L'actualitat del Baix Gaià te l'explica Baix Gaià al dia.
I avui a Baix Gaialdia ens fa molta il·lusió rebre els estudis d'una escriptora molt estimada a casa nostra. Ella és autora de capçalera de la biblioteca Joan Marturell Coca i ha presentat nombrosos llibres a Roda de Barà establint un vincle molt especial amb els lectors d'aquí del municipi. Divendres ens torna a visitar per presentar la seva nova novel·la La Magatall, publicada per Terra Ignota. Ens acompanya l'escriptora Teresa Duc. Teresa, benvinguda. Gràcies per acompanyar-nos. Hola, Sònia. Moltes gràcies a tu. Com estàs?
Bé, molt bé, amb ganes de presentar el nou llibre als meus lectors de rada. Molt bé. Teresa, podem dir que ja ets gairebé a casa, eh? Què significa per tu ser autora de capçalera de la biblioteca, Joan Arturell Coca?
Doncs molt, molt, perquè podríem dir que és un lloc on em sento molt segura. Sempre dic que jo tinc un poble i una ciutat, el poble és Vimbudí, la ciutat és Tarragona, perquè és allà on hem vist de fa 40 anys, però clar, Roda és una coneixença, podríem dir, recent, de 10 anys o una miqueta més, de quan vaig estar treballant aquí a Roda, però venir per mi sempre és un gust i vull dir més que vinc amb tota tranquil·litat com si anés a casa.
Aquí a Roda has presentat molts llibres, Teresa. Què té d'especial Roda per tu? Roda... A veure, els...
Jo no sé si tinc molts lectors o no a roda. A les presentacions hi ha un número de lectors, d'assistents normal, però molta gent de roda, que tampoc no la veig a les presentacions, a vegades em parla dels meus llibres, no? I bé, el fet de sentir-me així acollida i que em diguin que els agradi o que em posin objeccions, que també m'agrada que em posin objeccions al que he escrit, doncs bé, m'ha satisfà, m'ha satisfà.
recordes la primera presentació que vas fer aquí?
Doncs mira, ara ho estava pensant. Jo crec que... Clar, la primera no va ser amb el primer llibre, que era el primer llibre que vaig publicar, que era un llibre de relats, i és que no recordo si vaig presentar el primer de la meva vida a les cadenes subtils, perquè just amb les cadenes subtils va ser quan vaig començar a tenir més relació amb Roda, en aquell moment ja no treballava, però sí que tenia molta coneixença i molta amistat amb la Teresa Ferrer,
I jo crec que el primer llibre que vaig presentar devia ser El silenci de Vallbona, que és el segon de la Mimi. Fes-nos un petit resum dels llibres que parlen sobre... Bé, que la protagonista, vaja, és la Mimi. Sí, doncs el primer és Les cadenes subtils, que vaig publicar el 2016.
Bé, la Mimi és una noia una mica nini, és a dir, que no sap què ha de fer en la seva vida, és una noia jove de 19-20 anys i tot li agrada estudiar, tot no sap cap on s'ha d'encaminar i al final fa uns cursos de...
d'un FP, d'auxiliar d'infermeria, acaba treballant en una residència. Comença de molt mala llet, vull dir, molt mal humorada, clar, no li agrada la fenya, treballar amb ells tampoc no és fàcil, ella no té cap mena de vocació i està, bueno, que trine, no? Vull dir que està molt enrabiada sempre. Aquí, a mica en mica, es va adaptant i va coneixent una dona que ha tingut una vida...
secreta però molt interessant, i aquesta dona li demana que escrigui una mica la seva vida, no? I aquí ella es va interessant en tot, també va recuperant l'autoestima, que la tenia bastant baixa, també va entenent la seva feina, va entenent com és el tracte amb les persones, com voldria que la tractessin a ella, perquè ella és una qualitat que té molt empàtica i intuïtiva, no?
Bé, haurem de resumir una mica perquè sí que t'és el primer. Bé, al final aquesta residència descobreix que fa 20 anys hi va haver un crim, no un crim, hi va aparèixer una persona morta que no se sap ben bé en situació violenta, no se sap ben bé què havia passat i ella comença a investigar pel seu compte. I llavors s'adona que amb ella el que li va és la investigació.
