Avui estem molt contents perquè aquí a la Residencia dels Arts de Pineda tenim una celebració molt important i és que la Dolors fa 100 anys. Dolors, primer de tot felicitats. Gràcies, gràcies a tothom, gràcies per tot el que us heu portat bé i tot ho heu fet tan bé, tot. Com ho porta això d'haver celebrat els 100 anys? No ho sé, no.
Com t'hi, no ho prens. Ha passat. Ha passat. Sí, ha passat. N'he fet res de dos balts i ha passat. No, no, no, no ho sé. He anat passant, passant i n'he trobat present d'any.
Com aquell Quirrer. Com aquell Quirrer, però que els cent anys són molts anys, vostè ha viscut moltíssimes coses. Va néixer a Santa Susana, després va venir cap aquí a Pineda. Quins records té de quan va arribar a Pineda? No, un any. Tenia un any, ho és. Ah, tenia un any, només. Llavors, és difícil que tingui records, no? Tenia un any, un any.
No, i mira, aquí he passat més la joventut i l'adolescència i tot això, ho he passat a Pineda, perquè com vaig anar a Calella, que em vaig casar i vaig anar a Calella, ja tenia 20 i 60 anys. Ja li he passat tota la joventut a Pineda, tota Pineda. I com recorda la Pineda de quan vostè era petita? Com era Pineda?
petit, era petit, llavors eren 4.000. Jo m'agradava estar a Pineda, no sé, encara hi tinc carinyo amb la Pineda, sí, al carrer Sant Antoni no em veig. I me'n recordo de tot, eh? De tot. I la guerra, i nada menos que...
Jo tenia una germana gran que em va fer anar, em va agafar, que jo tenia deu anys, de la guerra. Diu, vine a Lola. Diu que anirem a veure una cosa. Vam anar a veure com cremaven l'Eglésia. Un impacte, no? I llavors, la casa, la meva mare estava molt angoniosa, perquè nosaltres no érem polítics, eh? Però anàvem a missa, i com que vam quedar...
dels cantarots, volíem matar el meu pare. I no va passar res, no va passar res. Però diguéssim, no és per costat de política, eh? Perquè anàvem a missa. I com que va quedar, no els agradava. I vam anar, i vam anar, ui, de petita. Jo me'n recordo que anàvem a missa i feien coses a l'egrésia,
Jo me'n recordo que vam posar l'acció catòlica, que llavors era, i jo no hi entrava, que era massa jove. I vam posar Benjamines, que jo vaig ser la presidenta de les petites. De què? Era presidenta? Benjamines. Vaig ser la presidenta. Jo encara me'n recordo, eh? Això sí. Va quedar en gravata, eh? No ho sé. I anàvem...
que llavors en Grècia anàvem a acompanyar gent gran, com ara així, i anàvem jovenetes a acompanyar. Tinc moltes fotos jo d'aquestes que hi ha gent gran que anàvem a acompanyar. És la vida que vaig portar. I llavors m'agradava molt cosir. A 13 anys ja em vaig ser el primer vestit jo. Déu-n'hi-do. I llavors ja m'he anat seguint, seguint. I vostè ensenyava cosir?
No, i feia vestits, feia vestits. Vas tenir una clientela molt gran, vas fer molts vestits. No, no, jo... Que tenia una botiga o a casa ho feia? No, no, a casa, a casa. A casa, a casa, amb uns junts. A més, no he fet res especial ni res. O viure a Pineda, que això és bo.
Una vida molt corrent, sense cap classe de coses. Però mira, anava i sent, ja està. I bé, ha parlat també de la guerra, però després aquella Pineda dels anys 50 que ja començava a revivir fa molt i tot, quin record té? Què pot explicar a la gent més jove de com era Pineda?
No, és que jo vaig cantar molt del cantor de l'Eglésia, que feia coses així. A més a més, jo tenia una germana que feia relleta i tot. Dava-me seguint aquestes cosetes del poble, aquestes coses del poble. Remés, remés, remés, remés.
I anava tirant d'aquesta manera. No he fet ni un dia per menjar, sí, per menjar, xocolata.
La gent es pregunta, com la veuen a vostè molt bé, i diuen, ostres, com es fa per estar tan bé, no? Dónguis un consell, una fórmula. Però la xocolata, però és que llavors em renyaven, perquè la xocolata deia que feia mal, perquè jo menjava la dolça, eh? No deu de cacau, no, eh? La dolça, cartes senceres em veia menjada. Sí, sí, sí.
No, però aquesta no és la bona. Ara és bona menjar xocolata, eh? Però de cacau. Però jo menjava la dolça. Què és el que és record més bonic, més feliç?
Érem 8 germans, eh? El meu pare, la meva mare i la meva avia, onze. Onze. I tothom, i la taula, i tothom bé, eh? I dels meus germans, els meus encrèndols,
Però vull dir, una vida molt corrent, molt sense gaires ni alçades ni baixades, eh? N'ha passat, n'ha passat. No, no ho sé, no ho sé. N'hava de... no.
