Els serveis informatius de l'emissora us ofereixen l'entrevista.
Miquel Reverter i Aguilar, nascut a la Ràpita l'any 1966, licenciat en Filologia Hispànica per a la Universitat Rovira Virgil de Tarragona, professor a l'Institut dels Alfacs, i així podríem continuar llegint qualsevol de les cobertes, contracobertes, d'algun dels llibres de Miquel Reverter per informar-nos del seu currículum.
Però res d'ara, penso que això seria una d'aquelles coses absolutament necessàries perquè qui no coneix avui en dia en Miquel Reverter, n'hem presentat tants de llibres, n'hem parlat tant amb ell i hem compartit tantes activitats que no val la pena d'exigir-ne un currículum d'altra banda tan extens com el de Miquel. Miquel, molt bon dia. Hola, molt bon dia. Vull començar presentant-te i no presentant-te així perquè penso que realment hi ha sobradament conegut aquí la Ràpita. Jo no ho sé bé.
Em digues això i m'ha quedat una mica parat. No ho sé, segurament hi ha algú que no em coneix. Segurament hi ha algú encara que no em coneix. Jo diria que per una branca o per l'altra tots s'acabem coneixent ja. Coneixo molta gent, és veritat. Això sí. Te tenim aquí avui no per parlar de poesia de ràpida poètica, no per parlar d'educació, que també podríem parlar abastament, sinó per parlar del teu darrer llibre, la darrera novel·la que tenim ja a les llibreries i que porta per títol Qui dubta d'en Clint Eastwood.
Una novel·la que t'ha portat la satisfacció de guanyar un Premi Narrativa, en aquest cas, a la Sènia. Efectivament. Això va ser l'any passat. És la tercera edició del Premi Narrativa Vila de la Sènia. Se va lliurar el mes d'abril. Les jornades que fan literàries al municipi
al municipi de la Senya, i després, ara fa ben poc, a finals de desembre, abans de les vacances, abans que arribés Nadal, s'ha fet la presentació a Lleida Altamira.
Fa uns dies vas estar amb els companys de Cine Club La Ràpida, també compartint presentació i projecció de pel·lícula. Efectivament, vam estar la setmana, no sé, el temps passa volant, crec que va ser la setmana passada, crec que va ser el domingi, era el dia de la Supercopa, perquè recordo que en plan de conya vam dir que Florentino no havia acceptat que...
que poguéssim retardar la final de la Supercopa, perquè teníem la presentació i coincidia, se solapava una mica a les hores. Sí, efectivament vam estar llidant el diumenge, vam començar, vam fer una mena de presentació prèvia a la projecció de la pel·lícula, a les 6 de la tarda i a les 6.30 vam projectar, concretament vam projectar Harry el Brut,
Era una cosa que jo quan vaig plantejar precisament, si em permets, abans d'això, la presentació aquest dia que es va fer a la Senya, ja vaig intentar, per això que sempre ressalto, d'aquelles coses de la col·laboració, de la sinergia entre entitats,
feies un moment també menció al que és ràpida poètica ja saps que darrerament en la gent de Cine Club han projectat diverses pel·lícules sobre temes poètiques encetant el festival i per tot això com que era un llibre
molt del món del cine, vaig demanar en concret a l'amic Javier Miró si em podia fer la presentació i ell naturalment encantat. I després també l'altra cosa que els vaig demanar era fer una presentació en la projecció d'una pel·lícula. Penso que era una cosa que
que anava una mica tot de la mà i que caia una mica tot pel seu pes. I naturalment, jo encantat, vull anar a agafar de seguida, i penso que, no sé si havien tingut mai una experiència d'aquestes característiques, però va estar molt bé, vam fer una prèvia, com t'he dit, abans de la projecció, a fora del hall, va haver prou gent, i després vam fer la projecció, i penso que va ser una cosa bastant curiosa i bastant bonica.
