Hi ha més casos de càncer actualment? Ho notem al nostre entorn? Es nota a consulta? Avui al Pinedo es mou, en parlem, en parlem del càncer, però ho farem en primera persona.
Dins la setmana de la lluita contra el càncer que fem a Pineda, hem volgut organitzar diferents mirades i avui parlem també des d'un punt de vista mèdic de què és el càncer, però també des d'un punt de vista humà, perquè també l'experiència en primera persona de les persones de vegades...
és la que ens fa entendre, la que ens fa poder posar-nos a la pell de l'altre i també potser aprendre d'una qüestió que se'n parla molt però potser no coneixem tant. Tot això és el que volem fer avui al Pineda es mou.
Avui al Pineda es mou, saludem la doctora del cap de Pineda, la doctora Angélica Guerra. Què tal? Bon dia. Muy buenas tardes, muchas gracias por invitarnos, gracias por permitirnos este espacio y poder acercarnos un poquito más a la comunidad y a las familias.
sobretot gràcies a vosaltres, vagi per endavant, per ser aquí, per donar aquest temps de ràdio, que al final és donar un temps al poble, per parlar des dels micròfons de Ràdio Pineda. També saludem la Rosa Oliva. Rosa, què tal? Bon dia. Hola, bon dia, molt bé.
Doncs Rosa, la Rosa ve com a pacient. Per què? Doncs perquè de vegades un testimoni en primera persona explica més que mil llibres. Per tant, gràcies també per ser-hi. A vosaltres per convidar-me. I també saludem que ve acompanyant-les l'Andrea Morgadanes. Bon dia. Bon dia.
Bé, l'Andrea és una nova figura, bé, no tan nova, però Déu-n'hi-do, que és de fisioterapeuta al cap de Pineda i que també avui explicarà alguna cosa que pot ajudar també. Moltíssimes gràcies per ser-hi. A tu.
Bé, parlar del càncer d'entrada podria ser novietat, però jo crec que no, perquè realment se'n parla, però cal entendre una mica de què estem parlant, no? Aquesta malaltia que malauradament és tan present i ho notem, i vaja, però si ho haguéssim de definir d'alguna manera, Angèlica, com ho faríem?
Bueno, es muy importante lo que acabas de decir, que tenemos que tener un poquito de claridad sobre algunas cosas sobre el cáncer y en esta semana que estamos pues trabajando desde el ambulatorio en informar para la prevención y la promoción de la salud, tengamos claro que...
que es una enfermedad que actualmente tiene muchos estudios y que es muy fácil de detectar en algunas ocasiones si participamos en las actividades de cribado. Pero bueno, lo que decía, ¿el cáncer qué es? Tenemos que tener claro que el cáncer es una enfermedad donde las células del cuerpo se multiplican de una forma descontrolada, o sea, crecen muy rápido.
Y esto puede afectar el funcionamiento de los órganos. Y puede pasar a cualquier edad. O sea, no solamente está vinculada a una edad, pero es importante por eso que todos estemos bien informados porque si hay alguna alteración podamos consultar a tiempo. Porque aunque antes, cuando nos hablaban de cáncer, pues todos teníamos como... era una palabra tabú incluso a veces decirla y nos infundía mucho miedo.
La buena noticia es que la medicina ha avanzado mucho y no solamente se puede prevenir muchos, sino que también se pueden controlar y algunos otros incluso pueden ser tratados con tratamientos que la persona se maneja como una enfermedad crónica. O sea, puede vivir perfectamente muchos años recibiendo el tratamiento. ¿Qué cambia si Astrova Avance o Astrova Mestar?
es vital porque el tiempo en esta enfermedad es oro. Entonces es importante que nosotros aprendamos con identificar algunas cosas básicas pero también tranquilizar a la población porque si se detecta a tiempo se puede tratar de la manera más adecuada y con buenos pronósticos.
