Ràdio Montmeló. La ràdio municipal i digital de Montmeló. Propera parada Montmeló.
Montmeló sona. El magazín informatiu de Ràdio Montmeló.
Molt bon dia a tothom, avui és divendres 6 de març de 2026 i comencem una nova edició del Montmeló Sona, programa número 201. Ja hem entrat al març, al mes de la dona, i aquí, al Montmeló Sona, també comencem el cicle de dona i feminisme, en el qual entrevistarem a dones de diferents àmbits, dona i patriarcat, dona i ciència, dona i música i dona i empresa.
També a la secció Celebrem-ho, en comptes de celebrar efemèrides, reivindicarem el nom de dones importants, però potser desconegudes, de la història. També informarem de tots els actes que es duran a terme a Montmeló amb motiu del 8M, així que no us podeu perdre els programes que venen del Montmeló Sona.
Montmeló Sona és el magazín informatiu setmanal de Ràdio Montmeló, coordinat per l'equip de comunicació de l'Ajuntament. Avui ens acompanya la Lola Robles al bloc de l'entrevista i l'Enric Lievana a la secció Salut i Muntanya. A la locució del programa tenim l'Olga Colomines i un servidor, el Rubén Cantón. I una vegada fetes les presentacions, passem al sumari de continguts que tenim preparats pel programa d'avui.
Comencem amb la secció Celebrem-ho, on reivindicarem la figura d'Hildegard Rodríguez. Seguirem amb el nostre espai informatiu Crònica de Montmeló, on farem un repàs de l'actualitat del nostre poble. Després farem una ullada a l'agenda d'actes que podem trobar els propers dies a Montmeló. Tot seguit, la Lola Robles entrevista la Cristina Sánchez, investigadora especialitzada en desigualtats de gènere.
A continuació, l'Enric Llévena, acompanyat del Pablo Agudó, ens porta a una nova ruta a la secció Salut i Muntanya. I com ja sabeu, tot això i alguna cosa més és el que trobarem al Montmelo Sona d'avui 6 de març de 2026.
Montmeló sona i sona així de bé.
Benvingudes i benvinguts de nou a la secció del Montmeló Sona que ens proposa celebrar, perquè a tothom li agrada celebrar. I agafant la lletra d'oques grasses, al Montmeló Sona celebrarem que sempre ho celebrem. Durant aquest mes de març no ens centrarem en celebrar efemèrides properes a la data d'emissió del programa. La dinàmica serà diferent. Amb motiu del mes de la dona, aquesta secció celebrarà dones importants de la història. Avui reivindicarem la figura d'Hidalgar Rodríguez.
Hildegard neix a Madrid el 9 de desembre de 1914, una època molt convulsa, ja que l'imperi espanyol entra en declivi a causa de la guerra hispanoestatunidenca, i als següents anys entraria la dictadura de Primo de Rivera el 1923 i la dicta blanda de Damaso Berenguer el 1930.
Després dels anys de dictadura i regnat d'Alfons XIII, el rei abandona Espanya i es proclama la primera república el 1931, que suposa un canvi d'aires radical en molt poc temps i en aquest context passa a la seva infància Hidalgar Rodríguez.
Però per parlar d'ella hem de parlar primer de la seva mare, Aurora Rodríguez, perquè ella va concebre la seva filla com a experiment científic. Aurora és fruit d'una família acomodada i educada. Tot i que no va tenir una educació formal, va créixer rodejada de llibres, que van alimentar els seus ideals liberals i progressistes, però també eugenèsics.
Aurora va concebre Hildegard amb l'objectiu de criar la dona del futur amb les condicions més òptimes d'educació i aconseguir una nena prodigi que defensés les seves idees. Per aquest motiu va buscar un pare que no pugui reclamar el futur nadó, el mossèn Alberto Pallas, que va considerar un col·laborador fisiològic, ja que només el necessitava per quedar-se embarassada.
El projecte d'Aurora inicialment va complir les seves expectatives. Hildegard va néixer i va esdevenir una nena prodigi. Es diu que la primera joguina que va rebre va ser una màquina d'escriure, perquè Hildegard ja llegia als dos anys i escrivia des dels tres. D'adolescent va destacar per la seva prematura militància política a l'edat dels 14 anys al PSOE i a la UGT, i més tard al Partit Republicà Democràtic per la seva feina com a secretària a la Lliga Mundial per la Reforma Sexual, presidida per Gregorio Maranyón.
Als 18 anys ja portava una gran muntanya de mèrits a les seves esquenes. Va esdevenir la persona més jove d'Espanya a llicenciar-se en dret. A més, amb una puntuació d'excel·lent. Es va convertir en l'advocada més jove d'Espanya i estudiava dues carreres, Filosofia i Lletres i Medicina. Aquestes distincions són encara més notòries si teníem en compte que fins 1910 les dones no podien estudiar a la universitat.
Va ser activista política, escriptora, defensora dels drets de la dona i divulgadora de salut sexual. Defensava el plaer de la dona en el sexe, no només com a acte reproductiu, també l'abolició de la prostitució i proposava instaurar com a delicte el contagi de malalties de transmissió sexual.
Tot i ser la vicepresidenta de les joventuts del PSOE, les seves idees la van portar a desencantar-se amb el partit. En una carta publicada al diari La Libertat, criticava durament la possible aliança del PSOE amb un candidat reaccionari, cosa que va provocar que la fessin fora del partit per acabar integrant-se al republicanisme, apropant-se més a pensaments anarquistes.
Als 18 anys, Hidalgar Rodríguez havia publicat ja 16 llibres, en major part obres sobre sexologia. En el seu llibre, Profilaxis Anticoncepcional, va vendre 8.000 exemplars la primera setmana de publicació només a Madrid i en una època en què la lectura no era l'abast de tothom.
Els seus llibres eren molt valorats per personalitats com Gregorio Marañón, José Ortega i Gasset i H. J. Wells, l'autor de La Guerra dels Mons, amb el qual va tenir una molt bona relació d'amistat. Tant és així que Wells va proposar a Eildegard que anés a Londres com a secretària.
Hildegard ja es movia amb facilitat pels centres intel·lectuals d'Espanya i part d'Europa i a tot això la seva mare, Aurora, l'acompanyava pertot arreu on ella anava. Però un cop fet als 18 anys ja era una dona i ja va començar a desenvolupar idees polítiques que diferien de les de la seva mare.
Tot això, juntament amb la possibilitat que Hildegard marxés a Londres sense ella, no feia cap gràcia a Aurora, que veia la seva filla com un projecte de la seva propietat i creació, la salvació de les dones, no com una dona independent. La matinada del 9 de juny de 1933, Aurora Rodríguez es desperta a la seva residència de Madrid, es banya, es vesteix i envia la seva criada a passejar els gossos.
Tot seguit va caminar fins a l'habitació i va assassinar la seva pròpia filla, Idalgaz Rodríguez. La va disparar tres vegades a la cara i un alpit. Després va visitar el seu amic advocat i va explicar de manera calmada i pas per pas com havia matat la seva filla sense al·ludir en cap moment la seva responsabilitat. «Vengo a decirle que he matado a mi hija para que no piense que estoy loca y me diga lo que tengo que hacer».
En entrevistes durant el judici, Aurora va declarar que l'escultor, tras descobrir la més mínima imperfecció en la seva obra, la destruye. És inevitable preguntar-se, quan sentim la història d'Helgar Rodríguez, com seria el nostre país si realment hagués pogut assolir el seu prometedor futur. Però ens queden els seus llibres i la seva història. Reivindiquem la importància de la seva figura, que no només va quedar troncada per la seva mare, sinó que també va quedar enterrada per dècades de repressió franquista.
Acabem la secció d'avui recomanant la pel·lícula de Paula Ortiz La Virgen Roja, en la qual queda immortalitzada la vida d'Hildegard Rodríguez, per seguir educant-nos i visibilitzant les dones i la seva importància en tots els àmbits de la societat i en tota la història.
¿Por qué está brillando el sol? ¿Por qué no cayó la luna? ¿Por qué no separa el aire si tú ya no estás aquí?
Que son eternos Corazones tan fuertes Que ni la muerte se llena
No llegará a detenerlos. No llegará a detenerlos.
Medita i connecta. Míriam García t'ho farà fer. L'11 de cada mes a Ràdio Montmeló. Relaxa't amb nosaltres.
Diputació de Barcelona.
Com que divendres al Montmeló sona, donem pas al bloc informatiu crònica de Montmeló, que recull les notícies locals més destacades de la darrera setmana. Aquest és el sumari informatiu d'avui, divendres 6 de març de 2026.
La gent gran de Momoló participa un any més al Cantagran. Carnaval 2026, resultat de l'enquesta, balanç participatiu amb encerts i reptes de millora. Momoló reforça l'atenció a les persones cuidadores amb un taller d'autocurar. Marta Xanti publica altres éssers i estrena el videoclip Home Escorça.
El passat dilluns 2 de març, un grup de veïns i veïnes de Montmeló va participar en una nova edició del concert del projecte Canta Gran, celebrat a l'Auditori de Barcelona. Un total de 41 persones sèniors del municipi hi van assistir com a públic per gaudir de l'espectacle, mentre que 28 cantaires de Montmeló van pujar a l'escenari per formar part d'aquest emotiu concert col·lectiu.
L'experiència va ser un cop més molt enriquidora, tant per als participants com per als acompanyants, que van poder viure una jornada plena de música, il·lusió i convivència. Enguany, el concert portava el títol A la ciutat, una proposta musical plena de ritme i emoció que va fer gaudir tant els cantaires com el públic assistent.
A la ciutat és una oda a la humanitat urbana. Dividida en 11 cans, ens explica com un petit mas fet amb pedres d'un riu esdevé al llarg del temps una metròpoli habitada per la gent més diversa. Com totes les ciutats, aquesta no té nom. També ha viscut harmonia i guerra, il·lusions i decepcions.
La seva història i evolució és narrada per les mateixes pedres, que són interpretades pel cor, mentre les vivències del seu ciutadà són interpretades per dos solistes. La composició musical enllaça amb força, alegria i sensibilitat la vida transcendent dels humans amb l'existència material de les pedres.
Canta Gran és un programa que sorgeix directament de les polítiques de benestar social de l'Ajuntament de Barcelona l'any 2002. Pretén incrementar el rol actiu de la gent gran i que participin plenament en la societat. Amb aquesta activitat es vol formar part d'un cicle més de creixement personal i qualitat de vida afegint vida als anys i no només anys a la vida. Amb aquest projecte s'ha aconseguit posar al capdavant les corals de gent gran de totes les ciutats que hi participen.
Any rere any, des del 2000, aquest projecte plega les corals de persones grans a Barcelona, al voltant d'un concert temàtic a l'escenari únic i privilegiat de l'Auditori. Montmeló participa en el projecte Canta Gran des de l'any 2018, consolidant així el seu compromís amb les iniciatives culturals adreçades a la gent gran. Aquesta proposta no només fomenta el cant coral, sinó també els vincles socials, el benestar emocional i la participació activa dins la comunitat.
El passat 26 de febrer va acabar l'enquesta de valoració del Carnaval 2026. L'Ajuntament vol agrair la participació de més de 180 persones que l'han respost, ja que totes les aportacions recollides ajuden a identificar punts forts i, sobretot, aspectes de millora per continuar fent créixer una festa que és de tot el poble.
De la valoració es desprèn que la recuperació de l'avinguda del Milenari com a punt d'inici de la Rua del Carnaval ha estat un encert, ja que és un espai ampli i confortable que permet congregar la trentena de comparses que fan possible l'activitat. Pel que fa al recorregut, també es valora millor que el de l'edició anterior, perquè facilita una major exhibició de les disfresses de les comparses. Tanmateix, hi ha comentaris que apunten que caldria arribar a altres carrers del municipi, que no són tan cèntrics.
Fruit de les valoracions rebudes, es considera prioritari replantejar el format d'exhibicions amb què finalitza la Rua de Carnestoltes. En general, la proposta d'enguany no ha agradat i un 77% de les respostes aposta per recuperar el format d'exhibicions a l'escenari de la plaça de la Quintana. Tot i així, també hi ha aportacions que consideren que el model d'aquest any ha estat més àgil i un 8% de les persones participants opina que no cal incloure exhibicions.
Abans del Vall de Disfresses del pavelló, les comparses i grups van tenir l'opció de sopar a la sala polivalent, un espai valorat positivament. Si bé s'han recollit suggeriments com a ampliar l'horari de disponibilitat i incorporar-hi música ambient. Pel que fa al Vall de Disfresses, l'activitat va generar inquietuds entre la població.
ja que l'aforament limitat del pavelló no va permetre absorbir tota la demanda d'assistència. Mentre que un 61% de les persones encastades considera que no és necessària una entrada prèvia, un 39% sí que la veu imprescindible i apunta que caldria revisar el nombre màxim d'entrades per participant i garantir l'accés a les persones montmelonines.
Diumenge de Carnaval va ser el torn dels més petits que van poder participar en el judici del rei Carnestoltes i gaudir del ball infantil de disfresses. Entre els comentaris recollits destaca la reflexió sobre la durada del judici, considerada massa llarga i feixuga per als infants, així com la demanda de programar una animació infantil que interpel·li també els nens i nenes més grans.
