Avui diem sí a la cultura, sí al teatre i sí a les ganes de descobrir històries que ens remouen. Arriba a l'auditori l'obra de teatre Honestetat i avui en parlem amb una de les seves protagonistes, l'actriu Pinedenca, Miriam Iscla.
I tal com diu el seu argument, el sí et compromet, però el no et defineix. I per això avui no només diem sí, sinó que ens deixem portar per una obra de teatre que parla de veritat, de límits, de poder i d'amistat. I ho fem amb Miriam Iscla, una actriu que estimem...
que ens estima i que el 14 de març laborem a l'escenari de l'Auditori amb Dabnis Baldu per interpretar aquest espectacle. Avui el sortim, Miriam Iscla i Honestedat, un duel intens on l'amistat es posa a prova.
Sortim a Ràdio Pineda. Una actriu estimadíssima amb una trajectòria impecable i una connexió, per què no dir-ho, única amb Pineda i també amb el territori, amb la comarca. Miriam Iscla, bon dia i gràcies per atendre'ns.
Hola, bon dia. Gràcies a vosaltres per convidar-me. Bé, sempre és un plaer parlar amb tu. Suposo que contenta, no?, de poder tornar a actuar a Pineda, de poder pujar un altre cop a l'escenari de l'auditori. La veritat és que m'encanta, m'encanta venir a casa a fer feina perquè és com una manera també d'agrair a la gent que moltes vegades es desplaça a Barcelona i bé veure els espectacles que faig allà i, per tant, també venir jo també em sembla que és...
És bonic, no? Vull dir que fem un intercanvi, vosaltres veniu, jo vinc, i així ens anem trobant i ens anem seguint les vides. Escolta, sobretot vens, en aquest cas, amb una estedat, que ara en parlarem d'aquesta obra de teatre, en una ocasió molt especial, com és la programació d'aquest any de l'Auditori, que per cert està d'aniversari i celebra 10 anys. És veritat, moltíssimes felicitats, és veritat, és veritat, sí. M'ho van dir, no sé qui m'ho va dir, i vaig dir, ostres, 10 anys, però com passa el temps, per favor, per favor, què ens està passant?
Però si ens hem mantingut 10 anys, si l'auditori s'ha mantingut i a més a més en una programació molt interessant,
Penso que segur que en vénen 10 per 10 més, o sigui que... Clar, des de la teva experiència com a actriu i també com a Pinedenca, quina importància té que un municipi com el nostre, com Pineda, disposi d'un equipament com aquest auditori? Mira, jo penso que a la gent que fem teatre i que ens anem movent per tot arreu del territori, ens agrada arribar a llocs on...
on es cuida la posada també, no només de cara cap a un forn, sinó de cara cap endins. Penso que és molt important que Pineda tingui un teatre que pugui estar en els circuits perquè els espectacles puguin arribar al poble d'una manera que es puguin veure en tota la plenitud. I el teatre de l'Auditori té això, és un teatre amb grada, cosa que s'agraeix moltíssim, ens agrada molt nosaltres treballar en teatres que estiguin amb grada, i per tant...
Jo penso que estar dins el circuit del teatre professional i això et permet portar espectacles molt interessants i a part que la gent que venim a treballar també ens sentim molt ben acollits i que l'entorn és agradable per treballar també.
Un auditori que al llarg d'aquests 10 anys ha acollit no només cultura, ha acollit també actes de tota mena. Per tant, és una mica el que deies, que una població com la nostra amb tants habitants i també molt connectada a nivell cultural pugui tenir un edifici com aquest. Clar, evidentment, els edificis són edificis, però si són llocs de convocatòria, llocs de...
que impliquen una incentivació social no només cultural sinó sociocultural i que a més estan oberts a tot tipus de disciplines culturals, trobo que és molt important. Jo l'última vegada que he vingut no va ser amb obra de teatre sinó que vaig venir al festival de cinema també, al de curtmetratge, o sigui que és un espai que està bé perquè es poden transitar moltes arts, suposo que dansa també,
música, evidentment, no? Vull dir que penso que és un espai per seguir explotant i que generi, porti i aporti cultura al poble, no? Miriam, ara que ho comentaves, és cert, eh? Vas venir a finals de l'any passat a l'entrega de premis del Festival Internacional de Cortmetratges del Cinemark, clar, des d'aleshores amb ara han passat moltes coses i t'han passat moltes coses, sobretot recollint molts premis. Bueno, han anat fet cosetes, sí, alguna cosa ha anat caient, sí.