I bé, anem al segon llibre ja. Al final descobreix qui va ser l'assassí, que aquella persona l'havia assassinat. El següent llibre és El silenci de Vallbona. Aquest primer el vaig escriure molt seguits perquè es veu que quan escrivia el primer ja tenia el cap al segon perquè pràcticament no hi va haver pausa i vaig fer el 2016 i l'altre el 2017. Hi ha coses que és quasi impossible de fer, almenys per mi ara.
Silenci de Vallbona, ella ja sap què defen la seva vida, ha estudiat criminologia i està fent les pràctiques amb un inspector a les Terres de Lleida, quan apareixen dues monges mortes al monestir de Vallbona. I aquí ella està fent les pràctiques, però també té força vista i és l'assistenta de l'inspector.
Anem a la tercera, que és la llum de l'impostor. Gràcies al que descobreix el silenci de Vallbona, ella ja s'ha fet un nom. El temps de la llum de l'impostor, que crec que el temps del procés, jo ja he posat una presidenta a la Generalitat. I la presidenta sap de les seves virtuts, o sigui, les seves dues virtuts principals, que són la intuïció i l'empatia,
Tot i que no és una noia que tingui un gran cap i sigui molt intel·ligent, però té aquestes dues qualitats que són importants per a un investigador. Llavors la presidenta de la Generalitat d'Itàlia encarrega una missió difícil, que només ella la pot fer, que és descobrir, no descobrir els jihadistes, perquè en aquell moment teníem atemptats jihadistes aquí a tot Europa, no descobrir els jihadistes, sinó entendre per què,
Tenten. Què pensen els yihadistes, no? Vull dir, què és el que volen fer i per què et deriven cap al radicalisme, cap a la radicalització. I bé, després ja, finalment, el quart, aquest el vaig publicar el 2019, crec, 19-2020, perquè entre mig hi va haver un altre, i el quart el vaig publicar el 2024,
no, el 2023, perdó, que és l'Era dels Llops, i bé, ella ja és inspectora, torna a estar a Tarragona, els dos del mig havia estat a les Terres de Lleida, torna a estar a Tarragona, fa un viatge a l'Índia perquè té com una mena de crisi, perquè no acaba d'entendre, o sigui, ella té una nena petita,
i quan veu els criminals, els assassins, el seu davant, no pot deixar d'imaginar-se que aquests assassins un dia van ser criatures, com la seva nena, i llavors no entén quina deriva hi ha hagut perquè hagin arribat al punt que han arribat. Llavors això la fa feble, i els criminals ho veuen, i ella deixa de tenir aquesta capacitat que tenia de treure'ls la veritat, de poder-los...
i comença a perdre prestigi. Llavors ella s'agafa un temps de reflexió, se'n va anar a l'Índia amb la seva família, amb el seu home i la seva nena, i quan no és l'hora de marxar, que només havien de passar un mes, ella diu que es queda allà. Es queda allà, coneix gent d'allà, coneix gent d'aquí també, que també estan allà, gent d'una ONG...
i arriba un moment que ella torna cap aquí i quan arriba cap aquí es comença a enfrontar una banda de violadors en grup
i jo crec que ja fins aquí puc dir per què finir. I ara arriba l'amagatall. Entrem doncs en matèria. Com neix aquesta història, Teresa? Com neix? És que passen tantes coses des que començo a escriure un llibre fins que l'acabo, que és que m'he oblidat, m'he oblidat de com neix. Bé, jo tenia moltes històries al cap, mai escrites, moltes històries al cap que havia sentit explicar a casa, tant de la meva mare com del meu pare.
I, bé, jo sempre dic que totes les vides tenen alguna cosa interessant, o si no, no alguna cosa. A vegades alguna cosa i a vegades molt més, no? Però llavors em va semblar que aquells personatges, vull dir, aquells avantpassats meus, fins allà on han arribat les explicacions de la meva mare i la meva padrina, doncs que mereixia la pena de ser explicades aquelles anècdotes i aquelles històries, no?
I llavors suposo que vaig evolucionar, però com les puc muntar totes aquestes històries? Doncs podria muntar una nissaga familiar des del primer record, la primera història que em van explicar. I vaig arribar, a veure, deixa'm rumiar...
