Fins demà!
Baix Gaià al dia, el programa d'Altafulla Ràdio, Ona la Torre i Roda de Barà Ràdio. Bon dia de nou, Baix Gaià. Seguim en sintonia la seva emissora de proximitat, així que, si ens escolten, gràcies per confiar en nosaltres. És dijous, 12 de març, i han de saber que el nou autobús directe entre Altafulla, Torre d'Embarra i Barcelona ja té horaris i parades definits i començarà a funcionar dilluns vinent, coincidint amb l'inici de les obres dels túnels del Garraf.
El servei operat per l'empresa Autocars Plana circularà de dilluns a divendres, mentre durin aquests treballs. Sortirà del de Fulla a les 6 del matí, en parades al bufet, la piscina i marquès de Tamarit i a Torre d'en Barra farà quatre aturades. El passeig Miramar, en Passeig de la Sort, quan passin 9 minuts de les 6, davant de l'espai cultural Sala del Mar, a Comarques Caterranes i davant de l'escola Antoni Roig. Un bus que arribarà a Barcelona, a tres cols de 8 del matí, en parades a Plaça Espanya, Gravi, Amburgis.
i passeig de Gràcia i el mateix vehicle tornarà a les hores cap a Torre d'en Barra al matí amb l'arribada prevista quan passin aproximadament 20 minuts de les 9. A la taula hi haurà un segon servei. Sortirà d'Altafull a dos quarts de cinc i de la primera farada de la Torre quan passin 9 minuts d'aquesta hora mentre que la tornada des de Barcelona serà
a les 6 i 20 des de Passeig de Gràcia, amb parades també a Sepúlva d'en Burgell i a Plaça Espanya. El servei, per cert, es podrà utilitzar amb la targeta T10 120 de plana, que costa 40 euros i permet 10 viatges en un màxim de 4 mesos, amb un preu aproximat de 4 euros per trajecte. Durant els primers dies, un autobús complementari vendrà les targetes a les parades i després es podran recarregar el mateix vehicle o a l'estació d'autobusos de Tarragona.
Informació de servei fresca, l'explicarem les vegades que faci falta, sobretot les portes de tota aquesta gran moguda, aquest enrenou que hi haurà a partir de dilluns que ve.
Deixarem ara, però davant de tot això, ja ens sentirem a parlar i ens en farem ressort. En tot cas, de seguida saludarem el periodista, escriptor i dramaturg Carles Marquès, que està preparant una moguda en clau de radioteatre. Si ahir va llegir la seva columna habitual dels dimecres a la contraportada del diari Més, la del Golfos de Tàrraco,
ja saben per on va la cosa. En tot cas, ara coneixerem més detalls de tot això. I mentrestant, si ho volen, també poden anar preparant les seves consultes sobre jardineria, perquè d'aquí una estona rebrem, com cada dijous, el nostre jardiner de Capsarera, en Joan Maria Vidal, i obrirem les línies del telèfon del directe per tota aquella gent que li vulgui preguntar alguna cosa. Va, que ens espera, tot això i més, aquí, a lo nostre, a Baix Gai al Dia.
Bon dia, una situació força tranquil·la. Això no tocava ara. Aquesta era la crònica d'en Luis Mi Pérez. Va, ara sí, com dèiem, això és Baix Gai al Dia. El nostre programa, el de Fuller Ràdio, Ona la Torre i Roda de la Ràdio.
Doncs seguim a la sintonia de Baix Gaia al dia, ara des d'on la torre obrim portes a un company de professió, company d'Èries, un col·laborador que sempre que ens ve en propostes ens les escoltem amb estima perquè sabem que segurament ens sorprendrà. Carles Marquès, molt bon dia. Molt bon dia i bé, abrumat per aquestes paraules teves.
Doncs unes paraules que precedien també el que ens explicava ara l'Eduard Virgili quan ens donava pas aquí a l'entrevista destacant totes aquestes facetes, clar, com a periodista, com a escriptor, com a dramaturg i avui com a director teatral, a més a més, perquè anem a parlar d'una proposta que ens vas fer fa un temps, s'ha fet llarg esperar. Sí, però tot arriba, tot arriba.
