Entrevistes
Les entrevistes dels Serveis Informatius de Ràdio Pineda, amb Maria-Josep Hernàndez i Pep Basart. Les entrevistes dels Serveis Informatius de Ràdio Pineda, amb Maria-Josep Hernàndez i Pep Basart.
Transcribed podcasts: 60
Time transcribed: 12h 52m 14s
Time transcribed: 12h 52m 14s
results.
Unknown channel type
This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Bé, estem a la seu d'Esquerra Republicana, avui que es fa aquest acte al voltant de les dones que van tenir un paper molt destacat també durant la Guerra Civil, prèviament i també després, amb uns actes que fa Esquerra habitualment. Carol, bona tarda. Hola, bona tarda, Pep. Què es deuen aquestes xerrades? Què feu?
Dintre del nostre cicle de xerrades d'Esquerra, que ja fem habitualment, cada X, dos, tres mesos acostumem a fer un cicle de xerrades, ara des de la Secretaria de Feminismes volíem centrar-nos una miqueta durant aquests dies, que està centrat una miqueta en el Dia de la Dona,
volien focalitzar-nos una miqueta en totes aquestes dones que al final van estar a la guerra, van ser les milicianes i llavors volien fer una xerrada interessant, que jo crec que forma part de la nostra història molt important, aquestes dones que van tenir tot aquest paper i tenia moltes ganes de poder donar una xerrada per totes elles al final.
És aquest esperit, una mica de formació, fins i tot, perquè la gent tracti temes d'interès, de l'actualitat o no, però que siguin interessants.
Clar, sobretot això, que la gent pugui treure de tot això una font d'informació, que potser hi ha gent que potser sí que és més coneguda, però les dones a la guerra a vegades ja és una font desconeguda, perquè sempre veiem potser la imatge de l'home que anava a la guerra i les dones estaven més invisibilitzades, com habitualment passa.
Doncs, mira, justament anem a parlar d'aquesta qüestió. Xavier Soldevila, vaja, anava a dir benvingut a Pineda, però ja ho coneixeu prou bé. Bé, les milicianes, les dones de la guerra. Ara, enllaçant això, és veritat, no? Les dones quedaven sempre en un segon pla, en tot, no? Sí, sí, en tot, en tot, en tot. De fet, quan va començar la Guerra Civil, la primera època, el temps de la Guerra de les Columnes, que se'n va dir...
que era una unitat militar molt polititzada, dels principals sindicats i dels principals partits, doncs des del primer moment s'hi van incorporar dones, les milicianes, no necessàriament per anar a lluitar, però sí per fer feines de suport, logístiques, de sanitat,
I molts anys després, acabada la guerra, aquestes dones, les supervivents, encara explicaven que per elles van viure dues guerres, de fet, perquè un cop van estar al front resultava que les conductes discriminatòries que elles havien viscut de sempre, la societat que els havia educat viure,
es reproduïen al front a càrrec dels seus companys d'armes, que teòricament eren gent d'ideologia avançada. Les dones no serviu per lluitar, aneu a cuinar, netegeu-vos la roba, i per tant van haver d'estar permanentment fent-se valdre al front en un context on pensaries que les desigualtats ja havien quedat esborrades.
Per tant, sí, la resposta és que permanentment sempre un segon pla i fins i tot en un context com és aquest de les milícies, que pensaries que seria justament el contrari. Com eren aquestes dones? Eren dones joves, valentes? Eren fins i tot, anava a dir, amb un esperit romàntic quan a ideals, no? Eren valentes segur, perquè tu no vas voluntari a una guerra si no ets valent, eh? Sí, sí, això és voluntària.
D'edat, bé, les més joves eren menors d'edat, 13-15 anys, les més grans fins a 60, tot i que la majoria estaven entre els 18 i els 30. Eren gent, eren dones que ja venien d'una tradició combativa, que havien estat sindicades o bé a la CNT, sobretot a Catalunya, fora de Catalunya a la UGT normalment,
o que eren militants de partits polítics, partits obrers, el PUM, el PSUC, però també d'Esquerra Republicana o d'Estat Català. Eren gent moltes vegades que ja tenien un context familiar, diguéssim, ideologitzat, de lluita. Moltes van anar a la guerra amb els seus...
amb els seus pares, amb els seus germans, amb els seus companys, i eren gent que per descomptat eren combatives, i després normalment eren gent de classe popular. De vegades sí que trobes, ja ho esmentaré, algun cas de dones en formació universitària preparada, però normalment eren treballadores, que després també té una mica un patró geogràfic, mentre a Catalunya les milicianes
eren sobretot treballadores del tèxtil. A Madrid, per exemple, eren les motistilles que en deien, eren aprenents de sastre, de drogueria, del sector terciari. Seria una mica el perfil bàsic d'aquestes milicianes del 36.
