Sou el 96.3 de la FM. Esteu escoltant Ràdio Mollet.
Posa't les piles.
Hola, molt bon dia. Segueu benvingudes i benvinguts al magazín matinal de Ràdio Mollet, al Posa les Files. Rebeu una cordial salutació dels serveis informatius i tècnics d'aquesta emissora municipal, que és la vostra, Ràdio Mollet. El dia d'avui us acompanyem en Sergio Guardenyo i en Mabalea, que és el que farem en aquesta jornada. Us farem un apunt informatiu com és habitual, però avui...
Volem parlar-vos del darrer documental que es podrà veure en aquest cicle de Cinema Cubà que promou la nostra ciutat, Mollet, en Cuba, i que tindrà lloc aquesta projecció just aquest dissabte, dia 21, al Centre Cultural La Marineta, com és habitual en parlarem. També tindrem oportunitat de parlar amb la directora, precisament, d'aquest documental.
Després tindrem l'Espai de Cultura Viva, que ens permet conèixer els gegants, els diables, aquesta cultura popular que tenim en el territori. També tindrem el tast, avui la convidada és Alicia Morón, que és una de les professionals del Centre Empoderat del nostre municipi.
I a la recta final del programa tindrem l'espai del col·leccionisme compartit amb Montserrat Cabarroques, presidenta de l'Associació de Col·leccionistes de Mollet i Comarca, que avui ens ve a parlar del Museu del Càntir. Tot això en el dia d'avui, en el Possa les Files, comencem.
I avui a l'espai de notícies Mollet al dia de Ràdio Mollet us parlarem que l'Ajuntament impulsarà la instal·lació d'una coberta d'ombres tèxtils a la zona de jocs infantils de la plaça de l'Estatut. L'objectiu és millorar el confort i la protecció solar tant d'infants...
com d'aquelles famílies que utilitzen aquests espais. Els treballs començaran el dimecres 1 d'abril. L'actuació preveu la col·locació d'una estructura lleugera amb quatre pilars de cert que sostindran una membrana tèxtil tensada dissenyada per reduir la radiació solar i generar ombra sobre la zona de joc.
destinada principalment a infants d'entre 1 i 6 anys. Aquesta intervenció, com dèiem, el que pretén és afavorir l'ús de l'espai públic, millorar el benestar de la ciutadania i fomentar la trobada i la interacció social. El projecte té un pressupost d'execució de poc més de 46.000 euros
i la durada de les obres serà d'aproximadament un mes. Mentre durin, quedarà però restringit l'accés a la zona del parc on hi va aquest tandal.
Ja sabeu que en els darrers temps en parlem molt de l'ús social del català, la caiguda que està patint. De fet, fa pocs dies parlàvem precisament que la campanya en motiu del Dia del Consumidor, dedicada per la Diputació de Barcelona, s'havia centrat en l'ús de la llengua com a dret que tenim com a consumidors.
Bé, davant aquesta situació des del Servei Local de Català de Mollet s'impulsa des de l'any 2021 la iniciativa de Comerços Aprenents, un projecte, com dèiem, del Servei de Normalització Lingüística a través del qual s'ofereix al comerç local una formació essencial en llengua catalana per a les persones que treballen d'atenció al públic i utilitzen poc la llengua.
Així, des dels serveis s'envien tècnics als establiments un parell de cops a la setmana, en horari, que va millor als comerciants. En total es desenvolupen 15 sessions de 15 minuts adaptades a les necessitats dels treballadors i treballadores.
i també es du a terme un seguiment de l'evolució. Un dels instabliments que ha participat d'aquesta iniciativa és el Fori Pastisseria Prat. La Iveta Prat, propietària del For, ha comentat l'oportunitat que representa aquesta iniciativa.
Nosaltres sempre intentem participar amb la Montse, preguntar si hi ha formacions, però moltes vegades per causa dels nostres horaris, potser de vegades no quadra. I realment vam veure la necessitat, vam tenir l'oportunitat de fer un grup per poder, aquesta comoditat, això que diu la Montse, de venir al nostre comerç. A més, no és només la comoditat que ve en el nostre lloc de treball, sinó que també en el nostre ambient. Per tant, ja està totalment especialitzat en el nostre sector.
Tenim els productes, tenim les situacions en què ens trobem, si estem mantenint les taules o estem despatxant, això també facilita, al final ha de ser una cosa pràctica. La Petina és una dona venezolana treballadora del forn i pastisseria Prat que va arribar a Mollet l'any 2024. Ella mateixa ha explicat als micròfons de la nostra emissora que gràcies al programa Comerços Aprenents ha sortit de la zona de confort.
A principios sí me quedé extrañada, pero me gustó. Me gustó porque es algo que está fuera de mi zona de confort, pero sin embargo me ayudó a mejorar bastante.
Comerços Aprenents és una iniciativa que ensenya el català bàsic per entendre't amb els clients com són fórmules de salutació i comiat numerals per indicar els preus o els dies de la setmana, a més d'aspectes de sensibilització lingüística perquè els treballadors coneguin quins avantatges comporta atendre la clientela en català.
Aquestes i altres informacions formaran part de l'informatiu Mollet al dia a partir de la 1 en punt, però ara anem a saber de la previsió meteorològica per aquesta jornada, ens n'informa en Luismi Pérez. Molt bon dia, Luismi. Bon dia, una jornada molt tranquil·la, aquest dimarts, i per tant els núvols han de ser escassos, la manca de pluja i neu total, i també amb una temperatura que acabarà sent molt i molt suau. Sí que al matí està despertant fresquet una altra vegada,
i, de fet, hi ha algunes gelades a les Baix Pirinenques. Però, en canvi, a la tarda tindrem moltes poblacions entre els 16 i els 21 o 22 graus de màxima. Quatre núvols baixos a la costa, també alguna boirina matinal, sobretot a les fondalades de Girona i de la Catalunya Central. Estem pendents a la xarxa?
Posa't les piles al magazín de Ràdio Mollet.
Bona nit. Bona nit.
A little respect for women can get you through
Avui volem parlar d'aquest cicle de Cinema Cubà, que just aquest mes de març ha arribat la seva fi. Són tres propostes cinematogràfiques que, des de l'entitat Molleta en Cuba, doncs just sempre, a principis d'any, ens proposen aquí a la nostra ciutat. 18 anys, eh?, fent-ho. És a dir, que poca broma, majoria d'edat. Paquín Fuertes, molt bon dia, què tal, com estem? Hola, bon dia, molt bé. Molt content de tornar-nos a veure...
Doncs sí, nosaltres ens ha anat acompanyant en aquestes diferents propostes cinematogràfiques amb el Joaquín, perquè aquelles persones que potser encara no s'hagin assabentat. Ei, què és aquest dissabte? Doncs sí, sí, hi ha la projecció d'un documental molt interessant, Cubanes, Guardianes de la Revolució. A més, ara tindré major oportunitat de parlar amb la directora, amb la qual cosa...
Doncs que sigui ella, no?, la que ens parli d'aquest documental. Però, Joaquín, satisfets de com està funcionant fins ara, no?, allò, aquestes dues primeres sessions que heu fet, allò, gener, febrer del cicle?
Sí, aquest any fèiem una novetat, no?, que era realment aquest cicle de cinema projectar tres documentals, no?, perquè pensàvem que, bueno, en els moments en què estem...
doncs era important una mica... Potser treure la cosa de la ficció, que moltes vegades representa el cinema, les pel·lícules, i posar-ho una mica en la realitat. I pensàvem fer aquests tres documentals molt... Vull dir, eren documentals
uns que explicaven la solidaritat de Cuba vers altres països del món, i aquest tercer, que és el que coincideix amb el més de la dona treballadora, doncs sempre fem una pel·lícula, un documental, basat en el fet del feminisme o de les dones.
I en aquest cas farem aquest documental. I aquest canvi que heu fet, allò de dir abandonem la ficció per parlar de la realitat, ha tingut bona acollida? Molt bona acollida, perquè obre molt el debat posterior al documental per parlar de temes importants, de temes com estàvem dient...
L'imperialisme, la solidaritat, el dret d'autodeterminació que té Cuba... Estàvem dient perquè, de fet, jo quan ha arribat el Joaquim li he dit que he sentit que hi ha hagut un terratrèmol, a més a més, tota la illa a les Fosques, sense electricitat...
Allò hi ha titulars que diu 10 milions de persones sense llum i el que això comporta no és només la llum sinó que estàvem comentant com l'electricitat és bàsica perquè et funciona una parella per una persona que necessita respirar.
