A Ràdio Pineda tenim el plaer de parlar amb en Joan Caimel, col·leccionista del Barça i de l'esport en general, molt també amb el focus posat a l'esport Pinedeng, per tant, el saludem. Molt bona tarda, Joan. Bona tarda. Explica'ns una miqueta aquesta col·lecció, perquè se't coneix com possiblement el major col·leccionista d'articles del Barça, del Futbol Club Barcelona.
Bueno, jo potser no diria això, però tinc molta cosa, tinc molta cosa, que molts col·leccionistes que han vingut no ho tenen perquè m'ho expliquen. Jo tinc molta cosa.
Ser el primer, segon o tercer, no ho sé jo, això. Però, cavall, que jo tinc l'orgull de tinguert-ho i d'haver conegut tanta gent i tants esportistes, això per mi ha sigut el tot.
Bueno, parla també una miqueta, ara m'has recordat, amb això de ser el primer o el segon, més igual, parla una miqueta com en Messi, no? Més igual als èxits, al final el que vull és les experiències, però sí que és veritat que deia ara que té molta cosa, que ja no només ni els col·leccionistes tenen, però que ni el Barça té, perquè, si no m'equivoco, té més de 12.000 articles, que es diu ràpid, però clar, porta molt de temps tot això. Sí, això porta anys i molta paciència, i preguntar...
A vegades sóc una mica pesat, perquè quan me vegen aquí, deportistes, sempre demano. Si no demanes, no tens res. Però al final em diuen, doncs està molt bé això, jo et donaré això, jo et donaré allò. I de mica en mica, perquè el tenir 10 o 12 mil coses no es fan en 3 dies.
Perquè al final la gent comença a donar-te coses dient, bueno, un acte de caritat, poder aquesta petita col·lecció, però a mesura que vas col·leccionant, la gent te diu, hosti, vull que el meu article estigui a la connexió del Joan Caimel, perquè ja ets conegut també com a col·leccionista.
Sí, sí, hi ha molta gent que me truca i que me regala cosetes, però bé, sempre dic que sí. I per això he anat fent aquesta col·lecció de tants articles, perquè n'hi ha col·leccionistes que jo conec que només fan samarretes i prou, o fan, no sé, botes de futbol i prou. Jo no, jo ho toco tot, i com que ho toco tot, per això tinc tanta quantitat de coses.
I com ho toques tot també, ja no només articles del Barça, però tenim una petita anècdota que ens has explicat sobre aquesta medalla del 1923. I aquesta anècdota de si era la primera, la segona o si era una mentida tot. Què va passar aquí? No, que hi ha un periodista que fa llibres i...
Es pensava que tenia la primera medalla, com es va fer el primer partit a Espanya, 1926. El primer partit de bàsquet, de bàsquet espanyol. Sí, sí. I ell es pensava que tenia l'única, perquè això ho va dir la Federació Catalana, i me van venir, vam estar parlant, i com me van dir que tenia l'any 26, vaig dir, no, doncs no, 23, perquè aquesta la tinc jo.
S'ho creien, però els vaig ensenyar i s'ho van dir que creuen. I després aquest periodista historiador va venir. Va venir l'endemà a veure-la. La va venir a veure perquè és l'única, és l'única. I a quadros els va quedar, suposem, no? Sí, esclar. Es va quedar que ell pensava que tenia l'única i no. Doncs hi havia un que li va passar davant.
Perquè, com dèiem, col·leccionar tot això porta el seu temps. Per tant, ja t'ho hem preguntat algun cop, però perquè ens quedi clar, quan vas començar a fer aquesta col·lecció? A tots els dic el mateix. L'endemà, que em va parir la meva mare, ja vaig començar a col·leccionar coses. Va ser néixer i ja tenia aquesta afició. Ja tenia l'afició aquesta.
Perquè, clar, per la gent que ara estem parlant del bàsquet espanyol i artes articles de Pineda, hem dit en general, però a tu sobretot se't coneix aquesta col·lecció pels articles del Barça i per l'estreta connexió i vincle que tenies amb, bueno, ara direm grans noms, Messi, Ronaldinho, tota la plantilla, però sobretot amb en Kubala, aquell futbolista reconegut per la rivalitat amb Di Stefano. Explica'ns una miqueta d'on surt tot això.
