Els serveis informatius de l'emissora us ofereixen l'entrevista. Avui a l'Espai L'Entrevista parlem amb Alfred Porres, l'ànima del projecte musical Rampaire, que ve a presentar-nos el seu quart treball de llarga durada, que es titula Aire. Un disc es va publicar el passat dia 6 de març i arriba per consolidar un univers creatiu molt particular on la mirada poètica s'entrellaça amb el compromís sobre la vida quotidiana.
Ja des de l'estrena del 2015 amb el seu EP Sol, en la seva trajectòria, Rampaire ha anat traçant un camí que connecta directament la cultura ebrenca amb diferents referents universals. D'estes 12 noves cançons parlem amb Rampaire, amb Alfred Porres. Alfred, bona tarda. Hola, què tal? Bona tarda.
Venim dels míssils que apunten al teu cor. No sé si a dia d'avui t'atreviries a titular així el teu anterior treball. Era una mica premonitori, possiblement, tot i que la veritat és que no sé quin dia passarà de moda, això per desgràcia, no? El que són els conflictes bèl·lics, l'únic que passa és que a vegades tenen més presència mediàtica i s'accentuen i s'intensifiquen com ara, no?
I ara venim a Aire, este nou treball que mos presentes. No sé si aquí vindria això que comentes, passar del bèl·lic a l'aire a fer un canvi una mica en aquestes noves cançons.
Sí, segurament és un disc, per mi Aire és un disc molt equilibrat, molt complet, en què recull una mica tot el bagatge del temps que porta fent cançons en rampaire i crec que sí que representa com un respir, és com agafar aire i alguns dels temes que són recurrents en les cançons de rampaire i que van atravessant els diferents discos i agafant dimensions diferents, aquí és com d'alguna manera haguessin arribat a
a un punt d'equilibri i de recorregut i em sembla que en aquest sentit és un disc molt equilibrat i complet i que dona una visió molt ampla del que és l'univers que ha anat construint en rampaire al llarg dels discos.
És el quart LP que fas i la música també t'atreveixes una mica a evolucionar i a descobrir altres textures electròniques dins dels arranjaments. Com ha sigut aquest procés de treball que ha tingut Aire?
Sí, la veritat és que fent una mica el recorregut per arribar a estar aquí, jo sempre em plantejo els discos com un repte, un repte per explorar dins del territori, en el que em moc, que és el territori del pop i de la cançó d'autor,
Sempre el centre, el pal de paller de tot el que faig és la cançó, és la lletra, és el que intento transmetre a través de la cançó, cuidant molt cadascuna de les cançons i que cadascuna tingui el seu espai.
Però també per a mi és molt important, perquè vinc de la tradició del rock i del pop, aquesta experimentació a nivell de sonora. I ara ja portem, ja són dels quatre discos, ja són els tres últims discos en el mateix equip de músics, som la mateixa banda.
i jo crec que això es nota perquè hem anat coneixent-nos, agafant complicitats i això ens permet també arriscar més, provar coses que abans no havíem provat i intentar com explorar i tirar i portar més enllà les cançons en diferents direccions. I en aquest sentit, com t'he dit abans, l'equilibri d'aire també té a veure en com... També és un disc de 12 cançons, el disc més llarg de tots els que he fet...
I això també m'ha permès com ampliar horitzons, no? I que hi hagi cançons, alguna cançó que és pràcticament jo tot sol amb la guitarra acústica i l'armònica, i en canvi hi ha alguna altra cançó que va a un terreny molt de les bases rítmiques, de les textures electròniques, no? O sigui que a nivell temàtic, a nivell de lletres és molt obert i complet i a nivell musical he intentat que tingués també ser plasmès també musicalment això.
Estem escoltant La Felicitat, parlaves dels teus referents, de fet se t'ha comparat amb Bob Dylan o els Beatles tenint referents suposo, en este cas a uns o als altres, i precisament en esta cançó La Felicitat hi ha una referència directa
a Happiness is a Warm God. Com definiries aquests gegants de la música? Parlaves d'aquesta evolució d'aquests quatre àlbums. Com trobes que t'han acabat influenciant a Rampaire per arribar a estar Aire? Sí, a veure, són referents que per a mi són fonamentals. Són fonamentals des de l'adolescència. Per tant, la influència va molt més lluny, no?