Per tant, sabem què, sabem la importància de la detecció precoç i també dels cribatges, no? Quins cribatges hi ha? Bueno, actualmente tenemos varias vías de cribado que están establecidas, que son la del càncer de mama, con la mamografía, la del càncer de colon, que en esto nos ayuda mucho las farmacéuticas también, que hacemos la prueba de la sangre oculta en ese,
i la citologia per detectar el càncer de cuello uterino. Rosa Oliva, Rosa, primer de tot, com et trobes, com estàs? Anem fent. Això és molt català, ara anem fent. Sí, dies més bé que d'altres. Perquè tu avui veig com a testimoni de patir un càncer. Com se't diu? Com t'hi vas trobar?
Bé, realment, jo m'hi vaig trobar per casualitat, perquè jo em trobava bé, i gràcies a la doctora Angèlica, que va insistir que li dogués les mostres d'orina per fer les citologies, van detectar que allà hi havia alguna cosa de dos centímetres i mig, i de seguida em van trucar de Calella per anar a operar i tot això.
Realment, fins que no vaig anar a Can Ruti, no me van dir... Bueno, que a ella sí que m'ho van dir, després de l'operació, quan ja tenien la biòpsia, ja sabien que era un càncer, que ja es podia dir que era càncer, i jo el primer que vaig preguntar és si me moriria, me van dir que no. Llavors, a partir d'aquí... Vinga, què s'ha de fer? Doncs vinga, dintre de lo malo, què s'ha de fer? Llavors, quan ja me van enviar a Can Ruti,
Ja vaig fer químio i aquí va venir la segona operació, que me van estripar la bufeta, me van estripar els ovaris, la matriu, i me van deixar un tros d'úter perquè, com que soc molt jove, pogués tenir relacions sexuals, bàsicament.
I després de fer la quimio, llavors ja van fer l'operació, ja és que me van estripar tot això, me van fer un estoma i un bríquer, que és el que fa de... com perquè transporti l'orina fins a la bossa que jo aduc, engratxada a la panxa, amb aquest estoma que em van fer.
Tu ara ens ho expliques tot de cop i de forma planera, cosa que t'agraïm molt, perquè també pot ajudar altres persones. Al final, si no se'n parla, sembla que això no existeixi. Llavors, això sempre diem aquí amb els companys de la ràdio, ostres, parlar de les coses...
també s'afavori que, no sé, que s'esparli i que algú hi pensi en alguna cosa, de dir, ostres, potser m'haig de mirar això o no, però posar-ho damunt la taula. Però clar, quan això comença, Rosa, clar, és un xoc, no?, perquè dius, tu et trobaves bé, no? Bueno, és un xoc perquè, a més a més, jo, si la meva doctora no hagués insistit, com que jo em trobava bé, el que menys t'esperes és que fins i tot, com me van fer...
la prova el divendres, l'ECO, i ella em trucava dilluns, en cap moment jo vaig ser en el cap, se'm va ficar que podia ser un càncer, perquè com que em trucava de conya, doncs perquè m'ha de tocar a mi. Clar, clar, clar, et trobes bé, no? I et truquen de Calella i et diuen què? O sigui, que t'has de fer una altra prova allà? Ella em va dir que em trucarien de Calella per fer una prova i resulta que aquesta prova que em truquen d'allà era una operació. Ah.
Sí, perquè ells, com que no ho saben segur, fins que no et fan la biòpsia, realment, llavors no sents la paraula càncer. Amb ells, a part, jo també és una cosa que li he dit a la psicòloga de Can Ruti, perquè a mi ara m'aporten des d'allà, que jo he retret els metges que no facin servir la paraula càncer, perquè fins i tot, com ho van dir també a Can Ruti, tot era, tens una neu, tens una neu... Una neu? Sí...