Bé, els avis del rapesavi de la meva mare, que es remunta això als principis del XIX i comença, o sigui, la nissaga, podríem dir, comença a la Guerra del Francesc a Tarragona. Déu-n'hi-do.
Va ser que després jo tinc aquestes idees inicials, a mi m'agrada sempre deixar-ho obert, no sóc capaç de fer grans esquemes al principi, abans de la novel·la, perquè això em tanque, llavors jo per fer això deixava obert, tinc una miqueta d'esquema, tinc unes idees i deixo que vagi fluint, i que al llarg de la novel·la segurament surten coses que jo mai havia imaginat que escriuria.
El títol, evidentment, és Abocador. Què és aquest amagatall? És un lloc físic? És un espai interior? És un lloc físic, el que passa és que també hi ha un moment de la novel·la que fa referència a un espai interior, aquest amagatall que tots tenim a dins i que guardi coses que no sabrà mai ningú.
Quins grans temes travessen la novel·la? Grans temes. Ja saps que jo soc bastant dispersa i parlo sempre bastant de tot. Bé, una de les coses que m'agrada remarcar és la importància de les arrels. Ja sé qui dirà, jo de la família no vull saber res. És veritat. A vegades les famílies també porten problemes. Però bé, en aquesta novel·la hi ha un...
Hi ha dotze protagonistes perquè hi ha dotze generacions i cada generació té com si diguéssim un representant principal. L'últim, que es diu Jan, Jan Joanals, és un noi que viu al segle XXII, és a dir, al segle proper. I aquesta... Perquè hem de dir que el llibre ens fa viatjar en el temps, eh? Sí, sí, el llibre barca 300 anys, des del segle XIX fins al segle XXII.
I aquest noi arriba al poble bastant desquiciat, ha patit un brut psicòtic. D'aquí cent anys no sabem com estarem, però el més probable és que estiguem pitjor que eres. Si hem de fer cas al llibre, tremendo, eh, el que ens espera. Sí, i del que anem veient també, no és, Daniel? I del que anem veient, sí, la...
Ja ha patit un procés de despersonalització que està patint molta gent, sobretot a ciutat, perquè és un altre ritme i cada vegada la diferència entre ciutats i pobles és més marcada i s'escapa. Després del brut psicòtic diu que vol marxar de ciutat perquè ciutat ho té crucificat, no?
Se'n va cap al poble i allà arriba un moment. Ell, quan ja està una miqueta millor, decideix escriure un diari. Simplement perquè, clar, com que li ha passat tot el que li ha passat, una miqueta per veure com ell ho aniré rellegint i així potser aconseguiré entendre'm una miqueta més a mi mateix. Llavors escriu el diari i ell va explicant al diari el que fa, el que...
la gent que coneix el poble, després de, vull dir, la gent que coneix el poble, el que sent, vull dir, la manera que se sent, que se sent que és tranquil, també s'adona que la gent del poble és molt més bona, molt menys maliciosa, això és el que pensa, això és l'impressió que té ell.
I bé, amb aquestes, doncs, un dia, clar, la casa està deshabitada des de la seva besàvia. Clar, una casa que no s'habita, doncs, es fa malbé. I hi ha algunes coses que necessiten una reparació mínima, i llavors ell demana un paleta que li arregli una escala que s'enfonsi, i quan va al paleta, doncs, resulta que descobreix que hi ha com una mena de forat sota l'escala,
que hi ha alguna cosa, i li diu, aquí dins hi ha alguna cosa, ho tapa? Diu, no, no, no ho tapis, perquè, clar, li pica la curiositat. I ja fa uns quants dies, no sap com posar-se, però al final, doncs, ell pica amb el martell i, sí, sí, descobreix que hi ha un, doncs, en aquell forat, és un amagatall, hi ha coses.
Ell comença a trobar records, coses que han estat importants pels seus avantpassats. També troba molts llibres, perquè els llibres fa 50 anys abans que ell naixés els van prohibir i després els van cremar tots, com ha passat amb altres règims totalitaris.
I descobrint les seves arrels, descobrint els seus avantpassats, totes les coses que ell coneix i les que s'imagina, ell pràcticament es recupera totalment, perquè hi ha un moment que diu, sé que no em sentirem mai més sol.
que un dels problemes és la solitud, no?, el problema que tenia allà. Jo sé que no em sentiré mai més sol perquè tots els meus amants passats estan al meu darrere i m'aguanten, no? I bé, doncs ja està. Llavors el que passa és que hi ha un moment, quan ja té...