Home, alguna cosa no, eh? Déu-n'hi-do. Sí, però bé, els premis, realment, el més important dels premis és que segueixi tenint feina, no? Vull dir, penso que és això. El premi més important és aquest, anar treballant, tenint feina, aquest és el premi, aquest és el premi real, no? El que sí que penso que és important i que fa que el meu coneixement, la meva feina i fins i tot el meu aprenentatge segueixi creixent, no?
T'ho sentim a dir molt, això que tenim feina. Clar, m'imagino que també, com que els anys van passant i ens anem fent grans, pel fet de ser dones també, no sé si això també influeix d'alguna manera a l'hora que pensin en tu, a l'hora de fer un muntatge, un espectacle, una pel·lícula, no sé. Sí, a veure, jo no em puc queixar, d'entrada ho dic, que no em puc queixar perquè quan no tinc feina me la busco i intento que surtin d'avant, saps? Però...
No és només per l'edat, jo penso que és una disciplina amb moltes inseguretats, hi ha molta gent que ens dediquem a això, gent amb molt talent, i per tant no sempre vens al cap, i si vens al cap a vegades hi ha molta més gent que ve al cap. Llavors l'important és estar treballant, perquè és l'únic aparador que pots tenir real per la gent que fa feina. Si tu estàs treballant la gent et veu, si la gent et veu pensa en tu, perquè a vegades és senzillament que no hi han pensat, hi han pensat en un altre,
que evidentment, vull dir que aquí hi ha d'haver lloc i feina per totes i per tots, no? Però sí, jo penso que la feina és el premi més gran, que vol dir, doncs, o bé perquè m'arriben, o bé perquè me les busco, trobar forats per anar treballant en la meva feina i anar creixent en el meu aprenentatge i aportar diferents coses i tocar-me diferents tecles i fer personatges diferents i...
treballar amb gent diferent, aquest és el regal més gran que té la meva professió, no? I si jo m'hi puc mantenir, evidentment, com més gran et fas, doncs més difícil és, i sobretot si ets dona, però dona de tota la vida, i ha passat això, perquè les dones sempre acabem fent els papers de la filla de, la mare de, la dona de, i és difícil trobar papers protagonistes en pes, no?
Però, bueno, cada vegada n'hi ha més, cada vegada lluitem més per tenir un espai que se'ns vegi i, sigui amb l'edat que sigui, hem de seguir per aquí, no? A Ràdio Pineda, sortim.
Avui parlem amb Míriam Iscla d'aquest espectacle Honestedat que podreu veure a l'auditori. Res, d'aquí a molt poquet, el 14 de març, que els dies van que volen, les entrades també, ja ens han dit que en queden poquetes. En aquesta ocasió et veurem a l'escenari amb el Daphnis Balduth. Clar, el fet d'actuar a Pineda, no?, i tornem una mica a les arrels. Aquí la gent et té molt d'efecte, et segueix allà on vas. Com et fa sentir tornar a Pineda?
Home, jo és el que et deia al principi, no? O sigui que m'encanta, m'encanta venir a Pineda a fer feina. Evidentment, quan fas gira, doncs jo sempre pregunto, i a Pineda hi anem? Saps? O sigui, és com una cosa, ja és com un... No, perquè, bueno, no sé, a mi em fa gràcia, em fa il·lusió venir a Pineda a treballar. És això, el que em passa és això, que veig a la gent...
