El combat dels poetes, un programa de música i poesia amb Dolors Navarro. Bon dia. Benvinguts al combat dels poetes. Us parla Maria Dolors Navarro Sánchez amb el suport del servei tècnic de Ràdio Mollet del Vallès.
Avui dedicarem el programa als poetes alemans. Hem fet ja almenys un parell de programes del llibre que es diu Les millors obres de la llitura universal i que està dedicat a la poesia alemanya. És com una mena d'antologia on hi ha només uns pocs poemes de cada autor.
Començarem amb un poeta que es deia Friedrich Leopold von Handerberg, però feia servir el nom de Novalis.
Aquest home va néixer l'any 1772 a Mansfeld i va morir l'any 1801. Pertany a l'època de... com tots els que farem avui, per tant, a l'època romàntica. Diuen els entesos que el romanticisme va assolir el seu màxim valor artístic a Alemanya. Perquè us situeu, al principi del període tindríem Goet i serien contemporanis els germans...
els germans Grimm, que es van dedicar, entre altres coses, a recollir totes les llegendes i narracions populars del país i a recollir-les en llibres. Aquest senyor Novalis venia de família noble,
Va estudiar ciències naturals i matemàtiques, però tenia una gran cultura i molta afició a les ciències ocultes i a les ciències de l'època, química, física i electricitat, que llavors començaven. I tenim un poema seu aquí que porta per títol Quan hi ha ni xifres ni figures.
Quan ja ni xifres ni figures siguin clau de les criatures, quan es besin o cantin més, que els profuns erudits no ho saben, quan el món a la vida lliure i el món sigui reintegrat.
quan de nou la llum i les ombres s'acoblin en claredat certa i on vegi, en contes i poemes, històries del món eternes. Llavors, davant d'un mot secret, s'esvenirà tot l'ésser a l'altre.
El segon poema forma part d'un seguit de cants espirituals i aquest porta el número cinquè. Només quan el tinc, només quan és meu, el meu cor fins a la tomba, la seva fidelitat no oblida, res no sé ja de sofriments, no sento més que fervor, amor i joia.
Només quan el tinc, de gust tot ho deixo. I vaig seguint amb el meu bordó, fidel, només el meu senyor. Deixo que, tranquils, els altres recorren carrers amples, clars i plens.
Només quan el tinc m'adormo content, i serà sempre un dolç conort, per a mi, el flux del seu cor, que amb suau forçament tot ho ablenirà i ho penetrarà. Sols allà on el tinc és la meva pàtria, i així cada do em cau a les mans com part de l'herència, germans perduts tens enrere els retrobo en els seus deixebles.
I un altre can espiritual, ara el sisè, que tinc la impressió, encara que no ho diu explícitament, que parla de Crist. Si tothom esdevé infidel, serve tu la fidelitat, que damunt la terra no acabi extingint-se la gratitud.
Per a mi la pena et va fer seva. Et vas perdre per mi, en el dol. Per això et dono, de bon grat, aquest cor meu per sempre més. Sovint no puc sinó plorar, amargament, perquè has mort. I més d'un dels qui foren teus t'oblida mentre encara viu.
Penetrada a fons per l'amor, tantes coses has acomplert i malgrat tot t'has apagat i no queda ningú que hi pensi.
plena d'amor, fidel, encara, acompanyes a cadascú i, si no restés ningú més, no romandries menys fidel. El més llallall amor triunfa i, a la fi, ens és dat de sentir-lo i amb un plo amarg ens deixem caure com infants a la teva falda.
He sentit la teva presència. No te'n vagis del meu costat. Íntimament, deixa que estigui per sempre més lligat a tu. Quan un jorn els meus germans tornin a esguardar també cel enllà, amb amor es deixaran caure i caurà en vora el teu cor.
Cants espirituals una altra vegada, aquest porta el número 10. Hi ha temps tan ressalosos, hi ha un ànim tan confús, on tot de lluny es mostra amb aire fantasmal.
S'esquillen fers terrors, prucs lleugers venen i fondes nits cobreixen amb un gran pes les ànimes. Els fers pilars trontollen, no hi ha un suport segur. El flux de les idees defuig la voluntat.
S'apropa la follia que, indefugible, atreu. La vida el pols atura i obtús és tot sentit. Qui és que ha alçat la creu com a racer dels cors? Qui evita dalt del cel i ajuda en mals i pors?
Ves a la creu sagrada, que entri el callat anel, ens sorgirà la flama que esquinça el feixuc somni. Un àngel torna a atreure't a la platja, salva't, i ple de joia, a sota veus la terra promesa.
Fins demà!
Ara farem un poeta que es diu Ludwig Dieck. Va néixer a Berlín l'any 1773 i va morir el 1853. Era de família artesana i ha estudiat teologia, història i filosofia.
