La Big Band de Canet oferirà un concert solidari a Pineda. Ho farà aquest dissabte a la capella del barri de les Creus i vol ajudar a Càritas Pineda. I justament per parlar d'aquest concert parlem justament amb un dels seus components que és Joaquim Burjons, un piradenc que fa molt de temps que està amb la Big Band Canet. Quim, molt bon dia i benvingut a Ràdio Pineda.
Hola, bon dia, bon dia a tothom. Bé, què heu preparat per aquest concert que fareu a Pina aquest dissabte, la Big Band? Primer, explica'ns una mica qui sou, quina trajectòria teniu i a què us dediqueu, per dir-ho així. Bé, això està emmarcada dins de l'escola de música de Canet. Som bàsicament alumnes adults, ja una mica bregats. En una escola de música, val la pena dir-ho, no només per la de Canet, sinó per totes les escoles de música...
No només hi van nens, sinó que cada vegada més hi va gent adulta que vol aprendre a tocar el piano o el saxo, com és el meu cas, o altres instruments. I en aquest cas vaig començar a aprendre a tocar el saxo i què millor que posar-te en una formació perquè així t'aprita a aprendre unes certes peces que d'altra manera no...
no m'hagués posat a tocar-les, però sí, per això em van incorporar en aquesta formació de Canet, que és fantàstica.
i que toqueu temes de jazz de swing, música molt variada i amb un director que per dir-ho així que us apreta en el sentit que vol que es faci la feina ben feta. Mira, és un convidat que avui tenim aquí a Ràdio Pineda que no és massa habitual que has vingut amb les partitures
plena de detalls apuntats, coses apuntades, això s'ha de fer d'aquesta manera. Has vingut amb l'armament, amb les eines de treball, per dir-ho així? Sí, perquè em feia gràcia que ho veiéssiu i per fer-vos una imatge. A vegades quan es diu que toquem jazz sembla que tothom pugui tocar qualsevol cosa i hagi improvisació.
Jo també m'ho pensava, però almenys aquest jazz és tot el contrari, és molt precís, molt metòdic, quan hi ha un silenci s'ha de fer aquest silenci s'ha de respectar i quan s'ha de tocar més fort o més fluix, etc. I el resultat té un resultat bastant ferm i bastant maco. En Paco León és un professor de música, no només de Canet, també dona classes a l'escola Pia de Calella, té formació clàssica,
sinó que ho havia tocat a l'Orquestra del Liceu i a l'Orquestra Nacional d'Andorra, i li agrada fer les coses molt metòdiques i molt ben fetes, i li agrada que soni, com ell ho imagina, d'aquestes peces, a més a més, de diferents autors, de jazz, de latin, de swing, alguna cosa de rock, estan totes arrenjades per ells, adaptades a la nostra formació.
Formació que hi ha gent no només de Canet, de Calella, de Sant Pol, etcètera, de Pineda. Anem a parlar d'aquest repertori, que és molt variat. Home, els títols, alguns, és que només dir el títol ja els coneixem, ja els coneixem, no? Ara estava llegint, per exemple, no? I feel good, que és un clàssic de James Brown, no?
Georgia On My Mind, per exemple, aquesta que es diu The Girl From Ipanema, que és aquesta cançó brasilera, no? Sí. Bueno, n'he dit aquestes tres, però aquí tenim tot el repertori, que n'hi ha una bona pila, no? Sí, són peces, moltes d'altres, que jo no les coneixia i autors que potser no em sonaven,
però després dius, ostres, et fa descobrir una sèrie de peces, una sèrie de música que és molt xula i és molt bonica de tocar. Hem buscat un repertori una mica més tranquil de l'habitual, perquè toquem amb una capella i no començarem amb un rock, i si no comencem amb Georgia, que és molt tranquil·la, etcètera. Bueno, jo no l'he preparat al repertori, l'ha preparat en Joan Carles Nárceguian, que és el professor adjunt,
I hi ha peces que no els havíem tocat mai o que no els hem tocat mai, que tot just ara els estem acabant de polir, com I feel good, que acabes de dir, etcètera.