I aquest dissabte, per als que es van perdre la primera presentació, es repiten que n'hi haurà una segona a lletres. Efectivament, dissabte a Hora de Bermud, a la llibreria Lletres, aquí al carrer Sant Sebastià, que era una altra de les coses, perquè, clar, era un diumenge, jo pensant que, clar, diumenge, sobretot a la tarda, moltes vegades no es donen les circumstàncies per a poder participar d'aquestes, llavors, naturalment, vaig contemplar una altra presentació,
i en Àngels Caparrós ja havíem comentat diverses vegades, el meu dia l'altre dia, diu sempre has vingut aquí presentant coses i mai has presentat cap cosa teua i aquesta vegada vaig trencar una mica aquesta maledicció.
Centré-nos en la novel·la perquè últimament ens tenies acostumats una mica a la poesia, tot i que tenies l'anterior Mar de Fora, però ara te'n vas cap a la literatura novament, negra, n'havies fet un parell d'incursions prèvies, i cap al cinema també. Ets un gran aficionat del cinema, t'ho consideres?
Sí, a veure, un gran aficionat, no tinc... Aviam, per exemple, jo sentia parlar, com t'hi deia el Xavier Miró, quan vam fer la presentació de la Cine, hi havia moltes referències, i clar, jo el sento parlant ell i em quedo bocabadant, no? Quan sento com parlen els programes de ràdio, naturalment, és gent que té molts coneixements. A veure, jo tinc coneixements, tinc coneixements del món del cine,
M'agrada molt el món del cine. Desgraciadament, ara no assistixo molt al cine, però el que és, per exemple, televisió i ara en tot això de l'estríming, en les plataformes, sí que continua amb pel·lícules. És un món que m'agrada. Novela negra, sí, també has comentat, vull dir, prèviament...
Hi ha hagut un parell d'obres prèvies, el que era del Roig de la Memòria, que era una obra ambientada a la Tortosa de principis del segle XX.
i després vam fer la que era Premi de Viladescó, que era el defenseu-nos en la batalla, on també hi havia d'apareixer un assassí. Penso que d'aquestes tres obres és la que més s'apropa al que seria la novel·la negra i el món del cinema en negre, perquè també, com bé dic a la portada, o a la contraportada, el llibre és un homenatge al món de la literatura, de la literatura...
negre i també al món del cinema negre és un gran homenatge i m'agrada això sempre també quan fem presentacions de diverses coses per exemple quan dies ara darrerament vam fer la de mar de fora el desembre crec que va ser o novembre no recordo sempre dic que m'agrada fer diverses coses parlaves de la poesia anem sempre barrejant moltíssimes coses poesia novel·la
de novel·la adient i després el que és novel·la negra. M'agrada barrejar circumstàncies i barrejar una mica els gèneres. Fins i tot m'atreviria a dir que has agafat part de música, perquè el títol és un préstec molt ben agafat a la gent d'Antònia Font. Que m'agraden també, m'agrada molt la música. Amb aquest aquí dubte d'en Clint Eastwood, que és una de les frases, un dels versos d'una de les grans cançons d'Antònia Font, Clint Eastwood, precisament. Per què Clint Eastwood?
perquè com m'agrada el cinema és un dels actors que actualment, jo considero, Xavier no m'ho va negar, considero que és una de les darreres figures del món del cinema com l'obtenen. Crec que el món del cine com el món de la literatura van canviant,
I aquestes grans figures d'aquests grans gèneres, de com s'entenia el cinema fa uns anys o com s'entén ara, penso que el Clint Eastwood és dels darrers de com s'entenia el gènere del cinema com l'he entès jo, com l'entenc. I per això vaig estimar que era una figura emblemàtica i que era una figura que calia rebre-li un homenatge.
També a les... Igual, per exemple, quan se va llibre el premi, quan van fer la presentació, va donar la coincidència a més que, per exemple, a televisió... No sé quins canals, però a televisió se projectaven pel·lícules de Clint Eastwood. Vull dir, no sé, alguna cosa tindrà, no?
Té una filmografia tan extensa que ahir jo també estava, per exemple, repassant una de les pel·lícules d'Ets Sense Perdó, a la qual fas molta referència en aquesta novel·la. En tot cas, Clint Eastwood és un personatge que ha fet personatges duríssims, com la saga del Harry, com els Spaghetti Western, que també cites al llibre, però també ha fet un altre tipus de cinema com a director més...