Llegeix llibres, que no havia vist mai un llibre, eh? Llegeix llibres, troba un poema d'un poeta conegut, troba diferents objectes i ell es va fent la seva pròpia història de tot el que veu i decideix escriure la història de la seva família, que són els joanals.
Veiem que en el llibre hi ha poble i ciutat. És el nom propi d'un poble, evidentment, i una ciutat. Aquest fa referència. O sigui, quin poble t'imagines? Bé, el poble... Ja ho puc dir. El poble és el meu. El poble és Vimbaudí. Perquè, clar, si és la meva... Ai, vull dir, és la meva família. Això que està família...
Com he explicat abans de les anècdotes que m'hi han explicat a casa, és la meva família. Posem-li en un 20% de realitat i en un 80% de ficció, que és el que a mi jo ha xalo fent la ficció, no la realitat. Bé, basant-me en la realitat, m'he pogut imaginar i inventar cosetes. Llavors, el poble és bimbodí, la ciutat és una ciutat molt gran, pot ser Barcelona, segurament. Molt bé.
Hi ha algun personatge que t'hagi marcat especialment mentre l'escrivies? Perquè hi ha molts personatges en aquesta novel·la, em deia. Sí. La veritat és que me'ls estimo tots, però potser a mi el personatge que em fa més gràcia, potser que el tinc més carinyo, és la Marieta. La Marieta és la més àvia del Jan. La més àvia. Què t'agradaria que el lector sentís o es preguntés quan tanqui el llibre?
Home, una cosa que penso que es preguntarà serà segurament si aquesta societat futura que pinto...
si serà així realment o si serà pitjor o si serà millor, no? Però jo crec que he estat bastant lògic, que penso que qualsevol que observi com anem pot arribar una miqueta a les mateixes conclusions que jo, que consti que hi ha lectors que m'han dit que els sembla que m'he quedat curta, tot i que el que explico és bastant greu, no? Vull dir, canvia l'alimentació, canvia la manera de circular, canvia la manera de viure, les distàncies entre ciutat i poble encara són...
són més grans. Els recursos naturals. Els recursos naturals també estan esgotats. Han d'anar a Mart a buscar aliments. Bé, totes aquestes coses. I segurament que n'hi ha més, però hem dit això, que els sembla que m'he quedat curta encara perquè potser l'evolució o la regressió anirà més. Esperem que no. Esperem que no, tant de bo m'equivoqui.
Comentaves que tendeixes a deixar-ho obert per anar fent una mica sobre la marxa. Tot i això, tens algun ritual d'escriptura? No. Un ritual vols dir horari, si toco alguna cosa abans de començar. Una espalmeta. No. Sóc una persona bastant ocupada i no només amb l'escriptura. Bé, jo sempre dic que la meva escriptura no traig de la vida. Mhm.
Llavors, clar, jo no podria escriure dedicant-me quatre hores o més, com hi ha escriptors que s'agafen i se'n van en un retir, no?, i allí escriuen la seva novel·la, i per mi això jo crec que seria impossible, a menys que, caramba, que tingués tota aquella quantitat d'elements per poder fer la novel·la, que seria molt difícil de tenir-los tots alhora.
Jo escric quan puc, perquè tinc família, tinc la meva mare, tinc la meva neta, a vegades també l'atendre perquè està malalta o pel que sigui, m'agrada sortir amb la gent, m'agrada veure'ls, xerrar, anar al cine...
si puc fer algun viatge, també fer algun viatge, clar, no tinc allò de dir, vinga, cada dia, de 10 a 1, jo escric. No, el que passa és que això per mi té un avantatge, perquè el fet de no poder escriure com vull...