Que eren dones que, clar, a què s'enfrontaven? A la guerra en si? Vull dir, eren dones suficientment arriades per dir-ho així, per dir, no, no, jo faré com tothom i aniré al front, no?, una mica? Sí, de fet, eren molt valentes, eh?, això és una cosa que no s'ha de passar per alt, perquè primer anaven a la guerra, llavors, ja ho he dit abans, eh?, si no ets valent tu no vas voluntari a una guerra...
Segona, a la guerra es trobaven amb aquestes situacions de discriminació per part dels seus propis companys. Però és que si tenien la mala sort de ser capturades per les tropes franquistes, a més que normalment acabaven afusellades, patien tota mena de violència per part dels milicians franquistes o de l'exèrcit. Llavors hi ha diversos casos d'aquests truculents de...
de situacions de violència extrema que van patir no només per ser republicanes, sinó per ser dones. Per tant, allò que es van trobar, que jo penso que ja sabien que s'ho trobarien, va ser molt dur. Per tant, encara té més mèrit el compromís que elles van emprendre. Sabem de quin número de persones estem parlant?
Sí, però és complicat, perquè hi ha, primera, les dades que ja no coincideixen moltes vegades, i segona, tampoc s'han revisat totes les fonts en profunditat. En el conjunt d'Espanya es parla d'entre d'unes 6.000 i 7.000 dones que van anar al front, no vol dir que anessin a la batalla, podien anar a feines de logística, de sanitat. En el cas de Catalunya, al voltant d'unes 1.200, 1.500 dones,
amb més o menys seguretat, però segons a quines fonts mires, això t'ho pugen a 1.000 més, 2.500. És complicat, però en qualsevol cas no estem parlant de dos centenars de dones que van anar a la guerra. És un fenomen prou important com perquè se'n parlés a l'època i com per parlar-ne ara.
Molt bé, doncs estem molt interessats en aquesta xerrada, que sens dubte tracta un tema tan capdalt com és aquest i tan punyent d'una història llunyana, però no tant, perquè és molt propera encara. Doncs merci i bona tarda. Moltes gràcies. Bona tarda.
Dintre del nostre cicle de xerrades d'Esquerra, que ja fem habitualment, cada X, dos, tres mesos acostumem a fer un cicle de xerrades, ara des de la Secretaria de Feminismes volíem centrar-nos una miqueta durant aquests dies, que està centrat una miqueta en el Dia de la Dona,
volien focalitzar-nos una miqueta en totes aquestes dones que al final van estar a la guerra, van ser les milicianes i llavors volien fer una xerrada interessant, que jo crec que forma part de la nostra història molt important, aquestes dones que van tenir tot aquest paper i tenia moltes ganes de poder donar una xerrada per totes elles al final.
És aquest esperit, una mica de formació, fins i tot, perquè la gent tracti temes d'interès, de l'actualitat o no, però que siguin interessants.
Clar, sobretot això, que la gent pugui treure de tot això una font d'informació, que potser hi ha gent que potser sí que és més coneguda, però les dones a la guerra a vegades ja és una font desconeguda, perquè sempre veiem potser la imatge de l'home que anava a la guerra i les dones estaven més invisibilitzades, com habitualment passa.
Doncs, mira, justament anem a parlar d'aquesta qüestió. Xavier Soldevila, vaja, anava a dir benvingut a Pineda, però ja ho coneixeu prou bé. Bé, les milicianes, les dones de la guerra. Ara, enllaçant això, és veritat, no? Les dones quedaven sempre en un segon pla, en tot, no? Sí, sí, en tot, en tot, en tot. De fet, quan va començar la Guerra Civil, la primera època, el temps de la Guerra de les Columnes, que se'n va dir...
que era una unitat militar molt polititzada, dels principals sindicats i dels principals partits, doncs des del primer moment s'hi van incorporar dones, les milicianes, no necessàriament per anar a lluitar, però sí per fer feines de suport, logístiques, de sanitat,
I molts anys després, acabada la guerra, aquestes dones, les supervivents, encara explicaven que per elles van viure dues guerres, de fet, perquè un cop van estar al front resultava que les conductes discriminatòries que elles havien viscut de sempre, la societat que els havia educat viure,
es reproduïen al front a càrrec dels seus companys d'armes, que teòricament eren gent d'ideologia avançada. Les dones no serviu per lluitar, aneu a cuinar, netegeu-vos la roba, i per tant van haver d'estar permanentment fent-se valdre al front en un context on pensaries que les desigualtats ja havien quedat esborrades.