I jo crec que el que passa és que quan tens un projecte, com jo tinc en aquest cas el projecte de Rampaire, que és un projecte que vas intentant madurar, que el vas construint pedra a pedra, i que va començar d'una manera i ha anat creixent i ha anat agafant consistència i ha anat ampliant-se i ramificant-se,
Estàs intentant, jo per almenys, sempre, contínuament dialogar amb aquests referents. No és una qüestió simplement d'influència o d'estilística, sinó més aviat d'interlocució. És aquestes cançons que per a mi són importants i m'han marcat i que han definit moments claus de la història de la música. Dialogar en aquestes obres des de la meua posició, des d'un músic de les Terres de l'Ebre.
De fet, en aquests quatre àlbums, des de l'EP que vas publicar el 2015, El Sol, fins arribar ara el 2026 amb aire, aquest univers propi de rampaire, si tornesses a escoltar els primers temes, els portaries més cap a aire o ja els deixaries tal com estan per aquesta evolució?
Les dues coses a l'hora. O sigui, d'una banda, a veure, si sumem, perquè l'altre dia vaig sumar-ho perquè tenia curiositat i ja són 50 cançons. Són 50 cançons des de el primer P sol, després P dretes, que era un altre P, i llavors hi ha l'Era de les Revolucions, Aigua del cel, Místils que apunten al teu cor i Aire, no? En total són 50 cançons i evidentment musicalment hi ha un recorregut molt llarg,
a nivell estilístic, però més que del concepte estilístic, de la capacitat per plasmar-ho, no? I dels mitjans, no? El primer, per exemple, era un EP que vaig agafar jo la guitarra i me'n vaig gravar jo pràcticament sol, no? Vesos dia sol.
I aquí, per exemple, va vindre tot un camí en què et vas trobant en músics i en els que vas... Perquè per mi la música és un acte col·lectiu, tant en la seva producció com en la seva recepció. És a dir, les cançons tenen sentit també perquè hi ha algú que les escolta, no?
I en el moment de la producció també. Rampaire és un projecte personal però que l'entenc com a col·lectiu. Jo necessito que hi hagi algú altre que m'interpel·li, que em condicioni. De fet, quan estem treballant en la banda, jo moltes vegades confio molt en el criteri d'ells i si no coincidim en alguna cosa, confio més en ells que en mi. Perquè jo ja estic molt dins, perquè he fet les cançons, he fet moltes coses allí.
i el que necessito és que entri en altres veus i altres maneres d'entendre la música. I llavors a nivell del recorregut, d'una banda m'agrada molt veure com aquestes fotos instantànies de diferents moments de rampaire, i cada disc és una instantània d'aquell moment,
Però d'altra banda, quan fem concerts en directe, aquelles cançons, algunes que rescatem pel directe del present, passen pel filtre del que estem fent ara. És a dir, els directes que farem ara, aquest estiu, sonaran a aire encara que hi hagi una cançó que sigui de pedretes.
Aprofito que estàs parlant de la presentació en directe d'Aire. Estes 12 cançons que conformen l'àlbum, com ho traslladem a l'escenari? Què ens trobarem en tota la banda, en tot rampaire dalt de l'escenari?
Sí, sempre que traiem un disc, fonamentalment el disc es converteix en l'ex vertebrador del concert. És a dir, són les 12, 11, 10 o 11 cançons segur que estan i llavors es complementen en, podríem dir,
en hits, en grans èxits dels altres discos que també ens encaixen i la idea del directe, sobretot quan treballem en banda, és aconseguir que sigui un directe àgil, que sigui un directe que les cançons s'enllacin unes a les altres d'una forma fluïda, que sigui un concert que sigui com molt...
molt corporal, no? Molt viscut, que la gent no pugui seguir. A vegades en altres formats són concerts més reflexius, que potser són cançons que et permeten plantejar un altre tipus d'escolta. Però quan fem concert, en banda, intentem triar les cançons de manera que donin molt de ritme al concert. Perquè sortireu de gira, tindrem gira, de rampaire. Sortireu de gira, sí, sí, i tant. A la carretera. De fet, este estiu, si no passa res, també mala ràpida.
Jo hi confio molt. T'han vist altres vegades, per exemple, les últimes a l'Auditori, ja a l'Auditori Sixto Mil, divendres també participaràs a l'Auditori. Què mos hi trobarem? Quin tastet mos portaràs d'aquest aire?