Jo veig molta gent des dalt de l'escenari que hi és sempre i que per tant també està fent aquest viatge amb mi i és una manera d'ensenyar que gràcies al recusament segueixo fent coses diferents.
Clar, i la vida professional et porta per tot Catalunya, et porta arreu, no vius aquí, però sí que et veiem de tant en tant, no?, que vens a veure una mica la família i que sempre portes Pineda al cor. I això t'ho dic perquè en alguns reportatges que t'hem vist, no?, que t'han fet, quan et pregunten per algun lloc, sempre acabes dient Pineda. Home, què haig de dir? És que, o sigui, jo soc de Pineda, vull dir que no...
No és que faci una cosa per Pineda, és que jo soc de Pineda, no és que és una cosa que és així, no? No és que jo faci res especial, vull dir que no em sento fent res, sinó senzillament jo em sento, soc, i la meva família és de Pineda, i per tant el meu referent és aquest, i per tant sempre acaba sortint Pineda perquè Pineda, doncs si em fan una pregunta em referencio, i quan em referencio em surt el meu poble i la meva família, no?
Doncs tindrem la gran sort de veure't actuar a Pineda el 14 de març amb aquest nou muntatge Honestadat. Hem anat veient cosetes, que ara després, si vols, hi podem entrar una mica, però vaja, perquè el públic, els oients que ens escolten es plantegin venir a veure aquest muntatge, què ens porteu? Mira, és una funció que el marc de la foto seria un rodatge d'una pel·lícula, no?
La història és que s'està rodant una pel·lícula en què hi ha un director, que és el Darnis Valdús, i una actriu, que sóc jo, i avui no em toca rodar, però vaig al lloc del rodatge perquè vull parlar amb el director i dir-li que l'escena de nu, que està programada per rodar-se demà, jo no la faré, que no em penso despullar. A partir d'aquesta negativa, evidentment en una situació de molts nervis, com és un rodatge, i que hi ha un canvi d'un dia per l'altre,
aquesta decisió que he pres provoca una situació d'atenció amb el director. Val a dir que som dos grans amics que ens estimen moltíssim i que, per tant, hem de pensar que sempre que costa més dir-li a un amic que no que a una persona desconeguda. La raó per la que dic que no, no puc desvetllar-ho perquè llavors ja, potser sí que aquestes quatre entrades que queden per venda no vindreu,
I jo penso que l'interessant és venir-ho a veure. El que et deia, el marc de la foto és aquest rodatge, però en realitat s'està parlant de relacions humanes, d'una relació d'amistat, en la que aquesta honestedat ve a parlar de fins a quin punt som honestos o honestes en els nostres llocs de treball, si per sobre de moltes coses, d'aquests capaços de passar per sobre...
i trepitjar certa honestedat per aconseguir un reconeixement, per aconseguir uns èxits, per aconseguir premis. Si ets capaç de passar per sobre de gent que t'estimes, quina és la importància de poder dir que no en segons quines situacions en les que no et sents còmode? Per què no et sents còmode? Com arribes a aquestes situacions? Es parla de feminisme, es parla de patriarcat, es parla de la necessitat de respectar pactes i de...