Bé, tenim a la Maria. La saludem, no? Sí, sí, evidentment. La Maria Torrelles és la directora d'aquest documental, Cubanes, Guardianes de la Revolució. Molt bon dia, Maria. Molt bon dia, bon dia per a tots, tots, que escuchen vostra ràdio. Moltes gràcies per llamar-nos.
Hola, buen día, María. Soy Joaquín del Casal de Mollet, Molletán, Cuba. Hola, Joaquín, ¿qué tal? Nos vemos el sábado. Sí, convocamos en esta llamada urgente por Cuba. Yo, la verdad, que me emociono mucho cada vez que hablo de esto porque estoy sintiendo minuto a minuto lo que están pasando.
ayer ya hubo un apagón total en Cuba de vuelta y imaginaros que aquí cuando yo estuve este año y se fundía la luz nosotros nos sorprendíamos diciendo cómo la gente se asustó cómo la gente salió a las calles cómo iban a comprar de todo y decías Cuba se le va la luz a todo el país se pueden imaginar lo que es eso
Nadie lo puede imaginar si no lo vive. Y se para todo, como decía la compañera, se para en los hospitales. Entonces, este ciclo que hacen desde la solidaridad con Cuba, no solo en Cataluña, sino en todo el Estado, es un llamado urgente de apoyo a Cuba.
porque no la podemos dejar sola a Cuba. De hecho, María, yo le comentaba a Joaquín que yo ya escuchaba declaraciones de personas que están allí y comentaban que en las tiendas ya no hay alimentos. Bueno, es una situación bastante dramática. Hay que pensar que este imperialismo tan cruel que estamos viendo en vivo y en directo como nunca, en la historia ya sabemos...
lo que han hecho a lo largo de siglos. Pero verlo así, de Palestina, ahora de Irán, del Líbano, es terrible. Y verlo en Cuba tan exagerado, tan exagerado, de cortarle los combustibles a Cuba para que la gente salga a la calle, para que aparezca otra vez el Estado que ellos dicen desde el imperialismo y desde Estados Unidos que es fallido.
No, no es fallido, es que quieren que falle. Quieren que falle porque es una combinación de organizaciones, de poder popular, de un gobierno que es el más democrático del mundo, porque es el que vota por la persona del barrio, el que vota por el diputado, por la diputada. Entonces, de repente, a todas las personas que amamos esa revolución,
Nos tiene que estar doliendo muchísimo todos estos momentos y bueno, el aporte de cada casal, el aporte de convocar, ahora hay un gran llamado para mandar placas solares, siempre hay llamados y recolectas de medicamentos, por supuesto, pero...
Tenemos que ayudar por todo lo que ha hecho Cuba por nosotros y nosotras, ¿no? Venga a informar desde nuestra plataforma comunicacional Resumen Latinoamericano todo lo que han sido los médicos y las médicas, la alfabetización, la solidaridad internacionalista, ayudar a independizar a África, qué sé yo. O sea, hay que contarle a una generación que viene detrás de nosotras lo que ha hecho Cuba, ¿no?
Entonces, para que sientan ese conocimiento, ese amor...
Por un país que nos sigue diciendo que se puede vivir con valores humanos, ¿no? Con valores de solidaridad. María, te puedo asegurar que desde la entidad Moyetam Cuba nos hacen saber precisamente de esa solidaridad del pueblo cubano, ¿no? Con otros pueblos. Imagino que también en este documental, Cubanas, guardianas de la revolución, que creo que anteriormente habías hecho Mujeres en Revolución, ¿no? Es como una continuidad.
Sí, habíamos hecho, porque tardamos muchos años, porque fue un trabajo de larga investigación, cubanas mujeres en revolución. Eso fue una especie de llamado a muchísimas, incluso, organizaciones y partidos de izquierda en que siempre veían la revolución en Fidel, en Martí, en el Che, en Raúl, y que nunca estaban presentes sus mujeres revolucionarias.
Y eso fue contar un poco la historia, los hitos más importantes de la historia de Cuba contadas por las mujeres. Eso fue el primero, pero como tuvo tanto interés y la gente me lo ha estado pidiendo durante, nos lo has pedido durante años, entonces de repente dije, bueno, vamos a sacar una segunda parte, una continuación de los temas
que no se pudieron tocar un poco en profundidad, porque imaginaros, una hora veinte minutos para contar sobre Cuba y sus mujeres, bueno, es corto, ¿no? Entonces, bueno, salió esta serie en forma de serie de televisión que se puso en varios países, en Venezuela, en Cuba, en Bolivia, y que al juntarlo, bueno, pues nos da...
otra idea de lo que son las luchadoras clandestinas, las campesinas, qué sé yo, otros aspectos de la batalla cultural, sobre todo, que fíjate, si son vanguardia, aquellas ya hablan de la batalla cultural, hace ocho años están hablando de eso, como esa batalla de las mujeres, no solo por la lucha de las mujeres, de la igualdad contra las violencias de género, sino además contra todo el ataque que sufren
Porque es un feminismo en Cuba que es un feminismo como el de Palestina, de liberación también de su pueblo. No es que luchan solo por sus derechos y salen y dicen, bueno, vamos a mejorar y vamos a tener más independencia. No, salen por todo su pueblo.
Porque es un feminismo de clase, es un feminismo antiimperialista, anticapitalista. De hecho María, ¿qué pones en valor sobre todo el papel de esas mujeres anónimas? Hablas de esas mujeres campesinas que batallan día a día, que quizás no salen en los medios de comunicación.
No, en realidad en los medios de comunicación, yo ya te digo, salvo los vuestros, los nuestros, los de los pueblos organizados y conscientes, no sale nada de esto de Cuba. Sigue habiendo un dicho que además a mí me pone de mal humor, porque siempre dicen, uy, en Cuba hay un machismo, uy, en Cuba feminismo, uy. Así, o sea, te dicen eso porque están escuchando unos medios...
empresariales, de los poderes, que no quieren que sepamos, ¿no? Entonces las mujeres, algunas sí, son muy destacadas, pero la mayoría, las mujeres que mantienen esa revolución, por la que la revolución está viva, son todas las mujeres de la vida cotidiana.
Y eso es dicho por ellas mismas, o sea, porque son de una gran humildad. Y tú vas a ver a una directora que además está en el Comité Central y que es una mujer extraordinaria del Instituto Genético de Cuba...
Y es tan humilde, tan sencilla, que nosotros hacíamos la película y decíamos, no podíamos creer, o sea, que esa mujer con esa sencillez decía, ay, estoy bien, o sea, esas mujeres que son las importantes, como diríamos, entre comillas, son sencillas, pero es que las sencillas son totalmente revolucionarias, porque si no...
Esa revolución no se hubiera mantenido, no hubiera sido posible. Y como decimos siempre las feministas, que sin mujeres no hay revolución, bueno, pues en Cuba igual. Sin mujeres no habría revolución, como en Palestina. Y como estamos viendo ahora en Irán... ¿Ha sido difícil rodar, María?
Mira, rodar, no es que sea difícil, porque ya tenemos nuestra corresponsabilidad de Cuba, que se hizo cargo de la producción, y estaba todo organizado con las entrevistas, pero sí que no puedes hacer aquellas cosas que te imaginas o que tienes en un guión, ¿no?
Entonces, juntarlas, por ejemplo, digan, uy María, eso es complicadísimo, juntarlas a las protagonistas. O sea, era como eso, adaptarse a la situación, a la situación que se vive y que íbamos, incluso era el 2017, cuando se filmó. Se estrenó en el 18 y se filmó en el 17. No estaba la situación como ahora, ni mucho menos.
Entonces sí, se hizo un programa, o sea, lo que realmente llevó tiempo es el trabajo de preparación, el trabajo de estudio y que de resumen hemos realizado a lo largo de muchos años. María, para las personas que nos están escuchando y que digan, ah, pues yo este sábado voy a ver el documental, ¿qué es lo que les dirías? ¿Qué van a ver en este documental?