Fa que mentre no puc escriure, jo vaig rumiant, perquè la novel·la, quan la començo, m'acompanya sempre, m'acompanya durant tot el temps, no? I no és que estic obsessionada, però sí que la tinc al cap. Llavors, bé, doncs si hi ha tres dies, per exemple, que no puc escriure ni en una línia, quan m'hi poso no tinc cap problema amb escriure, perquè tot allò ja ho he anat madurant, ja tinc moltes ganes de posar-me, i aquella cosa que passa a vegades del full en blanc, doncs no la tinc jo.
quant de temps has tardat en fer aquesta novel·la Teresa? mira, la primera versió posem-li la primera versió posem-li mitjà any 7-8 mesos després m'he passat un any i mig revisant no sé si li pot dir primera versió perquè a vegades ho canvio tot i també m'he adonat que a vegades vaig canviant, canviant, canviant i al final acabo posant la mateixa que havia posat i quin ha estat el repte més gran a l'hora de fer l'amagatall?
Bueno, entendre'm una mica amb els personatges. El llibre té tres arbres genealògics. Els he posat perquè n'hi ha mateixa mantenia. A veure, no és que no m'entengui. Sobretot no m'entenia amb el tema de les dates, de les dates de naixement de cada un, de, clar, poder lligar. Després, el fet de ser dotze...
èpoques diferents, m'ha requerit 12 contextos històrics. Com tu ja saps, jo m'agrada ser fidel al context històric. Vull dir, un poc inventar la història que sigui i que sigui una cosa disboixada, no? Però el context històric m'agrada respectar-lo. Llavors, clar, he hagut de fer recerca de 12 contextos històrics i, bé, jo a vegades m'ho miro al llibre i dic en aquesta pàgina sola hi ha quatre recerques, per exemple, no?
He vingut a fer quatre recerques, perquè jo a la millor la següent no n'hi ha cap, només n'hi ha una, però la recerca de documentació ha estat un repte important. És la part més feixuga o no? Sí, sí, sobretot al principi, que busques... No està clar el que estàs buscant, almenys en el meu cas, no està clar. Vull dir, tens una idea, però resulta que quan estàs buscant, a la millor també una altra, una altra de complementària, no?
I llavors resulta que aquella, home, lligui però està una mica en contradicció amb l'altre. I és això. Comentàvem que hi ha dotze personatges diferents, tots protagonistes, cadascú ens explica la seva història. Veiem que cadascú té el seu caràcter, té la seva forma de ser, són personatges, jo diria, molt definits. Quin consell donaries per no perdre'ns a la lectura? Com em passa a mi, per exemple, a Teresa, que dic, ara no sé aquest, qui era aquest home?
Sí. Bé, doncs una bona idea potser és fer-se una fotocòpia, una foto amb el mòbil, del que és el tercer quadre genealògic, perquè allí hi és tothom. És clar, jo vaig incorporant els... A més una, que van apareixent els personatges, vaig incorporant els quadres, és a dir, el...
Aquí hi ha com a tres parts. A la primera part dominen els homes, diem, els joanals. A la segona part dominen les dones. I a la tercera part ja hi ha una barreja d'homes i dones. Llavors jo el que faig és anar incorporant el primer quadre genològic que incorporo és el dels homes. Després hi ha el de les dones i també hi afegeixo el dels homes. I al final el tercer és el més complet. Per tant, penso que una foto veu una...
fotocòpia del quadre genealògic últim, és ideal per poder... Bé, tens dubtes, qui és aquest? Ah, doncs mira, aquest és el pare d'aquest altre, no? I aquest és el fill de l'altre. Molt bé, veiem que el llibre va des del naixement de Joan Ic Joannals el 1792 fins a Jan Joannals del 2094.
Teresa, no és un embolic, aquestes dates, situar-ho tot al seu lloc? Bé, sí, sí, ja et dic que la dificultat més gran va ser aquesta, va ser el tema de les dates, sí, sí, de poder lligar i de no dir cap disbarat, sobretot amb el tema històric, no? Vull dir, no situar el...
El Joanic, que és el primer, no? S'havia de situar els seus 20 anys a la Guerra del Francesc i precisament a Tarragona i no equivocam de dos anys, per exemple. Tan senzill com això. Les persones que han llegit el llibre, què t'han comentat, Teresa?
Bé, sobretot me diuen que és molt diferent. Clar, jo vull pensar que el fet que sigui diferent no vol dir que els hi hagi agradat menys. Hi ha molta gent que és tan fan de la mimí que allò que no és la mimí jo penso que no els agrada tant.