Va escriure coses diverses. Era un entusiasme de l'edat mitjana i passar a les rondalles, als drames legendaris, però després va fer una narrativa de caire més realista. A part de narrativa i poemes, també va fer teatre i va traduir Shakespeare y Cervantes a l'alemany. Tenim d'ell només un parell de poesies.
La primera porta per títol A una amant en la primavera del 1814. Brilla el plaer a totes les branques. Es mou ardit cada rebroll. Hi ha garlandes de flors als arbres, vermell de porpre i blanc d'argent.
i mogut com cordes d'una arpa, és al món un so jubilós. Per les foscúries dels mons ressona el cant del Rossinyol. Per què llueixen així els camps? Mai no he vist aquesta verdor. Cants d'agots penetren els boscos, fresosos com buf de borrasca.
Triomf i llibertat als arbres. Salut, oh pàtria, ressona junyosament pels verds espais. Llibertat, bronzeix l'alzinà. Més que joiós és beneït, el qui, en aquests camps de gaubança, li ve a l'encontre el goig de l'amor i pot calmar l'últim anel.
El temps. Descriu un cercle eternament igual. El temps, segon el seu antic costum, pel seu camí, que és sord i sec.
La criatura humana, la fiada, espera sempre del següent moment una imprevista, estranya, nova sort. El sol passa i torna a aparèixer. Vé la lluna i tomba la nit. Les hores fan transcurre les setmanes i les setmanes les estacions. Mai des de fora no es renova res. En tu portes el temps canviant. En tu, només, la sort i l'aventura.
Bé, ara sentirem el començament d'un quintet en la major que va escriure Robert Schubert. Porto per títol La truita.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
D'acord, continuem amb els poemes dels poetes alemanys i ara farem un que es diu Clemens Brentano.
que va néixer l'any 1778 i va morir el 1842. Era fill de Maximilian de la Roix, que va ser amiga de joventut de Goet, i va...
Va tenir una vida inquieta i plena de contradiccions, intentar tots els gèneres, i li va sortir especialment bé la narració breu i el conte darrer el popular. I com a poeta tenia, sobretot, són importants les seves cançons i balades. També va escriure drames. I el primer poema es diu Entrada.
Allò que hi ha de madur en aquestes ratlles, que somrient fa signes i implora pensarós, no ha d'entristir cap criatura. La senzillesa és qui ho ha sembrat. La melangia ho ha inundat del seu alè. L'anel li ha donat el seu impuls. I, si el camp fou abans cegat...
La pobresa camina pels rostons. Busca espigues que hagin restat. Busca amor, que per ella succumbeixi. Busca amor que amb ella ressusciti. Busca amor que ella pugui estimar.
I, si solitària i menstinguda durant la nit, amb pregàries agraïdes, ha mort els grans, quan canta el gall de bon matí, llegeix allò que l'amor ha rebut i el dolor s'ha emportat. Escrit a la creu del terme. Oh estrella i flor, esperit i mantell, amor, dolor i temps i eternitat.
Sentireu un poema que porta per títol Cant de núvia. I parla d'una núvia d'un casament, que sembla ser que la noia no es casa de gust perquè devia ser d'aquells temps que concertaven les famílies els casaments. Surt, surt a fora, oh vella, vella núvia, que ara s'han acabat tots, tots els teus bons dies.
La mantellina una ègia amarada de llàgrimes. Oh, la bonica núvia que plora i plora tant. Ara les minyonetes haurà de deixar estar i amb les dones casades s'haurà d'anar a ajuntar. Posa't, posa't avui per un temps curt, molt curt, la teva rosa de seda i els teus fermalls tan rics.
La mantellina unege amarada de llàgrimes. Oh, la bonica núvia que plora i plora tant. Sota la petita còfia daurada, la treneta que dur haurà d'amagar. No riguis, no, no riguis, que les teves sabates d'or i perles bé prou t'hauran d'estrenyar, tan menudes com són.
la mantellina una ege amarada de llàgrimes, o la bonica núvia que plora i plora tant. Quan els altres se'n vagin a descansar, tu a la vora del bressol t'hauràs d'estar. Fes senyals, fes senyals, gestos fàcils, ben fàcils, fins que t'estrenyi el dit l'anell d'or de la fidelitat.
La mandallina uneja amarada de llàgrimes. Oh, la bonica núvia que plora i plora tant. Avui, els anells d'or, quin goig que fan. Demà, grillons es tornaran.
Salta avui, salta avui per a l'últim, últim ball. Ja es marciran les roses i a la corona sortiran espines. La mantellina uneja, emmarada de llàgrimes. Oh, la bonica núvia que plora i plora tant. Ara cal que les floretes deixi estar i que se'n vagi al camp a treballar.
