El combat dels poetes, un programa de música i poesia amb Dolors Navarro.
Bon dia. Benvinguts al combat dels poetes. Us parla Maria Dolors Navarro Sánchez amb el suport del Servei Tècnic de Ràdio Mollet del Vallès. Avui dediquem el programa a una cantautora catalana molt jove, Marta Xanti. Va néixer amb un meló el juliol de l'any 1995. Fa ella mateixa la música, com us he dit, i la lletra de les seves cançons.
Té un estil que s'emmarca en una mesca de gèneres com el poploc, l'indifolk, però segons la mateixa autora veu de la nova cançó també. Va debutar l'any 2021 i amb el seu primer disc de llarga durada, que és de l'any 2022, va anar a fer una gira per Catalunya, el País Valencià, França, Andorra i Cerdanya.
va guanyar un premi amb la primera, us llegiré les seves lletres, i la primera que us llegiré va guanyar el premi concurs de Salitja. El títol de la cançó és Fa de negre. Diuen que la terra plora en un cant.
I la nit desperta la fada negra, que, com un braçol, desplega el seu braç en una abraçada tèbia. Que fareix el cor amb el fred de la mort, que el guareix calent com batec de llavor.
I ara neix, i ara marxa. I ara neix, i ara marxa. I el record, un tresor. El record, un tresor. Dins del pit hi ha un neguit, que es fa veu contraoblit.
Diuen que la terra plora en un cant, quan la fada negra es desperta. S'expliquen llegendes que creuen el temps, s'atura l'alè, se'ns esquerren les mans. Vincle de sang, terra de dob, en la foscor reneix el tot.
I ara neix, i ara marxa, i ara neix, i ara marxa. I el record, un tresor, el record, un tresor. Dins del pit hi ha un neguit que es fa veu contraolit.
Diuen que la terra plora en un cant i la nit desperta la fada negra, que com un braçol desplega el seu braç i és la meva veu la que canta el seu mal.
Pirata. Bufa el mar com un respirar. El seu alè em crida a anar i una llum s'encena el far. És de sal la meva llar? Desplego les veles, issu la bandera, mil i un aventures. Vull guardar a la bodega i a les mans una espasa que no empunyi guela.
Marxaré amb la marea sense mirar enrere, amb la terra a l'esquena i el timó a l'horitzó. Sé bé el que em deixo perdre, però és que només sé estar sol. Bufa el mar com un respirar. Bufa el mar com un respirar.
Quan sento el pols, el batec de les onades, només puc redreçar el rum, direcció a l'infinit. Només jo, el vent i l'immens del blau, sempre inabastable, sempre per explorar. I quan l'última estrella caigui del cel, jo seré allà per collir-la i desxifrar el secret amagat a l'enigma de les constel·lacions.
El seu alè em crida a anar i una llum s'encena el far. És de sal la meva llar? Marxaré amb la marea sense mirar enrere, amb la terra a l'esquena i el timó a l'horitzó. Sé bé el que em deixo perdre, però és que només sé estar sol. Bufa el mar com un respirar. Bufa el mar com un respirar.
Vidre entelat. Vidre entelat, digue'm que m'amagues. Quin secret hi ha l'altra banda? Només desitjo travessar-te, veure-hi més enllà, atrevir-me, revelar-me, saber la veritat.
Esbrinaré tots els detalls del mirall. Esveiré tota la boira, que no em deixa veure i clar. Exploraré tots els racons, sense por. Esveiré tota la boira, que no em deixa veure i clar. Vidre entelat, t'ha caigut el vel. Ara veig el que és evident.
He enterrat tots els meus dubtes. M'he deixat anar. Ara, per fi em veig reflectida amb tota claredat. Ara sé què hi ha allà. Si tu vols, també hi pots anar. Esbrinaràs tots els detalls del mirall. Esveïràs tota la boira, que no et deixa veure i clar. Exploraràs tots els racons, sense por.
Esvairàs tota la boira, que no et deixa veure-hi clar. Home escorça. Diuen que sota la pell hi tinc ossos i sang, i no és veritat.
Sento que estic fet de bosc espès, de camp llaurat, de reure vell. Creixen les llavors. Vora la tanca neixen flors i tot floreix. Brots de vida si l'amor m'arriba. En el blau del cel em gronxa l'oreig. Bon lleuger, mudes de serp, els pulmons plens.