Què n'esperes d'aquest concert? Perquè és un concert que feu a benefici de Càritas. Sabem que teniu la bona actitud, per dir-ho així, d'organitzar aquest concert a canvi que la gent porti aliments per Càritas. Per tant, és un concert benèfic, no? Sí, aquest ja és un típic dels concerts que s'organitzen a la parròquia.
al qual ens hi feia molta il·lusió anar-hi, a través de l'Antònia i de l'Ignasi, que són els que organxen els concerts també allà, amb la coral Laetare, etc. I llavors ja feia dies, no, ja feia temps que estàvem buscant encaixar-ho dintre les nostres agendes i l'agenda del propi barri, i al final vam trobar adequat, doncs, fer-ho aquest dia,
el qual ens fa molta il·lusió que ens obrin les portes i en aquests espais així més o menys petits nosaltres és entre amb les distàncies curtes que crec que ens trobem més a gust.
No tenim, havíem tingut una noia que cantava, no tenim veu, però sí, aquesta és una cançó molt xula i quan la toques està ple de trampes perquè sembla que sigui molt repetitiva.
I darrere aquesta sensació de repetitiva no repeteix res, i ho has de fer segons la partitura marca. Però és un repte tocar peces així, està molt bé. Està molt bé, és molt apassionant. Ara estàvem mirant les partitures, que n'hi ha una pila, no? I em cridava l'atenció això, no, Quim, que estan totes plenes, aquesta és la teva carpeta, per dir-ho així, estan totes plenes d'anotacions...
de petits detalls, de coses subratllades amb diferents colors, amb cercles, i em deies, no, no, és que aquí el director, músic per músic, et diu, mira, és que tu aquí has d'anar aquí, no? Sí, us heu de fer la idea, nosaltres quan assajem, doncs assajem tots plegats, som 10, d'acord, i aleshores... Ara només els saxos, no? Els saxos som 4.
i a veure, aquesta nota me la feu més curta, aquesta més llarga, recordeu que aquesta és important, aquesta és la nota mare que hem d'anar parant aquí, vull dir, si te'n deixes una altra m'és igual, perquè aquesta nota legíssima i vam arrancar tots més. I clar, això quan tu dius, dius, ah, me'n recordaré, no, no, no, o prens nota, o... Llavors, clar, cadascú es va fent la partitura,
a la seva manera, perquè cadascú sap els seus punts forts, els seus punts dèbils, i aquí quan estàs tocant això, recorda, has d'escoltar el piano, perquè no només toques tu, que toquen... Ostres, és veritat, si estàs tocant el piano, clar, estàs concentrat amb el teu instrument, no, no, has d'escoltar els altres, perquè potser en aquella tros d'aquella peça mana el piano, i no tu, i tu l'hi has de fer d'acompanyant, i al revés.
Sí, perquè la música és tot un art, eh? Vull dir que no només és matemàtica pura, que també, que sabem que tot acaba sent matemàtiques, sinó que hi ha una part de passió, una part de l'ésser humà que es transmet amb instrument, no? És aquella cosa intangible que és important perquè són els matisos que fan que la peça t'arribi o no t'arribi, no? Això és com el que explica un acudit, no? I per què el mateix acudit hi ha una persona que fa gràcia i una altra persona que no fa gràcia, no?
l'Eugénio tenia una gràcia especial, era un art, per dir alguna cosa, un art m'ha vingut al cap. Doncs a l'hora de la peça hi ha la part matemàtica, però llavors hi ha aquesta interpretació, que és el que li dona la gràcia. Doncs hem parlat d'aquest concert. Quina crida faries, Quima, que la gent vingués aquest dissabte? Recordem, a les 7 de la tarda, a les Creus, un concert solidari, només es demana que porteu aliments. Quina crida faries perquè la gent us vingui a veure, anava a dir el vostre treball, podríem dir-ho d'aquesta forma, no?
Jo crec que la gent que vulgui descobrir una big band tocada de prop, veure les cares, veure com es treballen aquestes peces que no són molt habituals, i passar una bona estona i portar alguns aliments tipus
Bueno, de conserves o... Sí, jo m'imagino pasta, arròs, llet, etcètera, que seran molt benvinguts. I veureu com treballa així una formació totalment altruista i passar-nos-ho bé. Amb cançons, mira, com aquesta. George...