Més dramàtic, més policíac? En quin clínic te quedaries o en quin tenies més referencial a l'hora de dissenyar la novel·la? Jo, per exemple, imagino que això també va a qüestió en l'etat. Jo, per exemple, quan era més jove, per exemple, els westerns, els spaghetti westerns, per exemple, El bueno el fue el malo o La muerte tenía un precio, vull dir... Són pel·lícules que te se queden gravades a la retina, no? I són...
pel·lícules que no oblides mai, vull dir, ara quan les tornes a basar per televisió, jo les torno a veure, vull dir, no tinc cap mena de problema i m'ho passo igual de bé, no? Però és veritat que, per exemple, que és això que també pretenc, vull dir que és...
Una persona que s'ha anat reinventant, va passar de ser un actor, de fer diversos tipus de personatge, ara reinventar-se a ser director i ha fet, penso jo, pel·lícules veritablement molt i molt interessants i molt bones.
Estaves dient Sense Perdó, l'altre dia les cartes des de Boijua, la de Gran Torino, vull dir, és que és un no parar. I continua dirigint, té una pendent d'estrena encara. No sé, l'altre dia em va dir, trobo que em guany, toquem fusta, no?
Bueno, ja ho veurem. Les grans estrelles no s'haurien d'apagar. Com comentàvem, és una novel·la negra. Aquí ja tenim una trama policia que ha d'aquelles dures, dures. Hi ha segrestos, hi ha assassinats. T'he comentat abans de record també que no sabem bé què comentar de l'argument per no aixafar la guitarra a ningú que no l'hagi llegit. Perquè està ple de girs i hi ha moltes sorpreses.
Sí, penso que l'obra efectivament s'ha de llegir perquè si fem un spoiler tota la gracia que té l'obra es perd.
per a vendre l'obra, com et deia la portada o la contraportada, és un pur homenatge al que és la novel·la negra i el cinema en negre, hi ha tots els referents, els personatges no són personatges purs, els personatges tenen una cosa amagada, tenen un cop d'estors, com a la vida mateixa, no?
que és el que té la novel·la negra. La novel·la negra és la que reflexa més bé la societat, reflexa més bé com som tots, perquè tots al final tenim una banda fosca, i és el que he intentat a l'obra. Vull dir, tots els personatges acaben tenint una banda fosca.
Sí que no esgarrem res de l'argument si diem que la novel·la sí que està ubicada a un lloc referencial que potser coneixerem. Sí, això és una de les coses que de vegades me porta, és allò que està...
que he creat jo de Santa Maria de Tipà, i fàcilment, per exemple, recordava allí dalt, tens el llibre al davant, per exemple, a la primera pàgina se fa referència, quan comença la història, un dels personatges surt del cine, i surt del cine de dalt, i la referència al món del cine, i és expressament, perquè queda constància que tot això té molt a veure en el cine, que surt d'un cine, atenció,
I és la imatge aquesta també, l'altre dia comentava Javier, vull dir les pel·lícules aquestes en blanc i negre, la pluja, la boira, vull dir, és un retrat de tot això, és com dir un homenatge pur.
al món, sobretot, el cinema este en blanc i negre, el cinema este pel·lícules com, pel·lícules de Humphrey Bogart o el Falcó Maltès, hi ha molts de, aquestes crec que no surten esmentades, però penso que hi ha moltes referències, referències a les imaginàries, no? El que és la visió, no?
L'elector que agafarà la novel·la ho veure enseguida, aquestes imatges que estàs descrivint són així, estàs llegint moltes escenes i realment t'estàs imaginant una pel·lícula en blanc i negre, perquè jo la ve en blanc i negre absolutament, amb molta fum i molta boira. No sé qui va ser i diu, però això és la ràpita o és una ciutat nord-americana?
Jo et convidaria, Miquel, fins i tot, tinc aquí seleccionat un fragment de la pàgina 28 perquè la gent se'ls fa una miqueta la idea que si m'ho pots llegir tu mateix, des del sotinspector fins al millor, crec que hem sigut a ubicar la gent l'estil i les maneres que estàs buscant en aquesta novel·la. Diu, el sotinspector Guzmán es va aixecar de la butaca i va abocar la seva visió altre cop al carrer. El carrer de Sant Isidre era una servilliscosa d'aigua i d'asfalt desgastat.
