I parlem amb l'Andrés Blanques, bon dia. Bon dia. Doncs expliqui'ns quants anys tenia quan va marxar de Córdova, vostè? Cinc anys. I recorda per què la seva família va decidir venir a Catalunya?
Primer va vindre el meu tio i el meu pare, se van vindre perquè mi pare tenia un problema gran allà, on ell sempre, el seu pare era jutge del poble, però ell se va ficar a la beuda i no...
ell treballava a la Sociedat Nacional del Trigo, que la llamaven en aquella època, i entonces no tenia treball i això, i el meu tio diu, mira, marxem cap a Barcelona i van vindre cap aquí. I van estar dos anys tots dos aquí i van decidir després venir la meva mare, la meva àvia i el meu germà i jo.
Recorda com va fer aquest viatge, amb quin transport? Un tren que va durar, jo què sé, i a més era tren d'aquells de fusta, o sigui, sellers de fusta, que no... Vam parar en Alcaza de Sant Juan, en Alcaza de Sant Juan vam estar, no sé què, per poder canviar de tren i tot, perquè en aquella època era així. Recorda el viatge llarg? Sí, molt llarg.
Li feia il·lusió o por marxar d'allà? Em feia por, sí. I més a més, després de... com hem arribat aquí, el just de la meva mare i la meva àvia, perquè el meu tio i el meu pare, el que havien aconseguit era una barraca, que en aquella època, i això, sobretot la meva àvia, se li va caure al món en sobre, al veure això...
I bé, nosaltres érem crios, el meu germà era dos anys més criant que jo, però mira, vam anar aguantant-lo. Hi ha alguna imatge, alguna olor, algun so que recordi o que encara li vingui al cap? Del poble? Sí, encara sí.
I després, a més a més, perquè jo no havia anat mai, no vaig tornar una vegada de casat amb la meva dona, vam anar allà i llavors tenia una cosina meva que va ensenyar, i això va ser un cop molt fort, tot el que va dir que era nostre.
aquestes terres eren vostres, aquesta casa era vostra, aquí és on tu nascistes, que tal, que és igual, i això, doncs, tot el que tenien i tot el meu pare, pel seu cap, va perdre. Però, en fi,
I recorda on va arribar exactament de Catalunya quan va venir? Sí, on està ara l'estació de Sants, al costat, que havia sigut, segons recordo, que havia sigut la Càrcel de Mujeres, que eren soterranis i coses d'aquestes.
I com era el lloc comparat amb Córdoba? Ui, completament diferent. El que era a lloc era molt diferent. Nosaltres allà en Córdoba i en el poble on sí, que són de Cabra, diguem, Cabra-Córdoba, allò és un altre món. Cabra per mi continua a ser un dels pobles més bonics i ficar-se allà va ser molt dur.
Pel meu germà i per mi no tant, perquè eren crios, però per la meva mare i la meva àvia va ser un cop molt fort. Recorda alguna cosa que el sorprengués, especialment, quan va arribar?
No, com vaig arribar, no. El que van sorprenent és que després d'estar un temps allà en les barraques, una nit, van vindre camions de l'Ajuntament, els van posar tots allà als camions i ens van portar al palaix de Montjuï. I allà, dormint a terra, vam estar tres o quatre dies
allà a la Verneda, no ho sé. I això va ser un drama d'anar carregat a camions i descarregat allà i allà te donaven, perquè m'he estat tres o quatre dies, no em recordo ara, te donaven ranxo. I això te se queda, te se queda. Recorda les primeres persones que va conèixer quan va arribar? No, no.
Vaig conèixer diverses, però no sé ja, no... Te se passa de seguida la cosa. I com va ser començar a viure aquí de tan petit? Ah, no, jo encantat. Després ja quan m'havien adaptat el que era el pis que em van donar ja a la Verneda, doncs ja vaig començar ja una altra vida i a mi Barcelona m'encanta, o sigui que no...
Jo per mi, ara passant els anys, jo sempre dic que a mi com a Catalunya aniré a parlar, perquè a mi Catalunya me l'ha donat tot i per això no pot tindre mal record de Catalunya ni molt menys, al contrari. Va anar a l'escola? Sí. Com recorda aquests anys d'escola?
Molt bé, molt bé. Vam començar a anar a l'escola. Primer, no era escola, sinó allà a les barraques, era quan en aquella època hi havia els catequistes que li deien i allà ens ensenyaven els dissabtes i diumenges, ens van donar la roba, vam fer la primera comunió amb la roba que ens van donar ells, tratxes i tot això, molt maco.
i després allà, el que era escola, a la Verneda. Vam fer tota la barriada i vam fer escoles i anaven allà. Sí, sí, molt bé. Parlaven diferent, un idioma diferent. Va costar molt d'entendre? Entendre, sí.
Parlar-lo de mica en mica, algunes paraules, però sí, al principi costava. I més a més perquè, com ja ho crec, tots els que van portar eren allà a la barriada que la van fer nova.
tot eren, diguem, emigrants, doncs era més difícil d'aprendre el que està. Que no vaig començar a treballar, que allà sé que és quan vaig començar el català. Hi havia alguna cosa que trobés a faltar o molt a faltar de Córdoba? No, no, de veritat que no. I en el cas dels seus pares o àvia, com es van adaptar aquí?
No gairebé. El meu pare, perquè vivia la seva vida, però la meva àvia i la meva mare ho van passar molt malament. No van arribar a adaptar-se. A què es dedicaven ells? La meva mare era modista costurera.
I la meva àvia no. La meva àvia era del camp tota la vida i no cuidava de casa, però era la que se cuidava de fer el dinar, sopar, tot, ella lo feia tot a casa. Perquè ma mare sempre estava, en aquella època, no parava de cosir, i cosir per treballar...
li portaven per fer un vestit o un tratge, perquè ma mare el mateix feia vestits que tratges per a homes, o sigui que era... Els hi feia a ella la roba a vostès? Sí, sí, a ma mare quan li donaven tot el que li sobrava ens feia camises a nosaltres. Sí, sí. I com era la vida al dia a dia d'aquests primers anys, sobretot?
Com la recorda? Jo la recordo molt bé, sí, perquè sempre estaven, sobretot quan estàvem allà a les barraques, era estar al carrer tot el dia, perquè allà no anàvem al col·le. Jo vaig començar al col·le, em sembla que va ser 8 o 9 anys allà a la Verneda, no havia anat mai. I ara mirant enrere, què creu que va significar aquell viatge en la seva vida?
La meva vida estupenda. Com l'he dit, per a mi va canviar rotundament. Aquí a Catalunya m'han tratat molt bé, me l'han donat tot. Jo vaig entrar a treballar a la mateixa empresa als 14 anys, que llavors tenies que treballar molt jove per alimentar, per donar un cop a la família.
i he estat fins als 60 en la mateixa empresa. Vaig estar d'aprendit, de mica en mica vaig anar posant, fins que vaig acabar, doncs, jefe de departamento. És una empresa d'assessori d'automòbil, una internacional, no sé si la coneix, a Valeo, i em vaig adaptar molt bé,
Mai es va plantejar de tornar a Córdoba? No, mai. Mai, mai. I si pogués tornar enrere, faria alguna cosa diferent o no? No, de veritat que no. L'únic que canviaria és l'entrada, diguem, a Catalunya. Això va ser molt dur. Aunque de crio no lo assimiles tant, però... Molt bé, doncs Andrés, moltes gràcies. De res, a vostè...