A ella també li vaig dir, no sé per què no fan servir la paraula càncer. La paraula neoplasia és el terme que es usa per dir que les cèl·lules han creixit, el que he explicat ara. Que hi ha un tumor. Exacte, que hi ha una multiplicació de les cèl·lules que són un teixit nuevo, per això neo. I el que significa és un teixit nuevo que no funciona com funciona el órgano, per això...
I tècnicament, humanament ja ara m'ho dirà la Rosa, però tècnicament en què moment es pot parlar de càncer? Quan s'ha fet la biopsia i ja se sap si és un tumor maligna? Exactament, quan es fa l'estudi de anatomia patològica i es confirma que aquestes cèl·lules s'han dividit de forma irregular i que al microscopi tenen aquest comportament i per això es confirma ja que és un càncer.
I humanament què li diries als metges, Rosa? Clar, jo soc d'una manera que a mi m'agrada saber les coses, amb tots els pros i amb tots els contres, i la meva doctora ja ho sap, i jo per això sempre li he parlat molt clar, també és un defecte, una virtut que tinc, també ho he fet amb els meus amics, vull dir que a qui li agrada i jo soc així. I a Calella, per exemple, sí que me van dir, tens un càncer, ja em vaig preguntar això,
Però fins i tot ella li vaig dir, però és un càncer, no? No estàs parlant d'això. Bueno, perquè també l'impacte no deixa de ser per al pacient. Nosaltres hem de tenir la certesa 100% de lo que li estem dic al pacient. I no l'atenció.
y solo tenés la biopsia. Exacto. Primero porque hay gente que solo con decirle que le vas a hacer un estudio ya no duermen, no comen, no... Y se te posan pichos. Porque hay gente que lo lleva de muchas formas. Y luego hay gente que no, pero eso ya también nos lo enseñan en la carrera. Porque no podemos decirle a una persona algo si no tenemos la certeza. O sea, hay que tener la seguridad antes de informarlo.
Clar, per exemple, a Calella, quan me van enviar a Can Ruti, que sabien que m'estirparien i que m'havien de ficar una bossa, o si més no sabien tot el que m'haurien de treure, però sí sabien que acabàvem una bossa, senzillament a mi a Calella me van dir, vas a Can Ruti perquè aquí a Calella no t'ho podem fer. Llavors, clar, jo sempre li dic a ella, i per què no m'ho deien ja a Calella? O per què no me diuen que em pot passar això? Però clar, un cop t'ha passat...
és com te n'enteres, no? Llavors, clar, a mi és una cosa de la manera que jo soc, i llavors ella sempre em diu el mateix, és que tothom és com tu, tothom... No vol dir que jo m'ho agafi bé i ho porti bé, jo he tingut pujades i baixades, he plorat, he rigut,
Doncs com tothom, soc humana. Sí que tinc un caràcter que se me veu, jo sempre ho dic, que a mi me veu algú pel carrer i ningú diria que he viscut l'historial que visquen des del 2024. Segur. Perquè jo semblo que estic de conya, no? Ja, ja, ja. Jo soc una persona que ho passo per dins, ho xerro amb els meus amics i me desafogo amb qui m'haig de desafogar i sobretot ho parlo molt amb la meva doctora. A mi m'ha donat molta confiança i si no fos per ella, a Can Ruti, a la primera visita, m'ho van dir, ja li pots donar les gràcies perquè si no, no estaries aquí. Llavors, és una cosa a valorar
que una cosa que és una gota mínima, quan anem a fer pipí, de color rosa, és que per mi no hi era ni sang, jo no li vaig donar gens d'importància, i el vaig comentar com quan te fa mal un dit. Així és de clar. Que acabis d'aquesta manera. ¿Pot passar això? Que al pacient no li donem importància a una cosa que pot tenir? Tu en aquest sentit, Angélica, què diries? Sí, precisament, bueno, por eso estamos aquí, por eso también Rosa está aquí.