Amb tot, el Carnaval de Montmeló és possible gràcies a la implicació de les comparses, els grups i el veïnat, que donen ambient i sentit a aquesta festa de la disbauxa al municipi. La valoració de l'edició d'enguany ha de servir per tenir en compte totes les aportacions rebudes i generar espais de treball amb l'objectiu de continuar millorant el Carnaval de l'any vinent.
L'Ajuntament de Momolo ha posat en marxa un taller d'autocura adreçat a persones cuidadores, tant professionals com familiars, amb l'objectiu de millorar el seu benestar i dignificar una tasca essencial, però sovint invisible. La iniciativa forma part de la programació d'activitats del 8M i reforça el compromís municipal amb el reconeixement del treball de cures.
Amb un meló, cuidar els qui cuiden s'ha convertit en una prioritat. L'Ajuntament ha impulsat un taller d'autocura adreçat tant a cuidadores professionals com a persones que tenen cura d'un familiar en situació de dependència. Una realitat que afecta moltes llars i que, tot i ser essencial per al sosteniment de la vida, continua sent massa sovint una feina poc visible. El taller, que va iniciar-se el 24 de febrer i s'allargarà fins al 17 de març, vol oferir un espai segur, transformador i de reconeixement a totes aquestes persones.
El projecte neix de la necessitat de posar el focus en una tasca que històricament han assumit majoritàriament les dones i que acostuma a comportar una càrrega emocional, física i mental molt alta. Cuidar implica temps, dedicació i energia, però també pot generar esgotament, estrès i sentiments de solitud. Per això aquestes sessions recorden la importància de l'autocura com a part indestriable de la feina de tenir cura d'altres persones.
Conduït per la cooperativa Mujeres Palante i amb el suport de l'àrea de feminisme i igualtat de la Diputació de Barcelona, el taller ofereix eines de gestió emocional, expressió corporal, moviment conscient, automassatge i descans actiu. Són propostes pensades per reconectar amb el propi cos, identificar necessitats personals i incorporar recursos senzills que ajudin a reduir l'atenció i millorar el benestar.
Les sessions també tenen un fort component comunitari. Més enllà de les dinàmiques guiades, proporcionen un espai de trobada on les i els participants poden compartir experiències, explicar el seu dia a dia i sentir-se acompanyats per persones que viuen situacions similars. Aquest suport mutu és clau per reforçar l'autoestima, trencar l'aïllament i generar vincles que perdurin més enllà del taller.
En aquest sentit, l'Ajuntament de Momeló destaca la importància de posar el benestar de les cuidadores al centre. Moltes vegades les persones cuidadores arriben molt desgastades perquè dediquen molta energia als altres i deixen la seva pròpia cura en un segon terme. Aquest taller els dona eines, però sobretot els dona l'espai i el temps que sovint no tenen per cuidar-se elles mateixes. Iniciatives així ajuden a visibilitzar i reconèixer un rol que és imprescindible, però que encara rep poc reconeixement social.
L'activitat es du a terme a l'espai del centre de formació G2M i forma part de la programació del 8M a Montmeló, reforçant el compromís municipal amb la dignificació del treball de cures i la lluita per la igualtat. Amb aquesta iniciativa, l'Ajuntament vol fer un pas més en la visibilització de les persones cuidadores i en el reconeixement social d'una tasca imprescindible per la comunitat.
Com a darrera notícia al nostre informatiu, avui parlarem de música feta per dones. Ens centrarem en la Montmelonina Marta Xanti, que ja té a les plataformes el seu nou disc, Altres Éssers, publicat el 27 de febrer i estrenat de la mà del videoclip d'Omas Corsa.
El treball proposa un viatge sonor i narratiu ple d'éssers de la mitologia catalana i criatures imaginades que aborden temes universals, la mort, el desig d'aventura, la solitud, l'amor i la necessitat de mudar de pell per esdevenir qui som realment. El disc manté coherència narrativa, visual i musical al llarg de les vuit cançons.
Home Escorça condensa l'essència del projecte, una metàfora sobre la pell com a frontera entre el món interior i l'exterior. El videoclip acompanya la publicació del disc i situa aquesta peça com a focus del llançament, reforçant la idea de transformació que travessa tot altres éssers.
Abans del disc complet ja havíem escoltat diversos avançaments. Vampiresa, Pirata i Fada Negra van servir de tast nou del nou univers de l'artista, que combina nova cançó, arrel i pop-rock amb una aposta estètica molt cuidada. Fada Negra és una balada que mira la mort als ulls amb humilitat i profunditat i va ser premiada a Salitja.
L'àlbum reuneix vuit peces que funcionen com relats o rituals de transformació. Fada negra, pirata, vidre entelat, home escorça, tu, tramuntana, vampiresa i dona muntanya. La producció s'ha fet a la Peixera Estudi amb Janís Sobrado i Didac Senti Esteban, en un so ric en textures i subtileses.
Amb altres éssers, Marta Xanti consolida una veu pròpia dins l'escena catalana. Una proposta que creua pop d'autor, arrel i energia pop-rock, amb una mirada poètica i simbòlica que també s'estén a l'apartat audiovisual. L'estrena del disc i del videoclip d'Omas Corsa marquen un nou pas en aquesta trajectòria. Avui tenim amb nosaltres la popular cantautora local Marta Xanti, que ja ens ha visitat en més d'una ocasió i que avui volem que ens faci cinc cèntims d'aquest últim treball discogràfic. Bon dia, Marta.
Bon dia. Altres éssers és un àlbum amb una narrativa molt definida. Què et va portar a construir aquest univers d'éssers i metàfores? Doncs d'una banda vaig anar descobrint que les noves cançons se'n presentaven en forma d'ésser, no? No eren
la canalització d'una experiència, sinó que eren éssers que em parlaven i que m'interpel·laven. I després també va haver-hi una decisió conscient de buscar una mica en la mitologia fantàstica catalana quins éssers tenim al nostre voltant i reivindicar també aquest imaginari col·lectiu que ens uneix com a comunitat i que també ens apropa a les llegendes, a la història de...
de la nostra terra i també aquesta cultura una mica oblidada d'explicar-nos històries, d'imaginar. Home Escorça obre el llançament amb una imatge molt potent sobre la pell i la transformació. Com neix aquesta cançó i el seu videoclip?
Tenia moltes ganes de parlar obertament del vincle que tenim amb la natura i aquesta cançó neix arran d'una pregunta que em faig en una altra cançó que va sortir en el meu primer disc, on comença el camí, que preguntava què hi ha sota la pell. Està clar que estem fets d'ossos i de sang
Però no només estem fets d'això, estem fets de terra, de natura, de tots aquests indrets que també ens configuren. I volia parlar de tot això des d'una perspectiva personal, des del jo, des d'algú que encarnés tots aquests vincles.
I, òbviament, l'home escorça era l'ésser ideal per canalitzar tot això. I el videoclip, doncs, jo crec que també treballa molt des d'aquesta simbologia, no? No he creat aquest home escorça que pots veure que és un ésser així com un arbre, sinó és un home que entra en el bosc i que el bosc el transforma, no? Llavors es troba amb aquesta intimitat amb la natura, que al final és el que nosaltres realment vivim, no? Quan anem al bosc, quan...
quan reconectem amb la nostra essència natural, el que fem realment és entendre també qui som més enllà del nostre jo social, de la civilització. Ja en altres ocasions ens han avançat peces com Vampiresa, Pirata i Fada Negra. Com m'han ajudat a dibuixar el camí sonor i emocional del disc? Jo crec que ha estat una mica com una descoberta, també pel públic, i que d'alguna manera era el que jo també...
pretenia, perquè jo crec que aquest món, aquest nou món on habiten aquests altres éssers, ha de ser descobert. Llavors, el públic s'hi ha de tensar, fins i tot jo mateixa, des de la curiositat. I jo crec que aquests avançaments han generat aquesta curiositat, des de tota la rumba electrònica així trencadora que va aparèixer amb vampiresa al juliol...
Després una cosa més intimista, més introspectiva, però que també ampliava aquest imaginari amb un personatge que tots tenim en la ment, que és el pirata. I després ara en l'hivern, on tota la natura dorm, on nosaltres mateixos també ens mirem cap endins
i entenem aquests cicles de vida i de mort, apareix aquesta fada negra que s'erigeix també com un dels éssers necessaris perquè aquest cicle de la vida existeixi, perquè els altres éssers també existeixin, i finalment jo crec que la sortida del disc és una conseqüència d'anar explorant aquest món i encara descobrir més éssers i, per tant, més emocions, més sensacions i més preguntes a fer-nos.
I parlem també de la producció de la música, que combina nova cançó, arrel i pop rock amb moltes textures. Com ha estat el treball d'estudi amb el Genís Sobrado i el Didac Santisteban?
La veritat és que ha estat molt estimulant. He gaudit moltíssim de cada hora que hem passat junts perquè la meva premissa era que volia estar a l'estudi tota l'estona mentre es creaven les cançons. Volia ser part activa d'aquesta producció i la veritat és que així ha estat. El Genís Sobrado és un productor excel·lent, un músic amb molt de talent que ha sabut també executar moltes de les meves idees
que jo tenia en abstracte, les ha sabut portar a la realitat. El Dirac Santisteban té un bagatge musical impressionant, és també molt bon músic i llavors també ha sabut donar els consells adients en el moment adient perquè allò que jo no estava sabent trobar en paraules per explicar què és el que volia que sonés perquè ho tenia en el cap, doncs ell ha sabut aterrar-ho molt bé.
Llavors jo crec que hem jugat amb instruments orgànics, acústics, hem jugat també amb sonoritats que ens permet l'electrònica i hem creat aquest món, aquest nou món on habiten els altres éssers, a través de paisatges sonors que realment fan que cada escolta de cada cançó sigui una experiència immersiva.
I Marta, tens algun altre projecte en mans? Perquè t'hem vist a la televisió, t'hem vist al 3CAT, ens pots explicar alguna cosa?
Bé, sí, participo en un dels nous programes que s'estan fent ara a Sumeva, que es diu A mi també em passa, que buscaven diferents perfils joves, en aquest cas de dones, que haguéssim viscut alguna situació relacionada amb el masclisme, i és un tema que a través de la música n'he parlat moltíssim, que reivindico també el paper de la dona lliure en tots els estaments de la vida,
I la veritat és que apareixer en aquest programa és també una bona oportunitat per reflexionar sobre temes d'actualitat, perquè malauradament encara vivim en un sistema patriarcal, convivim amb el masclisme i és important també que les generacions tan joves com més grans que jo es puguin veure reflectides en persones diferents, en el meu cas una dona que ha decidit construir la seva pròpia carrera musical, ser artista
diferenciar-se una mica del que potser fan les meves amigues, arriscar-me a crear aquest nou món, aquest món propi a través de la música i que això alhora no em fa estar absent de situacions de masclisme, de relacions tòxiques i que al final com tot això es pot convertir també en motor creatiu i no només en motor creatiu sinó en una eina de transformació perquè a través de les meves cançons i també
del meu propi projecte, el que procuro és inspirar i transformar la realitat. Precisament et volia preguntar com valores el paper de les dones en el món de la música, sobretot a Catalunya i en concret al Vallès Oriental. Diagnosi, referents, espais, oportunitats...
Jo la veritat és que soc una persona molt optimista. O sigui, crec que en els darrers anys s'ha fet moltíssima feina i que concretament a Catalunya les artistes dones estem ben valorades. És veritat que encara hi ha dinàmiques que ens perjudiquen i a vegades hi ha tot de cartells que estan encara encapçalats per homes, però penso que hem vençut ja aquesta imatge de...
de la dona artista com un ésser hipersexualitzat només, és a dir, hi ha també aquesta figura, però hi ha d'altres figures, dones que estan fent, en el meu cas, música d'autora que estan explicant la seva pròpia història o la seva pròpia visió del món,
però també d'altres dones que lideren una banda de rock o pop rock, dones raperes, jo crec que en aquest cas el Vallès és una comarca amb molta varietat i amb moltes artistes que estan destacant i estan despuntant i concretament com et deia Catalunya crec que ens estem guanyant a pols el nostre espai i que el públic ho està reconeixent.
Doncs moltes gràcies, ens quedem amb aquest missatge, Marta, i bé, emplacem el nostre públic, els nostres oients, que escoltin el teu home escorça, no? I tant, i tant, que sí, que s'endinsin en aquest nou món amb home escorça, que descobreixin totes les cançons del nou disc i que gaudeixin, que es preguntin coses, que se les responguin també, i jo estaré també encantada de saber què els han transmès aquestes cançons i de rebre també el feedback.
Doncs moltes gràcies per rebre la trucada de Ràdio Montmeló, Marta. Un plaer. Així tanquem l'apartat de notícies i passem a l'agenda d'actes d'aquesta propera setmana. Com ja podeu imaginar, després de l'agenda i abans de l'entrevista d'avui sonarà el tema L'homes Corsa, de Marta Xanti.
Iniciem el bloc de l'agenda d'activitats culturals previstes a Montmeló des d'avui, dia 6 de març, fins diumenge 15 de març, que ve marcada per les activitats organitzades al voltant del 8M, Dia Internacional de la Dona.
Avui divendres 6 de març a dos quarts de 6 de la tarda una nova activitat de Bibliolab a la Biblioteca Municipal a càrrec de Catàrtic. Experimentarem amb la tècnica artística del gravat en relleu i coneixerem el procés d'elaboració de planxes i matrius i aprendrem a estintar i estampar per fer les nostres pròpies impressions. Activitat pensada per infants de 6 a 11 anys acompanyats d'un adult i per la que cal inscripció prèvia fins al 5 de març. Organitzar Biblioteca Municipal La Grua.