Com l'aigua pura, ara res no m'atura. Sota l'escorça sento el batec de la natura. Diuen que sota la pell hi tinc ossos i sang, i no és veritat. Sento que estic fet de vent, de pluja i fang, d'un glob de temps. Quan respiro, l'aire s'embarreja amb la muntanya en un dolç vest.
Rius de foc, de vell mig del cor, fareixen el gran verd. Bon lleuger, mudes de serp, els pulmons plens. Com l'aigua pura, ara res no m'atura. Sota l'escorça sento el batec de la natura. Diuen que sota la pell hi tinc ossos i sang, i no és veritat.
Tu. Avui m'han despertat unes pessigolles als peus. Un íntim moment de tu. Dolça rauxa i quietud.
I un tros de sol et fa brillar els cabells, que et despentino amb els dits, encara adormits. I quina sort que tinc, que respiris amb mi, quina sort que tinc. Tres petons al coll, la pell un remolí, i saltem del llit ballant, i omplim el menjador de cent mil colors, i amb l'amor brillant als ulls ens ho diem tot.
Amb tu em vull fer gran mentre som com dos nens jugant. Si el món no tremola, farem xerinola. I quina sort que tinc que respiris amb mi. Quina sort que tinc. Tres petons al coll, la pell un remolí i saltem del llit ballant. La vida es fa fàcil quan la visc amb tu. Amb tu m'atreveixo a mirar el futur.
Avui m'han despertat unes pessigolles als peus. Aire.
De vegades estic una mica atabalada de sentir dins meu la meva veu, que em critica, em jutja i m'esgarapa i em fa sentir petita. De vegades n'estic farta de sentir-me culpable per no haver estat millor. I amb cada aglopada d'aire sento que puc tornar a començar. I encara que no m'ho cregui gaire, decideixo anar endavant.
I trobo danses, fullets i fades. I m'adono que res és tan important com caminar descalça un dia de sol a la muntanya. I una part de mi li diu a l'altra, avui t'accepto i et perdono. I una part de mi li diu a l'altra, avui m'accepto i em perdono.
I ara, per acabar, per fer més rotul programa, sentirem la veu d'aquesta cantautora de la qual estem llegint les lletres. La Marta Xanti té una veu de tessitura mezzo-soprano. I sentirem una cançó que es diu Estiu. Estiu.
I és que l'estiu atrapa.
que l'estiu ens va oblidar, agafa-me. Ei, tu, com et va? No recordava que els trobava a faltar. Les vacances han passat volant. L'estiu s'acaba i ens tornem a trobar.
I tots amb els ulls brillants parlem de viatges, persones i secrets. I aquell noi que m'agradava ara mira amb esperança i sembla que podrem ser amics. I és que l'estiu atrapa.
I continuem amb els poemes, les lletres de les cançons que fa Marta Xanti. Tremontana.
A la platgeta de l'Empordà hi havia una noia amb vestit blau, els cabells negres, els ulls dos sols, els peus descalços i una cançó. Filla de la tramuntana, gitana i catalana, núvia del vent, balla, balla, balla, atura el temps.
Balla, balla, balla, núvia del vent. A la platgeta de l'Empordà hi havia una noia amb vestit blau, els cabells negres, els ulls dos sols, els peus descalços i una cançó, que cada vespre enlluarnava a la lluna amb el seu cos i amb cada passa ell esborrava la tristesa del seu cor.
Filla de la tramuntana, gitana i catalana. Núvia del vent. Balla, balla, balla. Atura el temps. Balla, balla, balla, núvia del vent. Balla, balla, balla, núvia del vent.
Avui és ahir. Quan em llevo al matí i estic sola dins del llit, començo a recordar tot el que va passar ahir. Imagino que encara ets aquí. Que no fa tant ens enredaven entre els llançols i no fa tant que ens dedicàvem les cançons.
No fa tant érem dos nens que no volien fer-se grans. No fa tant que avui és ahir. En un mirall mig trencat pel pas del temps i pels anys que m'arruguen els ulls, que m'allunyen de tu.
Em pregunto, què ens ha passat? Si no fa tant ens enredàvem entre els llançols i no fa tant ens dedicàvem les cançons. No fa tant érem dos nens que no volien fer-se grans. No fa tant que avui és ahir. Ara els fills ja són grans i el silenci ens ve a trobar.