Cançó. Des de la distància parla el món secret que amb mi de bon grat ha vingut a unir-se.
Quan el roig del capvespre ha davallat, quan ja no parla cap color jollós, i garlandes de plàcides guspires al front ombrívol de la nit circumden. Dels estels uneja el sentit sagrat, lleu per la distància fins que arriba a mi.
Quan, de la lluna, el dolç clor que paivaga desfà l'ocult sofriment de la nit, bufa llavors la pau. Amb barques d'or naveguen esperits pel llac celest. De cançons esplèndides, el curt amorós descendeix en cercles, bategant sent l'aire.
Quan de la nit l'esglai sagrat s'esmull puruc dins els boscos ombrius, amb estranyesa els arbustos es guarden i tot es mostra obscurament pensívol. Vaga dins la fosca un joc agradós, brillen llums tranquil·les, fita l'esplendent.
Tot es vincula, amable i benèvol. Consolador. Tot es dona la mà. Trama de llums a través de les nits. Tot és, endins, eternament a fi. Des de la distància parla el món secret, que amb mi, de bon grat, ha vingut a unir-se. Música
A Bacarat, vora el rin, vivia una fatillera que molts cors arrebatava, bonica i fina com era. I feia estralls a desdir entre els homes dels voltants. Dels seus amorosos llaços no es podien deslliurar.
El bisbe va convocar-la al tribunal de l'Església i va haver de perdonar-la, tan vell el seu cos li sembla. Li deia amb emoció, pobre Lorelay, qui és el que t'ha induït així el pervers encantament? Feu-me morir, senyor bisbe, que de viure m'he cansat, que ara es perdren tots aquells que veuen el meu esguard.
Els meus ulls són dues flames i el meu braç, vareta màgica. Oh, a les flames envieu-me. Oh, partiu pel mig la vara.
La vara no puc partir, oh Lorelai, tan gentil, perquè hauria de trencar el meu cor en dos bocins. Condemnar-te no ho puc fer, fins que no hauràs declarat, perquè dins les teves flames el meu cor és abrossat. No feu burla tan vilment d'aquesta pobra minyona, senyor bisbe, i demaneu al bon Déu misericòrdia.
No haig de viure més. La vida no m'inspira cap amor. I l'amor cal que em doneu. Per això he vingut a vos.
perquè un home va enganyar-me per deixar-me tot seguit. Va fugir del meu costat, lluny, vers un altre país. Tendre i feroig l'esguard, blanca i vermella la galta, dolços i suaus els mots. Són com un cercle de màgia. I dintre seu em malmeto, i el cor em fa tant de mal que de pena em moriria quan em miro al mirall.
Deixeu-me jugar, jutjar, jo sola, morir com un cristià. Tot ha de desaparèixer perquè ell m'ha estat deslleial. I ell crida tres cavallers, el convent l'heu de portar. Ves, Lore, adeu, tancomano, el teu seny encativat.
Ara seràs una monja, una monja negra i blanca, perquè en morir, per al premi, Déu et trobi preparada. Cap al convent cavalcaven els tres cavallers plegats, i trista enmig d'ella anava la bonica Lorelai. Oh, cavallers, permeteu-me pujar en aquell gran penyal, que vull veure altra vegada el castell del meu amant.
que vull veure altra vegada el rin profund sota meu i després entrar al convent com a serventa de Déu.
El penyal és tan abrupte, tan fregós és l'espedat, s'enfila en el capdamunt i ella s'apropa al voral. Diu, benvinguda, allò neja una vela sobre el rim i qui mena la barqueta ha de ser el meu preferit. El meu cor tot se'm revifa, ell serà el meu preferit. Damunt la vora s'aboca i es desploma dins del rim.
amb la creu i la bandera cap a terra va llegut. Era el bisbe qui el manava i ella l'ha reconegut. Quan ell hagi deixat l'espasa per guardar-se de l'encís, que ell hagi agafat la creu, ella no ho pot discernir. La cançó, qui l'ha cantada? Un clergà que va perdint i per sempre ha ressonat des d'aquell alterós cim, l'Orelai.
Lorelai Lorelai Com si dels tres fos el crit Bé, doncs, aquí deixem per avui el combat dels poetes que avui hem dedicat a la poesia alemanya. Que passeu una molt bona setmana.
Quina és la millor cançó de la història? Descobreixo a Rock and Classics. A Rock and Classics podràs fer un autèntic viatge en el temps i redescobrir els grans èxits de cada dècada. Tots els estils més punxats s'uneixen a Rock and Classics.
T'espero el dimecres a les 10 de la nit a Ràdio Mollet.