I volem celebrar el Dia Mundial del Teatre, des d'on la Torre, les ràdios del Baix Gaià i tothom que s'hi vulgui sumar està convidat a començar a fer-ne la prèvia el pròxim dia 20 de març, perquè aquell divendres obrirem el Pati del Castell i a dos quarts de vuit farem un acte que serà una presentació d'una obra de radioteatre que és molt especial.
Carles, perquè ara explicarem tot el que, diguem, podem atençar als oients sense destripar-ho tot. Exactament.
Però dic que especial perquè parlem de dues persones que han escrit aquest text, que s'estrenen en el teatre, però que tenen unes trajectòries llargues i consolidades. Sí, vull dir, són el Pep Puig Ponsa, que ell bàsicament és novel·lista, tant per adults com per joves. Ell no en fa la distinció i, a més, em sembla correcta. Ell ha estat resident a la 9...
i ara és mig resident a Altafulla, vull dir, per tant, és un producte interior brut, és a dir, és baix-gallà, és baix-gallà, i l'altre és Saïd El-Kadawi, que és un conegut psicòleg d'origen marroquí, això és molt divertit, perquè ja podem començar a parlar de què parla l'obra, perquè jo no sé si a ell li agrada aquesta definició, de fet, com a bon psicòleg, no sé si li agrada cap definició massa tancada,
però potser diríem que és un psicòleg català, d'origen català, nascut al Marroc. Ell té una trajectòria també molt important i destacada, com a psicòleg, evidentment, sobretot en temes d'adolescència i d'identitat, però també com a escriptor. Ja ha escrit uns quants llibres i és la primera aventura teatral, diguéssim, de tots dos. Van escriure una obra de teatre i un dia ens vam conèixer amb el Pep Puig perquè va venir a presentar aquí a la Torre
el llibre si una tarda d'estiu un borinot i em van fer una petita d'una part del llibre d'unes quantes pàgines una dramatització a ell li va agradar i em va comentar escolta m'estic escrivint una obra de teatre ho he acabat en aquell moment que et sembla si te la llegeixes em va agradar molt per tot el que ara anirem parlant i vaig dir això s'ha de fer i aquí estem
i llavors pica a la porta d'Ona la Torre, perquè a Ona la Torre fa uns anys l'havíem convidat a participar d'una ficció sonora, que allò era un transatlàntic, en paraules dels meus companys Mònica Sucías i Josep Maria Soler, perquè ens vam embarcar a fer una versió radiofònica de la novel·la de Màrius Mollà, i llavors...
Diguem que potser, veient aquests precedents, vas dir, doncs, vine a pegar aquí. Aquesta gent ho fa bé, la toca bé, té experiència. A més, la majoria d'actrius i actors que hem participat en això també ens coneixem d'altres llocs. Un, molt concret d'aquí, de...
d'Ona la Torra, però també, vull dir, alguns hem estat a Cruz de Teatres, aficionat aquí de la Torra, o també van participar en aquesta mateixa ficció sonora, però jo els coneixia d'altres coses, com és el cas de l'il·lustrador i historiador de la Riera, perquè veieu que tot és molt producte baix, que hi ha Joan Carles Blanc, que també havia participat en aquesta ficció, per tant, també sabia que tenia aquesta faceta, i després una actriu,
professional que tenim el luxe de tenir i que no ens cobri, bé, gràcies pel favor, perquè realment això, que és una cosa que als periodistes, als músics, als actors ens passa molt i que és molt lleig, doncs jo he sigut absolutament contradictori i l'he demanat a una persona que hauria de cobrar que, si us plau, no ens cobri, ho ha fet molt de gust la Sílvia Mercader,
però això, perquè veieu, diguéssim, que més o menys tots tenim una certa, totes i tots tenim una certa experiència en la ràdio, en el teatre, diguéssim, popular, amateur o professional, i per tant, diguéssim, jo crec que podem donar un cert nivell
Clar, hi ha la Carme Canyelles, que té una veu radiofònica magnífica i que, bé, ha estat una meravella de compartir aquestes sessions. I ens hem deixat enrada fàcilment aquí a Onalatorre. Anna Plaza, que també és molt teatrera, perquè ella està allà al centre, a Vilaseca, i estan portant també moltes obres de teatre i fent d'actriu en aquesta companyia
amateur, i jo, doncs, mira, ha estat com tornar als inicis de quan havia fet radioteatre fa molts anys, d'això. No, però ara que no ens sent, la Raquel també té una veu i una vista teatral impressionant, i a més el paper que fa, que ja ho sentireu. És divertidíssim. És molt divertit, i no, no, i realment l'addicció, la... Vaja, jo crec que hem fet un bon càsting, eh?
