Ja estem preparats per a xerrar, per a comentar cosetes, per a analitzar la vida d'una manera profunda i seriosa amb les nostres xerraoretes oficials. Bueno, Guardiola, bon dia. Hola, bon dia. Ja tens veu i tot? Sí. Eres una dona. Sí. Vanessa, bon dia. Bon dia. Què tal, com estàs?
Pues bé, ara estava dient, dic, no tenim un sintonian a l'Alenca? No, no teniu. Guai. No teniu. Això l'any que ve. Així l'any que ve veurem qui se'n recorda. Ningú. Jo me'n recorde perquè jo m'ho he apuntat al costat. És que jo també m'ho havia pensat però no ha arribat a temps. Ah, vale. Però m'ho he apuntat al costat de la celebració del Pistorio del seu aniversari. Aleshores, això està ja marcat per l'any que ve fijo. Molt bé.
En fi, és de veres. No tenim sintonia de la dalenca, però imagineu-vos que aquesta música és... Pues això... La dalenca. La dalenca. La dalenca. Unes campanetes o alguna cosa. Clar, podria ser perfectament. A veure, aquesta podria encaixar per una bona xocolata, després de tota la... Allò? Esta entre mitges.
I pensa que està nevant, que això també aporta. Tu pensa que està nevant. Això t'incita a pensar que neva? No, tu pensa. És el contrari. Això no t'incita, tu pensa i al final acaba colant. Són coses del jefe, són coses psicològiques que gasta ell. Poseu-li una lletra ràpida. Ja ha nascut el xicotet en el portal de Perlèm. Podria ficar-li una lletreta ahí i col·locarla sobre la lletra?
L'any que ve està amb lletra. I ja està. Deixeu-ho en les nostres mans. Sí, no, jo no. Ara li col·loco una que quadri i veuràs. Això és ràpid. Tercera entrega i última de la trilogia nadalenca. Hem parlat dels sopars dinars d'empresa, dels sopars dinars familiars.
Y ara mos queda un poc la parte que falta. Festiva. Yo vos voy a fer primero una pregunta que eres. ¿Pare Noel o Reis Max? Reis. Reis. ¿Es un anime? Claro. Sí, sí, sí. Mirad que yo celebre todo, pero yo soy de Reis.
Fíjame, en casa se venía alguna chorraeta en Nadal, eh. Pero es una chorraeta. Pero es lo menos. El gordo, epa, reis. Correcto. Nosaltres en casa, padrí. O sea, besarla mal padrí. Sí. Eso sí. Les estrenes de Nadal. Con estos de la vida. Es que a mí no mando una malla estrenes. En Nadal no es una malla besarla mal padrí.
Mola molt. Té com si tingués un banc en casa. A més de furtarte te dones. Mira, això és molt... Però va el teu fillol i l'altre que està al costat no li dones? A veure, no depèn de com tingués tu l'economia. Escolta, igual el fillol li dones un poc més. Perquè només som dos, que dic jo, però si no... Què li dona el su padrí? Si el su padrí no, t'aguanta. I si el su padrí no, pues el pares. Nosaltres donem a tots.
Veus que bé? Han picat un tope. Un pot. I després de dinar el dia de Nadal, se fiquen tots en fila, unes alegries. Jo pense que no mos besen en tot l'any i si dia mos sumflen i els donem a tots per igual. A mi no. I sigues padrí o no sigues. Jo bes a la meva fillola i després a les demés.
Però l'hem m'ha fillat la més, i l'hem m'ha fillat, és que he fillat la filla i després, claro, els altres nevots o són d'ell, o són d'ell... Espadrís de caños queden en evidència i se dia, i això està molt bé. Sí, senyor. Espadrís roños queda ahí mal. I jo de xicoteta... La solució d'amparo no està mal, eh? No, sí.
És que ve un nebot i l'altre què fa? Té mida? Però i l'altre nebot que ve no té padrí? Potser en ixa casa no, en ixa moment Però per què ho negues? Però soc de l'opció d'amparo Si a casa dona la casualitat que tots els que estan alli tenen els padrins Que diuen que jo també ho faig, que nosaltres fem més, o jo faig més a la meva fillola Però faig també és de més, inclús la meva filla Positxes l'opció?