També divendres 6 de març, a 2.45 de la tarda, a la plaça de la Vila, les dones del trencadís posaran a la venda samarretes amb el lema «Dones sense límits» per reivindicar una igualtat real, inclusiva i sense barreres. Les samarretes han estat dissenyades per elles mateixes amb motiu del 8M. Mitja hora més tard, a les 6 de la tarda, a la plaça de la Vila, la Regidoria de Feminismes i Igualtat us convida a la lectura del manifest del 8M. En cas de bruja, es farà a la sala de la Concòrdia.
I continuem amb més activitats programades per divendres 6 de març amb motiu de la celebració del 8M, ja que a dos quarts de 7 de la tarda la sala de la Concòrdia acollirà la xerrada Coloqui, quin és el temps de les dones? La investigadora especialitzada en desigualtats de gènere, Cristina Sánchez Miret, reflexionarà sobre com el temps no és neutre, sinó que està profundament marcat per les desigualtats entre homes i dones.
L'endemà dissabte 7 de març a les 12 del migdia al Museu Municipal, inauguració de l'exposició Trobar temps dins del temps. La mostra té com a objectiu visibilitzar la necessitat de les dones de conciliar la vida laboral, personal i familiar, destacant la desigualtat en l'ús del temps i l'impacte en sectors com el productiu, educatiu i de serveis.
Aquesta exposició es podrà visitar els dies 8 i 14 de març, de 10 del matí a 2 del migdia i els dies 10, 11, 12, 13, 17, 18 i 20 de març, de 4 a la tarda a 8 del vespre. Diumenge a 8 de març a 2 quarts de 10 del matí a la plaça de la Vila, encamissat d'arbres per la Igualtat. Organitza Associació de Dones de Bomaló per la Igualtat.
També diumenge de 10 del matí a dues del migdia, al pavelló municipal Torneig Vil a Montmeló de Rítmica. Torneig i exhibició de gimnàstica rítmica amb modalitat individual i de conjunts amb 32 clubs. Organitza Montmeló Associació de Rítmica.
I a tres quarts de dues del migdia, la sala polivalena acollirà un dinar de dones més tardeu, un espai exclusiu per a dones pensat per crear xarxa comunitària. La tarda estarà amenitzada per la DigiJoli amb una energia contagiosa i plena de bon rotllo.
Dijous 12 i 19 de març a les 11 del matí al centre de formació G2M Google Documents. Dues sessions per aprendre a crear i modificar documents. Tindràs el teu aplicatiu per fer documents al Núvol. S'aconsella tenir creat el compte de Gmail i recordar la contrassenya d'accés. Inscripció prèvia a promoec arroba montmeló.cat
Divendres 13 de març a les 7 de la tarda, la Biblioteca Municipal acollirà la presentació de les novel·les Bajo la piel, un relat de tensió psicològica i atmosfera creixent, on la frontera entre la veritat i la por es difumina, i Lo que arde Bajo la piel, un thriller psicològic i emocional que neix on acaba el silenci, a càrrec del seu autor, Ángel Collado.
Lissabte 14 de març a dos quarts de vuit del vespre a la Sala Polivalent, representació de l'obra Les Mares, un homenatge sincer a les mares. Teatre i humor on Xuriguera i Feixedes ens parlen de les seves mares. Perdó, les seves mares ens parlen d'ells. Reserva d'entrades per a persones amb mobilitat reduïda a la sala polivalent arroba momolo.cat o al telèfon 935 721 033. La venda d'entrades es fa a través de la web d'Intràpolis.
I arribem a diumenge 15 de març amb 3 activitats més. A les 9 del matí, marxa nòrdica. Vine a caminar en grup per les rodalies de Montmeló. Si no tens bastons, te'ls deixem. La sortida es farà des del pavelló municipal. Inscripció a marxanòrdica.com o al pavelló municipal fins al dia 11 de març a les 12 del migdia. D'11 del matí a dues del migdia descobreix mons observants, obertura regular d'aquest jaciment i visita lliure.
I a les 12 del mig del local de la grupa Sardamut, Sardanes i Vermut, activitat oberta a tota la ciutadania. I això és tot. De moment ho deixem aquí i continuarem informant en el proper Montmeló Sona. Tornarem la setmana vinent amb noves propostes. I ja sabeu, tot això i algunes coses més. Les podreu veure, sentir i llegir a les xarxes municipals, al web momeló.cat o a l'agenda mensual.
Diuen que sota la pell hi tinc ossos i sang i no és veritat. Sento que estic fet de bosc espès, de camp llaurat, de roure vell. Creixen les llavors, voren la tanca, neixen flors i tot floreix.
però ets de vida si l'amor m'arriba en el blau del sang, amb el xerureix, bo lleuger, mudes de ser, els pulmons plens.
Sento el batell de la natura, diuen que sota la pell hi tinc ossos i sang i no és veritat. Sento que estic fent de vent, de pluja i fang d'un glob de temps. Quan respiro l'aire s'embarreja amb la muntanya en un dels punts.
Bolle un gèmores de serp als pulmons pleus. Bolle un gèmores de serp als pulmons pleus.
Sota les forces sento el batell de la natura. Sota les forces sento el batell de la natura. Sota les forces sento el batell de la natura. Diuen que sota la pell tinc ossos i sang i no és veritat.
Feminista tu i jo, i nosaltres, i vosaltres. Som moltes, diverses i totes feministes. La Diputació de Barcelona i els ajuntaments treballem per una igualtat real, igualtat de tracte, mateixos drets i mateixes oportunitats. 8 de març, Dia Internacional de les Dones. Diputació de Barcelona.
15 són 15. 15, 15, 15. 15 són 15. 15, 15 són... 15 són 15. El programa de la Biblioteca Municipal La Grua. El dia 15 de cada mes a Ràdio Montmeló.
Bona nit.
Per la celebració del Dia de la Dona, els micròfons d'aquest espai tindran veu de dona amb les quals conversarem per reivindicar, reflexionar i avançar cap a una societat més justa des de diferents àmbits i mirades. La convidada d'avui és Cristina Sánchez Miret, investigadora especialitzada en desigualtats de gènere i conferenciant, convidada en una de les activitats centrals d'aquest programa commemoratiu.
Bon dia, Cristina. Benvinguda i gràcies per ser avui aquí amb nosaltres. Bon dia. Estic encantada de ser aquí. Cristina, estem en ple segle XXI. Com és que encara haguem de dir que feminisme és igualtat entre homes i dones i res més?
Doncs ja... Comences forta, comences forta, així m'agrada. Doncs perquè tenim un món que el que fa sistemàticament és negar que existeixen desigualtats. I què fa amb el feminisme? Dir que és el mateix que el masclisme cap a una altra banda, quan el feminisme l'únic que fa és dir necessitem que hi hagi tracte igualitari.
amb tot el que significa tracte igualitari, que si vols després hi entrarem. Perquè, de fet, en democràcia les nostres lleis asseguren que homes i dones, de fet, tota la ciutadania, bueno, menys els reis, que això ja n'hauríem de parlar a part, deixem-ho per un altre dia, doncs la resta de la ciutadania és igual davant la llei, per tant té els mateixos drets. Què passa? Que no és així en el nostre món.
I no és així des de fa molt temps. Hi ha certs aspectes, certs àmbits que s'han millorat una mica, però l'estructura social que nosaltres tenim és desigualitària en molts sentits, especialment en el gènere, diria jo, en la relació que s'estableix entre sexe i gènere. Quan parlem de patriarcat, de què estem parlant exactament? D'una estructura de poder.
Intangible, d'acord? Que es materialitza, però, eh? Intangible vol dir que no la veus enlloc, no té un logo, eh? No és com ara que estic en aquesta ràdio i té un espai concret amb un logo i t'hi pots dirigir i pots tenir un representant, no. El patriarcat és com infusa en les nostres relacions socials, però és una estructura potentíssima, és una estructura de poder, sobretot ho hem de tenir clar.
És una estructura que el que fa és ideològica i el que fa és dir que hi ha dos tipus de persones en aquest món que classifica com a homes i dones a partir del sexe biològic que determina la nostra societat i li atribueix rols, premis, recompenses, habilitats, capacitats, drets.
I amb això s'organitza tot el nostre món. Tot el nostre món vol dir des de la construcció de la mateixa persona, el que ens defineix com a persones, a la família, al mercat laboral, a la política, a tot. Està a per tot, que diuen a Girona. A tot arreu tenim la cara del patriarcat, ens visita, d'acord? Se'ns posa davant. El que passa és que no la reconeixem.
El que passa que no la reconeixem. Home, al segle XXI ja hi ha una part important de la població que sí que la reconeix. No podem dir que no hem avançat entesos. Fa molts anys, per això, que les dones lluiten. A la Revolució Francesa ja va haver-hi dones que van dir, escolta, què és això d'igualtat, fraternitat i llibertat només pels homes? I les dones, què? És a dir, no podem dir que sigui un moviment d'ara. Però sí que és veritat que al segle XXI hi ha moltíssimes més dones i algun home, pocs,
que realment entenen no només el que fa el patriarcat, sinó els efectes perniciosos que té, especialment sobre les dones, també sobre col·lectius LGTBIQ+, però també i especialment per tothom, encara que no ho sembli.
Quins indicadors ens mostren que la desigualtat estructural encara existeix? La paraula dels homes avui dia té més credibilitat que la de les dones? Sí, encara. Encara ara. Encara ara. Mireu, jo que em dedico, per exemple, a explicar coses de gènere, una de les xerrades que faig és sobre el lideratge, d'acord?
Hi ha, des dels finals dels anys 90, una brama amb el lideratge femení, que vol dir que les dones liderem diferent.
tonteries aquesta? Depèn del tipus de dona. Hi ha dones que lideren d'una manera i homes que lideren d'una altra. Però la teva pregunta és especialment important respecte de com es rep el lideratge. És a dir, les persones que estan, per exemple, en una estructura empresarial o en política o és igual a qualsevol o a la família mateix, té la mateixa força? Té la mateixa credibilitat un home que una dona? Doncs no.
Mireu, un exemple que fa 40 anys que poso, perquè ja en tinc 60, d'acord? Per tant, no estic exagerant. A reunions a la universitat. Però és que això, quan ho dic, sé les dones com m'entenen perquè els passa a totes. Els ha passat o els passa. I les que no, dieu que no, és que no ho veieu. Mireu què us dic.
amb una reunió, una reunió entre companys i companyes. Per exemple, es pensen com han de ser els TFGs, els treballs de final de grau que han de fer els alumnes. Tu dius, ai, doncs estaria bé fer tal cosa, i bueno, igual que un altre diu una altra cosa, ningú diu ni asa ni bèstia, dues paraules més enllà, el teu company, home, i no diré el nom, però jo el tinc clar, a davant meu, i som companys de fa molts anys, diu el mateix que has dit tu,
I li diuen, ai, fulanet, he estat a punt de dir el nom, quina gran idea que has tingut. I tu dius, hòstia, primer quan ets jove dius, bueno, potser jo no ho he explicat tan bé. Quan ja tens, i segons el caràcter que tens, el meu cas és aquest, dic, però a veure, estem tontos i tontes tots o què, si això ho acabo de dir jo? Per què en ell se li reconeix?
Quan tu dius això, et poses en una situació molt complexa. La gent no li agrada que diguis això, a més a més diuen, ja està la Cristina, davant de la Cristina no es pot dir res, però per sort cada vegada més hi ha més dones que en un primer moment tu et quedaves sola dient això i tothom et mirava com voguem dir què li passa, o alguna altra persona ho pensava, però deia, ostres, no diem res perquè acaba generant un problema i ara això és molt més habitual que es digui.
I qui diu això que us pot semblar una tonteria és en les petites tonteries o el que us semblen tonteries que es veu aquesta estructura de poder. És més llest aquesta persona que jo. T'ha sortit el nom, eh? No necessàriament. Pot tenir ell una gran idea? I tant. Puc tenir jo una gran idea? I tant. El problema és quan veus que sempre cau de la mateixa banda.
Quan veus que sempre la pauta és la mateixa i, per tant, acaba sent el que diuen els homes, es considera més important o més interessant, aquí tens el problema. I això està comprovat. A més a més, això està comprovat. Això és un concepte general, que no cal que s'apliqui només a gènere, que s'anomena percepció selectiva, que ara estava fent una altra vocada de paraules. Mireu, es va fer un experiment a Boston,
amb les orquestres dins d'un experiment si li voleu dir feminista, perquè escolteu, traieu-vos el complex sobre el concepte feminista. No deixeu que us facin trampes al solitari. Jo soc feminista i què? El que no entenc és que tu no ho siguis i quan dic que tu no ho siguis ho dic tant a un home com a una dona.
Perquè vol dir que no has entès res de com funciona aquest món i que estàs de banda de les desigualtats, de les discriminacions i de tot el que tu vulguis. Et posis l'etiqueta que vulguis, ja em pots dir que ets d'esquerres, el que no saps és en quin món vius, que aquest és un altre tema. Tancu parèntesi perquè hem aninat enllà, eh? Anem a Boston, d'acord?