Sí, divendres és un concert completament diferent, és un concert que fem una colla d'amics, puc dir, perquè ja ho som, i cantautors de les Terres de l'Ebre, que estem associats al voltant de l'associació de cantautors de les Terres de l'Ebre, és una associació...
una associació que vam crear precisament per adquirir visibilitat i força col·lectiva, aquesta idea que el col·lectiu té més força que la individualitat. I d'allí va sortir un espectacle que és com un tast de cançons i a través de sis cantautors, que tenim tots estils molt diferents, i un fil conductor narratiu d'una veu en off,
generem com això, un espectacle musical i al mateix temps escenogràfic en què se pot veure una mica quina és una part de la música d'autor que s'està fent a les Terres de l'Ebre. I jo sóc un d'estes sis.
Entrem en la temàtica d'aire, d'aquest nou àlbum que ens presenta, Rampaire. De fet, l'àlbum comença també amb l'enlairament i parla del viatge de l'Apolo 11. Com porta? En quin moment Alfred Porres agafa el paper i el boli i comença a dir, vaig a posar-me precisament en aquest enlairament. Sí.
Mira, l'enleirement com a cançó dins del disc també està la primera perquè és com este inici d'un viatge. Al final el disc és un viatge a través de dotze cançons i l'enleirement complix dins del disc aquesta funció. I com a cançó en si mateixa
És un tema que a mi ja m'havia interessat jo a través de la música i fet també tinc un recorregut com a artista visual perquè és en realitat la meva formació acadèmica diguéssim vaig estudiar belles arts i treballo en paral·lel i ja havia treballat aquest tema a través d'alguna peça de videoart
que és la qüestió de com hi ha certs esdeveniments, grans esdeveniments, que acabem, els que acabem, acabem atorgant-los una autoritat, no? Una creença. És a dir, això passa molt en les religions, però a vegades també la ciència complix aquesta funció de creure en alguna cosa que no comprenem. I l'enlairament este de, o sigui,
el viatge de l'Apolo XI, més enllà de les controvèrsies, té aquesta capacitat de ser metàfora d'això, de com a vegades veiem una part d'un fenomen i l'altre no, però acabem confiant en que el relat és cert. I això a més a més acaba condicionant-nos i com d'alguna manera
prenent una rellevància dins de les nostres vides que contrasta a vegades en la insignificància però el valor que realment té en les coses quotidianes perquè la cançó, al final de la cançó i jo com una escena molt quotidiana d'algú que s'heu estat com ja diu jo vaig a l'any... Sí, el Maria va abordant de fet, no? Va fent la seva, sí, va fent la seva, volen dir jo al final les coses que toco i la gent que tinc a prop és el que val la pena perquè el demés és com fum, no?
La guerra ens visita de tant en tant Arriba i s'instal·la el seu raco habitual De moment sempre sembla distant
Nins de figura, però els fills se fan grans. La cançó més colpidora que també ens podem trobar en aquest aire de rampa-aire és la guerra. Parlàvem al principi de la diferència de l'anterior àlbum dels míssils que apunten al teu cor cap a aire, a un tema tan colpidor com és la guerra. Trobes precisament...
que ens fem imunes una mica en això, en aquestes guerres que estan passant actualment al nostre món. Sí, una mica la cançó aquesta de la guerra va sobre això, més que sobre la guerra en si mateixa, sobre quina relació nosaltres, des de la comoditat del sofà de casa, a vegades tenim en aquests esdeveniments, una mica com l'enlellament, aquesta relació que tenim en els esdeveniments mediàtics. I en el cas de la guerra,
malauradament surt el disc ara mateix i té més vigència que mai tot i que la cançó la vaig escriure fa un any llarg, any i mig fora del context actual potser sí en la guerra d'Ucraïna amb Rússia però fora d'aquest context actual i a vegades escrius cançons i en el procés que hi ha d'escriure-les a publicar-les potser ja han perdut
Conexió, però malauradament, precisament, esta és la que més volia que no fos vigent. Pensava, bueno, si esta ja és aigua passada, però malauradament, segurament d'aquí 50 anys serà d'aire l'única que quedarà que encara tindrà. Que pugui estar en actualitat, no? El riu no sap res de ciutats De l'existència ni la sort
Tenim cançons també més del territori, el que vas, el riu, parlaves abans d'aquesta associació de cantautors de les Terres de l'Ebre. És important també per als cantautors ebrencs això, mantindre aquest arrelament del territori i plasmar-ho en aquest cas en les cançons de Rampaire?