Giorgia, the whole day through Just an old sweet song
Ara ho dèiem, els matisos. En aquest cas, escoltàvem la veu de Roy Charles, però l'instrument suplirà aquesta. Sí, en aquest cas, hem suplit en Roy Charles pels nostres saxos. A veure, serà una experiència ben bonica. Bé, doncs fem aquesta crida, dissabte a les 7 de la tarda, a les Creus.
I mira, no volem deixar de passar l'oportunitat que ets aquí, Quim, perquè sabem que fa molt de temps que tens entre mans i entre cella i cella un projecte en el qual hi estàs col·laborant, que és molt lluny d'aquí i ara, tot just abans d'aquesta entrevista em deies dimarts, marxem cap allà. Dic, ostres, caram, aquesta no ho sabíem. Ens interessa saber què vas a fer a Uganda dimarts, que viatgeu cap allà.
Amb un projecte amb famílies d'allà, sabem que ja no és la primera vegada, que a diverses ocasions heu participat en aquest projecte. Què aneu a fer i amb qui aneu? Bé, el dimarts marxo 10 dies a veure en Sergi d'Assís, que és un monjo de Montserrat, nascut a Malgrat, en el qual ens coneix força,
És el tercer cop que hi vaig, ell ha cridat per Àfrica, doncs ja fa uns anys que és allà,
En aquests anys ha anat creant la seva associació, la Fundació Grada Mostassa es diu, que es pot buscar per internet, en el qual està portant a terme projectes de desenvolupament i ajuda a Uganda. Primer estava a Tororo, que és una ciutat d'Uganda a prop de Quènia,
amb un monestir benedictí també fundat per alemanys, un monestir benedictí que t'has d'imaginar molt senzill, molt humil, però que hi tenien com de tot, escoles d'oficis des d'agricultura, roba, pelateria, serralleria, un hospital oftalmològic, etc. I ara recentment està començant un nou projecte a la capital, a Campala,
en els, no sé si ho diré bé, els sumus o així, és a dir, els barris més humils, més pobres i així, i allà el aniré a veure, aquesta vegada estaré només fent de cooperant, no aniré a fer cap viatge, a dir, ser un tipus safari, que també ho he fet.
I allà, amb els alumnes de l'escola, aprofitarem la meva visita, que m'acompanyaran a visitar el Parlament, això vol dir que per ells és una sortida, és subvencionat, en aquest cas, pel visitant que soc jo, etcètera.
Faré alguna classe d'Excel, alguna conferència sobre, per exemple, el meu trajecte professional, perquè vegin algun exemple i alguna visita més dels projectes que està portant a terme en Sergi.
Perquè en Sergi de 6 és un monjo, en aquest cas de Montserrat, que viu habitualment a Uganda, no ho podem dir? Per tant, no ens hem d'imaginar en Sergi així de Montserrat, sinó que és un monjo de Montserrat però que està a Uganda, no? No, ja fa uns 4 anys així que està a Uganda.
Va venir fa un parell d'anys, esporàdicament, perquè el van haver d'operar i acabat l'operació ja tenia el cul inquiet per tornar cap allà i seguir amb els seus projectes. Aquest projecte agrada Mostassa, que el seguirem. Ens agradarà que ens enviïs alguna fotografia, perquè podem fer un tema a la ràdio també, que sempre és molt atractiu d'explicar. I tant, i tant. Em fa molta il·lusió compartir-ho.
I a més a més que és una persona de ben a prop, no? És de... Sí, sí. A més a més és nascut a Montserrat. Ah, perdó, malgrat de mar. Malgrat de mar, sí, sí, sí. Bueno, això són casualitats, no? Casualitats de la vida, però sí. I doncs d'entant en tant m'agrada anar allà i col·laborar. Ja col·laboro des d'aquí, perquè dins d'aquesta associació i així econòmicament per poder...
Arriba material, me'n vaig amb uns 50 quilos de material, en Sergi sempre tenen aquí material i aprofita quan es va cap allà per emportar-te el cap. Per exemple, té molta col·laboració amb el Barça que li donen material d'entreno, etcètera, camisetes, que ell allà ho fa servir de premis i d'estímuls, etcètera.