i d'establir llaços que siguin honestos amb les persones que ens estimen i que ens envolten. Parla de com la persona que pensem que tenim al davant i que ens estima i que pensem que ens hi entenem perfectament, de cop i volta en una situació extrema, potser no és la persona que ens imaginàvem que era. Vull dir que hi ha tants temes en aquesta funció, és una funció absolutament dialèctica, que parla de moltes coses, que és com una partida de ping-pong, la gent va canviant de paret, a vegades està a favor d'ell, a vegades està a favor meu,
va canviant d'opinió, és que fins i tot els caps van girant com si fos un partit de tenis, i la realitat és que és una funció que quan s'acaba tothom té ganes de seguir parlant del tema, i això és un plaer. Clar, això és el més bonic d'anar a veure una obra de teatre, que la funció continua després al carrer amb aquests debats paral·lels, aquests diàlegs paral·lels. Sí, amb la necessitat de seguir parlant, de seguir pensant, és una funció que no és fàcil i que exigeix,
A nivell interpretatiu, una concentració brutal, però molt gran, perquè és una funció que hi ha moltes capes i no es poden veure totes al principi. S'han d'anar veient, és com una ceba que l'has d'anar pelant i, per tant, no pots ensenyar tot el que passa de bon començament, sinó que vas veient i vas veient i vas veient i vas entrant en aquesta impossibilitat de comunicació amb la persona que tens al davant. Com a públic, també exigeix una concentració i un estar molt atent
perquè la dialèctica no és una dialèctica quotidiana, sinó que es parla en paraules de vegades com de posicionament, tant polític com ideològic, ideològic com filosòfic, i per tant hi ha paraules que dir, ostres, i gent que ens diu, és que m'hauria agradat tenir un bòli per apuntar frases que dieu que són d'aquelles per penjar-se el capçal del llit i recordar-te-la cada matí, per favor, que no m'oblidi aquesta frase, no? Vull dir que...
Crea un interès i jo penso que incentiva una atenció en el públic que a mi, personalment, jo quan soc públic, m'agrada moltíssim. Que em provoquin aquesta curiositat, aquestes ganes de saber, aquestes ganes d'estar atenta, que no em tractin com una persona que se m'ha de parlar tot clar, no? Vull dir que penso que és molt interessant. A mi m'encanta fer aquesta funció. És una funció que, a més a més, amb el Daphnis ens entenem moltíssim. És un gust fer-la
i la gent que ve realment em surt molt al·lucinada de tota la temàtica que s'exposa allà a sobre. De totes aquestes frases que són per emmarcar o per penjar en el capçal, per no oblidar-te, com és la frase? El sí et compromet, però el no et defineix. Com la interpretes tu, com a actriu i com a persona, aquesta frase?
És que és una de les frases que jo va ser una descoberta durant el procés d'assajos, no? És a dir, realment el sí et compromet a seguir fent coses i tu agafes compromisos a la vida quan dius sí, no? Però realment el que és més difícil és dir que no i és quan realment tu et defineixes com a persona, quan dius que no a certes coses. Llavors sí que estàs prenent un camí molt decisori. És molt més difícil...
i definir-se realment sempre és més difícil que seguir una inèrcia, no? I per tant és aquesta la frase i és aquesta la intenció i és aquest tot el temps de frase que penso que sí que defineix molt bé la funció. Moltes frases per enmarcar, molts temes que surten, que es plantegen en aquest espectacle. Quin creus que pot ressonar més en el públic?
Tots els que t'he dit, en algun moment o altre, les persones ens hi hem trobat, sigui a les peines, a la vida quotidiana, amb els amics, amb les parelles... Vull dir que penso que són situacions que, dic, la funció s'emmarca en un rodatge, però si tu treus que sigui un rodatge i són dos amics que parlen, tots i totes ens sentim...
reflectits en això, en situacions en què volem dir que no i potser no ho hem acabat de dir o hem dit que sí malgrat pensar que no o hem esperat que la persona que tenim adavant ens entengui perquè pensem que és una persona que ens estima i que ens hem entès sempre i que ara m'entendrà també quan jo li exposi les meves raons o fins on dissimularà i no em dirà el que realment pensa i per tant jo em sembla que això si revises una mica les vides de tothom
ens hem trobat amb situacions de desil·lusió o de reivindicació o de baralla dialèctica amb una altra persona que ens estimem. I, per tant, aquí reu també la dificultat. I amb l'argument que plantegeu en el context d'aquesta obra, tu has vist situacions així, no sé, en el món teatral, en el món audiovisual, això passa? Passa, segur, segur. A mi no m'ha passat, però sí que passa, clar, sí, sí.