Sempre anava a l'hotel Vila de Calella. Tenia molta amistat amb l'amo, amb en Manel, i sempre anava allà. Però hi va haver un moment que en Manel li va dir, escolta, que jo no puc pas venir a jugar cada dia. I com que per l'amistat que teníem amb en Manel, diu, escolta, vés amb ell i juga. I vaig estar 10 anys jugant amb ell. Clar, amb 10 anys, em va donar una infinitat de coses. Una infinitat de coses.
Jugàvem, disfrutàvem, anàvem a menjar fora. En fi, per mi, una gran persona. A més a més, que ajudava la gent. Ajudava la gent. Ara vull fer un llibret petit de les anècdotes. Explica'ns una miqueta quina és la intenció d'aquest llibre, perquè és un llibre només d'anècdotes, però en tens tantes anècdotes. De què ens podràs parlar en aquest llibre?
Home, anècdotes de tots els jugadors que han passat per aquí. Perquè, clar, han passat l'Stoikov, Montanyola, en Kovalec, en tinc un refutament. I de la manera que ho vaig fent, crec que un altre dia això...
Me'l faig per mi, eh? Me'l faig per mi. Però crec que quedarà molt bé perquè són anècdotes reals. Són reals. Perquè en Cobala havia ajudat molta gent i gent que es parlava una amb l'altra. O és que en Cobala ajuda un home que havia estirat allà o qualsevol cosa. Ho he viscut jo per això.
Tot això ho he viscut jo, i per això tinc aquesta intenció de fer aquest llibret que hi ha també l'orruti, l'orruti també, anècdotes, tota la gent que ha vingut aquí, que n'hi ha molta, i són anècdotes. Anècdotes que dius, hòstia, com pot ser això? I és la veritat.
Home, et deies ara que el llibre te'l faries per tu, no, solament, però si en fas un, jo vull que sàpigues que vull una còpia, o com a mínim que me'l deixis mirar, perquè deuen haver mil i una anècdotes aquí, no només del Koala, sinó de tothom, com deies. No, no, per descomptat que tothom que ha vingut, amb l'Stoikov, per exemple, bueno, no ens vam discutir perquè hi havia uns periodistes aquí, però esclar, quan ell me deia
parlant del celler de vins, eh?, amb ell, perquè me preguntava, quantes botellas tienes d'estas?, que año son?, 1928, quantes tienes?, tres, jo me voy a comprar 20, i esta?, pam, tot el rato 6, jo en tenia 4, ell 20, i al final li vaig dir, tu ets milionari i jo soc pobre,
Per tant, estic content del que tinc. Però, te vaig a dir una altra cosa, eh? Tu pots ser milionari, jo pobre, però jo en tinc que tu no els ho tindràs mai. Vaig dir, oh, i es va fotre riure. Mira, mira què dice, mira què dice, mira què dice. Dic, no, no, com, quines? Dic, mira, i els vaig ensenyar 8 o 9, que no n'hi han. Ja no es venen, no hi són, no ha marcat, que tenen 100 anys. En tinc de ser 20 anys, eh?
I aquests periodistes li van dir, hòstia, pues, ¿qué le tiene razón, eh? El que semblava una broma al final, mira. No, no, i m'agafa per aquí, m'agafa per aquí i diu, conya, jo te las voy a comprar. I a mi va sortir, mira, me va sortir de l'ànima, d'un huevo me vas a comprar, li vaig dir, diu, què dices, què dices? Dic, no, no, és broma, és broma, home, però que tu no les vas a tenir. Jo te les compraré.
Joan, amb aquesta anècdota de l'Stoikov jo crec que podem tancar l'entrevista i res, moltes gràcies per haver-nos acollit a la teva col·lecció i que vagi molt bé, que continuïs col·leccionant. Podreu venir sempre que vulgueu, ja ho sabeu.