Porque lo hemos comentado que siempre cuando haya una duda de algo que nos parezca que fuera de lo normal en nuestro día a día, ante la duda siempre es mejor consultar. Pero sí que hay que tener en cuenta ciertas cosas que nos deben quedar claras para que cuando aparezcan...
Es decir, voy a ir al médico, ¿no? Entonces, si vemos que hemos perdido peso de una forma inexplicable, es decir, que comemos como habitualmente comemos sin ningún cambio en el ritmo del hábito alimenticio o dietas, porque luego hay gente que hace dietas restrictivas o así, bueno, eso a veces puede también enmascarar alguna cosa.
Pero si hemos perdido peso sin explicación, si tenemos un cansancio o una debilidad muy persistente, si aparece alguna masa, bulto, que no desaparezca en unas semanas, porque luego hay cosas que pueden aparecer y se desaparecen. Pero si el bulto es persistente, si hay algún sangrado atípico, en este caso, como en el caso de Rosa, fue por la vía urinaria en la orina,
Pero si hay algún sangrado por la vagina, al momento de las evacuaciones, en las heces, en estos casos el sangrado siempre consultar ante esto. O cambios en el color de los lunares o alteración en el ritmo intestinal. Por ejemplo, yo voy al baño cada día regularmente y ahora estoy con mucho estreñimiento. O lo contrario, diarreas persistentes.
Davant del dubte, consultem. Amb aquesta frase, abans, amb la conversa que teníem, deia, és important aquest missatge, però és que aquest missatge és una realitat. Sort que davant del dubte, la Rosa va dir, passa això, em trobo fantàstica, però mira, em passa això, i la doctora, clinc, perquè ella, per la seva experiència i coneixement, diu, mira, mirem-ho, per si acaso, no? Rosa, comença, clar, tot un any de periple, no?
Més d'un any, en el meu cas, perquè vaig començar... Passat Sant Joan me van operar, jo vaig agafar la baixa pel dit el 16 de maig,
Jo vaig dir-li a ella, potser fa set dies, no?, la primera... La primera, sí. La primera, la que fas la primera baixa, doncs això. Comentes. A finals de maig, i jo, passat Sant Joan, ja estava entrant a quiròfan a Calella. Llavors, sí. Sí que haig de dir, la veritat, que en aquest cas van superràpid. Sí. El meu tracte amb la meva doctora, jo no l'he pogut negar mai, que és molt bo,
I també haig de dir que Can Ruti és un món a part els treballadors que tenen allà a tot nivell. Tenen oncologia, per començar, tens butaques, que ens les han ficat aquells talls noves, perquè com que ja saben que no ens trobem bé, que estiguem més còmodes que amb les cadires,
El personal mai t'ha parlat mai a la ment. Tothom entén el català. És que no tinc cap queixa. Jo no l'estudi si vull mentre un taxi, que quan l'he fet anar també una gent superben educada i amb molta empatia a tothom.
i amb un tracte que no sembla que tingui una malaltia greu, però ni jo ni el que tens al costat, perquè quan vas allà és constant. Un surt d'una butaca i ja en ve una altra. I el dia que vas a fer analítiques, que és cada dia que hi ha gent allà, estan a full i no sé com no perden els nervis a vegades, perquè sortia a fora cada dia i veure que tens 50 analítiques. I jo a Monel li vaig dir quan estava fent la químio, però quantes butaques feu cada dia? Perquè això...
Jo vinc al matí, me'n vaig a la tarda, i veig que no pareu, que és un constant, una ve una hora, l'altra ve tres, l'altra ve vuit, l'altra... I, bueno, em va dir, és que en un dia els hauríem de comptar, però som molts que venim en un matí i en una tarda aquí. Perquè és que en una butaca diu, potser la fem servir cinc vegades, i dius, Déu-n'hi-do. I no els veus mai que aixequin la veu a ningú.