Sí, i a més, segurament molts sorprendran perquè hem fet un fitxatge estel·lar, perquè hem posat de protagonista el Jordi Sunyer, que és músic, antropòleg i mestre, superconegut, però jo crec que poca gent l'ha vist com a actor. Sí, poca gent l'ha vist com a actor, però ell va participar en aquesta presentació, ell feia la presentació del llibre aquest del Pep Puig, que es coneixen,
I quan van fer el Santa i Rosalia, ell també feia un paper, si us recordeu, vull dir, hi participava en el Julivert com a grup, però ell feia un paper. I deixa'm explicar una anècdota d'aleshores que va ser molt divertida, perquè vegis que bon actor que arriba a ser. En un moment donat, en aquesta del Santa i Rosalia, representava, havíem pactat ell i jo,
que ell faria com a tres sortides falses en escena i jo el tallaria i tal. Però clar, això tot estava guionat i dirigit, eh? Vull dir, no era un accident, no? I després, una persona que va filmar l'obra de teatre aquesta, que també era una lectura, va dir, diu, t'he fet l'edició i tal, diu, i he tallat aquell tros perquè no es veiés que... O sigui, ho va fer també el Jordi Sunyer...
que a aquella entrada en fals hi va haver gent que es va creure que era una entrada en fals. Ja que ens hem posat a repassar totes les veus, no em vull deixar el meu marit a la ficció. L'Enric Bonan Bozo, sí, exactament. També una persona amplíssima, clar, ella ha estat en el NUS, en el grup d'aficionats de l'art.
abans, sí, en el grup de teatre d'aquí a Materra de Torredembarra i té una enorme experiència i sí, dona molt el tipus del personatge que fa i l'ha agafat molt bé, no?
Molt bé. Anem a entrar a l'obra perquè jo que, a veure, m'agrada el teatre i dic que em va fascinar molt aquest joc de jugar amb els límits, que trenquen la quarta paret o descol·loquen molt. Descol·loquen molt.
als futurs espectadors, perquè hem de dir també i destacar que això és en primícia, que serà la primera vegada que es representa i que es farà. Hi ha una versió radiofònica que ha comptat amb l'edició del nostre estimat Vial Andreu, que el tenim al control ara mateix, amb la Lourdes Sant Antonio.
Sí que han fet una feina impressionant, perquè aquesta obra és molt important. Els autors sempre ens han dit el moviment escènic, és a dir, justament que ajuda a tot això que ara explicarem, aquesta mena de metateatre, per començar a dir paraulotes. Això a la ràdio com es fa? Doncs es fa a través d'efectes que donin la idea que hi ha un moviment, que hi ha gent que ve cap aquí, va cap allà...
perquè és molt important, sobretot amb això, amb aquest descolor que fa, no? I jo crec que la Lourdes i el Biel han fet una feina impressionant, sí, quan ho escoltes, veus, que és la gràcia del teatre, diguéssim, aquest invisible de la ràdio, veus els moviments.
Clar, tu has d'imaginar. Doncs el Dia Mundial del Teatre, que és el 27, ho emetrem aquí a la sintonia d'Ona la Torre, però, com us dèiem, farem la prèvia el dia 20 amb aquest acte al Pati del Castell, on llegirem un dels actes d'aquesta obra al que anàvem a apuntar, eh?
trenca molt amb aquest llenguatge teatral més clàssic i són actors representant actors que fan personatges i això descol·loca tant que li treu de vegades tensió a l'obra, fa que sigui divertit i fa que estiguis molt pendent de dir què passa aquí.