Però també hi ha molta gent que m'ha dit que és el millor llibre que he escrit. I per mi, ja que m'ha costat tant i penso que està reaixit, doncs per mi també ho és. Per mi també ho és. Jo els llibres, igual que els personatges, me'ls estimo com si fossin fills meus. La presentació serà aquest divendres a la Biblioteca Municipal Joan Martorell Coca. Què ens pots avançar sobre aquesta presentació?
Bé, farem més o menys com sempre, tindrem una presentadora de luxe, que es diu Sònia Camí. És com si fos la meva germana en qüestió de presentacions. Perquè la presentació de roda és la presentació més fàcil que faig.
Perquè les altres, clar, jo m'he de preparar uns parlaments, potser el que em presenta em fa un altre parlament, ho hem de combinar, en canvi amb la Sònia, ella va fent preguntes que quasi sempre puc contestar. Sempre, sempre, respons. I bé, doncs llavors era ella, hi haurà l'Octavi Formatger i la Lourdes Auquer, que ja m'han llegit, no sé si un parell de vegades més, també.
que com que són actors, doncs, ho fan molt bé i també tenim molta amistat i els hi demano sempre. I bé, i després, doncs, si les persones que assisteixen volen fer preguntes o tenen dubtes o així, doncs, ho podran fer, sí, sí. Què és el que més t'agrada, el contacte directe amb els lectors en actes com aquest?
m'agrada veure que estan molt atents també farem una cosa que fem sempre que és passar al book trailer que és un vídeo que em fa jo mateixa del que penso que podrien ser les imatges del que jo explico de les imatges del llibre un vídeo que duré 3 minuts llavors el que m'agrada molt és veure que la gent està molt atenta quan parlem també quan es miren el vídeo
I després també la gent es talla una miqueta, no es rau de tot arreu, però és que a mi m'agrada que preguntin, perquè és una prova que han estat atents a la presentació i que s'interessen pel llibre. Si haguessis de definir en tres paraules aquest llibre, l'amagatall, quines serien? Tres paraules? Una frase vols dir o tres paraules? Com vulguis tu, com vulguis tu. Si vols una frase ho pots fer-la.
Si són més de tres, no em passa res. A veure. Podríem dir que és un llibre molt treballat i crec que els lectors atents ho notaran. Podríem dir que és un llibre que encara que no sigui novel·la negra té enigma o té intriga.
i que, en fi, és un llibre que té algun cop d'efecte que jo crec que el lector no s'espera. Què els diries als nostres oients perquè s'animin a venir a la presentació? Doncs que a la biblioteca hi ha cadires de sobres, que s'ho passaran molt bé, que és una bona manera de començar el cap de setmana perquè és divendres a la tarda, a les 6, no? Sí.
i que vinguin, que vinguin, que vinguin. Jo estic molt contenta amb la gent que m'assisteix i els lectors que tinc, però que si veniu més, jo contentíssima. Una pregunta obligatòria, després de l'amagatall, tens algun projecte ja al cap? Doncs mira, et dic la veritat, no. Molt bé. Vaig quedar bastant esgotada de la memòria,
vaig donar la culpa que algú hi ha forçat una miqueta massa la màquina, perquè el fet de ser així desordenada i no tenir els esquemes i tot això mòbil que teniu tot a dintre del cap, i clar, si són 10 personatges és una cosa, si en són 50 no és una altra. I crec que vaig forçar una miqueta massa la màquina i vaig dir, però ara durant un temps només escriure el blog i és el que estic fent. I no tinc cap idea, ja m'hi posaré, ja m'hi posaré, però no tinc cap idea. Però molta gent vol mimir, però...
A mi, jo també me l'estimo, la Mimi, però fa por que no sigui una saga massa llarga, no? Quatre llibres i ara un altre, no? N'hi ha de més llargues, clar que sí. Qui sap, no? El Blackwater són sis llibres. Doncs la Mimi també podria, no? Sí.
Doncs, Teresa, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos aquí a Baixgai al dia i recordem que la presentació serà aquest divendres a les 6 de la tarda a la Biblioteca Municipal Joan Martura i Coca i que tothom hi està convidat i convidada. Moltes gràcies i molt d'èxit amb l'amagatall. Molt bé, Sònia, moltes gràcies a tu.