Potser hauria de marxar o continuar lluitant. I digue'm, tu, què penses fer? Jo vull que aquesta nit ens enredem entre els llençols. Vull que ens dediquem totes les cançons. Que juguem a ser dos nens, encara que ja siguem grans. Fem que avui sigui com ahir. I ja no ens caldrà patir.
Dona muntanya Dona muntanya Dona de rius i d'arbres Totes les veus que habiten en mi són filles d'una mateixa terra humida i fèrtil
Camino, danso, sóc. Cullo la llavor que em germina el pit i sóc font de rius, cascades i valls ferestegues. Als teus ulls m'hi reflecteixo, m'emmirallo en els altres céssars que em recorden que no estic sola. I creo, i brillo, i visc, amb la civiesa ancestral de la natura.
De tot, de tu, de mi, de nosaltres. Dona muntanya, dona de rius i d'arbres. Dona muntanya, dona de rius i d'arbres.
Ei, tinc un vaixell de paper. No té timó, només el guia el vent. Ei, sempre va contracorrent, directe a l'horitzó. Pirata sense por, sense por. Ei, als meus ulls hi trobaràs mil camins per conquerir, mil històries per somiar.
Ei, dóna'm les teves mans. Siguem valents i junts creuem els mars. Desafiarem tempestes. Ens deixarem portar. Tots dos cap a l'infinit. Cap a l'infinit, tots dos. Cap a l'infinit. Dibuixant el blau. Ei, tinc un vaixell de paper.
Ei, fet de somnis i d'anels. Ei, amb ella anirem molt més enllà, molt més enllà, desafiant les tempestes, deixant-nos portar. Tots dos cap a l'infinit. Tots dos cap a l'infinit. Tots dos cap a l'infinit. Dibuixant el blau.
Soc una gota d'aigua. Soc un bri de molsa. Soc l'arbre que escolta. Soc el vent que balla els teus cabells. Soc la terra que desperta del domini de la humanitat. I ara em revelo. I neix herba fresca de sota l'asfalt.
I ara em revelo i tot torna a començar. Des dels teus peus a l'Himalaia camines la meva pell i quan plores el mar inunda el teu llagrimall. Sóc la fera de la selva. Sóc un incendi natural. I ara em revelo i neix herba fresca de sota l'asfalt.
I ara em revelo i tot torna a començar. I ara m'esquerdo i digues per què és que em fas mal. I ara tremolo, puc fer venir l'huracà. I ara em revelo i neix herba fresca de sota l'asfalt. I ara em revelo i tot torna a començar.
Lliures Era una nit com qualsevol Però no va dormir ningú El nostre únic objectiu Decidir el nostre futur
I la buidor se'ns va fer força, tancades a la presó. Lluny de la terra mare, la xupluc va ser el ressò. Les nostres veus seran proclames, ocells de llibertat. Paraules són com abraçades. Avui sento el vostre escalf.
Ara sabem qui volem i el camí que seguirem. Res ja no ens podrà aturar fins a tenir el que vam guanyar. Els cops no ens vàrem fer més forts. Va ser atrevir-nos a perdre la por, persistir fins a la fi.
La ràbia de l'enemic convertir-la en amor. Les nostres veus seran proclames, ocells de llibertat. Paraules són com abraçades. Avui sento el vostre escalf. Les nostres veus seran proclames, ocells de llibertat. Paraules són com abraçades. Avui sento el vostre escalf.
Vampiresa. Vaig despertar fa anys en una tomba de fang, amb la pell rebregada i a les entranyes molta fam. Vaig sortir del tot il·lesa del meu funeral. Vegava sense rum fins que la vaig trobar. Una presa deliciosa. I li vaig dir...
Vull menjar-te, vull menjar-te, vull menjar-te. Després de l'àpat me'n vaig anar a la ciutat. Al meu poble ningú no m'havia vist ressuscitar. Tu guarda'm el secret d'aquest nou poder. Puc hipnotitzar-te i volar també. L'únic que em frena és que vull menjar-te, vull menjar-te, vull menjar-te.
Per mi, els anys no passen. Jo sempre estic estupenda. És cert que el sol em crema, però de nit sóc una fera. Només necessito una invitació per entrar a casa teva i... Xxxt! Vull menjar-te! Vull menjar-te! Vull menjar-te! Vull menjar-te! Vull menjar-te! Vull menjar-te!
Doncs fins aquí el nostre programa d'avui dedicat a la cantautora Marta Xanti. Us desitgem que passeu molt bona setmana.
Esteu escoltant Ràdio Mollet.