I res, doncs ja us ho explicarem. O per vestir equips, no? Que moltes vegades en aquests entorns cal vestir equips fins i tot de canalla, no? I llavors poder crear una equipació, per dir-ho així, d'equips de futbol, no? Sí, bueno, l'altra banda que vam anar vam patrocinar un partit de futbol
I això també li interessa perquè dintre les propis tribus a vegades no es socialitzen prou. I el fet de dir, bueno, doncs ara fem un equip de futbol i jugarem contra la universitat. El líder el que busca és els millors jugadors siguin de la tribu que siguin. I això ja vol dir un primer pas de socialització.
Llavors en Sergi hi posa les camisetes. Clar, no els hi regala aquestes camisetes, les té ells sota la seva custòdia, perquè no tenen les camisetes i no tenen calçat esportiu per jugar a futbol. I en Sergi té el calçat i llavors els hi deixa les bambes. Jo crec que això una mica, ostres, ens sorprèn, no tenen botes per jugar a futbol. I en Sergi té diferents botes, diferents números, i s'han d'adaptar amb el material aquest, el fan servir al partit i en Sergi se l'entorna.
No es pot permetre el luxe ni d'arreglar-la ni dels jugadors de tenir aquest material per fer un partit de futbol. Déu-n'hi-do, com és la situació social i de pau ambiental a Uganda? Perquè, malauradament, recordem que fa uns anys va haver-hi problemes seriosos en aquell entorn, no? Va haver-hi una guerra fatídica que va causar moltes víctimes mortals. És una democràcia entre cometes, no? Perquè ara hi ha un president que fa molts anys que hi és i se suposa que
no sé l'edat que té però la sensació és que sempre guanya les eleccions aquest president i el dia que es vulgui plegar potser guanyarà el seu fill una cosa curiosa ho sabem sabem com funcionen aquestes coses
I a vegades alguns es proclamen sobirans, no? És allò de dir... Ja, ja. Bé, la pròpia història d'Huganda. Es diu Uganda perquè era Buganda i es van brellar diferents territoris i al final van treure la B i va quedar com a Uganda i hi havia diferents idiomes i ara li diem oficiales l'anglès perquè no es van entendre amb el Swahili i les diferents variants dels diferents idiomes. La qual cosa...
De fet és una porta d'entrada perquè allà que domini una mica l'anglès es pot entendre bàsicament amb tota la gent d'Uganda.
I malauradament també en part l'herència que han rebut de part de quan Europa va desmanegar-ho una mica, sobretot fins i tot amb la creació dels propis estats. Allò és complicat d'encaixar tot perquè quan es creen fronteres, a vegades amb Esquadra i Cartabó, de vegades les coses no acaben de funcionar. És un país que no té mar. Hi ha el llac Victòria, que és molt i molt gran.
però no de mar, no té línies de tren, queda com molt aïllat. A més, m'he estat mirant una mica els números del país amb un endeutament, no és que sigui molt més elevat que l'estat espanyol, però els interessos...
són molt cars per aquest país, llavors el pressupost es gasten molts diners per als propis interessos i cada any es deuen més diners, i això és un problema, no? Un país que no hi ha sanitat pública, la gent no té, si se posa malalt s'ho ha de pagar la seva butxaca, però és que moltes vegades en Sergi em comentava a l'hospital aquest que us comentava de Tororo, no tenen prou diners per pagar-se la betzina per anar a l'hospital.
O sigui, ja no és pagar-te a l'hospital, és pagar-se a la betzina per agafar aquella moto, perquè no hi ha transport públic, no hi ha una xarxa ni d'autobusos ni res, hi ha una mena de furgonetes que hi puges allà, saps quan hi puges, no saps quan hi baixaràs, furgonetes per 15 que hi van 20, nens, material, és maco de veure des de fora, però ostres, la vida és dura allà. But the sun rolling high through the sci-fi
Acabem, Quim, que vagi molt bé aquest viatge cap a Uganda. El seguirem de prop. Ens agradarà saber què hi feu, ens agradarà rebre alguna imatge i en farem un bon tema a la ràdio, perquè ens agrada parlar de coses boniques, malgrat tot. O sigui que ho seguirem de ben a prop. I abans, recorda que tens una cita dissabte amb aquest concert. Recordeu la Big Band de Canet amb un concert que farà a la Capella de les Creus dissabte a les 7 de la tarda. Quim, que vagi molt bé una cosa i l'altra. Vale, adeu.
Dit i fet a Ràdio Pineda. In the circle, the circle of life.
Gràcies.