les ombres del bosc la tarda cau. Els cims van regint l'hora recollida. La verge, el camerill, veix a la pau. Cantem una amorosa despedida. Font Romeu de Cerdanya. Adéu-siau.
La pastora de Noedes. Cap al final del poema surt la paraula les fedes, que una feda és una ovella que ha estat fecundada, o sigui, una que tindrà fills. I mulcides vol dir munyides. La pastora de Noedes. La pastora de Noedes, la pastora d'Urbanyà, la nou borda al ram sospesa i entrepenyes el teulat.
Avesada a viure l'aire, l'aire de la soledat, se figura en morania el clot tevi de sa mà. Si en negrida veus la casa, la llet pura hi sol rejar. Sa mirada observadora deixaria sospitar una mica d'enyorança i un recel mig oblidat. Si en negrida veus la casa, la llet pura hi sol rejar.
Nena lenta la conversa i mesura el seu parlar. Mitja veu per dir la pena, mitja veu pel feinejar. Si en negrida veus la casa, la llet pura hi sol rejar. La pastora de Noedes, la pastora d'Urbanyà, de les fedes camulcides, guarda el fet llis a la mà.
Conversa amb el Jordi. Us avançaré que esplomissar vol dir treure la pluma d'un donau, que garnatxa és un tipus de vi, que molts ja ho sabreu, i un altre tipus de vi és el macabeu gris que anomena aquí.
I el sostret, que és l'última paraula del poema, el sostret és un petit espai a sobre d'un serràs que sabeix per... Allà en el buit de les cales posen coses, per si guarden coses. Conversa amb el Jordi. M'has demanat la poesia nova, com si fos ara un temps per refilar.
Un bon foc de ginebra, això m'aprova. Ara és vingut el temps de s'escalfar. I així com els cargols d'entrar caseta, d'agafar el ganivet i matar el gall, de fer rejar a poc a poc la sangueta i de l'esplomissar amb un encenall.
Sense oblidar el recurs d'algun garnatge o d'un macabeu gris de cos sencer, embermellint les galtes, com un atxe, i m'enric si el vent sembla un llucifer. Quan la nit és gelada i maleïda, a la vora del foc m'estic quiet, i si per cas la casa és proveïda, vaig a despenjar panses del sostret.
El llapinot. Vos que teniu dins l'aspre catalana un mas tan blanc, Teresa d'en Julià, i que mireu de l'escala forana al cim del coll l'església blanquejar, ara us voldria agrair el franc gustatge, bona mestressa, el bon cor que s'hi fa, i sobretot el llapinot salvatge que en el serró m'heu volgut regalar.
El llapinot ha fet un bon viatge.
Encara humit de flaires del terrer, i amb el regust del vi que mullalava, podeu pensar que ja l'hem manat bé. La boca i tot ens enfarigolava, i tot món somni anava a reposar sobre un graó de l'escala forana, d'on creia-ho i les tres gosses jaupà, bo i despertant, la frescó buscatana i els carboners perduts a l'Alzinà.
Un caminet entre brogueres mena, el vostre mas, dins d'una soledat. El caçador hi vetlla a la serena, quan s'hi mou fressa, el blat índie espigat. Tota la nit és una cantilena, i l'aspre fosca oiu murmurejar. Vos, que teniu, sota la lluna plena, un mas tan blanc, Teresa d'en Julià.
curandes.
Del meu poble, seu el goig, a l'estiu figues negretes, el perfum d'un matí blau, en un plat a la finestra. Si n'és un poelet d'estany, l'aigua afila un ratx de plata, el quilalsa amb dues mans, en el clot les sent gelades. Seret, vi la coronada de cireres tot el maig, dins una placeta groga,
canta la flor la font dels nous raig. Ben seràs, denomenada, Viladilla en tot carrer, Sant Esteve i mou la palma, al damunt del pedreguer.
Lluna del pagès. Afavorint la llaurada i la sembra, adorable és la lluna de setembre. No és molt que l'hagi sempre venerada el pagès per son clar assentiment. Suspesa com s'està damunt del vent per mirar els camps de terra platejada. Quan veixa una blancor igual i fina, beneïda la lluna septembrina.
Ara sí. Doncs, fins aquí ha arribat el combat dels poetes d'avui, dedicat al poeta Josep Sebastià Pons. Que passeu molt bona setmana.
Un programa onde falado en galego.
Emissió el martes a las 7 de la tarde. Repetición el sábado a las 5 de la tarde. De dilluns a divendres, entre les 9 i dos quarts d'onze del matí, posa't les pilars.
Esteu escoltant Ràdio Mollet.