Fins demà!
Avui, en el marc del Dia Mundial de la Ràdio, volem retre un petit homenatge en aquest mitjà que ens acompanya, ens informa i ens emociona cada dia. I ho fem amb una veu de referència a casa nostra. La periodista ruïnenca Purificació Barceló, que és periodista de la secció de Societat de Catalunya Ràdio especialitzada en ciència,
i responsable de la poma de Newton des de fa més de 10 anys. Amb ella xerrem de ràdio, de ciència i de vocació. Bon dia, Puri. Hola, bon dia, què tal? Puri, després de tants anys a Catalunya Ràdio, què significa per a tu aquest mitjà? A veure, la ràdio, estiguis a Catalunya Ràdio, estiguis en una emissora municipal, perquè jo, de fet,
vaig començar amb emissores municipals, jo vivia a Barcelona quan encara estava a la carrera i jo crec que són el supergran aprenentatge en la ràdio. Per mi la ràdio són sobretot tres coses i sempre vaig tenir molt clar quan feia la carrera que jo volia ràdio, no premsa ni tele, volia ràdio i per mi són tres coses, que és imaginació, crec que la gent crea imatges al seu cap quan escolta la ràdio i això és molt interessant i molt bonic, crec que és
acompanyament, i és més important del que en pensem, amb molta gent que se sent sola, amb molta gent que necessita aquella veu familiar al costat, i és servei públic, i crec que els últims mesos ho hem vist claríssimament,
que la ràdio, quan passa alguna cosa com la gran apagada, quan hi ha un fenomen meteorològic, la gent sempre acaba tirant de la ràdio fins al punt que després de la apagada... Un exemple de tot això que estic dient és que fins i tot el mateix govern es recomana que la gent tingui una ràdio o piles a casa. Jo crec que són aquestes tres coses. És imaginació, és acompanyament i...
Ho tenies clar, eh? Des del principi que volies fer ràdio, perquè normalment els periodistes, quan estem a la carrera, hi ha diferents versions, eh? Hi ha el que li agrada a tot i el que ho té molt clar. En el teu cas, ho tenies claríssim, eh? Volies ràdio des del primer moment.
Sí, el que no tenia claríssim era el fet de ser periodista i ho haig de reconèixer. No, en absolut. O sigui, jo sempre havia crescut amb la idea de dedicar-me a una carrera científica, m'encantava la química, m'encantava la física, però també m'agradava molt escriure, també m'agradava la història. Llavors jo crec que és un problema, quan arribes a l'adolescència i no t'agrada res,
però també és un problema quan arribes a l'adolescència i t'agrada massa cos. I llavors jo sempre havia tirat molt cap a la ciència, des de molt joveneta, era subscriptora del muy interesante, els meus pares m'havien regalat una enciclòpedia d'astronomia als 15 anys, però després era allò de no sé, no sé, no sé, i vaig tirar pel periodisme perquè és veritat que m'agradava molt escriure. No tenia clar...
el fet de ser periodista. No puc dir que sigui vocacional des dels 5 anys ni molt menys, però sí que en el moment que vaig entrar a Periodisme tenia clar que jo volia fer ràdio. I què et genera la ràdio que encara avui et fa il·lusió quan s'encén aquesta llumeta vermella que ens diu els locutors que han de començar a xerrar? Mira, a mi el que em fa més il·lusió de la meva feina
és una barreja de fer ràdio i de fer ciència a través de la ràdio. Crec que això és important, crec que hi ha programes de ciència a la ràdio des de fa molt, però no és tan habitual que es faci ciència des dels informatius de la ràdio per divulgar a tothom. I crec que en aquest sentit m'emociona perquè em sento una privilegiada de poder divulgar
Una cosa que jo crec que és molt important i que crec que la societat hi està molt més interessada del que pensem moltes vegades des dels mitjans, i em sento una privilegiada també perquè, a diferència dels meus companys, jo normalment dono bones notícies i això també és important.