Pero que yo recordé, chico Teta, que anàvem, si no estava el padrí, que lo que estás diguent tú, en ese dinar o lo que sea, después de dinar, anàvem a buscar al padrí. Pero el conter que te té, ya vas a facilitarlo ya. Yo anava pel matí. La meva madrina vivia un altre lloc i anava pel matí a visitar el Nadal i a estirar la mà.
Jo també. Però bé. I jo sempre tenia una perquè l'altra era de Barcelona, o sigui que... Oh, veus? Doncs a tu te pas allà la tristor que diu Amparo, que no tenies. No, però... Tenia una. Però anava al padrí, ja. Nosaltres sempre ho hem fet així, ma mare ho feia així. I una vegada han vingut els fills...
S'acabarem les teves estrenes. Les teves passen a estos fills. Se siente ella fea. No se pot més. Y claro, el chiquetxe és la alegría. Tú te ficaves en cola, per si de cas sobrava algo. El sobre no arribaba. El sobre no arribaba. El sobre no arribaba.
I no vos ha passat mai que no, lo típic, d'eixer dia que vas, en el nostre cas són regals, el detallet, no sé què, els diners, que arriba un moment que no saps ja ni els diners que te donen a cadascú, evidentment que no li prestes atenció, però després és el pederels. O sigui, no vos ha passat això de no trobar eixer mateix dia els diners i de repente a dos dies aparèixer no sé on, doncs eixes coses molen mogolló. Eixes alegries.
No l'ha tingut mai, doncs no m'he posat. Xica Vanessa, et fas una cara de gos, vine tenen a ma casa. Està tristós. Clar, però jo dic jo. De gos tristós. Vine tenen a ma casa. Una altra cosa. Si jo vos dic que tireu la mirada enrere la vostra infància i penseu en un xocet que vos va aportar... No, no. Que vos va fer molta il·lusió, quin és el primer que vos ve? La cuineta. No ho sé. Jo tampoc. La cuineta la demaní, jo no sé, els anys. Sí. Però arriba. I el dia de la cuineta va ser especial.
De la cuineta no vais a fer altra cosa. Que abrir portetes... Desde entonces no parás. Abrir portetes, tancar portetes, no sé cuántos... Eso fue igual ahora. Abrir, tancar portetes, eso fue igual. Me encantaba. Te encanta, te encanta. Y lo que siempre demanaba...
i sí que n'hi havia, era plomier un plomier des que anaven plens regal meu no, però recordo un any que els meus germans, un pare i mamà els compraven un cotxe i no tenien ni idea i a obrir la porta del carrer i veure el cotxe a la porta els bots que pegaven ells arribaven i jo tenia 9 anys perquè recordo exactament l'any que va ser jo tenia 9 anys
I vaig haver uns bocs. Un xillit. Que era un coche chiconino. Però... Però tenia quatre rodes portes, tot això, no? No, i me recordo quan el portàvem un pare i jo, que era més chicoteta, segurament estaria alçada més prontes, mos germans, igual havien i si perran i tot que fora, i estaven dormint, i jo...
et dono el papa i mama mare, que te'n batxes jo, però per què se n'ha anat i que te'n batxes, perquè jo volia aixir a veure què passava i és que estava al cotxe, bo, ixe dia pegàvem uns boig que va que, el meu no recorde res, a més de veres que, que tampoc tenies reis, sí, sí, sí, sempre, a més, després arriba una època en la que l'única que em tenia era jo, però sí, sí, no tira una cosa però tenia una altra, i no recorde res que tirareixin a faltar, perquè no ha sigut mai,
Molt de màn ara, el que m'han dut, bé, llau. I Amparo, tu recordes així en alguno que te ferà especial il·lusió? No, perquè em feia il·lusió i els reixos duien el que volien. Sí. Sol passar. Però què és el que te feia il·lusió? Quan la època de la Nancy o coses així, jo volia... No vinguem mai la Nancy. Porta bé el que volien.