Mira, las convoco a todas las personas porque es muy desconocido el tema de los feminismos en Cuba. Hay un feminismo también comunitario. Hay un feminismo que es a través de la Federación de Mujeres Cubanas. O sea, contarles que hay también unos grupos que están contra los racismos simbólicos que quedan. O sea, contarles un poco cómo conocer
Un poquito más de lo que ya sepan, porque la solidaridad con Cuba ya sabe y conoce, pero bueno, esto es profundizar incluso dentro de las personas de la solidaridad, qué nos pueden seguir contando las mujeres cubanas y qué podemos aprender de ellas también, en estos momentos tan...
tan convulsos, tan oscuros que estamos viviendo. ¿Hay alguna historia de vida que te haya impactado especialmente a ti? Sí, tenemos una historia de vida de Isabel Moya, que es la feminista cubana más destacada, podemos decir. Ella es periodista, es la que fundó la cátedra de género de la Universidad de La Habana. Nosotras, en resumen, seguimos su trabajo desde siempre.
porque ha hablado de un periodismo con género, nos ha enseñado un montón, un montón de cosas. Entonces Isabel Moya, que nos dejó físicamente porque ella tenía una enfermedad, y nos dejó físicamente justo la entrevista que realizamos para la película, es la última. O sea, ella nos deja físicamente, no vio el estreno, ella estaba ilusionadísima con la película. Y entonces le hicimos un...
le hicimos un homenaje y contar un poco lo que es su vida en un corto, lo que fue la importancia de su legado como feminista, ella intentó hacer también cambiar el lenguaje de inclusión, o sea, muchísimos temas que cuestan tanto, que sabemos que cuestan tanto en los feminismos, ¿no?
Me consta que el documental ya se ha proyectado en diferentes puntos, ¿no?, de España, ¿sí? Sí, la estamos llevando, hemos hecho una ruta por Galicia, ahora, bueno, en Cataluña, también hemos estado en Andalucía, en Sevilla, se ha puesto en Marinaleda, se ha puesto en Madrid, por supuesto, en Euskal Herria, lo hemos puesto y lo seguimos poniendo, y de dónde...
de donde lo quieren, ahí lo convocamos, lo entregamos, lo pasamos, o sea que está libre para difundir, porque es una forma que nos puede llamar la atención, o sea, que puede llamar la atención no solo a nosotras como mujeres, sino también a las personas que les interese, que les interese Cuba, y que de repente digan, uy, vamos a conocer...
¿Qué piensan? ¿Cómo sienten? ¿Cuál es la vida cotidiana de las mujeres cubanas? Que sabemos que en este momento está más dura que nunca. Más incluso en el periodo especial. Porque yo justo conozco Cuba en el periodo especial. Y me están contando todas que el periodo especial todavía no era tan grave como lo que está pasando ahora. Entonces, convocar a la solidaridad. Convocamos al amor a Cuba. Convocamos a
a salvar a Cuba, porque como estamos diciendo desde muchas personas y muchas organizaciones, Cuba es nuestro foco de que una sociedad, un mundo, no solo mejor, sino un mundo con valores humanos es posible, donde no sea la individualidad el centro, sino al revés, donde
donde lo que se lucha es por la igualdad de todos y de todas. Y pensar eso en este momento es ya, en realidad, una cosa tan única, tan única, que solo por eso merece la pena ir a conocerlo, amarlos y ayudar, ayudar en lo que podamos cada una. María, pues con este llamamiento finalizamos esta conversación. Muchísimas gracias. Nos vemos el sábado.
Muchísimas gracias a vosotros, a vosotros, a la radio, al Casal, y que nos veamos ahí la mayor gente posible y que difundamos. Un abrazo enorme.
Està el sàbado, Maria. Està el sàbado. Joaquín, crec que poca cosa es pot afegir al que ens ha explicat la Maria Torrellas, eh? No sé si voldries tenir Majós Casamé. No, jo ja del documental ja quasi no... Bueno, has fet ella l'explicació.
Molt, molt interessant. I això que ens en plaça el dissabte, dos quart de sis, a la Marineta. A la Marineta, ja sabeu que l'entrada és gratuïta i que després, a més a més, en comptar amb la Maria, doncs hi haurà aquest... Llavors que no hi ha cap mena de problema, jo per parlar-ne, que la Maria té moltes ganes d'explicar aquesta realitat que es viu a Cuba, no només allò de les dones cubanes, que també se centraran en el tema de les dones, però evidentment en la situació actual.
Sí, jo m'agradaria ara avançar una miqueta i destacar unes coses que tenim sobre la taula. Mira, des de Molleta en Cuba fem, en aquests moments sobretot, fem un tipus de solidaritat i col·laboració, cooperació.
En aquests moments, la solidaritat, quan parlem de solidaritat, estem parlant de lluitar en contra d'aquest bloqueig que ja existia sobre econòmic, financer, comercial, i, a més a més, des del gener, s'ha ajuntat el bloqueig sobre el petroli, sobre el combustible, tres mesos sense arribar a una gota de combustible. De petroli.
Llavors, de la coordinadora catalana Defensem Cuba, convoquem aquest dissabte al matí a les 12 una concentració de protesta davant del consulat dels Estats Units a Barcelona. Tothom que vulgui acompanyar-nos, a Reina Elisenda, que és allà on està el consulat, allà ens trobarem. Després hi ha un altre fet molt important que també valorem,
que és que el dilluns dia 23 a l'Ajuntament de Mollet es presenta una moció en contra d'això, també perquè es trenqui aquest bloqueig sobre el petroli i el bloqueig mateix i el treure a Cuba de la llista de països que fomenten el terrorisme.
I esperem que des dels grups municipals, com a representació de la nostra ciutadania, li donin el vistiplau per poder traslladar, perquè això és com una pedreta, la Junta de Mollet, però es pugui traslladar...
als consulats, al Parlament de Catalunya, a l'Estat, etc. I després continuem també amb el que ja és cooperació amb la campanya de recollida de medicaments i material sanitari que, com dèieu, aquí en aquests moments és més necessari que mai. També us informem que hem iniciat el taller de Tai Chi i Qigong, que ho vam anunciar el mes passat,
Ja portem dues sessions, avui serà la tercera, i té molt èxit. I que és una manera també de col·laborar perquè les aportacions... Col·laborem amb la compra de medicaments, etcètera, no? Joaquim ho hem de deixar aquí. Moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat. Ja saps que tens les portes obertes. Donem pas ara ja a l'espai de Cultura Viva. Programa produït per Sílvia Román, de Ràdio L'Hospitalet de l'Infant, per la xarxa de comunicació local.
Gegants, gegantons, capgrossos i bestiots. Cultura Viva, a Ràdio L'Hospitalet de l'Infant. Cultura Viva marxa cap a Mora Nova. Parlem al cap de colla, Gerard Andreu, que ens dona totes les detalls sobre els seus gegants i amis que han celebrat el seu 75è aniversari. Hola, Gerard, què tal? Bé. Com esteu?
Bé, sí. Ens posem en contacte amb vosaltres perquè ens expliqueu una miqueta, els gegants de Morada Nova. Explica'ns els seus orígens. Doncs mira, Remei i Domènech van ser comprats a Barcelona, al taller Ingenio, el 1950. Per cert, aquest any, que és el 2025, fan 75 anys. Ells dos reben el nom dels patrons de Morada Nova.
Sant Domènec i la Maribel del Reyell. Com van vestits? Perquè la gent es faci una idea? Ara van vestits... Ara fa 6 anys se'ls va canviar els vestits i s'ha intentat fer el màxim possible els vestits originals. Se'ls va canviar també el cos, que s'hi va fer de fibra de vidre, que ara portaven uns ferros i, la veritat, quedaven bastant malament.
Gràcies a fer una figura ben xula, perquè ja té una bona cintura, i el vestit, el que em deia abans, és intentant-los al màxim els originals. Ella va de color verd, amb una falda amb floretes, i ell va amb un traje de rei de color granàtic. Com peça, més o menys?
Doncs mira, Domènech me deix 3,25, 3,35, perdona, i pesa 40 quilos, i la Remei me deix 3,25 i pesa 37 quilos. Bueno, Déu-n'hi-do, eh?, també per portar-lo. Sí, lo que no pesa en massa, en comparació de molts gegants que sienten 80, 90, 100 quilos...
He portat-los de tortosa a los moros i fan 90 kilos, però són de molt ben portar. Aquestes, al ser original, el cap, els braços i les mans, portes tot el pes a dalt, no val el pes compensat. I això el que fa que haiguis de ser una mica expertos ben a portar-los. Que és complicat portar-lo, que no pot portar qualsevol, no?
Correcte. Si algun comença avui a la colla, no pot. Vinga, agafa el general. A córrer. No, no pot. Necessita uns mesos de pràctica. Gerard, aquests gegants seran rèpliques més petits? Perquè són els que van quatre, dos grans i dos petits, no?
Sí, sí, sí. Primer es va fer el Domènech, que és del meu fill, del Sergi, que ara ja se li va fer en 7 anys, ara en té 18 i porta la geganta. Sí. I la Remei, el 2014, perdona, se li va regalar el seu complany el 14 de juny del 2014, i la gegantona Remei...
va ser presentada el 27 d'abril del 2019, que és de la meva filla, que també hi ha molts gegants, i li han regalat un gegant a cadascú, estan seguits a la colla perquè els portin tots els nens de la colla.