En principi, una obra de teatre és com una mena de pacte, diguéssim, allò de denogació entre l'espectador i l'autor, o els autors, en aquest cas, i l'obra de teatre en si, per tant, hi ha una suspensió d'incredulitat, per tant, tu saps que allò que hi ha al davant és mentida, diguéssim, però tu t'ho creus.
Però aquí la gràcia és que hi ha des del minut zero, diguéssim, molt bé, primer et diuen, vostè, espectador, espectador, s'ha d'imaginar que això és una sala d'espera d'un hospital on ha passat alguna cosa i hi ha una gent que espera...
diguéssim, el resultat, diguéssim, d'aquella situació, no? Però ja des del primer moment s'aixequen senyors i senyores i comencen a parlar, això que deies tu, trencant la famosa quarta paret amb el públic, i dient, bueno, que estem en un club de la comèdia perquè són monologuistes, llavors què són? Monologuistes o són realment persones que estan esperant un...
un diagnòstic, una sortida d'una situació X, que no l'explicarem, però al cap d'un moment resulta que aquelles persones representen que són uns actors, uns participants en un taller de teatre terapèutic que estan representant aquells papers, que estan assajant.
Però potser tampoc és ben bé això perquè mentrestant també hem fet una mica de flashback i ens hem anat a l'adolescència de dos dels protagonistes de l'obra que representa, que rememoren la seva adolescència. Com si fos el cine, a més té molts recursos cinematogràfics. I si no fossin prou nivells, nosaltres encara n'hi hem afegit dos més.
això, una gravació per una ràdio, per una La Torre, i després d'aquesta gravació encara en farem una lectura teatral, en la qual, o sigui, et desarma, perquè arriba un moment que dius, o sigui, aquesta distància també, o saber que allò és mentida,
També, d'alguna manera, l'espectador o l'espectadora fa que pensi, bueno, això ho tinc controlat i ja sé que és mentida. Però arriba un moment que et despulla, per dir-ho així, perquè dius, ostres, doncs els temes que surten aquí no només m'afecten, sinó com que no sé on soc, això s'ha de ser psicòleg i el seguit és un punyeteró. I arriba un moment que dius...
Soc jo, perquè com que perds el món de vista de tants nivells, doncs dius, soc jo el que em passa això. I és veritat, tots els temes que surten a l'obra ens apel·len molt directament. És on anava, perquè, clar, aquest joc té un punt que arriba a ser còmic moltes vegades i riem molt a l'obra, però estem tractant...
A l'obra i quan la vam enregistrar aquí mateix en som ara, eh? També. Van riure molt, eh? Molt. Però alhora ens està apel·lant, com deies, perquè toca temes molt universals, molt actuals, i alhora que fins i tot temes que no abordem potser amb prou profunditat...
i que afecten molta gent al nostre entorn perquè toquem el tema de la identitat, de les persones que migren, que són d'un lloc, són d'on van néixer, que no s'acaben de sentir del lloc.
I tot plegat amb una força i amb un discurs punyent perquè l'assumeix en primera persona. Correcte, i el fet que un dels dos autors sigui això que dèiem d'origen, sigui un dels temes, sigui d'origen marroquí, i per tant en pot parlar amb una cruesa en certs moments, que pot ser, diguéssim, si no tens aquests orígens, no en pots parlar. A més, clar, en sap molt d'escriure i d'explicar-ho, vull dir...
es permet dir unes paraules, diguéssim, que et posen també davant del mirall del racisme, vull dir, clar, diu coses molt bèsties en primera persona, perquè a més, hem de fer un altre nivell més, és a dir, l'obra bàsicament té dos protagonistes, que per molt que es diguin Assis i Biel, doncs no són el Biel, el nostre tècnic, ni qualsevol persona que es digu Assis, sinó, de fet, és d'un autobiografisme total, és a dir,
tot del principi al fi, com fan els propis autors, són coses que els han passat amb ells. És una obra molt autobiogràfica, per tant, és un nivell més. Aleshores, el Saïd ha viscut, però no un rebuig directe, aquesta és una de les coses que parla l'obra. Per exemple, hi ha racisme, sí, hi ha un racisme molt clar i molt directe, aquell que es veu als camps de futbol,
d'insults molt bastos i molt directes, però després hi ha una cosa més subtil, que és la que pot ser predomina més, és a dir, un aparentment no racisme, un racisme banal, que fa, desvetllarem una petita cosa, que jo crec que tampoc es destrueix gaire el contingut de l'obra, però en un moment donat, diguéssim, el noi de l'obra, quan és jove, se sent rebutjat...