Sí, sí, sí. De fet, tu, com hem dit abans, condueixes la poma de Newton. A mi m'agradaria saber com s'aconsegueix explicar la ciència, jo que no soc dona de ciència, de manera entenedora i atractiva, només amb la veu. Perquè, clar, si fas un reportatge de tele pots mostrar imatges, però a la ràdio és més difícil. Sí, sí. I això fa que, de fet, fa 20 anys...
no hi havia especialistes de ciència a la ràdio. La ciència era com un tema de revistes, de diaris, de les teles perquè podien oferir imatge, però no de la ràdio i molt menys en informatius. En aquest sentit sí que crec que Catalunya Ràdio va ser pionera totalment. No és fàcil, no és fàcil i t'obliga a pensar molt com dius les coses, t'obliga a baixar molt el nivell
No pots donar conceptes percebuts encara que tu sàpigues què és. T'has de preguntar, aquesta paraula realment l'entén aquest senyor que està passant ara pel carrer? I això t'obliga a fer un exercici de com explicar les coses, bastant complexa, i sempre per mi hi ha una clau, que és, a la que poses una paraula que no saps segur si s'entendrà, l'has d'explicar sí o sí.
Ara, per exemple, poder ja no cal explicar què és el microbioma perquè s'ha posat com de moda i això, però al principi de parlar del microbioma jo sempre era coma, el conjunt de microorganismes del cos coma, sempre. Però n'hi ha d'altres, perquè clar, quan estàs explicant ciència que a vegades és molt complexa,
surten paraules que les has de posar sí o sí. Pèptid. Si dius pèptid, el 90% de la gent no sap què és, llavors es diu un fragment de proteïna. Això és un exercici que al final t'hi acostumes, però que sí que has de ser molt conscient que allò que estàs explicant realment arribi, perquè si no, no té cap sentit. Puri, has cobert moments com l'aterratge de la missió Roseta o grans congressos mèdits. Quin record tens d'alguna d'aquestes experiències?
Doncs per mi el millor de tot sí que és veritat. Vaig estar amb un esmo de càncer a Barcelona, vaig estar a la presentació de la missió Solar Orbiter a l'ESA de Madrid, però per mi, si n'hagués de dir un, diria el cobriment de l'aterratge per primera vegada en un cometa de la missió Roseta, des de la seu de l'ESA d'Amsterdam. La veritat és que va ser molt emocionant, va ser una mica com a les pel·lícules, hi havia una sala de premsa
enorme amb unes pantalles que podies seguir el segon el que estava passant. Llavors, en directe, el mateix que els tècnics estaven rebent el missatge que realment Rosetta seria després, el robot seria després de la nau, ho vam rebre nosaltres en directe i llavors ja quan va arribar el senyal que havia aconseguit aterrar en un cometa que era superpetitor, va ser un moment
súper emocionant i, a més a més, que va donar la casualitat que les dues coses em van enganxar en directe. O sigui, estava en una connexió... Quina sort! De veritat. O sigui, estava en una connexió, en una crònica escrita per entrar en un butlletí, allò, esperem que en els pròxims minuts es confirmi que s'ha desprès el robot i que ja va camí del cometa, i en aquell moment
Arriba el senyal, llavors es tira la crònica, improvisa i explica què està passant amb moltíssima emoció, però és que després em va tornar a passar en el moment que arribava el senyal que realment la S havia fet història i havia aconseguit per primera vegada aterrar en un cometa.
Aquest també és el privilegi que tenim els periodistes, que podem explicar la història en el moment que està passant i, de vegades, la gent del voltant no ho acaba d'entendre, però per nosaltres és molt emocionant. Sí, sí, sí. I jo crec que és molt important que et dediquis a allò que realment sents. O sigui, jo et deia abans, no? A mi m'ha interessat la ciència, l'astronomia, la física des de molt joveneta. Llavors...
Estic convençuda que jo no explicaria una notícia d'economia, que no hi entenc un borrall, igual que explico notícies de ciència que m'interessen també personalment, que hi ha aquell factor afegit, no? I quan vaig tornar d'Adams, ja que parlàvem d'això, hi havia companys que em deien, ostres, és que transmeties aquesta emoció, però és perquè tu també la sents, i això també crec que és important.