Per tant, sí, la resposta és que permanentment sempre un segon pla i fins i tot en un context com és aquest de les milícies, que pensaries que seria justament el contrari. Com eren aquestes dones? Eren dones joves, valentes? Eren fins i tot, anava a dir, amb un esperit romàntic quan a ideals, no? Eren valentes segur, perquè tu no vas voluntari a una guerra si no ets valent, eh? Sí, sí, això és voluntària.
D'edat, bé, les més joves eren menors d'edat, 13-15 anys, les més grans fins a 60, tot i que la majoria estaven entre els 18 i els 30. Eren gent, eren dones que ja venien d'una tradició combativa, que havien estat sindicades o bé a la CNT, sobretot a Catalunya, fora de Catalunya a la UGT normalment,
o que eren militants de partits polítics, partits obrers, el PUM, el PSUC, però també d'Esquerra Republicana o d'Estat Català. Eren gent moltes vegades que ja tenien un context familiar, diguéssim, ideologitzat, de lluita. Moltes van anar a la guerra amb els seus...
amb els seus pares, amb els seus germans, amb els seus companys, i eren gent que per descomptat eren combatives, i després normalment eren gent de classe popular. De vegades sí que trobes, ja ho esmentaré, algun cas de dones en formació universitària preparada, però normalment eren treballadores, que després també té una mica un patró geogràfic, mentre a Catalunya les milicianes
eren sobretot treballadores del tèxtil. A Madrid, per exemple, eren les motistilles que en deien, eren aprenents de sastre, de drogueria, del sector terciari. Seria una mica el perfil bàsic d'aquestes milicianes del 36.
Que eren dones que, clar, a què s'enfrontaven? A la guerra en si? Vull dir, eren dones suficientment arriades per dir-ho així, per dir, no, no, jo faré com tothom i aniré al front, no?, una mica? Sí, de fet, eren molt valentes, eh?, això és una cosa que no s'ha de passar per alt, perquè primer anaven a la guerra, llavors, ja ho he dit abans, eh?, si no ets valent tu no vas voluntari a una guerra...
Segona, a la guerra es trobaven amb aquestes situacions de discriminació per part dels seus propis companys. Però és que si tenien la mala sort de ser capturades per les tropes franquistes, a més que normalment acabaven afusellades, patien tota mena de violència per part dels milicians franquistes o de l'exèrcit. Llavors hi ha diversos casos d'aquests truculents de...
de situacions de violència extrema que van patir no només per ser republicanes, sinó per ser dones. Per tant, allò que es van trobar, que jo penso que ja sabien que s'ho trobarien, va ser molt dur. Per tant, encara té més mèrit el compromís que elles van emprendre. Sabem de quin número de persones estem parlant?
Sí, però és complicat, perquè hi ha, primera, les dades que ja no coincideixen moltes vegades, i segona, tampoc s'han revisat totes les fonts en profunditat. En el conjunt d'Espanya es parla d'entre d'unes 6.000 i 7.000 dones que van anar al front, no vol dir que anessin a la batalla, podien anar a feines de logística, de sanitat. En el cas de Catalunya, al voltant d'unes 1.200, 1.500 dones,
amb més o menys seguretat, però segons a quines fonts mires, això t'ho pugen a 1.000 més, 2.500. És complicat, però en qualsevol cas no estem parlant de dos centenars de dones que van anar a la guerra. És un fenomen prou important com perquè se'n parlés a l'època i com per parlar-ne ara.
Molt bé, doncs estem molt interessats en aquesta xerrada, que sens dubte tracta un tema tan capdalt com és aquest i tan punyent d'una història llunyana, però no tant, perquè és molt propera encara. Doncs merci i bona tarda. Moltes gràcies. Bona tarda.