Però ningú no li diu, ningú li diu, ets un no sé què, no? Ara no ho diré perquè tret de context el tall podria anar en contra meva, però no li diuen aquest insult tan bèstia que a vegades hem sentit o que a vegades es diu,
sinó que una mica el deixen de banda, se'l miren d'una altra manera, no pot sortir amb una noia catalana... Ningú li diu que no pot sortir amb una noia catalana, però ell nota amb les mirades, amb els silencis... Doncs aquesta és la gràcia de l'obra, és a dir, que ens posa tot en aquesta perspectiva de... Compte, pot ser jo a vegades quan vaig pel carrer i m'aparto perquè passa no sé qui, i en principi em sembla que ho faig per una qüestió d'educació...
a vegades també és per posar-hi una mica de distància perquè no vull... Que es pensi que li puc fer mal, no? Doncs aquesta és la gràcia, perquè és molt punyetera i, doncs, dient-les, dient-les, o no dient-les, doncs dius, ostres, clar, jo no sóc racista perquè a mi no se m'acudiria insultar a ningú com fa certa gent aficionada a futbol o el que sigui, però potser sí que ho sóc perquè en un moment donat
Per dir una cosa molt senzilla, a nosaltres, Raquel, si recordes, ens va costar molt trobar algú que pogués fer unes veus a Mamazic que necessitem per l'obra. Ningú ens deia que no, de les persones a Mamazic, o d'origen... Mamazic és una de les llengües del Marroc, que és la que parla l'autor, el Said Al-Qadawi, a part de l'àrab,
Ningú ens va dir que no, però la pròpia gent a la que vam anar a buscar, d'alguna manera els feia por que la gent de la seva pròpia comunitat pogués malentendre que era una obra crítica o que tingués un punt... És a dir, és un tema tan delicat que l'hem viscut nosaltres també, i al final les veus...
que són de la pròpia família del Saïd, però hi ha hagut gent de Torredembarra i de pobles del Baix Gaià que ens van dir que sí, de participar-hi. Aquesta és la gràcia. Ningú ens ha dit mai que no. Hem buscat gent, ens han dit que sí, i després no venien mai. Es feia llarg esperar perquè els estàvem esperant aquí a la ràdio i no venien.
Es fa llarg que esperar. Aquest és el títol de l'obra. I crec que quan s'estreni, no sé quan, quan s'inauguri el Teatre de Torre d'en Barra, hauria de ser una de les candidates... Sembra que l'hem fet expressament. Es fa llarg que esperar. Home, jo crec que amb la confiança que els tenim els autors, crec que podrien haver-hi alguna escena o algun esment del Teatre de la Torre, sí.
Doncs parlàvem d'un dels protagonistes, l'altre protagonista és un artista, i també com la reacció de tot el seu entorn, que se'n riuen del fet que digui de si mateix que és un artista, i tota la precarietat i tots els clitxers que hi ha associat a algú que vol viure de l'art, i bé, també l'amor, evidentment, amb totes les seves parts més crues. Crues, sí, sí, sí.
i més existencialistes, ho impregna tot, des del principi al final. Des del principi al final, exacte, perquè hem dit una de les subtrames, n'hi ha moltes, però una altra, clar, és aquest artista que és un cineasta, tot i que les seves pel·lícules no les ha vistes...
no les ha vistes ningú. Aquí sí que no és autobiogràfic, perquè clar, el Pep Puig ha estat premi Sant Jordi, les seves novel·les sí que tenen molta raquesta, però sí, d'alguna manera sí que hi ha la part que està autobiogràfica perquè la relació que explica és la relació amb la seva parella i com es van conèixer i com va anar la...
l'ha recomanat la relació i el que passa, no ho direm perquè les passa des del minut de zero, llavors sí que ja seria destripar molt, però el que passa li ha passat a la parella del Pep Puig. Per tant, aquesta precarietat que sí que el Pep nota, tot i que sigui un autor, diguéssim, jo diria que ha consolidat...