Doncs val la pena explicar això també des del punt de vista d'un pacient perquè ajuda també això, no? Sí, que no veus un estrès perquè jo, per exemple, al cap d'equipinades analítiques vaig tenir una mica de problemes perquè duia el bríquer que em van ficar amb la químio i quan li vaig comentar amb ella i amb una altra infermera que tinc confiança
No, no, que et tractin així. Mira la que... Ja, tela. La que lleva... Com se deia el que m'havien ficat? No. Sí, el portacat. El portacat, quan duia això... El pic. El pic, clar, deien, mira la que lleva el pic. I li vaig dir, jolini, prou tens a superar, que fa una setmana t'han dit que tens això.
que a Can Ruti te deixen fer l'analítica aquí, després amb l'estudi no, però el que és amb la químia o l'analítica me la deixàvem fer aquí per no perdre tantes hores allà.
Ho procuren tot. Jo, per exemple, tinc l'uròloga i el cardiòleg al mateix dia. Sí, miren d'agrupar aquestes visites. I com feia el tractament per no perdre tantes hores, fins que vaig demanar el primer dia ho vaig fer i el segon dia, quan vaig anar a l'uròleg, li vaig dir jo no puc perdre tantes hores de la meva vida aquí. Venir a fer l'analítica, 3 hores que me visitis tu, 3 hores més que preparin el tractament, després fer el tractament, passar les hores que passis allà i després tornar a casa. És superpesat. De part, per estar aquí a les 8 m'haig d'aixecar a les 6.
Tingué una mica en compte amb tot això. I llavors ara ja feia el dia abans, anava a fer l'analítica. Llavors aquí ja guanyava, no perdia tres hores allà esperant-me, per després esperar-me tres hores. Vull dir, que procuren que tu estiguis el més còmode possible. Llavors, ells m'ho han dit sempre, i a la xerrada que vaig anar d'oncòlegs, també em va quedar molt clar, que ells també lluiten, igual que suposo que els metges d'aquí al cap, o que l'ella, d'allà on siguin,
Pels temps d'espera. També és una queixa que tenim nosaltres allà, va sortir mogollon. Llavors ja veus que ells no poden fer més, perquè quan vas a les sales està tothom esperant. I els metges, jo sempre ho he dit, si a més estan mitja hora i els toca 10, és normal que vagin tard. Clar. Un cop allà... Sí, sí, sí. Llavors tot això s'ha de tenir en compte també jo, no? El que fan tots els professionals és increïble. Mhm.
Aquest acompanyament professional que és fonamental i aquesta part humana també, que no et traslladin més angoixa de la que ja consta. En tot moment fan que estiguis bé o la que veuen una cara rara i què te passa, et trobes bé, vull dir que estan a sobre teu superbé. Jo Can Ruti estic supercontenta també.
I si moltes vegades aquí a la ràdio parlem de la importància de capçalera, d'aquest acompanyament també proper, que en aquest cas, brutal, perquè detectar-ho, quan a Can Ruti diuen felicitat la teva doctora, això ja és...
Brutal, no? Però ja amb aquest acompanyament quotidià del metge de proximitat, del nostre metge de referència, la importància que té. Sí, claro. És important que hi hagi un poc ese vínculo con el paciente, que se sienta seguro, que quan li transmita seguretat en el que li expliques, i que estudiarem o ampliarem la sintomatologia per la que consulta.
Porque nosotros desde la atención primaria sí que es verdad que estudiamos y ampliamos y hacemos las pruebas, pero también hacemos una labor preventiva, ¿no? Porque el cáncer no solamente cuando aparece y se trata, sino que también por eso estamos aquí hoy, ¿no? Para que...
La gente sepa que hay estrategias también que se pueden hacer desde casa para disminuir la prevalencia y la aparición del cáncer, que son también muy sencillas y que se han demostrado que son efectivas. Como, por ejemplo, no fumar o mantenerse alejado del...
del humo del tabaco, una alimentación saludable, rica en frutas y verduras, hacer actividad física regular, que ya esto nos profundizará un poquito Andrea aquí, que es la experta, y aunque sea caminar 30 minutos, pero también...
