El combat dels poetes, un programa de música i poesia amb Dolors Navarro
Bon dia. Benvinguts al combat dels poetes. Us parla Maria Dolors Navarro Sánchez amb el suport del Servei Tècnic de Ràdio Mollet del Vallès. Avui dedicarem el programa a un poeta que es va fer dir Armand Ubiols. El seu nom autèntic era Joan Prat i Esteve. Hi havia nascut a Sabadell l'any 1904.
va morir a Viena l'any 1971. Aquest home va ser corresponsal del diari La Veu de Catalunya, però sobretot era el més jove del que anomenaven la Colla de Sabadell, que és un grup de poesia cultural que va fundar Pere IV, Joan Oliver i alguns altres. I tenim a les mans avui un llibre que es diu Mirall Antic i altres poemes.
que podem anar fent en dies successius perquè no l'acabarem en un dia. Tenim, per exemple, aquest primer que llegirem ara, que porta per títol full blanc.
Tancíssim llac de soledat, quin signe vindrà a morir melodiosament en ton tranquil reialme, transparent de silencis viats a l'atzarmelina, full sense somni i sense veu, tanàs, el balbosseig dels somnis meus d'estria, sigui ton signe un pensament fugaz, abolit en inútil melodia.
quan serem morts. En nostre cel, tot lívid, un dolç ocell rendit confegirà, com d'esma, els mots que no ens hem dit. Hi haurà, dins la llum casta, llunyanes dues roses, fingint el foc inútil de nostres boques closes.
Damunt els marbres pàl·lids, l'oreig, màgic per fet, estrefarà entre fulles el ves que no ens hem fet. I assotjaran de nit fins que els fondrà l'albada els nostres ulls, immòbils enmig de l'estelada. Sense parpelles, dolços i avallotats recers, ni els plors ni la rancúnia no els balaran mai més.
Fins demà!
Tendre regina de mesoledats castigades d'enyor, de vells records nodrides, atubant per les rutes tímidament ordides els meus silencis bastament trenats, perquè els vencis, oh dolça, en joiosos combats.
Talment l'onada lenta i desmaiada d'indecisos camins, tan gràvida d'azur, que hans de colgar-se, morta, dintre l'oblit oscur, canta tota desfeta i tota escaballada el flanc immòbil dels penyals daurats. Panyal que fa sonor als mos pèl·legs encissats.
O dolç panyal, fidelitat divina, suscitadora invicta de l'alegre traut, amb astrafarà sobre el teu fronteixut, mocador de la Déu, el vol de la gavina.
RACÓ D'OBLIT Les roses que estimava, on són? Pel foc diví dels llavis teus, llunyans, que llormà el fat nodri, en quin tocom damunt oblit em som damnades? Deuen tenir, damunt, les flames oblidades de mos antics estels. Com frisaren en va,
Suaument, t'on respira la frissansa ofegar. No són, ara, perduts dins la tenebre ordida, per més remotes nits, quan encara ma vida no sabia, pregones, les nits de t'on es guard.
o tenebre, potser la perfuma a les bar que van ser la blancó de tasmans, avaltida, el jesamí, la gardènia i el nart.
En sis. Vingueres. Denunciava el silenci de les coses. Sobre ma vida erma incendiares roses, poblares l'aigua fosca i estèril de l'oblit.
O llac, de muntes aigües s'entenebrà la nit, de tants estels servares l'espectre de fallit, en tonfons perduraven les tristes agonies. Vingueres, potser foren tots ulls, les melodies errans, incertes, dolces, van infantar els ocells.
o líquides esplugues d'oblit, des d'on sotjava la mort, mas planes, buides de sus antics castells. Capbussar amb vostres balmes els meus estols més vells, des tenimos escuts amb vostra onada brava, però vingueres. Potser foren tes dolços ulls,
Suscitares renous, batecs d'ala i d'onada, emergiren, com deus, d'una escuma daurada. Feixucs de joia, espectres a i líbids d'orgulls.
O flams agònics, orfes d'aflexos sense vida, us projectà vivents, estels entre el perrac ombrivol de tenebres, sobre el tandà lubac, per mesurar la joia, l'amarga defallida, com si el llac fos el cel, i el cel l'aigua adormida.
Narcís, llunyans, líbits, iguals, extrema de fallença, estels, profusió que a l'instant recomença.
Desertareu seus ulls per perdurar en la nit, seus dolços ulls balmats de vostra grave absència? En vostre fons no és l'aigua divina del delit, vivents esplugues fosques la líquida presència, lentes devoradores o aigües sense esculls,
Damunt sostènues verds que cap traut castiga, tremenda soledat, sots justos ulls, amiga, o el tendre espectre de mos ulls.
Ara sentirem la meitat del final de l'àrea de Nassun Dorme, de l'òpera Turandot, que va compondre Puccini. Canta Jonas Kauffman.
Ja veureu, recordareu, us poso el final de la cançó perquè és l'aula vinxeró que tothom coneix tant i voldria remarcar que la força que té aquella frase final és perquè el protagonista de l'òpera en aquella joguesca de si guanya o no guanya o si està jugant la vida, per això és tan intensa.
Fins demà!
Bé, doncs, continuem amb els poemes d'Armán Nobiols, del llibre Mirall Antic i altres poemes. Amor, dintre t'om pèl·leg, l'onada és dolça i greu. Gravidesa d'absur, feixuga d'estelada.