Bueno, pero no va a arribar mai la Nancy. Si tú volies la marca, venía un sucedaño. El hacendado de la época. Pero venía la Nina, pero no era la que tú volies. Que anunciaban en la tele. Yo la Nancy sí que va a ser, el nenuco no va a ser. Va a ser el babi pocosete. Yo ese también el tenía.
que era el suceder, era la marca B. O sea, de un año después, sí, yo también tenía el bebismo cosete. Sí, sí, sí, sí. Se estilaba, se estilaba. El escalestric, ¿no? Claro. Yo tinc un trauma, yo tinc un trauma. A ver, yo, en una época que volía dos coses, y, además, van en casi, casi coincidir. Y eran dos cosas que, además, yo era consciente que valían un leño.
que molt mèrits tenia que fer jo ixe any pa que els reis mag tingueren a pob portar-me-ho. Uno era, que sempre ho he dit, l'any que vaig demanar un escalestric i me portava un trenet de merda, de troncs, que estava molt guai. Que llastema. Estaves esperant-ho, eh? És que és un bicho aquell.
Ja et dic, era molt guai, molt comple, molt bonico, molt de tot. Però no deixava de ser un tren de merda de plàstic, que transportava troncs de plàstic. I molava perquè arribava un puntet en l'eix, apretava el botonet, caien els tronquers, se quedaven dins, se pegaven la volteta. I claro, jo soc molt de montar i desmontar, però no de jugar. Per tant, jo una vegada...
El que muntava aquello, pegava dos voltetes el tren i ara el tornava a amagar Això sí, molt cuidados, eh? Jo les peces els manté sempre superbé I l'altre que jo crec que no he confesat mai Confesores a l'alba Sí, claro El de Star, el Star Wars
la nave, tot el rollo. Entonces, jo tenia la gran sort que els meus cosins, tots, per part dels meus pares, són molta família. Entonces, eren moltes vegades com un regal conjunt. Entonces, jo tenia sort que disfrutava de l'escalà estric i de la nau dels Starbucks. Dels Atres. El mort el tenien els Atres i tu entres a casa, ta mare no tenia el trastó. Mira com és la vida. No tenia el sucedà, no? Mira com és la vida. És que tu tenies. Que no, que de xicotet, tu tenies un tren de merda i ara no tens un metro de merda. No, no, no, no tinc ni això. O sea, no, no.
Estava explicant-vos-eu i dic que curiós que ningú no li bota la xispa de relacionar-lo amb el trenet. Jo sempre dic que em veia marxant. Estàvem sentint llena. Però era curiós, ja veus tu. Ara el voldries. Ara voldria eixer tren de merda que portava tronc de plàstic. Tronquets menuts, però sí, sí, i tant que firmava jo. I tu, Alex?
El que em ve a la memòria en seguida és un xoc electrònic que em va fer molta il·lusió quan me'l porten els reis, que era un que jo flipava molt, era un caixarrito aixina rectangular no molt gran que tenia un munt de fitxes de cartonets que les ficaves dins en el mig i entonces
en un xoc de preguntes i respostes i tens d'apretar el botó i s'encertaves pitava i si no s'encertaves no s'ensenia res. I ell me flipava, jo passava ratos en les fitxes posant preguntes. No ho sé, em ve a la memòria aixi moment. Me recorde, me visualice jugant en això. Per cert, momento mensaje del rei. Com és en vostra casa això? Perquè la meva és un cacau.
Home, se veu? Se veu en silenci o parla tot el món? Si estigué en ma casa no el ficaria. Ja me la xufla. Però estàs parlant del mensatge del rei emèrit? Del rei emèrit o no, del rei actual. La nit de Nadal, el moment del mensatge del rei. En ma casa tot el món se passa el rato dient calleu, entonces no s'entenem de res.
Calleu! Calleu! És un clàssic! No, dona! Que va, que va! No, que va ser el mateix! Però la mateixa línia! No pots dir-ho si no ho escoltes! No ho veus? És que com no és ma casa, sí que el fiquen i estan tots ahí, cara a la tele com si parlara d'ego! I jo, doncs mire el mòbil!
Me dona igual. Esa que desapegaste estás, güey. O sea, güey estás desapegada. Esta come el tiempo. Sí, sí, sí. Avéntate, avéntate. Sí, ma vente, ma vente. Es lo único que me queda, aventarme. ¿Y les campanás a un les vecheu? ¿En quin canal? Me dona igual. Es de veres. ¿De la capa o la que se posen por reta? A mí me dona igual. A mí también. No os amistos volen ficar la Pedroche. Pero a vos eres una de tos.