Reducir el consumo de alcohol, protegerse del sol en verano principalmente que la radiación es más alta para el cáncer de piel y vacunarse porque hay vacunas que también como la del VPH, el virus de papiloma humano que es preventiva y la del virus de la hepatitis B que también está en nuestro plan de vacunación.
I no només el càncer, sinó també el tractament, i parlant plenerament, perquè la Rosa ens ho permet, això et deixa fet pols. I necessites també aquesta part de suport físic, no? No sé si ho feies a Can Ruti, també que per fer una mica d'exercici, perquè tenim aquí l'afició, quina importància té això, des del punt de vista del pacient, un suport en això?
des del meu punt de vista tant quan fas la químio quan acabes la químio o fas el tractament immunològic o quan no has acabat com ara és el meu cas per mi sempre és una peça molt que he trobat a faltar perquè la setmana que me trobava bé
no tenia pautes, i tots mirem internet, o sigui, fa mil anys que ja sabem, o sigui, ja sé quins exercicis puc fer d'estiraments, perquè els ho hem fet des que anava a les monges, perquè abans només fèiem estiraments, quan no cola, i després jugàvem a futbol o a bàsquet, o saltàvem a corda. Però primer tots fèiem estiraments i saltàvem, i tot això. Per tant, tots tenim aquesta base, ja per educació. I anar a caminar, està clar que fa molts anys que sabem que s'ha de caminar, però no tot està en el caminar, perquè necessites una força física que jo ara no la tinc.
Jo, a vegades, per obrir un pot, li haig de dir al meu fill o al meu home que ho faci. I dius, escolina, és que he perdut tota la força, el meu cos penja tot. Jo ja estava tot figurat, per dir-ho d'una manera, i ara torna a estar quan estava grassa, que et penja tot. I dius, també és una llàstima, perquè tampoc no saps què pots fer o no què pots fer. I en el meu cas, que porto l'ostomia feta amb una bossa, jo no sé si m'haig de ficar una faixa o no m'haig de ficar una faixa. Jo al març tinc una xerrada amb la meva estemiòpata,
d'allà de Can Ruti, i és una cosa de les que li penses preguntar, no? Clar, clar, clar. Però clar, és que te fa gràcia perquè tu ja has acabat en un principi i no tens més pautes. Sí, sí, sí. I amb ells els he dit i a la doctora també li vaig comentar. Llavors, com sempre, jo sí, per fer exercici...
No hi ha d'haver que l'és per fer tot el que m'han fet a mi, doncs prefereixo que no hi hagi un fill, si jo m'ha sacrat per tu, perquè ja sé que teniu molta feina, no? Però trobo que és una peça molt important que hauria d'estar posada també en l'equip mèdic dels pacients en general, vull dir...
Andrea, tu ets fissió del CAP de Pineda, és una nova figura així. D'entrada, què li diries a la Rosa que pot fer o que es pot fer? Que no es pot dir en tres minuts, eh? Ho entenc, però d'entrada, evidentment, eh? Però d'entrada, què ens pot servir, doncs, alguna persona que pugui estar escoltant-nos? Què li podries explicar?
I que ja entenc que és una altra entrevista, un altre programa i moltes sessions, però una miqueta d'entrada, no? Què diries? Doncs, bueno, ja sabem que quan patim un càncer té un gran impacte a nivell físic, a nivell funcional i, evidentment, no podem pensar, deixar de pensar que hem passat aquest procés i, clar, si volem incorporar-nos a la vida de l'activitat un altre cop, no podem fer-ho mai, mai, mai, mai.
ja pensant que podem fer la mateixa activitat que fèiem abans. Sempre ha de ser de forma progressiva. Perdona, és que això m'ha fet gràcia, perquè la meva psicòloga em va dir, tens moltes ganes d'anar a la muntanya, no et pensis que quan vagis a la muntanya serà com abans, dic, ja anirem al cotxe a la muntanya i caminaré per allà. Però sí, sí, m'ha fet gràcia, perdona, però és que m'ha fet gràcia.