Puri, la ciència continua sent un sector amb força presència masculina. Ho has notat tu, a la teva trajectòria professional com a periodista? Sí, la veritat és que en el periodisme hi ha moltes dones, però gent que es dediqui a fer ciència potser n'hi ha de periodistes més homes que dones, tampoc és que n'hi hagi molts, però n'hi ha més homes que dones, i el que sí que t'haig de dir
és que jo parlo a moltes investigadores. És a dir, n'hi ha moltíssimes més de les que ens pensem, cada vegada més, afortunadament, tot i que no estem a igualtat de percentatges respecte als homes, però n'hi ha moltes, n'hi ha moltes portant grups d'investigació, això és molt important, i jo crec que el problema cada vegada més està en què has d'arribar a llocs de més decisió.
És a dir, tu te trobes que cada vegada hi ha més investigadores principals d'un grup, però poder al cap d'aquella unitat sí que és un home. I això encara és un sostre de vidre difícil de trencar. Sí. I que poc a poc hem d'anar picant pedra, però jo crec que finalment s'acabarà rompent aquest sostre de vidre. Puri, com ha canviat la ràdio des que vas començar fins ara? Ui...
Molt, eh? És que jo ja tinc uns quants anys. Jo et deia, jo vaig començar, quan encara estava a la carrera, en ràdio municipals, jo vaig començar a Ràdio Desver, de Sant Lluís, jo vivia a Gràcia, a Barcelona, i vaig conèixer una persona que em va dir, no, tu, si vols, fes pràctiques allà, i m'hi vaig presentar dient, ei, doncs jo vull fer ràdio, i allà vaig fer de tot. Però, clar, penseu que en aquell moment encara anàvem amb màquines d'escriure, amb cartutxeres,
Déu-n'hi-do. Clar, tot el tema ara digital, re de re, fins i tot, jo després de recórrer una mica municipals, vaig estar al que era Ràdio Miramar Cadena Ibèrica, després a Ràdio Barcelona, i després ja vaig entrar a Catalunya Ràdio. Jo, com vaig arribar a Catalunya Ràdio, encara anàvem amb teletips, encara anàvem amb... Era l'any 1991, i encara amb màquines d'escriure, i jo s'estava fent aquell pas
a substituir les màquines d'escriure per ordinadors, però encara estàvem teletips. O sigui, el que eren les notícies d'agència, que ara ens havien per correu en pla bombardets cada dia, les veiem per teletips i havíem d'anar a tallar els teletips a veure què era el que estàvem vomitant les agències. Però no només això. Quan tu havies de fer un programa o quan va començar Catalunya Informació, que és una persona sola allà,
Entrant tots els àudios, el que ara fas apretant un botó d'un ordinador eren tota una fila enorme de cartutxeres, que cada una tenia un àudio, que si algú li donava un petit copet i totes que hi ha a terra, les tenies totes desordenades.
Sí, jo crec que amb aquesta imatge us podeu fer una idea de la ràdio que jo vaig, quan vaig començar i de la ràdio que tenim ara. A més d'un li pega un infart ara, si li passa això. Això havia passat, eh? Això havia passat i posar música mentre que ordenaves totes les cartutxeres per l'ordre que tocava. Sí, sí, sí. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Puri, per acabar, si haguessis de definir la ràdio amb una sola paraula, quina seria? Difícil, eh?
Sí, eh? Jo crec que molts dels periodistes que treballem a la ràdio normalment la definim així, eh? Com a màgia. Sí, perquè crec que agrupa una mica tot el que et deia abans, no? Màgia és perquè t'acompanya, perquè t'informa, perquè et fa sentir i perquè et fa imaginar.
Molt bé, Puri, amb aquesta màgia que ens fas sentir quan ens expliques la ciència, et despedim. Moltíssimes gràcies per ser-hi avui, aquí per celebrar el Dia Mundial de la Ràdio. Gràcies a vosaltres i Feliz Dia de la Ràdio. Adeu. Adeu, adeu, bon dia.