Plovia pot ser més que feia una estona, quan havia repassat aquella via i el trànsit accelerat de vehicles i d'humida llum. Va romandre d'esquena més d'un minut, molt més, interminables segons. Li va venir el pensament que ningú coneixia com ixaria la demanda que havia fet la Clàudia, que al cap d'un parell de dies, perfectament, sense que ningú en tingués coneixement, s'encarregaria de tirar endavant,
De fet, acabaria fent la feina. Si a tot això s'hi podia fer-hi un plus, millor que millor. És aquest estil que, com ja ho esteu veient, passa com una pel·lícula, una pel·lícula en la qual hi haurà, com comentàvem, segrestos, hi haurà trama molt embolicada, hi haurà personatges que semblen una cosa i després seran una altra, i hi haurà morts. En aquest sentit, t'ho volia preguntar, Miquel, què és més fàcil per a tu, escriure un vers o matar un personatge?
Home... Què se't dóna millor, rima o matar? Depèn quin personatge, hi ha personatges que dius, hòstia, tinc unes ganes de carregar-me'l, probablement és més fàcil carregar-se un personatge. Escriure un vers, de veritat, que moltes vegades és molt costós. Carregar-te un personatge, et dic, depèn quin, és no res.
És allò que diu moltes vegades, és que en aquest tio me'l carregaria. Me'l carregaria, sí. És allò que a vegades el psicòleg es diu, i qui no ha pensat no alguna vegada matar algú? Me'l carregaria. Bueno, tots tenim aquest costat negre, aquest costat fosc. Personatges principals de la novel·la se mouen per un sentiment que és la venjança, que la venjança també és un d'aquests motius que apareixen tant al cinema negre com al western que recrees en aquesta novel·la. Sí, eh?
Efectivament la venjança, però és d'aquelles coses que penso que és associable i va lligada molt a l'ésser humà. Tots en algun moment tenim aquesta cosa de determinades circumstàncies, aquesta cosa de la venjança. I efectivament, igual hem parlat de l'espagueti western,
i hem parlat de Sense Perdó, per exemple, Sense Perdó està basada molt en qüestions de venjança, el desencadenant de moltes coses acaba sent la venjança, i aquí l'obra igual, els personatges se mouen per venjança perquè intento que els personatges siguin lo més reals possibles i siguin éssers humans, i també per anar això aquest dia abans que
que a l'obra una cosa que he defugit ja és que no hi ha personatges bons. Tots els personatges tenen una part fosca que és com penso que veritablement som tots. Tothom té alguna cosa que no li agrada i que intenta amagar. Els personatges d'aquí tots tenen alguna cosa que amaguen.
Un altre dels grans mals de la societat segurament seran els diners. Hi ha un moment de la novel·la que tu dius un home curcat pels diners és pitjor que un home perfumat de venjança. Sí, penso que més que pels diners, crec que moltes vegades pel poder, el que significa el poder. Però efectivament penso que cada vegada més la societat és més capitalista, el tema dels diners, el tema dels valors no importa tant, el que importa sempre més és el poder, la capacitat que tenim de...
de dominar certes coses, no? I naturalment, els diners, d'això n'en sabem molt. No mira Donald Trump, no? Mirem, mirem. I una altra de les frases clau per a mi de la novel·la, apareix un parell de citades, diu, el destí és una mena de cabró corromput i sempre té algun cop d'efecte inesperat. En aquest sentit, te vull preguntar, el destí dels teus personatges, ¿lo tens clar des del principi de la novel·la o et va fluctuant...?
Escrius ja en un guió perfectament fet o et van evolucionant els personatges sobre la història? Veritablement, a veure, al final sabia com havia d'acabar. El que alguns personatges també té de dir que, per exemple, allò que em dius abans, és molt fàcil matar, doncs algun dic, me'l vaig acarregat. No estava previst. No estava massa previst, però me'l vaig carregat.