No, doncs hem de tenir en compte això, perquè què passa? Les nostres capacitats que tenim ara no són les mateixes que quan vam iniciar aquest procés. Llavors, sobretot, tenir molt clar això que sempre ha d'estar adaptat i ha de ser segur. Llavors, sí, malauradament, a nivell del CAP encara no fem cap tipus d'activitat grupal ni donem cap tipus de pauta,
per pacients oncològics que estan visquent o que ja han passat el procés de quimioteràpia i així. Realment és una pena perquè sí que és una perspectiva molt important i, a més, hi ha una evidència científica al darrere
molt gran que abans, durant i després d'un tractament de químio, d'immuno, del que sigui, és superimportant, manteniu un nivell d'activitat física, sempre adaptat a la fase en què et trobis. Evidentment, no podràs donar el teu 100% quan estiguis amb la químio o amb l'immuno, però en funció de com et trobis, anar fent i, sobretot, escoltar molt el teu cos.
perquè molts cops ja et marca els límits. Quan comences a sentir una fatiga extrema o dolors, ja t'està dient al teu cos, pare, no forcis, i més que véns, doncs véns. No, és que és així. El teu cap tira, no? El teu cap tira sempre, perquè a més a més les persones que som actives ens costa molt estar al sofà i que t'ho facin els altres, o que vinguin els amics a cas teu i tu allà s'ho hagin fet. Llavors, quan tu ets molt actiu, això costa molt.
Jo ara, una vegada que vam anar a casa d'uns amics a fer un dinar, vaig participar fent carn a la brasa com antes, i vaig dir, hòstia, això és bona senyal, no?, perquè m'assento ja a mig com antes, que no m'ho heu de fer tot. Llavors, però sí, això és el que diu ella, és completament, tu a casa comences a fer alguna cosa, i jo hi vaig començar a endreçar l'armari, unes caixes, que ara tinc caixes amb bosses i gases, i trastos d'aquests que abans no feia servir,
i només per posar-me'ls al lavabo, el que tinc allà per fer servir, els que tinc de reserva, els que guardo, el que haig de demanar, ja em vaig cansar i vaig dir a un home, bueno, ja no he fet res més. El cos t'avisa i et diu fins aquí, i és que quedes anextasiada, és que no pots. I si estàs al carrer que has sortit a caminar, jo en mitja hora m'asseco una vegada en un banc, i abans, bueno, ni pensar-hi, en mitja hora seure'm.
És el que hi ha, que el cos no te deixa, és el que diu ella. El cos te diu prou, i has de parar, has de respirar, has de descansar, i quan t'has recuperat, tornem-hi. Exacte, que no vol dir que no tornis a poder portar el mateix nivell que portaves abans, però bé, tot el seu temps, el teu cos està recuperant...
Sí, però costa. Andrea, jo t'emplaço a venir un altre dia, que ho programem, a parlar des del punt de vista de físio amb aquest tema, càncer, però també amb altres temes que puguin ser d'ajut a persones que ens estiguin escoltant. Això t'emplaço perquè avui has vingut, diguem, acompanyant-les, però abans d'acabar el programa sí que tant a l'Angèlica com a doctora, com
La Rosa com a pacients, no sé què li diríeu a qui ens estigui escoltant, que creieu que des de la vostra experiència pugui ser important. Rosa, Angèlica, Angèlica com a doctora, Rosa com a pacient, que seran dos punts de vista que poden sumar.
Bueno, primero que todo, un mensaje de esperanza, ¿no? Porque el cáncer, bueno, todos creo que estamos en contacto con él, directa o indirectamente, porque conocemos a alguien o lo hemos padecido en carne propia o familiares nuestros. Entonces, primero como tener la conciencia de lo que es, ¿no? Que para eso, por eso también estamos aquí y que se puede prevenir, entonces...