Jo puc parlar per mi, en el cas de Rampaire és fundacional, perquè el propi nom de Rampaire és el nom d'una zona del Delta de l'Ebre, que està sortint, agafant el camí del pas cap a Sant Jaume, allí a mig camí, a prop de l'encanyissada, hi ha una zona que es diu la zona de Rampaire, a partir de Rampaire,
i de fet hi ha topònims de la Masia del Rampaire, hi ha alguns topònims, i allí durant generacions la meva família ha tingut una terra de rossar, que van anar fent créixer perquè primer era tot Prat, i a base de baixar carretades de terra van anar creant terra cultivable d'arròs.
I este vincle i esta proximitat cap al territori en rampaire és important com a referència de quin és l'imaginari visual, també. Al final jo no faig música de real tradicional ni música folklòrica, diguéssim.
Però sí que per a mi esta referència al territori em situa al món. Parlo de la guerra, per exemple, però parlo des d'aquí. Estic aquí a les Terres de l'Ebre i ser de les Terres de l'Ebre és molt diferent de ser de Barcelona. Tens un paisatge diferent, tens una mirada diferent, segurament tens un...
batec del cor diferent. Els nostres biorritmes van d'una altra manera i això fa que tinguis una altra mirada del món. Va deixar quatre plats per escurar roba estesa
va dir ja tres missatges per contestar
Aquesta que escoltem és l'última cançó de l'àlbum, l'epitafi. No sé exactament, Rampaire o Alfred Porres, cap a on ha volgut portar-nos en aquest epitafi. No sé si aquesta forma de deixar coses enrere... Vols tancar una etapa? Us vols dir alguna cosa en aquesta cançó? Bé, és una cançó... Jo m'he adonat que...
En aquesta idea que els discos al final també, a més a més de les cançons, o sigui, no són un simple recull de cançons inconexes, sinó que conten una història interconectada, no? I tinc tendència a posar al final una cançó de Cloenda que d'alguna manera és com una mort.
en este cas molt explícit perquè es diu l'epitafi, però, per exemple, el disc anterior a Missils, l'última cançó es dia totes les coses i parlava de com totes les coses que tenim, quan marxem no molt les emportarem en altres, no? Per tant, una mica, entenc que inconscientment tinc tendència a fer estos tancaments, no? I en el cas de l'epitafi,
És una cançó relativament curteta perquè després té una part instrumental final, però parla una mica que a vegades la vida et deixa sense...
sense avisar, o sigui que les coses no les podem planificar i de sobte un dia marxaràs i es quedarà potser una cosa a mig fer damunt la taula i que és així, és com una mica la fragilitat.
que d'alguna manera per a mi és una cançó que posa en context moltes de les coses que diuen les altres cançons i és que tot el que m'ha explicat el disc no deixa de ser una cosa molt fràgil i que la condició humana és així de menuda.
Ja podem trobar en format físic, de fet ara el tinc a les mans, este aire, este quart àlbum, llarga durada, de Rampaire, 12 cançons. Què esperes que la gent senti, una vegada acabi, precisament l'epitafi, que és l'última que estàvem parlant?
Jo només desitjaria que tinguessin ganes de tornar a posar la primera. De tornar a ficar el repeat, no? De tornar a començar. És allò d'acabar l'àlbum i una vegada i una altra. I tornar-lo a posar, perquè...
De música n'hi ha de molts tipus d'estils i de maneres, no? I no totes requereixen el mateix tipus d'escolta. És a dir, hi ha cançons que són pa ballar, hi ha cançons que són pa escoltar, i hi ha cançons que necessiten ser escoltades més d'una vegada. I a mi els discos que m'agraden habitualment són discos que a la segona, tercera, a la quarta, escolta, vas com trobant coses i sempre trobes coses noves, no?
I a vegades aquella cançó que a la primera t'havia passat desapercebuda és la que després no pots parar d'escolta. I jo crec que d'alguna manera faig discos una mica en esta clau. I per tant el que desitjaria és que quan algú arribes a l'epitafi tinguis ganes de tornar a posar-la enlegrament i tornar a donar la volta a tot.
Alfred Borres, Rampaire, moltes gràcies per haver vingut a presentar Aire a Ràdio Ràpida. Molta sort en aquest nou llançament i esperem voret. Pronto, en directe, al nostre poble. Moltes gràcies a tots i moltes ganes de trobar-nos tots cara a cara en un concert.