Molt bé, perquè són igual que els grans, però en réplica més petits. El mateix vestit, se van comprar la roba igual, el mateix vestit, té la mateixa cara, tot igual, el que passa és que se veu més jovenet, són els fills d'Ebre i Domènec. Sí, clar, és que moltes vegades quan us veiem, com és possible que es tenin la mateixa réplica en petits, que són els fills? I per això aquesta pregunta, per saber, coneixes una miqueta més. També teniu nans?
Sí, tenim quatre nans, nosaltres diem cacrossos. Cacrossos, sí, sí. Sí, quatre cacrossos que són de la mateixa edat que els gegants. Se l'han comprat també a l'ingeni de Bassona, en 1950. I després tenim un home dels nassos, d'acord?
que es va fer perquè aquí Mora, com saps, tenim l'estació de Ferrocarril, i també hi ha el Museu de Ferrocarril, i aquí això està molt arrelat, i se va fer un caclòs de jefe d'estació, amb el seu gorro, i bé, és el més massos que surt el 31 de desembre cada any, a la cursa dels massos de Mora de Mala. Quants membres sou ara mateix a la colla? Doncs ara som... Ara estem en...
que totes les colles tenen les seves pujades i baixades, estem molt contents perquè estem en pleno auge. Som vora 40, 40 persones. El que passa és que sí, també t'he de dir que normalment a totes les trobades sempre van els mateixos 25, 30, nosaltres som més... O hi puedo, o me n'he dado. Sí. Però bé, això passa de greu. Si no hi ha gent que va al davant, les colles no funcionen. Sí, costa molt organitzar aquest volum de gent? O moure's tot? No, no, no, perquè...
Vull dir, com que és una cosa que fas ara, aquests dos anys, molt, perquè, clar, hem de tornar a moltes trobades en la trobada que us parlem, si vols, de 75 anys, i, clar, doncs, setmana sí, setmana no, com aquell que viu, tenim trobada, i no, bueno, agafem-me el nostre remolc,
els cotxes i ens muntem, ens muntem, una trobada i cap a casa. Parlem, parlem d'aquest 75è aniversari d'aquests gegants. Explica'm-nos una miqueta com ha estat aquests anys, si ha canviat molt el món del geganter i tots els altres que aquestareu segurament que preparan.
Doncs mira, sí, ja fa dos o tres anyets que l'estem preparant, perquè clar, al final portarem 34 colles, i això no és gens fàcil, i tornar-les en un any és gairebé impossible. Doncs ja fa dos anyets amb els T3, que estem treballant, estem anant a llocs, que no les tornaran aquest dia, i molt contents amb els preparatius i totes les sorprenes que tenim preparades.
Si ho explico una mica, ho farem. Sí, clar. Sí. És el dia 26 de juliol, que és el dia que sempre fem la trobada d'altres, que és el 34 de la trobada, però aquest any l'has tirat més molts cap als 75 aniversaris. No deixa de ser una trobada, com sempre, com cada any. El que passa és que després d'haver 10 i 12 colles, que és el que porta a botó perquè...
és lo normal, costarà 35. Clar, per poder organitzar aquest tipus d'acte, són 35 colles, però vosaltres l'heu tornat, aquesta visita, no? Heu anat als municipis, m'imagino, als pobles, per dir-li, mira, aquest dia vosaltres feu intercanvis, com ho feu? Sí, sí, sí, tot això funciona en intercambi. Tu parles en les colles i, escolta, que este dia faré això...
I, bé, vas tu aquí, o hi ha l'hora que vindran, que nosaltres anem fins al setembre, a octubre, o al novembre o al desembre. Però, bé, clar, 35 anys, per almenys, 10 o 15 ja, de fetes de l'any passat, no és 10 o 15 d'estany, no és 10 o 15 de l'any que ve, perquè, clar, sumen les 10 o 12 que vam portar l'any passat, no és 335,
que surten cada 50 colles, que els has de tornar. Clar, això s'ha de fer, ja et dic, en dos o tres anys mínim, perquè, si no, a la colla la mataria. De 40, potser quedaries jo sol. Una persona sola ja està, no? I a més, les colles, la colla, vosaltres, què porteu? Anou tots uns vestits del mateix color? Sí, sí, sí, estem per ceres, tenim samarretes, en el lloc dels 75 anys dels gegants,
I anem de blau, perquè aquí a Mola Nova es porta el blau, nosaltres tots de blau, i després intentarem portar els pantalons blancs, per deixar-los una miqueta més, saps?, més congentats, però bé. Normalment anem de blau i la part de baix cadascú porta el que vol, perquè el que et distingés és la samarreta al final de tot arreu, saps? En aquests 75 anys ha canviat molt la vida gegantera?
Bé, jo te puc parlar de fa 10 anys que em vaig ficant tot això. Sí. Abans, jo sé, quan se van comprar abans de tindre els gegants, els gegants se llogaven, no n'hi havia en el poble. I sé que és... Bueno, se van comprar... I clar, fa 75 anys que els gegants només sortien per festa major o podien anar a alguna trobada. Va ser cap als anys 80...
quan el senyor Salvador Pla i Miquel Pedret van fundar la primera colla de grantera, l'Ajuntament va comprar el remolc, i al llarg d'estros anys han anat passant diverses colles, i ara quan la vaig agafar jo, els gegants estaven, no hi havia ningú que es portava, el meu fill, com que apretava molt, m'agradava això dels gegants, doncs dic, va, fiquem-nos,
I crec que no ens ha anat prou malament, que tenim una bona colla. Què t'aporta el fet de formar part d'aquesta colla llegantera? Doncs t'aporta... Com aquell que diu que ets quasi més que en la família. Has de portar molt bé, has de tenir molt bon rotllo, perquè és que sempre... Setmana sí, setmana no, et vas veient i si no...
Si no tens un bon rotllo i un bon ambient, malament, saps? Jo crec que aporta sortir perquè surts molt i que passes bé. He fet molts amics, molta gent que no coneixia i ara són quasi d'altres escòries, són com els germans. Ei, Jordi, els pots venir a ajudar? Vas ajudar, tenen ells. Vull dir, no sé, ve que un món...
El món gegant és molt... No sé com diteu. Molt social, no? Molt familiar i social, no? Sí, sí, molt bonic. La paraula és molt bonic. Vull dir, no hi ha... No vull malmetre ningú, però així com a futbol hi ha dues coses que no saps. Aquí no. Allí sortir, passar-te-ho bé, trobar-te amb l'est, l'altre... Vull dir, és un món molt bonic, la veritat. I Gerard, què sents quan estàs dins del gegant?
A part de calor, que imagino que va ser un calor, però... És com tots els hobbies, vull dir... Ja et dic, fins fa deu anys no coneixia aquest món, vull dir, me va engucar el meu fill, i quan estàs dintre no sortiries, de veritat. Surs perquè, i més en aquestes calors, acabes mort i tites una mica de relleu, però quan estàs dintre, no sé, te transformes, jo no pararia de ballar.
Em passa bomba, de veritat. Moltíssimes gràcies, enhorabona i felicitats per aquests 75 anys d'aquests engegants. Moltes gràcies per donar veu als engegants de Mora Nova i per permetre-los conèixer-los una miqueta més. Així que moltes gràcies. Gràcies a vosaltres. Si em permets, m'agradaria fer quatre agraïments. I tant. He parlat dels 45 voluntaris que tenim, que són...
familiars de gent de la colla i amics que s'han prestat aquest dia a ajudar-nos en tot el que convindrà. Estan des del matí que prepararem el que és el sopar fins a l'organització de la trobada i després també la finalització. Podria haver-hi des d'aquí, ara ells i a tots. Després també a la fantàstica colla que tenim, perquè sense ells i
A la gran junta que hem demostrat que som, la Junta de la Colla, que al final són els que realment tiren endavant i diuen, eh, nois, cap aquí, eh, nois, cap allà. També agraïls-hi de cor. I hi ha l'Ajuntament que ens ha... ens ha apujat en tot i no... Vull dir, res ha dit que no i agraïls-hi de veritat. I a vosaltres també per...
per interessar-vos per nosaltres, clar. I tant que sigui, la cultura s'ha de mantenir viva. Gràcies, Gerard, que vagi molt bé. Felicitats. Gràcies a tu. Adeu.