Què van comprovant aquí? Doncs amb un seguit d'experiments que estàvem fent per comprovar això que dèiem, de com el patriarcat ha fet de nosaltres, ens ha esbiaixat la percepció i fa que no veiem les capacitats de les persones, sinó només si és un home o una dona, i a partir d'aquí decidim.
si toca o no toca, que tingui la feina, o que estiguin a la llista política, o que se n'ocupi de tal altra cosa, o que se li encarregui una determinada cosa, llavors ells es van adonar que en els conservatoris hi havia tants nois com noies prenent tot tipus d'instruments. És veritat que hi havia de vegades molts més nois o molts més noies, això se'n diu, segregació horitzontal, també passa al mercat laboral, amb uns tipus d'instruments que uns altres.
perquè la nostra societat, el patriarcat, ha fet que pensem que és més lògic que els tambors els toquin als nois que no les noies, i que la flauta dolça sigui una noia que no un noi, d'acord? Però bé, ells van veure que hi havia tant homes com dones, però a les orquestres professionals hi havia molts més homes que dones, s'en triaven molt més...
Però, a més a més, també amb aquesta segregació horitzontal. Si tocava amb determinats és que no en sé gaire de música, eh? Pel violí eren més d'un gènere, d'un sexe gènere, que d'un altre, d'acord? Molt bé. I els van anar a preguntar a les persones, als professors i professores, gent reputadíssima, amb un nivell tècnic impressionant, amb molt de prestigi en el sector, i la majoria van dir, nosaltres no esbiaixem per gènere. Nosaltres el que fem és...
uns deien més escoltar com sona la música, altres deien si la tècnica és bona, els altres deien si no sé què se li nota, no sé què qüestions suposadament tècniques. Algun, potser, algun, que jo diria carallot, d'acord, potser sí que va dir els homes no saben fer això, les dones no saben fer l'altre, mare de Déu Senyor, perquè això és una barbaritat i això ja cal que us ho tatueu on calgui, d'acord? Doncs,
Van dir, escolteu-me, us sembla bé fer audicions a cegues? I van dir, i tant, mira si estaven segures aquestes persones, ho veieu, que no hi havia mala intenció en la tria que fan? És que això és molt important, després si voleu anirem a la mala intenció. Doncs cada vegada n'hi ha, eh? Doncs van dir, i tant, i bueno, les van fer, les van fer, darrere no veien la persona que entrava i tocava, automàticament van triar més dones com es...
Tantes homes com homes, però més dones de les que es triaven abans. Perquè només sentien...
Només sentien què sortia de l'instrument, que realment és el que ells es pensaven, ells i elles, homes i dones, es pensaven que avaluaven. Però no estaven avaluant només això, perquè nosaltres com a éssers socials hem après en tot el nostre procés de socialització que els homes són una cosa i les dones són unes altres. Que els homes saben fer unes coses i les dones unes altres.
I a sobre quan això ho hem de traslladar al mercat laboral queda el principi patriarcal que el mercat laboral és pels homes i les dones prenem els llocs en els homes en el mercat laboral.
Cosa que és molt curiosa, imagineu si té força aquesta ideologia, que la història del món no s'entén sense el treball de les dones i dels homes. De tota la vida. De tota la vida. Que els homes anessin a caçar en un moment, i això d'aixòs, no vol dir que les dones no fossin una altra feina que fos tan important com aquesta per sobreviure.
Que a més a més no s'entengui la pagesia, més la de Catalunya, però qualsevol, la Tifundi potser és diferent, però no pas aquí a Catalunya, amb la feina d'homes i dones al camp, és no entendre res. I el principi de la industrialització, i quan dic homes i dones i criatures, vull dir, nens i nenes també, vull dir, o sigui, el que passa que el relat s'ha fet
Només en un sentit per privilegiar i per donar la medalla, per posar aquest segell de capacitat a un sexe, en aquest cas al masculí, i deixar els altres invisibilitzats, com si no fossin, com si no servissin, o del patriarcat. El que fa és dir que les dones serveixen per altres coses, que és la feina de casa.
Cristina, parlem de la gestió del temps, perquè el temps no és neutre, sinó també que està marcat profundament per aquesta desigualtat entre homes i dones. Com impacta la desigual distribució del temps en la vida de les dones?
Fatal, de manera horrible. Les dones som les que tenim pitjors nivells de salut, les que tenim pitjor qualitat de vida, les dones, a més en més, en el cas de l'estat espanyol, som les que estem més medicalitzades, que això ja és per una altra raó, comparativa amb com funcionen els sistemes sanitaris dels països. És a dir...
El temps és una cosa fonamental. Penseu-ho. Si no tenim temps vol dir que estem morts. Entesos? Vull dir, si no estem aquí, la primera mesura de temps és i ets, estàs viu. Ja no et queda temps, estàs mort o t'estàs morint. El nostre dia, l'organització social del temps, està pensada...
només des del punt de vista d'un home productiu. És a dir, està organitzada tota la nostra societat respecte que la feina és el més important. I jo no diré que no sigui important perquè jo m'he de mantenir per viure, si no, no és veritat que el sistema de benestar funcioni, ho és en la mesura, tens drets a la mesura que treballes o has treballat. I per tant, la majoria de la població ha de treballar, uns quants no, però la majoria sí. Per tant, clar que és important, però clar...
si no es manté un equilibri amb la vida, i per això des del feminisme es diu s'ha de posar la vida al centre, que no vol dir deixar de treballar, vol dir que sigui compatible viure amb treballar. Com és aquest sistema pensat des del punt de vista patriarcal? Que tu pots treballar totes les hores que calgui perquè ja hi ha algú que et cuida, ja hi ha algú que fa les coses essencials de vida per tu, tret d'anar al gimnàs, però que també et dona temps perquè tu vagis al gimnàs.
Què ens trobem actualment? La majoria d'hormes i dones treballen, si fan o fan, a les mateixes hores. És veritat que encara la xifra de població activa, la taxa, és una mica més baixa de les dones que els homes. D'acord? Però posa una parella, eh? Posa una parella en què treballin tots dos. Amb això va anar molt bé el Covid. Si voleu, ara en parlem.
Va anar molt bé en el sentit d'experiment per veure què passava a les llars. Mira, anem-hi directament, si vols, perquè així ja no ens allarguem tant. Durant el Covid va ser genial per dir, és a dir, portem anys, jo m'he dedicat a analitzar la corresponsabilitat, la conciliació, la corresponsabilitat, el repartiment del treball domèstic i familiar, com es fa a les llars.
Durant molts anys, d'acord? I llavors vam dir, bueno, algú va dir, jo tenia clar que no, perquè pel tema del patriarcat, va dir, en el Covid, com que la gent es quedarà assegut de quedar casa, en el tancament aquell que vam fer, doncs veurem com les parelles joves, modernes, repartiran el treball domèstic. Jo vaig dir, no, no.
Tant de bo! Jo volia equivocar-me, no us penseu que no, eh? No l'encerto moltes vegades, eh? Però és que això era tan evident, si tu entens com funciona el patriarcat i entens que no va d'això. Per què? Perquè jo havia vist totes les parelles que es jubilaven i quan passaven a jubilar-se, hagués treballat ella o no, o haguessin treballat els dos, el repartiment no en canviava i tenim dades a Catalunya des dels anys 80. Per tant, a mi no em vingueu amb històries. Aquí hi ha alguna altra cosa, no és el fet que treballis fora o no.
és si et toca o no et toca. És la concepció que hi ha de quina és la normalitat. I dit i fet, no només a Catalunya, sinó que, a més a més, vam fer el Congrés Europeu de Sociologia el 21 i tothom havia analitzat això en els seus països, les dones van fer tres vegades més feina que els homes.
van netejar molt més. Van ser les que s'ocupaven de tota l'organització, diríem, de tot el que és el trasbals que suposava les noves requeriments que hi havia per una qüestió de seguretat sanitària. Però, a més a més, també es van ocupar molt més de les criatures i de fer no els deures, que en aquest cas, en el cas de Catalunya, era fer classe, diríem, era fer la feina.
I eren parelles joves. Nosaltres vam fer la submostra dins de l'enquesta que va fer el CEO de la Generalitat de Catalunya, que ja es veia a trets generals, però nosaltres vam fer una submostra. Vam agafar només aquelles cases que deien tots dos treballàvem des de casa.
perquè ja sabeu que va haver-hi situacions, gent que no treballava, gent que igualment havia de sortir, gent que treballava però com que no tenia ordinador a casa es va quedar aquells dies sense fer feina, vam fer una submostra de les llars que tots dos treballaven, en què declaraven els informants que lliurement van contestar aquesta enquesta de la Generalitat, deien la meva dona i jo, o en revés, el meu home i jo, tots dos treballàvem des de casa.
Tres vegades més. Tres vegades més. Què vol dir això? I a més era una pauta que s'havia produït com a tot el món, diríem, tot el món que vam conèixer, diríem, en aquest congrés. Deixem-ho a Europa, si voleu. No canvia perquè canvien les circumstàncies. Canvia si canvia la mentalitat. Canvia si tu entens que és la teva responsabilitat. Si no, segueixes deixant que ho faci l'altre.
Mireu, vaig a posar-vos un exemple perquè jo crec que és el que més queda, d'acord? Aquella època feien moltes entrevistes, feien moltes reunions per ordinador, va ser el moment que vam aprendre a fer tot allò d'online, diríem, almenys jo, d'acord? Estàvem fent una reunió de, precisament, el Consell Assessor per la Reforma Horària, que jo n'era membre amb moltes altres persones,
Una de les persones que es va connectar, que es va connectar, un home, dedicat a aquests temes, i no diré el nom perquè és conegut, aquest senyor va dir, diu, ai, m'he connectat tard perquè estava jugant a futbol amb les criatures. I dic, ah, ja estàvem, teníem tot el menjador, dic, ah, molt bé, dic, i qui fa els deures amb ells? La meva dona, Olé.
Oletos huevos, diríem, eh? Em sap greu dir-ho així, eh? Però és que hi ha un moment que s'ha de dir així. És a dir, els homes, malgrat que tenen un discurs d'igualtat, en la pràctica diària segueixen fent allò que és més amable o que més els interessa o que més els convé de les responsabilitats de cura.
I les dones no. De vegades no perquè vulguin les dones, perquè no hi ha més remei, perquè les criatures es moren. Enteneu-me? Entesos? És a dir, nosaltres som mamífers, no naixem i podem sortir al món amb totes les nostres capacitats desenvolupades. Necessitem de cura. Les dones ocupen el seu temps molt més en les altres membres de la llar, i aquí acabo contestant la teva pregunta,
Que no pas en elles mateixes. D'aquí aquests indicadors que ens diuen aquestes coses. Però és que a més a més és evident. Penseu cadascú de vosaltres en què fa la vostra mare o què ha fet la vostra mare per vosaltres. I les vostres iaies. Que aquest és un altre tema del que hauríem de parlar.
I després una cosa també molt important és que les dones són les que majoritàriament cuiden de persones dependents, familiars seus o dones que treballen cuidant altres persones. Vull dir, i a vegades és com...
No, és que el cuidado, hi ha aquest com missatge que el cuidado està en l'ADN de la dona. No, el cuidado s'aprèn també, no? S'ensenya. I tant. S'aprèn i s'ensenya i la nostra societat ens responsabilitza de... Jo no sé cuidar, ja t'ho dic jo. Jo no tinc aquest gen. No el tinc. Perquè és que no és un gen. És un aprenentatge social, entesos?
Però la societat t'hi enfronta constantment. Des de petita t'ho ensenyen, que et toca la diferència entre un nen i una nena per a taula, per exemple, o fer determinades coses diferents que no se li exigeixen en el teu germà. Cada vegada menys, és veritat, però encara hi ha un abisme. Encara hi ha moltes llars en què això és així. Tot i que cada vegada hi ha més mares que ensenyen de manera igual un nen que una nena. Què passa? Que no només aprenem del que veiem a casa. Nosaltres aprenem de viure,
de veure com és casa dels nostres amics també, del que diuen a la tele, del que t'expliquen a escola. I tot això va conformant el que en sociologia es diu l'imperatiu institucional, és a dir, allò que toca, allò que és normal, i segueix, seguim pensant, hi ha gent que fins i tot ho verbalitza, m'has de cuidar, m'has de cuidar, m'has de cuidar, això se'ns diu a les dones, per sobre de la teva supervivència.
Això és així. I no es diuen els homes en les mateixes circumstàncies. Jo no tinc germans, però el meu home té germanes, d'acord? La seva germana gran porta tota la responsabilitat de tenir cura primer de la seva mare i ara del seu pare. El meu home ajuda amb tot el que pot, perquè el meu home és d'ajudar, el meu home és igualitari per definició, però no té la mateixa càrrega que té la meva cunyada.
La meva cunyada gran no té vida perquè ha de donar la vida pels altres. I a sobre hi ha gent que té la barra de criticar, no sé, no dic a la meva cunyada, dic en altres casos, no sé, estic pensant ara en una companya de feina, que ella ha decidit que porta la seva mare a una residència perquè ella no se'n pot ocupar.
A ningú ens agrada pensar que una persona gran que estimem hagi d'anar a una residència. Però tampoc ningú posa sobre la balança la teva vida on queda. Quina és la teva vida? Per què hi ha aquesta obligació de cura? L'hem de tenir? No l'hem de tenir? S'ha de repartir de manera diferent? I per què l'Estat hi dedica tan poc a això? I tant, per exemple, és a l'exèrcit.
Són dues maneres de tenir curació, no? És veritat, jo no diré que no hagin de tenir un exèrcit, perquè ens han de defensar en algun moment determinat i segurament tenim pau, potser perquè tenim un exèrcit. Però on està l'equilibri aquí? Torna a ser el patriarcat. Les coses de dones, m'enteneu, tot allò que és femení i la cura és femenina, no és important, s'invisibilitza, no se li donen recursos...
