Somriures i prudència. Infiatut. Molt enrenou. Fafobra. Silenci. Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg. Eduard Puigventós, historiador.
Era un Rubí que hauria d'haver-hi una activitat brutal des de tots els àmbits. Tenim des d'un punt de vista polític que hi havia aquesta conflictivitat que els moviments democràtics o catalanistes o republicans ja començaven a treure el nas, però encara amb un règim totalment monolític, sobretot aquí Rubí que hi havia una part del falangisme més dura.
Teníem també des d'un punt de vista econòmic i social, era un període de conflictivitat a les fàbriques, amb moltes vagues, reclamacions de drets, trobades clandestines. Des d'un punt de vista social, podríem dir que aquí hi participen aquestes primeres associacions de veïns que estan, en certa manera, encara també en la clandestinitat. Salvador López.
No, no era així, no, molt tranquil tot, no hi havia res de cap evolució ni d'això, manifestacions, ni res de res, no, tot tranquil.
Fa 50 anys no té res a veure amb ara, i per tant estava en una dictadura amb totes les ets i uts, i aquí a Rubí, per exemple, sense anar més lluny, dos anys abans, el 73, va acabar un acte que es volia fer a l'antiga biblioteca, al carrer Màxim i Fornés, que va ser aprovat primer però prohibit a darrera hora,
Els assistents a l'acte, que no van poder fer-lo, eren uns textos del Rafael Alberti sobre Picasso, els assistents a l'acte van ser atacats per un grup de persones molt conegudes de Rubí, que eren membres de la Guàrdia de Franco, que era, diguem, els que donaven suport al règim d'aquell moment, a l'Ajuntament de Rubí i a via d'alcalde, el Manuel Murillo Iglesias,
I aquesta gent, armats amb porres i amb cadenes, van atacar els assistents a l'acte que van ser culpejats pels carrers de Rubí, entre ells el director de teatre Agustí Pujol i l'escriptor rubinenc Jaume Pla. Martín Pretel.
Si recordem a Rubí amb el cas Escala, prèviament abans n'hi havia un procés de... també el que es va dir el cas Pení, que jo vaig ser detenir aquí a la fàbrica quan treballava i em van portar via la Lletana, i n'hi havia el cas del sector independentista, del cas Viola, Vultó, etc. Vull dir que el règim,
volia tenir la garantia que quan morís Franco no n'hi hauria estallit social. I, per tant, ho van preparar amb provocació, repressió, de totes menes, que era quan el Martín Villa estava al Ministeri de l'Interior. Molt poc abans de la mort del Franco, el Centre Democràtic Republicà, que era la plaça Doctor Guardiet, i que havia suplugat a la gent d'Esquerra Republicana abans de la guerra, i que se l'havia quedat la falange, el van enderrocar.
el van tirar a terra perquè no el pogués aprofitar ningú. És com allò de la terra cremada que feien els exèrcits. Per tant, allà ha quedat un solar que malauradament encara hi ha el solar. Antes de ese día, del 20 de noviembre,
Ahí llevábamos meses esperando que alguien saliese en las noticias o interrumpiese la programación, la escasa programación de televisión o de radio y dijese, Franco ha muerto. Porque era el camino, o sea, no...
no hi havia més, una persona major, enferma... Era esperar que se produjera, perquè en realitat ja no era una cosa súbita, era una cosa que se esperava, només faltava el dia. Eduard Puigventós.
Tinc la sensació que va ser més aviat contingut. La gent a casa seva segur, tots hem sentit a parlar l'anècdota que tothom tenia una ampolla de cava per quan fos el dia, però en tot cas, clar, hem de pensar, es mor el dictador, però el règim continua. El franquisme no s'acaba el 20 de novembre. El franquisme, hi ha qui diu que encara en tenim una part, però hi ha d'haver una reforma, hi ha d'haver un canvi. Els processos són molt graduals, encara que ens sembli que sigui immediat. Salvador López.
El meu paper era com a regidor de la transició, que estava, segons havien dit del govern civil, que vam estar uns 10 dies abans fent guàrdia a l'Ajuntament a les nits per si passava alguna cosa.
Aleshores, un dels dies, que va ser aquest, el fatig que en diuen, aleshores van trucar del Govern Civil, els que fèiem guàrdia, precisament ja era jo, i eren les set del matí o alguna cosa així que van trucar el telèfon del Govern Civil dient el que havia passat.
Segurament vaig trucar al senyor alcalde i ja li vaig passar el recado i ja me'n vaig anar cap a casa. Jordi Margarit.
L'ambient aquí Rubí no el recordo, no el puc recordar perquè estava fent l'Emilia Cartagena i el que sí que recordo és la moguda dins de l'equartenament d'infanteria de marina, el Tercio de Levante. Jo era monitor d'instrucció i sí que recordo com em vaig despertar aquell dia, que evidentment ja portàvem parlant-ne molt amb els diferents monitors d'instrucció, un que era de Manresa,
que es va desvetllar dient, Franco, ha mort, ha, ha, ha, va fotre una riallada, i els altres monitors, tapant-li la boca, dient, animal, però que no veus on estàs i tal, i bueno, estava mig adormit.
Eduard Puigventós. Jo crec que ningú tenia la sensació de què passaria a partir d'aquell moment. Uns potser més continguts per no demostrar-se o per no mostrar-se en públic massa d'hora i els altres potser per intentar frenar que no hi hagués un canvi molt radical que hagués suposat no una transició sinó segurament una ruptura que hagués estat molt més traumàtic. Josep Maria Pijuan.