Avui en l'espai del tast ens acompanya una de les professionals del centre empoderat de la nostra ciutat, és la Alicia Morón. Benvinguda, Alicia. Moltes gràcies, Emma. La Alicia es presenta com a constel·ladora i terapeuta i el primer que li hem de demanar és que ens faci de forma breu allò quan es presenta així, que és ben bé el que ofereixes a aquelles persones que et busquen.
Doncs mira, jo el que ofereixo és acompanyament emocional i sí que invertiria aquesta descripció, perquè sí que vaig començar com a constel·ladora, però ara m'identifico més com acompanyant, acompanyar tots els processos emocionals de les persones que m'arriben. I a més, no només en sessions individuals, perquè també faig formacions, faig empreses i faig també tallers.
de constel·lacions, que és el que més faig en aquest àmbit de les constel·lacions, però la meva activitat està més enfocada en l'acompanyament individual, en sessions individuals, en teràpia sistèmica, constel·lacions individuals, biodescodificació, PNL, una miqueta de rei aquí també, però tot el que... Sí, sí, tot el que...
té a veure amb el que ens passa, amb el que arroseguem també dels sistemes i amb el que ens passa.
De fet, perquè us fixeu, l'Elisa quan ha arribat ha dit jo soc escorpí, vaig a posar-me en ordre i parlaré molt de l'ordre i de la importància que té. Sí, exacte. Vaig a canviar el castellà perquè per mi és important expressar-me en la meva llengua materna. Sí, ningú problema. Però prefereixo triar.
Y sí, el orden es algo... Bueno, de hecho, me había preparado un poquito el programa, porque la verdad es que podría estar horas hablando de mi trabajo, porque es mi auténtica pasión. Entonces sí que me gustaría enfocar esta conversación que vamos a tener en dos partes que están muy conectadas para mí. Por un orden...
Por un orden. Por un lado, hablaríamos de los órdenes del amor observados por Bert Hellinger, que es el padre de las constelaciones familiares, entre otras cosas, y explican muchas dinámicas que vemos en las familias y en los sistemas, porque constelación...
Se entiende por constelación familiar lo que tiene que ver con la familia, pero tiene que ver con todos los sistemas a los que pertenecemos. Familia, comunidad de vecinos, yo que soy motera, cuando me voy con las motos también hay un sistema con mis amigos y amigas. Batucada, todo con una banda batucada también. Entonces, todo lo que pertenece... Somos seres sociales que necesitamos pertenecer y todos esos sistemas forman parte de esta estructura de Berghellinger. Y por otro lado...
Algo que veo cada vez más en consulta y que me está apasionando y me está cada vez más, primero porque en primera persona lo he vivido y he transitado por muchos caminos y muchos barros, y son las personas que sienten un conflicto como muy profundo con su vida y con su propósito. Personas que sienten que la vida que están viviendo no es realmente la vida que quieren vivir, sino que responde a expectativas sociales y externas.
Entonces, por un lado estarían los órdenes del amor, hablando del orden, y por el otro sería ese propósito de vida y esa verdad interna. De hecho, la Alicia nos comentó... Bueno, es que es importante encontrar nuestro lugar en la vida desde una mirada sistémica. Y cuando estabas comentando estos sistemas, entiendo que es ese, ¿no? Hay que decir qué lugar tenemos en cada uno de los sistemas en los que nos movemos.
¿Qué lugar tenemos? Sobre todo, primero, ¿qué lugar se espera que tengamos? Lo típico, el mandato de papá, mamá, lo que esperan de nosotros. ¿Y qué somos realmente? Porque muchas veces nuestros problemas no aparecen solo por lo que nos ha pasado a nosotros individualmente, sino porque dentro de nuestra familia...
Se han roto ciertos órdenes del amor y cuando esto se altera aparecen conflictos que pueden manifestarse en nuestra vida, en las relaciones, en el trabajo, que todo al final es lo mismo, relaciones y trabajo es lo mismo. Además hay unos paralelismos muy curiosos.
Nuestras jefas y jefes son papá y mamá, nuestros compañeros y compañeras son nuestras hermanas y hermanos, y muchas veces hay un paralelismo muy claro entre las madres y los padres con nuestros padres y madres y los compañeros de trabajo con nuestros hermanos. Cuando trabajamos en terapia y deshilachamos eso bien, la gente alucina, ¿no? Y es realmente muy bonito de observar cómo clonamos ese tipo de relaciones al ámbito laboral, ¿no?
También en la forma de tomar decisiones o de no tomarlas, si se puede o no se puede, incluso en la salud emocional y física, porque muchas veces el cuerpo te está gritando lo que tú no estás poniéndole mente o no estás queriendo, o a veces le pones mente, la callas, tampoco te sale por la boca, entonces el cuerpo dice hola, estoy aquí, ahora sí que me vas a hacer caso porque ahora te duele la rodilla, te duele la espalda, te duele el estómago, te salen granos, etc. Hay miles de cosas.
¿Pero no es un ejemplo que has dicho? Bueno, que a veces en las familias se rompe alguna estructura, ¿no? Y es como si la arrastráramos nosotros también, ¿no? Sí. En terapia tengo personas que quieren quedarse embarazadas, ¿no?
Ahora estoy pensando concretamente en dos personas. Una se quedó embarazada hace seis meses y la otra está en búsqueda de... Entonces, se dan situaciones en las que, por ejemplo, partos muy difíciles, mujeres que murieron dando a luz, mujeres que no pudieron concebir...
Y en el presente, en nuestra línea de hoy, digamos, yo trabajo con la línea de padres, de abuelos y con la presente, con la de la persona, se manifiesta no quedándose embarazada. O sea, no hay ningún problema físico, le han hecho mil millones de pruebas, sin embargo, hay un eco ahí que está resonando como una lealtad invisible de, ojo, que si me quedo embarazada y doy a luz, igual me muero en el parto. Por supuesto, esto es invisible. Es un bloqueo.
Sí, sí, es algo que nadie te puede decir, sí, sí, es esto, pero cuando trabajas ahí y desbloqueas y la persona toma conciencia, muchas veces ocurren cosas muy mágicas como que, ostras, me he quedado embarazada, porque sí, y llevo no sé cuántos intentos en in vitro y me he quedado de forma natural. Esto que se oye muchas veces, ¿verdad? Cuando tú desbloqueas y sueltas, muchas veces es, he soltado el control, ya está. Y muchas veces es verlo, con que lo veas,
Yo cuando hago el genograma, que es por donde empiezo siempre las sesiones, empiezo haciendo el genograma para situarnos realmente y a poner orden, insisto, en nuestra... Que vendría a ser como un árbol genealógico. Exactamente. Lo que pasa es que yo siempre incluyo ahí mucha más información relacional entre las personas, cómo han sido esas relaciones, aparte de poner las personas cada una en su lugar, que eso es súper importante también,
¿Cómo se han relacionado esas personas entre sí? ¿Qué destacas? ¿Qué te han contado? Porque muchas veces lo que nos pasa es que tenemos una visión o una interpretación de lo que... O sea, no es una información de primera mano, es información prestada.
Como casi todo lo que tenemos cuando llegamos a esta vida. Todo lo que nos llega es que nos cuentan que tú lo puedes vivir en primera persona, pero todo y así también interpretas constantemente lo que pasa dependiendo de tus creencias. O sea, las creencias son las gafas a través de las cuales vemos todo.
¿Sabes? Ideologías políticas, lo que te dé la gana. Es que, de hecho, Alicia, has comentado, es que me estoy encontrando en consulta cada vez más gente que te dice, es que esta vida no es la que yo quiero vivir. Exactamente. Sí, sí, sí. Y eso, ¿por qué es...?
Es decir... Qué bueno. Claro. Pues eso es porque llega un momento, mira, mi vida no es la que quiero vivir. Tenía aquí, ya te he dicho antes que me había preparado el programa. Muy ordenada ya. Sí, súper ordenada. Necesito el orden sí o sí.
Bueno, esto se da en personas que no son felices con su trabajo, con su relación de pareja, con el reparto de roles dentro de su familia y el cuerpo muchas veces esto lo sabe. Bueno, muchas veces no. El cuerpo lo sabe siempre. Lo que pasa que esa es otra de las cosas muy importantes a las que no atendemos al cuerpo y es una de las partes de la terapia sistémica que yo más atiendo.
Porque sí, sí, tú te puedes perder en la mente, pero el cuerpo, cuando tú cierras ojos y conectas y realmente estás con la intención de trabajar, ahí sí que no hay posibilidad de escapatoria. Hay muchas personas que están viviendo vidas que no han elegido realmente.