És més, vull dir, hi ha grans actrius que jo li preguntava l'altre dia a l'Helena, a Naya, què havia canviat des que ella va fer Habitació en Roma amb el Julio Meden fins ara i deia que res, que no ha canviat res i que seguim estant en posicions de poder molt diferents i en situacions de poder dir no molt diferents, les dones dels homes, no? I per tant, és absurdament...
vigent qualsevol cosa que sigui dalt d'un escenari com a queixa. En un moment en el que parlem també de límits, parlem d'ètica professional, creus que aquesta obra honestedat arriba també en un moment just? Sí, sí, és que és això, o sigui, si tu ets honest amb la teva feina o no ho ets, és fins a on estàs disposat a traspassar segons quines línies per aconseguir el que tu necessites, vols o creus que et mereixes, no? És que aquí
ja no és que jo jutgi del que tu creus o que creus que tu et mereixes sinó fins on estàs disposat o disposada a passar per sobre per aconseguir això o sigui, no és un judici extern penso que és un judici intern i això és el que ens fa fer un aprenentatge i és el que potser ens fa fer o sentir incòmodes i que és un treball intern també al cap i a la fi
Sí, totalment, totalment. Doncs us recomanem que aneu a veure un Estadat, encara queda alguna entrada.
dissabte, 14 de març, a dos quarts de nou del vespre, a l'Auditori de Pineda amb la Míriam Iscla, també amb el Daphnis Valdúz. Un duel interpretatiu brutal. Així ho hem anat veient, també, per tant, amb ganes de veure-ho a l'Auditori. Clar, heu anat exaurint les localitats allà on heu anat. Suposo que Pineda no serà diferent. Entenc que contents, no?, per la bona rebuda que té l'obra. Home, estem supercontentes, la veritat, perquè...
La funció està molt ben escrita pel Francesc Cuellar, que també l'ha dirigit, i és una funció, això et dic, d'una volada molt gran i molt interessant. Llavors, veure que s'omplen els teatres per venir a veure aquesta baralla dialèctica entre dos personatges intel·ligents que utilitzaran totes les armes que puguin haver-hi a nivell de dialèctica per convèncer l'altre...
és molt reconfortant veure que això crea interès i que això crea ganes i que quan s'acaba la gent està aplaudint d'en peus. A part de la feina que hagin fet nosaltres, em sembla que també hi ha el missatge. Com t'agradaria, per exemple, quan la gent et vingui a veure aquí a Pineda, com t'agradaria que el públic sortís de l'auditori després de veure l'obra? Home, a mi, jo, si tenen conversa, si fan conversa, si els genera dubtes...
i els hi genera conversa al voltant de la cerveseta després, doncs això és el que a mi m'agrada que passin al teatre, a Pineda i a tot arreu. Vull dir que el que a mi m'agrada és provocar i que el teatre serveix per moltes coses, serveix per riure, serveix per abadir-se, serveix per cantar i ballar, serveix per plorar, serveix per pensar, i aquesta és una de les funcions que serveix per pensar. I per tant, si provoquem això en el públic de Pineda, doncs felicitat absoluta.
Doncs ja ho sabeu, 14 de març, honesta data a l'Auditori de Pineda, entrades encara, alguna en podreu esgarrapar al web auditoripineda.cat, crida perquè aneu al teatre, consumiu cultura i ara que fem crida també del teatre i que tu també coneixes de molt de prop el valor de teatre,
i el vincle que crea amb el públic. Tenim aquesta iniciativa de tocar el Cap Butaca Buida, que es commemora el 21 de març, la crida a omplir els teatres catalans. En el cas de Pineda també ens hi sumem amb l'obra de teatre Les Bruixes de Salem, aquesta estrena de la companyia del centre. Preguntar-te fins a quin punt creus que campanyes com aquesta, el Cap Butaca Buida, pot ajudar a reforçar aquest hàbit cultural i el fet d'omplir els teatres?
