Rubí al día.
Demà dissabte a les 8 del vespre es pot veure al Teatre Casino l'Obra Honestadat, una obra de Francesc Cuellar, protagonitzada per Daphnis Valdús i Miriam Iscla. Explica la història de la Lola i el Marc, un actriu i un director que són amics i que estan rodant junts. El punt de partida, com diguem abans, és la negativa de la Lola a fer un nu a despullar-se. I a partir d'aquí hi ha un diàleg que confronta la part emocional i la creació artística i que explora...
Moltes situacions emocionals que es poden donar en una creació audiovisual, però també a la vida mateixa. A l'altra banda del telèfon tenim la Míriam Iscla. Molt bon dia, Míriam. Hola, bon dia. Llegint el paper que t'ha tocat fer de Lola, jo he tingut la sensació que era un regal per a una actriu, no? És així? Sí.
És un paper preciós, és una obra superintel·ligent i això sempre és d'agrair perquè els papers protagonistes femenins gairebé sempre són la mare d'a o la dona d'a i en aquest cas té un pes superimportant, té el mateix pes que té l'altre personatge i per tant és un gust de fer això amb el Daphnis.
m'agradaria poder explicar de què va l'obra sense, lògicament, fer espòiler per a aquells que ens estiguen escoltant i que ho vulguin mirar, però quan pensava de quina manera la presentaràs? Clar, dir que el punt de partida és negar-se a fer un nu o d'espullar-se, pot semblar que la cosa va de moralitat i no és d'això del que va. És a dir, la Lola es nega a fer un nu però es podria negar a fer una altra cosa o el punt de partida podria ser una altra, no? El que...
Jo penso que... Ho has definit bastant. Vull dir que jo trobo que ha sigut bastant bé, perquè realment és això, no, però vull dir que és la trobada entre una actriu i un director que són molt amics, no només amics, sinó molt amics, i que estan rodant una pel·lícula junts. I l'escena del Nú s'ha de rodar demà. I jo em presento avui, en un moment en què el director està absolutament estressat amb el rodatge d'avui,
i li dic que demà no faré aquesta escena de nu. A partir d'aquí, és veritat que sembla que anem a parlar de cinema, però el marc de la foto és el cinema, però la foto parla sobre les necessitats de ser honestos a la vida, a la professió, evidentment en aquest cas, com que es parla de cinema, a la necessitat de reconeixement, i per sobre de què pot passar aquesta...
ànsia de reconeixement que podem tenir en alguns moments, però també a la vida ens passa això, que vas per aconseguir coses que ens semblen que per nosaltres seran molt pleins, potser passem per sobre d'altres coses que són més emocionals, més importants i que ens en adonem tard, potser. La conversa és una conversa molt ben construïda,
I es van obrint moltes capsetes a la relació d'aquestes dues persones, no només a nivell emocional i de pactes i de coses que entre ells són importants, sinó també a nivell intel·lectual, a nivell filosòfic, de pensament, de creences, d'opinions. Es parla de feminisme, es parla d'això, de la necessitat de tenir un reconeixement o no...
per sobre d'aquests capaç. I jo penso que l'essència, que és aquests dos molt bons amics, penso que la funció parla que a vegades esperem una cosa o creiem que coneixem molt bé els nostres amics o amigues i veiem en situacions extremes com hi ha moltes coses que passen per sobre o poden passar per sobre d'aquesta amistat, no? I, per tant, descobrim parts que potser no sabíem de la gent que estimem, no?
Tu ho has explicat molt millor. Però jo deia, clar, el punt de partida és aquest, es parla de teatre, es parla de cinema, però es podria parlar de qualsevol cosa. És a dir, segur que els que ens estan escoltant s'han trobat alguna vegada amb aquestes decepcions, que tampoc és que la cosa vagi de decepcions, no? El que es diu tota l'estona és que és un duel i molts reconeixerem situacions que potser s'han donat, no? Entre gent que s'estima molt. Fins on estàs disposat a...
anar i, sobretot, quan l'altre no està disposat a acceptar, també et fa plantejar, però sense drames, no? Tinc la sensació que no feu d'això un drama, no? No és un drama volgudament, però sí que la situació és trista, perquè quan algú et decep o quan la gent es decep entre ells, doncs sí que hi ha una cosa...
dolorosa, jo penso que quan algú que t'estimes te n'adones que està fent, te l'estimes a qualsevol nivell, però en aquest cas a mi cal, que veus que està fent coses que tu no t'esperaves i que està passant per sobre d'altres coses que semblava que eren tan importants, sí que hi ha un petit drama intern, hi ha dolor, hi ha molt dolor amb aquesta funció, hi ha dolor, evidentment,
Hi ha dues persones que són molt intel·ligents, que tenen una dialèctica molt... no diria elevada, però sí que parlen de molts temes i cada vegada és com un partit de pim-pom, perquè jo penso que el públic, el que li ha passat a Barcelona i en els bolos que hem fet, és que va transitant, estant d'acord amb una o amb l'altra, segons el discurs, i va dient, no, no, clar, té raó ella, no.