Home, Déu-n'hi-do, sense dir res, Déu-n'hi-do la sang hi ha per la novel·la. Bueno... Sí, bueno, uns quants. Uns quants, uns quants. N'he de no fer. Alguna novel·la negra que he llegit n'hi ha molts més, eh? Bueno, sí, però tenint en compte que són 150 pàgines per al lector... Sí, crec que no m'he passat. Bueno...
N'he deixat, potser algun s'ha lliurat. Algun supervivent ja haurà, però la gent haurà de descobrir-ho llegint aquest Qui dubte d'Inclin Eastwood, que recordem que es presenta aquest dissabte a Llibreria Lletres, a partir de les 12 del migdia. Miquel, sempre et faig aquesta pregunta, que ve a què xerrem això, però què tens pel calatge en aquests moments que em puguis xerrar? Home, sincerament, a veure, hi ha moltes coses, però...
Clar, jo per exemple, l'experiència és això, l'aprovatura és això, normalment sempre m'acullo el que són premis, perquè és una manera de... m'he fet gran i és una manera de no tocar moltes portes, moltes vegades, i llavors vaig als premis per intentar que hi hagi una publicació, perquè penso que al final, naturalment, el que vols és que la cosa s'acabi publicant.
Hi ha una cosa que em fa molta gràcia publicar i que estarà, sincerament, al món dels premis no ha tingut la sort que crec que es mereix i que, no sé, potser algun dia m'acabo abocant jo i l'acabo autoeditant.
És una novel·la. És una novel·la que a més que, a diferència, hem parlat de Santa Maria de Tipà, a diferència de tot això del món imaginari, és una novel·la on apareix la ràpita com a ràpita, tal qual, i on apareixen personatges tal qual. No et puc dir més perquè si no llavors també ja en parlaríem, sí, de casa. Però és una cosa que...
que sí que em faria molta gràcia, és una cosa que tinc allí de fa temps. Entenc, jo moltes vegades, com que fa molts anys que et dic el meu modus de publicar és este, entenc, crec, perquè no es va publicar, quan arribi el moment sí, d'això ja en parlarem i et diré el que penso.
però la tinc allí esperant, sé que al final d'una forma o d'una altra l'acabaré publicant, si no ho acabaré publicant jo, perquè és una cosa que té vora ja quasi deu anys, i llavors és una cosa que em crema una mica i que me la vull traure de davant. I després naturalment de la qüestió poètica, la cosa de la poesia, a banda de la narrativa també tinc altres novel·les,
però et feia menció especialment en esta perquè és la que tinc, des de fa un temps la que tinc sempre és la neneta dels ulls, la que tinc més present. I de la poesia també hi ha un parell de poemares que també els tinc allí entre mans, el que passa que t'anava a dir, el món de la poesia per a mi va més lent, perquè he après també a dosificar i anar parant i anar retocant
i anar modificant. Però naturalment, com m'imagino que la resta de gent que escriu, hi ha moltíssims fronts oberts. Tinc diverses coses, sí.
en el món del cinema diríem que ara ens has fet un cliffhanger perfecte deixant-nos en suspens i amb l'incònica d'aquesta si veurem aquesta novel·la algun dia publicada ben aviat si d'una forma o d'una altra he dit que jo per part meva vull dir no sé, jo li dono li dono un any com a marge i quan arribi el moment segurament s'entendrà per què i llavors si no es donen si els astres no es alineïen doncs ja l'alinearé jo
El cliffhanger encara és més gros. Miquel Reverte, com sempre ha estat un plaer xerrar aquí amb tu a Ràdio Ràpida per la literatura de cinema aquesta vegada i convidem a tots els nostres oients, evidentment, a assistir dissabte a Lletres per poder conèixer encara més secrets d'aquesta novel·la, a portar-se-la també signada, com ho faràs tu aquí d'aquí un moment.
Els que vulguin assistir penso que se ho passarà molt bé, perquè a més ho presenta el bon amic Pep Carceller. No s'hi cabrà. No s'hi cabrà i penso que la gresca o les coses estan garantides. Quidota inclinisbut de Miquel Reverter, publicada per Onada, la col·lecció Narratives Minor, el número 26, i Premi de Narrativa Vila de la Senya. Miquel Reverter, enhorabona i moltes gràcies. Moltes gràcies a tots.
Fins demà!