Les campanyes, siguin aquestes a nivell cultural, siguin com la marató que es fa, les campanyes serveixen per visibilitzar situacions o en el cas de la marató els tipus d'enfermetats, en aquest cas la importància de la cultura i la necessitat de recolzament que té la cultura per part del ciutadà i la ciutadana, i per tant aquesta és la importància d'aquestes dates, l'important no és omplir els teatres només el dia 21, sinó
intentar que s'omplin sempre, però el fet de focalitzar-ho en un dia, com a mínim això es visibilitza i té una importància, i aquesta és la importància d'aquestes dates, no té més, és com els premis, els premis en si no són res, sinó que el que fan és visibilitzar un entorn, siguin premis de medicina, visibilitzes una gent que està treballant pel premi que sigui, el premi de cinema estàs visibilitzant
la cultura, el cinema i per tant serveixen per això les gales, els dies assenyalats i aquestes campanyes que es fan. Per tant, per mi és una campanya interessant en la que aquell dia tothom està pensant en anar al teatre i omplir el teatre i això és molt bonic. El que hem d'aconseguir és que seguir fent per part nostra l'eina que interessi a la gent perquè l'esforç que implica sortir de casa teva, comprar una entrava i seure't en un teatre
es vegi reconfortat i recompensat per la feina que fem nosaltres dalt de l'escenari. Per tant, si vosaltres veniu, nosaltres intentem fer molt bona feina i intentem fer molt bona feina perquè vosaltres vingueu. Vull dir que és un tòtem, tot junt.
que, per cert, a Pineda es fa molt bona feina pel que fa a teatre. Tenim una entitat al centre cultural molt activa durant tot l'any. A més a més, amb una base molt sòlida com és l'escola de teatre Artur Iscla. Per tant, a nivell local també és important per anar plantant una mica la llavor de saber consumir cultura, saber consumir teatre i que a més a més hi hagi qualitat. Clar, clar, clar. Sí, la gent...
comencen a veure la neta o la filla o la germana que està fent una funció de teatre i aquí es desperta també una curiositat i que t'expliquin històries és una cosa que t'incentiven moltíssim i per tant penso que és la manera de crear addiccions
espectadors i espectadores del teatre, que el que es faci sigui de qualitat i tingui un rigor, que és el cas de Pineda i de l'escola. Ara et anava a dir, l'escola de teatre amb gent molt jove que puja amb ganes i amb empremta forta quan trepitza l'escenari, que Déu-n'hi-do. Sí, sí, això és el sang nova, que és el que es necessita i com es mantenen les estructures.
Doncs el 21 de març, que serà el cap butaca buida, Pineda també s'hi afegeix, com dèiem, l'estrena de l'obra Les Bruixes de Sàlem, nou muntatge per la companyia del Centre Cultural, que també els tindrem per aquí perquè ens ho expliquin, però vaja, avui ens volíem centrar en aquest espectacle, Honestadat, aquesta obra de teatre,
amb la Míriam Iscla i el Daphnis Valduth a l'Auditori de Pineda, que ara que està d'aniversari celebrant aquests 10 anys, doncs amb moments molt especials i que en aquest cas, Míriam, vosaltres també ens sumareu un mes de molt especial al fet d'actuar a Pineda en aquest marc d'aniversari dels 10 anys de l'Auditori. Escolta, gràcies per ser-hi, per compartir tant i per seguir tornant a casa amb la mateixa generositat de sempre i també per atendre'ns a Ràdio Pineda.
Moltes gràcies a vosaltres i moltes gràcies a la gent que fa l'esforç de sortir de casa, comprar una entrada, venir a seure allà i veure no només l'espectacle que faig jo, sinó tots els que es facin. I de passada enviar una abraçada molt gran a les bruixes de Sàlam, que facin una màgia ben bruixeria, una bruixeria ben gran i molta merda a dalt de l'escenari aquest dia del 21 de març. Míriam, moltíssimes gràcies i ens veiem a l'auditori. Vinga!
Sortim a Ràdio Pineda.