Simplemente han seguido el camino que les parecía más aceptable. Y llega un momento en el que algo dentro empieza a protestar. Muchas veces eso es lo que lleva a las personas a terapia. La incertidumbre del decir, es que no sé lo que me pasa, pero es que no soy feliz.
A mí misma me pasó. O sea, yo llevaba casi 30 años dedicada al comercio exterior internacional, tenía un horario más o menos guay, tenía un salario más o menos guay, todo bien, pero yo no era feliz. No era feliz con esa vida, entre comillas, enlatada, de decir, cada día me levanto a la misma hora, hago esto, lo otro... Todos los días eran como muy rígidos, ¿no? Y yo me empecé a sentir súper incómoda con eso. Entonces...
Y te avisó tu cuerpo. Mi cuerpo me avisó con la espalda, me avisó con la rodilla, me avisó con todo lo habido y por haber. Muchas personas de hecho saben perfectamente lo que tendrían que cambiar en su vida.
Lo saben, pero no lo hacen. Porque cambiar también incomoda a otros. No te incomoda solamente a ti, también incomoda a otros. Implica salirte del guión familiar e implica asumir riesgos. Algo que nos cuesta muchísimo soltar el control. Y a veces lo más doloroso no es equivocarse. Lo más doloroso es no atreverse. Y algo también muy importante...
no pasamos a la acción cuando queremos, sino cuando podemos. Yo supe varios años antes de separarme que no quería esa vida, no quería una vida de mentiras, de infidelidades, riesgo constante para mi salud, para la de mi hija, por compartir vida con una persona autodestructiva, ¿no?
Y tomé la decisión cuando pude, no cuando quise, cuando pude tomarla. Además, recuerdo, son momentos saltos cuánticos que se les llama, que es como recuerdo hasta las cortinas, el momento, la luz, el día, todo lo recuerdo. Decir, no, aquí y ahora se acaba, aquí sí que se acaba.
Ahora soy yo, ahora me elijo a mí, ¿no? Y yo quería mucho antes, pero por lo que sea, algo me impedía accionar. Esto le pasa a muchas personas que acompaño. Y es decir, vale, suelta eso. O sea, lo estás viendo, abrázalo, abraza esa incertidumbre y vamos a ir trabajando cositas. Ya le dije a veces, con el ejemplo este ponías, a veces igual es que nos engañamos, ¿no? Porque decimos, es que ahora no puedo...
Porque dependo económicamente. Sí, eso pasa muchísimas veces. Por eso digo que no siempre es cuando quieres, es cuando puedes. Porque muchas personas realmente, en ese momento no era mi caso, pero podría haberlo sido. Depender económicamente del hombre normalmente, en el caso de las mujeres, todavía lamentablemente sigue siendo habitual, cada vez menos. Pero en mi caso no lo era, no era una cuestión económica.
Era una cuestión de apego, ansioso, de muchas cosas, de roles, de miedos, ¿no? Del miedo a la soledad, del miedo a soltar algo que tú creías que era como tuyo, que tenías que salvar, que tenías que... Bueno, entraban otras cosas, ¿no?
Bueno, porque también socialmente seguramente se ve como una fracasada, ¿no? Cuando rompes con algo socialmente establecido que visto desde fuera es la...
Sí, mira, justamente me iba sobre el miedo a cambiar ahora, ¿no? Muchas personas no cambian su vida antes, no porque no sepan lo que quieren, sino porque temen decepcionar a alguien, que es lo que tú decías, y es así. A veces somos más leales a las expectativas familiares que a nuestra propia felicidad, porque muchas veces no tenemos...
No tenemos ni puñetera idea de lo que queremos. Bastante hacemos a veces con saber lo que no queremos, que eso ya es un montón. Pero saber lo que queremos, yo a veces les pregunto a las personas con las que trabajo, vale, porque me hablan, porque no sé qué, no tal, porque me dicen, porque... ¿Y tú qué quieres? Es que no lo sé, es que nunca me he preguntado qué es lo que quiero, ¿no?
Entonces esa es la pregunta, ¿vale? Pues a partir de ahora vamos a... No pasa nada porque no lo sepas, pero que te acostumbres a preguntártelo y a cuestionártelo ya es un gran paso. Muchísimas gracias por habernos acompañado y permitirnos conocerte un poquito más. Y a través de ti, pues quién sabe si alguien también se ha hecho preguntas, que es lo más importante. Me encantaría que fuese así. Muchas gracias. Hasta otra. Muy amable. Gracias.
Ràdio Mollet us ofereix a continuació les notícies en connexió amb la xarxa. Notícies en xarxa.
Bon dia, són les 10, us parla Maria Lara. Segon dia de vaga de mestres i professors per reclamar millores laborals. Avui estan cridats a l'aturada dels docents de les comarques de Tarragona, les Terres de l'Ebre i també el Penedès. Escoltem ara Núria Estruc, que és una de les docents que es manifesta a Tarragona.
Doncs veient les perspectives d'altres vagues, tenim la certesa que aquestes vagues són una mobilització històrica. Llavors, aquesta és la nostra força que tenim davant de lluitar davant del departament, davant de la negativa que té amb les negociacions i davant del pacte que han fet amb Comissions i Obreres i amb UGT. Per tant, la nostra força ara és la quantitat de profes que estem fent vaga i que estem molt convençuts de la nostra lluita. Llavors, davant de la negativa, més vagues, més vagues i més mobilitzacions.
Tot plegat mentre els sindicats convocant situen en un 70% el seguiment de la vaga de les darreres hores al Barcelona i al Baix Obregat. Enmig d'aquestes jornades de lluita que s'allargaran fins divendres, l'educació ha començat de fet a presentar als directors d'escoles i instituts l'acord signat entre el Departament, Comissions Obreres i UGT.
Hi ha mobilitat a causa d'aquestes protestes dels 200. Hi ha tallades la Nacional 240 a Montblanc, la 27, els accessos al port de Tarragona i també l'accés a l'autopista AP2. A banda, també un accident a la peça de l'Aldea, en sentit València, deixa un carril tallat.
i provoca circulació intensa. També un altre accident, a la C14 a Valls, talla completament la via en aquest punt, amb desviaments senyalitzats, i a banda també hi ha retencions habituals a la B10 i la B20, direcció en ús de Trinitat i en ús de Llobregat, que s'accentuen per una varia a la B10, també hi ha retencions a la C58, entre Sabadell i Barcelona, a la C33 i a la C17, direcció en ús de Trinitat, i també a la B23 i a la 2 al Baix Llobregat.
I l'LE9 i l'LE10 del metro de Barcelona estan tallades per la presència de fum. S'està revisant la zona per veure d'on podria sortir el fum, ja que d'entrada no s'ha detectat res que estigui cremant. Protecció civil ha posat també en prealerta el pla ferrocat. I en clau política, el govern aprova avui un decret per desplegar la llei de l'ELA a Catalunya. Això permetrà que els afectats, amb el grau més extrem de dependència d'aquesta malaltia neurodegenerativa, puguin demanar a partir del dijous ajuts d'entre 5.000 i 15.000 euros mensuals.
I pel que fa el temps, avui el dia ha començat amb bancs de boina en alguns punts de l'interior que s'aniran dissipant al llarg del matí. En general, avui el dia serà solellet amb alguns núvols prims sense importància. De cara a la tarda sí que poden créixer novolades en zones de muntanya però sense precipitacions. A banda, la temperatura pujarà, sobretot a l'interior i al Pirineu, amb màximes que arribaran fins i tot als 22 graus al Pla de Lleida mentre que la resta es mouran entre els 16 i els 20.
Notícies en xarxa. Sou el 96.3 de la FM. Esteu escoltant Ràdio Mollet. Galiza, no Vallès. Un programa de la Irmandad de Anosa Galiza de Mollet del Vallès.
L'actualitat de Mollet, l'opinió dels grups municipals, cada dia a Ràdio Mollet.
Portaveus municipals de dilluns a divendres a dos quarts de dues del migdia i en redifusió a dos quarts de nou del vespre. Barretes fora, un programa on les persones amb diversitat funcional prenen veu amb Badimo, l'associació de discapacitat físics i sensorials de Mollet i Comarca.
Barreres fora, cada dimecres a les 5 de la tarda a Ràdio Mollet. I si vols escoltar-ho una altra vegada, t'esperem el diumenge a la 1 de la tarda. La ràdio, la teva ràdio. Ràdio Mollet, emissora municipal.
Sons de taverna, on cada cançó té una història, amb Joan Progués.