Jo havia de ballar sardanes, i anava a ballar, havia anat a ballar, que anàvem a ballar a Calella, i a ballar sardanes, moltes, a casa d'Ivoenja, sardanes a la plaça, al mar, que anava a ballar sardanes, al mar de Pineda. És la meva vida aquesta, res més, eh? Però és molt, eh? Al final... Jo vaig tenir premis perquè era molt aixanida, quan era petita.
Com que anaven monges, eh? Però com que van venir la guerra, van 13, llavors vaig tenir d'anar amb una mestra. I vaig tenir premis i tot. Inclús, la d'esta mestra va venir a casa, amb els meus pares, a dir-los, deixeu-vos estudiar a Lola. Diu, perquè seria una bona mestra.
El meu germà gran tenia el meu baixarit i 8. Els meus padres van dir, o tots, o cá. Jo vaig quedar. Ah, me'n recordo unes paraules que van dir el partí de casa i un mala guanyada mestra que s'ha perdut. Però no podia.
Queden coses gravades, eh? Saps mentida, eh? Jo sabia, sí, m'agradava molt llegir, molt de tot això, llibres molt de... em passava, avui! Al cine anàvem a qui viuen, a qui viuen, un cine bo, eh?
Sí, on estàveu? Cap aquí a baix, no? No, no me'n recordo. És que ara jo vinc... Jo vaig a Cabella llavors, esclar, jo he passat els anys, perquè la meva filla ja em farà 66, però, doncs,
Ara, hi ha coses que m'expliquen d'aquí a Calella, de Calella a Calella, que els primers anys els vas passar a Pineda. I llavors vaig venir i vius a Calella i hi ha coses que el jovent d'allà no ho sabia. No ho sé, em recordo més de Pineda, però vaig a un seguit. Anàvem a ballar, això sí, anàvem a ballar de Pineda a Calella. I anàvem amb tren, eh?
No anava amb cotxe ni res. Jo vaig fer vestits aquí a Pineda, a Cabella, que a casa em van comprar una bicicleta i em van ensenyar el corte i confecció del sistema Martí.
Vaig treure unes bones notes. Ja em vaig posar a cosir, vaig posar molt bé, em vaig donar la vida, però vaig estar a casa, eh? Sempre a casa, sempre a casa. Ara tinc l'esquerra, ja està. I Lola?
Vostè que té tanta experiència de vida i, bueno, hi ha aquest nafent, però que és un nafent important. Quin consell ens donaria de vida als més joves? Però és que t'hi trobes amb les coses. Perquè hi ha passat una guerra que hi ha que consti que nosaltres no vam passar gana. Perquè hi havia gent que va passar molta gana. Però com que la meva mare eren pagesos, la meva mare feia l'estraperlo.
Donava patates i donaven una ampolla d'oli. Almenys menjaven, clar. Sí, sí, sí. Però això també és una experiència tota de vida. Què aconsellaries, mama? Quin és el teu consell? Un consell, un consell. Un consell de què? Per tirar endavant, per tirar endavant. Per fer cent anys, perquè jo vull... Però és que no fem res per tirar endavant.
Una vida plana, m'ha anat portant, m'ha anat fent. Vostè té molt bon caràcter, em sembla. Sí, molt xerraire. Ara parlo malament, però parlo molt xerraire. No, parlo molt bé, parlo molt bé. Molt xerraire, no tinc genibus. Bueno, però deu-n'hi do, parlo molt bé. No, però he sigut molt xerraire, m'agrada, m'agrada.
Tenia les coses molt ben posades, i llavors, saps què vull dir? Sempre està patint per la gent, sempre està patint. Això sí, això sí. Jo no sé, com amb aquest neguit a vegades no la fa anar pitjor. Pitjor, va bé, va bé. Ha de veure que la gent del seu voltant estigui contenta. Tinc una idea per acabar, digui unes paraules als seus fills i als seus nets, digui'ls-hi amb ells unes paraules.
Ai, que estic molt agraïda de tots, perquè els porto pel carrer de l'Amergura. No, no, no, és tan greu, perquè amb la meva filla discutim, perquè jo m'agrada...
A mi m'agrada una cosa, i diu, va, va ser una esportada. La cosa és que puguem venir a veure cada dia. I ja està. La cosa és que ens puguem discutir cada dia. Cada dia, cada dia. Però amb ella sí, perquè ella va ser una esportada, i a més no convé això. És que és molt presumida aquí en Taladeu. És molt presumida. Jo ja ho veig, ja ho veig, ja ho veig. Això de ser modista s'ha pliant. No, no, i m'agrada que toqui bé això. I que no, com se vol coses no.
Va, per acabar, digui-li una cosa als oients de Ràdio Pineda, perquè això ho escoltaran, eh? Ai, mare, digui-li una cosa. Ah, sí, mira, estic contenta d'haver fet el... I, a més a més, ja us li dic, els meus fills s'han portat molt bé, tots, eh? Tots. I els nets i tot. I estic molt contenta de tots. De tot, de tot, de tot, de tot.
Moltíssimes gràcies, eh? Moltes gràcies per tots, per tot, eh? Per tot, és que estic agraïda de veritat, eh?