Usemos todas las herramientas de prevención que cuando notemos alguno de los síntomas que hemos mencionado consultemos, explíquenlo claramente que nosotros los escucharemos. Ciertamente ya sabemos que la limitante a veces del tiempo
Es complicado, pero que haremos lo que haga falta por ampliar el estudio, pero que es importante que cuando haya una duda consultemos y podamos darle salida a esto, pero que es un mensaje de esperanza porque ahora se puede decir que el cáncer se considera una enfermedad crónica en la mayoría de los casos y algunos se curan completamente.
Sí, bàsicament parlaria de la confiança amb els metges, amb els especialistes que els toquin, siguin ginecòlegs, siguin uròlegs, el que te toqui. Però, sobretot, confiança. Mètode de prevenció... Mira, jo vaig tenir la sort que un dia se'm va encendre la llum i vaig mirar l'orina del vàter, que és una cosa que no feia mai, mirar el pipí, sincerament.
Ara el miro per força, perquè tinc una bossa i el veig, i també m'interessa saber el color que té, si haig de veure més o veig massa. I la segona cosa, que un cop estiguin dintre,
tant amb l'oròleg, que és el meu cos, com amb l'oncòleg, sobretot confiança. Jo tinc una llibreta, allà al costat del sofà, amb un boli, tot el que se m'apunta pel cap. Tinc Angèlica, esta meteòpata... Tinc sempre un full obert de cada, el que se me passa pel cap, ella que t'ho pot dir, vaig allà amb una llibreta sempre, i repasso quan hem acabat, que no me deixi res.
I sobretot confiança, has de confiar molt en el teu metge de capçalera per poder-li dir tot el que et penses, tot el que et passa, perquè és qui més te coneix, perquè és qui t'ha dotat d'altres malalties, també. I amb els que t'aportin a Can Ruti, a Calella, on te toqui a la privada, sigui uròleg, ginecòleg, que els preguntis tot el que se te passa pel cap, que no us quedeu en cap dubte,
que és molt important tu sortir d'allà ben tranquil·la que totes les coses que se t'han passat pel cap tens una resposta. Doncs compteu, avui en un dia que en el programa tractem un tema dur i la paraula que ens quedem, gràcies a la Rosa i l'Angélica, també és aquesta de la confiança. Rosa, gràcies per venir i de ser tan dur com sempre per poder explicar les coses.
Clarament. Ai català, Rosa. Gràcies, Rosa. I a la doctora Angèlica Guerra, gràcies per venir. Sabem que feu un esforç, que esteu a la consulta, és al vostre lloc i venir a la ràdio és un esforç també. Llavors ho feu també pel conjunt de la població. Moltes gràcies. I a l'afici, l'Andrea, ens tornem a trobar un altre dia també per aquí. Moltes gràcies. I tant. Moltíssimes gràcies. I al programa dimecres que ve, també a la mateixa hora, al migdia, a Ràdio Pineda.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Yo que estudié cada estrella, fuga celestial, precisión, algoritmo genial, reconozco que algo no me encaja, que hay algo más.
Tiempo, espacio y todo lo que ves son las sombras quizá que proyecta el Edén. Allí donde muere el orgullo, hoy nace la fe. Yo creo en Dios.
Hay más preguntas que respuestas en la aurora boreal. Somos los dos, polvo de estrellas. Misterio, luz, roca y candela, algo sobrenatural.
Estamos aquí y mañana ya no, en la noche infinita un destello de sol. Estar vivos es un misterio de ciencia ficción. El ritmo del mar y mi respiración, los ácidos de tu corazón.
Jo creo en Dios. En mi manera. Hay más preguntas.
Cifrar el origen del diván. Crea en Dios, a mi manera. Hay más preguntas que respuestas en la aurora.
Todas mis dudas y certezas
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!