Aquell amic que el conviden a anar a pescar sense que ell en tingui ganes i a sobre es mereix. Déu-n'hi-do quin panorama. És el que ens explica aquest balset mariner amb to humorístic que porta per títol La Xalana. Carles Casanovas en va fer la lletra i Josep Bastons la música.
És d'aquelles cassons que dins el món de l'habanera i el cant de taverna han caigut en gràcia i són molts els grups que la porten en el seu repertori. L'escoltem pel grup Peix Fregit de Palafrugell.
Quan canten les oranetes a tren d'alba del matí. Quan el sol tot just desperta amb els amics en camí. La barqueta barallada, tot a punt per anar a pescar.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Amb l'homem que morirà s'allí.
Els companys piquen que piquen, tot rient i tot cantant. De serrans i julivies, l'escobet van emplenar. A mi no em piquen ni els gombis, només faig que badallar.
Si el mareig fos abanera, jo en seria un recitat. Com belluga, la xalada, no s'atura, no s'està quieta, si no fos la tramuntana i el veiment de la baqueta. Quina conixa que m'espera, amb baqueta, suor freda.
Parejant-se, sejat i avorrit, amb lo bé que podia estar allí, que parer quatre serrans malpuntats, ja aniré a comprar peixó per cas.
Posa't les piles al magazín de Radio Mollet.
No pregunto com estàs, perquè sé que no m'agradarà el que puguis dir-me. Si no estàs bé, per què és culpa meva? I si estàs bé, per què és sense mi? Tinc el record ferit que no funciona, tot desordenat el que emociona, el que hem viscut perdut entre aventures d'altres persones.
parlàvem de cuidar-nos, deixar-nos anar, dèiem si toca, toca, toca i va tocar, que cada cop ens tornem a creuar, ens surt dir-te amor, no ho sé és qui va. Una altra vegada, una altra vegada, no puc evitar-ho, se'm mata de cara. Una altra vegada, una altra vegada, que em moro, si no, passa una altra vegada. Una altra vegada, una altra vegada, no puc evitar-ho, se'm mata de cara. Una altra vegada, una altra vegada,
Ens hem estimat entre camps de cotó, faria l'espina abraçada a la flor. A mi se'm trenca el cor si em demanes perdó, no em demanis perdó. Deies que no, però sempre tornaves, em tens de mal acostumada. Digue'm què passarà ara, què passarà ara. Una altra vegada, una altra vegada, no puc evitar-ho, se'm bota la cara.
Fins demà!
Fins demà! Fins demà!
Fins demà! Fins demà!
Tal qual fem cada dimarts, us donem la benvinguda a l'espai del col·leccionisme, espai que compartim amb l'Associació de Col·leccionistes de Mollet i Comarca i, per tant, també amb la seva presidenta, la Montserrat Cabarroques, que sempre puntual ens acompanya tots els dimarts aquí en els micròfons de Ràdio Mollet. Benvinguda, Montse. Bon dia a tothom. La Montse ja ens va avançar, sempre ens avança, eh? I la setmana vina en parlarem, allò perquè si teniu interès, i ens va dir, parlarem del Museu del Càntir, però no del d'Argentona, que ja aneu
No, aquest dret a llei és el Museu del Botijo Español. Ah, això. I està a Toral de los Guzmanes, allò. Allò, sí. I és de la iniciativa, jo he vist que és d'un senyor particular. Sí, és d'un particular. Aquest museu, el 1997, va assolir el rècord Guinness de Cantis.
perquè n'hi havia uns 2.000. Però ara en aquest moment ja n'hi ha uns 3.000. I és una col·lecció privada que va cedir desinteressadament a l'Ajuntament el Jesús Gil i l'Ajuntament el va ubicar a l'interior del Palau de los Guzmánes del segle XIII, que és un palau molt maco i ha de veure amb si...
Llavors, si ja visiteu el Palau, ja hi ha un apartat, que és el museu. I la veritat és que veure 3.000 cantis, cada un d'on té és, d'on deixa de ser, de veure. Tenir una col·lecció de cantis... Jo només coneixia el Mas, que en tenia una, però tenia un sótano dedicat a ell, als cantis.
Quan es va morir, no sé què em va ser, perquè la seva viuda va parlar amb mi per veure si d'allò, però jo vaig fer 3 o 4 gestions, però ningú podia fer-se càrrec de tants cantis. És una col·lecció molt maca, però que ocupa molt l'espai. De fet, aquest senyor veig que diu que de professió era o és advocat i que vivia a La Rioja, però que va començar l'any 1991 amagat sa mà, no?, aquestes peces...
Sí, sí, sí. I bé, sort que n'ha trobat en aquest ajuntament que li ha fet espai, li ha posat a les vitrines i li ha posat tot, perquè normalment això és una de les pegues que tenim els col·leccionistes.
Els nostres fills no volen continuar moltes vegades les col·leccions. I es desfan de les col·leccions, malauradament, o les llencen. I no hi ha espais que vulguin col·leccions privades ni d'allò.
No trobes espais que tinc. Que volien allò, doncs, assumir aquest... Jo, per exemple, tinc la de Mussols i vaig parlar amb un museu de Mussols que semblava que sí, però ja hi he trucat 3 o 4 vegades i no mai està o no es pot posar, vull dir, no acabem de fer el que... Perquè jo sé que el dia que jo falti els meus fills farà neteja.
No volen. Clar, tinc a la vora 4.000 mussols. I tinc una, dues, tres, quatre, sis vitrines plenes. I llavors, doncs, clar, potser tots no, però sí que ens n'hi cediria alguns en algun museu. I també vaig parlar amb Broquetes de Caldes, però Broquetes de Caldes perquè vol obrir com un museu,
Però em va dir que no ens n'hi caven més, tal com ho tenim. No ens n'hi caven. Vull dir, jo no els vull vendre. Jo els assediria. Però, clar, ha de ser un espai que... Ara tot ha de ser molt efímer. Sí, perquè, per exemple, l'Ajuntament em va dir... A veure, al Museu Balló no es adiem per això, perquè no és una cosa així. Però sí que, per exemple, podria estar en unes vitrines a la Marineta o a algun lloc així...
Com teniu aquí les ràdios, no? Però, clar, em van dir que això necessita un manteniment, i és veritat, perquè encara que estiguin en vitrines, jo un cop a l'any em tiro quasi una setmana netejant vitrina. Vull dir, vaig traient una estanteria, netejo mussol per mussol, netejo l'estanteria, els poso, vull dir... Clar, que necessita una conservació. Doncs anem a parlar d'aquest museu. Veig que el més antic és del 1750. Sí, sí.
Sí, sí, o sigui que ja veieu, vull dir que podeu, aquí ja ho posa, que es poden veure des del segle XVIII fins ara. Vull dir, a més a més, posa que... Jo el que vaig treure així és que...
Hi ha un apartat de cantis curiosos. Per exemple, el voltijo de la nòvia. Era un canti molt adornat i molt decorat, amb flors i amb coses, de ceràmica, amb colors vius que se li regalava a la nòvia que es casava perquè el tingués a casa.
D'on havia sentit. El cantitrampa. Sí. El cantitrampa és un que tenia diversos pitorros, però no sabies per quin regeria. I te'n foties per sobre, vull dir. El cantitrampa. El cantitrampa era un que era més xato i una mica més aixafat. Ahà. Eh?
El canti d'anella és el que porta una anella més grossa per poder-la agafar, molt rodona, per poder-la agafar. El canti gall, que és molt típic de Portugal, que és en forma de gall. I el canti de nevera. El canti de nevera era més petit i molt aixafadet i que havia com un litre d'aigua només i era per poder-lo posar dintre de la nevera.
De fet, l'aigua que es posa al càntir es manté la temperatura. La veritat és que sí, perquè jo he estat a Andalusia amb calor molt forta i veus d'un càntir
i notes aquella aigua fresca, a veure, no fresca de nevera, però fresca, no calenta com quan la tindries en una botella o així, en un posto, no, fresca, la notes fresca. Perquè jo crec que el fang conserva aquesta frescura, no? Sí, sí, no, no. De fet, abans allò a les cases de pagès era molt típic, no?, tenia el cantir allò a l'entrada, o fins i tot quan anaven a treballar al camp,
Sempre se l'emportaven, i no les cases de pagès, perquè jo aquí, Mollet, a casa de la meva iaia, no era una casa de pagès, i sempre tenien un pati, hi havia una taula de pati, i sempre hi havia un canti, i a la iaia li canviava l'aigua cada dia.