Recordeu, en l'època Zapatero, la vicepresidenta del govern, que un sindicat de policies va demanar la mateixa protecció que hi havia respecte a l'amenaça a Tarra per les dones amb violència de gènere. Estic parlant d'anys, eh? I la contesta, i era una senyora, aquesta senyora va dir «no hi ha pressupost».
Per què n'hi havia pels altres i no per les dones? Perquè a les dones la nostra societat ens considera de segones. En aquell moment morien moltes més dones que no pas persones per atacs a terres. Però la protecció era sí o sí, la majoria dels protegits eren homes. A les dones no calia protegir-les.
Això es fa automàticament, si no pensem, perquè ens hem socialitzat en el patriarcat i encara que no ho vulguem, som masclistes, som sexistes. Jo ho sóc a la que no vigilo i fa molts anys que vigilo i que em dedico a intentar...
de construir, que la gent vegi, perquè el més important és el coneixement, és saber què passa i per què passa. I a partir d'aquí cadascú actua. Perquè no hi ha res més trist, i per això abans ho he apuntat, que un sigui masclista i sexista sense saber-ho.
Sense mala llet. Pensant que no ho és. I no volem t'ho ser. Perquè hi ha moltíssimes persones que si tu els preguntessis dirien jo no voldria mai discriminar una dona. Doncs carai, ho fas i no te n'adones. Perquè els que ho volen fer perquè ho volen...
volen fer, aquest això és un altre, som figos d'un altre panè, m'enteneu, això ja és una intenció ideològica, política, és una manera d'entendre el món i d'estar al món. No vol dir que no s'hagi de combatre, però és un altre posicionament. A mi em preocupa la bona gent que no volent ser sexista, no volent ser masclista, està i segueix discriminant a les dones i no ho sap. Ara bé, quan aquesta gent també s'explica
I no ho volen entendre? Aquí ja no hi ha involuntarietat. Per què? Perquè hem de tenir clar que això és una lluita de poder. Hem de tenir clar que als homes els va molt bé tenir la paella pel mànec.
Els va molt bé, perquè no han de lluitar sobre certes coses que nosaltres hem de lluitar. I els assegura millor posició al món. Escolta, ara acaben de sortir les dades de pobresa a Catalunya per l'enquesta de condicions de vida. Bueno, les de les dones són tres punts. Ara estic dient tres punts i amb això em perdonareu perquè ara no me'n recordo bé. D'acord?
Però la feminització de la pobresa és un tema creixent. I moltíssima gent de països com els nostres, que són suposadament benestants, i sort que estem en un país com el nostre, diuen, bueno, clar, perquè això a nivell mundial ja sabem què passa a l'Índia, ja sabem què passa, no ho sé, a l'Àfrica. No, no, no, aquí també, aquí també.
Per què? Perquè les dones tenen menys oportunitats en el mercat laboral. Perquè a sobre les càrregues domèstiques fan moltes vegades que les dones no puguin acceptar determinades feines o hagin de canviar segons quin tipus de feina. Però és que a sobre, quan estàs en el mercat, tinguis fills o no, que estic farta d'aquesta cantarella que té a veure amb la maternitat, si veuen una dona, igual que si veuen un immigrant, se li paga menys per definició.
I la bretxa salarial, que durant molts anys vam estar demanant que es tingués en compte, ara per sort és estadística oficial. Però molt bé, per sort, però no ha desaparegut. Ni aquí ni a Islàndia, eh? Ni aquí ni a Tumbuktu, però tampoc a Islàndia. És a dir, perquè no toquem quina és l'arrel. I l'arrel és criar-nos en el patriarcat.
Aquí l'escola hauria de fer una feina importantíssima. La família unes quantes ho estan fent, perquè jo ja veig a la meva aula, jo veig a primer, a la universitat, un grup molt més avançat, petit, molt més avançat del que érem nosaltres, i per tant, que ja no han hagut d'aprendre coses que nosaltres vam haver d'aprendre, perquè han estat criats de manera molt més igualitària, i entenen el món des d'aquesta perspectiva, però veig una gran massa encara a l'aula...
no només de gent que encara no ha entès què és el patriarcat, sinó ara una part creixent i que brama molt, és a dir, que es fa notar molt, que es fa sentir molt, que diuen que està passant al contrari. Això és una barbaritat. Només cal mirar les dades. Només cal anar mirant les dades i veure qui té més diners de mitjana, quin tipus de feines, veure tots els indicadors, diríem, socials que vulgueu que tenim a l'abast, que per sort al segle XXI n'hi ha molts.
Parlem ara una miqueta, Cristina, m'agradaria saber la teva opinió. La setmana passada vam viure una setmana molt tràgica en quant a assassinats de dones i assassinats de menors, de fills. Què està passant? Les lleis existents són suficients o falla la implementació? Què està passant aquí?
A veure, tenim de les lleis més avançades, eh? I a Catalunya, a més a més, jo diria que... A veure, no és que mai no es pugui fer una llei millor, eh? Perquè, a més a més, la societat té avanços constantment, encara que siguin petits. El problema és...
És una part de la implementació de les lleis i una altra, sobretot, que no n'hi ha prou amb una llei. Hi ha d'haver-hi moltes altres elements que també s'han de treballar a l'hora que una llei. És a dir, o bé prevéns els feminicidis o malament rai, perquè llavors ja...
Rarament hi ets a temps, malgrat que certes mesures, com la del allunyament o la de les polseres, tenen una certa efectivitat. Però la qüestió està en què s'ha d'erradicar la violència, és a dir, s'ha d'erradicar la patent d'acords que té la violència en la nostra societat.
No els homes que fan violència masclista no són clarament denostats. És a dir, no és que tinguin molt de recursament, però no tenen càstig social. En tenen molt poc, en tot cas. Ho hem vist en casos com, per exemple, el de Rejón, o amb el que va sortir del Julio Iglesias, o amb com tracten, sobretot en els mitjans de comunicació encara ara, les víctimes que s'atreveixen a declarar.
És a dir, és com el cas de l'Epstein. Vosaltres heu vist que això hagi inundat els mitjans de comunicació? No és veritat. No és veritat. No ho és. Per què? Perquè es barreja poder, sempre que es barreja poder, sempre que es barreja capacitat d'extorsió, que és pel que serveixen, i s'utilitza dones, que en aquest cas s'utilitzaven dones i homes, però majoritàriament dones,
És com si, bueno, què vols fer-hi? Ja se sap. Això és una situació que dona certa tranquil·litat, per dir-ho així, i fins ara molta impunitat, a tots els agressors. Va passar amb el cas de l'Albes. Cada vegada que una dona s'atreveix a fer-ho, hi perd la dona. Això és un greu problema. Un greu problema. La violència masclista ha existit sempre. Sempre.
Hi ha sempre aquest dubte o aquest interrogant que es posa en que si ara no és que n'hi hagi més és que ara resulta que el que passa és que es publica i se sap i per tant es diu. Jo penso que hi ha les dues coses. Jo crec que sí que n'hi ha més. Jo crec que està pujant. Perquè des de la lògica que quan una de les parts, i en aquest cas som les dones, les que estem dient prou, l'altra part...
Quan tu et poses en una situació de dir no manes tu, perquè dir prou vol dir no manes tu, jo faig el que vull, jo me'n vaig. Per exemple, les moltes dones és quan decideixen separar-se o marxar, que acaben matant-les. No vol dir que abans no hagin tingut violència, i tant, que l'han viscut. Però s'acaba produint perquè marxen la mort moltes vegades. Això fa que molts més homes hagin d'arribar a l'extrem en una lògica que dins del patriarcat per ells és coherent,
de dir, no pot ser que ella mani més que jo. Perquè, de fet, el patriarcat el que fa és dos sexes, divideix en dos sexes, sexe, gènere, la població, home i dona, i vol dir els homes manen i les dones obeixen. Clar, perquè la violència sexual és un pilar del sistema patriarcal. No molesta la violència, molesta que es denunciï la violència.
Exacte. Que es faci evident, que surti, d'acord? I això està sent molt important, amb això sí que hi ha un canvi en el camp de la violència. Quan jo era petita, no teníem etiqueta, és a dir, persones, tu vius a casa teva, però saps en un poble, saps de la vida dels altres, mínimament, d'acord? Perquè els pobles, les relacions són com més properes, per dir-ho així.
Però jo quan era petita, que ara veig que eren casos de violència, en aquell moment deien, és que té molt mal caràcter, o és que veu. Ara, per sort, és que és molt important el coneixement, eh? Tenim una etiqueta pel que és tot això. O també a la premsa, per exemple, era tractat com un crimen...
D'amor, de passió. És a dir, que el fet que hi hagués un amor sobredimensionat feia que fos menys crim. No, no, no, perdó, això és la sopa dels tontos, no, diríem? Era la manera de justificar l'amor mai estat això, ni ho serà.
Ara, el nostre sistema tota l'estona el que fa és netejar la cara, sabeu-lo de blanquejar, com els diners de la màfia? Doncs és el mateix, és blanquejar les situacions de violència patriarcal i posar-li un altre nom. El tema de l'amor romàntic és un altre, és a dir, què és el que aprenem les dones? I ara no vull parlar de les cançons, que em posen histèrica i ja no dic els vídeos que fan, però...
En el cas de l'amor romàntic, la idea és, la majoria de vegades, moltes vegades, és tu aguanta, encara que sigui una mala peça, perquè pobra no sap estimar i al final t'estimarà. Que nassos, que l'aguanti una altra, m'enteneu? Però això sembla que no i tot això es normalitza, es va normalitzant. Clar, tenir l'etiqueta...
que això és violència, és molt important perquè a sobre aquesta etiqueta va acompanyada de la idea, no tens per què aguantar-ho, pots triar. Pots triar. És igual que digui que t'estima o que t'estima molt. Aquest amor, si a tu no et convé, si a tu et fa desgraciada, no tens per què aguantar-lo. És a dir, totes aquestes qüestions són importantíssimes i amb això sí que es nota que estem al segle XXI.
Ara tinc masses noies joves, i això m'ho deia una iaia amb artorelles de dalt, amb una xerrada que vaig anar a fer, i ja fa ara...
ara no sabré dir quants anys perquè no me'n recordo, ara volia dir abans de la pandèmia però ara no me'n recordo. Doncs aquesta senyora, una senyora de 75 anys, em va dir, mi nieta está aguantando lo que yo lloré lágrimes de sangre para sacarme de encima. Aquesta frase se'm va quedar gravada.
perquè aquesta senyora amb 75 anys i amb prou feina sabia llegir i escriure, se n'adonava que el que a la neta li semblava normal, que en aquest cas em va explicar que era que el nòvio li deia, havia d'ensenyar-li al nòvio què s'havia posat abans de sortir.
I ella va reconèixer el que ella li va passar quan ella, en aquest cas, casada i amb la parella que va tenir. I llavors dius, ostres, alguna cosa estem fent coses bé, però alguna estem fent molt malament perquè una noia jove no entengui que això...
no és amor, que això no és aquest tipus de gelosia, mira si m'estima que no vol, no, que això és control, que això és poder i que això la portarà en una situació en la que difícilment per començar tindrà llibertat per decidir i això és sempre un mal trajecte.
Has parlat de persones que han estat al capdavant de la política, com Arrejón, també del món de la música, com Julio Iglesias, que ara hem sabut quin tipus de persones eren.
Però el cas que també has dit més evident és el del Epstein, que evidencia xarxes de poder i explotació sexual. Què ens diu aquest cas sobre la relació entre patriarcat, poder i impunitat? Per què aquests casos sovint impliquen silencis institucionals? És a dir, per exemple, jo l'altre dia veia que el príncipe Andrés
Va estar detingut unes hores perquè va filtrar uns documents oficials. Però em vaig quedar, quan vaig veure la notícia, dic, home, però si tu hi ha prou evidència que ets un pederasta. Què passa aquí? Passa que tenim un món que diu una cosa i en fa una altra.
Aquesta idea de la doble moral, que ara ja no es fa servir aquest concepte, però s'havia fet servir durant molt de temps, ara s'ha esbarlat completament perquè és veritat que tothom sabia que existia o que es podia conviure amb aquesta idea de la doble moral, que moltes vegades es feia servir per la gent poderosa, per la gent poderosa o...
per la gent poderosa o fins i tot, jo què sé, pel capellà del teu poble. M'entens què vull dir? Aquella gent que tenia un determinat o un cert prestigi i que tu sabies que tenien una altra vida i que et predicaven i et deien una cosa, això va molt amb els polítics, que a sobre et diuen com s'ha de viure i què s'ha de fer i no sé què, no sé quantos, i llavors ells tenen una altra vida.
Però això se sabia, diríem, sempre poquet i en determinats cercles. Què passa? Al segle XXI, amb totes les xarxes i tot, és molt més fàcil que tot s'esverli.
Però fixa't que per això tu m'ho estàs dient, malgrat se sap, no passa res. No passa res perquè és una connivencia de totes les estructures de poder, perquè tots hi són enfangats. Què vol dir que tots hi són enfangats? No vol dir que tots els polítics i polítiques d'aquest món hagin anat a més temps.