No la crina, cap posta, de por prefadigada, d'argent, cap alga breu. L'atzor, sempre l'atzor, impàvit, sense límit,atzor,atzor,atzor, per sostre i per traspol. Però no em laça el vent, ni l'ona no em fa tímid, ni enyoro monestol.
Amada, naufragàrem en dolces mars divines, que, quan l'amor ens porti la calma d'un sorral, nàufrags embadalits, sotgincar l'eternal absur, el verd gelat de nostres nines.
El següent poema porta per títol l'absència. I surt la paraula espluga, que ja ens ha sortit en algun altre. Jo us volia recordar que una espluga és una cova, una d'alma gran. L'absència. Oh llac immòbil de l'absència, tan i tan lent d'onada, tan monòton de blau,
Sobretot un ull no es trenca en ales, no canta l'au. Les frondes, a tes vores, fan un sospir suau. No incendia tes nits cap sideral presència. Oh, quantes aigües mimbaran. Hermes ribes del temps. Quines sets, quines sets més porugues.
Joies del cor, mas dolces joies ben estrugues, feu el tandal d'estels o el mataor arran que m'incendii d'ella les líquides esplugues.
Els morts que han estimat, abans que el flam diví llegotegeix les nostres galtes sota el fiselatge melangiós dels ulls, dintre l'oscura contrada, on són arrívols per pietós destí, van sospirant pel breu encís per l'aventura, ombres meditabundes vora una ombra insegura.
Un joc també serem del tessiturnestol, que no afadiga amb greus petjades al traspol del temps. Oh, dolça amada, franc de rancúnia i d'ira, i enyorarem les frondes, l'ocell, l'aure i el sol, esbatenant els foscos ulls sense guspira, embadalits encara del somni que capgira.
Fins demà!
En el poema que llegirem ara hi surt la paraula urc, que es refereix a un tarannà altiu i al hogant.
No ha arrodonit d'esgaltes amb porpres fugiseres el pif amb balicós que suscita els estols. I la sageta alada que vens als oratjols no et fou donada un jorn per atuir rangleres. Amor. Ni l'ala greu que deserta els tres pols per fer-te escàpol franc de camins i cenderes.
notes caurien l'urc, el fatig i el treball, la petjada prudent i les ferrises noces, cimera per orgull i escut per abrigall, l'esguard massa abribat i les dents massa closes per torturar els estels i emmatzinar les roses.
Cançó per a tu sola.
No em tenta ja l'urc de la nau pels molls camins feixucs de blau, que des d'enllà cala suau per fer gemir vela i onades. Ni veure el cel daurat al fons del freu que veure els horitzons, d'on tot així constel·lacions, déus sobirans i albes daurades.
Pogués, només, a vora teu, sentir, callant, t'on respir lleu, quan tot és dolç i l'hora és breu, que en un instant l'alba és penombra. Comptar amb tots ulls estels sens fi, trobar-hi al fons un gust de mi, i mai no haver-lo des d'aquí, l'indret combreixa la teva ombra.
Ara llegirem el poema Mirall Antic, que és el que precisament menciona en el títol del llibre.
Mirall, per any dolcíssim de fèrtils pregoneses, quina dea orgullosa, tondoll aquietà, reflectires cabells que la mort es volirà, esguards solcats per l'ira, ulls dolços de promeses i els cerbes invisibles de les parques ofeses precipitats dintre tonoval clar.
Fontana sense doll, Fontana ben estruga, quina terrible set a sedolles, clement. De nit deuen deixar el clot que els eixopluga, valante amb una fosca a la nada llanguent, per suscitar en ton fons el dolç espectre absent els que han poblat la
El freu. El freu és un lloc estret, com un congost o l'estret del mar entre dues teves. I potser en l'obaga abstracta on Montpló nodreix son freu, tímid silenci sense veu i soledat sense cap pacte, damunt el fosc sospir que fa l'onada amarga i desmaiada,
o dolç reflex sense estelada. Vacila, es font, neix i es desfà, l'aspectre mat de ta mirada.
Doncs fins aquí ha arribat el programa del combat dels poetes d'avui, dedicat a Armà Nuriols, i com sempre us desitgem que passeu molt bona setmana.
Ràdio Mollet celebra el seu 45è aniversari aquest divendres, 13 de febrer, en coincidència amb el Dia Mundial de la Ràdio. Serà al Centre Cívic de Can Borrell a partir de les 6 de la tarda. Farem entrega de diferents premis, entre ells la notícia i el micròfon de l'any. I comptarem amb l'actuació musical de Marta Xanti.
Ens vols acompanyar? El divendres 13 de febrer celebra el Dia Mundial de la Ràdio al costat de l'emissora local. Ràdio Mollet, sempre amb tu.
A les portes de Troia és un espai de divulgació històrica. Els qui fan el programa el defineixen així. Ens agrada viure i explicar la història en primera persona. A les portes de Troia, amb Sergio Rodríguez, Alberto Retxe i Oliver Vergés. El passat no és només allò que va succeir fa un temps, sinó el que explica la nostra realitat quotidiana. Per això fem història i parlem de la història.
A les portes de Troia, dimarts a les 10 de la nit i rediflusió dissabte a la mateixa hora. Aquell any. El programa on fem un repàs als èxits i números 1 dels darrers 40 anys.
Aquell any.