Vull dir, sempre hi havia un canti, l'avi així sempre tirava del canti, igual que a la taula hi havia un porró. Clar, i la Montserrat ens estava comentant allò de les diferents formes, però també és veritat, perquè tu mateixa em comentaves, que segons de quina zona d'Espanya, o no sé si en d'altres països també hi ha cantis, m'imagino que també. Clar, evidentment.
Es fan d'una manera o es fan d'una altra. Per exemple, jo en tinc un de talavera que és i blanc i blau. Clar, i jo sé de la zona d'Andalusia que som com color crema i verd. La zona de Jaén, per exemple. No sé on vaig veure que eren color terra...
i com vermellosos. O sigui que jo suposo que cada zona devia també tenir la seva terrissa diferent, potser. O la seva manera de marcar-los diferents. Aquí també vaig veure que n'hi havia un apartat de...
de fora d'Espanya. Hi ha un apartat de fora d'Espanya, però, vaja, hi ha un apartat que jo no em va deixar imprimir, que em van semblar molt macos, que eren dels primers, perquè els primers eren cantis molt cucos, molt elaborats, però per què? Perquè els primers cantis no els feien per la gent pobra, es feien per la gent rica. Vull dir, els nobles tenien el seu canti amb l'aigua fresqueta.
i llavors s'elaboraven molt aquells cantis, s'elaboraven molt, i vull dir, i ja et dic, ara, evidentment, jo per allò que vaig veure, evidentment es té que tinguin dues coses fonamentals, primera lloc, i segona, la butxaca.
Perquè això no és una cosa barata i no és una cosa que et trobis així. Sí que en pots trobar algun mercadet, no dic que no, però no és el que més trobes. No és el que més trobes. I si més no, aquí tenim el Gentona. El Gentona també hi ha un museu molt maco. I la fira que es fa cada any, que jo hi havia anat moltes vegades, i cada any treuen un canti diferent.
Vull dir que també està molt bé. I, si més no, el canti ha sigut de tota la vida, perquè... Jo l'he vist molt, el canti. El canti i el porró, a la meva família, jo els he vist. I no han sigut pagesos. Però sí que tenia nort. Per exemple, l'avi tenia un nort cap a la bequeria i s'emportava al seu canti. Vull dir...
I sí que és veritat que els he vist. I encara, ara no t'ho sé dir, però no fa tant que vam anar a un lloc que tenien un canti.
Bé, és que a més a més podríem destacar del càntir que més enllà de l'ús, aquest que dèiem que manté l'aigua fresca, doncs també és una peça decorativa. Sí, perquè jo que tinc de talavera no he tingut aigua mai. Posat a sobre d'una estanteria que és molt maco i és en blanc i d'allò i té com un farbelà tot el voltant i la veritat és que està molt bé.
que està molt bé, vull dir que... Escolta'm una cosa, Montse, el que veig és que és un museu que és supereconòmic. Sí, vaig veure que era molt barat, m'ho vaig apuntar però no sé on. Mira, l'entrada general aquí posa, és la pàgina web de l'Ajuntament, de la població, que posa 1,65. 1,65, sí. I els grups, que diu que són més de 5 persones, es considera grup, és a dir que no han de ser allò de 10, de 12, ni quins i tal...
sinó només allò amb més de cim persones, doncs és un euro. I llavors diu que fan visites guiades, que es fan de dimecres a diumenge...
I també, doncs, que si és per grup s'ha de concertar amb entel·lació i posa allò, el telèfon de contacte i el correu electrònic també. Sí, el que no vaig saber veure allò que tu saps que és el que miro és si està adaptat. Perquè si veus el dibuix és un palau antic i segurament hi deuen haver escales. No sé si això estarà a la part de baix, si estarà a la part de dalt...
perquè no he llegit enlloc que posi que estigui adaptat. Sé que cada vegada intenten que els museus estiguin més adaptats per totes les persones. Però, clar, jo suposo que es deuen trobar amb edificis que deu ser molt difícil adaptar-ho.
Sense fer malbé a l'edifici, diguéssim. Sí, ja, ja. No, no, doncs. Vull dir, jo, per exemple, veus amb això, em comentava la meva filla, que ha estat a Florència fa poc, que van anar a veure, no sé si era al Palau dels Piti o no sé què, que quan, com que ella té el casnet també a Minusvalia, primerament s'han trobat tot arreu gratuït. Ahà.
i a tot arreu sense haver de fer cua. I van arribar, no, a la galeria dels oficis, que entres per una gran escalinata, i li van dir, no, vingui. I se la van emportar i la van fer pujar per un pati darrere amb un ascensor i la van portar a la primera planta.
Ah, molt bé. Vull dir que no ho tenen a vista, però ho tenen preparat per gent amb problemes. De mobilitat. Vull dir, cada vegada estan intentant tothom, estem parlant de fluència, però aquí també és veritat, cada vegada els museus estan més adaptats. Clar, i també ara estic pensant també en l'àmbit de la restauració, també passa això.
Cada vegada és allò pel públic en general no, però si va una persona amb dificultats de mobilitat sí que hi ha una... Hi ha un apartat... Home, mira, el teatre, com es diu, el teatre que hi ha a Urquinaona...
El teatre al Borràs, eh? Borràs, sí. Bueno, que hi ha la cantonada. Tens que pujar per escales. Quan jo vaig anar i em van veure amb muleta, em van dir, no, pugi, no, vingui. I em van fent al carrer del costat, al carrer de les Mantes, que li diria jo. I tenen una porteta que es veu que és on entren els eixos i tot, i és una rampa que dona ja el teatre. Ah, molt bé. O sigui que veus...
no el tenen allà, a la vista del públic. Però que si tens allò alguna dificultat... Jo no havia dit res perquè jo pensava que no m'agafo i amb la muleta vaig pujant, no? I em van dir, no, no, no, vingui, vingui. I vull dir, m'ha portat pel cantó del costat, doncs cada vegada les coses estan més adaptades. Perquè per...
Per sort o per desgràcia, cada vegada tenim la gent més envellida i la gent amb menys mobilitat i això ho hem de pensar també molt, no? Perquè jo parlo per mi i em trobo a puestos de mullet que tinc que trucar de la porta i dir que em treguin les coses perquè hi ha un gran escaló per entrar i no puc entrar. Llavors és...
Sí, sí. I potser no es pot fer res perquè no es pot abaixar o no es pot, però vull dir que sí que és veritat. Montse, avui hem parlat d'aquest museu i ja sabeu, si aneu cap a Lleó, que podeu visitar Toral de los Guzmanes a la pàgina web de l'Ajuntament. Hi ha un apartat que fa referència a aquest museu, Museu del Botijo Espanyol, i que ha de ser maco de veure, la veritat. Sí, la veritat. I ja l'edifici en si també és maco. És maco.
I aquest cap de setmana, si voleu sortir, el dia 21 teniu Ripoll Antic, a la plaça de l'Ajuntament, tot d'Antiguetats, al matí, i el dia 22 teniu la Fira d'Antiguetats a Vidrera, també tot el matí.
Molt reberes. Vull dir que podeu fer una mica de cosa. I tornarem a setmana que ve amb la col·lecció de pots de farmàcia. Molt reberes. Doncs queda dit que la veritat és que també són molt macos. Sí, sí que són macos. Però també estic a tindre puestos. Que vagi molt bé. Cuideu-se i fins la setmana que ve. Adéu, Montserrat. Adéu, adéu.
Posa't les piles al magazín de Ràdio Mollet.
Com més fosc estava, més ens agradava el joc. Vam aprendre a gaudir de la nit quan només érem tu i jo. Però avui han vingut tots. I per fi sembla que se'n va. Quan tanquem els ulls i ens posem a cantar. Creuarem mil tempestes navegant demà i nadar.
que quan el sol s'apaga ens anem al món. Tancarem les ferides que ens van fer quan van caure, ballarem fins a l'alvada per menjar-nos el món.
i quan perdo el nord tu sempre vens a buscar-me com si fos el primer cop que ens perdem sense respostes fins les tantes donant voltes al costat de les que ens fan sentir millor i per fi
Sembla que se'n va, quan tanquem els ulls i ens posem a cantar. Creuarem mil tempestes navegant de matinada, que quan el sol s'apaga ens anem al món. Tancarem les ferides que ens van fer quan van caure, ballarem fins a l'albada per menjar-nos el món.
Treuarem mil tempestes navegant de matinada, que quan el sol s'apara,
D'aquesta manera hem arribat a la fi del programa pel dia d'avui i com sempre us diem, gràcies per la vostra atenció i companyia. Tingueu una feliç jornada. Adéu-siau.
Dos Quarts. Noticias.