Ni que de tots tinguin fotos, ja sigui en el cas d'Epstein o altres festes que es facin a Madrid. Jo què sé. Però la majoria es mouen en aquest entramat de relacions. I les relacions, aquest capital social, el que fa és, saps com un club, saps els clubs d'homes? O les armandats aquestes, és que en català no sé si es diu germandats...
vull dir les de les universitats americanes, que entre ells tots es cobreixen i tots entre ells, com la màfia, m'enteneu? Són estructures mafioses. El que passa és que a la màfia li diem màfia i té una connotació pejorativa, malgrat que també fascina una mica, segons com, però de màfies n'hi ha moltes i molt diferents. És a dir, el més interessant del cas d'Epstein no és Epstein, és qui movia els fils.
Qui movia els fils? I Epstein per qui treballava? És veritat que podia ser marcat lliure i aquí li venien les fotos a qui fos, però segurament tenia darrere gent prou poderosa que li deia aquest m'interessa perquè vull saber si o vull acabar fent no sé què un portaavions, o vull comprar la illa de no sé on, o vull que em deixin posar una empresa no sé a quin lloc. Entesos? I aquí això és sempre el més oscur. El que veiem...
són els peons. Rarament veus el que hi ha darrere. I són estructures de poder que estan connectades. O sigui, hi ha des de l'església a la política, als empresaris, als diaris, és a dir, les grans... M'enteneu? De cada un dels àmbits, els grans hafassos, per dir-ho així, els grans caps de tot això, són els que acaben tenint
certes prevendes gràcies a tot això. És important això i és important també veure des del punt del vista del gènere del que parlem avui que poc importa utilitzar les dones. Que barat que surt. I amb quina tranquil·litat i quina impunitat es fa. Dones i nens i nenes. Dones i nens i nenes. És a dir, hauríem d'estar posant el focus sobre quin tipus de masculinitat perversa
es treballa, es té i es conviu i no es posa en el focus de mirant a la nostra societat. Sobre això hauríem d'estar parlant, perquè és molt greu, molt greu. Els casos de pederàstia n'estan sortint, no en surten tots els que hi hauria d'haver.
Aquí hi ha nens i nenes, aquí hi ha criatures dels dos sexes. És a dir, és aprofitar-se de tot allò que no és... O sigui, els mascles aprofitar-se de tot el que hi ha al món. Utilitzar també les altres persones, igual que utilitzen, doncs, béns o... o jo què sé, o el territori o qualsevol altra circumstància. Dir això...
fa que exploti el cap de molta gent. Parlar amb aquests termes, molta gent es posa nerviosa i dius, a veure, dedica-li una neurona,
Dedica-li només una neurona. Una altra cosa és que després em digui ja m'està bé, però no em neguis que això està passant, perquè és tan evident. Tenim tantes evidències d'això que jo moltes vegades és el que em pregunto. Però no ho entens o realment no t'interessa entendre-ho? Home, sempre ja no m'interessa entendre-ho, perquè si no, no pot ser que hi hagi tan poca gent que li dediqui un esforç a pensar una mica. És que també no ens convé pensar. Mira, fixa't. Nosaltres...
Tenim moltes pors, i és normal, nosaltres tenim por perquè ens podem morir, diríem, de supervivència. Però també tenim molta por socialment que el món que tenim, que ens envolta, caigui. Això es veu molt en els casos de violència a dins de les llars. És a dir, nenes que han estat violades per, i això no és una excepció, a casa seva, per algun membre de la família.
Podem fer dues coses. Quan aquestes criatures expliquen que ho han explicat i el seu mateix entorn, de vegades els seus pares mateixos, o tota la família, ho han negat, pots dir quina mala gent, d'acord?
Però hi ha una altra cosa a explicar, jo crec, més important que aquesta, perquè no és una qüestió de ser bo o dolent, és de quanta por tens o de quant t'agafes, i no els estic justificant ni de bon tros, a que no s'esfondri el món que t'has muntat.
aquesta normalitat de la que acostumem a parlar, saps? I aquesta façana que tenim cap a l'exterior, que tot va bé, que som femlissos, i honrada, tens dies de tot, i tens moments de tot, i a més a més, bueno, hi ha circumstàncies que són difícils, però el nostre món, igual que fent el de l'amor romàntic, també fa aquesta idea de la família feliç i perfecta.
D'acord? Alhora, hem de pensar que moltes vegades t'hi va el sosteniment.
I això també és important, eh? És a dir, hi ha moltes vegades que hi ha moltíssima gent que si saben que si això cau no tindran per menjar, diríem. No tindran com sostenir-se. I aquí no podem jutjar mai, eh? No podem jutjar, perquè això ha passat amb moltes dones que han aguantat violència masclista durant temps i és molt fàcil des de fora dir, bueno, clar, mira, doncs perquè volia, perquè no marxava, doncs perquè no marxar volia dir anar a viure sota un pont.
on hagués també estat exposada a violència masclista, que això tampoc ho volem dir ni ho volem fer veure, i moltes vegades moltes dones ho han fet perquè les seves criatures tinguessin un sostre en el que està. Hi ha moltes, que ara és el que ha passat aquesta darrera setmana i el que ens està passant últimament, que a sobre ni això serveix per protegir les seves criatures, perquè aquests agressors, perquè aquests assassins masclistes acaben matant-les amb elles i les seves criatures també, malgrat ser fills seus.
Imagineu què diu això, imagineu què diu això de la persona que ho està fent. Jo encara recordo molt quan es deia i s'ha suïcidat, que era com si fes pena perquè s'hagués suïcidat.
Suïcida't primer i deixa els altres viure, si no l'únic que m'estàs dient és que no val la pena que visquis. No estàs preparat per conviure. No estàs preparat per conviure si t'has d'endur per endavant. No només la teva parella, sinó que a més a més dues, una o una criatura que és fill o filla teva. Què diu això de tu?
Ho dic en termes del nostre món, que dona tanta importància a la maternitat i paternitat, sí o no? A la idea de la continuïtat d'allò que sóc, la sang. I en canvi, en aquests casos...
és com dilueix, es dilueix, es dilueix, perquè en el fons tenim aquesta ombra perversa de pensar que aquest home l'han portat fins a l'extrem, que ja no podia més i que no ha trobat sortida. Carai, quan no troba sortida, se'n va un i prou, no se'n porta ningú per davant. Això ens parla d'un altre tipus de circumstàncies, ens parla d'una altra situació que no volem enfrontar.
perquè aquesta és estructural. I és la que neguen aquests nous polítics i polítiques, que també hi ha dones, que estan dient que la violència de gènere, la ideologia de gènere, és un invent.
Mira, clar, també hi ha gent que diu, no ho sé, qualsevol barbaritat que aquesta taula, que ara estem en una taula i els tres, en principi, estem veient tres taules en aquest cas, poden dir que no existeix. Això passa, ha passat sempre. I neguen evidències que no haurien de poder negar. El que passa és que aquí no només hi ha una via política, sinó que també hi ha la possibilitat de molts homes de seguir, de no haver d'enfrontar
realment quin és el seu paper al món i el que toca fer. És a dir, des de la meva perspectiva, aquests partits van molt bé a tots els homes en general, perquè ells ja poden anar dient no, no, jo estic per la igualtat i mentrestant aquests van fent la seva feina perquè res canviïn, que el que volen és que res canviïn, és a dir, és aquella idea de la dona lligada a la pota de la taula a dins de casa i sense telèfon a la mà.
Cristina, hem d'anar acabant. Perquè voleu, eh? Perquè voleu! Però tenim un temps. Jo no tinc presa. Hi ha moltes preguntes que ens agradaria fer-te, però per acabar, ens trobem davant d'un moment històric.
on drets adquirits pel moviment feminista es troben amenaçats pel discurs i l'ascens de l'ultradreta. Una ultradreta que normalitza la violència política, que promou una retòrica agressiva i una pràctica de govern,
que deslegitima les normes democràtiques. El cas possiblement més rellevant seria el de Donald Trump com a president dels Estats Units, de la primera potència mundial, que governa des de la prepotència i des de l'autoritarisme, des del jo soc el rei i faig el que em vengana.
Què fem davant d'això, no? Què fem davant d'això? Mira, el que et contestaré no t'agradarà gens. No li agrada a ningú quan ho dic, però és que he estat molts anys pensant això. Perquè és un tema que ara ha esclatat, però ja ve de lluny. És a dir, com és que no aconseguim, amb tanta gent lluitant des de l'esquerra, per dir-ho així, per fer canvis, en què la democràcia sigui real, en què no hi hagi discriminacions, en què no hi hagi desigualtats...
I el problema està en que l'esquerra no està a l'alçada. Si tu, posant-te l'etiqueta d'esquerra, fas coses de dretes, l'únic que fas és alimentar la idea que el que s'ha de fer és això i l'altre encara ho fa millor perquè a sobre ho diu i ho diu amb la boca plena.
Llavors, és tan trist haver de dir això, és que se'm posa la pell de gallina cada vegada que ho dic, però és que fa molts anys que em dedico a la desigualtat. I li he donat tantes voltes. És a dir, cada vegada, que sobretot en democràcia, ja no parlo d'Estats Units, que és una cosa com a banda, com a banda, com a banda, però que ara és molt significativa, perquè és que aquest home ho ha posat tot sobre la taula sense cap problema, parlo del Trump. Però nosaltres aquí, cada vegada, en democràcia, que un partit
Agafa la bandera de l'esquerra i l'únic que fa és fer de dretes. Perdem, no sé, perdem no sé quants anys de lluita. Anem enrere cada vegada. Cada vegada que una persona d'esquerres es demostra que viola o que utilitza les dones d'aquesta manera, és igual que els després portin al partit, parlin en femení. Si igualment
I a més que el partit ho tapi, per Déu, senyor, perquè pot passar, pot passar a qualsevol lloc, escolta, cada persona, ningú, cadascú és responsable del que fa, però que després les estructures de partit ho tapin, tot això, l'únic que fa és engreixar i donar vot són a la dreta.
i a la dreta més extrema. Però no només cal que sigui amb això, també en aspectes econòmics, amb el tipus, o fent la genuflexió davant la família real. Escolteu-me, com es pot viure en una democràcia i dir que som democràtics i hi ha una gent que ho té blindat tot, fins i tot si fa un crim?
Ja no parlo dels diners i el que això suposa. No hi ha bons i mals reis, hi ha reis. I són incompatibles amb un partit d'esquerra i se genolla endavant d'ells. És impossible que la societat llavors entengui de debò que totes les persones som iguals. Si estàs mostrant a cada foto, a cada vegada, que estàs dient que hi ha algú que està per sobre, en aquest cas per una qüestió de sang.
Imagina't l'animalada al segle XXI, que sabem què corre per les venes i de quin color és la sang. És a dir, són coses tan grosses i tan senzilles d'entendre que no ens hi posem una mica a pensar, per això dic una neurona, si us plau, només una i pensar un moment.
I penseu un moment, canviarien moltes coses i hem de començar per canviar cadascú, amb el que accepta i no accepta. Evidentment, les polítiques hem de lluitar per polítiques diferents, hem de polítiques públiques, vull dir, diferents, per qüestions, però comença per no seure al sofà tu mentre la teva dona és la que es posa a fer el dinar i a fregar els plats o la que es lleva més d'hora per anar a buscar les criatures i mentre tu vas al gimnàs i després a sobre encara li diràs i per què no vas al gimnàs? I l'altre amb la llengua fora.
És que és molt salvatge. Cristina, ens podem anar amb un... Amb alegria, marxem amb alegria. Amb un discurs, no, amb un missatge una miqueta optimista. Sí, sí, perquè jo ho sé, quan jo m'hi poso, com que m'enfado amb tot això, jo entenc que pinta molt negre, però és que ho hem de saber. Un dia això, una noia em va preguntar, una noia em va dir...
Però escolta, per què ens està passant això, amb el tema del futbol, per exemple, i amb el que s'ha avançat? Perquè ens hem equivocat en una cosa. Nosaltres el que vam dir és, a nens i nenes, qui va voler, sou iguals, només faltaria, pots fer el que vulguis. No, has d'explicar també com és el món, perquè si no es donen contra la paret i no saben què passa, perquè tu els hi has estat dient, amb la millor de les intencions, perquè realment...
Nosaltres tenim dret a ser tractats iguals, però no passa en el nostre món. Hem d'explicar la segona part, si no, no s'entén. Acompanyat d'això, si tu canvies, si tu no acceptes determinades coses, el món canvia, eh? I les teves relacions canvien. I també canviarà com s'estructura aquest món. Ho fem amb altres qüestions, ho estem fent amb altres qüestions, ho hem de fer amb la del gènere. I això comença molt per les noies joves que accepten de parella i que no accepten.
I com construïm les noves famílies? Això és importantíssim. I de banda, l'escola s'ha de posar les piles. I ja a mi em sap molt greu dir això perquè l'escola està molt tensionada, perquè hi ha un problema de recursos, perquè les aules són molt difícils, però és l'única eina que té l'Estat per la que passa...
Tota la població. Per tant, l'aprenentatge que aquí s'hi fa és clau per tenir un tipus de ciutadans o un altre tipus de ciutadanes. Quan tu em deies el de les lleis, què passa? Jo t'hauria de dir com són els jutges i jutgesses, però no només aquests, els fiscals i els procuradors i els advocats i advocades, però també els que estan fent intel·ligència artificial, que tots van de neutres.