El dematí, abans d'anar a treballar, vaig escoltar la ràdio, que havia passat això, que havia mort el Franco, i que jo vaig anar a treballar normalment. Recordo que vam fer una assemblea a la fàbrica perquè la gent una mica pogués parlar i vam continuar, després vam treballar normalment i tal. Nosaltres, jo formava part d'un partit polític,
que havíem acordat, diguéssim, que el dia que passés aquest fet ens trobaríem a les 7 de la tarda en una casa a Valloreix i llavors una casa que ja havíem utilitzat en altres ocasions en l'època de la clandestinitat. Llavors, bé, vaig estar per Rubí tot el dia. Recordo que ens saludàvem la gent pel carrer així amb un somriure
però sense topar-nos encara. Veies gent carregada amb bosses, entenies que hi podia haver alguna botella de cava allà. Tant el meu pare com jo era de matinada i estaven molt pendents de la ràdio perquè a través, no recordo si de la BBC o de quina emissora europea, el donaven pràcticament aquella nit per mort.
Incurs s'ha especulat si realment va morir a aquella hora o va morir abans, però sí que arribaven notícies que l'estat era crític. I me'n recordo que ens vam llevar, ens vam trobar al menjador i vam dir, mira, s'ha acabat. Isidre Rubio.
Recordo que eren dijous vam anar a treballar, jo treballava llavors aquí a la plaça de Catalunya, i teníem un vigilant jurat que semblava que era de la corda. I recordo que li vam dir, mira que s'ha mort el jefe, i ens va dir uns quants improperis d'aquests de...
Bueno, solo se muere una vez, la muerte llega sin dolor, i bueno, va començar a treure la pistola i a engrasar-la, amb la qual cosa me'n quedava tots espantats, perquè em diuen que farà que et morava, que s'ha pensat que és això, que no passa res, que només és que s'ha mort, que ja es veia venir, que es moriria. Martí Pujol. Jo estava en un lloc que ja no existeix, que era la cooperativa a la plaça actual Salvador Allende,
Allà hi havia una cooperativa de consum, i a la cooperativa de consum hi havia un bar molt gran i una pista de bàsquet. I aquell dia, efectivament, quan es va fer pública la mort del Franco, ho vam celebrar amb cava, allà al bar mateix, perquè teníem la complicitat del Papito, que era el senyor que hi havia al bar, i tots els joves que érem allà ho teníem claríssim, no? I per tant va ser una celebració una mica pública, perquè la majoria de gent ho va celebrar a la intimitat de casa seva.
A Rubier hi ha hagut un creixement brutal en aquests últims anys. Hem de pensar que més o menys a l'alçada de la Rierada d'hauria d'haver-hi 9 o 10.000 habitants. Clar, a mitjans del 70 ja en són 40.000, o sigui, s'ha multiplicat per 4 amb tots els problemes que això comporta, de demandes de clavegaram, d'asfalt, d'escoles... I diguéssim que aquí hi ha un caliu, no només des d'un punt de vista polític, sinó des de molts àmbits, que està fent xup-xup. Hi ha una olla que és una olla pressió, podríem dir,
i el règim acaba desmoronant-se. Salvador López.
Com que hi havia molts problemes, els problemes que faltaven escoles, hi havia més gent ja a Rubí, degut a la Rillerada del Tixant Tenors,
Ja faltaven moltes escoles i coses d'aquestes i manifestacions de tots els partits que ja es ballaven per poder buscar ja el nou ajuntament. I esclar, hi havia molt en renou i males fetes amb els diaris contra un i contra l'altre. Miquel Miralles.
Aquí a Rubil que hi havia era un fort, molt fort, moviment obrer i moviment popular. I evidentment el dia següent tot eren somriures i prudència, alerta, perquè no sabem què passarà, no sabem quines llistes sortiran dels calaixos i quins comptes algú voldrà tancar. Martín Pretel.
Jo recordo aquest 20 com una satisfacció, però a la vegada com una decepció, perquè n'hi havia moltes portes obertes del que podia passar, i en realitat va passar, per això es van aplicar l'amnistia, i per això és l'amnistia, totes les oportunitats o els esforços que s'han fet per jutjar els crims del franquisme, i els criminals i els torturadors, no es va conquerir. Rafa Paet.
Cuando ya pasan horas, cuando ya pasan días, pues ya lo que viene es un momento de... No yo, sino un poco la sociedad. Vivimos en un impas de inquietud, de zozobra, un poco, y también de expectativa, ¿no? Porque la gran pregunta era, ¿y ahora qué? Isidre Rubio.
La reacció de la gent, jo tinc la impressió que va ser com d'inquietud, és a dir, una consciència de dir que passarà alguna cosa grossa perquè estem a les portes d'un canvi molt important, molt esperat. Jo no diria que decidiu la mort de ningú, però hi ha persones...
que si no hi fan un favor al país, però de moment la sensació era d'una mena de silenci, de silenci en què tothom estava pendent i expectant de dir què passarà ara. I esclar, la ràdio, la televisió, música militar, música funerària, però el carrer jo diria que era com una mena de silenci, allò de dir no digui res que tot se sap, aviam què passa.
però sí, hi ha una certa sensació de dir que ens hem lliberat d'una càrrega molt important. Que ja és un poc nostre d'un país que ja n'hem fet.