Però tot i així, tots sabem que s'han de vendre molts, i molts, i molts, i molts llibres per poder viure d'això. Per tant, tot el que expliques sobre aquesta precarietat que deies sí que és autobiogràfic. El que sigui un cineasta que no veu ningú, no, això sí que no cola.
Però sí que l'amor, com tractem la persona que estimem, diguéssim, si li diem que la paraula t'estimo per què ens costa tant de dir, quan la diem què vol dir, perquè un t'estimo no sempre vol dir t'estimo, ostres, déu-n'hi-do, això també és punyatero, el tema aquest com està tractat i amb molta intel·ligència emocional, diguéssim.
I amb aquest sarcasme i aquesta ironia que fa això, aquesta sensació de vegades de... Pots riure, però saps que bé, que t'estan tocant les entranyes i removent la consciència.
És una obra que des d'aquí vam abraçar, de seguida que ens la va proposar el Carles, ens va semblar brillant i alhora apte també pel llenguatge radiofònic. Com dèiem, l'estrenarem per celebrar el Dia Mundial del Teatre el 27 de març a NFM i abans, el dia 20, fem aquesta jornada on us convidem a tots al patir del castell a dos quarts de buit a fer un dels actes
que a més serà com molt divertit, perquè ja l'acte en si té com molt de pes, és un dels més llargs de l'obra, intervenen tots els personatges, i ja es veu aquest joc del qual parlàvem. Exactament, representa aquest taller de teràpia, però passen coses, com diu aquell el Romero, no?
estan passant coses, doncs passen coses, passen coses que trenquen també això. I s'ha de dir que, a més, aquesta estrena que deies que és primícia, però és que ho és molt, perquè hi ha hagut diverses companyies com la del Oriol Brogi, és a dir, La Perla 29, que s'hi han interessat, és a dir, la Carme, la Carme Canyelles, i jo, amb els dos autors, vam poder anar a un club de lectura de La Perla 29, que se l'havien llegit, a més gent
amb moltíssima experiència com a públic teatral, que els va encantar l'obra, i per tant, diguéssim, ja estan trigant, no només el Brogi, sinó segurament altres TNCs i d'allò que sé que aquest text ja corre, per tant, home, dona a mi aquesta importància que té el Baix Gaià o on a la Torre, sempre quan aquesta obra, que s'acabarà estrenant segur en format escena, en format convencional,
s'estreni, sempre podrem dir sí, però s'ha fet molt llarg esperar perquè nosaltres ja l'havíem fet fa temps. Doncs ens acomiadarem amb la cançó que acompanya l'obra i que és un tema titulat així, Es fa llarg esperar.
I amb aquesta invitació final de l'acte el dia 20 de març, oberta a tothom que vulgui venir a dos quarts de vuit al pati del Castell, allà a la plaça del Castell, a l'edifici de l'Ajuntament, a Torre d'en Barra, serà un dia per celebrar el teatre, un dia...
per interpretar aquests personatges que ens permetin gaudir d'una bona vetllada. I celebra també aquests formats que ens porten més enllà de l'actualitat, del córrer diari, sempre amb les notícies i la...
La part més frenètica també s'agraeix de tant en tant rebre projectes així que ens treuen una mica de la nostra zona de confort i també ens esperonen a explorar, a ser més imaginatius. I alhora, amb aquesta gran obra del Pep Puig i el Seït Alcadawi, aquí agraïm que ens hagin fet la confiança. I també el Carles Marquès, com no, per pensar en nosaltres. Les grans actrius i actors, com tots els que hem dit...
també el nostre agraïment. Doncs així tanquem aquesta entrevista escoltant aquesta cançó d'Es fa llar que es para i bé, queda poc radiofònic dir allò del molta merda, però és molt triatrero i ho hem de dir. Potser també s'hauria d'aplicar el món de la ràdio, per què no? Fem-ho. Carles Marquès, un plaer. Igualment. Que vagi molt bé. Que trista que es fa la llarga espera
L'actualitat del Baix Gaià te l'explica Baix Gaià al dia.