I són masclistes, però com un campanar de grossos. I no ho saben. Si això ho haguessin après de petits, tindríem jutges i jutgesses que realment podrien ser neutres, que no estarien tornant a reproduir el masclisme. I el mateix amb l'intel·ligència artificial, que el que ens ve a sobre és massa, perquè a sobre aquests són tècnics, consideren que fan qüestions tècniques, pura i exclusivament. I jo em poso les mans al cap.
les mans al cap de com s'esbiaixen les fórmules. A més, ja hi ha els algoritmes, ja hi ha mostres d'això. La d'Amazon, la més escandalosa.
Però la nota positiva. No estem. La meva iaia, si aixequés el cap ara, estaria contentíssima. Ella m'ho deia a mi. Quan jo vaig començar amb tots aquests temes, deia si tu ho sabessis, si tu ho sabessis com era quan jo era jove i el que ella va passar, etcètera, etcètera. Una persona que havia viscut la guerra, a més a més. Però clar que hem avançat, clar que hem avançat. I tot el que fem...
És molt important, per petit que sigui, feu-m'ho cada dia, cadascú de nosaltres, homes i dones. Jo veig nois joves que són igualitaris, i em veig, i em dona una alegria grossíssima. Jo tinc a casa un i en té 65, o sigui, no és cert que no n'hi hagi, els hem de posar en valor. I a més a més, això, tenir clar, que això és una revolució imparable. És a dir, hi ha un abans i un després del Mitú, també. És a dir, cada pas que es fa és molt important.
I hem d'estar contentes, hem d'estar contentes de tot el que hem aconseguit i, sobretot, crear més aliats. Necessitem homes que estiguin al nostre costat, al nostre costat, no val dir a davant, al nostre costat, com a feministes. Jo vull veure homes que es posin l'etiqueta de feministes ja d'una punyetera vegada. I això ja ho tenim a tocar, això ho tenim a tocar.
Doncs gràcies, Cristina. Un plaer haver conversat amb tu. Recordem que el proper 6 de març tindrà lloc la xerrada col·loqui amb la Cristina dins el programa d'activitats del 8M organitzat per l'Ajuntament. Una bona oportunitat per continuar aquesta conversa de manera col·lectiva i presencial.
Ha estat un plaer que m'escoltéssiu i les preguntes que m'has fet i tot, però és que m'encanta parlar d'això. Es nota, es nota. Per tant, no penseu que és negatiu, és positiu perquè estem aquí parlant-ne i perquè tu has cregut que era important que en parléssim, entesos? Llavors, només per això ja val la pena. Molt bé, gràcies. Gràcies.
Fins demà!
Bona nit
Tú no me vas a silenciar Tú no me vas a callar No se misa ni obediente Mujer fuerte, insurgente Independiente y valiente Romper la cadena de lo indiferente No pasiva ni oprimida Mujer linda que las vida Emancipada en autonomía Antipatriaca y alegría
Yo puedo ser protagonista de nuestra historia y la que agita a la gente, la comunidad, la que despierta a la vecindad, la que organiza la economía de su casa, de su familia. La querida se pone de pie y a romper las cadenas de la piel.
Tú no me vas a humillar, tú no me vas a gritar, tú no me vas a someter, tú no me vas a golpear, tú no me vas a denigrar, tú no me vas a obligar, tú no me vas a silenciar, tú no me vas a callar. No sumisa ni obediente, mujer fuerte, insolviente, independiente y valiente, romper la cadena de lo indiferente, no pasiva ni oprimida, mujer linda, quieras vida, emancipada en la autonomía antipatera.
Ets dels que escolta tot tipus de música? Explora tota una gama de gèneres estereogràfics. Un podcast monogràfic en el que cada programa és un estil musical. Presentat per l'Albert Manils i el José Mena. El segon dilluns de cada mes a les 19 hores. A Ràdio Montmeló.
Hola, saps una cosa? Si creus que més i dones hem de cobrar el mateix. Si fas teves les tasques de casa. Si aquí veus bellesa. Una família. Aquí una dona valenta. I aquí també. Sí, ets feminista. Perquè no importa qui o com siguis. Si ets conscient que no tothom té les mateixes oportunitats, però crides perquè tothom pugui arribar a tenir-les, feminista. Explota, explota!
Si per aquí no passes. Si culpes l'agressor i no la víctima. Molt feminista. Si penses que ella pot ser enginyer o bombera. O que els productes menstruals haurien de ser gratuïts. O per decidir si vols ser mare o com ho has de ser. Feminista al quadrat. Si t'agrada ballar per tu.
Cuidar-te per tu. Vestir-te i maquillar-te per tu sense que importi qui o com et mira. Sí, sí, sí, sí. Ets feminista. I si no sabies, no passa res. Perquè en els feminismes tot és començar. Vuit tema. Dia internacional de les dones. Generalitat de Catalunya. Sempre endavant.
Molt bon dia a tothom. Tornem amb l'espai Salut i Muntanya i això vol dir que tornem a tenir aquí a l'estudi una vegada més l'Enric Llébana, que serà el nostre senderista i el nostre guia. Bon dia. Bon dia, Pablo, bon dia. Com estem? Com anem amb aquest hivern?
Bé, bé, Déu-n'hi-do, aquest event la neu s'està respectant moltíssim, el Pirineu està fantàstic, el Pre-Pirineu està fantàstic, el Pirineu Oriental està fantàstic, i tant els exhiadors com la gent que van a fer travesses amb raquetes i amb esquí de muntanya, doncs, estem gaudint moltíssim. Doncs d'això parlarem avui, precisament, perquè tal com ja havíem parlat en capítols anteriors,
aprofitant que és hivern i aprofitant que tenim el temps com el tenim i el Pirineu com està farem una sortida amb raquetes per la gent que...
Així que no hagi fet mai una sortida amb raquetes, explica'ns una mica breument què són les raquetes de neu i com s'envolupa una travessa d'aquest tipus. És com tots els esports. Hi ha un inici de l'activitat i tu aquesta activitat la pots anar pujant esglaons, esglaons, esglaons. Aquesta que farem avui de les raquetes sobre el collet de Catgerí
No deixa de ser... Tothom la pot arribar a fer. No cal que tinguis un expert a la neu, ni que siguis un expert esquiador, ni que siguis tan segurament un expert a la muntanya, ni conèixer tampoc el lloc on vas. Són unes raquetes, són unes peces de plàstic que s'enganxen a les teves botes, que tenen un sistema que... Pivota. Sí, unes botes o... Un sistema que pivota sobre la... Com els esquís, per dir-ho, els esquís de fons.
Si vas pla, la pivotació està tancada, i si vas amb una pujada, la pivotació puja una miqueta. És perquè te facilita una mica el desnivel que pots arribar a tindre. Però aquestes raquetes que fem nosaltres, o jo les que faig últimament, són raquetes de passar-ho bé un dia de neu al matí. No cal ser un gran expert.
Sempre és millor conèixer una mica l'entorn, perquè, per exemple, si puges al Pirineu, que sàpigues si farà bon temps, si hi ha l'estat de la neu, si les carretes estan obertes, si tu en el cotxe portes cadena, perquè no se sap mai quan estàs en el Pirineu què pot passar.
jo sé que tens que tenir una mica de cura a l'hora d'organitzar l'excursió mira on vaig avui en dia és molt fàcil a través dels GPS se sap una mica el dia que farà la previsió
Jo ara podria dir-te que en la zona aquesta de Rassos de Paguera, aquesta darrera del Cadí Monxeró, fa 10 dies que va ser l'última nevada i ara mateix en l'actualitat hi ha un cruixut de neu entre 60 i 140 centímetres de neu. Tota aquesta informació que t'acabo de dir, si no fos per internet, doncs hauries d'anar a buscar-te-la a la Federació de Muntanya...
Jo crec que abans era molt més complicat, no? O trucar a gent que coneixes, o trucar, si és que hi havia línia, al refugi. Clar, no només pots saber com està l'estat del lloc on vas, sinó també, fins i tot, una mica de la previsió, també. Això és bàsic. A més, aquests dies s'està parlant últimament, inclús ha estrenat una pel·lícula que tracta del torn que va haver-hi l'any 2000, en què van morir 9 excursionistes...
I es van salvar dos. I ahí te demostra que la muntanya no és una tonteria. Bueno, és imprevisible. És imprevisible. Pot canviar en qüestió de mitja hora. Absolutament. D'un estat a un altre. On es va desenvolupar tota aquesta moguda del Valendrau, que li coneixen com a la zona del Valendrau, perquè us feixeu una idea, doncs, on va haver-hi el torn més important...
Jo et diria que a menys d'un quilòmetre hi ha una pista forestal que arriba a Ribes de Freser. Però és imprevisible. La muntanya és imprevisible.
Bé, anem a parlar una mica de la ruta que tenim avui, que és una ruta, en realitat, de 5 quilòmetres i mig. És una ruta per la zona, diguéssim, entre Saldes i Berga? Bé, no, seria a partir de Berga. Cap amunt? De fet, sí. Però més amunt de la zona on anem...
uns rassos de baguera, no? Sí, si agafes un pla d'oncenital, a la dreta veuries saldes, a l'esquerra veuries el port del Comte, davant teu estaria la serra Catgerà, sí, és una mica això, però realment aquesta s'ha a sobre de Berga. És una mica més amunt de quan veiem les notícies al temps de TV3, que surt la imatge del Santore de Caralp, doncs és allà, però és una mica més amunt. Just és aquella zona, no?
Doncs vinga, comencem la ruta i ens expliques una mica... Sí, abans de res, que se m'ha quedat en el tinteo el tema de les raquetes. Les raquetes es poden jugar, no tens per què comprar-les. Les pots jugar aquí dalt, per exemple, en Rassos de Paguera, en el xaler-refugi de Rassos de Paguera, jugant...
Joguen raquetes, pot ser que sigui tancat aquell dia, o quan tu puges, bueno, doncs te'n vas al decatlón, o te busques botigues aquí arreu del Vallès, que segur que tenen raquetes. Jo, de fet, la setmana que ve me'n vaig a fer raquetes, i hi ha una persona que no té raquetes seva i les ha jugada, i és d'aquí de Granollers, vull que per tant...
I les raquetes poden ser ofertes que a vegades hi ha en el Decathlon o en l'Amazon o en botigues que siguin d'esports, jo que sé, de 60 o 65 euros fins a 250 i 300 euros. Això és com els esquís. Però per començar i per saber si t'agrada o no...
La llogues. La llogues i és la millor opció. Sí, sí, la llogues per un dia i ja està, que igual són 8 o 9 euros, no són unes raquetes de professional, però lo suficient perquè no tens la sensació de caminar i de dir, uita tu, això m'agrada o uita tu, això no m'agrada, no?
i no s'ha de tenir una tècnica desenvolupada és caminar hi ha gent és poca la gent que ho fa jo l'he vist a poca gent que caminen amb la raqueta sense bastons bé, aquí cadascú sabrà el que fa jo sempre vaig amb bastons
els mateixos bastons que fas servir quan vas a fer trequi o inclús si vas a esquiar el bastó abans té una roseta que quan tu la claves a la neu evita que s'enfonsi i això d'alguna forma t'ajuda però hi ha gent que va sense bastons també depèn del lloc on vas a fer les raquetes si vas aquí a aquesta excursió que farem
Home, jo aconsello d'anar amb bastons perquè, bueno, hi ha alguna pujadeta. De fet, si no recordo mal, hi ha un desnivell de més de 268 metres d'alçada, no? Home, sempre t'ajuda. I més si no saps. Perquè, bueno...
No és el mateix anar per una pista... Les estacions d'esquí nòrdic solen tindre camins marcats per fer esquí nòrdic i camins marcats per anar a fer raquetes. Clar, aquí potser si vas sense bastó potser no passa res, però si ja vas tu pel teu rotllo, te vas a una muntanya que puja, baixa, baixa i puja, sempre t'ajuda més. Però la tècnica és caminar, caminar i caminar. No hi ha res. Home...
T'escaro una mica amb les cames obertes perquè les raquetes sobresulten 3 o 4 dies de cada costat del peu. Però això és res, te les poses i ja veus que... Que si vas amb les cames més ajuntades no podràs. És instintiu. És instintiu.
Molt bé, ja tenim les raquetes, els bastons posats i comencem la ruta d'avui. A veure per on ens porta l'Enric. Aquesta ruta està aproximadament a 122 quilòmetres d'aquí de Montmeló. Jo normalment quan anem cap aquí triguem una hora i 40 minuts en arribar-hi. És la carretera de Montmeló a Vic i quan arribes a Vic hi ha una cruïlla que continua a parar per a Verga.
Tot això és per estalviar-te el peatge a l'autopista de Manresa, que és una autopista que és caríssima i, total, tampoc t'estalvies tant. Per mi, la millor hora per arribar-hi a rasos de paguera, si és un dia de cada dia, no importa l'hora, però si és un dia de festa o un cap de setmana, que hi ha neu, doncs, òbviament, la gent puja a les mainades i puja amb tot cap allà dalt, no? Per mi, la millor hora per arribar-hi és a les 9 del matí.
A les 9 del matí arribes, prèviament te quedes una miqueta abans a Berga per esmorzar, o no, o te portes al bocat i esmorzades a dalt...
I ja està, i aquesta ruta en tres hores les tens feta, anant a poc a poc, mirant, gaudint, fent fotos... Mirant el paisatge... Ja està. A la una arribes al cotxe i aquí ja tens que decidir si t'has portat picnic, si vas a un restaurant, o el que sigui, és una hora prudent, perquè si te quedes a un restaurant que puguis arribar, doncs això, com abans de les dues de la tarda, no?