No, no, clar, el que diu ell també és veritat. No, però clar, no, no, clar, ella és veritat. Ara, quan li ha dit això, saps? Jo penso que això és molt divertit intel·lectualment pel públic i penso que és una funció que incentiva a pensar i incentiva moltíssim a tenir converses després. I això és un èxit de la funció perquè la gent surt amb moltíssimes ganes de parlar entre ells
de debatre el que ha passat, de debatre què pensa cada un individualment, i això és xulíssim, perquè jo m'he trobat amb grans converses després de la funció, que dius, uau, ha provocat... No, no, perquè, clar, és que jo he pensat, saps? I aquesta necessitat de compartir el pensament és una de les virtuts que té el teatre, i amb aquesta funció realment passa això, no?
Per això el Francesc Cuellar, el director, en algun moment diu que va de grisos, dels grisos que hi ha a la vida, de com de vegades no cal, o és impossible posicionar-se en una banda o en l'altra, i aquesta és la gràcia també. O vas transitant d'un cantó a l'altre, i potser tens molt clar cap on et sents tu, però sí que està servit com perquè no hi hagi bons i dolents, sinó situacions, punts de vista,
I, evidentment, sí que hi ha un dolor, eh? Hi ha decisions preses a la vida que provoquen certes situacions. I això és una de les frases que es diu a l'obra, no?, també. El sí et compromet i el no et defineix. Llavors, aquesta, que és una dels ítems més importants de l'obra, penso que quan la veieu entendreu molt bé aquesta frase, no? Tot el trànsit que es fa és cap aquí, no?
les crítiques han estat boníssimes, sobretot per la vostra feina actoral. M'he apuntat una de l'ara que diu que val la pena anar a veure l'obra només per veure la teva cara d'angoixa a l'arrencada de l'espectacle. Jo que he vist el teaser que es pot veure i que té, clar, la gràcia del format audiovisual és que es pot veure un primer pla
I certament la teva cara és brutal. Sense dir ni una paraula, en algun moment es defineix molt bé la situació. És una obra que ve d'una pel·lícula, si no m'equivoco? Sí, però aquest és un tema que no té a veure, perquè el director diu que jo no vull parlar de la pel·lícula, jo estic parlant de l'obra. Llavors, jo respectant això...
No parlaria de la pel·lícula. No, no, no, no et volia parlar de la pel·lícula, però sí que tinc la sensació que és una obra per veure amb proximitat, precisament per això, perquè tot el que passa a sobre de l'escenari no és només la paraula, no? Bé, sí, el que passa és que és una pel·lícula que és una conversa. En les converses, evidentment, hi ha matisos que són de llenguatge, però hi ha matisos emocionals com pot ser una aixecada d'una cella, saps?
i que són llenguatge físic, no? Perquè no és un gran espectacle a nivell de posada en escena, sinó que realment es basa en aquesta conversa plena de matisos. Llavors sí que requereix una concentració nostra moltíssima i penso que del públic també, però plaent alhora. Jo penso que si estàs enganxada al que t'expliquen és molt plaent. I evidentment és més...
potser més gustós veure-ho a dos metres de distància que cinc, però la funció l'hem feta amb teatres grans, també a part d'estar a l'Acadèmia, que és un teatre de proximitat, ho hem fet a Salt, que és un teatre de 300 i escaig localitats, l'hem fet a Castelldefels, l'hem fet a la Junquera, i la gent està en silenci i enganxada. Jo penso que
potser la nostra feina és fer-vos arribar tot això, no? I treballem perquè encara que sigui un teatre una mica més gran, doncs aconseguim fer-vos arribar aquesta emoció que hi ha en la dialèctica. Però això espero que passi, no? De fet, ha passat a Girona i ha passat a tot arreu.
Entenc que encara no coneixeu aquest teatre nostre, el casino. No, que tenim moltes ganes, que l'Enric Majons n'ha parlat superbé, que va venir a la inauguració, evidentment, i l'Enric Majons va dir que estava preciós, que havia quedat preciós, i tenim moltes ganes de venir a fer la funció aquí.
Jo crec que et ajudarà el teatre. Jo m'imagino que la sala sí que la coneixes, el teatre gran, diguéssim. Sí, la sala sí. La coneixes força. Però el casino també permetrà fer un altre tipus d'espectacles i, de fet, la vostra obra és una de les, deixa'm dir, primeres grans que es veuran al teatre. Banda de la inauguració, on també va estar l'Enric Major, però que era...
un acte més protocolari d'inauguració oficial, però la vostra és una de les primeres obres grans, per dir-ho d'alguna manera, i hi ha molta gent esperant veure aquest edifici amb aquesta proposta que vosaltres ens porteu. Sí, tenim moltíssimes ganes, amb el Daphnis ho hem dit, quines ganes anar-hi perquè sempre que obres un espai, nosaltres més o menys, entre els anys que fa que girem,
En coneixem molts, no? I sempre ve com molt de gust trobar un espai nou i que generi interès i que s'arreglin teatres i que la gent hi vagi. És la cosa més bonica que ens pot passar. Doncs espero que ho gaudiu molt demà i que també ho gaudeixi la gent. Míriam, és clar, moltíssimes gràcies per haver-nos atès. Sabem que tenies compromisos, però ens has pogut fer un forat. T'ho agraïm molt. No, encantada, encantada. Molta merda demà. Moltes gràcies. Esperem que gaudiu molt.
Fes-la.