I pel camí trobarem així alguna cosa o tot és muntanya... No, Rassos de Pequera és una antiga...
Ah, bé, que és important també. A la sortida de Berga i a camí del Santoria de Caral, hi ha una alt cruïlla que ens arriba cap a Rasos de Peguera. La carretera de Rasos de Peguera s'acaba en Rasos de Peguera, vull dir, no puja més enllà. Arriba a Rasos de Peguera i perquè puguin aparcar els cotxes sense molestar ningú, la carretera, hi ha un moment que és de sentit únic, fa tota una volta, que arriba fins al que coneixem com el pàrquing de Rasos de Peguera,
I torna a baixar. Abans d'arribar-hi hi ha plafons indicadors si està obert o no està obert a la carretera. I fins i tot si estigués tancada, ja no solament diríeu que està tanca, sinó que hi hauria una barrera perquè no ho passés, no?
Això no vol dir res, això vol dir que, sisplau, si teniu que pujar aquí, que el cotxe tingui cadenes i mirar el que és, no?, i anar amb molta prudència. De vegades no fa pas gaire que si descanava tant ha hagut problemes de gent que ha pogut pujar perquè puja sense cadenes, el cotxe se'ls ha creuat una mica i han col·lapsat la carretera, no?, a part del perill que significa això, no?, però que no hi ha cap problema, vull dir,
que si tenim arrasos de paguera, que és la d'avui, però hi ha tantes i tantes estacions d'esquí nord que no hi ha problema. Però no entenem llavors quan comencem la ruta aquí, la iniciem, i justament arrasos, no? Sí, sí, sí, a dalt de tot hi ha una... Ja es veu, vas a la carretera i es veu l'antiga estació d'esquí, que és un bar-restaurant que hi ha, que de vegades està obert, de vegades no, això també és qüestió d'entrar-hi a la web i comprovar-lo,
I allà més o menys són aparcats els cotxes, i a partir d'aquí, si no hi ha pàrquing, els cotxes van aparcar a la dreta, perquè no està marcat en la carretera. Com és de sentit únic, hi ha dels dos carrils, el carrer de la dreta, sempre és aparcat i ja no està marcat.
Bé, nosaltres sortim d'aquí i el que fem és que quan arribem a Berga, normalment esmorzem a Berga. Ens hi posem per dins de Berga i ja coneixem allà una cafeteria i allà esmorzem. En aquesta cafeteria inclús, que ara no recordo el nom, inclús els dius que portem al Bocata però que la consumació la farem aquí i tant. I com és molt aviat al matí, dius que no hi ha cap problema, entreu i...
Són les coses de... Sí, sí, a la muntanya... A la muntanya se sap que... Sempre hi ha aquestes coses. Sí, sí, molt bé. Sí, sí. Aunque después a l'hora de dinar, normalment baixem des de Raspes de Peguera a Cal Rosal, al restaurant que hi ha sol i cel, no sé, hi ha 35 o 40 minuts, truquem fent la reserva i dinem. Es dinà molt bé, un menú diari...
És una ruta també gastronòmica, no s'ha de tenir en compte la part gastronòmica de la sortida. Això sempre. No, però en aquest cas, si fas una ruta aquí pels voltants, la qüestió gastronòmica és un altre concepte. Però allà, a muntanya, val la pena...
Sí, perquè ja te surts... Aprofitar, ja que estàs allà, pots anar a algun restaurant de muntanya... Sí, home, si vas al cap de setmana, el menú sempre serà més car que si vas entre setmana. I hi haurà més llet, això... I, bueno, però... Sempre als pixapins pugem més cap a... Clar, però és que és normal, és que és normal. Clar, allà quan fas la ruta aquesta, aquests 5 quilòmetres, que és ruta circular...
Podries explicar una mica quins són les muntanyes o què veus? Perquè, clar, vas caminant per bosc, suposo, persona de bosc. Però, clar, al voltant tens tota una sèrie de panorama de muntanyes que, més o menys, perquè ubiquis a la gent, si veus més una muntanya o una altra...
Sí, les vistes realment són espectaculars, sobretot si el dia és de sol i hi ha molta nitidesa i no fa vent.
també pot donar-se el cas que arribes allà i tens una possibilitat de 250 o 300 metres davant teu, però no pots veure les muntanyes. Però bueno, mentre puguis veure el teu entorn... Imaginem que ha fet vent i que està tot molt... I que ha netejat, no? I que ha netejat, que és el que pots veure. Comences a caminar i al cap d'aproximadament un quart d'hora, 20 minuts, ja se't comença a obrir una mica la vista...
I el primer que tenim davant nostre és la serra d'Enxija, la part sud de la serra d'Enxija, que la veurem nevada una mica més endavant, o sigui, la serra que hi ha just a continuació és el Cadí Moixaró.
Venim aquí cap a l'esquerra, veurem tota la Serra del Ver, que així jo ja pertanyaria al Solsonés, i veiem totes les pistes d'esquí de l'estació d'esquí del Port del Comte, que està allà. I es veuen les pistes d'esquí, les pistes que se delimiten. Això seria com la més important que veus davant teu. Si te giressis cap al sud, o sigui, cap a la direcció que tu portes, podries veure tota la silueta de Montserrat.
Això seria com les coses més importants. Realment és espectacular. La vista és enorme, però bueno, si te diria que arribes, quasi que arribes a la zona del Pallar Subirà. Déu-n'hi-do. Sin embargo, el Pedrafort, que és el que tens allà al costat, no es veu perquè els pollegos estan tapats per la serra d'Enxija, que tens just davant, no?
Doncs mira, jo pensava que sí, que el Pedra Forca seria gairebé, no et dic el primer, però gairebé mirant una mica cap a l'oest, és el primer que volies. No, no, ja el té davant, eh? Ja, ja. Però està la serrada així que tapa, en aquell visual tapa...
Tapa la vista, però les vistes són boniques. És encissador, vas per un bosc. Els sabets són abets blaus, carregats de neu. Estàs trepitjant neu d'un metre i mig o dos metres de neu. És molt bonic. T'has de fins i tot orientar. Jo, per exemple, si algú va a fer aquesta ruta, te baixes el track que trobareu en la web de Ràdio Montmeló,
I aleshores ha de seguir-lo a través de la... Per què? Perquè o està molt fraçat al camí i va seguint les rastres o si no tens que... Perquè si no està sedit a un bosc.
I si no te'l coneixes, potser camines més del que deuries de caminar o trigues més temps del que deuries de trigar per fer aquesta ruta. Jo aconsello sempre baixar-se aquesta ruta i en el teu mòbil, a través de 8 quilos o d'un GPS que tingueu, fer la ruta. I és gaudir, gaudir del dia, gaudir de les vistes, de trepitjar la neu, de fer fotos. És molt bonic, eh? És molt bonic.
Molt bé, doncs no sé si ens has de dir algun detall més de la ruta, d'algun lloc així concret, hem parlat de la part gastronòmica, de la part territorial de per allà, no sé si tens algun detall més. No, simplement que això comença, el pàrquing estaria a 1.893 metres d'altura,
i que arribarem fins a 2.080 metres d'altura, que són aquests 268 metres de desnivell. La ruta seria, comences en el pàrquing de Rassos de Paguera i vas pujant-pujant fins al collet de Catllarí,
que són 1.893 metres d'altura, des d'aquí te'n vas a rasos de dalt, que són 2.080, si no recordo mal, hi ha una fita amb una senyera, i després ja comences a baixar fins a les collades, que li coneixen, que són 1.972 metres d'altura, i des d'aquí ja baixes directament a l'aparcament on estàs amb rasos de paquera.
Només un detall totalment ignorant del tema de raquetes, que no l'he fet mai. La baixada, diguéssim, amb les raquetes és també caminar. No pots aprofitar, diguéssim, que és baixada i neu, com faries amb els esquís de fons, diguéssim, per descansar. Això no és possible. Amb raquetes és caminar. Sí, bé, les raquetes, a la part del darrere, com tu has dit abans, hi havia un sistema que pivota, no?
Quan tu comences a caminar aquest sistema està alliberat. Per tant, quan tu camines el peu s'aixeca però la raqueta no, la raqueta està a terra. I aquesta posició és la que t'ajuda a avançar. Si el desnivell, si el camí comença a tirar un desnivell...
important, no sé, doncs diu un 4 o un 5%, que bueno, ja està bé. Aleshores, el que tens que fer és fixar aquesta pivotació, la fixes. Hi ha una cosa darrere que la fixes. I ja el teu peu, si l'aixeques, aixeques també la raqueta. Què fa això? No, perdona, això és per baixar. I quan puges, quan puges... La alliberes...
no alliberes. Aquesta pivotació té un sistema que tu el puges i el peu teu s'hi queda nivellat en el que seria la... està alliberat també, però s'hi queda nivellat. Què vol dir això? Que tu vas pujant i la raqueta està tocant constantment la neu, però el teu peu va basculant. Però bascula al mateix nivell de la pendent. Clar, te facilita moltíssim la pujada. Quan arribes a la... ja tens que començar a baixar, és quan bloqueges aquest dispositiu
i si tu aixeques el peu, doncs aixeca-te la raqueta. També s'aixeca la raqueta. És una tècnica, a més, quan vas a jugar a les raquetes, t'hi diuen, escolta, quan pugis, fas això, quan baixis, fas això, i hasta luego luques. És que és fàcil, de veritat. No és...
Molt bé, doncs no sé, ens quedem amb aquest recorregut que hem vist i que ens ha fet veure aquí l'amic Enric i res, qui tingui la sort de gaudir d'aquest paisatge i de fer aquest recorregut, bé sigui en raquetes o com sigui, doncs ja ens explicarà com ha anat. D'acord? Comencem d'aquí a un mes ja amb
amb rutes de nou de senderisme i de BTT. Molt bé. Moltes gràcies, Enric. Gràcies a tu, Pablo.
Fins demà!
Ai, quines ganes de fer vida normal. Amb una mica menys d'estrès i una mica més de diners. Si cobrés com en Joan, que al final fem la mateixa feina. Bé, quines ganes de fer vida normal, però justa.
I sense discriminacions. Una vida normal, justa i igualitària. I no tenir por. Doncs això, una vida normal, justa i igualitària i sense violències. Un moment, he dit que volia tornar a la normalitat. El que realment vull és una normalitat feminista. I la vull ara.
Allò que trobem normal ha de ser molt millor. Avancem cap a una normalitat feminista. Fem-ho bé. Fem-ho tot. Fem-ho possible. Generalitat de Catalunya.
I ja arribem al final del programa d'avui, però abans d'acabar recordem la programació que podreu trobar a la ràdio durant el que queda setmana i durant la setmana que ve. Dimecres 11 a les 20 hores, l'Emiliam García es passa per la ràdio per fer-nos meditar, relaxar-nos i connectar amb nosaltres mateixos. A Medita i Connecta.
Divendres 13 podeu sentir una nova edició del Montmeló Sona, que per cert, just d'estat d'aniversari. Vols participar al sorteig del Montmeló Sona? Busca la publicació d'aniversari al nostre Instagram, arroba Radio Montmeló. Llegeix les bases del concurs, participa i guanya dues entrades per anar a veure el McLari a la Polivalent. No t'ho perdis!
Dissabte, 14 a les 17 hores, la Núria Vendrell i el Daniel Boyle presenten un nou episodi del llibre Addictes, on repassen l'actualitat literària del nostre voltant i entrevisten a personalitats destacades dins del món literari. En aquesta ocasió els acompanya la correctora Gemma Romeu. Finalment, diumenge 15 de març a les 15 hores, la Bego, l'Anna i la Fina a la Biblioteca Municipal La Grua ens porten les novetats que han arribat a la Biblioteca a un nou podcast de 15 som 15.
I amb tot això marxem, però com ja és costum, us volem recordar que podeu contactar directament amb l'emissora si teniu qualsevol idea, suggeriment o opinió, mitjançant el nostre correu radiomó arroba momolo.cat o a través del telèfon i whatsapp 637 150 702.
Molt bon cap de setmana a tothom i seguim visibilitzant i coneixent dones importants de la història. Per més informació de l'actualitat del nostre poble, recordeu que nosaltres seguirem aquí la setmana vinent perquè Montmeló tornarà a sonar divendres 13 de març de 2026 a les 12 del migdia.
La nit és nostra.
ens guiarà la reina de les falpentes, no tindrem por valentes, seguirem les places que han deixat aquelles que calentes, han trencat el tabú de la sang, decidim que contentes, brindaran per l'orgull a gritar. I ahir, ahir vam sortir al carrer, i avui, avui ho farem també. I demà,
I demà tot això.
La nit és nostra. La nit és nostra. La nit és nostra. La nit és nostra. Ni cap guerra que ens va a dir, ni poc que ens oprimeix. Són les filles de les dones que estan a l'exil. Són rebels i nostres, neixen propostes. Les de mares a filles, d'aquí baixa mortes, prou. Policència, prou. Preverència, prou.
No justifica el sistema que barreja sentència. I escolteu la resistència. Diga lo que diguen las mujeres en guerra. La nit és nostra. La nit és nostra. La nit és nostra. La nit és nostra.
Montmeló sona i sona així de bé. Ràdio Montmeló
Sintonitza'ns al web radiomontmeló.cat i a través de les xarxes Instagram, Facebook i Twitter. Ràdio Montmeló, la ràdio municipal i digital de Montmeló.